Fem programa
Bastim una agenda municipalista per canviar-ho tot
La nostra assemblea local es troba en ple debat programàtic de cares a les eleccions municipals del maig del 2019. En aquest sentit, la militància local està abordant les línies base de treball del nostres programa electoral amb 9 objectius definits:
- Transició cap a l’economia solidària
- Recuperació de sobiranies
- Justícia social
- Municipalisme feminista i perspectiva LGTBIQ
- Ecologisme i la planificació sostenible del territori i els recursos
- Impuls de la cultura socialment emancipadora
- Aprofundiment democràtic
- Gestió transparent i ètica dels ens locals i supramunicipals
- Municipis com a vertebradors de la construcció nacional
L’organització presentarà en Assemblea Oberta les línies aprovades a principis de febrer i s’iniciarà el debat de presentació i de llista de cares als comicis. Si vols participar d’aquest projecte pots adreçar-te a la nostra Assemblea Local o si ja tens la teva proposta pensada també ens la pots fer arribar!
El Secretariat Nacional de la CUP obre el seu procés electoral
Els diputats i exdiputats de la CUP-CC han destacat que, malgrat la duresa del darrer període polític, la tasca assembleària i democràtica de la CUP ha estat el més acurada possible
El Secretariat Nacional de la CUP ha obert aquest vespre el període electoral per escollir de cara a els propers mesos el nou executiu cupaire. La decisió s’emmarca en l’aplicació dels acords i del nou sistema per escollir el SN que la militància va aprovar a la darrera l’Assemblea Nacional, a Esparreguera. El següent pas de l’executiu cupaire -que estarà en plenes funcions fins que s’acabi el procés de renovació- és ara preparar un reglament electoral, que s’hauria d’aprovar al proper Consell Polític de la CUP, de manera que es pugui obrir un període per a que es presentin candidatures d’equips i, finalment, la militància voti. El reglament que debatrà el CP establirà, entre d’altres, les dates dels propers passos i el funcionament del vot telemàtic -novetat introduïda a Esparreguera.
Els diputats i exdiputats de la CUP, molts d’ells presents a la reunió del SN d’aquest vespre, han volgut destacar que, malgrat la duresa del darrer període polític, la tasca assembleària i democràtica de la CUP ha estat el més acurada possible.
El SN ha explicat que no comparteix els motius de les recents dimissions, que es va demanar a les persones dimissionàries que reconsideressin la seva decisió -i que malauradament no es va aconseguir-, però que tant el secretariat com la resta de la militància i el grup parlamentari segueixen treballant per la República Catalana.
La renovació del SN de la CUP és un procés obert des de l’organització per a reforçar l’executiu cupaire des de l’assemblearisme. El nou sistema d’elecció per equips -tal com es va aprovar a Esparreguera- ha de millorar la capacitat d’acció política de l’organització. A la reunió, la CUP ha remarcat que durant aquest curs polític cal realitzar el referèndum unilateral.
“La decisió s’emmarca en l’aplicació dels acords i del nou sistema per escollir el SN que la militància va aprovar a la darrera l’Assemblea Nacional, a Esparreguera.”
La CUP demana l’abstenció a les eleccions espanyoles del 20 de desembre
La CUP rebutja la via de reforma constitucional i de pacte per dalt i defensa la via unilateral per respondre al procés de recentralització neoliberal de l’estat
Fa algunes setmanes, la CUP va decidir no participar a les eleccions espanyoles del proper 20 de desembre. Després d’un debat arreu del territori, fou el Consell Polític de l’organització, el seu màxim òrgan de debat i de decisió política després de l’Assemblea Nacional, qui prengué una decisió àmpliament consensuada i que recollia arguments polítics, ideològics i organitzatius. En síntesi, la CUP entén que, la participació a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol no permeten acumular forces en la direcció de la ruptura democràtica i de la independència, en la direcció de la transformació social i tampoc en la direcció de la construcció i l’articulació dels Països Catalans.
Com és sabut, no és la primera vegada que la CUP decideix no presentar-se a unes eleccions i avalar una posició abstencionista. Per la CUP, no participar a les eleccions espanyoles, com no participar en uns comicis electorals qualssevol, no implica no intervenir-hi políticament. Afortunadament, la política va molt més enllà dels límits establerts pel sistema vigent de democràcia representativa – més encara de la democràcia representativa de l’Estat espanyol. Per això, malgrat que no participem en aquestes eleccions, no ens abstenim de posicionar-nos en relació a allò que creiem que són les tasques fonamentals del moment i a allò que estan fent aquells que sí han decidit participar en aquestes eleccions.
