• Tot anirà bé… si deixem de ser espanyols

    Ens van dir (i segurament era veritat) que van suspendre la declaració d’independència perquè probablement hi hauria hagut un bany de sang, ja que l’Estat espanyol estava disposat a tot. Ens van dir (i segurament ho creien de debò) que la independència de Catalunya no podia construir-se damunt d’un munt de cadàvers. Doncs bé, ara ja tenim els morts, centenars, milers, a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans. No m’entengueu malament, no vull dir que els morts que ha causat el coronavirus al nostre país hagin estat deliberadament volguts per l’Estat espanyol, vull dir que l’Estat que sempre tenim en contra, mai a favor, ha estat tan ineficaç com sempre i que la seva gestió ha contribuït a fer que la xifra de defuncions hagi estat, i sigui, escandalosament alta. Parlem clar, algú creu que el fet de formar part d’Espanya ens ha ajudat en alguna cosa a l’hora d’afrontar aquesta malaltia?

    He anat seguint moltes de les compareixences que ha fet el “comitè d’experts” espanyols a la televisió, altrament dit “mando único” (militar por supuesto…). No he pogut evitar mai tenir una enorme sensació de vergonya aliena; en més d’una ocasió m’he posat les mans al cap quan he sentit algunes de les afirmacions –o crides patriòtiques– que s’hi han fet. No cal ser un expert en la matèria per saber que quan hi ha un brot epidèmic el primer que s’ha de fer és aïllar el focus d’infecció perquè no s’estengui; tampoc cal entendre-hi gaire per tenir clar que si des del primer moment s’adopta el confinament total de la població s’evita que el virus es propagui amb la facilitat que ho ha fet. Doncs bé, totes aquestes mesures basades en el sentit comú i en l’opinió de persones enteses han estat qüestionades per aquells que havien de prendre les decisions a l’Estat –i que han impedit que el govern català les prengués–, i han tingut l’aplaudiment mediàtic de la premsa amiga, convenientment regada amb milions d’euros de subvencions, diners que haurien pogut anar, en uns moments tan durs com aquests, a la compra de material sanitari, per exemple; un material sanitari que, des de l’Estat, amb prou feines ha arribat, o ho ha fet amb comptagotes, als hospitals catalans.

    Com sempre, a Catalunya la societat civil ha respost amb multituds d’iniciatives per ajudar el govern català i els centres hospitalaris. L’Estat, en canvi, ha tornat a fallar des del principi en actuar amb criteris polítics i econòmics, no pas sanitaris. Per això no es va aïllar Madrid des de bon començament, malgrat veure que era el principal focus d’infecció de l’Estat; per això no es va deixar tancar i blindar Catalunya, com va demanar el president Torra i el govern. Tant és que a Espanya hi manin les dretes o les esquerres –hem pogut comprovar com el govern “més progressista de la història” ha fet una gestió totalment espanyolista i militarista de la lluita contra el coronavirus–, l’Estat espanyol sempre el tenim en contra: amb Espanya, Catalunya sempre hi surt perdent.

    Aquesta Espanya que tant ens estima ha aturat trameses de material sanitari, ja adquirides, que havien d’arribar als hospitals catalans; ha impedit, arran de la centralització de l’Estat amb motiu de la declaració de l’estat d’alarma, que les empreses venguessin directament aquest material a Catalunya; ha retardat amb processos burocràtics interminables l’homologació de respiradors que s’haurien pogut posar en funcionament molt abans al nostre país; ha posat pals a les rodes constantment a les decisions que prenia la Generalitat, les quals sempre estaven basades en l’opinió dels experts sanitaris; ha muntat campanyes de linxament mediàtic –a les quals s’han sumat amb entusiasme alts dirigents dels socialistes i els comuns–, tant als mitjans de comunicació com a les xarxes socials, contra el president Torra i contra tothom que des de Catalunya gosés qüestionar les decisions preses a Madrid, tot exigint unitat d’acció, una unitat d’acció espanyola que ha contribuït a causar milers i milers de morts… En fi, la pandèmia ha propiciat que l’Estat tornés a ensenyar les seves vergonyes; ha deixat clar que el primer que fa Espanya quan ha de fer front a un problema d’enorme magnitud és treure competències a aquells que poden treballar i lluitar directament sobre el terreny, centralitzar tot el poder a Madrid i buidar encara més de contingut les comunitats autònomes per deixar en mans no pas dels experts sanitaris les decisions, sinó en les dels militars, la Policía Nacional i la Guàrdia Civil –veure uniformats plens de condecoracions a les rodes de premsa on s’havia d’informar la població sobre actuacions sanitàries és propi de dictadures–, i també en les dels lobbies econòmics, que, sens dubte, van tenir molt a veure en la decisió de retardar tant com van poder el confinament total de la població (dues setmanes tard) i en la d’aixecar-lo molt més aviat del compte, malgrat l’opinió de la gran majoria d’experts sanitaris. I després, a més, el govern espanyol encara té la barra de responsabilitzar els treballadors, les empreses i els autònoms dels possibles nous contagis.

    A Catalunya ha estat especialment lamentable la posició dels comuns i dels socialistes, els quals han apuntalat de totes les maneres imaginables un govern espanyol que prenia una decisió equivocada darrere una altra, i que han intentar desgastar tant com han pogut un govern català, amb competències encara més retallades, que s’ha esforçat a posar de manifest, aquí i en l’àmbit internacional, els obstacles que ha trobat a Madrid a l’hora d’actuar. La sensació que molts hem tingut aquests dies és que els membres d’aquests dos partits estaven més preocupats per un desplegament efectiu de l’exèrcit espanyol a Catalunya que no pas per aturar l’expansió de la pandèmia. No us equivoqueu, si l’exèrcit espanyol acaba fent –més malament que bé– determinades funcions en moments de crisi és perquè l’Estat inverteix en Defensa el que no inverteix en àrees que justament ara haurien de disposar de molts més recursos per poder fer en millors condicions la seva feina. Blanquejar els militars espanyols a Catalunya ha estat el principal objectiu dels Iceta, Albiach, Granados, Colau, Zaragoza, etc. Esperem que el poble català tingui memòria quan calgui respondre a tanta deslleialtat.

    En definitiva, l’Estat ha volgut fer front a la Covid-19 amb militars, amb crides a la unitat d’Espanya i amb fervor patriòtic i banderes espanyoles. No és cap casualitat que en alguns barris de Madrid i altres poblacions els aplaudiment de les 8 del vespre als professionals sanitaris hagin estat substituïts per visques a Espanya i càntics patriòtics, com tampoc ho són les desfilades de soldats i de les forces de seguretat per alguns carrers de municipis dels Països Catalans o d’Euskal Herria al so de l’himne espanyol. Ens venen a “ajudar” o a deixar-nos clar que som una colònia espanyola? La pandèmia “no entiende de territorios”, diuen els líders espanyols a tothora, però a Portugal la xifra de morts no ha arribat a 500, de moment, i a Espanya ja s’han superat les 15.000. Deu ser cert que l’autonomia que ens cal és la de Portugal…

    Però a Espanya la cosa no acabarà aquí, ara arriba la segona part, que és la de continuar aprofitant políticament l’epidèmia i la crisi sanitària per espanyolitzar, per reforçar el règim del 78 i per intentar liquidar l’independentisme català, un independentisme que havia aconseguit posar aquest règim entre l’espasa i la paret i evidenciar la seva manca de fonaments democràtics a ulls d’Europa i del món. Serem tan ingenus i tan inconscients de participar-hi, de blanquejar un règim que és hereu directe del franquisme? No us enganyeu, només hi ha un camí, el de la independència i el de la República Catalana, ara més que mai per una qüestió de supervivència.

    Publicat per Carles Bonaventura a Llibertat.cat

  • Carles Riera: «Si l’acció del Govern és de ruptura, la CUP hi pot ser»

    El cap de files dels anticapitalistes al Parlament assegura que JxCat i ERC estan “col·laborant” amb el reassentament del règim del 78 i sosté que al partit ha faltat autocrítica pel cas d’Eudald Calvo

    Carles Riera (Barcelona, 1960). Camina cap als despatxos de la CUP, a la planta baixa de la cambra, mentre els diputats van deixant l’edifici. La legislatura es va esgotant a marxes forçades, pendent només de la data de les eleccions que esculli el president de la Generalitat, Quim Torra, un cop aprovats els pressupostos. Els anticapitalistes, que en els últims comicis van presentar Riera com a candidat, s’hi presentaran amb un programa de ruptura que permeti acollir els descontents amb l’acció de Govern de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC, que aquesta setmana han tornat a topar públicament.

    Riera, en una conversa reposada, desgrana en aquesta entrevista el cas d’agressió masclista que ha comportat l’adeu d’Eudald Calvo de l’alcaldia d’Argentona -ja havia estat expulsat prèviament de la CUP, tot i que no s’havia fet públic-, valora l’acte del Consell per la República a Peprinyà, detalla com ha de ser el nou embat amb l’Estat i revela quines intencions té de cara a repetir -o no- com a candidat a les urnes.

    El cas d’Eudald Calvo, ja exalcalde d’Argentona i exmilitant de la CUP, ha centrat part del l’interès informatiu durant la setmana. Aquest episodi d’agressió masclista és una excepció dins la formació o ha passat més vegades?
    Malauradament no és l’excepció. L’esquerra independentista en general i la CUP en particular no són una excepció des del punt de vista de masclisme, el patriarcat i les conseqüències que això té en violència masclista.

    S’hauria d’haver fet públic el cas, quan va passar?
    Som un espai que està lluitant per superar aquesta etapa i poder assolir l’objectiu que realment els nostres espais polítics siguin lliures de masclisme i segurs. Si abans feia autocrítica com a moviment, ara ho faig com a home: els homes de l’esquerra independentista i de la CUP hem de fer autocrítica perquè si encara no hem resolt aquest problema, és perquè els homes no estem fent prou per resoldre’l. Les dones s’han posat al capdavant a l’hora de denunciar i liderar el canvi.

