La CUP dona suport a la candidatura L’Alternativa a les municipals de Perpinyà
La CUP Nacional dona suport a la candidatura L’Alternativa, una candidatura de confluència que concorre a les eleccions municipals de Perpinyà d’aquest proper diumenge 15 de març. Des de la formació anticapitalista es considera important la llavor d’un pol d’esquerres, ecologista i feminista tant a les institucions com als carrers i que planti cara al feixisme al nord dels Països Catalans.
A la candidatura hi formen part persones vingudes de moviments socials i diferents organitzacions i partits de la ciutat de Perpinyà, com és el cas de Marta Serra Serra, professora de secundària vinculada a l’esquerra independentista.
Carles Riera: «Si l’acció del Govern és de ruptura, la CUP hi pot ser»
El cap de files dels anticapitalistes al Parlament assegura que JxCat i ERC estan “col·laborant” amb el reassentament del règim del 78 i sosté que al partit ha faltat autocrítica pel cas d’Eudald Calvo
Carles Riera (Barcelona, 1960). Camina cap als despatxos de la CUP, a la planta baixa de la cambra, mentre els diputats van deixant l’edifici. La legislatura es va esgotant a marxes forçades, pendent només de la data de les eleccions que esculli el president de la Generalitat, Quim Torra, un cop aprovats els pressupostos. Els anticapitalistes, que en els últims comicis van presentar Riera com a candidat, s’hi presentaran amb un programa de ruptura que permeti acollir els descontents amb l’acció de Govern de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC, que aquesta setmana han tornat a topar públicament.
Riera, en una conversa reposada, desgrana en aquesta entrevista el cas d’agressió masclista que ha comportat l’adeu d’Eudald Calvo de l’alcaldia d’Argentona -ja havia estat expulsat prèviament de la CUP, tot i que no s’havia fet públic-, valora l’acte del Consell per la República a Peprinyà, detalla com ha de ser el nou embat amb l’Estat i revela quines intencions té de cara a repetir -o no- com a candidat a les urnes.
El cas d’Eudald Calvo, ja exalcalde d’Argentona i exmilitant de la CUP, ha centrat part del l’interès informatiu durant la setmana. Aquest episodi d’agressió masclista és una excepció dins la formació o ha passat més vegades?
Malauradament no és l’excepció. L’esquerra independentista en general i la CUP en particular no són una excepció des del punt de vista de masclisme, el patriarcat i les conseqüències que això té en violència masclista.
S’hauria d’haver fet públic el cas, quan va passar?
Som un espai que està lluitant per superar aquesta etapa i poder assolir l’objectiu que realment els nostres espais polítics siguin lliures de masclisme i segurs. Si abans feia autocrítica com a moviment, ara ho faig com a home: els homes de l’esquerra independentista i de la CUP hem de fer autocrítica perquè si encara no hem resolt aquest problema, és perquè els homes no estem fent prou per resoldre’l. Les dones s’han posat al capdavant a l’hora de denunciar i liderar el canvi.
Dit això, la CUP aplica un protocol per prevenir i abordar les violències masclistes. Quan una dona expressa una denúncia, l’escolta i es posa en contacte amb l’home agressor. La prioritat és el reconeixement, la reparació i la seguretat de la víctima. I, tot seguit, abordar una sèrie de mesures amb l’home agressor, que primer ha de passar pel reconeixement de la seva responsabilitat i assumir una sèrie de mesures de caràcter formatiu per tal de poder estar en condicions de no repetir aquest tipus d’agressions. Si aquesta persona assumeix mesures de formació, transformació personal i compromís de no repetició, possiblement no caldrà arribar a determinats extrems. Però depèn de la naturalesa dels fets, si són realment molt greus, podríem arribar a una expulsió.
Dins d’aquest protocol, la CUP té un compromís i una obligació de confidencialitat. La persona agredida sí que és lliure de fer-ne la difusió pública que vulgui, en funció de les seves necessitats, dels seus desitjos i de la seva llibertat. Nosaltres no ho podem fer.
I no creu que ha faltat transparència, en aquest cas?
Des del nostre punt de vista, no. Hem aplicat estrictament el protocol que ens hem donat per tal de resoldre i abordar aquests casos. Cada vegada que ens trobem amb un cas públic, ens adonem de les mancances i de les insuficiències que encara tenim a l’hora de prevenir, abordar i gestionar aquests casos. Els homes de l’esquerra independentista i de la CUP, en aquests moments, encara no tenim una consciència prou assumida de la nostra responsabilitat en aquesta realitat com a reproductors i transmissors del patriarcat i del masclisme en els nostres espais polítics.
Aquests protocols queden dins de l’organització. En quin punt han de fer el salt a la justícia ordinària? Depèn exclusivament de la víctima?
Tot el que fem a la CUP no substitueix ni ha de ser cap impediment pels procediments ordinaris que té preparat el nostre sistema judicial. Per tant, en paral·lel o complementàriament al fet que estigui en marxa el procediment a la CUP, la persona víctima pot decidir tirar endavant amb tots els instruments que la justícia posa al seu favor. Cas que ho decideixi, òbviament les instàncies de la CUP responsables d’aquest tema es posaran a disposició per donar suport i acompanyar-la fins que vulgui.
Ha faltat autocrítica a la CUP, aquesta setmana?
Bé, sí. Ens manca autocrítica perquè, òbviament, no ho estem fent prou bé. Hi ha casos que no s’estan tancant o resolent prou bé. Hi ha persones víctimes que no senten que el seu cas s’hagi abordat prou bé, que no s’hagi generat prou acompanyament. Hem de fer autocrítica, en aquest sentit. Si els homes estiguéssim a l’alçada del que hem de fer, aquestes situacions no es continuarien produint.
A banda del cas de Calvo, la setmana política ha estat molt marcada per la ressaca de l’acte del Consell per la República a Perpinyà, al qual no van assistir com a organització. No pertanyen, tampoc, a l’organisme. Vist en perspectiva, creu que va ser un encert?
Seguim reconeixent Carles Puigdemont com a president legítim, i també reconeixem el rol central que tant ell com el Consell per la República tenen en l’actuació internacional de l’independentisme. La CUP no participa del Consell perquè el seu president continua sent, a la vegada, el cap d’una determinada formació política i electoral. Hi ha un plantejament polític que nosaltres no compartim: pau institucional a Catalunya, i activisme independentista a l’exterior. Creiem que hi ha d’haver conflicte als dos nivells, a l’interior i a l’exterior. Si avancem en el conflicte des de les institucions, ens serà molt més fàcil ser al Consell. A banda, l’acte de va esdevenir un acte preelectoral de l’espai polític de JxCat des del moment que el president Torra anuncia les eleccions.
Hi havia elements que ens haurien animat a participar-hi, com l’aspecte antirepressiu i internacional, o que fos un acte molt important de reivindicació dels Països Catalans. Per aquests motius va anar-hi tanta gent, i ens n’alegrem. Però era, sens dubte, un acte preelectoral de l’espai postconvergent. Per això no hi vam anar oficialment, però en cap moment la CUP va dir a la seva militància que no hi assistís. No hi va haver una representació institucional, però hi va haver molta militància que hi era.
Vist en perspectiva, i havent escoltat els missatges des de l’escenari, creu que va ser un acte electoral?
És veritat que va fer un esforç molt important en el to i el discurs antirepressius, però en el context polític en el qual ens movem, va ser un acte preelectoral de JxCat. Podem participar de la unitat, podem contribuir a la unitat a nivell antirepressiu. Ara bé, si aquesta unitat vol dir construir-la al voltant del pal de paller de JxCat, no hi podem estar d’acord. I menys en un context preelectoral. Si se’ns diu que la unitat independentista passa necessàriament per fer fort l’espai de JxCat, no hi podem participar.
El paper que ha de tenir Puigdemont no ha de ser el de líder de JxCat i, al mateix temps, president del Consell?
La seva opció partidista li afebleix i li limita la seva funció presidencial a l’exili i la presidència del Consell.
