• The Wire

    “Hay cosas que no se hacen; si se hacen no se dicen; si se confirman, se desmienten”, General Saenz de Santamaria

    El “no me consta” del govern espanyol –meitat pilotes fora, meitat acudit postdemocràtic enfront de la gravetat de l’espionatge polític– em recorda maldestrament –records de pubertat política– a aquella portaveu governamental socialista que es deia Rosa Conde, que sempre deia “no me consta”. Ho deia a cada pregunta difícil durant cada compareixença oficial. Mai li constava la realitat, en una variant més refinada del pujolista “ara no toca”. Així era la nostra joventut precària: o no tocava o no constava. La realitat desmentia el govern i, viceversa dialèctica, els governs s’entestaven a desmentir la realitat. Ara bé, començant pel final, que tot un govern de l’Estat implicat digui “no em consta” és ben distint de dir “és mentida”. Sabent diferenciar govern i estat, que no és exactament el mateix: “Els governs passen, les policies romanen”.

    Com ho és també que el CNI es limiti a dir que tot el que fa és amb ordre judicial, que és qualsevol cosa menys un desmentiment; menys encara si se sap que, des de 2015, té una orwelliana i inquisitorial Unidad de Defensa de los Principios Constitucionales, que inclou l’independentisme com a enemic a abatre i que serà l’excusa que vindrà. Que els ministeris de torn –inclòs el de la porra– ofereixin com a única resposta una invitació al president del Parlament de Catalunya a querellar-se davant la justícia ja és una broma de la democràcia quan la democràcia és de broma. Enxampats, només queda dissimular i cercar cortines de fum. I fer tot el possible perquè mai hi hagi proves, ni judici ni condemna. Rituals habituals, as usual, de la impunitat.

    Escurçant camins davant una excepció que s’allarga, quina seria, però, la via democràtica més curta? Senzilla, àgil i ràpida. El president Pedro Sánchez convoca el CNI d’urgència, li demana si és ell qui hi està al darrere i pren decisions sobre el tema. I si no ho fa, ras i curt, és perquè no vol. I punt. Tota la resta són excuses: dilació, complicitat i encobriment, que rima amb torpedinament. Del gobierno más progresista de la historia, que, alhora, prova com pot salvar la monarquia de les martingales que, durant tant de temps, els serveis secrets espanyols han amagat i protegit. No hi haurà via curta democràtica, clar. El 78 és així i la vella tonada ho aclareix: cap règim reconeix tenir presos polítics com cap estat reconeix espiar els adversaris polítics. Mentrestant, els governs continuen desmentint la realitat. No consta, no toca, no passa.

    Delicte d’Estat: impunitat garantida, secret oficial a crits i llei del silenci. I negocis tèrbols amb empreses israelianes. Però, per sort, encara no han prohibit l’hemeroteca: el diari Haaretz ja informava i denunciava el 2018 que diferents estats empraven tecnologia israeliana per “espiar i interceptar comunicacions de defensors dels drets humans, dissidents i membres del col·lectiu LGTB”. I sí, parlaven de l’empresa NSO i el seu Pegasus, “el kit d’espionatge més invasiu del món”. El diari recordava que les exportacions, autoritzades pel Ministeri de Defensa, s’havien continuat produint malgrat saber dels usos perversos, repressius i autoritaris que en feien els governs, l’espanyol inclòs. Fins i tot la diputada Tamar Zandberg, de Meretz, va demanar la fi d’aquest negoci, terriblement opac. Ressenyo un diari i una diputada israeliana per a tots aquells que es posen la bena als ulls davant la natura neuròticament securitària d’Israel.

    Però tornant a les Espanyes, sort dels antecedents, de fet, que recorden que no estem parlant d’una excepció sinó d’una norma callada: l’excepció, ves per on, és la investigació realitzada per CitizenLab, que ho ha fet visible després que WhatsApp s’adonés del forat de seguretat. Per no allargar la infàmia, només tres antecedents concrets. Per recordar la norma excepcional de la monarquia bananera del Regne d’Espanya. D’entrada, només caldria recordar que Narcís Serra va acabar dimitint per l’espionatge del CESID… al Rei. Era 1995. La pregunta seria que, si aleshores “escoltaven” un rei corrupte, què no farien ja amb la resta de súbdits. En aquells temps suraven 7.000 microfilms dels serveis secrets espanyols filtrats a la premsa. Avui Villarejo, ahir Perote; aquell coronel foragitat per irregularitats econòmiques que va ser assessor de seguretat de Repsol i que va acabar amb la carrera del pianista Narcís Serra. El cap del CESID, Manglano, va acabar sent condemnat per “invasió massiva” per les escoltes produïdes entre 1984 i 1991 a nombrosos periodistes, polítics, empresaris i al rei que Franco va nomenar rei. Però no vagin tan de pressa: va ser absolt posteriorment. Per això està l’alta judicatura espanyola, per condemnar enemics i absoldre els amics.

