• ‘L’embriaguesa de poder de l’estat no li deixa veure el risc en què es troba’

    Entrevista a Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart i ex-diputat de la CUP, que publica ‘Jo acuso: la defensa en judicis polítics’

    Utilitzar el judici com a plataforma per a difondre un missatge polític de denúncia, per a convertir els qui jutgen en els jutjats. És una de les premisses d’un judici polític, com el que començarà d’ací a poques setmanes contra els presos polítics. I les coses que passin dins la sala del Tribunal Suprem espanyol seran tan importants com les que passin fora, segons que adverteix en aquesta entrevista Benet Salellas, ex-diputat de la CUP i un dels advocats de l’equip de la defensa de Jordi Cuixart. Salellas té una experiència de quinze anys com a advocat penalista, ha portat casos polítics de represaliats per la justícia espanyola, com el de l’anomenat escamot Dixan, el de Núria Pòrtulas, el dels joves gironins condemnats per haver cremat fotografies del rei espanyol i el dels acusats pel blocatge del parlament.

    L’experiència i les lliçons que ha extret de tots aquests casos queden recollides al llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors). Hi afegeix unes pinzellades de judicis històrics que van marcar uns precedents en la defensa política, del cas Dreyfus al procés de Burgos, passant pel judici a Lluís Companys i el cas de l’incendi del Reichstag. Però, sobretot, el llibre aclareix conceptes i permet d’entendre la cultura judicial arcaica i venjativa de l’estat espanyol a què s’enfronten els presos polítics.

    —Quin serà el to de les defenses quan comenci el judici? Les intervencions dels advocats la setmana passada són indicatives?
    —Van ser un tast. I sí que diria que la defensa de la qual formo part, que és la d’Òmnium Cultural, el paper, el to i la mirada de la Marina Roig eren clarament de defensa política. Tenim molt definit el plantejament. L’aproximació cap a la defensa política és diferent en cadascun dels encausats; hi ha moltes maneres de fer defensa política i sempre s’ha de cercar la fórmula perquè cadascú se senti còmode d’acord amb la diversitat que hi ha dins la causa, el moviment i el país.

    —Ara fa un any, l’enfocament de la defensa era ben diferent.
    —En aquest procediment, es va començar amb unes defenses molt tècniques i s’ha anat evolucionant cap a la defensa política. Ningú no dubtava que l’Audiència espanyola era un tribunal d’excepció, però ens havia semblat que el Suprem feia un cert paper de contenció. Malauradament, això s’ha anat diluint aquests últims anys. I, probablement, la presidència de Manuel Marchena ja ens demostra molts casos en què el Suprem ha assumit més el discurs de l’excepció. El conjunt de les defenses es va alleugerir, pensant que això, al Suprem, aniria més bé que no pas a l’Audiència espanyola. I al final ens hem trobat que el Suprem ha fet exactament igual.

    —No tots els advocats van tenir el mateix to; el d’uns, més polític que no pas el d’uns altres. Això no pot perjudicar?
    —No. Hi ha una part conjunta de perspectiva tècnica que és compartida per tots i que serà molt complementària. I en el cas de l’aspecte polític, hi ha un joc d’intensitats i no serà estàtic, sinó que anirà evolucionant durant el procediment i és expressió de la pluralitat del moviment independentista. No ens pot perjudicar mai aquesta pluralitat que va més enllà de compartir una estratègia conjunta, i és la d’aconseguir la llibertat dels presos, el reconeixement de les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut i posar el dret d’autodeterminació damunt la taula. Són tres eixos comuns de les defenses.