    Dit això, la CUP aplica un protocol per prevenir i abordar les violències masclistes. Quan una dona expressa una denúncia, l’escolta i es posa en contacte amb l’home agressor. La prioritat és el reconeixement, la reparació i la seguretat de la víctima. I, tot seguit, abordar una sèrie de mesures amb l’home agressor, que primer ha de passar pel reconeixement de la seva responsabilitat i assumir una sèrie de mesures de caràcter formatiu per tal de poder estar en condicions de no repetir aquest tipus d’agressions. Si aquesta persona assumeix mesures de formació, transformació personal i compromís de no repetició, possiblement no caldrà arribar a determinats extrems. Però depèn de la naturalesa dels fets, si són realment molt greus, podríem arribar a una expulsió.

    Dins d’aquest protocol, la CUP té un compromís i una obligació de confidencialitat. La persona agredida sí que és lliure de fer-ne la difusió pública que vulgui, en funció de les seves necessitats, dels seus desitjos i de la seva llibertat. Nosaltres no ho podem fer.

    I no creu que ha faltat transparència, en aquest cas?
    Des del nostre punt de vista, no. Hem aplicat estrictament el protocol que ens hem donat per tal de resoldre i abordar aquests casos. Cada vegada que ens trobem amb un cas públic, ens adonem de les mancances i de les insuficiències que encara tenim a l’hora de prevenir, abordar i gestionar aquests casos. Els homes de l’esquerra independentista i de la CUP, en aquests moments, encara no tenim una consciència prou assumida de la nostra responsabilitat en aquesta realitat com a reproductors i transmissors del patriarcat i del masclisme en els nostres espais polítics.

    Aquests protocols queden dins de l’organització. En quin punt han de fer el salt a la justícia ordinària? Depèn exclusivament de la víctima?
    Tot el que fem a la CUP no substitueix ni ha de ser cap impediment pels procediments ordinaris que té preparat el nostre sistema judicial. Per tant, en paral·lel o complementàriament al fet que estigui en marxa el procediment a la CUP, la persona víctima pot decidir tirar endavant amb tots els instruments que la justícia posa al seu favor. Cas que ho decideixi, òbviament les instàncies de la CUP responsables d’aquest tema es posaran a disposició per donar suport i acompanyar-la fins que vulgui.

    Ha faltat autocrítica a la CUP, aquesta setmana?
    Bé, sí. Ens manca autocrítica perquè, òbviament, no ho estem fent prou bé. Hi ha casos que no s’estan tancant o resolent prou bé. Hi ha persones víctimes que no senten que el seu cas s’hagi abordat prou bé, que no s’hagi generat prou acompanyament. Hem de fer autocrítica, en aquest sentit. Si els homes estiguéssim a l’alçada del que hem de fer, aquestes situacions no es continuarien produint.

    A banda del cas de Calvo, la setmana política ha estat molt marcada per la ressaca de l’acte del Consell per la República a Perpinyà, al qual no van assistir com a organització. No pertanyen, tampoc, a l’organisme. Vist en perspectiva, creu que va ser un encert?
    Seguim reconeixent Carles Puigdemont com a president legítim, i també reconeixem el rol central que tant ell com el Consell per la República tenen en l’actuació internacional de l’independentisme. La CUP no participa del Consell perquè el seu president continua sent, a la vegada, el cap d’una determinada formació política i electoral. Hi ha un plantejament polític que nosaltres no compartim: pau institucional a Catalunya, i activisme independentista a l’exterior. Creiem que hi ha d’haver conflicte als dos nivells, a l’interior i a l’exterior. Si avancem en el conflicte des de les institucions, ens serà molt més fàcil ser al Consell. A banda, l’acte de va esdevenir un acte preelectoral de l’espai polític de JxCat des del moment que el president Torra anuncia les eleccions.

    Hi havia elements que ens haurien animat a participar-hi, com l’aspecte antirepressiu i internacional, o que fos un acte molt important de reivindicació dels Països Catalans. Per aquests motius va anar-hi tanta gent, i ens n’alegrem. Però era, sens dubte, un acte preelectoral de l’espai postconvergent. Per això no hi vam anar oficialment, però en cap moment la CUP va dir a la seva militància que no hi assistís. No hi va haver una representació institucional, però hi va haver molta militància que hi era.

    Vist en perspectiva, i havent escoltat els missatges des de l’escenari, creu que va ser un acte electoral?
    És veritat que va fer un esforç molt important en el to i el discurs antirepressius, però en el context polític en el qual ens movem, va ser un acte preelectoral de JxCat. Podem participar de la unitat, podem contribuir a la unitat a nivell antirepressiu. Ara bé, si aquesta unitat vol dir construir-la al voltant del pal de paller de JxCat, no hi podem estar d’acord. I menys en un context preelectoral. Si se’ns diu que la unitat independentista passa necessàriament per fer fort l’espai de JxCat, no hi podem participar.

    El paper que ha de tenir Puigdemont no ha de ser el de líder de JxCat i, al mateix temps, president del Consell?
    La seva opció partidista li afebleix i li limita la seva funció presidencial a l’exili i la presidència del Consell.

    També és veritat que és l’únic líder polític capaç de sumar més de 150.000 persones en un míting.
    Evidentment. És un factor que hem de reconèixer.

    És més important que t’aplaudeixin a Perpinyà o a Cornellà?
    Al final, aquesta batalla la guanyarem aquí. Les revolucions de naturalesa nacional, social i democràtica, es guanyen al territori. La dimensió internacional és importantíssima, i arriba un moment que la suma de la batalla nacional i internacional dona la victòria, però la certifiques a casa. Guanyar a Cornellà també és molt important.

    Una de les batalles dels últims mesos ha estat en el si de l’independentisme per la resposta a la sentència del Tribunal Suprem. La CUP, el Govern i tot el moviment han estat a l’alçada del moment?
    Rotundament no.

    A què ho atribueix?
    Com a mínim, és la tercera vegada que ens passa, ja va ser així l’1-O i el 3-O del 2017. Cada vegada que la ciutadania ha fet un pas de deu metres, les organitzacions polítiques i institucionals només hem tingut la capacitat de fer-lo de quatre metres. A partir del 14 d’octubre del 2019, amb la sentència del Suprem, torna a passar el mateix. El múscul, la força i la capacitat d’organització social desborda i genera un capital polític, una capacitat de ruptura, de radicalitat, transformació i canvi que després els partits i les institucions no estem a l’alçada per donar-hi una resposta política i institucional.

    Els uns, perquè des de la nostra força limitada, des de la minoria i l’oposició, no tenim prou capacitat com per fer valdre els nostres arguments i propostes i no tenim prou força i capacitat per condicionar i transformar la resta de partits i institucions. Hem fet tot el que hem pogut per animar el carrer a la mobilització i a la desobediència civil, hem fet tot el que hem pogut per traslladar això al terreny institucional, però no ens n’hem sortit per convertir-ho en una resposta política. I els partits de la majoria, en un moment determinat, reculen. En lloc de sumar-se a aquest tsunami, a aquesta onada, i surfejar-la per tal de traduir-la en un canvi polític, no ho fan. Són porucs, són conservadors.

    La CUP, de cara a les properes eleccions, vol aglutinar el descontentament que s’ha generat. Com ho faran?
    Volem aglutinar la protesta, la desobediència que està fortament musculada a la nostra societat. Però en tots els terrenys: en la lluita per la independència i en la lluita pels drets socials. Això implica fer una proposta que, per més que tingui en la CUP un pilar central i un referent fonamental, sigui el més oberta i generosa possible. Una proposta més generosa que mai, més àmplia que mai, des del punt de vista de com articular la seva forma política i electoral. Per tal de tenir prou múscul per activar el carrer -mobilització, desobediència- i també tenir prou força i ser prou decisives a les institucions com per quan arribi el moment poder articular això en una resposta política.

    Les institucions tenen prou força per desobeir?
    Estem en unes institucions absolutament debilitades. Ens movem en un context repressiu que les ha debilitat encara més. I en les forces que han governat també hi ha hagut una autocensura molt important. No s’han explorat ni explotat els límits del propi marc institucional, i encara molt menys s’ha tingut la voluntat de transgredir-los. Quan els transgredeixes, l’Estat respon agressivament.

    Potser és que la repressió ha funcionat.
    Evidentment que els partits de Govern, precisament pel fet de ser-ho, han patit la repressió de forma brutal. Quan es rep una repressió tan forta, això requereix anàlisi, readaptació, comprensió del fenomen. Tot el període de l’octubre del 2017, el període del 155 i la repressió ens ha permès prendre mesura de la naturalesa de l’Estat, del context de la Unió Europea (UE) en el qual ens trobem, i per tant això s’ha de traduir en aprenentatge i en intel·ligència política. Inevitablement caldrà fer passes endavant i la naturalesa de l’Estat ens demostra que per fer-les caldran ruptures democràtiques, actes de sobirania, més mobilització i assumir més repressió. Nosaltres volem ser més forts per ser determinants al carrer, al Parlament, al Govern i a les institucions.

    Parla de ruptures democràtiques i actes de sobirania. Com es mantenen perquè la repressió no passi per sobre?
    Cal una massa crítica social prou àmplia i mobilitzada de manera permanent per sostenir l’embat contra l’Estat. Això s’ha demostrat possible en la nostra societat i es tracta, per tant, de fer créixer-la i organitzar-la millor. La resolució del conflicte arribarà en un diàleg més enllà de l’estat espanyol i Catalunya, possiblement a escala internacional, però per fer possible aquest marc cal desbordar democràticament l’Estat. Això s’ha de fer des de la societat civil organitzada i desobedient, i des de les institucions, que han de plantar cara, tensar la situació i generar conflicte exercint sobirania en tots els àmbits, no només el nacional. Tot plegat provocarà tensió i s’haurà de sostenir, i a vegades caldrà assumir repressió, però això entra en la lògica del conflicte que ens permetria anar amb força a la taula de diàleg internacional amb l’Estat.

    Ara com ara, l’Estat té sobre la taula tots els seus instruments repressius i cal posar-nos a la seva alçada des del punt de vista del poder. Ens hem de plantejar el problema de la presa del poder, que és una cosa que no es va plantejar l’any 2017. Hem de tenir la capacitat de disputar el poder a l’Estat per forçar-lo a negociar, i això es farà entrant en una lògica de conflicte. Els actes simbòlics, els pronunciaments retòrics ja estan esgotats. Per més que el Parlament torni a proclamar la independència o el president surti al balcó a proclamar la República, l’endemà ni som independents ni som una república més enllà de l’ànim de la gent. En el camí d’un acord internacional per resoldre el conflicte caldran actes d’unilateralitat que ens donin força i forcin l’Estat.