També és veritat que és l’únic líder polític capaç de sumar més de 150.000 persones en un míting.
Evidentment. És un factor que hem de reconèixer.
És més important que t’aplaudeixin a Perpinyà o a Cornellà?
Al final, aquesta batalla la guanyarem aquí. Les revolucions de naturalesa nacional, social i democràtica, es guanyen al territori. La dimensió internacional és importantíssima, i arriba un moment que la suma de la batalla nacional i internacional dona la victòria, però la certifiques a casa. Guanyar a Cornellà també és molt important.
Una de les batalles dels últims mesos ha estat en el si de l’independentisme per la resposta a la sentència del Tribunal Suprem. La CUP, el Govern i tot el moviment han estat a l’alçada del moment?
Rotundament no.
A què ho atribueix?
Com a mínim, és la tercera vegada que ens passa, ja va ser així l’1-O i el 3-O del 2017. Cada vegada que la ciutadania ha fet un pas de deu metres, les organitzacions polítiques i institucionals només hem tingut la capacitat de fer-lo de quatre metres. A partir del 14 d’octubre del 2019, amb la sentència del Suprem, torna a passar el mateix. El múscul, la força i la capacitat d’organització social desborda i genera un capital polític, una capacitat de ruptura, de radicalitat, transformació i canvi que després els partits i les institucions no estem a l’alçada per donar-hi una resposta política i institucional.
Els uns, perquè des de la nostra força limitada, des de la minoria i l’oposició, no tenim prou capacitat com per fer valdre els nostres arguments i propostes i no tenim prou força i capacitat per condicionar i transformar la resta de partits i institucions. Hem fet tot el que hem pogut per animar el carrer a la mobilització i a la desobediència civil, hem fet tot el que hem pogut per traslladar això al terreny institucional, però no ens n’hem sortit per convertir-ho en una resposta política. I els partits de la majoria, en un moment determinat, reculen. En lloc de sumar-se a aquest tsunami, a aquesta onada, i surfejar-la per tal de traduir-la en un canvi polític, no ho fan. Són porucs, són conservadors.
La CUP, de cara a les properes eleccions, vol aglutinar el descontentament que s’ha generat. Com ho faran?
Volem aglutinar la protesta, la desobediència que està fortament musculada a la nostra societat. Però en tots els terrenys: en la lluita per la independència i en la lluita pels drets socials. Això implica fer una proposta que, per més que tingui en la CUP un pilar central i un referent fonamental, sigui el més oberta i generosa possible. Una proposta més generosa que mai, més àmplia que mai, des del punt de vista de com articular la seva forma política i electoral. Per tal de tenir prou múscul per activar el carrer -mobilització, desobediència- i també tenir prou força i ser prou decisives a les institucions com per quan arribi el moment poder articular això en una resposta política.
Les institucions tenen prou força per desobeir?
Estem en unes institucions absolutament debilitades. Ens movem en un context repressiu que les ha debilitat encara més. I en les forces que han governat també hi ha hagut una autocensura molt important. No s’han explorat ni explotat els límits del propi marc institucional, i encara molt menys s’ha tingut la voluntat de transgredir-los. Quan els transgredeixes, l’Estat respon agressivament.
Potser és que la repressió ha funcionat.
Evidentment que els partits de Govern, precisament pel fet de ser-ho, han patit la repressió de forma brutal. Quan es rep una repressió tan forta, això requereix anàlisi, readaptació, comprensió del fenomen. Tot el període de l’octubre del 2017, el període del 155 i la repressió ens ha permès prendre mesura de la naturalesa de l’Estat, del context de la Unió Europea (UE) en el qual ens trobem, i per tant això s’ha de traduir en aprenentatge i en intel·ligència política. Inevitablement caldrà fer passes endavant i la naturalesa de l’Estat ens demostra que per fer-les caldran ruptures democràtiques, actes de sobirania, més mobilització i assumir més repressió. Nosaltres volem ser més forts per ser determinants al carrer, al Parlament, al Govern i a les institucions.
Parla de ruptures democràtiques i actes de sobirania. Com es mantenen perquè la repressió no passi per sobre?
Cal una massa crítica social prou àmplia i mobilitzada de manera permanent per sostenir l’embat contra l’Estat. Això s’ha demostrat possible en la nostra societat i es tracta, per tant, de fer créixer-la i organitzar-la millor. La resolució del conflicte arribarà en un diàleg més enllà de l’estat espanyol i Catalunya, possiblement a escala internacional, però per fer possible aquest marc cal desbordar democràticament l’Estat. Això s’ha de fer des de la societat civil organitzada i desobedient, i des de les institucions, que han de plantar cara, tensar la situació i generar conflicte exercint sobirania en tots els àmbits, no només el nacional. Tot plegat provocarà tensió i s’haurà de sostenir, i a vegades caldrà assumir repressió, però això entra en la lògica del conflicte que ens permetria anar amb força a la taula de diàleg internacional amb l’Estat.
Ara com ara, l’Estat té sobre la taula tots els seus instruments repressius i cal posar-nos a la seva alçada des del punt de vista del poder. Ens hem de plantejar el problema de la presa del poder, que és una cosa que no es va plantejar l’any 2017. Hem de tenir la capacitat de disputar el poder a l’Estat per forçar-lo a negociar, i això es farà entrant en una lògica de conflicte. Els actes simbòlics, els pronunciaments retòrics ja estan esgotats. Per més que el Parlament torni a proclamar la independència o el president surti al balcó a proclamar la República, l’endemà ni som independents ni som una república més enllà de l’ànim de la gent. En el camí d’un acord internacional per resoldre el conflicte caldran actes d’unilateralitat que ens donin força i forcin l’Estat.
Hi ha una majoria ciutadania disposada a fer tot això?
Sota condicions molt adverses i precàries, el referèndum de l’1-O va superar el 40%. L’hegemonia des del punt de vista de la mobilització social és evident. El mapa electoral municipal és indiscutible i les majories parlamentàries es repeteixen i tots els estudis diuen que aquesta realitat es consolida. Tenim el múscul democràtic suficient per posar en marxa un nou embat amb l’Estat. Podem deixar-ho tancat i resolt? No ho sé, però tenim força suficient per tornar a engegar un nou cicle en aquest sentit. L’experiència demostra que el moviment creix en el conflicte, tenim una massa crítica suficient per engegar un nou embat i al final haurem de votar sí o no en el marc d’una concertació internacional i aquell dia veurem si som prou o no.
S’ha fet partidisme també amb la desobediència?
S’ha fet partidisme amb tot, fins i tot amb la repressió, amb la presó i amb l’exili. Si anem a casos concrets, era legítim i necessari defensar l’escó i la presidència de Quim Torra. Nosaltres amb això som implacables, malgrat que això pugui suposar repressió a les persones de la mesa del Parlament. De fet, precisament per això ens hem ofert per entrar a la mesa. Fins i tot hem dit que podíem entrar per fer unes accions concretes i després sortir-ne. Creiem que la mesa ha d’assumir, com va fer la presidenta Forcadell, els advertiments del TC i les procediments de la Fiscalia en les propostes de resolució que defensen el dret d’autodeterminació o critiquen la Corona, perquè forma part de la defensa de la dignitat de la institució. Ara bé, tampoc es tracta de desgastar la mesa perquè sí. La desobediència s’ha d’inscriure en una estratègia, s’ha d’organitzar, hi ha d’haver un endemà, un càlcul i una planificació.
Aquesta estratègia de mirada llarga se centra ara en la mesa de diàleg. Vostès són molt crítics i no creuen que tregui resultats.
És mèrit del moviment independentista, que ha aconseguit un mínim canvi de lògica en l’Estat i que es creï un espai de diàleg sota una certa observació internacional. Nosaltres creiem que aquest assoliment, en comparació amb tota la força del moviment independentista, és molt petit i es pot anar més enllà. La taula no anirà més enllà perquè no es donen les condicions perquè així sigui si volem parlar d’autodeterminació, de la fi de la repressió, de l’amnistia i de la recuperació dels drets civils i polítics. Si l’objectiu és aquest, aquesta taula ara no està en condicions. No perquè no ho vulgui la part catalana, sinó perquè la part espanyola no ho vol. I probablement ni pot.
