• A per totes!

    8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores

    Manifest de l’Esquerra independentista amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores | 2020

    Un any més, arribem a la jornada de lluita del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, i continuem reivindicant i defensant els nostres drets. Enguany, no podem deslligar la diada de l’actual situació política i econòmica. Els nous governs s’abanderen com a portadors del feminisme, mentre anuncien que no derogaran la reforma laboral, en un context en què ha augmentat la visibilització d’una extrema dreta que avança sense aturador.

    Davant l’intent d’institucionalització i cooptació del feminisme per part dels nous governs progressistes, volem expressar els perills que comporta aquesta situació. Cal seguir apuntant a la base del que volem canviar, el sistema capitalista i patriarcal, com a màxim responsable de les desigualtats, explotacions i opressions que patim les dones treballadores. No ens conformem amb petites reformes com posar dones al capdavant de l’exèrcit, la guàrdia civil, de ministerios o l’Ibex 35.

    El sistema capitalista, patriarcal i racista en què vivim segueix sent l’eix vertebrador de totes les violències que patim les dones. Tanmateix, la nostra lluita no és una lluita aïllada de la lluita de classes, perquè seguim sotmeses a un sistema que aposta pel màxim benefici d’unes elits i del mercat, en detriment de la vida de la resta.

    Els estats espanyol i francès continuen sent estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar la nostra explotació: salaris més baixos, discriminació laboral, més temporalitat en els nostres contractes, habitatge inaccessible, assumpció exclusiva de les cures, etc.

    Aquesta violència és l’expressió més visible d’una violència estructural que afecta les condicions materials i afectives de les dones i ens porta cap a una situació de precarietat. La justícia, els cossos policials, el sistema sanitari, el sistema de pensions, els lobbies de poder, les lleis reguladores del dret són altres expressions de violència perpetuades per les mateixes institucions, mentre algunes s’autoanomenen ‘feministes’. Nosaltres tenim clar que per aconseguir una millora de les condicions de vida de totes les dones treballadores dels Països Catalans –i del món– cal avançar cap a una revolució feminista i socialista.

    El repte és gran, però també ho són els ànims. La nostra tasca és immensa, hem de feminitzar totes les lluites socials: en defensa de l’habitatge, en defensa dels serveis públics i en defensa de la millora de les condicions laborals. Hem de tenir clar que com a feministes també som antifeixistes i ataquem el feixisme més descarat que ha tornat a treure el cap.
    Volem atacar també els valors catòlics i tradicionals que ens envolten i exerceixen violència sobre les dones. Estem preparades. Seguirem lluitant pel dret al propi cos, per unes sexualitats lliures, i contra el model de família tradicional. En definitiva, lluitem contra aquest context de violència masclista que va en augment amb un nombre alarmant de feminicidis des de l’inici del 2020.

    Aquests últims anys i aquesta jornada de lluita mostren una capacitat de mobilització immensa, i sabem que és el moment per fer passos endavant, dotar-nos d’objectius i de propostes que canviïn les condicions materials de vida de les dones treballadores i que no buidin de contingut i de radicalitat la proposta feminista. Sabem on som i sabem on anem.

    ANEM A TOTES! Per un feminisme que ho canviï tot, caminem cap a un nou horitzó!

     

  • Guillem Fuster: “S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual com a Perpinyà”

    Entrevista al portaveu de Poble Lliure i membre del Consell per la República · És partidari que la CUP formi part d’un futur govern independentista

    Guillem Fuster (Sabadell, 1980) és el portaveu de Poble Lliure i membre del govern del Consell per la República. L’acte de Perpinyà, la concreció de la confrontació amb l’estat espanyol que promou la institució de l’exili, el rumb de la CUP i les relacions amb la seva organització són les principals qüestions de què tractem en aquesta entrevista. Fuster, que és directe i no té por de pronunciar-se en els afers més espinosos, desgrana la feina que creu que s’ha de fer al carrer, a les institucions autonòmiques i al Consell, en coordinació amb un govern de la Generalitat independentista que inclogui la CUP. I demana que dins la formació s’obri el debat de si s’ha d’entrar en un futur govern amb JxCat i ERC.

    Com s’ha de donar contingut al ‘preparem-nos’ del president Carles Puigdemont a Perpinyà?
    El gran repte del Consell per la República és la concreció del ‘preparem-nos’. Crec que la gent ha entrat en una etapa positiva, després de l’aprenentatge de l’octubre del 2017, de no creure-s’ho tot de manera acrítica. Ara, de manera crítica i constructiva es demana de participar en les decisions que es prenguin en el nou embat amb l’estat i concreció. El ‘preparem-nos’ és definir què vol dir la confrontació amb l’estat espanyol, quins elements de confrontació s’han de crear, què vol dir que ens preparem per a la batalla final tot i saber que no és immediata i que n’hi ha per a estona… Ara ja no és una qüestió de fulls de ruta, sinó d’estratègies compartides. Sobretot, hem de parlar de quines estructures i quines eines creem per tal que la confrontació es pugui fer de manera durable en el temps i que facin que la negociació política amb l’estat espanyol tingui uns paràmetres molt diferents dels que té ara. La xarxa interior dels consells locals és molt important, hi ha representada tota la pluralitat del moviment, i el Consell ha de ser l’òrgan de coordinació i direcció estratègica. La gent ha de poder confiar-hi, som el govern a l’exili i no som la direcció de cap espai polític que utilitzarà cap d’aquestes eines en pro de la reformulació del seu espai polític.

    Què us va semblar el discurs de la consellera Clara Ponsatí?
    Va expressar un sentiment ampli en l’independentisme popular, que no pot haver-hi cap mena de negociació política sense confrontació. No es pot no reconèixer el que van fer els joves a Urquinaona. Hi ha hagut moltes cares diferents en el mapa de la confrontació, i la Clara va resumir aquella mítica frase de Pedrolo: ‘Als oprimits no se’ls pot demanar paciència.’ Ho compartim en bona part. No pots arribar a una taula de negociació sense que el govern espanyol es vegi obligat a cedir en res.

    Hi ha qui diu que, per una banda, Ponsatí té aquest discurs, però comparteix espai amb JxCat. Buch i els Mossos van reprimir els joves d’Urquinaona.
    Ells i les seves contradiccions. Se’ls ho hauria de preguntar. La Clara ha compartit espai circumstancialment amb JxCat, no es pot no reconèixer-li que és una de les persones que té més clar el lliurepensament. És JxCat qui ha de clarificar les seves contradiccions. Ha de sortir del foc d’encenalls del simbolisme i la retòrica i donar resposta a les contradiccions que tenen les seves pròpies conselleries. El Departament d’Interior és lamentable i patètic. L’altre dia, les imatges dels Mossos al desnonament del bloc Llavors eren iguals que les de la policia espanyola l’1-O. També en altres conselleries, com la de Cultura, hi ha hagut inacció i un paper galdós de la consellera parlant francès en un acte a Perpinyà.

    Al Consell per la República li ha costat molt arrencar.
    Moltíssim. Hem passat per un moment de dol i xoc emocional aquests últims dos anys i calia ressituar-se. També ha costat passar la pantalla de dir que és l’organisme estratègic i representatiu de les principals forces polítiques del republicanisme, però que si no hi són totes representades o no se’l senten igual, això no ha d’impedir que el Consell es desplegui. El Consell ha de demostrar, com va fer a Perpinyà i ha fet amb els consells locals, que és una eina útil en la nova etapa de confrontació. Ara engega perquè la gent comença a percebre que hi ha alguna cosa més, més enllà del simbolisme de l’exili.