    Hi ha una majoria ciutadania disposada a fer tot això?
    Sota condicions molt adverses i precàries, el referèndum de l’1-O va superar el 40%. L’hegemonia des del punt de vista de la mobilització social és evident. El mapa electoral municipal és indiscutible i les majories parlamentàries es repeteixen i tots els estudis diuen que aquesta realitat es consolida. Tenim el múscul democràtic suficient per posar en marxa un nou embat amb l’Estat. Podem deixar-ho tancat i resolt? No ho sé, però tenim força suficient per tornar a engegar un nou cicle en aquest sentit. L’experiència demostra que el moviment creix en el conflicte, tenim una massa crítica suficient per engegar un nou embat i al final haurem de votar sí o no en el marc d’una concertació internacional i aquell dia veurem si som prou o no.

    S’ha fet partidisme també amb la desobediència?
    S’ha fet partidisme amb tot, fins i tot amb la repressió, amb la presó i amb l’exili. Si anem a casos concrets, era legítim i necessari defensar l’escó i la presidència de Quim Torra. Nosaltres amb això som implacables, malgrat que això pugui suposar repressió a les persones de la mesa del Parlament. De fet, precisament per això ens hem ofert per entrar a la mesa. Fins i tot hem dit que podíem entrar per fer unes accions concretes i després sortir-ne. Creiem que la mesa ha d’assumir, com va fer la presidenta Forcadell, els advertiments del TC i les procediments de la Fiscalia en les propostes de resolució que defensen el dret d’autodeterminació o critiquen la Corona, perquè forma part de la defensa de la dignitat de la institució. Ara bé, tampoc es tracta de desgastar la mesa perquè sí. La desobediència s’ha d’inscriure en una estratègia, s’ha d’organitzar, hi ha d’haver un endemà, un càlcul i una planificació.

    Aquesta estratègia de mirada llarga se centra ara en la mesa de diàleg. Vostès són molt crítics i no creuen que tregui resultats.
    És mèrit del moviment independentista, que ha aconseguit un mínim canvi de lògica en l’Estat i que es creï un espai de diàleg sota una certa observació internacional. Nosaltres creiem que aquest assoliment, en comparació amb tota la força del moviment independentista, és molt petit i es pot anar més enllà. La taula no anirà més enllà perquè no es donen les condicions perquè així sigui si volem parlar d’autodeterminació, de la fi de la repressió, de l’amnistia i de la recuperació dels drets civils i polítics. Si l’objectiu és aquest, aquesta taula ara no està en condicions. No perquè no ho vulgui la part catalana, sinó perquè la part espanyola no ho vol. I probablement ni pot.

    Tot plegat forma part d’una operació de reassentament del règim, de pau institucional, d’enfortiment de l’statu quo i dels marcs polítics i jurídics existents. Hi ha un joc a tres bandes entre Madrid, Barcelona i Catalunya per reforçar el règim. PSOE i Podem permeten algun petit pas que abans no era possible, però de seguida topa amb els límits. No s’està trencant amb el règim. Cal passar de pantalla per parlar d’autodeterminació i per això cal un nou cicle de mobilitzacions, desobediència i conflicte, i per això l’esquerra independentista ha de ser decisiva.

    En el millor dels casos, què en pot sortir, d’aquesta taula de diàleg?
    Probablement no en surti res de rellevant o central, més enllà del punt on ja s’està: el reconeixement de les dues parts, reconeixement del conflicte i que requereix una solució democràtica, però probablement no es vagi més enllà. Podrà anar més enllà qui vulgui una reforma autonòmica, però crec que això no és el que vol l’independentisme.

    És una enganyifa, doncs, com deia Clara Ponsatí?
    És una enganyifa si algú es creu que aquesta taula servirà per resoldre el conflicte i assolir l’autodeterminació. Si algú diu que aquesta taula és un marc útil per resoldre el conflicte s’enganya o enganya, o totes dues coses. La taula és una fase del conflicte, l’hem de veure en perspectiva històrica i veient què passa a d’altres llocs. És un petit pas endavant que optimitza el que pot donar l’Estat en aquests moments, que malbarata gran part del potencial del moviment i que es pot convertir en una trampa, perquè pot donar la imatge internacional que anem bé i desactivar la mobilització i fer que es posin per sobre de l’autodeterminació objectius de desenvolupament autonòmic. Aleshores sí seria una enganyifa. Si serveix per constatar que fins aquí hem arribat i que cal una nova passa endavant, un desbordament democràtic, per obligar l’Estat a abordar l’autodeterminació, vol dir que estarem en el camí correcte.

    La CUP hi pot ser, en aquesta taula?
    El president Torra va oferir a la CUP ser-hi. Sempre dic que quan la CUP hi sigui voldrà dir que anem bé, però la taula té uns límits que nosaltres ja constatem i, amb tot el respecte, no volem col·laborar-hi. No estem en un moment de gran feblesa de l’Estat, sinó de reassentament del règim.

    JxCat i ERC hi estan col·laborant?
    JxCat i ERC hi estan col·laborant, evidentment. Això també forma part de les fases d’un procés d’aquestes característiques. Nosaltres volem ser clau de volta per aconseguir que la força al carrer es tradueixi en passes endavant més sòlides. Aquest no serà un procés ràpid ni fàcil, ni es podrà fer dins del marc jurídic i polític existent amb algunes transformacions. Serà llarg, difícil i dur, i l’hem de veure amb aquesta perspectiva. Hem d’arrossegar sectors que avui encara no estan prou convençuts, l’independentisme sempre ha de voler sumar i créixer amb gent que vegi que en una república catalana viurem en un marc de més drets socials, civils i polítics, independentment de la seva identitat nacional, cultural o lingüística. Aquest és un gran repte que tenim.

    Els comuns, per exemple?
    Els comuns i Podem, quan van néixer, volien impugnar i tombar el règim. Ara sembla més aviat que l’apuntalen juntament amb el PSOE i es converteixen en una força reformista. Formen part d’aquest reassentament de l’Estat. Els hem d’arrossegar cap a posicions rupturistes i sobiranistes, demostrant-los que la confiança en què l’Estat i el règim es poden reformar és ingènua.

    És viable una estratègia unitària en l’independentisme?
    Ara mateix és molt difícil perquè tot està molt condicionat per l’electoralisme. Quan el moviment va per davant, anem ràpid. Quan això no passa i s’imposa el partidisme, tot s’atura. Fins i tot la repressió, que hauria de ser un tema que generés molta unitat, no actua en aquest sentit. Per nosaltres és encara més difícil, perquè també patim la repressió del Govern de la Generalitat. La repressió no només ve de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, també ve de la conselleria d’Interior, i no és fàcil trobar un punt en comú ni tant sols pel tema antirepressiu. Esperem que passades les eleccions tinguem una nova oportunitat, perquè per exercir l’autodeterminació i sostenir-la l’endemà caldrà una estratègia d’unitat independentista, haurem d’haver sumat múscul social i haver reactivat la mobilització i la desobediència civil.

    La pluja de retrets de JxCat i ERC fa viable aquesta estratègia unitària?
    No hi ajuda gens. Potser soc autoreferencial, però tot això podrà canviar en la mesura que l’esquerra independentista sigui més forta. La unitat independentista que vam viure en la fase anterior es va demostrar útil per fer possible l’1-O, i prou. Des d’aleshores ha estat un despropòsit. Hem aconseguit certs nivells d’unitat antirepressiva i la CUP ha jugat un paper molt important i generós en això, també a l’hora de mantenir aquest espai multilateral amb partits i entitats per arribar a acords. Però des de l’1-O fins ara no s’ha assolit un marc d’unitat independentista que sigui vàlid i útil. El lideratge de JxCat i ERC, i la disputa per aquest lideratge no ens està portant on hem d’anar, i per això cal un tercer actor que aporti contundència en la lluita nacional i per l’autodeterminació i sumi per l’esquerra en la defensa dels drets socials.

    Aquest contrapès que vol fer la CUP es pot fer des del Govern o s’ha de fer des de fora?
    És aviat per dir-ho, però si del que es tracta és d’una acció de govern de ruptura democràtica amb l’Estat, d’exercici de la sobirania des de les institucions per defensar el dret d’autodeterminació, un Govern que plantegi una política feminista, una defensa dels drets socials i laborals, una educació i la sanitat pública per a tothom, una recuperació dels recursos estratègics i les infraestructures del país, i que lideri les institucions en aquest camí de confrontació per forçar les condicions perquè hi hagi un marc internacional per exercir l’autodeterminació, nosaltres podem estar en el Govern.

    Encara que sigui presidit per JxCat?
    També podria estar presidit per nosaltres! Si es tracta d’estar en un Govern que dugui a terme polítiques de ruptura democràtica, defensa de drets socials i exercici de l’autodeterminació, nosaltres podem ser-hi. Si es tracta d’estar en un govern per gestionar l’autonomia i la normalitat institucional, no hi ha sentit que l’esquerra independentista hi sigui.

    Les eleccions han de ser a la primavera o la tardor?
    No sé quan seran les eleccions, però els rumors apunten que seran més cap a la tardor. No se sap mai, perquè depèn de molts factors. Nosaltres estem preparats. No té molt sentit allargar-ho gaire, tot això. Un Govern que es reconeix exhaurit, una situació institucional esgotada i la paradoxa de dir que s’aprovaran els pressupostos i es convocaran eleccions… Això es inversemblant.

    Vol repetir com a candidat?
    Estic a disposició de la CUP, tant per repetir com per no repetir. En aquests moment, les persones de legislatures anteriors poden repetir i, per tant, jo com a militant estic disposat a continuar i, de la mateixa manera, estic disposat a fer un pas al costat per garantir la renovació. El que decideix la CUP estarà bé. Ho decidirà la militància i ens hi posarem a partir de la segona quinzena de març.

    Publicat a Nació Digital per Bernat Surroca i Oriol March | Imatges d’Adrià Costa

     

     

  • El terratrèmol perpinyanès

    L’acte de masses del passat dia 29 de febrer a Perpinyà, que ha mobilitzat centenars de milers de persones, continua ferint en la contradicció i, en conseqüència, posant en evidència les posicions de fons dels diferents sectors polítics i socials en relació amb la lluita independentista.