Tot plegat forma part d’una operació de reassentament del règim, de pau institucional, d’enfortiment de l’statu quo i dels marcs polítics i jurídics existents. Hi ha un joc a tres bandes entre Madrid, Barcelona i Catalunya per reforçar el règim. PSOE i Podem permeten algun petit pas que abans no era possible, però de seguida topa amb els límits. No s’està trencant amb el règim. Cal passar de pantalla per parlar d’autodeterminació i per això cal un nou cicle de mobilitzacions, desobediència i conflicte, i per això l’esquerra independentista ha de ser decisiva.
En el millor dels casos, què en pot sortir, d’aquesta taula de diàleg?
Probablement no en surti res de rellevant o central, més enllà del punt on ja s’està: el reconeixement de les dues parts, reconeixement del conflicte i que requereix una solució democràtica, però probablement no es vagi més enllà. Podrà anar més enllà qui vulgui una reforma autonòmica, però crec que això no és el que vol l’independentisme.
És una enganyifa, doncs, com deia Clara Ponsatí?
És una enganyifa si algú es creu que aquesta taula servirà per resoldre el conflicte i assolir l’autodeterminació. Si algú diu que aquesta taula és un marc útil per resoldre el conflicte s’enganya o enganya, o totes dues coses. La taula és una fase del conflicte, l’hem de veure en perspectiva històrica i veient què passa a d’altres llocs. És un petit pas endavant que optimitza el que pot donar l’Estat en aquests moments, que malbarata gran part del potencial del moviment i que es pot convertir en una trampa, perquè pot donar la imatge internacional que anem bé i desactivar la mobilització i fer que es posin per sobre de l’autodeterminació objectius de desenvolupament autonòmic. Aleshores sí seria una enganyifa. Si serveix per constatar que fins aquí hem arribat i que cal una nova passa endavant, un desbordament democràtic, per obligar l’Estat a abordar l’autodeterminació, vol dir que estarem en el camí correcte.
La CUP hi pot ser, en aquesta taula?
El president Torra va oferir a la CUP ser-hi. Sempre dic que quan la CUP hi sigui voldrà dir que anem bé, però la taula té uns límits que nosaltres ja constatem i, amb tot el respecte, no volem col·laborar-hi. No estem en un moment de gran feblesa de l’Estat, sinó de reassentament del règim.
JxCat i ERC hi estan col·laborant?
JxCat i ERC hi estan col·laborant, evidentment. Això també forma part de les fases d’un procés d’aquestes característiques. Nosaltres volem ser clau de volta per aconseguir que la força al carrer es tradueixi en passes endavant més sòlides. Aquest no serà un procés ràpid ni fàcil, ni es podrà fer dins del marc jurídic i polític existent amb algunes transformacions. Serà llarg, difícil i dur, i l’hem de veure amb aquesta perspectiva. Hem d’arrossegar sectors que avui encara no estan prou convençuts, l’independentisme sempre ha de voler sumar i créixer amb gent que vegi que en una república catalana viurem en un marc de més drets socials, civils i polítics, independentment de la seva identitat nacional, cultural o lingüística. Aquest és un gran repte que tenim.
Els comuns, per exemple?
Els comuns i Podem, quan van néixer, volien impugnar i tombar el règim. Ara sembla més aviat que l’apuntalen juntament amb el PSOE i es converteixen en una força reformista. Formen part d’aquest reassentament de l’Estat. Els hem d’arrossegar cap a posicions rupturistes i sobiranistes, demostrant-los que la confiança en què l’Estat i el règim es poden reformar és ingènua.
És viable una estratègia unitària en l’independentisme?
Ara mateix és molt difícil perquè tot està molt condicionat per l’electoralisme. Quan el moviment va per davant, anem ràpid. Quan això no passa i s’imposa el partidisme, tot s’atura. Fins i tot la repressió, que hauria de ser un tema que generés molta unitat, no actua en aquest sentit. Per nosaltres és encara més difícil, perquè també patim la repressió del Govern de la Generalitat. La repressió no només ve de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, també ve de la conselleria d’Interior, i no és fàcil trobar un punt en comú ni tant sols pel tema antirepressiu. Esperem que passades les eleccions tinguem una nova oportunitat, perquè per exercir l’autodeterminació i sostenir-la l’endemà caldrà una estratègia d’unitat independentista, haurem d’haver sumat múscul social i haver reactivat la mobilització i la desobediència civil.
La pluja de retrets de JxCat i ERC fa viable aquesta estratègia unitària?
No hi ajuda gens. Potser soc autoreferencial, però tot això podrà canviar en la mesura que l’esquerra independentista sigui més forta. La unitat independentista que vam viure en la fase anterior es va demostrar útil per fer possible l’1-O, i prou. Des d’aleshores ha estat un despropòsit. Hem aconseguit certs nivells d’unitat antirepressiva i la CUP ha jugat un paper molt important i generós en això, també a l’hora de mantenir aquest espai multilateral amb partits i entitats per arribar a acords. Però des de l’1-O fins ara no s’ha assolit un marc d’unitat independentista que sigui vàlid i útil. El lideratge de JxCat i ERC, i la disputa per aquest lideratge no ens està portant on hem d’anar, i per això cal un tercer actor que aporti contundència en la lluita nacional i per l’autodeterminació i sumi per l’esquerra en la defensa dels drets socials.
Aquest contrapès que vol fer la CUP es pot fer des del Govern o s’ha de fer des de fora?
És aviat per dir-ho, però si del que es tracta és d’una acció de govern de ruptura democràtica amb l’Estat, d’exercici de la sobirania des de les institucions per defensar el dret d’autodeterminació, un Govern que plantegi una política feminista, una defensa dels drets socials i laborals, una educació i la sanitat pública per a tothom, una recuperació dels recursos estratègics i les infraestructures del país, i que lideri les institucions en aquest camí de confrontació per forçar les condicions perquè hi hagi un marc internacional per exercir l’autodeterminació, nosaltres podem estar en el Govern.
Encara que sigui presidit per JxCat?
També podria estar presidit per nosaltres! Si es tracta d’estar en un Govern que dugui a terme polítiques de ruptura democràtica, defensa de drets socials i exercici de l’autodeterminació, nosaltres podem ser-hi. Si es tracta d’estar en un govern per gestionar l’autonomia i la normalitat institucional, no hi ha sentit que l’esquerra independentista hi sigui.
Les eleccions han de ser a la primavera o la tardor?
No sé quan seran les eleccions, però els rumors apunten que seran més cap a la tardor. No se sap mai, perquè depèn de molts factors. Nosaltres estem preparats. No té molt sentit allargar-ho gaire, tot això. Un Govern que es reconeix exhaurit, una situació institucional esgotada i la paradoxa de dir que s’aprovaran els pressupostos i es convocaran eleccions… Això es inversemblant.
Vol repetir com a candidat?
Estic a disposició de la CUP, tant per repetir com per no repetir. En aquests moment, les persones de legislatures anteriors poden repetir i, per tant, jo com a militant estic disposat a continuar i, de la mateixa manera, estic disposat a fer un pas al costat per garantir la renovació. El que decideix la CUP estarà bé. Ho decidirà la militància i ens hi posarem a partir de la segona quinzena de març.