En primer lloc, hi ha una qüestió de principi: la CUP entenem que participar a les eleccions espanyoles significa participar de la legitimació d’un marc polític i institucional que encarna, en sí mateix, la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans.
Són legítims els arguments segons els quals la participació electoral podria ser útil per tal d’establir, eixamplar i consolidar aliances amb aquells sectors favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. També són legítims aquells altres plantejaments segons els quals la participació electoral podria ser utilitzada justament per denunciar aquest marc polític i institucional imposat.
Ara i aquí, però, aquests arguments no responen a les necessitats del moment actual: des de la perspectiva de la CUP, el missatge que transmet la participació de forces que es presenten com a independentistes és contradictori per a la credibilitat d’un full de ruta que preveu una desconnexió institucional i una ruptura democràtica amb l’estat a 18 mesos vista.
La crisi de l’Estat espanyol
L’estat espanyol es troba, des de fa ja més d’una dècada, enmig d’un procés de reestructuració interna basada en una política econòmica que ha comportat el desballestament de cada vegada més drets socials i el desmantellament dels serveis públics, així com d’una sèrie d’atacs a la llengua i cultura catalanes com a conseqüència de la necessitat del nacionalisme espanyol d’estat de reafirmar-se i de fer-se cada vegada més agressiu. L’Estat de les autonomies ha intentat adaptar-se als canvis esdevinguts, amb petits canvis constitucionals i diferents reformes estatutàries: el 2006 a Catalunya i al País Valencià; el 2007 a les Balears i les Pitiüses. Però cap d’aquests canvis no ha funcionat. O almenys, cap d’aquests canvis ha funcionat si l’objectiu era facilitar més quotes d’autogovern per als Països Catalans.
Al contrari. Hem constatat un procés constant de recentralització política i administrativa, basat en un model de finançament que ofega les comunitats autònomes catalanes, els serveis públics que han de gestionar i les seves classes populars; en l’utilització dels poders públics i judicials de l’estat per atacar sistemàticament l’ensenyament, la cultura i els símbols propis dels Països Catalans; i que es fonamenta en un nacionalisme espanyol, que malgrat que malda per modernitzar-se a través d’un canvi de color (del blau al taronja), pretén com sempre amagar la seva debilitat política i econòmica a través de l’agressivitat contra l’enemic intern que suposen els moviments d’esquerres i d’alliberament nacional dels pobles de l’estat.
Les eleccions del 20D arriben després d’un cicle històric de mobilitzacions al carrer en favor dels drets nacionals, socials i democràtics, un cicle que ha fet (o que està a punt de fer) desaparèixer forces polítiques del mapa polític, que n’ha vist créixer de noves i consolidar-se d’altres que venien de lluny. Es situen també en el context d’un cicle electoral que, tant al País Valencià com a les Illes, ha fet disminuir el suport de les forces que sustentaven el regim del 78 (PP i PSOE) per sota del 50%, i que a Catalunya ha convertit l’opció independentista en la primera opció a Catalunya. En definitiva, les eleccions espanyoles arriben en un moment en què àmplies capes de la població es qüestionen, com feia dècades que no ho feien, el sistema polític, econòmic i social sobre el qual es sustenta l’Estat espanyol.
L’alternativa és clara: intentar reformar per enèsima vegada aquest estat, o trencar amb el seu marc jurídic i polític i construir-ne un de nou.
Què ens juguem el 20D?
Els resultats de les eleccions espanyoles determinaran en quines condicions l’Estat es recomposarà per tal de continuar amb el procés de reestructuració i recentralització contra els Països Catalans i les seves classes populars dissenyat per l’oligarquia europea i estatal. El 20D és, doncs, una oportunitat perquè alguns sectors, a dreta i a esquerra, puguin obrir vies de negociació i de pacte orientades a subordinar, una vegada més, el dret a l’autodeterminació a les majories institucionals que es puguin articular al conjunt de l’Estat espanyol.
Al conjunt dels Països Catalans sota administració espanyola, les eleccions espanyoles dirimiran la correlació de forces entre aquells que volen seguir amb el procés de recentralització de l’estat espanyol i de submissió a les polítiques imposades per la Troika, i aquells que encara el consideren reformable des de posicions properes a la defensa de l’autogovern o, fins i tot, de l’autodeterminació dels pobles.