    Aquesta gran mobilització, encapçalada pels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, ha representat, en primer lloc, un factor que ha ajudat a dinamitzar l’independentisme en un moment en què l’espanyolisme (l’estatal i el dels partits) s’ha estat esforçant per desmobilitzar el nostre moviment aprofitant la duresa ininterrompuda de la repressió combinada amb la difusió de consignes confusionàries dels sectors més endarrerits. En la perspectiva de la lluita per la República catalana independent i la dinamització promoguda pel Consell per la República, la massa independentista mobilitzada aquests dies ha pogut percebre i concebre l’inici d’un nou full de ruta no subordinat al marc polític espanyol, una forma d’acumulació de forces que, a causa de la seva configuració nova i lliure, ens pot portar a la victòria.

    Dins aquesta perspectiva mobilitzadora cal incloure, d’una manera especial, el moviment nacional català a Catalunya Nord que ha anat afermant la seva posició en un acció de gran abast que representa una consolidació de la lluita solidària que havia mostrat una important efervescència pels volts del Referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Per a l’independentisme de Catalunya Nord hi haurà certament un abans i un després d’aquest 29 de febrer. L’èxit d’aquesta data és, sobretot i principalment, un èxit de la militància independentista a la Catalunya del Nord.

    Però aquestes no han estat pas les úniques conseqüències immediates perquè les reaccions desesperades de l’espanyolisme (i de sectors de l’independentisme ideològicament espanyolitzats) han mostrat que aquesta gran mobilització queia com un gerro d’aigua freda enmig de tota una tasca de desmobilització que, a l’empara del nou govern espanyol PSOE-Podemos, estava aconseguint tenir encantats i immobilitzats sectors importants del poble català. Sabem, per exemple, que dins l’àmbit polític que es defineix com a independentista, ha provocat concretament reaccions contràries en sectors pròxims a ERC que havien estat difonent la consigna de no assistir a l’acte i que finalment han procurat de minimitzar-ne l’abast, com ho feia també un diari en català, que en reduïa l’assistència a desenes de milers de persones, esborrant així els centenars de milers d’assistents sense cap argumentació o càlcul associat a aquesta idea. La “descarrilada” de la CUP cridant al boicot també ha estat prou significativa, tot i que la posició clara de Poble Lliure, de suport a l’acte i a l’alternativa republicana ha ajudat a clarificar les posicions de l’independentisme d’esquerra.

    Allò que “Perpinyà” ha canviat, ha estat així fer evident, davant uns i altres, que hi ha una part mobilitzada de l’independentisme que no té cap intenció de rendir-se ni de fugir d’estudi, i que, a recer de la tasca de construcció de la República catalana, manté intacta la seva voluntat de combat. Ha estat també fer evident la incapacitat de la repressió espanyola sistemàtica per a evitar la mobilització del poble català, que ha mostrat altre cop la seva capacitat aglutinadora sense sucumbir a la repressió. El poder espanyol ha demostrat, en general, la feblesa de la seva estructura legal i legitimadora, que no ha estat capaç d’impedir aquest acte organitzat al si de la Unió Europea i a quatre passes del territori sota la seva sobirania.

    El que avui ja sabem, després d’una quinzena d’anys de mobilitzacions populars, és que quan tenen lloc aquesta mena de trasbalsos, com hem vist, dins les estructures tradicionals del partits mal arrelats en l’independentisme, és que ens trobem en una nova conjuntura de dinamització del nostre moviment que no trigarà a desenvolupar-se a remolc d’aquest veritable terratrèmol que ho ha sacsejat tot, altre cop.

    Publicat a Llibertat.cat per Carles Castellanos

  • Guillem Fuster: “S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual com a Perpinyà”

    Entrevista al portaveu de Poble Lliure i membre del Consell per la República · És partidari que la CUP formi part d’un futur govern independentista

    Guillem Fuster (Sabadell, 1980) és el portaveu de Poble Lliure i membre del govern del Consell per la República. L’acte de Perpinyà, la concreció de la confrontació amb l’estat espanyol que promou la institució de l’exili, el rumb de la CUP i les relacions amb la seva organització són les principals qüestions de què tractem en aquesta entrevista. Fuster, que és directe i no té por de pronunciar-se en els afers més espinosos, desgrana la feina que creu que s’ha de fer al carrer, a les institucions autonòmiques i al Consell, en coordinació amb un govern de la Generalitat independentista que inclogui la CUP. I demana que dins la formació s’obri el debat de si s’ha d’entrar en un futur govern amb JxCat i ERC.

    Com s’ha de donar contingut al ‘preparem-nos’ del president Carles Puigdemont a Perpinyà?
    El gran repte del Consell per la República és la concreció del ‘preparem-nos’. Crec que la gent ha entrat en una etapa positiva, després de l’aprenentatge de l’octubre del 2017, de no creure-s’ho tot de manera acrítica. Ara, de manera crítica i constructiva es demana de participar en les decisions que es prenguin en el nou embat amb l’estat i concreció. El ‘preparem-nos’ és definir què vol dir la confrontació amb l’estat espanyol, quins elements de confrontació s’han de crear, què vol dir que ens preparem per a la batalla final tot i saber que no és immediata i que n’hi ha per a estona… Ara ja no és una qüestió de fulls de ruta, sinó d’estratègies compartides. Sobretot, hem de parlar de quines estructures i quines eines creem per tal que la confrontació es pugui fer de manera durable en el temps i que facin que la negociació política amb l’estat espanyol tingui uns paràmetres molt diferents dels que té ara. La xarxa interior dels consells locals és molt important, hi ha representada tota la pluralitat del moviment, i el Consell ha de ser l’òrgan de coordinació i direcció estratègica. La gent ha de poder confiar-hi, som el govern a l’exili i no som la direcció de cap espai polític que utilitzarà cap d’aquestes eines en pro de la reformulació del seu espai polític.

    Què us va semblar el discurs de la consellera Clara Ponsatí?
    Va expressar un sentiment ampli en l’independentisme popular, que no pot haver-hi cap mena de negociació política sense confrontació. No es pot no reconèixer el que van fer els joves a Urquinaona. Hi ha hagut moltes cares diferents en el mapa de la confrontació, i la Clara va resumir aquella mítica frase de Pedrolo: ‘Als oprimits no se’ls pot demanar paciència.’ Ho compartim en bona part. No pots arribar a una taula de negociació sense que el govern espanyol es vegi obligat a cedir en res.

    Hi ha qui diu que, per una banda, Ponsatí té aquest discurs, però comparteix espai amb JxCat. Buch i els Mossos van reprimir els joves d’Urquinaona.
    Ells i les seves contradiccions. Se’ls ho hauria de preguntar. La Clara ha compartit espai circumstancialment amb JxCat, no es pot no reconèixer-li que és una de les persones que té més clar el lliurepensament. És JxCat qui ha de clarificar les seves contradiccions. Ha de sortir del foc d’encenalls del simbolisme i la retòrica i donar resposta a les contradiccions que tenen les seves pròpies conselleries. El Departament d’Interior és lamentable i patètic. L’altre dia, les imatges dels Mossos al desnonament del bloc Llavors eren iguals que les de la policia espanyola l’1-O. També en altres conselleries, com la de Cultura, hi ha hagut inacció i un paper galdós de la consellera parlant francès en un acte a Perpinyà.

    Al Consell per la República li ha costat molt arrencar.
    Moltíssim. Hem passat per un moment de dol i xoc emocional aquests últims dos anys i calia ressituar-se. També ha costat passar la pantalla de dir que és l’organisme estratègic i representatiu de les principals forces polítiques del republicanisme, però que si no hi són totes representades o no se’l senten igual, això no ha d’impedir que el Consell es desplegui. El Consell ha de demostrar, com va fer a Perpinyà i ha fet amb els consells locals, que és una eina útil en la nova etapa de confrontació. Ara engega perquè la gent comença a percebre que hi ha alguna cosa més, més enllà del simbolisme de l’exili.

    Hi ha hagut un intent de marginació del Consell per la República, o de reduir-lo a un sol espai de l’independentisme? ERC n’ha estat molt renuent, i la CUP ni tan sols s’hi ha implicat.
    Cal recordar a tothom que el Consell és un acord de govern entre JxCat i ERC. Es va fer la reflexió que l’octubre del 2017 s’havia demostrat que una institució autonòmica sota la legislació de l’estat no estava preparada per a la confrontació amb l’estat. S’han de crear noves eines, i això és el Consell per la República, que s’havia de coordinar amb el govern de la Generalitat. Des del minut u hi ha qui ha volgut que el Consell es convertís en un simbolisme de l’exili. L’1-O vam començar un procés d’autodeterminació que no hem acabat. És el minut zero de la confrontació. Hi ha hagut un intent de marginació, però hi ha molta gent implicada de tots els sectors de l’independentisme que ho han fet expressament perquè el Consell no servís com a element de direcció unitària. Però a poc a poc es demostra que això cau pel seu propi pes.

    La confrontació pot ser una via paral·lela a la taula de negociació entre els governs? Dóna més força a la delegació catalana?
    La primera reflexió que cal fer és què entenem com a confrontació democràtica amb l’estat espanyol. Hem de partir de la base que ha de representar i ha de voler dir un element que li generi un desgast a l’estat i que es vegi obligat a negociar en diferents paràmetres una sortida política al conflicte. Cal fer-se la pregunta inversa. Per què arribem a una taula de diàleg sense abans haver arribat a un acord en el conjunt de l’independentisme sobre què volem negociar i quines condicions posem a l’estat espanyol? No trec legitimitat a la taula, parlar amb l’enemic és obligatori en qualsevol procés de resolució dels conflictes. Ara bé, a canvi d’una investidura i de res més ens asseiem a una taula de diàleg? Hi ha qui critica aquesta investidura i la taula, però després vol ser-hi? Hem de veure aquest numeret? No hem debatut quins elements de negociació hem de portar a la taula amb l’estat ni si ara era oportú o no.

    La xarxa de control del territori la faran els consells locals?
    Hi ha dues línies. La confrontació democràtica amb l’estat no és contradictòria amb qualsevol altra estratègia, com eixamplar la base. No havíem estat mai tants, però tampoc havíem estat amb tanta predisposició per a ser més. Sí que demano que es concreti això d’eixamplar la base. Al nostre entendre, vol dir gestionar les institucions públiques i fer polítiques en què el conjunt de la societat vegi que es cobreixen les seves necessitats, i que el projecte polític ho fa.