Publicat a Nació Digital per Bernat Surroca i Oriol March | Imatges d’Adrià Costa
Guillem Fuster: “S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual com a Perpinyà”
Entrevista al portaveu de Poble Lliure i membre del Consell per la República · És partidari que la CUP formi part d’un futur govern independentista
Guillem Fuster (Sabadell, 1980) és el portaveu de Poble Lliure i membre del govern del Consell per la República. L’acte de Perpinyà, la concreció de la confrontació amb l’estat espanyol que promou la institució de l’exili, el rumb de la CUP i les relacions amb la seva organització són les principals qüestions de què tractem en aquesta entrevista. Fuster, que és directe i no té por de pronunciar-se en els afers més espinosos, desgrana la feina que creu que s’ha de fer al carrer, a les institucions autonòmiques i al Consell, en coordinació amb un govern de la Generalitat independentista que inclogui la CUP. I demana que dins la formació s’obri el debat de si s’ha d’entrar en un futur govern amb JxCat i ERC.
Com s’ha de donar contingut al ‘preparem-nos’ del president Carles Puigdemont a Perpinyà?
El gran repte del Consell per la República és la concreció del ‘preparem-nos’. Crec que la gent ha entrat en una etapa positiva, després de l’aprenentatge de l’octubre del 2017, de no creure-s’ho tot de manera acrítica. Ara, de manera crítica i constructiva es demana de participar en les decisions que es prenguin en el nou embat amb l’estat i concreció. El ‘preparem-nos’ és definir què vol dir la confrontació amb l’estat espanyol, quins elements de confrontació s’han de crear, què vol dir que ens preparem per a la batalla final tot i saber que no és immediata i que n’hi ha per a estona… Ara ja no és una qüestió de fulls de ruta, sinó d’estratègies compartides. Sobretot, hem de parlar de quines estructures i quines eines creem per tal que la confrontació es pugui fer de manera durable en el temps i que facin que la negociació política amb l’estat espanyol tingui uns paràmetres molt diferents dels que té ara. La xarxa interior dels consells locals és molt important, hi ha representada tota la pluralitat del moviment, i el Consell ha de ser l’òrgan de coordinació i direcció estratègica. La gent ha de poder confiar-hi, som el govern a l’exili i no som la direcció de cap espai polític que utilitzarà cap d’aquestes eines en pro de la reformulació del seu espai polític.
Què us va semblar el discurs de la consellera Clara Ponsatí?
Va expressar un sentiment ampli en l’independentisme popular, que no pot haver-hi cap mena de negociació política sense confrontació. No es pot no reconèixer el que van fer els joves a Urquinaona. Hi ha hagut moltes cares diferents en el mapa de la confrontació, i la Clara va resumir aquella mítica frase de Pedrolo: ‘Als oprimits no se’ls pot demanar paciència.’ Ho compartim en bona part. No pots arribar a una taula de negociació sense que el govern espanyol es vegi obligat a cedir en res.
Hi ha qui diu que, per una banda, Ponsatí té aquest discurs, però comparteix espai amb JxCat. Buch i els Mossos van reprimir els joves d’Urquinaona.
Ells i les seves contradiccions. Se’ls ho hauria de preguntar. La Clara ha compartit espai circumstancialment amb JxCat, no es pot no reconèixer-li que és una de les persones que té més clar el lliurepensament. És JxCat qui ha de clarificar les seves contradiccions. Ha de sortir del foc d’encenalls del simbolisme i la retòrica i donar resposta a les contradiccions que tenen les seves pròpies conselleries. El Departament d’Interior és lamentable i patètic. L’altre dia, les imatges dels Mossos al desnonament del bloc Llavors eren iguals que les de la policia espanyola l’1-O. També en altres conselleries, com la de Cultura, hi ha hagut inacció i un paper galdós de la consellera parlant francès en un acte a Perpinyà.
Al Consell per la República li ha costat molt arrencar.
Moltíssim. Hem passat per un moment de dol i xoc emocional aquests últims dos anys i calia ressituar-se. També ha costat passar la pantalla de dir que és l’organisme estratègic i representatiu de les principals forces polítiques del republicanisme, però que si no hi són totes representades o no se’l senten igual, això no ha d’impedir que el Consell es desplegui. El Consell ha de demostrar, com va fer a Perpinyà i ha fet amb els consells locals, que és una eina útil en la nova etapa de confrontació. Ara engega perquè la gent comença a percebre que hi ha alguna cosa més, més enllà del simbolisme de l’exili.
Hi ha hagut un intent de marginació del Consell per la República, o de reduir-lo a un sol espai de l’independentisme? ERC n’ha estat molt renuent, i la CUP ni tan sols s’hi ha implicat.
Cal recordar a tothom que el Consell és un acord de govern entre JxCat i ERC. Es va fer la reflexió que l’octubre del 2017 s’havia demostrat que una institució autonòmica sota la legislació de l’estat no estava preparada per a la confrontació amb l’estat. S’han de crear noves eines, i això és el Consell per la República, que s’havia de coordinar amb el govern de la Generalitat. Des del minut u hi ha qui ha volgut que el Consell es convertís en un simbolisme de l’exili. L’1-O vam començar un procés d’autodeterminació que no hem acabat. És el minut zero de la confrontació. Hi ha hagut un intent de marginació, però hi ha molta gent implicada de tots els sectors de l’independentisme que ho han fet expressament perquè el Consell no servís com a element de direcció unitària. Però a poc a poc es demostra que això cau pel seu propi pes.
La confrontació pot ser una via paral·lela a la taula de negociació entre els governs? Dóna més força a la delegació catalana?
La primera reflexió que cal fer és què entenem com a confrontació democràtica amb l’estat espanyol. Hem de partir de la base que ha de representar i ha de voler dir un element que li generi un desgast a l’estat i que es vegi obligat a negociar en diferents paràmetres una sortida política al conflicte. Cal fer-se la pregunta inversa. Per què arribem a una taula de diàleg sense abans haver arribat a un acord en el conjunt de l’independentisme sobre què volem negociar i quines condicions posem a l’estat espanyol? No trec legitimitat a la taula, parlar amb l’enemic és obligatori en qualsevol procés de resolució dels conflictes. Ara bé, a canvi d’una investidura i de res més ens asseiem a una taula de diàleg? Hi ha qui critica aquesta investidura i la taula, però després vol ser-hi? Hem de veure aquest numeret? No hem debatut quins elements de negociació hem de portar a la taula amb l’estat ni si ara era oportú o no.
La xarxa de control del territori la faran els consells locals?
Hi ha dues línies. La confrontació democràtica amb l’estat no és contradictòria amb qualsevol altra estratègia, com eixamplar la base. No havíem estat mai tants, però tampoc havíem estat amb tanta predisposició per a ser més. Sí que demano que es concreti això d’eixamplar la base. Al nostre entendre, vol dir gestionar les institucions públiques i fer polítiques en què el conjunt de la societat vegi que es cobreixen les seves necessitats, i que el projecte polític ho fa.
Ho ha fet, això, el govern de la Generalitat, aquests últims dos anys?
No, no ho ha fet. No s’han fet polítiques públiques agosarades. S’ha de poder dir i s’ha de poder criticar, encara que sigui un govern independentista. Què s’ha fet en matèria cultural? Què s’ha fet pels autònoms? S’han solucionat els problemes que té l’ensenyament? Crec que no. Per tant, tenim un problema. La construcció republicana ha de defugir el simbolisme i fer polítiques públiques que facin que siguem més forts.
Tornem al control del territori i els consells locals.
Els consells locals han de crear aquesta xarxa. Hi ha comarques que tenen una hegemonia aclaparadora on només caldria abaixar la bandera espanyola i indicar a la Guàrdia Civil per on sortir cap a la carretera. En algunes altres hi ha una majoria social més dèbil. Allà on l’independentisme és hegemònic és més fàcil el control efectiu del territori, bé amb l’administració més propera, bé amb un seguit d’estructures que comencin a treballar de seguida. En alguns altres llocs és més complicat, i potser val més parlar-hi del debat constituent i que la gent vegi que les polítiques públiques que proposen tinguin resultats. També pot haver-hi paràmetres de control efectiu del territori amb mesures tan simples com la desconnexió econòmica gradual de l’estat, o constituir zones alliberades del feixisme, el racisme i la xenofòbia i de qualsevol mena d’agressió masclista. Els consells locals han de saber adaptar-se en cada moment per a dur-ho a terme, d’una manera pública però també discreta i semiclandestina. Si volem passar de la revolució dels somriures a la dels clavells, s’han de crear aquestes estructures. Només poden ser paral·leles i pròpies, de caràcter popular i democràtic.