    Hi ha hagut un intent de marginació del Consell per la República, o de reduir-lo a un sol espai de l’independentisme? ERC n’ha estat molt renuent, i la CUP ni tan sols s’hi ha implicat.
    Cal recordar a tothom que el Consell és un acord de govern entre JxCat i ERC. Es va fer la reflexió que l’octubre del 2017 s’havia demostrat que una institució autonòmica sota la legislació de l’estat no estava preparada per a la confrontació amb l’estat. S’han de crear noves eines, i això és el Consell per la República, que s’havia de coordinar amb el govern de la Generalitat. Des del minut u hi ha qui ha volgut que el Consell es convertís en un simbolisme de l’exili. L’1-O vam començar un procés d’autodeterminació que no hem acabat. És el minut zero de la confrontació. Hi ha hagut un intent de marginació, però hi ha molta gent implicada de tots els sectors de l’independentisme que ho han fet expressament perquè el Consell no servís com a element de direcció unitària. Però a poc a poc es demostra que això cau pel seu propi pes.

    La confrontació pot ser una via paral·lela a la taula de negociació entre els governs? Dóna més força a la delegació catalana?
    La primera reflexió que cal fer és què entenem com a confrontació democràtica amb l’estat espanyol. Hem de partir de la base que ha de representar i ha de voler dir un element que li generi un desgast a l’estat i que es vegi obligat a negociar en diferents paràmetres una sortida política al conflicte. Cal fer-se la pregunta inversa. Per què arribem a una taula de diàleg sense abans haver arribat a un acord en el conjunt de l’independentisme sobre què volem negociar i quines condicions posem a l’estat espanyol? No trec legitimitat a la taula, parlar amb l’enemic és obligatori en qualsevol procés de resolució dels conflictes. Ara bé, a canvi d’una investidura i de res més ens asseiem a una taula de diàleg? Hi ha qui critica aquesta investidura i la taula, però després vol ser-hi? Hem de veure aquest numeret? No hem debatut quins elements de negociació hem de portar a la taula amb l’estat ni si ara era oportú o no.

    La xarxa de control del territori la faran els consells locals?
    Hi ha dues línies. La confrontació democràtica amb l’estat no és contradictòria amb qualsevol altra estratègia, com eixamplar la base. No havíem estat mai tants, però tampoc havíem estat amb tanta predisposició per a ser més. Sí que demano que es concreti això d’eixamplar la base. Al nostre entendre, vol dir gestionar les institucions públiques i fer polítiques en què el conjunt de la societat vegi que es cobreixen les seves necessitats, i que el projecte polític ho fa.

    Ho ha fet, això, el govern de la Generalitat, aquests últims dos anys?
    No, no ho ha fet. No s’han fet polítiques públiques agosarades. S’ha de poder dir i s’ha de poder criticar, encara que sigui un govern independentista. Què s’ha fet en matèria cultural? Què s’ha fet pels autònoms? S’han solucionat els problemes que té l’ensenyament? Crec que no. Per tant, tenim un problema. La construcció republicana ha de defugir el simbolisme i fer polítiques públiques que facin que siguem més forts.

    Tornem al control del territori i els consells locals.
    Els consells locals han de crear aquesta xarxa. Hi ha comarques que tenen una hegemonia aclaparadora on només caldria abaixar la bandera espanyola i indicar a la Guàrdia Civil per on sortir cap a la carretera. En algunes altres hi ha una majoria social més dèbil. Allà on l’independentisme és hegemònic és més fàcil el control efectiu del territori, bé amb l’administració més propera, bé amb un seguit d’estructures que comencin a treballar de seguida. En alguns altres llocs és més complicat, i potser val més parlar-hi del debat constituent i que la gent vegi que les polítiques públiques que proposen tinguin resultats. També pot haver-hi paràmetres de control efectiu del territori amb mesures tan simples com la desconnexió econòmica gradual de l’estat, o constituir zones alliberades del feixisme, el racisme i la xenofòbia i de qualsevol mena d’agressió masclista. Els consells locals han de saber adaptar-se en cada moment per a dur-ho a terme, d’una manera pública però també discreta i semiclandestina. Si volem passar de la revolució dels somriures a la dels clavells, s’han de crear aquestes estructures. Només poden ser paral·leles i pròpies, de caràcter popular i democràtic.

    Un dels punts en què insisteix ERC és a eixamplar la base, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona.
    Sí, és clar. S’ha de fer de manera clara. Jo sóc de Sabadell i treballo a Barcelona. Però només hi ha gent treballadora i de classes populars a l’àrea metropolitana? La majoria del teixit productiu és a les comarques, i desgraciadament l’àrea metropolitana absorbeix tan sols un seguit de sectors terciaris i de serveis, la majoria precaritzats. El concepte del treballador és molt més ampli. El treballador parla català a Berga, Olot i Lleida, perquè allà també hi ha indústria, i a l’àrea metropolitana. I castellà, amazic i les tres-centes llengües amb què convivim. El ‘som un sol poble’ és el conjunt, no solament a l’àrea metropolitana. La base l’has d’eixamplar al conjunt del territori. S’ha de fer amb polítiques públiques i sense renunciar a eines de cohesió social, com la llengua. És indignant i perillosíssim la manera com es posa en dubte el català. A més, que jo sàpiga Tarragona també té una àrea metropolitana. I València. I Palma. I Perpinyà. Per tant, cal créixer a tot arreu, però no provoquem una exclusió per comarques. Aquesta dicotomia és mentida. S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual que a Perpinyà.

    Quin paper ha de tenir-hi, la CUP, en aquest procés?
    La CUP ha de fer de manera urgent una profunda reflexió política i estratègica per determinar quina ha de ser la seva futura aposta guanyadora. No tan sols en el cicle electoral vinent, sinó també al carrer i en la creació d’aquestes estructures de confrontació. Això la CUP tota sola, com és concebuda ara mateix, no ho pot fer. La CUP s’ha d’obrir a sectors de la població de caràcter rupturista que se sentin identificats en un projecte ampli d’unitat popular. Des de gent progressista i diversa, socialdemòcrata d’esquerres, fins a gent que beu de la radicalitat d’esquerres i que s’ha acostat a la independència nacional a partir del Primer d’Octubre. La CUP ha de poder ser aquesta casa comuna, un nou espai polític que presenti una alternativa. La principal contradicció que sempre ha tingut un militant d’esquerres és voler governar, prendre el poder. La CUP vol fer-ho o no? Creiem que és obligat de fer-ho.

    La CUP ha d’entrar al pròxim govern de la Generalitat?
    La CUP ha de voler sempre, com a organització d’esquerres, governar. Sempre. Els que ens considerem d’esquerres i venim d’una tradició marxista sempre hem de voler governar. No per al repartiment de carteres, sinó per a incidir en la transformació social. Si no, què hem fet en l’àmbit municipal en molts ajuntaments i consells comarcals? S’ha d’estudiar, a més, amb quins mínims i quins màxims vol governar, i amb quin programa. Hem de ser capaços de fer-ho i jugar en aquesta primera divisió. Si no, sempre ens arraconaran al córner. O, pitjor encara, ens faran ser aquella mena d’ultres expulsats del camp que són en un bar mirant el partit amb una cervesa a la mà dient als jugadors què han de fer. La CUP n’ha de sortir immediatament, d’aquí. I d’una altra banda, no podem ser estigmatitzats sempre, dient-nos que no volem participar en les negociacions i el diàleg. La CUP no ho ha dit mai, això, ha deixat clar quins han de ser els paràmetres de la negociació política. Recordo la diputada Vehí dient que en els paràmetres actuals la CUP no hi està d’acord, però que cal intentar-ho. Ho compartim. Hem de ser valents a l’hora d’agafar tot un seguit de responsabilitats.

    Si no hi ha un canvi de rumb en aquest sentit, Poble Lliure es proposa de deixar de donar suport a la CUP a les eleccions vinents?
    No ho tenim damunt la taula. Ara és molt més important insistir i instar la CUP a proposar aquests debats. De moment, no hi són. I de moment no podem prendre cap decisió sobre què farem. Però cal tenir en compte que la CUP, com les altres organitzacions polítiques i Poble Lliure, són eines. Aquestes eines han de ser útils al conjunt de la població. Si deixen de ser-ho, o reflexionem i canviem o anem cap a una cosa nova.