    —La campanya d’Òmnium per l’alliberament de Jordi Cuixart està molt singularitzada, diferenciada de la resta de presos polítics.
    —Òmnium significa la transversalitat del moviment independentista. I penso que donar visibilitat a Jordi Cuixart no va en detriment de ningú perquè és un símbol del conjunt del moviment. Sóc dels qui pensa que tots els presos polítics són presos polítics del moviment. I és lleig pensar que hi ha presos d’ERC, presos de JxCat i presos d’Òmnium. Per a mi, són presos del moviment; jo els he sentit sempre com els meus presos polítics, els de tots. Però Jordi Cuixart és qui més capacitat té de transmetre aquesta idea, més enllà de sigles i d’estratègies de partit o de conjuntures electorals. Ningú no podrà pensar mai que allò que faci Òmnium anirà en favor d’un partit o d’un altre. I això és molt potent. També ho és perquè és un dirigent de la societat civil. I en la societat civil internacional, Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium, rep la categorització de defensor dels drets humans. És una etiqueta més difícil de posar a la resta de presos polítics.

    —Proposeu aquest judici com un judici de ruptura?
    —Un judici de ruptura és una evolució de la defensa política i només pot respondre a un moment en què hi hagi una conjuntura política molt determinada. Jo no tinc clar si aquest és el moment de fer un judici de ruptura, perquè haurem de veure com evoluciona políticament i socialment el país els mesos i les setmanes vinents per saber si aquest judici pot ser de ruptura. Perquè hi pugui haver un judici de ruptura hem d’estar en una situació de permanent mobilització i de creació de poder més enllà de les institucions convencionals que ens permeti que un judici de ruptura sigui útil. Aquí no es tracta de cercar estratègies que ens facin ser molt coherents estèticament, sinó que tot allò que fem des de la perspectiva política no tan sols sigui ètic i estètic sinó també útil. Per tant, el judici de ruptura té sentit si ajuda un moviment polític de carrer que es troba en un moment de màxima mobilització.

    —Quins exemples de judici de ruptura tenim? El del procés de Burgos?
    —Per exemple. El procés de Burgos va generar una mobilització tant a l’estat espanyol –no oblidem que acaba propiciant el naixement de l’Assemblea de Catalunya– com a escala internacional. A mesura que va avançant el judici creixi la mobilització, cosa que fa que tingui molt de sentit que el judici acabi trencant-se, és a dir, que a la sala hi hagi l’expressió d’allò que passa al carrer. D’alguna manera, s’impedeix que el tribunal pugui acabar el judici perquè l’única solució possible és l’absolució.

    —Això ho podríem imaginar en el judici contra l’1-O?
    —Amb l’actual correlació de forces es fa difícil d’imaginar que puguem obligar el tribunal a dictar una sentència absolutòria. Però nosaltres aquestes setmanes i mesos vinents hauríem de crear una situació que forcés el Tribunal Suprem a absoldre’ls. Perquè la sentència que hi ha escrita molt probablement és una sentència de venjança, condemnatòria.

    —Això com s’hauria de fer? Amb una mobilització permanent al carrer?
    —La CUP i molts altres espais polítics diuen que és necessària. No podem mobilitzar-nos al final, després de la sentència. Això és estèril. La mobilització ha de ser simultània al procés judicial, perquè hi ha una batalla dins la sala i una altra fora. Nosaltres hem de mantenir la batalla fora de la sala perquè incideixi dins. Hi ha d’haver un procés per a fer créixer la tensió política, deixant clar que no permetrem que hi hagi aquesta condemna.

    —Quina estratègia de ruptura s’hauria de seguir en aquest judici? Caldria que els acusats no reconeguessin el tribunal d’entrada?
    —Un dels objectius que hem de tenir en aquest judici és desbordar-lo, és a dir, aconseguir que s’hi discuteixin més coses que les que ells volen. I això també és una manera de defensar-se políticament. Significa que hi hauríem de respondre dient que no reconeixem el tribunal? Seria una fórmula possible, però hi ha moltes més maneres de dir al tribunal constantment que des d’una òptica de la legitimitat que li dóna la llei incompleix la seva legislació, i ells creen un tribunal d’excepció. I aquesta idea del tribunal d’excepció la podem anar expressant de diverses maneres en el judici. Unes formes que no necessàriament impliquen no reconèixer el tribunal. Tenim fórmules per a ser a la sala de judici, que el judici es faci i recordar constantment al tribunal que no és el tribunal que hauria de fer-lo.