A Catalunya, a més, les eleccions espanyoles es plantejaran, per part dels partits unionistes, com una segona volta de les eleccions del 27 de setembre, amb l’objectiu de deslegitimar la majoria obtinguda de vots favorables a iniciar un procés constituent no subordinat a l’Estat i al seu marc jurídic i polític.
A les properes eleccions espanyoles no ens juguem una major acumulació de forces en la direcció de la ruptura democràtica, en la direcció de la transformació social, i tampoc en la direcció de la construcció i l’articulació dels Països Catalans. Són, per aquells i aquelles que defensem la plena sobirania del nostre poble, un terreny en què no hi tenim res a guanyar.
La nostra proposta, ara i aquí
Davant les propostes que defensen nous pactes d’estat, noves reformes constitucionals o fins i tot, un referèndum acordat amb la nova majoria política que sorgeixi d’aquestes eleccions espanyoles, la CUP i l’esquerra independentista seguim defensant que aquestes propostes són una via morta per a la construcció de la sobirania al nostre país.
Avui la prioritat continua sent teixir un nou país, uns nous Països Catalans, des de baix i des de l’esquerra. Des del municipalisme, això és, des de les institucions municipals, però també des del teixit associatiu, cultural i polític dels nostre pobles i barris, conjuntament amb veïns i veïnes que s’impliquen en la construcció de projectes col·lectius; amb els i les treballadores en defensa dels seus drets socials i laborals; amb les dones i el moviment feminista en defensa de la igualtat i del dret al propi cos; amb la pagesia i el moviment per la plena sobirania alimentària. En defensa, en definitiva, de la plena sobirania del nostre poble per reteixir la societat sobre sòlides bases democràtiques, i lluny de les lògiques depredadores del capitalisme i el patriarcat amb la vida i amb els recursos naturals.
Seguim treballant també per un acord polític global de ruptura democràtica amb l’estat espanyol, que inclogui l’assumpció d’un pla de xoc que permeti fer front a la situació d’emergència social que vivim; i l’obertura d’un procés constituent que pugui mobilitzar i articular una majoria social que obri les portes a la independència per canviar-ho tot i a l’articulació d’un projecte transformador per al conjunt dels Països Catalans; seguim treballant, en definitiva, per un acord global de ruptura democràtica que inclogui també una presidència de consens que permeti sumar cada vegada més sectors socials per un projecte de país i de societat més lliure i més justa.
Considerem que aquestes eleccions espanyoles no són útils per als objectius i les necessitats que avui tenim plantejades al conjunt dels Països Catalans, refusem participar-hi i cridem a l’activació popular per a seguir defensant que la sobirania no es demana ni es pacta, i menys amb un estat demofòbic que porta davant els seus tribunals d’excepció els representants dels nostres ajuntaments per defensar la voluntat majoritària legítimament expressada: la independència no es pacta amb l’estat, sinó que es construeix dia a dia, amb actes desobedients si cal.
La llibertat no es demana, sinó que s’exerceix
Per la plena sobirania dels Països Catalans
Candidatura d’Unitat Popular
Si Mas plega
“Quan les persones es pensen que són més importants que les idees, els països acaben malament”
Una de les mentides més grosses i més exitoses que l’entorn de Mas utilitza per pressionar la CUP i mantenir el control sobre el nacionalisme sentimental és que si el president no és investit el procés quedarà interromput. És impresionant que algú et pugui amenaçar de deixar-te penjat al mig del desert, sense menjar ni aigua, i que tu encara creguis que està a favor teu. Això només passa a les presons i a les comissaries, i en alguns puticlubs il.legals d’asiàtiques i africanes. Només en els caus de mala mort on la gent és vexada o torturada i despullada de tota dignitat l’home arriba a percebre la caritat i el mal menor com l’única aternativa possible i desitjable.
Si Mas és desplaçat de la presidència l’anomenat procés no només no s’aturarà sinó que probablement esdevindrà irreversible. I no estic dient que Mas sigui un traidor ni que faci el doble joc ni res per l’estil, cosa que, a més, ara és superflu. Senzillament els mateixos jocs de mans que han permès a Mas de portar el país fins al punt actual -i de treure’n un rèdit polític- fan difícil que pugui continuar. En política, quan engegues una lògica has d’estar disposat a morir amb ella o retirar-te a temps. Si el president Pujol hagués entès això el 1996, probablement ara no es trobaria en la situació que es troba de desprestigi i de persecució.