    Dos. Recordaran l’escàndol de l’espionatge a la seu d’Herri Batasuna en nom d’una lluita antiterrorista sota la qual es van emparar tants crims, abusos i canallades. La temptació vivia a dalt. Al pis de dalt de la seu de la formació política, pis franc del CESID durant una dècada. El balcó de davant també. Accidentalment, quan des d’HB van decidir renovar la centraleta telefònica, els operaris van decidir no tocar res només arribar: desmuntant el fals sostre per accedir a la instal·lació es trobaren totes les línies punxades i connectades des del pis de dalt —llogat el 1992 pels serveis secrets—, enmig d’un desgavell de cables, wires i cablejats. Els operaris tocaren el dos. I els dos inquilins del pis de dalt fugiren. Deu anys continuats d’espionatge industrial. Telèfons, ordinadors, vídeo i desenes de micròfons. Sense cap ordre judicial i a costa dels fons reservats, però sota ordres governamentals. L’equip d’investigació del diari Egin –tancat per l’Audiència Nacional el 1998, malgrat que el 2007 es va decretar, ai l’as, la il·licitud del tancament– va descobrir un dels espies fugits a casa seva, a la rodalia de Madrid. Un altre a Vitòria, a casa dels pares. Militars. Eren Mario Cantero i Francisco Buján. Junt amb ells, i en primera instància, foren condemnats —cinc anys després— dos directors generals del CESID: de nou, Manglano, i també Javier Calderón. Tots dos condemnats a tres anys de presó i inhabilitació absoluta durant vuit anys. Però no vagin tan de pressa, coi. Extremadament ràpid, el Tribunal Suprem va tornar a cantar les absoltes: absolgué amb extrema rapidesa els dos directors i només condemnarà un sol agent. A dos anys i sis mesos de presó. Que mai va complir. No calia aclarir-ho, ja ho sé.

    En la mateixa estela, un dia del 1995, l’exdiputat d’HB Joxe Mari Olarra tornava d’una manifestació i es va trobar tres homes que li havien obert el cotxe i l’estaven remenant. Els va perseguir i quasi n’enxampa un, que es va acabar refugiant en una comissaria de l’Ertzaintza, d’on sortiria en llibertat, sense càrrecs i sense cap investigació. Només investigarà, de nou, aquella capçalera de referència periodística que fou Egin: descobririen que era un agent del CESID en comissió de servei, un capità de la cavalleria de l’Exèrcit: José María Liniers Portillo. El 2003, Iñaki Anasagasti denunciava que els telèfons del grup parlamentari del PNV al Congreso estaven intervinguts pel CNI, pocs mesos després que esclatés un escàndol sobre les escoltes als despatxos de l’ONU.

    El País Basc acull i recull el ventall acumulat més extens i recent del deep state. Tota aquella tecnologia s’ha transferit ara al cas català –agents inclosos. Arran del procés d’il·legalització i apartheid electoral de l’esquerra abertzale del 2002, es va acabar fent públic que l’Estat disposava d’una llista il·legal de 40.000 desafectes, a partir de la qual es determinava quina llista electoral quedava contaminada. Pocs van alçar la veu. I així ens va. Thomas Paine: “Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres, o el precedent es girarà contra ell”. Mentrestant, al fiscal general Conde Pumpido se li escapava un “nos hemos pasado, però ha colado”. Arran del judici a les organitzacions juvenils basques, es va saber que eren 33.000 les escoltes recurrents que es produïen a l’Estat espanyol. Una de les frustracions de la meva curta vida parlamentària va ser demanar insistentment com sabien Felip Puig i el Departament d’Interior que de 418 identificats en una protesta contra les retallades antisocials, “178 eren antisistema, 39 independentistes i 19 anarquistes”. Ho posa al DNI? Mai van respondre, però era la prova evident que existeixen fitxers ideològics. Recordo, de l’Audiència Nacional, un imputat per la crema de fotos del rei –absolt després– que denunciava l’existència de fitxers ideològics il·legals. El magistrat incontinent Vazquez Honarrubia li va etzibar a micro obert: “¡Eso ya se lo aseguro yo!”. En fi.

    I tres i darrer. Hauríem de recordar, malgrat que ens ho vulguin fer oblidar, el cas que va imputar el Conde de Godó, propietari de La Vanguardia, per les escoltes telefòniques il·legals amb el rerefons de les tenses i àrdues negociacions per les estrenades fusions mediàtiques, amb Antena 3, Polanco i Mario Conde pel mig. Portes giratòries publicoprivades també a les clavegueres, qui servia a aquells interessos mediàtics era el coronel del CESID Fernando Rodríguez i el talp històric de la dictadura reciclat per a la democràcia, Mikel Lejarza, El Lobo. Lobo escoltava a través de l’empresa General de Consulting y Comunicación SL, que facturava mensualment 5.650.000 pessetes al “compte” de Godó. Va estar dos mesos a la presó de Quatre Camins, però va sortir il·lès amb el coronel del judici com el coronel, malgrat que se’ls demanava anys de presó. Penes mínimes que novament mai no es van complir, malgrat la insistència indignada del fiscal del cas, aquest home bo que es deia i es diu encara José María Mena. Anys després, el magnat mediàtic Murdoch tancava News of the World per les escoltes il·legals massives del rotatiu.