    —Amb testimonis que serveixin de denúncia?
    —Aquesta és una de les idees. I quan parlem de l’1-O, un dels elements centrals del judici, tindrem l’oportunitat de construir un judici contra les autoritats polítiques a Madrid que van ordenar l’actuació indiscriminada, la violència contra la població de Catalunya per impedir el dret d’autodeterminació. Hauríem de tendir a anar girant cadascun dels elements. Per exemple, volem que la falta de legitimitat de Vox per a jutjar-nos sigui un altre element de discussió a la causa. I ho continuarem dient: que l’extrema dreta, que és xenòfoba, masclista i autoritària, sigui qui faci un judici a uns dirigents democràtics que defensen la cohesió social. És la imatge del tribunal donant la paraula a l’extrema dreta per a jutjar els demòcrates. Es tracta d’anar dotant de continguts que suscitin contradicció i tensió durant el desenvolupament del judici.

    —L’estat espanyol té por que sigui televisat?
    —Jo crec que haurien de tenir por. Però de vegades l’embriaguesa de poder que tenen les institucions de l’estat no els deixa veure la situació de risc en què es troben. Un risc de credibilitat i un risc en què el sistema judicial mateix es troba clarament en crisi, des de la perspectiva d’una part molt important de l’opinió pública. En el llibre parlo d’un exemple que és d’una altra època, d’un context molt diferent, però quan hi ha el judici a Lluís Companys a Barcelona una de les obsessions de les autoritats franquistes era que ningú no sabés que era empresonat i que seria jutjat. Aquesta obsessió de la falta de publicitat del judici demostra la importància que té l’element de la publicitat en els judicis penals. És un element d’avenç democràtic que els judicis puguin ser públics, i ara que siguin televisats. No concebo que no sigui televisat, aquest judici. Si l’estat ho acabés impedint pensaria que ha perdut tota la vergonya democràtica que li quedava. Penso que sí que serà televisat, i serà la garantia que el conjunt de la població el pugui seguir. I hauríem de treballar perquè no es pogués veure tan sols a Catalunya sinó també al conjunt de l’estat. No tinc clar com funcionarà.

    —Poden arribar a pensar que ja està bé que sigui televisat perquè tindrà un caràcter exemplar?
    —Aquí és on la defensa política té importància. En condicions normals un judici per una violació, o un homicidi, l’enjudiciament té un component simbòlic important, perquè expressa que el fet de jutjar l’acusat ja és una manera de castigar-lo. Si l’actitud dels presos polítics fos d’anar allà i assumir el marc en què s’ha de desenvolupar el judici i dir amén a tot allò que digui la fiscalia, és a dir, d’alguna manera demanar perdó, aleshores seria un cert acte de redempció en què l’estat en sortiria reforçat. En canvi, si els acusats van a desmembrar aquest marc i a discutir les tesis que fa servir l’estat i a reivindicar el que es va fer la tardor passada a Catalunya, pot acabar essent un motor de mobilització, un bumerang democràtic, més que no un acte de submissió i de dominació.

    —El Suprem té un ull posat a Estrasburg?
    —Jo crec que no. Un dels problemes greus que hi ha a la judicatura espanyola és la cultura jurídica arrossegada del segle XIX. Aquí sí que no hi ha hagut ruptura; es continuen fent servir els mateixos conceptes, la mateixa mirada, la mateixa perspectiva que s’ha anat heretant, de jutges antics que han format els nous i amb aquest Tribunal Suprem que, a part el període de la Segona República, té continuïtat fins avui. En aquesta cultura jurídica hi ha un cert autisme jurídic, en què es beu molt poc de fonts estrangeres, com si el sistema espanyol fos tancat en si mateix, un sistema autàrquic. Ha costat molt que el Suprem comencés a citar sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, o de més tribunals estrangers sobre com s’han resolt unes determinades qüestions. I en aquesta causa tenim un problema afegit: que diuen ‘Europa no ens entén’, arran de les decisions sobre les euroordres. I hi ha una anomalia no resolta en aquest expedient que és que hi ha persones processades que no són perseguides simplement perquè viuen fora de l’estat espanyol. Han renunciat a perseguir-los.