Tots els líders acaben desgastats per les idees que defensen. Quan les persones es pensen que són més importants que les idees, els països acaben malament. Si el preu que Mas ha de pagar per la independència del seu país és fer un pas al costat, em sembla que és un preu molt barat, per ell i pel país. De fet, si Mas volgués contenir l’anticapitalisme de la CUP i estar segur que els seus successors acaben la feina d’alliberament nacional que ell ha començat només s’hauria d’apartar i utilitzar el prestigi acumulat i l’autoritat moral que li donaria cedir gentilment als capricis de l’aritmètica parlamentària, per fer de garant extern.
Si la CUP vol apartar el president no és per les retallades. Les retallades són l’excusa que els cupaires utilitzen per mantenir a ratlla l’esquerra espanyola. La política fiscal del PP ha tornat a posar en evidència fins a quin punt Madrid utilitza els diners per fer-nos xantatge. Des de l’esquerra i des de la dreta, Madrid sempre ha utilitzat la desesperació dels pobres per ensorrar el país. Apartar Mas de la presidència és la manera més eficaç de deixar Madrid a les fosques. Sense Mas, els espanyols es queden sense interlocutor, sense relat i sense cap de turc. Sense Mas, els intents que Madrid ha fet de reduir l’independentisme a la bogeria d’un polític, se’n van a fer punyetes i el procés torna a quedar en mans de la gent, fora del control dels guardians de la unitat d’Espanya.
Si jo fos la CUP no cediria ni boig. Si volien investir Mas, havien d’haver-ho fet a la primera. Ara la màquina de trinxar-los ja s’ha posat en marxa. Si investeixen Mas, les forces fosques que operen al voltant seu, tots els complexes i tots els barruts que l’Estat utilitza per controlar el país, aprofitaran per fer-los miques. Si Mas continua al poder, la refundació de Convergència es convertirà en una paròdia i els conflictes que ens estalvíem avui sortiran més endavant multiplicats. Si la CUP es manté ferma, els fantasmes de l’autonomisme convergent bramaran com posseits. Però com que l’unionisme català no té cap alternativa que no sigui l’extinció del mateix país que els alimenta, a la curta o a la llarga exorcitzarem el centre dreta.
Mas va tenir la seva oportunitat el 9N. Sense l’independentisme, Convergència fa temps que estaria en la situació del PSC. L’independentisme no li deu res a Mas, i la CUP no té cap obligació d’investir-lo. Mas sempre pot tornar com un heroi si les coses surten malament. Si ara la CUP se sacrifica per investir-lo, s’enfonsarà amb ell i tindrem una carnisseria encara més fabulosa. Jo m’ho passaré molt bé, perquè sempre trobo una manera de divertir-me. Però només quan l’entorn convergent quedi indefens davant l’Estat, és a dir, despullat d’aquests fums d’honorabilitat i moderació que encara gasten, hi haurà alguna possibilitat que Catalunya envii els espanyols a manar a casa seva.
Font: Enric Vila (elMón)
Imatge: Cartell d’Artur mas per la campanya de 2012
Declaració inicial de ruptura
El Parlament de Catalunya:
PRIMER.- Constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 es basa en una majoria d’escons de les forces parlamentàries amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i amb una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.
SEGON.- Declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.
TERCER.- Proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana.
QUART.- Insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions.
CINQUÈ.- Considera pertinent iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.
SISÈ.- Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d’altres.
SETÈ– Adoptarà les mesures necessàries per obrir aquest procés de desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica amb l’Estat espanyol de tal manera que permeti l’empoderament de la ciutadania a tots els nivells i en base a una participació oberta, activa i integradora.
VUITÈ.- Insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta Cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.
NOVÈ.- Declara la voluntat d’inici de negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’una estat català independent en forma de República i, així mateix, ho posa en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.
27S, camí de la República Catalana
Tot explota pel cap o per la pota. Tot menys el Procés que és ja una part més de nosaltres. Ahir prop de 2 milions de persones vam votar perquè la independència de Catalunya fos un fet el més aviat possible. Una autèntica barbaritat si agafem la perspectiva de fa 3 anys quan només ho van fer més de 600.000 persones (vots d’ERC i CUP) i si ho comparem amb qualsevol altre nació sense Estat en el marc de les democràcies occidentals. Per posar tres exemples de convocatòries electorals disjuntives com la d’ahir: a Escòcia i al Quebec es van perdre els referèndums i al País Basc, l’aposta d’Ibarretxe també va punxar a les eleccions posteriors al seu Pla.