    Ho ha fet, això, el govern de la Generalitat, aquests últims dos anys?
    No, no ho ha fet. No s’han fet polítiques públiques agosarades. S’ha de poder dir i s’ha de poder criticar, encara que sigui un govern independentista. Què s’ha fet en matèria cultural? Què s’ha fet pels autònoms? S’han solucionat els problemes que té l’ensenyament? Crec que no. Per tant, tenim un problema. La construcció republicana ha de defugir el simbolisme i fer polítiques públiques que facin que siguem més forts.

    Tornem al control del territori i els consells locals.
    Els consells locals han de crear aquesta xarxa. Hi ha comarques que tenen una hegemonia aclaparadora on només caldria abaixar la bandera espanyola i indicar a la Guàrdia Civil per on sortir cap a la carretera. En algunes altres hi ha una majoria social més dèbil. Allà on l’independentisme és hegemònic és més fàcil el control efectiu del territori, bé amb l’administració més propera, bé amb un seguit d’estructures que comencin a treballar de seguida. En alguns altres llocs és més complicat, i potser val més parlar-hi del debat constituent i que la gent vegi que les polítiques públiques que proposen tinguin resultats. També pot haver-hi paràmetres de control efectiu del territori amb mesures tan simples com la desconnexió econòmica gradual de l’estat, o constituir zones alliberades del feixisme, el racisme i la xenofòbia i de qualsevol mena d’agressió masclista. Els consells locals han de saber adaptar-se en cada moment per a dur-ho a terme, d’una manera pública però també discreta i semiclandestina. Si volem passar de la revolució dels somriures a la dels clavells, s’han de crear aquestes estructures. Només poden ser paral·leles i pròpies, de caràcter popular i democràtic.

    Un dels punts en què insisteix ERC és a eixamplar la base, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona.
    Sí, és clar. S’ha de fer de manera clara. Jo sóc de Sabadell i treballo a Barcelona. Però només hi ha gent treballadora i de classes populars a l’àrea metropolitana? La majoria del teixit productiu és a les comarques, i desgraciadament l’àrea metropolitana absorbeix tan sols un seguit de sectors terciaris i de serveis, la majoria precaritzats. El concepte del treballador és molt més ampli. El treballador parla català a Berga, Olot i Lleida, perquè allà també hi ha indústria, i a l’àrea metropolitana. I castellà, amazic i les tres-centes llengües amb què convivim. El ‘som un sol poble’ és el conjunt, no solament a l’àrea metropolitana. La base l’has d’eixamplar al conjunt del territori. S’ha de fer amb polítiques públiques i sense renunciar a eines de cohesió social, com la llengua. És indignant i perillosíssim la manera com es posa en dubte el català. A més, que jo sàpiga Tarragona també té una àrea metropolitana. I València. I Palma. I Perpinyà. Per tant, cal créixer a tot arreu, però no provoquem una exclusió per comarques. Aquesta dicotomia és mentida. S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual que a Perpinyà.

    Quin paper ha de tenir-hi, la CUP, en aquest procés?
    La CUP ha de fer de manera urgent una profunda reflexió política i estratègica per determinar quina ha de ser la seva futura aposta guanyadora. No tan sols en el cicle electoral vinent, sinó també al carrer i en la creació d’aquestes estructures de confrontació. Això la CUP tota sola, com és concebuda ara mateix, no ho pot fer. La CUP s’ha d’obrir a sectors de la població de caràcter rupturista que se sentin identificats en un projecte ampli d’unitat popular. Des de gent progressista i diversa, socialdemòcrata d’esquerres, fins a gent que beu de la radicalitat d’esquerres i que s’ha acostat a la independència nacional a partir del Primer d’Octubre. La CUP ha de poder ser aquesta casa comuna, un nou espai polític que presenti una alternativa. La principal contradicció que sempre ha tingut un militant d’esquerres és voler governar, prendre el poder. La CUP vol fer-ho o no? Creiem que és obligat de fer-ho.

    La CUP ha d’entrar al pròxim govern de la Generalitat?
    La CUP ha de voler sempre, com a organització d’esquerres, governar. Sempre. Els que ens considerem d’esquerres i venim d’una tradició marxista sempre hem de voler governar. No per al repartiment de carteres, sinó per a incidir en la transformació social. Si no, què hem fet en l’àmbit municipal en molts ajuntaments i consells comarcals? S’ha d’estudiar, a més, amb quins mínims i quins màxims vol governar, i amb quin programa. Hem de ser capaços de fer-ho i jugar en aquesta primera divisió. Si no, sempre ens arraconaran al córner. O, pitjor encara, ens faran ser aquella mena d’ultres expulsats del camp que són en un bar mirant el partit amb una cervesa a la mà dient als jugadors què han de fer. La CUP n’ha de sortir immediatament, d’aquí. I d’una altra banda, no podem ser estigmatitzats sempre, dient-nos que no volem participar en les negociacions i el diàleg. La CUP no ho ha dit mai, això, ha deixat clar quins han de ser els paràmetres de la negociació política. Recordo la diputada Vehí dient que en els paràmetres actuals la CUP no hi està d’acord, però que cal intentar-ho. Ho compartim. Hem de ser valents a l’hora d’agafar tot un seguit de responsabilitats.

    Si no hi ha un canvi de rumb en aquest sentit, Poble Lliure es proposa de deixar de donar suport a la CUP a les eleccions vinents?
    No ho tenim damunt la taula. Ara és molt més important insistir i instar la CUP a proposar aquests debats. De moment, no hi són. I de moment no podem prendre cap decisió sobre què farem. Però cal tenir en compte que la CUP, com les altres organitzacions polítiques i Poble Lliure, són eines. Aquestes eines han de ser útils al conjunt de la població. Si deixen de ser-ho, o reflexionem i canviem o anem cap a una cosa nova.

    Que Poble Lliure es desmarqués de la CUP el 28-A i contribuís a la candidatura Front Republicà va suscitar molta tensió?
    Segur. Quan prens una decisió amb la qual els òrgans de direcció no estan d’acord es crea tensió.

    Va haver-hi un perill de ruptura?
    No, hi vam treballar de tal manera que no hi fos. Volíem fer dues reflexions molt clares. La primera, que la CUP ha de jugar en tots els espais electorals i polítics. I la segona, que Poble Lliure com a organització té algunes propostes polítiques diferents de la CUP. Si la CUP o altres agents de l’esquerra independentista no volen ser en espais que nosaltres considerem necessaris, nosaltres hi serem. Això vam fer el 28-A, ho hem fet amb el Consell i ho vam fer amb l’ANC al principi.

    Va haver-hi debat intern sobre si s’havia d’assistir a Perpinyà o no?
    La CUP no va obrir un debat seriós sobre si calia ser a Perpinyà o no. Va ser una errada grossa. Al final, la qüestió és que, tant si és el Consell com si són unes altres eines, som del parer que per a criticar-ho cal ser-hi. Un cop hi ets, treballes, veus les contradiccions i les línies vermelles, pots apartar-te’n i criticar-ho. Al final, les eines són eines. El Consell ho és, com ho és la CUP i les altres organitzacions.

    A l’acte van tenir-hi veu els presos polítics i els exiliats. També els CDR i Valtònyc. Us va saber greu que Anna Gabriel no hi participés?
    Em va saber greu. No li retrauré i li ho respectaré, que quedi clar. Però em va saber greu que manqués una veu de la repressió. Una veu que és molt especial, que representa un determinat espai polític. Alhora, és una veu que havia de complementar les altres veus.

    De què han de servir les eleccions vinents?
    Han de servir per a mantenir i ampliar l’independentisme, el famós 50%. Però també per a continuar vertebrant les majories independentistes. I cal gestionar aquesta majoria. Se sortirà del simbolisme i la retòrica? En sortirà un govern en què cada conseller anirà per on voldrà, segons el seu color polític, sense coordinació? D’això han de servir les eleccions, i tots els agents de l’independentisme hi han d’anar amb aquesta voluntat ferma. Durant el cicle electoral tothom s’apunyalarà, però no han de servir perquè la gent tingui por i dubtes sobre si a la Generalitat tornarà a haver-hi governs com el que hi ha a la Diputació de Barcelona o governs que va haver-hi anteriorment amb els socialistes. I no podem perdre sempre el temps i l’esme esperant la posició dels comuns en l’àmbit nacional.

    Tot plegat s’ha de dirigir a un nou referèndum d’autodeterminació?
    Crec que no necessàriament. Depèn fins on arribem amb la confrontació amb l’estat espanyol. Què hauria passat si el 3 d’octubre s’hagués allargat una setmana? Què hauria passat si la reacció postsentència d’Urquinaona, les Marxes per la Llibertat, les detencions… s’hagués allargat en el temps? A escala internacional, érem un punt vermell de conflicte. Potser s’hauria pogut reclamar a l’estat espanyol que negociés una solució?

    La desmobilització la va originar el govern?
    Crec que sí. Es va desmobilitzar perquè el govern i els Mossos van participar en la repressió de les mobilitzacions postsentència. El govern i algunes forces polítiques ens van voler fer creure que era molt més greu cremar un contenidor que mantenir una persona a la presó. És un dels actes més cruels i vergonyosos que ha viscut el nostre país. Són fets incomparables. I, alhora, a la gent tampoc no li pots demanar paciència. A la generació de joves que van sortir al carrer, que tenien al cap la repressió de l’1-O i posterior, l’equipares a una mena de monstre violent i pseudo-terrorista? Això és no voler entendre les diverses expressions que tot conflicte polític té en les fases diverses. És evident que la solució òptima és un referèndum acordat. L’1-O és l’inici del nostre procés d’autodeterminació i no hi podem renunciar. Si no es va acabar, és per la reacció de l’estat espanyol. Volem que l’estat reconegui que l’1-O és l’inici del procés, hi ha d’haver un reconeixement explícit. Si no, costarà molt de dir a la gent que torni al carrer. Cal decidir, si més no, uns determinats objectius i tornar al carrer i jugar-nos la pell com ens la vam jugar. No tan sols a Urquinaona, sinó també a l’aeroport, a la Jonquera i on sigui. Hi ha centenars de persones que reben citacions de la Guàrdia Civil i no donem una resposta a l’altura del patiment de la gent. Aquest és el principal problema que tenim.