    —Ara, sembla que l’independentisme idealitzi el Tribunal d’Estrasburg.
    —Sí, crec que l’independentisme s’equivoca abocant un excés de confiança en allò que pugui dictaminar el Tribunal d’Estrasburg. La segona edició de ‘El món ens mira’ és ‘Estrasburg ens mira’, i no és cert. Estrasburg no espera que arribin les nostres demandes; és un organisme internacional que funciona amb les mateixes lògiques que la resta d’organismes internacionals. No va corrent a entrar en tensió amb els estats en un afer que preocupi aquests estats. Quan s’escaigui dictarà la resolució que hagi de dictar, però no frisa per entrar en el cas català. I, d’altra banda, em preocuparia molt que desplacéssim el subjecte polític cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El que ha de resoldre i guanyar el conflicte polític amb l’estat espanyol per l’exercici de drets –sigui el d’autodeterminació o més drets col·lectius i polítics– és el poble de Catalunya, la gent dels Països Catalans, la societat civil organitzada. Ningú no ens regalarà la nostra sobirania, ni tampoc el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Si d’aquí a pocs anys obtenim una victòria en aquesta causa concreta a Estrasburg, fantàstic: serà una victòria moral, política, per als condemnats. Però com a poble la nostra victòria la guanyarem actuant com a subjecte polític.

    —Quines lliçons heu tret d’experiències anteriors en judicis, com ara el cas de l’escamot Dixan… Confiar massa en el tribunal?
    —Sí, perquè l’aparença de justícia de vegades ens pot confondre i ens pot fer arribar a creure que tribunals que han estat construïts amb la lògica del poder per a mantenir l’status quo i les posicions del poder, que aquests tribunals ajudin aquells que lluitem per canviar les coses, els qui són diferents, les minories… I per això la sensació de desemparament. Amb el cas Dixan molt probablement va passar allò que havia de passar en una lògica de poder, i en canvi vam creure, convençuts de la innocència d’aquells nois i animats per la mobilització del no a la guerra, que n’hi hauria prou d’explicar-ho i argumentar-ho bé. La lliçó és que no n’hi ha prou que tinguis la raó, sinó que en els afers que són polítics, quan ets davant de tribunals d’excepció necessites una embranzida des d’altres espais de poder, sigui des del carrer o d’altres institucions.

    —Parleu fins i tot de jutges activistes.
    —Hi ha un pensador, Duncan Kennedy, que ho ha teoritzat molt. És una idea interessant, perquè de vegades podem pensar erròniament que aquests jutges, com ara Carmen Lamela, estan molt en contacte amb el poder, que reben trucades constantment perquè dictin una resolució en un sentit o en un altre. I penso que la incidència del poder polític en el judicial no necessàriament és així, sinó que n’hi ha prou que tu triïs per als llocs clau jutges que tenen un determinat perfil ideològic que farà que es mirin els casos cercant un determinat resultat estratègic, que la mirada els portarà sempre a decantar-se cap al costat del poder. Són jutges dòcils, compromesos amb el manteniment de l’ordre establert, jutges patriotes, que senten la indissolubilitat d’Espanya com un valor primordial i preferent davant la resta de qüestions.

    —Per què l’estat espanyol, governi qui governi, és incapaç d’anul·lar el judici a Companys?
    —Fa uns quants anys que vam demanar la revisió dels consells de guerra que van portar a l’afusellament de batlles, de càrrecs polítics, de molta gent. Era una mica abans de la llei de la memòria històrica del PSOE, i vam intentar que la sala militar del Suprem els anul·lés tots, perquè es van fer sense gens de respecte als drets humans ni als principis més bàsics del dret. I s’hi van negar. És la mateixa posició que han tingut en el cas Companys, la mateixa que en el cas Puig Antich… Això ens demostra que l’estat no està disposat a produir cap mena d’esquerda en relació amb la legalitat franquista.