    Ja paro. M’estalvio també la versió casolana de Método 3. M’estalvio Aznar demanant al cap del CNI, Jorge Dezcallar, que desmentís a la SER que havien abandonat la pista d’ETA en els atemptats de l’11-M i Aznar manipulant barroerament els informes dels serveis secrets. M’estalvio la videoteca de Villarejo, però no oblidin –insòlit– que la fiscalia va decidir purgar i eliminar alguns paràgrafs de la documentació del sumari perquè comprometen “la seguretat de l’Estat” abans d’aixecar el secret sumarial. Paraulota: “Expurgo previo sobre asuntos de seguridad del Estado”. Què s’hi amaga sota l’eufemisme està per veure. Secret d’Estat amb una llei de secrets oficials que data de 1968: democràcia amb lleis de dictadures. I, tanmateix, tot és un afer també català –recordin el cas Cesicat de seguiment d’activistes a través de fonts obertes– i també singularment espanyol, però d’una dimensió que ja és europea i d’una escala d’espionatge que ja és global. Entre Assange i Snowden, diguem-ho així. A Portugal, fa molts anys, un escàndol sacseja el país: 80.000 escoltes autoritzades a 200 altes personalitats durant sis mesos per un afer relatiu a una investigació judicial per abusos sexuals. I a Itàlia, el setembre de 2006: 100.000 ciutadans amb els telèfons punxats rere una xarxa vinculada als serveis secrets. És Europa, que t’escolta.

    Hem anat incorporant noms foscos a les nostres vides transparents. Primer va ser Echelon, després Sitel –el sistema d’escoltes de la Guàrdia Civil i el CNP–, ara Pegasus. Zero ingenuïtat. En el fons, la novetat no és la seva existència tèrbola, sinó el seu ús capgirat i brutal: fa massa que la dissidència ja s’ha incorporat com a “criminalitat transnacional organitzada”, per dir-ho en l’argot del 1999 de Sinere, la base de dades de la UE que incloïa activistes antiglobalització. Un dia haurem de fer tot el catàleg dels darrers anys contra l’independentisme com a enemic d’Estat: del mòbil de Roger Torrent al d’Anna Gabriel –ja veurem què diu Suïssa–, de la balisa al cotxe de Puigdemont a les visites macarres de la policia patriòtica a Andorra, dels atacs informàtics l’1-O als fons reservats. Tot el repertori i tota l’artilleria feta servir contra l’anhel democràtic de l’autodeterminació. La llista és ja inacabable.

    Tenim el calfred assegurat en aquest curt i convuls segle XXI. L’ús dels serveis secrets amb fins polítics, partidaris i ideològics. Si han llegit la trilogia de Larsson, recordaran les desventures de Lisbeth Salander, La Secció i com operen les estructures policials paral·leles. Realitat contra ficció. Alemanya acaba de dissoldre tota una unitat militar de forces especials pels seus vincles estrets i directes amb l’extrema dreta. Si volen garratibar-se, passin per El enemigo conoce el sistema, de Marta Peirano; si volen protegir-se, passin pel manual Resistència digital, de Críptica; si volen blindar la privacitat i intimitat que tants segles ha costat assolir, acostumin-se a desconnectar tots els dispositius enfront de la distopia monitoritzadora del 5G. I ull viu, que ja hi ha atestats policials on el fet d’apagar el mòbil s’eleva a sinònim de culpabilitat –”alguna cosa a amagar”. O ets de vidre o ja ets culpable.

    1984. Luces de bohemia. The Wire. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina al palau dels corrents d’aire. Pobre Orwell. Pobre Valle Inclán. Pobre McNulty. I sempre Lisbeth.

    PS. Hem vingut a estudiar i hem vingut a aprendre a pensar. A no deixar de fer-ho mai. Aprenentatges continuats. I com que la cosa va de llibres en un estiu que ja fa pinta d’hivern, els recomano obertament el darrer llibre de l’Enric Juliana, Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa, 2020). És una punyetera meravella. És un mirall. És un trencaclosques. És una escola. És un laberint. El franquisme, en part, va fer la feina i la falta de memòria sempre és una derrota. Creia, tres voltes rebels, que MMM anava lligat inevitablement a la Maria Mercè Marçal. Així és. Però d’ara endavant, memòria d’un futur anterior, incorporaré també un altre MMM. Retinguin el nom, si us plau: Manuel Moreno Mauricio. Un resistent. De Vélez-Rubio a Badalona. El món estroncat d’ahir sota la dictadura explica encara el d’avui i fa dubtar massa del de demà, enmig del tercer pla d’estabilització en curs. Sense espòilers, una altra història de la transició, en un tribut als qui mai van deixar d’estudiar ni sota les condicions més inenarrables. Perquè la història ensenya. Malgrat que tingui pocs alumnes.

    Publicat per David Fernàndez a La Directa

  • L’any perdut

    De ser el punt d’inflexió en la recuperació a l’inici d’una profunda recessió

    Ens preguntarem com ha estat possible, que el 2020 es preveiés fa un any com un punt d’inflexió en la recuperació de la indústria turística a casa nostra i finalment acabarà sent l’any perdut. Absolutament perdut. Els establiments i els operadors han perdut tot marge de maniobra en un mercat tancat i completament confinat. Els auguris per aquesta temporada són decebedors i imprevisibles: sense data d’obertura, amb una ocupació mitjana prevista rondant el 50% inferior a temporades anteriors i amb la perspectiva d’haver de ser molt imaginatius per atraure els pocs clients que “s’aventuraran” a fer unes vacances clàssiques de sol i platja. Es preveuen estades molt més curtes i concentrades en pocs mesos.