    La societat està preparada per a aguantar més d’una setmana mobilitzada al carrer i la probable violència de l’estat?
    La pugna amb l’estat no és tan sols sortir al carrer com hem fet, sinó que la gent es demani fins on està disposada a arribar. Els sacrificis que va comentar en Toni Comín. Algú pot dir que el màxim que pot fer és donar-se de baixa de totes les empreses de l’Íbex 35, ella i el seu entorn. Doncs fem-ho, és un desgast que provoques a l’estat, per petit que sigui. Algú pot decidir de participar en el seu consell local per tal de treballar l’hegemonia al territori. I algú altre pot estar disposat a sortir al carrer tants dies com calgui. Però aquesta pregunta a la gent no es pot fer si no tenim una proposta política que respongui a això, que sàpiga adaptar-se a la realitat social del nostre país i que no exclogui cap mena d’estratègia de l’independentisme.

    L’independentisme va topar amb la paret després de l’1-O. No es va sostenir el torcebraç.
    Vam topar amb la paret o no teníem l’escala per a superar-la. La qüestió és construir-la. La institucionalitat republicana i les majories independentistes que gestionin les administracions autonòmiques s’han de coordinar, construir i tenir clar fins a quins límits poden arribar. Hem de fer l’escala entre tots. No podem començar a construir l’escala i que algú la trenqui, caiguis i t’hagis de tornar a aixecar. Fins que aquests elements no els tinguem clars, aquesta escala no la podem començar a construir. Ara, també crec que la gent ha desconnectat molt de certs debats i l’escala ja es va tornant a construir. L’única cosa que volem és que no sigui una escaleta, si no que es connecti amb unes altres per a fer-ne una de gran i poder saltar la paret. Hem de tenir molt clar que no podem menystenir la força de la nostra gent. Ara no es tracta d’esperar una consigna de palau des de la plaça de Sant Jaume, sinó de dir a palau des de la plaça quin és el camí que s’ha d’emprendre.

    Aquesta setmana s’ha fet públic que la CUP va expulsar el que era batlle d’Argentona, Eudald Calvo, a final de l’any passat, per un cas d’agressions masclistes. Però Poble Lliure no va expulsar-lo fins el mateix dia que es va fer públic. La CUP no va informar Poble Lliure de l’expulsió de Calvo com a militant?
    Sí. Hi ha hagut un problema de comunicació. Però no ha estat solament de la CUP, sinó que hi ha hagut diversos elements. Tampoc ell no va informar dels procediments que se seguien. Nosaltres vam prendre la decisió perquè era urgent i s’havia d’acomplir. I fem autocrítica, no vam fer-ho quan tocava perquè no en teníem tota la informació. Per molt que ell hagi assumit els fets, creiem que no n’hi ha prou. Són prou greus i el conjunt del país, no únicament l’esquerra independentista, té un problema molt greu amb aquesta situació. S’ha de posar sobre la taula si els protocols [ací el de la CUP] que s’han fet servir fins ara són els òptims, els oportuns i els que realment s’han d’aplicar per resoldre aquesta xacra que vivim. A partir d’aquí, sóc el màxim defensor de la decisió que va prendre la CUP i de la que ha pres Poble Lliure. S’ha d’avançar i no se n’ha de deixar passar ni una.

    Entrevista publicada a Vilaweb per Roger Graells | Imatges de’Albert Salamé

  • Municipalisme com a marc estratègic

    La CUP s’estructura com una organització nacional per tal de dinamitzar les lluites, coordinar i acordar accions polítiques conjuntes, i estendre el projecte i les pròpies estructures arreu dels Països Catalans, amb l’objectiu estratègic comú de construir un contrapoder popular municipalista d’abast nacional, retornant els debats polítics i els àmbits de decisió al poble i al territori, reterritorialitzant la política actualment allunyada dels ciutadans. Aquest objectiu estratègic ha de contribuir, alhora, a desplegar la Unitat Popular en la direcció de la construcció nacional, la transformació social i la defensa de la terra.

    La Unitat Popular és el conjunt de dinàmiques de confluència entorn a un programa bàsic de construcció nacional, transformació social i defensa de la terra, que ha de ser impulsat a tota la
    societat catalana com a resposta al model econòmic i institucional capitalista, per tal de sumar esforços en la construcció d’una nació lliure, amb una institucionalitat pròpia, arrelada en la gent i el territori.

    Per això, el treball municipal i la creació d’estructures d’autoorganització i decisió als barris i als municipis és un objectiu estratègic. El municipalisme és una de les columnes vertebrals de la construcció de la Unitat Popular, en tant que l’organitza a nivell de masses, però sobretot a nivell territorial, i s’ha d’entendre com un projecte polític rupturista i anticapitalista contraposat a la legalitat de les institucions europees i els estats opressors espanyol i francès, i als partits polítics i sindicats que hi participen. És una aposta estratègica per a la construcció nacional i la transformació social que entronca amb la tradició política i cultural de les classes populars catalanes, centrada en el municipi i el seu entorn territorial més pròxim.

    Municipalisme de ruptura

    En el marc municipalista, la sacsejada social i política del procés d’independència i les darreres vagues generals (3-O, 8-N, 8-M) han significat un canvi qualitatiu i quantitatiu important pel que fa a les potencialitat de l’autoorganització popular i la mobilització i un abans i un després en la consciència política d’una part important del país. Aquest canvi, que ha estat propiciat per les enormes mobilitzacions (mai vistes en anterioritat) i pel considerable i a vegades potent nivell d’autoorganització, també ha permès posar l’agenda política municipal en els fets nacionals i socials com no ho havia estat mai.

    La conquesta dels carrers i la utilització de l’espai públic com a marc referencial de la nostra lluita són indestriables en la nostra pràctica política de ruptura a tots els nivells.

    El municipalisme de ruptura ha de saber ressituar-se en aquesta nova situació. Ha de ser un espai obert, en moviment, mobilitzat, enxarxat en les dinàmiques nacionals: un espai polític en
    què les oligarquies locals, fins ara i des del 78, ben recol·locades en el panorama polític avui es trobin sacsejades, tensionades i orfes de referents nacionals vendibles a nivell local (com són els casos de CIU, PSC o el PP). I aquest saber-se ressituar, implica necessàriament ser allà on es decideixen coses.

    El municipalisme de ruptura, entès com l’articulació de projectes polítics basats en la unitat popular i en la pluralitat d’actors que treballen per la transformació social, ha arrelat amb força al Principat de Catalunya, i té potencialitat de fer-ho també al conjunt dels Països Catalans. Al País Valencià, alguns exemples apunten cap aquesta direcció, i a la illa de Mallorca, hi ha un bon nombre d’experiències que segueixen la lògica política i organitzativa del municipalisme d’alliberament -assembleari, compromès amb els moviments populars i el dret a l’autodeterminació- amb el qual s’identifica la CUP.

    Ara bé;

    1. Hem de ser conscients que, tot i ser les institucions més properes a les persones, les estructures institucionals municipals presenten límits jurídics i polítics derivats de la seva pròpia arquitectura, i de la seva dependència del marc jurídic i administratiu dels estats. Els marcs institucionals i jurídics actuals no permeten propostes veritablement transformadores, ja que formen part de l’estructura de l’Estat espanyol, i estan pensats expressament per mantenir-nos sotmesos.
    2. Hem de centrar els esforços del municipalisme en generar o reforçar pols d’esquerra rupturista que abracin una estratègia d’autoorganització popular com a element central de la seva acció
      política, lluny del ritme intens de la gestió diària institucional, a pobles, barris i ciutats. Hem de saber acostar, enxarxar entre elles i estructurar políticament el conjunt d’entitats i associacions que composen el riquíssim marc democràtic de base de la nostra comunitat.
    3. Hem d’afrontar la participació institucional des de la lògica superadora de la gestió municipal de les engrunes que el marc juridicopolític de l’estat cedeix als municipis.

    Per tot això, la nostra proposta de municipalisme de ruptura passa per:

    1. Treballar per estar presents allà on la comunitat pren decisions, genera mobilitzacions, crea espais de contrapoder, ocupa espais de poder i fortifica les seves conquestes, socialitzant béns i valors, plantejant un treball coordinat amb altres forces polítiques que mantingui la independència de cada projecte però que ajudi també a la visualització d’un bloc que porti la voluntat popular a les institucions.
    2. Treballar per a consolidar el municipalisme com a eina de transformació. D’una banda com a eina de ruptura que fugi de dinàmiques de mera gestió municipal, entenent que és aquesta la que ens permet avançar en el projecte de transformació; i de l’altra banda, consolidant el projecte de les sobiranies a totes les Assemblees Locals, tinguin o no presència a la institució,
      i treballant per teixir aliances polítiques a pobles, viles i ciutats que permetin sedimentar una alternativa de contrapoder i de sobiranies.
    3. Treballar per impulsar i consolidar l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans, entenent que la creació d’institucionalitat pròpia és imprescindible per sostenir un projecte de ruptura i per desplegar estructures que puguin operar en clau de contrapoder. L’Assemblea Municipalista dels Països Catalans ha de ser una realitat imminent, i ha de començar a caminar abans de finals
      del 2018 per a esdevenir un referent institucional en clau republicana.

    Les Candidatures d’Unitat Popular als municipis

    Les assemblees locals de la CUP es defineixen com a espais municipals de treball polític (social i institucional), d’esquerres i independentistes, que tenen com a objectius desenvolupar el projecte polític de la Unitat Popular i generar dinàmiques de contrapoder popular en l’àmbit municipal. A cada municipi caldrà generar espais de lluita institucional que siguin coherents amb la tasca feta fora de les institucions conjuntament amb l’Esquerra Independentista.

    Han de ser la veu i la força, l’eina de visibilització a les institucions de la multitud de resistències concretes i de base contra les opressions i les arbitrarietats del sistema capitalista patriarcal d’arreu del territori.

    • Han de ser dinamitzadores del debat públic i d’espais de decisió i compromís arrelats al territori i a la gent, de base assembleària i democràtica, absents de desigualtats i discriminacions. Han de treure la política i la democràcia dels despatxos i portar-la al carrer.
    • Han de ser defensores d’un programa polític de construcció nacional i de transformació social, és a dir, de la Unitat Popular.
    • Han de ser l’expressió que representi l’ecologisme més transformador i revolucionari, que s’enfronti als lobies energètics i vetlli per la preservació del territori i el clima.