Un dels punts en què insisteix ERC és a eixamplar la base, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Sí, és clar. S’ha de fer de manera clara. Jo sóc de Sabadell i treballo a Barcelona. Però només hi ha gent treballadora i de classes populars a l’àrea metropolitana? La majoria del teixit productiu és a les comarques, i desgraciadament l’àrea metropolitana absorbeix tan sols un seguit de sectors terciaris i de serveis, la majoria precaritzats. El concepte del treballador és molt més ampli. El treballador parla català a Berga, Olot i Lleida, perquè allà també hi ha indústria, i a l’àrea metropolitana. I castellà, amazic i les tres-centes llengües amb què convivim. El ‘som un sol poble’ és el conjunt, no solament a l’àrea metropolitana. La base l’has d’eixamplar al conjunt del territori. S’ha de fer amb polítiques públiques i sense renunciar a eines de cohesió social, com la llengua. És indignant i perillosíssim la manera com es posa en dubte el català. A més, que jo sàpiga Tarragona també té una àrea metropolitana. I València. I Palma. I Perpinyà. Per tant, cal créixer a tot arreu, però no provoquem una exclusió per comarques. Aquesta dicotomia és mentida. S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual que a Perpinyà.
Quin paper ha de tenir-hi, la CUP, en aquest procés?
La CUP ha de fer de manera urgent una profunda reflexió política i estratègica per determinar quina ha de ser la seva futura aposta guanyadora. No tan sols en el cicle electoral vinent, sinó també al carrer i en la creació d’aquestes estructures de confrontació. Això la CUP tota sola, com és concebuda ara mateix, no ho pot fer. La CUP s’ha d’obrir a sectors de la població de caràcter rupturista que se sentin identificats en un projecte ampli d’unitat popular. Des de gent progressista i diversa, socialdemòcrata d’esquerres, fins a gent que beu de la radicalitat d’esquerres i que s’ha acostat a la independència nacional a partir del Primer d’Octubre. La CUP ha de poder ser aquesta casa comuna, un nou espai polític que presenti una alternativa. La principal contradicció que sempre ha tingut un militant d’esquerres és voler governar, prendre el poder. La CUP vol fer-ho o no? Creiem que és obligat de fer-ho.
La CUP ha d’entrar al pròxim govern de la Generalitat?
La CUP ha de voler sempre, com a organització d’esquerres, governar. Sempre. Els que ens considerem d’esquerres i venim d’una tradició marxista sempre hem de voler governar. No per al repartiment de carteres, sinó per a incidir en la transformació social. Si no, què hem fet en l’àmbit municipal en molts ajuntaments i consells comarcals? S’ha d’estudiar, a més, amb quins mínims i quins màxims vol governar, i amb quin programa. Hem de ser capaços de fer-ho i jugar en aquesta primera divisió. Si no, sempre ens arraconaran al córner. O, pitjor encara, ens faran ser aquella mena d’ultres expulsats del camp que són en un bar mirant el partit amb una cervesa a la mà dient als jugadors què han de fer. La CUP n’ha de sortir immediatament, d’aquí. I d’una altra banda, no podem ser estigmatitzats sempre, dient-nos que no volem participar en les negociacions i el diàleg. La CUP no ho ha dit mai, això, ha deixat clar quins han de ser els paràmetres de la negociació política. Recordo la diputada Vehí dient que en els paràmetres actuals la CUP no hi està d’acord, però que cal intentar-ho. Ho compartim. Hem de ser valents a l’hora d’agafar tot un seguit de responsabilitats.
Si no hi ha un canvi de rumb en aquest sentit, Poble Lliure es proposa de deixar de donar suport a la CUP a les eleccions vinents?
No ho tenim damunt la taula. Ara és molt més important insistir i instar la CUP a proposar aquests debats. De moment, no hi són. I de moment no podem prendre cap decisió sobre què farem. Però cal tenir en compte que la CUP, com les altres organitzacions polítiques i Poble Lliure, són eines. Aquestes eines han de ser útils al conjunt de la població. Si deixen de ser-ho, o reflexionem i canviem o anem cap a una cosa nova.
Que Poble Lliure es desmarqués de la CUP el 28-A i contribuís a la candidatura Front Republicà va suscitar molta tensió?
Segur. Quan prens una decisió amb la qual els òrgans de direcció no estan d’acord es crea tensió.
Va haver-hi un perill de ruptura?
No, hi vam treballar de tal manera que no hi fos. Volíem fer dues reflexions molt clares. La primera, que la CUP ha de jugar en tots els espais electorals i polítics. I la segona, que Poble Lliure com a organització té algunes propostes polítiques diferents de la CUP. Si la CUP o altres agents de l’esquerra independentista no volen ser en espais que nosaltres considerem necessaris, nosaltres hi serem. Això vam fer el 28-A, ho hem fet amb el Consell i ho vam fer amb l’ANC al principi.
Va haver-hi debat intern sobre si s’havia d’assistir a Perpinyà o no?
La CUP no va obrir un debat seriós sobre si calia ser a Perpinyà o no. Va ser una errada grossa. Al final, la qüestió és que, tant si és el Consell com si són unes altres eines, som del parer que per a criticar-ho cal ser-hi. Un cop hi ets, treballes, veus les contradiccions i les línies vermelles, pots apartar-te’n i criticar-ho. Al final, les eines són eines. El Consell ho és, com ho és la CUP i les altres organitzacions.
A l’acte van tenir-hi veu els presos polítics i els exiliats. També els CDR i Valtònyc. Us va saber greu que Anna Gabriel no hi participés?
Em va saber greu. No li retrauré i li ho respectaré, que quedi clar. Però em va saber greu que manqués una veu de la repressió. Una veu que és molt especial, que representa un determinat espai polític. Alhora, és una veu que havia de complementar les altres veus.
De què han de servir les eleccions vinents?
Han de servir per a mantenir i ampliar l’independentisme, el famós 50%. Però també per a continuar vertebrant les majories independentistes. I cal gestionar aquesta majoria. Se sortirà del simbolisme i la retòrica? En sortirà un govern en què cada conseller anirà per on voldrà, segons el seu color polític, sense coordinació? D’això han de servir les eleccions, i tots els agents de l’independentisme hi han d’anar amb aquesta voluntat ferma. Durant el cicle electoral tothom s’apunyalarà, però no han de servir perquè la gent tingui por i dubtes sobre si a la Generalitat tornarà a haver-hi governs com el que hi ha a la Diputació de Barcelona o governs que va haver-hi anteriorment amb els socialistes. I no podem perdre sempre el temps i l’esme esperant la posició dels comuns en l’àmbit nacional.
Tot plegat s’ha de dirigir a un nou referèndum d’autodeterminació?
Crec que no necessàriament. Depèn fins on arribem amb la confrontació amb l’estat espanyol. Què hauria passat si el 3 d’octubre s’hagués allargat una setmana? Què hauria passat si la reacció postsentència d’Urquinaona, les Marxes per la Llibertat, les detencions… s’hagués allargat en el temps? A escala internacional, érem un punt vermell de conflicte. Potser s’hauria pogut reclamar a l’estat espanyol que negociés una solució?
La desmobilització la va originar el govern?
