• Carles Riera: «Si l’acció del Govern és de ruptura, la CUP hi pot ser»

    El cap de files dels anticapitalistes al Parlament assegura que JxCat i ERC estan “col·laborant” amb el reassentament del règim del 78 i sosté que al partit ha faltat autocrítica pel cas d’Eudald Calvo

    Carles Riera (Barcelona, 1960). Camina cap als despatxos de la CUP, a la planta baixa de la cambra, mentre els diputats van deixant l’edifici. La legislatura es va esgotant a marxes forçades, pendent només de la data de les eleccions que esculli el president de la Generalitat, Quim Torra, un cop aprovats els pressupostos. Els anticapitalistes, que en els últims comicis van presentar Riera com a candidat, s’hi presentaran amb un programa de ruptura que permeti acollir els descontents amb l’acció de Govern de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC, que aquesta setmana han tornat a topar públicament.

    Riera, en una conversa reposada, desgrana en aquesta entrevista el cas d’agressió masclista que ha comportat l’adeu d’Eudald Calvo de l’alcaldia d’Argentona -ja havia estat expulsat prèviament de la CUP, tot i que no s’havia fet públic-, valora l’acte del Consell per la República a Peprinyà, detalla com ha de ser el nou embat amb l’Estat i revela quines intencions té de cara a repetir -o no- com a candidat a les urnes.

    El cas d’Eudald Calvo, ja exalcalde d’Argentona i exmilitant de la CUP, ha centrat part del l’interès informatiu durant la setmana. Aquest episodi d’agressió masclista és una excepció dins la formació o ha passat més vegades?
    Malauradament no és l’excepció. L’esquerra independentista en general i la CUP en particular no són una excepció des del punt de vista de masclisme, el patriarcat i les conseqüències que això té en violència masclista.

    S’hauria d’haver fet públic el cas, quan va passar?
    Som un espai que està lluitant per superar aquesta etapa i poder assolir l’objectiu que realment els nostres espais polítics siguin lliures de masclisme i segurs. Si abans feia autocrítica com a moviment, ara ho faig com a home: els homes de l’esquerra independentista i de la CUP hem de fer autocrítica perquè si encara no hem resolt aquest problema, és perquè els homes no estem fent prou per resoldre’l. Les dones s’han posat al capdavant a l’hora de denunciar i liderar el canvi.

    Dit això, la CUP aplica un protocol per prevenir i abordar les violències masclistes. Quan una dona expressa una denúncia, l’escolta i es posa en contacte amb l’home agressor. La prioritat és el reconeixement, la reparació i la seguretat de la víctima. I, tot seguit, abordar una sèrie de mesures amb l’home agressor, que primer ha de passar pel reconeixement de la seva responsabilitat i assumir una sèrie de mesures de caràcter formatiu per tal de poder estar en condicions de no repetir aquest tipus d’agressions. Si aquesta persona assumeix mesures de formació, transformació personal i compromís de no repetició, possiblement no caldrà arribar a determinats extrems. Però depèn de la naturalesa dels fets, si són realment molt greus, podríem arribar a una expulsió.

    Dins d’aquest protocol, la CUP té un compromís i una obligació de confidencialitat. La persona agredida sí que és lliure de fer-ne la difusió pública que vulgui, en funció de les seves necessitats, dels seus desitjos i de la seva llibertat. Nosaltres no ho podem fer.

    I no creu que ha faltat transparència, en aquest cas?
    Des del nostre punt de vista, no. Hem aplicat estrictament el protocol que ens hem donat per tal de resoldre i abordar aquests casos. Cada vegada que ens trobem amb un cas públic, ens adonem de les mancances i de les insuficiències que encara tenim a l’hora de prevenir, abordar i gestionar aquests casos. Els homes de l’esquerra independentista i de la CUP, en aquests moments, encara no tenim una consciència prou assumida de la nostra responsabilitat en aquesta realitat com a reproductors i transmissors del patriarcat i del masclisme en els nostres espais polítics.

    Aquests protocols queden dins de l’organització. En quin punt han de fer el salt a la justícia ordinària? Depèn exclusivament de la víctima?
    Tot el que fem a la CUP no substitueix ni ha de ser cap impediment pels procediments ordinaris que té preparat el nostre sistema judicial. Per tant, en paral·lel o complementàriament al fet que estigui en marxa el procediment a la CUP, la persona víctima pot decidir tirar endavant amb tots els instruments que la justícia posa al seu favor. Cas que ho decideixi, òbviament les instàncies de la CUP responsables d’aquest tema es posaran a disposició per donar suport i acompanyar-la fins que vulgui.