    Que Poble Lliure es desmarqués de la CUP el 28-A i contribuís a la candidatura Front Republicà va suscitar molta tensió?
    Segur. Quan prens una decisió amb la qual els òrgans de direcció no estan d’acord es crea tensió.

    Va haver-hi un perill de ruptura?
    No, hi vam treballar de tal manera que no hi fos. Volíem fer dues reflexions molt clares. La primera, que la CUP ha de jugar en tots els espais electorals i polítics. I la segona, que Poble Lliure com a organització té algunes propostes polítiques diferents de la CUP. Si la CUP o altres agents de l’esquerra independentista no volen ser en espais que nosaltres considerem necessaris, nosaltres hi serem. Això vam fer el 28-A, ho hem fet amb el Consell i ho vam fer amb l’ANC al principi.

    Va haver-hi debat intern sobre si s’havia d’assistir a Perpinyà o no?
    La CUP no va obrir un debat seriós sobre si calia ser a Perpinyà o no. Va ser una errada grossa. Al final, la qüestió és que, tant si és el Consell com si són unes altres eines, som del parer que per a criticar-ho cal ser-hi. Un cop hi ets, treballes, veus les contradiccions i les línies vermelles, pots apartar-te’n i criticar-ho. Al final, les eines són eines. El Consell ho és, com ho és la CUP i les altres organitzacions.

    A l’acte van tenir-hi veu els presos polítics i els exiliats. També els CDR i Valtònyc. Us va saber greu que Anna Gabriel no hi participés?
    Em va saber greu. No li retrauré i li ho respectaré, que quedi clar. Però em va saber greu que manqués una veu de la repressió. Una veu que és molt especial, que representa un determinat espai polític. Alhora, és una veu que havia de complementar les altres veus.

    De què han de servir les eleccions vinents?
    Han de servir per a mantenir i ampliar l’independentisme, el famós 50%. Però també per a continuar vertebrant les majories independentistes. I cal gestionar aquesta majoria. Se sortirà del simbolisme i la retòrica? En sortirà un govern en què cada conseller anirà per on voldrà, segons el seu color polític, sense coordinació? D’això han de servir les eleccions, i tots els agents de l’independentisme hi han d’anar amb aquesta voluntat ferma. Durant el cicle electoral tothom s’apunyalarà, però no han de servir perquè la gent tingui por i dubtes sobre si a la Generalitat tornarà a haver-hi governs com el que hi ha a la Diputació de Barcelona o governs que va haver-hi anteriorment amb els socialistes. I no podem perdre sempre el temps i l’esme esperant la posició dels comuns en l’àmbit nacional.

    Tot plegat s’ha de dirigir a un nou referèndum d’autodeterminació?
    Crec que no necessàriament. Depèn fins on arribem amb la confrontació amb l’estat espanyol. Què hauria passat si el 3 d’octubre s’hagués allargat una setmana? Què hauria passat si la reacció postsentència d’Urquinaona, les Marxes per la Llibertat, les detencions… s’hagués allargat en el temps? A escala internacional, érem un punt vermell de conflicte. Potser s’hauria pogut reclamar a l’estat espanyol que negociés una solució?

    La desmobilització la va originar el govern?
    Crec que sí. Es va desmobilitzar perquè el govern i els Mossos van participar en la repressió de les mobilitzacions postsentència. El govern i algunes forces polítiques ens van voler fer creure que era molt més greu cremar un contenidor que mantenir una persona a la presó. És un dels actes més cruels i vergonyosos que ha viscut el nostre país. Són fets incomparables. I, alhora, a la gent tampoc no li pots demanar paciència. A la generació de joves que van sortir al carrer, que tenien al cap la repressió de l’1-O i posterior, l’equipares a una mena de monstre violent i pseudo-terrorista? Això és no voler entendre les diverses expressions que tot conflicte polític té en les fases diverses. És evident que la solució òptima és un referèndum acordat. L’1-O és l’inici del nostre procés d’autodeterminació i no hi podem renunciar. Si no es va acabar, és per la reacció de l’estat espanyol. Volem que l’estat reconegui que l’1-O és l’inici del procés, hi ha d’haver un reconeixement explícit. Si no, costarà molt de dir a la gent que torni al carrer. Cal decidir, si més no, uns determinats objectius i tornar al carrer i jugar-nos la pell com ens la vam jugar. No tan sols a Urquinaona, sinó també a l’aeroport, a la Jonquera i on sigui. Hi ha centenars de persones que reben citacions de la Guàrdia Civil i no donem una resposta a l’altura del patiment de la gent. Aquest és el principal problema que tenim.

    La societat està preparada per a aguantar més d’una setmana mobilitzada al carrer i la probable violència de l’estat?
    La pugna amb l’estat no és tan sols sortir al carrer com hem fet, sinó que la gent es demani fins on està disposada a arribar. Els sacrificis que va comentar en Toni Comín. Algú pot dir que el màxim que pot fer és donar-se de baixa de totes les empreses de l’Íbex 35, ella i el seu entorn. Doncs fem-ho, és un desgast que provoques a l’estat, per petit que sigui. Algú pot decidir de participar en el seu consell local per tal de treballar l’hegemonia al territori. I algú altre pot estar disposat a sortir al carrer tants dies com calgui. Però aquesta pregunta a la gent no es pot fer si no tenim una proposta política que respongui a això, que sàpiga adaptar-se a la realitat social del nostre país i que no exclogui cap mena d’estratègia de l’independentisme.

    L’independentisme va topar amb la paret després de l’1-O. No es va sostenir el torcebraç.
    Vam topar amb la paret o no teníem l’escala per a superar-la. La qüestió és construir-la. La institucionalitat republicana i les majories independentistes que gestionin les administracions autonòmiques s’han de coordinar, construir i tenir clar fins a quins límits poden arribar. Hem de fer l’escala entre tots. No podem començar a construir l’escala i que algú la trenqui, caiguis i t’hagis de tornar a aixecar. Fins que aquests elements no els tinguem clars, aquesta escala no la podem començar a construir. Ara, també crec que la gent ha desconnectat molt de certs debats i l’escala ja es va tornant a construir. L’única cosa que volem és que no sigui una escaleta, si no que es connecti amb unes altres per a fer-ne una de gran i poder saltar la paret. Hem de tenir molt clar que no podem menystenir la força de la nostra gent. Ara no es tracta d’esperar una consigna de palau des de la plaça de Sant Jaume, sinó de dir a palau des de la plaça quin és el camí que s’ha d’emprendre.

    Aquesta setmana s’ha fet públic que la CUP va expulsar el que era batlle d’Argentona, Eudald Calvo, a final de l’any passat, per un cas d’agressions masclistes. Però Poble Lliure no va expulsar-lo fins el mateix dia que es va fer públic. La CUP no va informar Poble Lliure de l’expulsió de Calvo com a militant?
    Sí. Hi ha hagut un problema de comunicació. Però no ha estat solament de la CUP, sinó que hi ha hagut diversos elements. Tampoc ell no va informar dels procediments que se seguien. Nosaltres vam prendre la decisió perquè era urgent i s’havia d’acomplir. I fem autocrítica, no vam fer-ho quan tocava perquè no en teníem tota la informació. Per molt que ell hagi assumit els fets, creiem que no n’hi ha prou. Són prou greus i el conjunt del país, no únicament l’esquerra independentista, té un problema molt greu amb aquesta situació. S’ha de posar sobre la taula si els protocols [ací el de la CUP] que s’han fet servir fins ara són els òptims, els oportuns i els que realment s’han d’aplicar per resoldre aquesta xacra que vivim. A partir d’aquí, sóc el màxim defensor de la decisió que va prendre la CUP i de la que ha pres Poble Lliure. S’ha d’avançar i no se n’ha de deixar passar ni una.