    Com veiem, una temporada molt curta, que castigarà, per sobre tot, a la classe treballadora. Una classe molt maltractada per les polítiques neoliberals dels darrers anys, amb congelació de salaris, un conveni laboral desfasat i darrerament, les noves lleis permeten la intrusió d’empreses de serveis dins el sector, fent créixer la precarietat en aplicar altres convenis per a les mateixes feines, arribant-se fins i tot a situacions de semi-esclavatge en ple segle XXI (inexistència d’horaris, incompliment salarial i manca de jornades de descans… entre d’altres).

    I amb tot aquest panorama, què han fet les administracions? Grans campanyes de màrqueting per atraure més visitants i poc més, tot per continuar fent el mateix, polítiques d’especulació sobre els escassos recursos naturals que queden al nostre litoral: més sobre-ocupació amb més construccions, més infraestructures viàries innecessàries… Una nova versió actualitzada de la ‘política del totxo’ del darrer segle.

    Darrera aquesta primera línia, existeix tota una segona línia dedicada al turisme (bars, restaurants, botigues, petits industrials, espectacles, centres culturals i esportius, espais d’oci, logística alimentària, de serveis i subministres) que queden molt malparats amb el cessament d’activitat i sense cap mena de previsió realista per enguany. I els que seran més afectats, un cop més, seran els treballadors d’aquests sectors.

    Tota una classe treballadora que depèn d’uns mesos de treball per a sobreviure tot l’any i que ara, en funció del seu contracte, es troben sense data d’inici de treball o immersos en un ERTE. Sense ingressos o amb ingressos limitats.

    I tot perquè de sobte, tot es va aturar. Inexplicablement la “espècie dominant” es veu immersa en una guerra contra uns insignificants virus. El com es dur la resposta a aquesta situació està sent diferent, en funció de l’estat que l’aplica i temps tindrem en un futur per analitzar cada cas.

    El que revela aquesta crisi és la nostra total dependència de la natura i n’hauríem d’aprendre de cara a com ha de ser el nostre model turístic en el futur immediat. Ens cal respecte per l’entorn. El nostre entorn és allò que ens diferencia d’altres indrets i que atrau els nostres visitants. El respecte pel nostre entorn només s’aconseguirà amb polítiques orientades a una indústria turística sostenible: limitació de la sobre-explotació, potenciació de l’economia i indústria de proximitat, formació de la classe treballadora, implantació d’energies renovables i/o de proximitat, prioritzar la qualitat vers la quantitat, polítiques de reutilització i reciclatge continuades i establiment d’uns salaris dignes per a viure (no per a sobreviure).

    L’any 2020 pot ser l’any perdut… o no. Podria ser l’any en que vam repensar i vam començar a canviar el nostre model per prioritzar les persones davant el mercantilisme capitalista que hem arrossegat fins aquí. Tenim encara marge de maniobra, som a prop de l’abisme, però si tenim l’empenta necessària serem capaces de superar totes les limitacions que ens han imposat.

  • La participació de la CUP a les eleccions europees

    El Parlament Europeu és una institució buida de poder real on no es reconeix ni la nostra llengua!

    Durant els últims mesos, la CUP ha estat treballant el debat sobre les vies d’internacionalització del conflicte polític català, entre elles la possibilitat de presentar una candidatura a les eleccions europees del maig de 2019.

    Tot i que la organització entén que la Unió Europea és un espai políticament molt allunyat del projecte polític que defensa la CUP, l’actual context excepcional marcat per la repressió, el conflicte nacional i social latent, les amenaces d’il·legalització i la voluntat de centrar l’internacionalisme com una eina imprescindible en l’estratègia política han provocat que s’hagi entomat el debat a nivell tàctic.

    Després que el debat quedés suspès a Perpinyà i que es reprengués avui al Consell Polític d’Artés, l’organització ha decidit no presentar ni participar de cap candidatura als comicis europeus, ja que entén que el projecte polític de la CUP no té cabuda dins de les institucions europees, màximes representants del capitalisme, l’imperialisme, el racisme institucional i la militarització de les societats.

    El document en contra de presentar-se a les eleccions europees i que ha estat aprovat per majoria absoluta argumenta que:

    • Després de les reaccions de la Unió Europea envers l’1 d’octubre, els exiliats, represaliats i el nivell de repressió a l’Estat espanyol, entenem que aquesta institució no és l’espai on trobarem els recolzaments a l’exercici al dret a l’autodeterminació del poble català.
    • El Parlament europeu, malgrat ser l’únic òrgan escollit per la via de la democràcia representativa, té una capacitat molt limitada a l’hora de legislar i canviar el rumb de la UE, fet que encara limitaria més la nostra incidència política.
    • Valorant el greu context de vulneració de drets polítics i civils a l’Estat espanyol, hem d’intensificar la nostra tasca internacional centrant-nos en teixir aliances amb les diferents societats civils i forces d’esquerres europees amb voluntat de canvi i no de reforma. Aquelles forces de fet, que si que van entendre el procés de ruptura a Catalunya i que es van mobilitzar i que pressionen els propis governs.
    • Contribuirem a generar aquestes aliances fora de les institucions amb aquells espais i organitzacions que prioritzin fer front al feixisme i el racisme creixent a Europa.
    • Això no implica que la CUP no pugui accedir i mantenir relació amb les diferents forces polítiques que tenen presència al Parlament Europeu, sobretot amb els grups d’esquerres amb qui ja es mantenen relacions bilaterals i debats polítics.
    • Caldrà que dediquem esforços en mantenir aliances amb forces polítiques d’esquerrres, socials i sindicals a l’Estat espanyol, que mantinguin voluntat de ruptura amb el Règim del 78. Aliances imprescindibles per seguir endavant el procés polític engegat.
    • Hem de focalitzar la nostra tasca política a nivell municipal per tal de tornar a generar les condicions òptimes per construir un nou moment de ruptura al nostre país d’acord amb el que ja s’ha anat aprovant en els darrers Consells Polítics.
  • Fem programa

    Bastim una agenda municipalista per canviar-ho tot

    La nostra assemblea local es troba en ple debat programàtic de cares a les eleccions municipals del maig del 2019. En aquest sentit, la militància local està abordant les línies base de treball del nostres programa electoral amb 9 objectius definits:

    • Transició cap a l’economia solidària
    • Recuperació de sobiranies
    • Justícia social
    • Municipalisme feminista i perspectiva LGTBIQ
    • Ecologisme i la planificació sostenible del territori i els recursos
    • Impuls de la cultura socialment emancipadora
    • Aprofundiment democràtic
    • Gestió transparent i ètica dels ens locals i supramunicipals
    • Municipis com a vertebradors de la construcció nacional

    L’organització presentarà en Assemblea Oberta les línies aprovades a principis de febrer i s’iniciarà el debat de presentació i de llista de cares als comicis. Si vols participar d’aquest projecte pots adreçar-te a la nostra Assemblea Local o si ja tens la teva proposta pensada també ens la pots fer arribar!

  • El Règim del 78 és el règim de l’Íbex 35

    La Transició va suposar una pacificació i legitimació del règim econòmic franquista. Les elits econòmiques franquistes van ser democratitzades gràcies a que tota la violència i el poder econòmic i social no va ser mai qüestionada. Aquest blanquejament del règim va esborrar de la memòria institucional que el primer objectiu del franquisme va ser destruir qualsevol possibilitat de justícia i progrés social que pogués representar la república.

    Aquesta mateixa relació entre les elits econòmiques i polítiques ha sigut una constant en el règim del 78. Tant els governs del PSOE com del PP, han protegit les antigues elits franquistes com demostren els casos d’empreses bancàries i constructores. (ACS, OHL, Entrecanales, Banca March, Santander). La privatització dels antics monopolis estatals de nou va oferir la possibilitat de que les antigues elits consolidessin la seva posició dominant. En aquestes noves empreses privatitzades els antics polítics de PP i PSOE i les elits franquistes s’han anat col·locant garantint una continuïtat política i econòmica amb el règim anterior (Endesa, Telefonica, Argentaria, ADIF o Abengoa en són bona mostra).

    Aquestes privatitzacions unides a les portes giratòries amb els partits del règim han fet de la Constitució un element integral del sistema a tot l’Estat, també a Catalunya. Ciudadanos és el blanquejament d’aquest mateix règim econòmic.

    Ha sigut aquesta estructura econòmica ‘postfeixista’ la que ha tingut uns efectes devastadors per les classes treballadores que a base de reformes laborals que no han parat de minar els drets dels treballadors i treballadores des de la Transcisió fins ara. Aquest règim de poder econòmic exemplificat en l’ibex-35 mostra la connexió entre partits polítics, elits econòmiques que han dominat la política, l’economia i han definit l’estratègia industrial, i que han garantit que l’economia estigui organitzada al voltant dels megaprojectes, el boom de la construcció i la bombolla immobiliària.

    Amb la crisi del 2008 i la seva gestió va quedar clar quins són els interessos que protegeix l’estat, els de les elits financeres. El rescat econòmic a la banca i la modificació de la constitució per assegurar el pagament del deute i els interessos del capital financer per sobre dels drets de les treballadores ha sigut l’exemple més palmari. El dret al benefici privat d’uns bancs i corporacions corruptes per sobre dels drets socials és la constant en el règim del 78 i de l’ibex-35. Avui, se’ns continua dient que l’única sortida econòmica és la de facilitar l’acumulació d’aquestes elits i les seves empreses com a l’única forma de produir i proveir béns i serveis, continuar mercanitilitzant tots els àmbits de la vida pel benefici d’uns pocs i la misèria per la majoria.

    El règim del 78 és el règim de l’ibex-35. PP, PSOE, PDCAT i C’s són el braç polític de les elits financeres i les seves corporacions.

    Cal denunciar la política de pactes d’elits que va donar lloc a una Transició forjada sobre l’amnistia pels crims de la dictadura, i la persecució d’aquells que no van deixar de lluitar per un trencament real amb el Règim del 78.

  • Cap a un nou model turístic?