    —Tindria conseqüències?
    —Crec que l’estat té por que, després d’una decisió que seria pràcticament de reparació moral, es volgués demanar una certa reparació econòmica o jurídica. Perquè recordem que darrere de les execucions, dels afusellaments i de la repressió i l’exili que va originar el règim franquista hi va haver decomissos de béns, de patrimoni; els d’organitzacions polítiques van ser parcialment reparats al començament del règim del 78, però els decomissos patrimonials a particulars, no. És prou destacat que el delicte que tenim damunt la taula en el judici d’ara al Tribunal Suprem, la rebel·lió, sigui el mateix amb què es va materialitzar el gruix de la repressió franquista. Que no s’hagi tingut ni la decència de canviar el nom de les coses diu molt poc de l’evolució d’aquest règim, i ens demostra que hi ha un fil conductor que travessa tota la història del segle XX per a connectar el judici de l’1-O amb els terribles consells de guerra dels anys quaranta.

    Publicat a Vilaweb per Josep Casulleras Nualart | Imatges d’Elisabeth Magre

  • Baños: “En la nit que tot comença, avui neix la República Catalana”

    335.520 persones han votat a la CUP-Crida Constituent, o sigui un 8,21% que ha representat 7 escons més en relació a les darreres eleccions al Parlament.

    En les eleccions de caràcter plebiscitari que s’han celebrat aquest diumenge a Catalunya, la CUP-Crida Constituent ha triplicat de llarg el nombre de vots en relació a les eleccions del 2012. O sigui 7 escons més i estarà present a la cambra amb 10 diputats. 7 per Barcelona i 1 per cada una de les tres circumscripcions restants. Amb aquests resultats i els 62 escons per Junts pel Sí, les forces independentistes tenen majoria absoluta al Parlament i encarrilar així el procés cap a la Independència.

    En aquesta línia es va referir el cap de llista de la CUP-CC per Barcelona, Antonio Baños al Casinet l’Aliança del Poble Nou, tot dient dient “a partit demà mateix la legalitat espanyola ha de ser desobeïda per part de la sobirania catalana. “A partir de demà només ens manem a nosaltres”.

    Per a Baños, una immensa majoria de vots han estat contraris a l’statu quo actual, “l’statu quo que ens ha oprimit fins ara”, ha dit Baños, i ha afegit: “Avui expedim el certificat de defunció de l’autonomisme i l’autonomia catalana. En la nit que tot começa, avui neix la república catalana”.

    També ha assegurat que la CUP recull el mandat democràtic per la independència, així com el d’impulsar de manera immediata un ” pla de xoc de rescat ciutadà”, és a a dir, “”zero desnonaments, zero privatitzacions, zero corrupció i que tothom pugui comptar amb tres àpats al dia”. El cap de llista, en el seu parlament ha recordat el 4aè aniverasari dels darrers afusellaments del franquisme.

    La número 2 de la llista per Barcelona, Anna Gabriel ha afirmat que amb aquests resultats :”Estem en condicions de defensar de forma inequívoca els interessos populars, ens trobaran amb tota la tenacitat possible defensant els interessos de la classe treballadora”. També ha assenyalat que el projecte independentista anirà endavant, i ha remarcat que “som necessàries però que tampoc ningú no és imprescindible”, tot dient que Mas “no és imprescindible”.

    Els 10 diputats de la CUP-Crida Constituent

    Per Barcelona:
    1. ANTONIO BAÑOS BONCOMPAIN
    2. ANNA GABRIEL SABATÉ
    3. JOSEP MANEL BUSQUETA FRANCO
    4. GABRIELA SERRA FREDIANI
    5. ALBERT BOTRAN PAHISSA
    6. EULÀLIA REGUANT I CURA
    7. JULIÀ DE JÒDAR MUÑO

    Per les comarques nord-orientals:
    1. BENET SALELLAS i VILAR

    Per les comarques de la Franja, Ponent, Pirineus i Aran
    1. RAMON USALL I SANTA

    Per Baix Penedès, Camp, Terres de l’Ebre
    1. SERGI SALADIÉ GIL

    Font: Llibertat.cat
    Imatge:

  • La CUP sosté a Blanes que ja no existeixen terceres vies

    Benet Salellas demana el vot de la ruptura per “enfonsar el règim” del 1978
    Adverteix que ja no es pot esperar res de la legalitat espanyola

    El moment de la ruptura per “enfonsar el règim” oligàrquic que s’ha perpetuat després del franquisme i, a la vegada, trencar amb l’Estat espanyol ja ha arribat, tenint clar que ja “no hi ha terceres vies”. Aquest és el missatge clar, contundent i diàfan que va voler transmetre la CUP-Crida Constituent en l’acte central de campanya a Girona, ahir al matí a Blanes, a la plaça d’Espanya –també coneguda com de la Gent Gran.