    Entrevista publicada a Vilaweb per Roger Graells | Imatges de’Albert Salamé

  • Feminisme sense rebaixes

    El feminisme liberal rebaixa les demandes del feminisme transformador i, en comptes de posar la vida al centre, hi posa el poder

    Fa un parell d’anys que el feminisme ha aconseguit desbordar els carrers –fer-los realment nostres– i situar el seu discurs a l’agenda política i mediàtica. Així ho hem vist amb les vagues feministes, que han estat les més massives de la història no només als Països Catalans, sinó també a molts indrets del món. I és que el feminisme sempre ha estat un moviment actiu i en transformació, perquè és i ha de seguir sent un moviment constant i infinit.

    El risc, però, és que aquesta nova força d’activisme feminista que estem vivint conviu –de manera susceptible– amb el feminisme liberal que es vol establir des de les institucions, tancant per dalt el que moltes vam obrir des de baix. Un feminisme que, en lloc de ser la solució a les desigualtats que patim les dones, és part del problema i que té com a màxima expressió el “gobierno progressista del estado” amb la creació del ministeri d’Igualtat. Un ministeri que, lluny de voler abordar d’arrel la desigualtat de gènere, utilitza el feminisme com un element discursiu per tal de legitimar una proposta política de tancament del règim després d’un moment en què un sector molt ampli de la societat ha situat una crisi de legitimitat de l’estat.

    És aquell feminisme que assenyala els privilegis dels homes i els vol igual per a les dones, i que centra la seva lluita en els diners i el mercat i no a parlar senzillament de vida. El feminisme liberal rebaixa les demandes del feminisme transformador i, en comptes de posar la vida al centre, hi posa el poder, com hem vist recentment: ara la màxima autoritat de la guardia civil o del CNI –instruments repressors– són dones. És aquell que, sense anar més lluny, empodera les dones amb poder adquisitiu a ocupar llocs de responsabilitat a les seves empreses a canvi que dones migrades els facin les tasques de la llar i tinguin cura dels seus fills i filles, mentre elles trenquen el sostre de vidre.

    Davant d’aquest model –erroni– de feminisme, nosaltres defensem i militem en el feminisme que va a l’arrel del problema, de classe i transformador. Ja ho deia Angela Davis “El feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones” i en aquesta línia s’haurien d’emmarcar les lluites i reivindicacions.

    Ara, doncs, que hi ha una nova força d’activisme feminista, és un bon moment per explicar –sense rebaixes– perquè les feministes hem de triar el camí de la vaga, la mobilització i la lluita aquest pròxim 8 de març, per fer les lluites compartides i socialitzar de manera explícita unes demandes que moltes entenem com a imprescindibles.

    Per què una vaga? Sobretot per demostrar l’enorme potencial polític de la nostra força com a dones. Però també per reivindicar els drets que encara ens són negats, i per assenyalar i denunciar totes les realitats que no es volen veure però que hi son, i que generalment tenen rostre de dona. I perquè una vaga és una eina transformadora i de lluita pròpia de la classe treballadora i de les classes populars, que obre moltes finestres davant d’una realitat estancada.

    Davant de la incapacitat dels governs de torn d’avançar cap a la millora de les condicions de vida de les dones treballadores –per molt feministes que s’autoanomenin–, enguany les feministes hem assajat noves formes d’organització i coordinació que s’allunyen de la unitat interclassista i del feminisme institucional i liberal. Unes noves formes d’organització que responen a les necessitats socials i territorials i que es materialitzen a través d’un espai de coordinació del feminisme anticapitalista dels Països Catalans i que tenen com a objectiu fer del 8 de març una diada de lluita i combativa, que fugi de les expressions festives buides de contingut i que posi sobre la taula que cal destruir el capitalisme patriarcal i racista amb tots els seus mecanismes d’explotació i opressió, com l’augment del feixisme, masclisme i racisme.

    Un dels eixos centrals d’aquesta nova força d’activisme feminista és la voluntat per assenyalar les desigualtats estructurals existents i no naturalitzar-les, és assenyalar els privilegis dels homes per anar més enllà de la igualtat i és assenyalar els culpables que les dones siguem més pobres. Veiem, per exemple, a les manifestacions massives dels darrers 8 de març, com moltes noies i dones de totes les edats surten al carrer amb lemes vivencials com “de tornada a casa volem ser lliures i no valentes”, “sense les cures la vida es para”, “somos el grito de las que ya no tienen voz” o “disculpeu les molèsties, ens estan assassinant”. Tots, lemes que reflecteixen com les dones diem prou a tant masclisme quotidià.

    D’altra banda, també veiem com s’han iniciat moltes campanyes a les xarxes socials que col·lectivitzen realitats; #metoo, #ensvolemvives, #niunamés… Totes, campanyes d’arrel anònima que evidencien que, malgrat que la societat camina cap a l’individualisme, aquesta nova força feminista posa la lluita col·lectiva al centre, des del comú i per a totes, per pensar i treballar per una societat transformada d’arrel. Una oportunitat per organitzar la ràbia, fer sentir la nostra veu i teixir la resistència i autodefensa feminista.

    Al cap i a la fi, ser feminista –sense rebaixes– és assenyalar els feminicidis i dir prou, que ens volem vives i que no hi pot haver impunitat per als agressors masclistes. Cap dona més ha de patir agressions, assetjament, violacions o ser assassinada per un home. És posar sobre la taula que les dones cobrem un 24% menys que els homes en l’àmbit laboral i un 40% menys en les pensions. És a dir, que les dones som el 70% de les persones en situació de pobresa. El feminisme sense rebaixes és defensar uns serveis públics universals i de qualitat, és aturar desnonaments, és defensar el tancament dels CIES i el drets de les persones migrades. És plantar cara al feixisme. És estimar i follar com vulguem i amb qui vulguem. Decidir envers el nostre propi cos des del dret a un avortament lliure i gratuït. És lluitar contra la mercantilització dels nostres cossos. És avançar cap a una millora de les condicions materials de vida de les dones.

    Ser feminista sense rebaixes és fer del feminisme una eina per canviar-ho tot. És –en definitiva– parlar de vida i lluitar per viure dignament. Què hi pot haver més important que això?

    Article d’opinió de Laia Santís i Oliva Serra publicat a Nació Digital

  • L’ANC avala demanar el vot només per als partits que apostin per la via unilateral

    La ponència que presenta la cúpula a l’assemblea general contempla mantenir el diàleg amb l’Estat

    El secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha proposat una ponència de full de ruta que aposta que de cara a les properes eleccions l’entitat només doni suport als partits polítics que assumeixin “explícitament” un mandat cap a la independència per la via unilateral. “Denunciarem públicament aquells que, tot i haver manifestat el seu compromís, l’incompleixin”, destaca el text.

    En cas que després de les eleccions hi hagi una majoria independentista superior al 50%, aposten per validar l’estratègia unilateral. Respecte la taula de diàleg entre governs, subratllen que tot i ser conscients que “difícilment” s’aconseguirà “cap èxit” en relació al referèndum creuen “oportú treballar en aquest sentit”.

    A la ponència, el secretariat constata que després dels escenaris succeïts el darrer any, la via unilateral és “l’única possible” per afrontar el procés. Segons el text, el nou govern sorgit de les eleccions hauria de ser “capaç de preparar i bastir amb determinació les eines necessàries per, quan fos el moment, rehabilitar la declaració del 27 d’octubre” de 2017.

    També s’hauria de demanar a la ciutadania que l’acompanyés en la defensa de la llibertat del país davant dels poders de l’Estat espanyol, que “de ben segur pretendrien actuar novament per anul·lar la nostra sobirania”. “Alhora s’hauria de demanar el reconeixement internacional”, mantenen.