Crec que sí. Es va desmobilitzar perquè el govern i els Mossos van participar en la repressió de les mobilitzacions postsentència. El govern i algunes forces polítiques ens van voler fer creure que era molt més greu cremar un contenidor que mantenir una persona a la presó. És un dels actes més cruels i vergonyosos que ha viscut el nostre país. Són fets incomparables. I, alhora, a la gent tampoc no li pots demanar paciència. A la generació de joves que van sortir al carrer, que tenien al cap la repressió de l’1-O i posterior, l’equipares a una mena de monstre violent i pseudo-terrorista? Això és no voler entendre les diverses expressions que tot conflicte polític té en les fases diverses. És evident que la solució òptima és un referèndum acordat. L’1-O és l’inici del nostre procés d’autodeterminació i no hi podem renunciar. Si no es va acabar, és per la reacció de l’estat espanyol. Volem que l’estat reconegui que l’1-O és l’inici del procés, hi ha d’haver un reconeixement explícit. Si no, costarà molt de dir a la gent que torni al carrer. Cal decidir, si més no, uns determinats objectius i tornar al carrer i jugar-nos la pell com ens la vam jugar. No tan sols a Urquinaona, sinó també a l’aeroport, a la Jonquera i on sigui. Hi ha centenars de persones que reben citacions de la Guàrdia Civil i no donem una resposta a l’altura del patiment de la gent. Aquest és el principal problema que tenim.
La societat està preparada per a aguantar més d’una setmana mobilitzada al carrer i la probable violència de l’estat?
La pugna amb l’estat no és tan sols sortir al carrer com hem fet, sinó que la gent es demani fins on està disposada a arribar. Els sacrificis que va comentar en Toni Comín. Algú pot dir que el màxim que pot fer és donar-se de baixa de totes les empreses de l’Íbex 35, ella i el seu entorn. Doncs fem-ho, és un desgast que provoques a l’estat, per petit que sigui. Algú pot decidir de participar en el seu consell local per tal de treballar l’hegemonia al territori. I algú altre pot estar disposat a sortir al carrer tants dies com calgui. Però aquesta pregunta a la gent no es pot fer si no tenim una proposta política que respongui a això, que sàpiga adaptar-se a la realitat social del nostre país i que no exclogui cap mena d’estratègia de l’independentisme.
L’independentisme va topar amb la paret després de l’1-O. No es va sostenir el torcebraç.
Vam topar amb la paret o no teníem l’escala per a superar-la. La qüestió és construir-la. La institucionalitat republicana i les majories independentistes que gestionin les administracions autonòmiques s’han de coordinar, construir i tenir clar fins a quins límits poden arribar. Hem de fer l’escala entre tots. No podem començar a construir l’escala i que algú la trenqui, caiguis i t’hagis de tornar a aixecar. Fins que aquests elements no els tinguem clars, aquesta escala no la podem començar a construir. Ara, també crec que la gent ha desconnectat molt de certs debats i l’escala ja es va tornant a construir. L’única cosa que volem és que no sigui una escaleta, si no que es connecti amb unes altres per a fer-ne una de gran i poder saltar la paret. Hem de tenir molt clar que no podem menystenir la força de la nostra gent. Ara no es tracta d’esperar una consigna de palau des de la plaça de Sant Jaume, sinó de dir a palau des de la plaça quin és el camí que s’ha d’emprendre.
Aquesta setmana s’ha fet públic que la CUP va expulsar el que era batlle d’Argentona, Eudald Calvo, a final de l’any passat, per un cas d’agressions masclistes. Però Poble Lliure no va expulsar-lo fins el mateix dia que es va fer públic. La CUP no va informar Poble Lliure de l’expulsió de Calvo com a militant?
Sí. Hi ha hagut un problema de comunicació. Però no ha estat solament de la CUP, sinó que hi ha hagut diversos elements. Tampoc ell no va informar dels procediments que se seguien. Nosaltres vam prendre la decisió perquè era urgent i s’havia d’acomplir. I fem autocrítica, no vam fer-ho quan tocava perquè no en teníem tota la informació. Per molt que ell hagi assumit els fets, creiem que no n’hi ha prou. Són prou greus i el conjunt del país, no únicament l’esquerra independentista, té un problema molt greu amb aquesta situació. S’ha de posar sobre la taula si els protocols [ací el de la CUP] que s’han fet servir fins ara són els òptims, els oportuns i els que realment s’han d’aplicar per resoldre aquesta xacra que vivim. A partir d’aquí, sóc el màxim defensor de la decisió que va prendre la CUP i de la que ha pres Poble Lliure. S’ha d’avançar i no se n’ha de deixar passar ni una.
Entrevista publicada a Vilaweb per Roger Graells | Imatges de’Albert Salamé
L’ANC avala demanar el vot només per als partits que apostin per la via unilateral
La ponència que presenta la cúpula a l’assemblea general contempla mantenir el diàleg amb l’Estat
El secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha proposat una ponència de full de ruta que aposta que de cara a les properes eleccions l’entitat només doni suport als partits polítics que assumeixin “explícitament” un mandat cap a la independència per la via unilateral. “Denunciarem públicament aquells que, tot i haver manifestat el seu compromís, l’incompleixin”, destaca el text.
En cas que després de les eleccions hi hagi una majoria independentista superior al 50%, aposten per validar l’estratègia unilateral. Respecte la taula de diàleg entre governs, subratllen que tot i ser conscients que “difícilment” s’aconseguirà “cap èxit” en relació al referèndum creuen “oportú treballar en aquest sentit”.
A la ponència, el secretariat constata que després dels escenaris succeïts el darrer any, la via unilateral és “l’única possible” per afrontar el procés. Segons el text, el nou govern sorgit de les eleccions hauria de ser “capaç de preparar i bastir amb determinació les eines necessàries per, quan fos el moment, rehabilitar la declaració del 27 d’octubre” de 2017.
També s’hauria de demanar a la ciutadania que l’acompanyés en la defensa de la llibertat del país davant dels poders de l’Estat espanyol, que “de ben segur pretendrien actuar novament per anul·lar la nostra sobirania”. “Alhora s’hauria de demanar el reconeixement internacional”, mantenen.
Retorn als dies previs de l’1-O
La proposta de full de ruta aposta per retornar als dies previs a l’1-O “com a exemple d’objectiu comú i unitari, perquè no podem desvalorar el que va passar”. “Vam votar democràticament i vam guanyar democràticament. I aquest ha de ser el nostre punt de partida”, manifesten. El text recorda que els dies previs a l’1-O hi havia un “missatge molt clar” on la societat civil, els partits polítics i el govern farien” tot el possible perquè es pogués celebrar” i, posteriorment, seria feina dels partits polítics implementar-ne el resultat.
“Podem dir que l’1-O va ser una realitat, però a partir de llavors, els partits, el govern i el Parlament no van complir el seu compromís. I una errada de la societat, que els va donar suport i confiança, va ser acceptar aquesta situació que ens ha portat fins avui”, critiquen.
Pel que fa al paper de l’ANC, manifesten que ha de fer un pas endavant per tornar a liderar el procés social independentista. “Liderar no vol dir fer-ho electoralment, però el nostre lideratge ha de portar a canviar els missatges o els lideratges polítics actuals”, sostenen. “No podem jugar a dues veritats. I aquí és on hem d’aplicar la nostra força per ser creïbles i liderar socialment el procés”, proposen.
Esmenes en marxa
Per tirar-ho endavant, l’òrgan intern fa una crida a la mobilització i diu que cal sortir al carrer “tantes vegades com sigui necessari”. Això sí, aconsella fer-ho amb una estratègia “ben definida” i amb un “objectiu clar”. “Hem de valorar i modular el com i el quan però, sobretot, el per a què”, aposta el text.
El procés d’esmenes de la proposta de ponència política de l’ANC està en marxa. Durant la 8a Assemblea General, es votarà el text definitiu amb les esmenes que s’hagin transaccionat així com les esmenes vives que no s’hagin incorporat. L’assemblea està prevista pel 22 de març a les 10h a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat.
Publicat a Nació Digital | Imatge de Josep M. Montaner
La CUP es prepara per ser decisiva la propera legislatura i poder condicionar la política en clau institucional
La CUP ha celebrat aquest diumenge 1 de març un Consell Polític extraordinari a Barcelona per debatre i aprovar la proposta política amb què la formació encararà les properes eleccions autonòmiques. Amb aquesta nova proposta, els anticapitalistes pretenen ser decisius en la propera legislatura i condicionar la política en clau institucional.