    Benet Salellas, cap de cartell a Girona, ben secundat per Antonio Baños i Gabriela Serra, el cap de llista i la número 4 per la circumscripció de Barcelona, respectivament, va voler deixar clar davant de més de 400 persones que havia arribat el moment de la revolta per construir un país nou, més just i solidari. Però que la construcció d’aquest país s’havia de fer trencant les dinàmiques que s’han perpetuat des de la transició. “Estem en un moment en el qual pensem que ha arribat ja el moment d’enfonsar l’antic règim i no d’ajudar-lo”, va destacar Salellas, advertint, a més, que en aquest context històric en què alguns partits estan a punt de desaparèixer, CDC “s’ha hagut de reinventar”, en al·lusió a Junts pel Sí.

    Salellas també va dir que “aquesta aposta per la ruptura” seria també necessària que es produís en altres territoris de l’Estat, però que això que passa a Catalunya “no existeix a Espanya”. En aquest sentit, i en clara al·lusió a Catalunya Sí que es Pot –que ahir també va fer el seu acte central a Blanes– o UDC, Salellas va voler deixar clar que per a la seva formació ja “no existeixen terceres vies” perquè “no podem esperar res de la legalitat espanyola”.

    Proclamar la DUI

    Antonio Baños, per la seva banda, va dir que havia arribat l’hora de prémer l’accelerador cap a la creació d’un nou estat amb una declaració unilateral d’independència (DUI), íntimament lligada a un pla de xoc de rescat per a la ciutadania per retornar-li la dignitat que s’ha perdut en un període de retallades, i, finalment, l’inici d’un procés constituent.

    Aquests són els tres eixos principals que s’han d’impulsar en un moment clau, segons Baños, perquè ja no es tracta ni tan sols de la independència, com a debat de fons, sinó d’un moment històric en què s’ha de “triar entre els Borbons i la república”. Un moment en què el paper de la dona és clau, “com en tots els processos”, i en què, finalment, cal anar directament a la desobediència contra les oligarquies que s’han perpetuat.

    Antonio Baños, com ja ha dit en altres ocasions, va deixar clar que, tot i que en cap cas farà descarrilar el procés, si depèn d’ells, Artur Mas no serà president.

    LA FRASE: Ara s’ha d’escollir entre enfonsar el règim que perviu des del 78 o, per contra, enfonsar-lo

    LA XIFRA: 400 persones van assistir a l’acte central de campanya de la CUP que va tenir lloc a la plaça d’Espanya de Blanes.

    Un gat xinès i una mecànica que ja són un símbol

    Abans de començar l’acte hi havia una animada conversa entre militants i simpatitzants que es lamentaven divertidament de no haver pogut posar a la tarima una furgoneta com la simbòlica i, de fet, ja gran protagonista del seu vídeo de campanya. Es van haver de conformar amb el gat daurat xinès. Antonio Baños va dedicar-li unes paraules dient que era un símbol, si es vol una metàfora, d’allò que no s’atura, la feina constant de la CUP, i que, a més, va amb el puny ben alt. “De fet, si en l’anterior campanya van ser les formiguetes, ara toca el gat”, va dir per complementar la metàfora.

    Abans Gabriela Serra havia dit: “Sí, jo sóc la de la roda”, referint-se també al vídeo, aprofitant per advertir: “Venim rodant des que ens van encolomar una ‘transacció’ en comptes d’una transició i no una ruptura.” Serra va destacar que es

    neguen als catalans drets com ara el manteniment de la vida, la dignitat i la llibertat, en un moment en què “la por ha canviat de bàndol”, segons Baños.