    Retorn als dies previs de l’1-O

    La proposta de full de ruta aposta per retornar als dies previs a l’1-O “com a exemple d’objectiu comú i unitari, perquè no podem desvalorar el que va passar”. “Vam votar democràticament i vam guanyar democràticament. I aquest ha de ser el nostre punt de partida”, manifesten. El text recorda que els dies previs a l’1-O hi havia un “missatge molt clar” on la societat civil, els partits polítics i el govern farien” tot el possible perquè es pogués celebrar” i, posteriorment, seria feina dels partits polítics implementar-ne el resultat.

    “Podem dir que l’1-O va ser una realitat, però a partir de llavors, els partits, el govern i el Parlament no van complir el seu compromís. I una errada de la societat, que els va donar suport i confiança, va ser acceptar aquesta situació que ens ha portat fins avui”, critiquen.

    Pel que fa al paper de l’ANC, manifesten que ha de fer un pas endavant per tornar a liderar el procés social independentista. “Liderar no vol dir fer-ho electoralment, però el nostre lideratge ha de portar a canviar els missatges o els lideratges polítics actuals”, sostenen. “No podem jugar a dues veritats. I aquí és on hem d’aplicar la nostra força per ser creïbles i liderar socialment el procés”, proposen.

    Esmenes en marxa

    Per tirar-ho endavant, l’òrgan intern fa una crida a la mobilització i diu que cal sortir al carrer “tantes vegades com sigui necessari”. Això sí, aconsella fer-ho amb una estratègia “ben definida” i amb un “objectiu clar”. “Hem de valorar i modular el com i el quan però, sobretot, el per a què”, aposta el text.

    El procés d’esmenes de la proposta de ponència política de l’ANC està en marxa. Durant la 8a Assemblea General, es votarà el text definitiu amb les esmenes que s’hagin transaccionat així com les esmenes vives que no s’hagin incorporat. L’assemblea està prevista pel 22 de març a les 10h a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat.

    Publicat a Nació Digital | Imatge de Josep M. Montaner

  • La CUP es prepara per ser decisiva la propera legislatura i poder condicionar la política en clau institucional

    La CUP ha celebrat aquest diumenge 1 de març un Consell Polític extraordinari a Barcelona per debatre i aprovar la proposta política amb què la formació encararà les properes eleccions autonòmiques. Amb aquesta nova proposta, els anticapitalistes pretenen ser decisius en la propera legislatura i condicionar la política en clau institucional.

    Els portaveus del Secretariat Nacional, Maria Rovira i Edgar Fernández, han fet esment a la necessitat que l’organització creixi per tal de posar a l’agenda política una alternativa al model econòmic i social i per avançar en la conquesta de drets polítics, com el dret a l’autodeterminació. “L’Esquerra Independentista i el moviment popular són les peces clau perquè les reivindicacions del carrer en clau nacional, de justícia social i de gènere siguin l’eix central de l’agenda política del país. Nosaltres tenim la responsabilitat d’evitar que els partits polítics i les elits econòmiques tanquin per dalt allò que podem i volem obrir per baix”, han afegit.

    La CUP comença a treballar immediatament per l’articulació d’una candidatura forta i determinant, a través d’uns objectius aprovats per la militància:

    • L’articulació del descontentament social davant la restauració del règim en clau d’esquerres, de ruptura i d’exercici real de l’autodeterminació. Ens proposem treballar per reobrir l’escletxa al règim en clau social i nacional conjuntament amb tots aquells actors actors polítics amb qui compartim aquest objectiu a curt termini.
    • Treballem per un programa d’Unitat popular, que vehiculi les lluites i les demandes que com a classe treballadora necessitem per viure dignament.
    • Tornar a posar sobre la taula l’objectiu d’un nou moment de ruptura i de desobediència institucional i col·lectiva vinculant la conquesta de drets socials i democràtics amb l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.
    • Espai polític que aspiri a ser decisiu en aquest país i per això, el projecte ha de créixer.
  • La Intersindical-CSC convoca vaga general feminista el 8M

    “El fet que la vaga sigui en diumenge permetrà visibilitzar aquells col·lectius que treballen en festiu, sovint més feminitzats i precaritzats (neteja, hostaleria, cura de les persones) i ha de facilitar les mobilitzacions al carrer”

    La Intersindical-CSC ha presentat el preavís de vaga general pel pròxim 8 de Març amb el lema: «Fem República Feminista, a la feina i a tot arreu». Aquesta decisió s’ha pres després que el moviment Vaga Feminista, en el qual el sindicat republicà hi participem, hagi decidit convocar vaga aquest 8 de març.

    El sindicat torna a convocar vaga laboral el 8M, com en els dos darrers anys, instats i motivats per l’empenta del moviment feminista. Des del sindicat som conscients de la dificultat que la Vaga sigui en diumenge, ja que en limita el seguiment, però alhora permet fer vaga i visibilitzar els col·lectius que treballen en festius, alguns clarament feminitzats i precaritzats, com ara la neteja, l’hostaleria o la cura de les persones. També creiem que ens ha de facilitar sortir al carrer i visibilitzar-nos arreu del país.

    Considera que els motius per convocar vaga laboral el 8M són específics en tant que persegueixen denunciar les violències i desigualtats que ens travessen a les dones, també i concretament en el món laboral, així com reivindicar mesures polítiques i laborals que les reverteixin i les eradiquin. I històrics en la mesura que aquestes condicions de vida i de treball les hem patides sempre i ens són imposades pel fet de ser dones. I les patim cada dia, també els diumenges.

    En aquest sentit, cal recordar que la bretxa salarial a Catalunya és d’un 23% i que els drets laborals a l’Estat espanyol estan en regressió els darrers anys. Aquestes retallades, juntament amb la precarització impulsada per les darreres reformes laborals afecten especialment les dones, que pateixen més risc de caure en la pobresa (molts cops, malgrat tenir feina), en l’exclusió social i en l’atur. També accedeix al món laboral en pitjors condicions generals que els homes i a feines considerades de menor valor social, més precàries i pitjor remunerades.

    Així mateix, les tasques domèstiques i la cura familiar, sovint tant menystingudes i invisibilitzades, continuen recaient majoritàriament en les dones i són gratuïtes, representant una immensa plusvàlua pel capital. Les dones, a més, patim discriminació per raó de gènere i assetjament sexual a la feina sense que hi hagi conseqüències laborals, socials i penals per a qui les exerceix, en molts casos.

    La Intersindical-CSC remarca que la lluita per la República Catalana i la lluita feminista són simbiòtiques i ambdues s’incardinen amb la lluita sindical. El sindicat no restem al marge d’aquesta realitat i volem continuar sent un agent que possibiliti un canvi radical en les polítiques socioeconòmiques, amb l’objectiu de garantir-nos la llibertat, la justícia social i unes condicions de vida dignes i suficients.

    per saber-ne més…

  • A ERC (i a Josep Huguet), l”agonia’ els farà perdre l’hegemonia

    Agonia té un ús popular que es refereix a l’afany desmesurat, l’avidesa i el desfici, la inquietud, a la cobejança de poder institucional. En aquest article parlaré de la d’un partit d’esquerres que podria esdevenir hegemònic en el procés d’alliberament nacional, però que les presses i un aparell assedegat per prendre les regnes de l’administració autonòmica els fa perdre el nord.

    El dilema, en el fons, és el de sempre: reforma o ruptura. I els objectius estratègics –finals- del partit es dilueixen en una cobdícia per desbancar els aliats com objectiu prioritari i en pro del partit. Una contradicció repetida tantes vegades a la història.