Els portaveus del Secretariat Nacional, Maria Rovira i Edgar Fernández, han fet esment a la necessitat que l’organització creixi per tal de posar a l’agenda política una alternativa al model econòmic i social i per avançar en la conquesta de drets polítics, com el dret a l’autodeterminació. “L’Esquerra Independentista i el moviment popular són les peces clau perquè les reivindicacions del carrer en clau nacional, de justícia social i de gènere siguin l’eix central de l’agenda política del país. Nosaltres tenim la responsabilitat d’evitar que els partits polítics i les elits econòmiques tanquin per dalt allò que podem i volem obrir per baix”, han afegit.
La CUP comença a treballar immediatament per l’articulació d’una candidatura forta i determinant, a través d’uns objectius aprovats per la militància:
- L’articulació del descontentament social davant la restauració del règim en clau d’esquerres, de ruptura i d’exercici real de l’autodeterminació. Ens proposem treballar per reobrir l’escletxa al règim en clau social i nacional conjuntament amb tots aquells actors actors polítics amb qui compartim aquest objectiu a curt termini.
- Treballem per un programa d’Unitat popular, que vehiculi les lluites i les demandes que com a classe treballadora necessitem per viure dignament.
- Tornar a posar sobre la taula l’objectiu d’un nou moment de ruptura i de desobediència institucional i col·lectiva vinculant la conquesta de drets socials i democràtics amb l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.
- Espai polític que aspiri a ser decisiu en aquest país i per això, el projecte ha de créixer.
CUP es presenta a les eleccions municipals del maig de 2019 a Lloret
L’assemblea local de la CUP a Lloret ha decidit que presentarà candidatura a les eleccions municipals del mes de maig d’aquest any.
El debat intern entre la conveniència de mantenir exclusivament la lluita des dels carrers i fer un pas per implementar aquesta lluita a les institucions ha conclòs amb la decisió de presentar una candidatura municipalista que representi el control de la ciutadania de les decisions a prendre en el consistori i una lluita per preservar el medi i aplicar polítiques socials i d’igualtat en la propera legislatura.
Un cop presa aquesta decisió, la formació treballa en la confecció de la llista electoral que es presentarà, en base a llistes obertes decidides per la militància local. En aquest sentit es convoca una assemblea oberta per diumenge 31 de març a les 12 del migdia a EL PUNTET de l’avinguda de Vidreres número 58.
Per una Alternativa d’Esquerres a Lloret.
La CUP de Lloret decidirà la setmana que ve si es presenta a les eleccions municipals
La CUP de Lloret decidirà la setmana que ve si es presenta a les eleccions municipals. La formació ha organitzat una assemblea oberta aquest dissabte per copsar les sensacions i voluntats dels veïns i, a l’assemblea de treball de dimecres 27, els membres del partit decidiran què fan de cara als comicis del maig.
El coordinador de comunicació de la CUP a Lloret, Jesús Elias, ha explicat que a l’acte d’aquest dissabte, que és obert a tothom, presentaran quines són les seves línies de treball.
Elias assegura que la CUP encara no té decidit si presentaran candidatura o no a les eleccions locals i que ho decidiran en funció de com vagi l’assemblea oberta d’aquest dissabte.
La CUP ja es va presentar als comicis del 2015, sense obtenir representació a l’Ajuntament; en aquella ocasió, però, ho van fer com a candidatura i aquest cop s’han constituït com a organització, és a dir, els membres s’han afiliat a la CUP. En aquest sentit, Jesús Elias assegura que no han deixat de treballar en cap moment.
Sota el lema, Decidim-ho tot! Construïm la candidatura, la CUP organitza l’assemblea oberta d’aquest dissabte. Es farà a les sis de la tarda al Puntet. Per a més informació sobre els actes que du a terme la formació, es pot consultar el web participació.cat.
De moment, a Lloret hi ha 10 candidatures confirmades per a les eleccions municipals: Junts per Lloret, ERC, PSC, Lloret en Comú, Som Alternativa, Independents per Lloret, Força Lloret, PIAI, PODEM i PP. La setmana que ve sabrem si també s’hi presenta la CUP.
Publicat per Nova Ràdio Lloret
Fem programa
Bastim una agenda municipalista per canviar-ho tot
La nostra assemblea local es troba en ple debat programàtic de cares a les eleccions municipals del maig del 2019. En aquest sentit, la militància local està abordant les línies base de treball del nostres programa electoral amb 9 objectius definits:
- Transició cap a l’economia solidària
- Recuperació de sobiranies
- Justícia social
- Municipalisme feminista i perspectiva LGTBIQ
- Ecologisme i la planificació sostenible del territori i els recursos
- Impuls de la cultura socialment emancipadora
- Aprofundiment democràtic
- Gestió transparent i ètica dels ens locals i supramunicipals
- Municipis com a vertebradors de la construcció nacional
L’organització presentarà en Assemblea Oberta les línies aprovades a principis de febrer i s’iniciarà el debat de presentació i de llista de cares als comicis. Si vols participar d’aquest projecte pots adreçar-te a la nostra Assemblea Local o si ja tens la teva proposta pensada també ens la pots fer arribar!
El Secretariat Nacional de la CUP obre el seu procés electoral
Els diputats i exdiputats de la CUP-CC han destacat que, malgrat la duresa del darrer període polític, la tasca assembleària i democràtica de la CUP ha estat el més acurada possible
El Secretariat Nacional de la CUP ha obert aquest vespre el període electoral per escollir de cara a els propers mesos el nou executiu cupaire. La decisió s’emmarca en l’aplicació dels acords i del nou sistema per escollir el SN que la militància va aprovar a la darrera l’Assemblea Nacional, a Esparreguera. El següent pas de l’executiu cupaire -que estarà en plenes funcions fins que s’acabi el procés de renovació- és ara preparar un reglament electoral, que s’hauria d’aprovar al proper Consell Polític de la CUP, de manera que es pugui obrir un període per a que es presentin candidatures d’equips i, finalment, la militància voti. El reglament que debatrà el CP establirà, entre d’altres, les dates dels propers passos i el funcionament del vot telemàtic -novetat introduïda a Esparreguera.
Els diputats i exdiputats de la CUP, molts d’ells presents a la reunió del SN d’aquest vespre, han volgut destacar que, malgrat la duresa del darrer període polític, la tasca assembleària i democràtica de la CUP ha estat el més acurada possible.
El SN ha explicat que no comparteix els motius de les recents dimissions, que es va demanar a les persones dimissionàries que reconsideressin la seva decisió -i que malauradament no es va aconseguir-, però que tant el secretariat com la resta de la militància i el grup parlamentari segueixen treballant per la República Catalana.
La renovació del SN de la CUP és un procés obert des de l’organització per a reforçar l’executiu cupaire des de l’assemblearisme. El nou sistema d’elecció per equips -tal com es va aprovar a Esparreguera- ha de millorar la capacitat d’acció política de l’organització. A la reunió, la CUP ha remarcat que durant aquest curs polític cal realitzar el referèndum unilateral.
“La decisió s’emmarca en l’aplicació dels acords i del nou sistema per escollir el SN que la militància va aprovar a la darrera l’Assemblea Nacional, a Esparreguera.”
La CUP demana l’abstenció a les eleccions espanyoles del 20 de desembre
La CUP rebutja la via de reforma constitucional i de pacte per dalt i defensa la via unilateral per respondre al procés de recentralització neoliberal de l’estat
Fa algunes setmanes, la CUP va decidir no participar a les eleccions espanyoles del proper 20 de desembre. Després d’un debat arreu del territori, fou el Consell Polític de l’organització, el seu màxim òrgan de debat i de decisió política després de l’Assemblea Nacional, qui prengué una decisió àmpliament consensuada i que recollia arguments polítics, ideològics i organitzatius. En síntesi, la CUP entén que, la participació a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol no permeten acumular forces en la direcció de la ruptura democràtica i de la independència, en la direcció de la transformació social i tampoc en la direcció de la construcció i l’articulació dels Països Catalans.