    Un dels moments emotius, quant a intensitat i també reflexió intel·lectual, el va protagonitzar el militant blanenc Anastasio Pulido, que va voler deixar clar que aquesta ruptura que es demana és “una assignatura pendent
    de les classes populars”.

    Font: J.Trillas (El Punt Avui)
    Imatge: Benet Salellas, ahir durant la seva intervenció a l’acte central de campanya Foto: J.T.

  • Ple de gom a gom a l’acte central de la CUP a Blanes

    cup_27s_aAhir diumenge es va celebrar l’acte principal de campanya de la CUP-Crida Constituent a Blanes. Sota el lema “Per la independència i el procés constituent, governem-nos” més de 400 persones van omplir la plaça de la Gent Gran per escoltar la proposta política de la candidatura independentista i rupturista per les eleccions del proper 27 de setembre.

    L’acte va començar amb la lectura d’un text d’Ovidi Montllor per donar pas, tot seguit, pas a les intervencions polítiques. Fou Anastasio Pulido, membre de la CUP de Blanes i onzè candidat a comarques gironines, qui va iniciar els parlaments amb una emotiva revisió històrica sobre el significat de la ruptura i com aquesta ha esdevingut “una assignatura pendent de les classes populars”. Pulido va remarcar que “cal ser presents i forts tant a dins com a fora de les institucions, perquè la independència, la ruptura i el projecte de la unitat popular només serà possible amb una permanent mobilització al carrer”.

    A continuació Gabriela Serra, quarta candidata per Barcelona, es va dirigir al públic assistent un discurs amb una defensa aferrissada dels drets socials elementals, el dret a la vida, la dignitat i la llibertat. Antonio Baños, cap de llista per Barcelona, va agafar el relleu per dir que havia arribat l’hora de la declaració unilateral d’independència, impulsar d’immediat un pla de rescat ciutadà per retornar a la ciutadania els drets socials bàsics perduts al llarg dels anys i iniciar un procés constituent popular.

    La darrera intervenció va anar a càrrec de Benet Salellas, cap de llista a comarques gironines. Salellas va centrar la seva intervenció en deixar clar que la candidatura que representa no està disposada a buscar cap altre camí que no sigui el de la ruptura per construir un país nou, just i solidari.

    L’acte polític va cloure amb un emotiu cant dels Segadors interpretat per la soprano Núria Pérez que, amb la presència de membres de la CUP dalt de l’escenari, fou seguit pel públic assistent.

    L’acte va comptar també amb la participació del grup musical La Fera Ferotge, que va oferir als assistents el seu repertori de versions d’Ovidi Montllor.

    Intervenció de la plataforma Aturem la C-32

    Cal destacar la intervenció de la plataforma Aturem la C-32, que també va participar amb un breu parlament, en l’acte de diumenge per fer sentir la seva veu i exposar a tots els assistents la lluita per la preservació del nostre entorn natural més proper i en defensa del territori que aquest moviment està duent a terme. La intervenció de la plataforma Aturem la C-32 va rebre forts aplaudiments per part del públic assistent a l’acte, així com tot el suport de la candidatura i de les candidates de la CUP- Crida Constituent.

    Font: Blanes al dia
    Imatges: CUP Blanes

  • Ple de gom a gom a l’acte central de la CUP a Blanes

    Anastasio Pulido va iniciar els parlaments amb una emotiva revisió històrica sobre el significat de la ruptura i com aquesta ha esdevingut “una assignatura pendent de les classes populars”.

    blanesd-107996Ahir es va celebrar l’acte principal de campanya de la CUP-Crida constituent a Blanes. Sota el lema “Per la independència i el procés constituent, governem-nos” més de 400 persones van omplir la plaça de la Gent Gran per escoltar la proposta política de la candidatura independentista i rupturista per les eleccions del proper 27 de setembre.