    ERC argumenta i ven que no hi ha prou legitimitat amb el 51%, o amb el 60% de suport independentista. I advoca per un “80%” de “consens” que inclou sectors antagònics amb la lluita independentista, amb la República o amb l’objectiu de trencar amb l’status quo socioeconòmic. Però amaga que precisament el 60% d’aquest suport s’incrementa en contextos de lluita i clarificació com l’U d’Octubre de 2017. Una conjuntura per la qual els seus dirigents no volen tornar a passar, perquè la trencadissa té preu molt alt (legítim, si s’explica) i desbarata els càlculs partidistes.

    Llegiu l’article de Josep Huguet (el ‘Lenin del Bages’) a Nació Digital: “Preguntes a la cruïlla.” S’hi entreveu perfectament l’estat d’agonia de l’aparell del partit, i s’hi intueix una gran preocupació pel fet que el Consell per la República els passi pel davant tot deixant enrere les rèmores i el llast convergents.

    Huguet reconeix que “La divisió estratègica entre les opcions republicanes s’agreuja”, però es fa el desentès sobre les tensions electorals que remou el seu partit. I deixa anar la incertesa màgica sobre els percentatges i la sobirania: “Estem de veritat per aglutinar en diverses lluites i accions de Govern el 80% dels ciutadans, o preferim aprimar el 47%-50% actual, considerant que la meitat d’aquests ha tornat a l’autonomisme?”

    La major part de l’article d’Huguet són un conjunt de preguntes retòriques per inclinar-nos a la por, a la inseguretat, moltes de les quals carregades d’al·lusions malèvoles (“Waterloo és Saint Martin le Beau?”, “la principal plataforma d’un legitimisme…”), que mostren una vertadera preocupació pel Consell per la República i per l’opció de resistència/desobediència encapçalada pel president Quim Torra a la Generalitat.

    El Lenin del Bages ha deixat escrita també una exposició molt perillosa i que pretén dividir el moviment antirepressiu:

    “La solidaritat que es proposa pels represaliats és urbi et orbe? O s’ha de centrar en els afectats per haver participat en accions consensuades en el marc d’una estratègia no violenta col·lectiva? Es pot continuar emparant, ni que sigui passivament, actuacions al carrer de tuf autoritari que taquen el conjunt del moviment per a la República?”

    Dividir els represaliats entre bons i dolents. Perquè els “dolents” no els puc controlar. Una idea que trenca els principis i la dignitat de la lluita independentista, que va avançar precisament gràcies a la defensa política dels represaliats. Això farà quaranta anys, quan el Lenin del Bages postulava altres camins, ara pedregosos i trabucats, i tot seguit conciliadors (diguem-li pragmàtics) amb els camins de la Restauració borbònica i la consolidació del règim.

    Un argument molt desesperat, unes paraules pròpies de l’agonia, (i ara la pregunta retòrica la faig jo) la de de fugir de la ruptura i abastar el poder de l’administració autonòmica a qualsevol preu?

    per Joana Gorina, publicat a Llibertat

  • Preguntes a la cruïlla

    «El Consell per la República s’ha de remodelar per fer-lo realment unitari? O ja està bé que sigui la principal plataforma d’un legitimisme que alhora està liderant la reconstrucció d’un espai partidista?»

    Diguem-nos la veritat, que és la millor manera d’abordar el futur. La divisió estratègica entre les opcions republicanes s’agreuja. Les eleccions no solucionaran res, perquè en cap cas hi haurà un resultat aclaparador a favor d’alguna de les tres o quatre estratègies vigents. Personalment, penso que no té cap sentit un proper Govern que no abasti el conjunt de les quatre forces que estan per la fi de la repressió i l’exercici efectiu de l’autodeterminació, sabent que per ara no hi ha cap acord sobre el com arribar-hi.

    Altrament, els dos grans corrents actuals -continuar amb la guerra de moviments, o situar-se en la guerra de posicions amb l’Estat- hauran de governar en minoria en funció de qui ha quedat primer, amb algun aliat secundari similar, si el troben. I qui dia passa, any empeny, fins que la realitat i el temps determinin quina estratègia, o síntesi d’elles, cal seguir. En aquest cas, sense descartar alguna ensulsiada en el trajecte que permeti a forces no independentistes assolir la presidència de la Generalitat, ni que sigui durant una legislatura i actuant com a revulsiu.

    Aquesta és l’actual cruïlla descarnada. I davant dels mesos agònics que ens esperen, en aquesta fase del procés, és bo que els ciutadans posem sobre la taula algunes preguntes que en ser contestades ens permetin afinar l’orientació del vot.

    Qui aposta per l’estratègia de moviment? Qui ho fa per la de posicions? Quins mètodes i reptes es plantegen cadascuna d’elles? Quin paper han de jugar les institucions de competència estatal com els ajuntaments i les diputacions? Gestionen, promouen la no-cooperació, construeixen alternatives o es dediquen a desobediències simbòliques? O en fan de no simbòliques, posant-se els responsables en mans de la justícia espanyola? Es pot practicar una estratègia d’aparent confrontació en un àmbit, i en l’àmbit immediatament inferior dedicar-se a la gestió amb aliances pròpies de la fase autonomista?

    La Generalitat ha de desobeir? O ha de garantir que el minso autogovern que tenim funcioni al servei de tots els ciutadans? Un president pot desobeir a títol personal sense que formi part de cap estratègia transparent i consensuada amb les forces que li donen suport? Té sentit posar en risc una institució/trinxera per tal de fer performances que duren pocs minuts? És bo que al davant de la Generalitat hi hagi algú posicionat a l’extrem d’una de les tres principals estratègies independentistes?

    La solidaritat que es proposa pels represaliats és urbi et orbe? O s’ha de centrar en els afectats per haver participat en accions consensuades en el marc d’una estratègia no violenta col·lectiva? Es pot continuar emparant, ni que sigui passivament, actuacions al carrer de tuf autoritari que taquen el conjunt del moviment per a la República? Es pot continuar defensant la professionalitat i l’apoliticisme dels Mossos fins l’u d’octubre, però passar per alt els abusos i acostaments als mètodes policials de les forces d’ordre espanyoles posteriors?

    Algú separa la negociació entre governs de la negociació entre Estat i Catalunya? Què se n’espera de la primera? I com es pensa abordar la segona? En la confrontació amb l’Estat quins són els pilars prioritaris que són erosionables i quins objectius es marquen? L’estratègia de la ingovernabilitat a ultrança és una estratègia acumulativa cap a la independència? És una estratègia guanyadora aplicar els mètodes dels comissaris polítics a l’esquena dels soldats que estaven a la trinxera?

    Quin és el perímetre d’aliances per a l’autodeterminació que proposa cada estratègia partidista? Com pensen aplicar la unilateralitat? I com pensen avançar només amb la negociació? La prioritat seva és la depuració dels traïdors i l’arreplegament dels fidels? Cal tancar files només amb els independentistes per convicció? O cal plantejar-se agrupar també als que ho són o poden ser-ho com a opció instrumental?

    El Consell per la República s’ha de remodelar per fer-lo realment unitari? O ja està bé que sigui la principal plataforma d’un legitimisme que alhora està liderant la reconstrucció d’un espai partidista? Waterloo és Saint Martin le Beau?

    Estem de veritat per aglutinar en diverses lluites i accions de Govern el 80% dels ciutadans, o preferim aprimar el 47%-50% actual, considerant que la meitat d’aquests ha tornat a l’autonomisme?