    Les assemblees locals de la CUP, des d’un punt de vista de treball d’assemblea, i més enllà de si tenen representació al ple, treballen, en el seu poble, barri o ciutat, amb uns objectius immediats i de pràctica diària:

    • Acostar el funcionament assembleari de base, el compromís polític i l’activisme a àmplies capes de la població, apropant-les al treball organitzat i polític per la independència i el
      socialisme.
    • Detectar les problemàtiques que van sorgint al poble i intentar treballar-les i donar-hi resposta, denunciant-ne alhora les causes profundes des d’una perspectiva de col·lectivitat,
      sobirania i corresponsabilitat.
    • Posar al descobert els veritables mecanismes i interessos que s’amaguen darrera de les decisions polítiques o econòmiques de les institucions i que van en contra dels interessos de
      les classes populars.
    • Actualitzar en allò que calgui el programa marc municipalista de la CUP fent èmfasi en el aspectes següents:
      • Aquesta actualització ha de ser permeable a les noves lluites i necessitats que estan sorgint als PPCC.
      • Aquesta actualització rha de reflectir la diversitat d’escales municipals que resumidament es poden dividir en municipis petits, mitjans i grans ciutats.
      • Aquesta actualització ha d’incorporar com a base els temes tractats a la conferència municipalista.

    La CUP ha treballat, i treballa encara, per esdevenir el referent en la lluita municipal de totes les persones independentistes i d’esquerres, així com de totes les lluites socials, polítiques i culturals del territori, a partir de l’enxarxament en peu d’igualtat amb tots aquests sectors, i amb l’objectiu d’incidir en les classes populars i fer-les partícips del projecte global d’alliberament i d’Unitat Popular que defensem.

    Aliances

    La CUP parteix d’una aliança estratègica amb l’Esquerra Independentista i amb els protagonistes del projecte d’Unitat Popular: els i les treballadores i les classes populars catalanes. Aquesta
    aliança es desplega en els tres àmbits que conformen el seu espai polític: l’Esquerra Independentista, el municipalisme alternatiu i els moviments socials.

    La CUP ha d’esdevenir el referent polític institucional del teixit que configuren aquests sectors socials. Per aconseguir-ho, cal mantenir oberts els espais de configuració de discurs, reflexió política i acords estratègics amb els principals espais socials que d’una manera o altra es relacionen amb la CUP, ja sigui a nivell local, nacional o d’àmbit temàtic o sectorial.

    • Esquerra Independentista: Cal que la CUP s’impliqui, al ritme i intensitat que en cada moment es consideri adient, en els espais compartits de l’Esquerra Independentista de base en el municipi i el territori, amb l’objectiu de contribuir a modelar-los i estructurar-los, alhora que fer-los servir com a espais de coordinació política per a generar discurs, discutir objectius i acordar campanyes. Les de la CUP han de ser les candidatures de l’Esquerra Independentista. La CUP guanya, si també guanya el conjunt de l’Esquerra Independentista.
    • Municipalisme alternatiu: l’aposta estratègica per desplegar un municipalisme d’alliberament que pugui estructurar una extensa xarxa d’espais de contrapoder locals arrelats al territori i pròxims a la gent i a les lluites no és una aposta exclusiva de l’esquerra independentista, ni s’ha materialitzat tan sols en la CUP. El municipalisme d’unitat popular és un projecte que compta amb un ampli consens en els moviments socials i les esquerres rupturistes catalanes i que s’ha materialitzat també en nombroses candidatures populars. Algunes d’aquestes candidatures formen part d’altres projectes polítics que no comparteixen els objectius estratègics de la CUP. D’altres, en canvi, s’han constituït com a agrupacions d’electors o formen part circumstancialment de marques blanques municipals o bé s’han coordinat sota un mateix paraigües legal i organitzatiu, com les Candidatures Alternatives del Vallès. La CUP té una aliança estratègica a desplegar amb les candidatures municipalistes de la Països Catalans. La CUP ha de ser l’espai municipalista dels Països Catalans. La CUP guanya si també avança el municipalisme rupturista.
    • Moviments socials: La CUP no fa política partidista, sinó partidària; prenem partit per les lluites dels moviments socials, les lluites pels drets, pel territori… La CUP no vol ni ha de voler mai utilitzar els moviments socials per tal de treure’n profit partidista i tenir-los controlats. El que sí que vol, és fer d’altaveu de totes les lluites socials; la CUP es proposa a aquestes lluites i als moviments socials com a eina per vehicular a les institucions, si es creu necessari, les seves demandes i propostes. La CUP guanya si es reforcen els moviments socials com a espais autònoms i independents.
    • Moviment feminista: als Països Catalans hi ha desenes de col·lectius feministes que treballen cada dia als seus barris, pobles i ciutats per una millora de les condicions de vida, en especial per a les dones. Arran de la Vaga General Feminista del 8M s’han creat comitès de vaga als nostres barris, pobles o llocs de treball, amb coordinació comarcal i nacional,
      hem creat i teixit aliances que no podem perdre. Aquests espais d’autoorganització en barris, viles i ciutats han de ser punta de llança per incorporar la perspectiva feminista en totes les lluites socials i que aquesta sigui un element indestriable de la lluita d’alliberament nacional i social.
    • Moviment ecologista: després d’intenses etapes de lluita contra l’energia nuclear, els transvassaments, l’especulació urbanística… el moviment ecologista viu un moment d’una certa desmobilització i d’apropament a determinades opcions polítiques. L’esquerra independentista mai no ha desenvolupat una política d’aliances amb el moviment ecologista i en alguns casos fins i tot s’ha enfrontat ideològicament a aquest moviment. L’actual situació de col·lapse climàtic i degradació ambiental ens està abocant a un punt de no retorn que fa que sigui imprescindible rellançar la lluita ecologista. En aquest sentit cal que l’esquerra independentista faci autocrítica de la seva manca de compromìs en aquest camp i comenci a bastir les necessàries aliances amb el moviment ecologista i decreixentista per tal de plantar cara col·lectivament a una situació climàtica i ambiental que amenaça el futur de la pròpia humanitat.

    Per tal d’eixamplar i fer créixer la Unitat Popular arreu del territori, caldrà teixir les aliances polítiques i estratègiques que siguin necessàries allà on es cregui convenient, sempre sobre la base de tres criteris fonamentals:

    1. que s’articulin sota la forma de projectes assemblearis i de base amb l’objectiu de facilitar sempre l’apoderament popular, el seu caràcter democràtic, i per dificultar que siguin cooptats
      per estructures burocràtiques partidàries.
    2. que s’adhereixin al projecte municipalista nacional de la CUP de cara a les eleccions de 2019 a través de la seva coalició electoral general, o bé que no sumin per cap altra coalició dels grans partits de l’esquerra o del sobiranisme.
    3. amb l’objectiu de reforçar el compromís de la CUP i la seva militància amb el seu codi ètic, les militants de la CUP que s’integrin en projectes municipals més amplis a través de les seves
      assemblees locals hauran de seguir obligatòriament el codi ètic de la CUP en aquelles qüestions en què aquest sigui més restrictiu.

Realitzar un trobada de totes les candidatures on la CUP ha participat durant la legislatura en coalicions o projectes més amplis (tot i que es presentessin com a Poble Actiu).

Analitzar els avantatges i els inconvenients i poder produir una guia de com afrontar aquests debats als diferents municipis.

Aquesta trobada treballaria:

  • Acords preelectorals (consecució dels acords i desenvolupament durant la legislatura).
  • Acords postelectorals (consecució de la legislatura).

Aquesta trobada hauria de dur-se a terme la 2a o 3a setmana de juliol

L’Assemblea Municipalista dels Països Catalans

L’AMPPCC és la nostra proposta per articular l’espai que ha d’actuar com a institució pròpia de sobirania nacional i d’exercici de contrapoder popular. Haurà de comptar amb un suport i
una implantació territorial d’abast nacional i ha d’anar més enllà d’una assemblea de regidores i regidors dels Països Catalans.

Aquesta assemblea municipalista ha d’anar més enllà d’una assemblea de regidores i regidors dels Països Catalans i ha de recollir i aglutinar tots aquells espais que realitzen un treball municipal en clau rupturista o republicà, sigui des de les institucions o, sobretot, des dels seus teixits polític, econòmic i cultural, amb la finalitat d’impulsar iniciatives que vagin en la direcció de construir alternatives concretes i de futur al capitalisme patriarcal en molts àmbits diferents.

Els seus objectius:

1 – Creació d’un marc estable de treball per a l’execució, comunicació i coordinació de polítiques nacionals sorgides des de la base amb la voluntat d’entrellaçar representació institucional, moviment veïnal, col·lectius de base, teixit econòmic cooperatiu i social i xarxes culturals.

2 – Impuls i desplegament d’un conjunt de projectes que han de respondre a les necessitats de les classes populars i als objectius de construcció nacional, amb la participació de tota la diversitat d’agents participants d’aquesta institució.

3 – Creació d’una entitat nacional de base democràtica, en les estructures territorials de la qual hi puguin participar totes les persones escollides, en sufragi o assemblea i de forma democràtica, sense cap límit per procedència i/o tendència política.

4 – Esdevenir un marc polític representatiu nacional, republicà i legítim enfront de les autonomies i municipis intervinguts políticament, judicialment i econòmicament per l’Estat espanyol.

5 – Esdevenir un marc que superi la divisió administrativa, i per tant política, a què està sotmesa la nostra nació.

 

Ponència aprovada a l’Assemblea Nacional de Cervera

 

  • Violència

    Sobredimensionar algunes accions només serveix per alimentar la criminalització de la protesta, quan el que està en perill són els nostres drets civils i polítics

    Ens estem malacostumant a parlar molt d’algunes violències que no ho són i a banalitzar, normalitzar i, fins i tot, amagar i negar altres violències malauradament quotidianes. Que ho faci l’Estat, els del 155, les forces d’ocupació i els mitjans del règim és normal, forma part de l’operació d’Estat per desactivar el moviment independentista. Que ho fem els votants de l’1 d’octubre després d’haver rebut cops de porra al cap és, senzillament, una vergonya, i l’enèsima derrota. Temps foscos i pedres a la teulada del legítim dret de protesta, aquell que jutgen al Tribunal Suprem i que defensen els presos i exiliats polítics.

