• La traïció

    Gent que aprecio, gent que admiro, gent amb la qual comparteixo causes més enllà de la de la independència, ha arribat a la conclusió que sense la presidència de Mas el procés s’atura. I d’aquests, els de caràcter més passional acusen d’alta traïció els deu diputats de la CUP; l’única formació independentista que no formava part de la llista anomenada Junts pel Sí però que per ser estrictes s’hauria d’haver anomenat Junts per Mas. Les raons per les quals el nom no era aquest, conjuntament amb les que expliquen que no la liderés i les que fan tancar tants ulls i tapar tantes orelles quan s’esmenta la mala grapa, o la mala bava, amb la qual s’ha governat el nostre país en els darrers anys, o l’extens fangar de corrupció damunt del qual xapotegem, formen part d’aquest enorme misteri que impedeix considerar la possibilitat d’una altra presidència que no sigui la de Mas. Opció que, ja que la formació que més o menys el proposava no va obtenir la majoria suficient, no hauria de ser cap insensatesa.

    Si no fos perquè als amics, als admirats i als còmplices no se’ls retreuen ni els dogmes ni els deliris, diria que deu ser una d’aquestes veritats revelades que tenen totes les religions. Però no ho diré, ja que el que m’he proposat és entendre aquest clam majoritari.

    Entendre per què diuen que en Mas se l’ha jugat en l’aspecte personal, on jo només he vist estratègia política per adaptar-se a la transformació que ha experimentat el catalanisme i conservar lideratges. Entendre que esmentin que ens ha portat fins aquí si jo només he vist ambigüitats calculades, dilacions i ritmes sempre interessats i el que guardo a la memòria és la força d’una societat civil organitzada i diversa empenyent amb una extraordinària vitalitat. Entendre quan em diuen que ha acomplert els compromisos i penso quins jocs permet el llenguatge per acceptar que aquella gran manifestació del 9-N de l’any passat fos el referèndum promès el 2012. Entendre que les hostilitats i les brutalitats dels nostres adversaris l’hagin de fer bo quan a mi em sembla que oferir en safata la possibilitat de parlar de seus embargades i tresorers imputats és la més gran debilitat del procés i l’escut ideal per no parlar de la legitimitat d’un poble per decidir el seu destí. Entendre els que afirmen que sense ell determinats sectors s’allunyarien sense reconèixer que ningú en reclama l’expulsió, ni d’ell ni dels seus, sinó que el que es qüestiona és la idoneïtat del lideratge. Entendre com és que no s’hagin adonat encara que Mas no suma les complicitats que necessitem per ser majoritaris i que forçant la CUP a prendre una infusió de cicuta encara se’n sumaran menys. I entendre les apel·lacions al prestigi exterior mentre repasso el mapa i les institucions internacionals i no veig cap gest esperançador. I finalment, entendre com és possible que es gosi acusar la CUP d’alta traïció sense adonar-se que la veritable traïció és la que ha permès subordinar el somni lluminós i engrescador d’una República Catalana a la salvació d’un partit i l’ambició de qui es vol mantenir en el poder a qualsevol preu.

    Font: article d’Enric Ramionet a El Punt-Avui
    Imatge: El diputat de la CUP , Albert Botran compareix davant els mitjans. | EFE

Comments are closed.