    L’acte va començar amb la lectura d’un text d’Ovidi Montllor per donar pas, tot seguit, pas a les intervencions polítiques. Fou Anastasio Pulido, membre de la CUP de Blanes i onzè candidat a comarques gironines, qui va iniciar els parlaments amb una emotiva revisió històrica sobre el significat de la ruptura i com aquesta ha esdevingut “una assignatura pendent de les classes populars”. Pulido va remarcar que “cal ser presents i forts tant a dins com a fora de les institucions, perquè la independència, la ruptura i el projecte de la unitat popular només serà possible amb una permanent mobilització al carrer”.

    unnamrr-107991A continuació Gabriela Serra, quarta candidata per Barcelona, es va dirigir al públic assistent un discurs amb una defensa aferrissada dels drets socials elementals, el dret a la vida, la dignitat i la llibertat. Antonio Baños, cap de llista per Barcelona, va agafar el relleu per dir que havia arribat l’hora de la declaració unilateral d’independència, impulsar d’immediat un pla de rescat ciutadà per retornar a la ciutadania els drets socials bàsics perduts al llarg dels anys i iniciar un procés constituent popular. La darrera intervenció va anar a càrrec de Benet Salellas, cap de llista a comarques gironines. Salellas va centrar la seva intervenció en deixar clar que la candidatura que representa no està disposada a buscar cap altre camí que no sigui el de la ruptura per construir un país nou, just i solidari.

    L’acte polític va cloure amb un emotiu cant dels Segadors interpretat per la soprano Núria Pérez que, amb la presència de membres de la CUP dalt de l’escenari, fou seguit pel públic assistent.

    L’acte va comptar també amb la participació del grup musical La Fera Ferotge, que va oferir als assistents el seu repertori de versions d’Ovidi Montllor.

    Intervenció de la plataforma Aturem la C-32

    Cal destacar la intervenció de la plataforma Aturem la C-32, que també va participar amb un breu parlament, en l’acte de diumenge per fer sentir la seva veu i exposar a tots els assistents la lluita per la preservació del nostre entorn natural més proper i en defensa del territori que aquest moviment està duent a terme. La intervenció de la plataforma Aturem la C-32 va rebre forts aplaudiments per part del públic assistent a l’acte, així com tot el suport de la candidatura i de les candidates de la CUP- Crida Constituent.

    Font: Llibertat.cat
    Imatges: Acte central a Blanes | Font: Llibertat.cat

  • La CUP considera que la situació actual simbolitza ‘el final d’un règim’

    “Vivim en un moment en què se simbolitza el final d’un règim”. Així de contundent s’ha expressat el cap de llista de la CUP per Girona, Benet Salellas, aquest dissabte al vespre, a Lloret. En l’acte que ha portat per títol Eines per a la transformació social, Salellas ha remarcat que la formació posarà a sobre la taula, l’endemà mateix de les eleccions, “un pla de xoc per donar una resposta immediata a les desigualtats que hi ha, en l’actualitat, a Catalunya”.

    El número 1 de la demarcació gironina ha explicat que des de la CUP es vol impulsar un procés constituent per “construir un model de país perquè la gent visqui en unes millors condicions”.

    En aquesta mateixa línia de discurs també s’ha referit Clara Castrillo, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Blanes. L’edil cupaire ha reivindicat el paper de l’administració local. Ha posat com a exemple el consistori blanenc que, des que la formació independentista té representació, s’han implantat diversos mecanismes de participació ciutadana per millorar la relació entre els habitants i l’administració local. Considera que les institucions s’han de convertir en autèntics aliats dels ciutadans per evitar, segons ha explicat, actituds de menyspreu.

    En aquest sentit, la CUP aposta per l’autogestió popular de les corporacions locals. Per fer-ho possible, la formació aposta per donar la veu a tota la ciutadania i no només a “aquells despatxos o experts escollits a dit”.

    Font: Nova Ràdio Lloret
    Imatge: Acte de la CUP de dissabte | Font: NRLL

  • Acte central de campanya a Blanes

    20092015blanes

  • Acte de campanya

    diss19set_lloret

  • Acte de campanya a Tossa

    dissabte19_tossa

  • Acte de campanya

    14092015