    Lloret es caracteritza pel turisme de borratxera, i no pot seguir així. És un municipi on hi ha gent que ve de lluny atreta per les drogues i la prostitució, encara que, com amb tot, no podem generalitzar perquè també hi ve gent que vol gaudir de la Costa Brava.

    Aquest estiu he treballat a un hotel on aposten pel canvi de model de turisme, i sembla que no és l’únic. Són hotelers cansats d’una visió de Lloret que no li fa cap bé, perquè no és només que es vengui, o s’hagi venut, així a l’estranger, sinó que dins del país tenim aquesta mala imatge, i Lloret és més que turistes i alcohol. En aquest hotel, des de la recepció, sempre que podíem oferíem unes activitats o altres segons el perfil. Per altra banda, aquest establiment opta per canviar aquest turisme oferint un producte hoteler més car, però també de qualitat, mostrar les activitats que poden fer al municipi i voltants, oferir cert nombre d’habitacions per un perfil de família amb infants i fins i tot sent estrictes durant la nit amb el soroll, amb una política clara: la festa te la montes fora, dins l’hotel tranquil·litat.

    Sí que és cert que passejar per l’avinguda de Just Marlés, per la riera, és tot un espectacle. Hi trobem botigues de souvenirs, les principals cadenes de menjar ràpid, discoteques, discoteques amb kebab inclòs, il·luminació excessiva, molta gent, turistes ebris, vòmits, persones passant-se droga davant la passivitat policial, … Però Lloret és més que això. Té platges i cales precioses, algunes de difícil accés on, fins i tot a ple agost, hi ha poca gent, un entranyable nucli antic de carrers estrets que contrasta molt amb la zona turística i comercial, diversos jaciments ibèrics i molt més.

    Crec que aquest tipus de turisme sobretot ve marcat per la quantitat d’oferta nocturna que hi ha al municipi. Un altre aspecte que pot propiciar aquest model és l’acohol econòmic i de baixa qualitat. Tot i això, no crec que tancar locals o prohibir certes activitats ens porti a un millor model, però sí incentivant les activitats saludables, com l’esport, que en part ja es fa, i fins i tot fent que el tram del camí de ronda que passa pel municipi sigui més agradable, com han fet a Blanes que els ha quedat fantàstic. Una bona proposta seria la d’acabar-lo completament d’una vegada.

    El municipi també té serveis a la platja com el miniclub per a infants de 3 a 12 anys on es fan diferents activitats durant el dia, l’espai nadó per a infants de 0 a 3 anys i la biblioplatja. Tot i això, segueixo pensant que no és suficient i que s’hauria d’apostar més per activitats familiars, activitats diürnes de carrer, actes culturals, etc. Sobretot visualitzar-les més, ja que caminant pel poble tothom sap quines discoteques hi tenim, però no quines activitats s’hi fan.

    Eric Aràs

  • El punt lila

    Et trobes de festa a Lloret i ets víctima d’una agressió sexual.
    Necessites ajuda i acudeixes al Punt Lila que hi ha disponible a Lloret.
    Bé, o no.

    Perquè no està present en tots els esdeveniments i no es veu fàcilment. La seva falta d’il·luminació contrasta amb l’ambient de festa que hi ha al voltant, al capdavant només hi ha una persona en una taula solitària amb un fullet en el qual adjunta dos telèfons de contacte. Res més.

    La iniciativa és necessària, aquest tipus d’agressions es pateixen, lamentablement, amb massa freqüència i és una campanya que ha de millorar, avançar i almenys, abastar tota la temporada de turisme a Lloret i no només a esdeveniments puntuals. Així mateix, el fullet s’hauria d’ampliar més, amb més informació, més contingut i assessorar tant a dones com a homes per tenir més clar com entaular relacions sanes.

    Haig de fer un esment a les últimes agressions sexuals patides a conseqüència de grups com “la manada” i la necessitat de treballar en un protocol d’actuació i prevenció en cas que es produeixin, així com insistir que l’educació i la informació dirigida tant a dones com a homes, és la base de la prevenció d’aquestes.

    Maribel Ibàñez

  • Infraestructures i mobilitat

    Per a qualsevol municipi la mobilitat tant a l’interior com cap al exterior són elements importants per la vida quotidiana de la seva població, cal tenir unes infraestructures que responguin a les necessitats socioeconòmiques dels seus habitants. Carreteres, avingudes carrers i carrerons con formen la vida urbana i són els elements estructurals que configuren la mobilitat de la gent i la vida de les dones i homes del municipi.

    Actualment, tot i que des de el govern es parla d’infraestructures sostenibles i de respecte per el medi ambient, les grans infraestructures de mobilitat afavoreixen l’ utilització de medis de transport basats en el consum de combustibles fòssils.