A Catalunya en canvi no només s’ha guanyat en nombre de diputats al Parlament sinó que la lectura de la premsa internacional és inequívoca. Avui la independència és molt més a prop del que ho era abans d’ahir i encara més si tenim en compte la legitimitat que dóna el rècord de participació que hi va haver (malgrat la tupinada electoral amb el vot català a l’exterior). La campanya de l’oligarquia, de la por, del «això no toca» va aconseguir mobilitzar vot cap a C’s i PSC, especialment, i fer que el debat sobre el resultat en vots sigui d’allò més complex per consensuar conclusions analítiques rigoroses. Personalment hi veig un empat tècnic si comptem la majoria dels vots de CSQEP i Unió amb el NO. És a dir, en l’escenari més negatiu per la perspectiva sobiranista. En tot cas, la victòria del SÍ no és esclatant. I bona prova d’això és que ahir el cava va córrer però no es va desbordar.
I on ens porta tot plegat? Doncs a dir que avui, com a molts ens hagués agradat, no s’ha pogut proclamar la independència des dels balcons i les places del nostre país. Ara bé, significa això que aquí s’acaba el trajecte, que no hi haurà una DUI abans que s’acabi el 2016? Ni molt menys. Sens dubte, el projecte polític clarament victoriós ahir, com ho va ser el de Colau a Barcelona al maig o el de Rajoy a l’Estat el 2011 amb menys suport, és el de la independència i el de la desconnexió. Un procés que ha d’anar acompanyat, i crec que així ho reflecteix l’ascens de l’esquerra independentista, d’un eixamplament social de la proposta de ruptura a través d’un procés constitutent de la República catalana on a part de JxSI i la CUP-Crida Constituent hi hagi l’entorn de CSQEP i sigui coliderat amb els ajuntaments metropolitans governats per candidatures d’unitat popular.
És a dir, a nivell institucional i de Parlament hi ha un mandat clar que és treballar per la desconnexió i per la construcció de la República Catalana que s’ha de fer amb tothom, demostrant que la independència té sentit si pren un caire clarament antagonístic al model de les institucions espanyoles. Fixeu-vos-hi que fins i tot el vot del NO l’ha concentrat una proposta que parla de canvi estructural polític malgrat sabem que és fal·laç. Aquest procés constituent ha d’anar en paral·lel al Pla de Xoc contra la desigualtat que mostri que el camí que emprenem és el d’un país socialment just. Dos processos de «sobirania», d’empoderament polític del Parlament que connectin amb la majoria de les classes populars del nostre país. Aquest és un repte titànic, imprescindible i urgent. I, insisteixo, avalat pels resultats d’ahir. Dos esglaons previs clarament rupturistes i constituents que ens portaran al pas definitiu de fer el pas que alguns, i no pas pocs, volíem fer aquest matí: dir alt i clar que som un Estat independent.
En aquest camí i en el de construir i activar majories socials i de carrer que frenin el tardofranquisme de Ciutadans, la CUP hi serà sempre. No pas com un mer acompanyant sinó com allò que sabem fer més que bé: activadors i tensors perquè els compromisos no es quedin al tinter i la il·lusió col·lectiva no esdevingui frustració. Perquè no ens podem permetre fer descarrilar aquesta revolució que hem impulsat des del carrer. Perquè nosaltres ens encomanem dels somriures, dels balls i de les vostres mirades. Perquè l’ambientàs que vam viure ahir no pot esdevenir simple esoterisme. Perquè, en definitiva, vam prendre l’humil decisió de ser sempre al costat del poble que ens ha vist créixer. I aquí serem. Perquè ahir, una vegada més, vam avançar. Potser no tant com a molts ens hagués agradat perquè ho volíem i ho volem tot. Ara bé, aquest octubre es constitueix el Parlament que ens portarà a les portes de la independència política de Catalunya. Cap dubte. I la CUP, per suposat, serem a davant de tot de la barricada. Amb el clavell, el puny i un peu al carrer on, en definitiva, acabarem girant la clau. Un parell d’escales més i obrirem la porta, companyes i companys. Som-hi. Guanyarem!