    Ha faltat autocrítica a la CUP, aquesta setmana?
    Bé, sí. Ens manca autocrítica perquè, òbviament, no ho estem fent prou bé. Hi ha casos que no s’estan tancant o resolent prou bé. Hi ha persones víctimes que no senten que el seu cas s’hagi abordat prou bé, que no s’hagi generat prou acompanyament. Hem de fer autocrítica, en aquest sentit. Si els homes estiguéssim a l’alçada del que hem de fer, aquestes situacions no es continuarien produint.

    A banda del cas de Calvo, la setmana política ha estat molt marcada per la ressaca de l’acte del Consell per la República a Perpinyà, al qual no van assistir com a organització. No pertanyen, tampoc, a l’organisme. Vist en perspectiva, creu que va ser un encert?
    Seguim reconeixent Carles Puigdemont com a president legítim, i també reconeixem el rol central que tant ell com el Consell per la República tenen en l’actuació internacional de l’independentisme. La CUP no participa del Consell perquè el seu president continua sent, a la vegada, el cap d’una determinada formació política i electoral. Hi ha un plantejament polític que nosaltres no compartim: pau institucional a Catalunya, i activisme independentista a l’exterior. Creiem que hi ha d’haver conflicte als dos nivells, a l’interior i a l’exterior. Si avancem en el conflicte des de les institucions, ens serà molt més fàcil ser al Consell. A banda, l’acte de va esdevenir un acte preelectoral de l’espai polític de JxCat des del moment que el president Torra anuncia les eleccions.

    Hi havia elements que ens haurien animat a participar-hi, com l’aspecte antirepressiu i internacional, o que fos un acte molt important de reivindicació dels Països Catalans. Per aquests motius va anar-hi tanta gent, i ens n’alegrem. Però era, sens dubte, un acte preelectoral de l’espai postconvergent. Per això no hi vam anar oficialment, però en cap moment la CUP va dir a la seva militància que no hi assistís. No hi va haver una representació institucional, però hi va haver molta militància que hi era.

    Vist en perspectiva, i havent escoltat els missatges des de l’escenari, creu que va ser un acte electoral?
    És veritat que va fer un esforç molt important en el to i el discurs antirepressius, però en el context polític en el qual ens movem, va ser un acte preelectoral de JxCat. Podem participar de la unitat, podem contribuir a la unitat a nivell antirepressiu. Ara bé, si aquesta unitat vol dir construir-la al voltant del pal de paller de JxCat, no hi podem estar d’acord. I menys en un context preelectoral. Si se’ns diu que la unitat independentista passa necessàriament per fer fort l’espai de JxCat, no hi podem participar.

    El paper que ha de tenir Puigdemont no ha de ser el de líder de JxCat i, al mateix temps, president del Consell?
    La seva opció partidista li afebleix i li limita la seva funció presidencial a l’exili i la presidència del Consell.

    També és veritat que és l’únic líder polític capaç de sumar més de 150.000 persones en un míting.
    Evidentment. És un factor que hem de reconèixer.

    És més important que t’aplaudeixin a Perpinyà o a Cornellà?
    Al final, aquesta batalla la guanyarem aquí. Les revolucions de naturalesa nacional, social i democràtica, es guanyen al territori. La dimensió internacional és importantíssima, i arriba un moment que la suma de la batalla nacional i internacional dona la victòria, però la certifiques a casa. Guanyar a Cornellà també és molt important.

    Una de les batalles dels últims mesos ha estat en el si de l’independentisme per la resposta a la sentència del Tribunal Suprem. La CUP, el Govern i tot el moviment han estat a l’alçada del moment?
    Rotundament no.

    A què ho atribueix?
    Com a mínim, és la tercera vegada que ens passa, ja va ser així l’1-O i el 3-O del 2017. Cada vegada que la ciutadania ha fet un pas de deu metres, les organitzacions polítiques i institucionals només hem tingut la capacitat de fer-lo de quatre metres. A partir del 14 d’octubre del 2019, amb la sentència del Suprem, torna a passar el mateix. El múscul, la força i la capacitat d’organització social desborda i genera un capital polític, una capacitat de ruptura, de radicalitat, transformació i canvi que després els partits i les institucions no estem a l’alçada per donar-hi una resposta política i institucional.