    A Lloret les vies que ens comuniquen amb el territori són: La carretera C-63 Que ens uneix amb l’interior fins Olot, popularment coneguda com la “carretera de Vidreres”, la GI-682 que des de l’enllaç a la N II a Malgrat va fins Sant Feliu de Guíxols, coneguda popularment, segons el tram, com a “carretera de Blanes” o “carretera de Tossa”. Darrerament aquestes vies són polèmiques per diferents qüestions: la carretera C-63 és la via que ens uneix amb el rerepaís, i amb altres importants infraestructures com són l’AP-7 i l’A-2, Per una banda a través d’aquesta via arriben molts de turistes a Lloret, tant en vehicles particulars com amb autobusos, a la vegada que és una important via d’entrada dels subministres que necessitem ja que Lloret actualment és una vila que no és autosuficient en cap dels productes de subsistència bàsics, el transit pesat alenteix molt la circulació. A part del alt volum de transit un altre problema és la multitud de sortides d’urbanitzacions que enllacen amb la carretera, moltes d’aquestes entrades i sortides no tenen cap carril accés contribuint a l’augment de perillositat del transit. Arrel dels malaurats accidents que han tingut lloc darrerament, la C-63 és una via amb un alt potencial de sinistralitat, malgrat diverses accions que s’han pres per tal d’evitar-los (reducció de velocitat, radars, i accessos a urbanitzacions, La via ha quedat obsoleta per el volum actual de transit que suporta i cal intervenir-hi per facilitar una mobilitat segura. La millor opció és el desdoblament amb uns accessos segurs a les urbanitzacions i acompanyat d’un efectiu transport públic que fes minvar el transit de vehicles privats.

    Pel que fa a la carretera GI-682 la problemàtica és força similar, trànsit molt intens durant tot l’any, hi ha un moviment constant de productes i persones entre Lloret, Blanes i les poblacions del Maresme, com cap a Tordera i el Vallés, transit que s’incrementa a l’ estiu amb els desplaçaments de la població de Barcelona i l’àrea metropolitana cap a la costa, malgrat que la xarxa de transport públic és més … que la que circula per la C-63, encara no està prou optimitzada i el transport privat el supera amb escreix, Aquesta via caldria desdoblar-la atenent criteris d’eficiència i necessitat del territori, ja que la major part del transit habitual és de caràcter local, mentre que el transit que normalment col·lapsa la via és estacional, concentrat els caps de setmana de Juliol i Agost. La proposta de millora de mobilitat per aquesta via és la de la prolongació de la autopista C-32, proposta que creiem inacceptable ja que perjudica el transit de la població del territori, continuarà col·lapsant la via i no afavorirà la fluïdesa de la mobilitat.

    La problemàtica de les infraestructures de mobilitat del nostre territori és l’intensitat de l’us, provocada per un sistema que prioritza el desplaçament privat en front al transport públic.
    En el nostre territori es prioritza l’accés des de l’exterior en front a les necessitats reals de mobilitat dels habitants. A la vegada que s’afavoreixen diferents lobbis empresarials que són els que treuen profit de les problemàtiques que ells mateixos generen en no atendre les demandes que afecten a la població.

    Jaume Ribera

  • Rèquiem per Sant Quirze, Rèquiem per Lloret

    L’entrada nord a Lloret troben la modesta ermita de Sant Quirze ja d’època romana, envoltada d’un alzinar espontani. Els boscos sagrats eren propis dels temps clàssics. Lloret fa temps que ha oblidat al bo de Sant Quirze, patró dels pobres i dels nens. És la comunitat de religió ortodoxa qui en té cura. En els actes de Festa Major de Santa Cristina la flor i nata de Lloret es dona cops de colzes per ser a primera línia en la Processó. Unes deïtats mereixen un fervor inusitat uns dies a l’any, i d’altres es difuminen en l’oblit. Ens oblidem de qui invocaven pobres i nens? Estrany, doncs Lloret és el penúltim municipi de Catalunya en renda familiar disponible. Sí, el més pobre.

    El cementiri de Lloret i llurs panteons modernistes de bellíssima factura, espiritual i estètica. L’idealisme modernista transcendint i compartint-ho filantròpicament amb l’humil Lloret noucentista. Entreu, si és oberta, a la capella actual, deixada, desacurada. Quin greuge al recolliment dels qui hi acomiaden els seus. Un cementiri per arribar, fer la foto que toca i marxar.

    Rèquiem per Sant Quirze, per més de dos mil anys d’identitat, religiositat, per l’ànima d’un poble. Un bosc autòcton, una ermita mil·lenària, un cementiri monumental. Un conjunt integral, verd, autèntic, per pocs diners. És millor el ciment? És millor l’excavadora en llocs sagrats dels avantpassats? Buiden el turó de Sant Quirze, aixequen Lidl’s i similars, encloten el cementiri entre vials, es treuen equipaments de la màniga, cal justificar la requalificació i l’estraperlo immobiliari. Quina vulgaritat megalòmana.

    Enderrocar singularitats i espiritualitats per crear banals equipaments que trobem clonats arreu. Mentrestant ja hi ha qui té accions pel nou tanatori a construir més lluny. I és que l’important és tenir un tanatori que doni rendiments.