Font: Lluc Salellas (Crida per Girona)
Imatge:
Baños: “En la nit que tot comença, avui neix la República Catalana”
335.520 persones han votat a la CUP-Crida Constituent, o sigui un 8,21% que ha representat 7 escons més en relació a les darreres eleccions al Parlament.
En les eleccions de caràcter plebiscitari que s’han celebrat aquest diumenge a Catalunya, la CUP-Crida Constituent ha triplicat de llarg el nombre de vots en relació a les eleccions del 2012. O sigui 7 escons més i estarà present a la cambra amb 10 diputats. 7 per Barcelona i 1 per cada una de les tres circumscripcions restants. Amb aquests resultats i els 62 escons per Junts pel Sí, les forces independentistes tenen majoria absoluta al Parlament i encarrilar així el procés cap a la Independència.
En aquesta línia es va referir el cap de llista de la CUP-CC per Barcelona, Antonio Baños al Casinet l’Aliança del Poble Nou, tot dient dient “a partit demà mateix la legalitat espanyola ha de ser desobeïda per part de la sobirania catalana. “A partir de demà només ens manem a nosaltres”.
Per a Baños, una immensa majoria de vots han estat contraris a l’statu quo actual, “l’statu quo que ens ha oprimit fins ara”, ha dit Baños, i ha afegit: “Avui expedim el certificat de defunció de l’autonomisme i l’autonomia catalana. En la nit que tot começa, avui neix la república catalana”.
També ha assegurat que la CUP recull el mandat democràtic per la independència, així com el d’impulsar de manera immediata un ” pla de xoc de rescat ciutadà”, és a a dir, “”zero desnonaments, zero privatitzacions, zero corrupció i que tothom pugui comptar amb tres àpats al dia”. El cap de llista, en el seu parlament ha recordat el 4aè aniverasari dels darrers afusellaments del franquisme.
La número 2 de la llista per Barcelona, Anna Gabriel ha afirmat que amb aquests resultats :”Estem en condicions de defensar de forma inequívoca els interessos populars, ens trobaran amb tota la tenacitat possible defensant els interessos de la classe treballadora”. També ha assenyalat que el projecte independentista anirà endavant, i ha remarcat que “som necessàries però que tampoc ningú no és imprescindible”, tot dient que Mas “no és imprescindible”.
Els 10 diputats de la CUP-Crida Constituent
Per Barcelona:
1. ANTONIO BAÑOS BONCOMPAIN
2. ANNA GABRIEL SABATÉ
3. JOSEP MANEL BUSQUETA FRANCO
4. GABRIELA SERRA FREDIANI
5. ALBERT BOTRAN PAHISSA
6. EULÀLIA REGUANT I CURA
7. JULIÀ DE JÒDAR MUÑO
Per les comarques nord-orientals:
1. BENET SALELLAS i VILAR
Per les comarques de la Franja, Ponent, Pirineus i Aran
1. RAMON USALL I SANTA
Per Baix Penedès, Camp, Terres de l’Ebre
1. SERGI SALADIÉ GIL
Font: Llibertat.cat
Imatge:
Junts pel Sí (34%) guanya a Lloret, seguit de Ciutadans (24%) i PSC (14%)
Junts pel Sí ha guanyat aquest 27-S a Lloret de Mar, com ha passat a la comarca de la Selva i arreu de Catalunya. En les eleccions al Parlament, pel que fa aquí a la vila s’ha endut el 34,12% (4.772 vots). Jaume Dulsat, de Convergència i alcalde de Lloret, ho valora com una “victòria clara, un percentatge més que correcte tenint en compte les especificitats sociològiques (de la vila)”.
En segon lloc hi trobem Ciutadans, com ha passat també al conjunt de Catalunya. Ha rebut el 24,41% (3.378 vots) a la vila. Jordi Hernández, portaveu del grup municipal, suma els vots obtinguts per uns i altres per concloure que “Lloret ha demostrat ser no independentista, ha parlat a les urnes”.
A força distància trobem el PSC, amb el 14,33% dels vots, percentatge que es tradueix en 1.983 sufragis. Antònio Lorente, representant a l’Ajuntament, subratlla que “és evident que hi ha sobre un 60% a Lloret que no està d’acord amb la independència”.
En els mateixos termes s’expressa Enric Martínez, del PPC, que ha rebut un de cada deu vots emesos a Lloret (10,17%), que sumats són 1.408 vots. En clau catalana, assenyala que “les formacions independentistes han patit un retrocés, la divisió és claríssima”.