    Estimats processistes, tertulians d’ordre i seguidors acrítics del Govern de cohabitació: la pintura, en qualsevol dels seus colors i formats, no és violència. Podem debatre si l’acció d’Arran al portal de cal Llarena és una bretolada, o sobre la conveniència de l’acció de protesta en el moment actual, o sobre si s’ha d’embrutar l’entrada d’una propietat privada. D’acord, com vulgueu, però no parlem de violència, que al final serà veritat que tenim síndrome d’Estocolm. És pintura groga, repeteixo, només és pintura groga.

    No veieu la diferència amb qui acumulava un arsenal d’armes, o qui trenca el nas a un periodista al carrer, o qui buida ulls amb pilotes de goma prohibides aquí, o qui permet morts al CIE, o qui ens mata, a les dones, dient que ens estima? Anomeneu violència a tirar pintura a la porta d’un jutge tardo-franquista, però en dieu compliment de la llei a fer fora a la gent de les seves cases, seguretat jurídica a no dictar sentències contra els grans capitals, legítima defensa a qui massacra palestins, xacra als assassinats per violència masclista i terrorisme a la dissidència política que aixeca barreres. Per cert, a França el moviment popular dels gillets jaunes ha organitzat una jornada de talls de carreteres en protesta per la pujada del preu dels carburants. Que perillosos els comandos terroristes dels CDR nostrats i que valents els veïns desobedients civils contra el capitalisme, oi?

    Sobredimensionar algunes accions només serveix per alimentar la creixent criminalització de la protesta, quan el que realment està en perill són els nostres drets civils i polítics. Assumir el relat repressor de la santa inquisició és de traca i mocador, sobretot quan ja tenim més de mil dos-cents repressaliats per defensar els nostres drets i som a les portes de l’inici de la causa general contra l’independentisme. Demano unitat contra aquest relat persecutori com a prèvia imprescindible a la necessària unitat estratègica.

    Si la nostra aposta és per una desobediència civil, pensem que hi ha centenars d’accions que podem dur a terme en aquest marc. Declaracions, actes públics simbòlics, marxes, ostracisme a persones, assenyalaments, boicots, vagues, refús de l’autoritat, plantades, dejunis, ocupacions, obstruccions o, fins i tot, la creació d’un govern paral·lel formen part del catàleg. Tenim tantes accions possibles com imaginació col·lectiva i capacitat d’autoorganització i mobilització. No ens condemnem pel què farem abans d’hora. Si és que de veritat ho volem fer.

    Mireia Boya, publicat a elMón

  • 25A Prenem la paraula: Pel País Valencià, pels Països Catalans!

    Enguany commemorem que fa 311 anys que resistim a la ocupació i opressió de l’Estat espanyol.

    Un Estat que segueix avançant en la repressió del moviment popular i de tota forma de lluita que qüestione els seus fonaments i ho fa per tots els mitjans de que disposa: l’anul·lació de diverses lleis valencianes per part del Tribunal Constitucional (TC), l’empresonament de noves preses polítiques, la brutal violència policial de l’1 d’Octubre en resposta a l’exercici desobedient del dret a l’autodeterminació, els atacs reiterats cap a la nostra llengua o les agressions del 9 d’Octubre per part de feixistes a qui l’estat sempre ha donat impunitat en són alguns exemples.

    Per altra banda segueix augmentant el pes de l’explotació capitalista sobre les treballadores. L’Estat espanyol continua aplicant el paradigma neoliberal provinent de la Unió Europea. Un paradigma establert en base a uns criteris d’eficiència econòmica per al benefici de les classes dominants i no amb uns criteris de qualitat de vida per a la classe treballadora. No sols això, sinó que aquest mateix paradigma neoliberal s’esforça en afiançar la dominació patriarcal sobre les dones treballadores, que estem sotmeses a tota una sèrie de violències econòmiques i socials, alimentades també pels poders fàctics de l’Estat.

    I és que d’això va el Règim del 78. La Constitució del 78 no és més que el marc jurídic que necessitava la burgesia per a fer un llavat de cara a l’Estat espanyol, hereu de la reforma franquista. Per això van negar el dret a les autonomies a confederar-se, per això existeix l’article 155, per això l’exèrcit espanyol “tiene como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. I amb el sistema de les autonomies l’Estat sols va pretendre llevar-se de damunt la problemàtica de la qüestió nacional, pel perill que suposava la seua creixent reivindicació social.

    Suposadament enfrontats a aquest model d’Estat trobem els governs del canvi, que proposen un replantejament de les autonomies, al·ludint a problemàtiques com la qüestió de l’infrafinançament per a justificar la seua acció política, que òbviament es troba limitada per les seues pròpies contradiccions i la seua obediència al marc constitucional espanyol. Ho veiem en fets com la seua postura respecte al referèndum de l’1 d’octubre i el premi a la convivència entregat a Societat Civil Catalana, una plataforma que empara el feixisme; el manteniment del monocultiu turístic com a model econòmic; o l’acceptació silenciosa de les impugnacions per part del TC dels Decrets de Plurilingüisme o de Sanitat Universal. Però tot i això el govern autonòmic tracta de fer de la qüestió de l’infrafinançament la seua bandera de reivindicació amb la qual consolidar el seu projecte polític, externalitzant la responsabilitat de no estar millorant la vida de les classes populars valencianes.

    Però ni el centralisme del règim ni l’autonomisme dels governs del canvi són la via per a l’alliberament dels Països Catalans. No podem deixa-nos enganyar amb que la misèria que patim el poble treballador es pot solucionar simplement demanant a l’Estat que ens done un tros més gran del pastís. El vertader problema que patim les classes populars dels Països Catalans no és si a l’Estat governen uns o altres sinó que el problema és el propi Estat espanyol, un Estat profundament antidemocràtic que no és més que l’eina de les classes dominants per reprimir la classe treballadora i les nacions oprimides.

    L’Esquerra Independentista no proposem cap programa d’una nova reforma, com ja es va fer amb el sistema franquista. El nostre és un programa de ruptura, el programa de construcció de la Unitat Popular als Països Catalans; la creació del contrapoder popular treballant colze a colze amb les assemblees de barris i pobles, amb les associacions culturals, amb les assemblees feministes, generant projectes autogestionats, alliberant espais, potenciant el sindicalisme de classe, les violències masclistes, recuperant sobiranies, defensant la nostra llengua, exigint una educació pública i popular i un llarg etcètera de lluites que conformen el moviment popular. Per açò també plantem cara dia a dia al feixisme impune als carrers, recordant amb ràbia i lluita els 25 anys de l’assassinat d’en Guillem Agulló.

    Tot açò passa inevitablement per la ruptura amb l’Estat espanyol i la construcció dels Països Catalans, que lluny d’altres projectes opressors o reformistes és l’únic possible marc d’alliberament per al País Valencià i la resta dels Països Catalans i que mitjançant la Unitat Popular garanteix la construcció de la independència, el socialisme i el feminisme.

    Davant la repressió, l’empobriment generalitzat, l’autonomisme i el centralisme, prenem la paraula:

    PEL PAÍS VALENCIÀ, PELS PAÏSOS CATALANS!

  • La CUP Crida Constituent en campanya

    El vot que més lluita, amb la gent que no es rendeix!

    NO DEMANAREM PERMÍS PER SER LLIURES NI PERDÓ PER SER-HO!

    DEMPEUS.CAT

    Ara i aquí: per les llibertats, tombem el 155!

    El proper 21D afrontem l’excepció autoritària, repressiva i antidemocràtica que vivim: amb una convocatòria electoral il·legítima del partit més corrupte d’Europa, en un país intervingut per tots costats i sota el setge decretat per l’Estat espanyol. De nou amb exilis, un altre cop amb presos i preses polítics i rere la major violència policial de persecució produïda l’u d’octubre contra els qui defensàvem les urnes democràtiques. Un cop més, hem de fer del 21D un bumerang republicà, democràtic i social contra el 155 i contra els que neguen, a cops, el dret a la lliure autodeterminació del nostre poble.

    La lluita sempre continua: tots els drets per a totes les persones!

    Pam a pam i barri a barri, cal fer del 21D el punt d’obertura del procés constituent que ha de definir i garantir, entre totes i tots, el futur just, solidari i habitable que mereixem. Enmig d’uns Països Catalans delmats per l’atur, la precarietat i les desigualtats; quan encara paguem el frau i l’estafa del rescat bancari i sofrim encara els costos vergonyants de la corrupció i el capitalisme dels amiguets; i davant la UE del cinisme, la hipocresia i la vergonya. El bloc elitista i antisocial del règim del 78 –PP, PSC, C’s– vol violentar la voluntat popular i reprimir el desig majoritari de canvi polític i social. 21D: democràcia o demofòbia. Quan la llibertat és inajornable i quan no pensem acatar ni tolerar cap injustícia. Sense equidistàncies, ara més que mai, fem del 21D un altre jorn de dignitat rebel en defensa dels drets socials, civils i polítics de totes i tots.

    Radicalment democràtics:

    feministes, ecologistes, antifeixistes, d’esquerres i independentistes!
    Sota circumstàncies excepcionals, davant la major ofensiva repressiva des del final de la dictadura contra el nostre poble i per tercer cop consecutiu, la CUP-Crida Constituent concorre –des del municipalisme d’alliberament, el feminisme i l’ecologisme; des de l’antifeixisme, la solidaritat i la radicalitat democràtica– a les eleccions al Parlament de Catalunya, conscients que la República es construeix quotidianament al carrer, municipi a municipi i comarca a comarca. Dia rere dia i lluita a lluita. El 21D hi tornarem de forma excepcional: com ho vam fer l’u d’octubre, com ho vam fer a la vaga general del 3-O, com ho vam fer el 8-N. El millor de la gent contra el pitjor de l’Estat.

    La República que vindrà: des de baix, en comú i entre totes i tots!

    El nou cicle polític i social que s’obrirà el proper 21D determinarà severament si ens governem o si ens governen. El que no podem ni pensem assumir, per dignitat, és que la violència d’Estat doblegui aquest poble. Perquè el 21D no venim només a aturar un cop d’Estat, sinó a continuar, amb més fermesa i determinació que mai, construint el futur que ens volen segrestar: la República que vindrà. Sense cap renúncia, cal continuar obrint des de baix, unilateralment, entre totes i tots i en cada lluita compartida, el que pretenen tancar des de dalt.

    Ens juguem el futur!

  • Viure vol dir prendre partit

    lloret22092017

  • SOS democràcia!

    lloret20092017

  • Pàgina 1 de 912345...Última »