    Segur que els lectors/es d’aquest escrit podrien afegir encara més preguntes. Facin-ho, pel bé de tots.

    per Josep Huguet, publicat a Nació Digital (imatge d’Adrià Costa)

  • Un altre error estratègic

    I dic un altre error perquè la llista és llarga però ara em refereixo als que jo considero els dos últims errors estratègics de gran pes polític, tots dos vinculats a donar peixet a la política espanyola del PSOE: primer va ser sumar-se a la moció de censura que va descavalcar Rajoy i va convertir Pedro Sànchez en president en funcions d’un PSOE molt desprestigiat, i finalment sumar-se, els d’ERC, a la investidura del PSOE/Podemos en una pirueta abstencionista que jo veig totalment irrellevant quant aconseguir avançar en l’exercici del dret d’autodeterminació dels catalans i en l’acabament del saqueig fiscal I si no ja ho veurem d’aquí un temps. De moment la famosa desjudialització. que es deia que es podia esperar del PSOE i el seu soci minoritari, no únicament no es veu per enlloc sinó que la intervenció arbitrària de tota la maquinària judicial espanyola, ajudada pels cossos repressius de la Guardia Civil i la PN, va avançant els seus tentacles, i els encausaments, els judicis irregulars i les condemnes i les multes brutals estan a l’ordre del dia amb el consentiment d’un govern que es fa la víctima i figurava que no ho havia de consentir ben al contrari havia d’obeir les disposicions internacionals que li marcaven el camí contrari.

    Però situem-nos el maig/juny de 2018, cinc mesos després del referèndum de l’1 d’octubre, que, segons el PP no havia existit, i no obstant, havia mobilitzat milers de Policies Estatals,i milers de Guàrdies Civils ancorats als ports de Barcelona i Tarragona principalment (els piolins famosos) que es van dedicar a atonyinar milions de votants fantasmes, que dipositaven, pel que deien, paperetes fantasmes, en urnes inexistents i amb resultats que no valien res, malgrat produir una gran preocupació a les estructures profundes de l’Estat Espanyol i desencadenar una dura resposta del Borbó i una repressió enorme que encara dura i es planteja de durar anys en forma d’aplicació del 155 i de causa general contra Catalunya.

    El govern del PP, doncs, no passava pels seus millors moments polítics a la qual cosa s’hi sumaven els casos de corrupció que afectaven el cor del partit (entre molts altres el cas Gürtel i el cas Bárcenas. Teníem, per tant, a les mans el gran triomf polític de l’1 d’octubre enfront d’un PP desprestigiat, corruptor i corromput, esgotat políticament. Era, aleshores, el moment de rematar-lo des de l’independentisme apretant per una sortida republicana i autodeterminista i no deixant-lo respirar ni un segon, en una estratègia d’assetjament i debilitament de l’estat espanyol i d’enfortiment cap a la república catalana independent. Enlloc d’això s’opta equivocadament per cedir als cants de sirena del PSOE, i sumar-se a una sortida igualment espanyola, antidemocràtica i antiindependentista, que a sobre es presenta com a renovació política , quan arrossega casos de corrupció i males pràctiques ben recents i en el panorama polític del Principat presenta una nòmina de personatges mediocres, embolicats amb el 155, arrossegats voluntàriament pels partits més retrògrades, carn i ungla amb Cs i altres espècies semblants. Es tracta, al meu parer, d’un enorme error estratègic d’ERC i JxC , acoquinats per les possibilitats reals de tirar endavant els resultats de l’1 d’octubre i, per tant , de veure’s enfrontats als poders de l’Estat. El fet és que amb aquesta estratègia equivocada el resultat és un enfortiment de l’estat i els seus aparells (sigui el partit espanyol que sigui el que ocupi el govern) i el poble català és el que paga els plats trencats, disminuint les seves possibilitats d’avançar cap a la república independent.

    L’excusa aquest cop és doble: el xantatge que si no són els del PSOE, vindrà algú pitjor, com si el PSOE estigués realment interessat en una ruptura amb els aparells judicials d’arrel franquista, amb la monarquia borbònica i amb totes les lleis elaborades pel PP a favor de la unitat de l’Estat i en contra de la plurinacionalitat; i l’etern plantejament que l’Estat espanyol es regenerable i reformable i que només cal que des de Catalunya contribuïm a aquesta regeneració, si cal, patrocinant un cop més una cocapitalitat grotesca.

    Ja fa uns mesos vaig destacar cinc maneres de fer l’Estat espanyol ingovernable, que és l’estratègia que ha de seguir l’independentisme i que, en les circumstàncies de fallida política de l’unionisme arran del referèndum de l’1 d’octubre i la corrupció incessant es presentava més factible que mai. “Ho tornarem a fer” deien reconeguts dirigents de l’independentisme. I la gent ens vam mobilitzar enormement en forma de tsunami democràtic, ocupacions de carrers i assetjament a la central de la policia estatal a moltes ciutats dels Països Catalans per fer alguna cosa més que protestar d’unes sentències brutals. Per fer realment l’estat espanyol ingovernable.

    Per això considero que és un error estratègic colossal que una part de l’independentisme hagi apostat per apuntalar el PSOE i intentar fer governable un estat que continua la repressió, que no mou un dit per rebaixar el saqueig econòmic, a tots els Països Catalans (començant pel maltracte al País Valencià), que se suma a escapçar i a interferir en totes les votacions els resultats de les quals no són del seu gust i que el més probable és que la famosa mesa de trobada es converteixi en 17 trobades i un president de la CAC defenestrat i substituït.

    Apostar per la ruptura d’aquest estat sí que reclama treballar per un procés constituent popular, enfortir el consell per la república fora ja de la constitució espanyola i plantar cara a la repressió.

    per Blanca Serra, publicat a Llibertat

  • La vaga de totes

    VAGA LABORAL

    Una vaga laboral significa la no realització de treball assalariat en empreses, comerços, fàbriques, serveis públics de salut, educació, cures, educatius… Talment com si durant aquesta jornada hom desaparegués físicament de tots aquests espais que ocupem.

    Fent campanya per endavant als centres de treball, explicant les raons de la vaga, debatent sobre la situació laboral de les dones en el teu sector, fent assemblees i reunions informatives sobre la vaga per part dels comitès d’empresa i les seccions sindicals.

    Informa’t de quines són les qüestions legals.

    Les dones amb contracte, regularitzades, legalitzades poden no assistir als seus centres de treball i organitzar mobilitzacions.

    El fet de realitzar una vaga general de dones, a moltes de nosaltres ens planteja el problema de la gran precarietat dels nostres treballs i la vulnerabilitat de la nostra situació dins del món laboral i, també, en la vida en general. Això s’afegeix a la dificultat que totes tenim per fer vaga. Moltes dones no podem ni tan sols exercir aquest dret. Som dones migrants sense papers, amb treballs d’economia submergida, amb treball domèstic, amb cures a particulars, amb petits tallers il·legals, amb petits comerços, en hostaleria treballant sense contracte.

    Algunes dones no podem parar si no s’hi donen les garanties laborals imprescindibles, perquè això podria suposar que alguna acabés al carrer. Ara bé, totes podem fer quelcom.

    Si ets una treballadora de la llar, migrant sense papers, empleada d’un petit comerç i aquest dia no pots parar, abans del dia 8 pots organitzar activitats per donar a conèixer la vaga.

    I en tots els espais es pot reflexionar col·lectivament què poden fer tots i cadascun dels homes per canviar una situació de discriminació a la feina i sobre la qual ja se n’haurien d’haver manifestat contraris.

    VAGA DE CURES

    Amb aquesta vaga volem deixar palès que, sense el nostre treball quotidià de cures, el sistema econòmic quedaria col·lapsat. Un treball que no és visible i està menysvalorat, perquè el sistema està sostingut per l’apropiació que fa de les cures que realitzem les dones. A la vegada, passa per alt les nostres necessitats i projectes vitals.

    Som nosaltres qui tenim cura constant de les nostres famílies, parelles, companys de treball, amics, tothom qui giri al nostre voltant . De fet, si no féssim totes aquestes tasques ningú no podria pas viure.

    Volem aturar-nos de fer aquestes cures; volem reivindicar-les i també la seva necessitat, perquè tothom comprengui la importància vital que representen, perquè es converteixin en una responsabilitat social, compartida i redistribuïda.