    Els uns, perquè des de la nostra força limitada, des de la minoria i l’oposició, no tenim prou capacitat com per fer valdre els nostres arguments i propostes i no tenim prou força i capacitat per condicionar i transformar la resta de partits i institucions. Hem fet tot el que hem pogut per animar el carrer a la mobilització i a la desobediència civil, hem fet tot el que hem pogut per traslladar això al terreny institucional, però no ens n’hem sortit per convertir-ho en una resposta política. I els partits de la majoria, en un moment determinat, reculen. En lloc de sumar-se a aquest tsunami, a aquesta onada, i surfejar-la per tal de traduir-la en un canvi polític, no ho fan. Són porucs, són conservadors.

    La CUP, de cara a les properes eleccions, vol aglutinar el descontentament que s’ha generat. Com ho faran?
    Volem aglutinar la protesta, la desobediència que està fortament musculada a la nostra societat. Però en tots els terrenys: en la lluita per la independència i en la lluita pels drets socials. Això implica fer una proposta que, per més que tingui en la CUP un pilar central i un referent fonamental, sigui el més oberta i generosa possible. Una proposta més generosa que mai, més àmplia que mai, des del punt de vista de com articular la seva forma política i electoral. Per tal de tenir prou múscul per activar el carrer -mobilització, desobediència- i també tenir prou força i ser prou decisives a les institucions com per quan arribi el moment poder articular això en una resposta política.

    Les institucions tenen prou força per desobeir?
    Estem en unes institucions absolutament debilitades. Ens movem en un context repressiu que les ha debilitat encara més. I en les forces que han governat també hi ha hagut una autocensura molt important. No s’han explorat ni explotat els límits del propi marc institucional, i encara molt menys s’ha tingut la voluntat de transgredir-los. Quan els transgredeixes, l’Estat respon agressivament.

    Potser és que la repressió ha funcionat.
    Evidentment que els partits de Govern, precisament pel fet de ser-ho, han patit la repressió de forma brutal. Quan es rep una repressió tan forta, això requereix anàlisi, readaptació, comprensió del fenomen. Tot el període de l’octubre del 2017, el període del 155 i la repressió ens ha permès prendre mesura de la naturalesa de l’Estat, del context de la Unió Europea (UE) en el qual ens trobem, i per tant això s’ha de traduir en aprenentatge i en intel·ligència política. Inevitablement caldrà fer passes endavant i la naturalesa de l’Estat ens demostra que per fer-les caldran ruptures democràtiques, actes de sobirania, més mobilització i assumir més repressió. Nosaltres volem ser més forts per ser determinants al carrer, al Parlament, al Govern i a les institucions.

    Parla de ruptures democràtiques i actes de sobirania. Com es mantenen perquè la repressió no passi per sobre?
    Cal una massa crítica social prou àmplia i mobilitzada de manera permanent per sostenir l’embat contra l’Estat. Això s’ha demostrat possible en la nostra societat i es tracta, per tant, de fer créixer-la i organitzar-la millor. La resolució del conflicte arribarà en un diàleg més enllà de l’estat espanyol i Catalunya, possiblement a escala internacional, però per fer possible aquest marc cal desbordar democràticament l’Estat. Això s’ha de fer des de la societat civil organitzada i desobedient, i des de les institucions, que han de plantar cara, tensar la situació i generar conflicte exercint sobirania en tots els àmbits, no només el nacional. Tot plegat provocarà tensió i s’haurà de sostenir, i a vegades caldrà assumir repressió, però això entra en la lògica del conflicte que ens permetria anar amb força a la taula de diàleg internacional amb l’Estat.

    Ara com ara, l’Estat té sobre la taula tots els seus instruments repressius i cal posar-nos a la seva alçada des del punt de vista del poder. Ens hem de plantejar el problema de la presa del poder, que és una cosa que no es va plantejar l’any 2017. Hem de tenir la capacitat de disputar el poder a l’Estat per forçar-lo a negociar, i això es farà entrant en una lògica de conflicte. Els actes simbòlics, els pronunciaments retòrics ja estan esgotats. Per més que el Parlament torni a proclamar la independència o el president surti al balcó a proclamar la República, l’endemà ni som independents ni som una república més enllà de l’ànim de la gent. En el camí d’un acord internacional per resoldre el conflicte caldran actes d’unilateralitat que ens donin força i forcin l’Estat.