A continuació trobem Catalunya Sí que es Pot, amb el 8,44%. En termes absoluts, han rebut la confiança de 1.168 votants. Xavier Rodríguez Pacios (ICV-EUiA) reconeix que “les nostres expectatives no s’han acomplert, volíem augmentar els resultats i cal fer una anàlisi de perquè hem baixat”.
Finalment, la CUP s’ha endut a Lloret el 4,57% dels sufragis (632 vots). El portaveu Andreu Espinosa destaca que “els resultats parlen per si sols, en nombre d’escons les candidatures independentistes han guanyat majoritàriament“.
Unió ha quedat força enrere. Ha rebut 279 vots (2,02%) a Lloret de Mar.
Font: Nova Ràdio Lloret
Imatge: NRLL
Majoria absoluta de les forces independentistes, amb rècord de participació a Catalunya
Catalunya ha apostat per a la independència en unes eleccions considerades clau per al futur del país. Junts pel Sí ha obtingut 62 diputats –un dels quals és el lloretenc Jordi Orobitg– i es queda a sis la majoria absoluta, que són 68. A la majoria absoluta s’hi arriba sobradament si hi sumem els escons de la CUP, que -amb el 8% dels vots-, aconsegueix 10 diputats.
Així, doncs, Junts pel Sí i la CUP han obtingut 72 diputats. Si es compta en vots, com es faria en un referèndum, el percentatge de vot sumat d’aquestes dues formacions també ha guanyat, però es queda amb el 48% i gairebé 2 milions de vots.
Tot i que no s’arriba doncs a la majoria absoluta, en qualsevol cas Junts pel Sí ha guanyat a totes les demarcacions i la CUP ha consolidat el seu espai arreu del país.
Ciutadans, per la seva banda, ratifica l’ascens augurat en les enquestes i se situa segona força al Parlament amb 25 diputats, gràcies al 18% dels vots. C’s, a més, s’implanta per primer cop a Lleida i Girona i, per tant, tindrà representació a totes les demarcacions catalanes.
Al darrere, el PSC aguanta l’envestida i conserva la tercera posició al Parlament amb 16 diputats, però quatre menys que el 2012. Catalunya Sí que es Pot, en canvi, obté 11 diputats, lluny del que auguraven les enquestes publicades fins ara, i dos escons menys del que va obtenir ICV-EUiA en els comicis de 2012.
El PPC perd gairebé la meitat de la seva representació actual, i cau com a cinquena força amb 11 diputats al Parlament, 11.000 vots menys que la candidatura encapçalada per Lluís Rabell i només per davant de la CUP, que es manté com a sisena força però triplica de llarg el nombre d’escons.
Unió, amb un 2,5% dels vots, finalment ha quedat fora del Parlament en aquestes eleccions del 27 de setembre, que han tingut una participació rècord del 77,4%, un 10% més que el 2012.
Com hem dit, dels 135 diputats escollits aquest diumenge un és Jordi Orobitg (número 11 de Junts pel Sí per Girona). L’alcalde Jaume Dulsat (Convergència) valora aquesta presència en afirmar que “cal una mirada lloretenca al Parlament, és un fet clau i diferencial per seguir els diferents projectes engegats com el Pla Operatiu de Turisme“.
Font: Nova Ràdio Lloret
Imatge: Lloret.cat
Màxim històric de participació a la vila en unes eleccions al Parlament de Catalunya
A banda dels resultats de cada candidatura, la dada que permet contextualitzar el 27-S és la participació. Ahir va votar a Lloret el 71%, un màxim històric, que es tradueix en 13.919 votants. De la totalitat de vots, 81 van ser declarats nuls i 68 vots en blanc.
La resta se’ls van repartir les onze candidatures existents (Junts pel Sí, Ciutadans, PSC, PP, Catalunya Sí que es Pot, CUP, Unió, Pacma, Recortes Cero-Els Verds, Pirata i Ganemos). Cal afegir que dos terços dels vots van ser per a les dues llistes més votades: Junts pel Sí i Ciutadans.
Una última xifra: l’abstenció. Ahir a la vila va ser del 28,94% (5.670 persones).
L’alcalde Jaume Dulsat ha valorat la participació assolida a Lloret “d’altíssima” i considera que “això denota que tenien clau plebiscitària”.
Font: Nova Ràdio Lloret
Imatge: Lloret.cat