    Volem aturar-nos perquè les cures no recaiguin només en nosaltres. Proposem deixar de fer les activitats i tasques quotidianes dirigides a la cura de les persones i al manteniment dels espais vitals on transcorren les nostres vides.

    Les dones ens aturem, però no s’aturen les cures. Per això són necessaris uns SERVEIS MÍNIMS que garanteixin els que són inexcusables i inajornables, per a l’atenció de les persones que es trobin en situació de precisar cures específiques, o que requereixin cures per activitats bàsiques de la vida diària i no puguin cobrir-los una altra persona. Organitza-ho amb les persones del teu entorn.

    Aquestes són algunes idees que podem seguir i potser després de dur-les a la pràctica, ja no voldrem abandonar-les:

    Parla amb les persones del teu entorn, amigues, família… sobre com distribuir el treball de cures i el treball domèstic, d’una forma equitativa, a partir de la setmana del 8,

    Parla en el barri, en l’Associació, en el col·lectiu… per organitzar els punts de cures per al dia de la vaga.

    Organitza la cura col·lectiva dels infants per al dia 8.

    No t’encarreguis de portar els infants al col·legi.

    No t’encarreguis de rentar, estendre, planxar…

    No t’encarreguis de preparar menjar per a altres persones.

    No et responsabilitzis de netejar, ni de tenir cura de netes i nets.

    No atenguis el telèfon en la teva associació, ni t’encarreguis de la logística, ni prenguis nota de l’acta, ni recullis els gots d’aigua.

    Organitza una ruta de les cures als barris i al pobles, identificant els centres de salut, instituts, escoles infantils, centres de dia, de gent gran…

    Sabem que deixant de fer les cures un dia no realitzem un gran cavi, però pretenem que això sigui l’inici d’una nova forma d’organitzar i compartir els treballs de cures.

    VAGA DE CONSUM

    Volem parar de consumir, deixar de comprar coses innecessàries, el sobreescalfament de les llars, l’ús del cotxe per a qualsevol desplaçament, l’acumulació d’objectes i el malbaratament dels aliments. Volem construir estratègies de consum alternatives, que ajudin a crear un món just socialment i ambientalment.

    Aquests són algunes idees que podem seguir durant el mes de març i, potser després de fer-les servir, no voldrem abandonar-les.

    La majoria del nostre consum s’obté explotant persones i recursos naturals.

    Per tant, proposem:

    No compris ni consumeixis cap producte nociu per al medi ambient, l’origen del qual o el seu procés de producció impliqui l’explotació d’altres pobles o persones.

    Redueix el consum i la generació de residus.

    Reutilitza i recicla sempre que sigui possible.

    Assenyala i boicoteja els productes als que se’ls apliqui la “taxa rosa” (cremes, maquinetes…), per estar destinats al públic femení. Substitueix tampons i compreses per la copa menstrual.

    No consumeixis productes fabricats per la indústria farmacèutica i cosmètica, que són assajats amb animals i lesionen la nostra salut.

    Evita i boicoteja el consum en grans superfícies perquè destrueixen el comerç local i els llocs de venda: productes elaborats per dones en condicions d’explotació laboral (màquines, treballadores de la fresa, del sector tèxtil als països del Sud, etc.) on no existeixen condicions dignes de treball.

    Evita i boicoteja productes d’usar i llençar, sobre envasats i transgènics.

    No consumeixis productes anunciats amb publicitat sexista, racista o LGTBIfòbic.

    Organitza el consum de productes ecològics i de proximitat. El dia 8 es poden realitzar menjars col·lectius amb aquests productes.

    Evita el malbaratament d’aigua i d’aliments.

    Redueix el consum energètic tant com puguis, evitant l’ús d’aparells electrònics.

    Fes ús del transport col·lectiu, públic i ecològic.

    Coneix i dona suport a projectes alternatius de consum, en el teu barri i en la teva localitat, que intenten ser respectuosos amb el medi ambient, l’origen i la distribució dels productes.

    No realitzis transaccions bancàries. Intercanvia i regala.

    VAGA ESTUDIANTIL

    Volem parar als col·legis, instituts i universitats perquè el sistema educatiu en totes les seves etapes és el principal espai de socialització. En ell es reprodueix l’actual sistema capitalista i patriarcal, lluny de ser un espai on es creixi en equitat i igualtat social.

    Des del col·legi i des de l’institut es construeixen els rols de gènere, els estereotips i l’amor romàntic heterosexual com a model únic de relació afectiva sexual; a la vegada que nosaltres comencem a construir la nostra identitat sexual en uns centres que manquen d’una educació afectiva sexual diversa i estan plegats d’actituds LGTBIfòbiques. Fins i tot des de la universitat, on no és gens difícil veure la divisió sexual a l’hora d’escollir carrera i el sostre de vidre a l’hora d’investigar o promocionar en la Universitat.

    En totes aquestes etapes també veiem que la història de les dones, la nostra història, ha estat invisibilitzada i apartada de les aules i dels llibres de text. De la mateixa manera, les estudiants ens veiem sotmeses a una triple explotació (estudiants, treballadores i vetlladores), que ens aboca a una precarietat vital absoluta.

    Per tot plegat, les estudiants del moviment feminista volem sumar-nos a aquesta vaga del 8 de març, reivindicant:

    Una educació pública, laica i feminista en totes les etapes i cicles educatius.

    Una educació que, de manera transversal en totes les disciplines, incorpori la perspectiva de gènere, l’antirracisme, els sabers alternatius i visions del món dels pobles del Sud Global i del poble gitano. Les dones no som una excepció, som una constant que ha estat silenciada, Als pobles del món no se’ns pot ignorar en nom d’una suposada excel·lència de la cultura “occidental”.

    Una educació que enfronti la segregació de la població gitana, migrant, discriminada per la raça o amb diversitat funcional dins del sistema educatiu.

    El nostre dret a una educció afectiva sexual diversa, lliure d’estereotips heteropatriarcals i que no ens redueixi a simples objectes.

    Un sistema educatiu que defensi la coeducació i la coresponsabilitat.

    Que totes les estudiants puguem desenvolupar el nostre potencial humà amb independència de la nostra procedència, classe, situació migratòria, raça, identitat sexual i/o expressió de gènere.

    Que es promogui i incentivi la contractació d’educadores en totes les etapes i cicles educatius, fent-ne la traçabilitat en totes les interseccions necessàries, i tan diverses com la pròpia societat.

    Que hi hagi una abaixada de les taxes i un augment de les beques que ens permeti conciliar la vida estudiantil, laboral i de cures.

    Que es faciliti el procés de convalidació d’estudis obtinguts en altres països.

    Que es canviï el relat del 12 d’octubre, conegut amb el nom de “dia de la hispanidad”, com un dia de memòria i reconeixement del genocidi sofert per la població del continent americà i la lluita contra el colonialisme dels seus territoris, que avui dia segueixen defensant les dones mitjançant la resistència sobre les seves terres, cossos i cultura.

    Com proposem fer-ho?

    No assisteixis a classe el dia 8 de març. Tens un examen o una classe en què es controla l’assistència? Recorda que tens dret a la vaga: parla amb l’equip directiu del centre educatiu o amb l’equip rectoral de la universitat per solucionar-ho.

    Informa sobre la vaga a la teva escola, institut o facultat. No oblidis les dones treballadores, ni tampoc les professores!

    Organitza assemblees amb les dones del teu centre educatiu amb la finalitat de preparar el dia de la vaga.

    Organitza accions i passa campus per al dia de la vaga. Informa i debat sobre la situació de les dones estudiants: qüestionament, humiliació, invisibilització, assetjament dins les aules, etc.

    No t’encarreguis de les cures el dia de la vaga (agafar el telèfon, preparar menjar, organitzar-ho tot).

Pàgina 5 de 35« Primera...34567...102030...Última »