    Hi ha una majoria ciutadania disposada a fer tot això?
    Sota condicions molt adverses i precàries, el referèndum de l’1-O va superar el 40%. L’hegemonia des del punt de vista de la mobilització social és evident. El mapa electoral municipal és indiscutible i les majories parlamentàries es repeteixen i tots els estudis diuen que aquesta realitat es consolida. Tenim el múscul democràtic suficient per posar en marxa un nou embat amb l’Estat. Podem deixar-ho tancat i resolt? No ho sé, però tenim força suficient per tornar a engegar un nou cicle en aquest sentit. L’experiència demostra que el moviment creix en el conflicte, tenim una massa crítica suficient per engegar un nou embat i al final haurem de votar sí o no en el marc d’una concertació internacional i aquell dia veurem si som prou o no.

    S’ha fet partidisme també amb la desobediència?
    S’ha fet partidisme amb tot, fins i tot amb la repressió, amb la presó i amb l’exili. Si anem a casos concrets, era legítim i necessari defensar l’escó i la presidència de Quim Torra. Nosaltres amb això som implacables, malgrat que això pugui suposar repressió a les persones de la mesa del Parlament. De fet, precisament per això ens hem ofert per entrar a la mesa. Fins i tot hem dit que podíem entrar per fer unes accions concretes i després sortir-ne. Creiem que la mesa ha d’assumir, com va fer la presidenta Forcadell, els advertiments del TC i les procediments de la Fiscalia en les propostes de resolució que defensen el dret d’autodeterminació o critiquen la Corona, perquè forma part de la defensa de la dignitat de la institució. Ara bé, tampoc es tracta de desgastar la mesa perquè sí. La desobediència s’ha d’inscriure en una estratègia, s’ha d’organitzar, hi ha d’haver un endemà, un càlcul i una planificació.

    Aquesta estratègia de mirada llarga se centra ara en la mesa de diàleg. Vostès són molt crítics i no creuen que tregui resultats.
    És mèrit del moviment independentista, que ha aconseguit un mínim canvi de lògica en l’Estat i que es creï un espai de diàleg sota una certa observació internacional. Nosaltres creiem que aquest assoliment, en comparació amb tota la força del moviment independentista, és molt petit i es pot anar més enllà. La taula no anirà més enllà perquè no es donen les condicions perquè així sigui si volem parlar d’autodeterminació, de la fi de la repressió, de l’amnistia i de la recuperació dels drets civils i polítics. Si l’objectiu és aquest, aquesta taula ara no està en condicions. No perquè no ho vulgui la part catalana, sinó perquè la part espanyola no ho vol. I probablement ni pot.

    Tot plegat forma part d’una operació de reassentament del règim, de pau institucional, d’enfortiment de l’statu quo i dels marcs polítics i jurídics existents. Hi ha un joc a tres bandes entre Madrid, Barcelona i Catalunya per reforçar el règim. PSOE i Podem permeten algun petit pas que abans no era possible, però de seguida topa amb els límits. No s’està trencant amb el règim. Cal passar de pantalla per parlar d’autodeterminació i per això cal un nou cicle de mobilitzacions, desobediència i conflicte, i per això l’esquerra independentista ha de ser decisiva.

    En el millor dels casos, què en pot sortir, d’aquesta taula de diàleg?
    Probablement no en surti res de rellevant o central, més enllà del punt on ja s’està: el reconeixement de les dues parts, reconeixement del conflicte i que requereix una solució democràtica, però probablement no es vagi més enllà. Podrà anar més enllà qui vulgui una reforma autonòmica, però crec que això no és el que vol l’independentisme.