Com és sabut, no és la primera vegada que la CUP decideix no presentar-se a unes eleccions i avalar una posició abstencionista. Per la CUP, no participar a les eleccions espanyoles, com no participar en uns comicis electorals qualssevol, no implica no intervenir-hi políticament. Afortunadament, la política va molt més enllà dels límits establerts pel sistema vigent de democràcia representativa – més encara de la democràcia representativa de l’Estat espanyol. Per això, malgrat que no participem en aquestes eleccions, no ens abstenim de posicionar-nos en relació a allò que creiem que són les tasques fonamentals del moment i a allò que estan fent aquells que sí han decidit participar en aquestes eleccions.
En primer lloc, hi ha una qüestió de principi: la CUP entenem que participar a les eleccions espanyoles significa participar de la legitimació d’un marc polític i institucional que encarna, en sí mateix, la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans.
Són legítims els arguments segons els quals la participació electoral podria ser útil per tal d’establir, eixamplar i consolidar aliances amb aquells sectors favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. També són legítims aquells altres plantejaments segons els quals la participació electoral podria ser utilitzada justament per denunciar aquest marc polític i institucional imposat.
Ara i aquí, però, aquests arguments no responen a les necessitats del moment actual: des de la perspectiva de la CUP, el missatge que transmet la participació de forces que es presenten com a independentistes és contradictori per a la credibilitat d’un full de ruta que preveu una desconnexió institucional i una ruptura democràtica amb l’estat a 18 mesos vista.
La crisi de l’Estat espanyol
L’estat espanyol es troba, des de fa ja més d’una dècada, enmig d’un procés de reestructuració interna basada en una política econòmica que ha comportat el desballestament de cada vegada més drets socials i el desmantellament dels serveis públics, així com d’una sèrie d’atacs a la llengua i cultura catalanes com a conseqüència de la necessitat del nacionalisme espanyol d’estat de reafirmar-se i de fer-se cada vegada més agressiu. L’Estat de les autonomies ha intentat adaptar-se als canvis esdevinguts, amb petits canvis constitucionals i diferents reformes estatutàries: el 2006 a Catalunya i al País Valencià; el 2007 a les Balears i les Pitiüses. Però cap d’aquests canvis no ha funcionat. O almenys, cap d’aquests canvis ha funcionat si l’objectiu era facilitar més quotes d’autogovern per als Països Catalans.
Al contrari. Hem constatat un procés constant de recentralització política i administrativa, basat en un model de finançament que ofega les comunitats autònomes catalanes, els serveis públics que han de gestionar i les seves classes populars; en l’utilització dels poders públics i judicials de l’estat per atacar sistemàticament l’ensenyament, la cultura i els símbols propis dels Països Catalans; i que es fonamenta en un nacionalisme espanyol, que malgrat que malda per modernitzar-se a través d’un canvi de color (del blau al taronja), pretén com sempre amagar la seva debilitat política i econòmica a través de l’agressivitat contra l’enemic intern que suposen els moviments d’esquerres i d’alliberament nacional dels pobles de l’estat.
Les eleccions del 20D arriben després d’un cicle històric de mobilitzacions al carrer en favor dels drets nacionals, socials i democràtics, un cicle que ha fet (o que està a punt de fer) desaparèixer forces polítiques del mapa polític, que n’ha vist créixer de noves i consolidar-se d’altres que venien de lluny. Es situen també en el context d’un cicle electoral que, tant al País Valencià com a les Illes, ha fet disminuir el suport de les forces que sustentaven el regim del 78 (PP i PSOE) per sota del 50%, i que a Catalunya ha convertit l’opció independentista en la primera opció a Catalunya. En definitiva, les eleccions espanyoles arriben en un moment en què àmplies capes de la població es qüestionen, com feia dècades que no ho feien, el sistema polític, econòmic i social sobre el qual es sustenta l’Estat espanyol.
L’alternativa és clara: intentar reformar per enèsima vegada aquest estat, o trencar amb el seu marc jurídic i polític i construir-ne un de nou.
Què ens juguem el 20D?
Els resultats de les eleccions espanyoles determinaran en quines condicions l’Estat es recomposarà per tal de continuar amb el procés de reestructuració i recentralització contra els Països Catalans i les seves classes populars dissenyat per l’oligarquia europea i estatal. El 20D és, doncs, una oportunitat perquè alguns sectors, a dreta i a esquerra, puguin obrir vies de negociació i de pacte orientades a subordinar, una vegada més, el dret a l’autodeterminació a les majories institucionals que es puguin articular al conjunt de l’Estat espanyol.
Al conjunt dels Països Catalans sota administració espanyola, les eleccions espanyoles dirimiran la correlació de forces entre aquells que volen seguir amb el procés de recentralització de l’estat espanyol i de submissió a les polítiques imposades per la Troika, i aquells que encara el consideren reformable des de posicions properes a la defensa de l’autogovern o, fins i tot, de l’autodeterminació dels pobles.
A Catalunya, a més, les eleccions espanyoles es plantejaran, per part dels partits unionistes, com una segona volta de les eleccions del 27 de setembre, amb l’objectiu de deslegitimar la majoria obtinguda de vots favorables a iniciar un procés constituent no subordinat a l’Estat i al seu marc jurídic i polític.
A les properes eleccions espanyoles no ens juguem una major acumulació de forces en la direcció de la ruptura democràtica, en la direcció de la transformació social, i tampoc en la direcció de la construcció i l’articulació dels Països Catalans. Són, per aquells i aquelles que defensem la plena sobirania del nostre poble, un terreny en què no hi tenim res a guanyar.
La nostra proposta, ara i aquí
Davant les propostes que defensen nous pactes d’estat, noves reformes constitucionals o fins i tot, un referèndum acordat amb la nova majoria política que sorgeixi d’aquestes eleccions espanyoles, la CUP i l’esquerra independentista seguim defensant que aquestes propostes són una via morta per a la construcció de la sobirania al nostre país.
Avui la prioritat continua sent teixir un nou país, uns nous Països Catalans, des de baix i des de l’esquerra. Des del municipalisme, això és, des de les institucions municipals, però també des del teixit associatiu, cultural i polític dels nostre pobles i barris, conjuntament amb veïns i veïnes que s’impliquen en la construcció de projectes col·lectius; amb els i les treballadores en defensa dels seus drets socials i laborals; amb les dones i el moviment feminista en defensa de la igualtat i del dret al propi cos; amb la pagesia i el moviment per la plena sobirania alimentària. En defensa, en definitiva, de la plena sobirania del nostre poble per reteixir la societat sobre sòlides bases democràtiques, i lluny de les lògiques depredadores del capitalisme i el patriarcat amb la vida i amb els recursos naturals.
Seguim treballant també per un acord polític global de ruptura democràtica amb l’estat espanyol, que inclogui l’assumpció d’un pla de xoc que permeti fer front a la situació d’emergència social que vivim; i l’obertura d’un procés constituent que pugui mobilitzar i articular una majoria social que obri les portes a la independència per canviar-ho tot i a l’articulació d’un projecte transformador per al conjunt dels Països Catalans; seguim treballant, en definitiva, per un acord global de ruptura democràtica que inclogui també una presidència de consens que permeti sumar cada vegada més sectors socials per un projecte de país i de societat més lliure i més justa.
Considerem que aquestes eleccions espanyoles no són útils per als objectius i les necessitats que avui tenim plantejades al conjunt dels Països Catalans, refusem participar-hi i cridem a l’activació popular per a seguir defensant que la sobirania no es demana ni es pacta, i menys amb un estat demofòbic que porta davant els seus tribunals d’excepció els representants dels nostres ajuntaments per defensar la voluntat majoritària legítimament expressada: la independència no es pacta amb l’estat, sinó que es construeix dia a dia, amb actes desobedients si cal.