    L’ideal de l’indiano Nicolau Font: compra i rehabilita una antiga ermita, S. Pere del Bosc, contracta notables artistes modernistes (silenci a Lloret sobre l’any Puig i Cadalfach, malgrat que aquest hi participà). En un turó proper, el de Ses Pedres Lluïdores, aixeca el primer monument a Mossèn Cinto Verdaguer, l’Àngel. Un projecte singular excepcional: també un rellotge solar pel poble, com defensa l’artista Neus Dalmau. Les tessel·les (perdudes) de la seva estrella llampegaven just amb el sol de migdia, l’hora de l’Àngelus (el nord) per la gent de pagès i de mar. Crea un aplec popular l’1 de maig a Sant Pere, per anar-hi en processó. S. Pere del Bosc, l’Àngel, un recorregut sagrat per la comunitat. Mossèn Cinto Verdaguer, havia estat hoste del Sr Font. Quina connexió espiritual va haver-hi entre els dos?

    El projecte de la C-32, esbudella tot el conjunt de turons cerimonials. Un infame circuit il·legal de motos erosiona i contamina ara els voltants del monument. L’Àngel, en estat deplorable. Aneu-hi. Urbanísticament el conjunt només catalogat, ni tant sols Bens d’Interès Local. És que així és tant fàcil descatalogar… Uns quants propietaris estan fregant-se les mans amb les requalificacions de terrenys.

    El Sr. Nicolau Font, volia un asil per la gent gran del poble. Els dirigents de Lloret tenen a la gent gran de sociosanitari de Lloret amb un servei de menjador denunciat per deplorable. Una concessió al grup SEHRS de l’ínclit Sr. Ramón Bagó, donant de CiU, patró del Teatre del Liceu. L’alcalde justifica la concessió en base a criteris econòmics i no de benestar.

    Quo vadis, Lloret? Enlloc. On és l’ànima de Lloret? Formigonada i requalificada. Banalitat i mediocritat. Urbanitzacions mig buides, i segueixen construint. Show must go on. Persianes baixades. Traspassos de locals permanents. Hotels obsolets. Barris decadents, desèrtics. Només se salva el que no ha tocat l’ homo economicus dels nostres dies. Rendibilitats en descens continuat. Devaluació econòmica, humana, espiritual. Pregunteu, passegeu, observeu. Pseudogegant amb peus de fang. El Detroit del turisme en la propera generació. O abans. Al temps.

    Roser Vila, publicat al Diari de Girona

  • Quan res no canvia

    Malgrat viure en un temps on són les persones les que demanen ser els protagonistes de les preses de decisió que afecten el seu futur, vivim en un municipi on segueix arrelada la vella política, la que fa i desfà des de la poltrona.

    Com sabeu, el nostre país es troba immers en un procés d’alliberament nacional amb l’objectiu inequívoc de decidir el nostre futur immediat. Però aquest dret a l’autodeterminació (o dret a decidir com en diuen alguns) no s’acaba d’estendre al nostre municipi. En lloc de donar la veu al poble perquè agafi les regnes del seu destí, seguim sotmesos a les seves decisions arbitràries sobre els aspectes més importants de la nostra vila. Seguim, mesells, el dictat dels interessos estrictament econòmics de grans corporacions o professionals de la política.

    De res serveixen les promeses electorals per accedir als càrrecs de comandament municipal, que per ells no són res més que això, paraules per aconseguir uns vots que tenen validesa fins la següent jornada electoral. Ho hem vist i ho patim al nostre poble on les formacions que composen el govern municipal van prometre per activa i per passiva efectuar una consulta popular per decidir si calia fer-ne una nova carretera; un ramal de la C-32 que té previst destrossar els nostres boscos i que només beneficia els interessos especulatius i econòmics d’Arbertis (amb tot el que això implica per a certes formacions), tan necessitada d’allargar la concessió dels peatges del Maresme més enllà del 2021. Promesa que, com sabeu, no van trigar a incomplir i, fins i tot, anular la decisió presa en aquest sentit pel consistori en l’anterior legislatura. És aquesta sent la “nova política” d’acostament a les persones que ens van prometre?

    Des del primer moment ens hem mostrat contraris a aquest projecte pensat a tan curt termini i sense cap visió de futur: aquest projecte que només té l’objectiu estratègic de mantenir concessions privades en serveis públics bàsics i perpetuar les relacions d’aquestes corporacions privades amb certes formacions i quotes de poder. Entenem que la defensa del nostre patrimoni natural és un dret de tota la ciutadania i per tant no pot quedar en mans de decisions de persones alienes al nostre territori i que només actuen per interessos merament econòmics.

    Ara que el projecte ha arribat als tribunals i es podria suspendre cautelarment, el nostre consistori ha decidit personar-se com a part interessada per defensar-lo, donant l’esquena als veïns afectats per les expropiacions i destinant-hi recursos públics locals ignorant la voluntat del territori, que en consulta popular auto-organitzada es va mostrar àmpliament (un 80% dels participants) contrari al projecte.

    I quina és la legitimitat que els porta a prendre aquesta decisió? Només les quotes de poder delegades a les urnes amb falses promeses de canvis reals en la manera d’actuar. Això és el que els permet prendre accions com aquesta, menystenint la voluntat del municipi.

    Encara tenim molta feina per fer, des dels àmbits locals. Feina per consensuar un model de poble a llarg termini. Feina per saber què (o qui) som, i què (o qui) volem ser. Només llavors podrem decidir si realment necessitem accions d’aital envergadura.

    Us encoratgem a seguir lluitant, al nostre costat, pel futur del nostre poble!

    Assemblea local CUP Lloret

Pàgina 1 de 212