    És una enganyifa, doncs, com deia Clara Ponsatí?
    És una enganyifa si algú es creu que aquesta taula servirà per resoldre el conflicte i assolir l’autodeterminació. Si algú diu que aquesta taula és un marc útil per resoldre el conflicte s’enganya o enganya, o totes dues coses. La taula és una fase del conflicte, l’hem de veure en perspectiva històrica i veient què passa a d’altres llocs. És un petit pas endavant que optimitza el que pot donar l’Estat en aquests moments, que malbarata gran part del potencial del moviment i que es pot convertir en una trampa, perquè pot donar la imatge internacional que anem bé i desactivar la mobilització i fer que es posin per sobre de l’autodeterminació objectius de desenvolupament autonòmic. Aleshores sí seria una enganyifa. Si serveix per constatar que fins aquí hem arribat i que cal una nova passa endavant, un desbordament democràtic, per obligar l’Estat a abordar l’autodeterminació, vol dir que estarem en el camí correcte.

    La CUP hi pot ser, en aquesta taula?
    El president Torra va oferir a la CUP ser-hi. Sempre dic que quan la CUP hi sigui voldrà dir que anem bé, però la taula té uns límits que nosaltres ja constatem i, amb tot el respecte, no volem col·laborar-hi. No estem en un moment de gran feblesa de l’Estat, sinó de reassentament del règim.

    JxCat i ERC hi estan col·laborant?
    JxCat i ERC hi estan col·laborant, evidentment. Això també forma part de les fases d’un procés d’aquestes característiques. Nosaltres volem ser clau de volta per aconseguir que la força al carrer es tradueixi en passes endavant més sòlides. Aquest no serà un procés ràpid ni fàcil, ni es podrà fer dins del marc jurídic i polític existent amb algunes transformacions. Serà llarg, difícil i dur, i l’hem de veure amb aquesta perspectiva. Hem d’arrossegar sectors que avui encara no estan prou convençuts, l’independentisme sempre ha de voler sumar i créixer amb gent que vegi que en una república catalana viurem en un marc de més drets socials, civils i polítics, independentment de la seva identitat nacional, cultural o lingüística. Aquest és un gran repte que tenim.

    Els comuns, per exemple?
    Els comuns i Podem, quan van néixer, volien impugnar i tombar el règim. Ara sembla més aviat que l’apuntalen juntament amb el PSOE i es converteixen en una força reformista. Formen part d’aquest reassentament de l’Estat. Els hem d’arrossegar cap a posicions rupturistes i sobiranistes, demostrant-los que la confiança en què l’Estat i el règim es poden reformar és ingènua.

    És viable una estratègia unitària en l’independentisme?
    Ara mateix és molt difícil perquè tot està molt condicionat per l’electoralisme. Quan el moviment va per davant, anem ràpid. Quan això no passa i s’imposa el partidisme, tot s’atura. Fins i tot la repressió, que hauria de ser un tema que generés molta unitat, no actua en aquest sentit. Per nosaltres és encara més difícil, perquè també patim la repressió del Govern de la Generalitat. La repressió no només ve de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, també ve de la conselleria d’Interior, i no és fàcil trobar un punt en comú ni tant sols pel tema antirepressiu. Esperem que passades les eleccions tinguem una nova oportunitat, perquè per exercir l’autodeterminació i sostenir-la l’endemà caldrà una estratègia d’unitat independentista, haurem d’haver sumat múscul social i haver reactivat la mobilització i la desobediència civil.

    La pluja de retrets de JxCat i ERC fa viable aquesta estratègia unitària?
    No hi ajuda gens. Potser soc autoreferencial, però tot això podrà canviar en la mesura que l’esquerra independentista sigui més forta. La unitat independentista que vam viure en la fase anterior es va demostrar útil per fer possible l’1-O, i prou. Des d’aleshores ha estat un despropòsit. Hem aconseguit certs nivells d’unitat antirepressiva i la CUP ha jugat un paper molt important i generós en això, també a l’hora de mantenir aquest espai multilateral amb partits i entitats per arribar a acords. Però des de l’1-O fins ara no s’ha assolit un marc d’unitat independentista que sigui vàlid i útil. El lideratge de JxCat i ERC, i la disputa per aquest lideratge no ens està portant on hem d’anar, i per això cal un tercer actor que aporti contundència en la lluita nacional i per l’autodeterminació i sumi per l’esquerra en la defensa dels drets socials.

    Aquest contrapès que vol fer la CUP es pot fer des del Govern o s’ha de fer des de fora?
    És aviat per dir-ho, però si del que es tracta és d’una acció de govern de ruptura democràtica amb l’Estat, d’exercici de la sobirania des de les institucions per defensar el dret d’autodeterminació, un Govern que plantegi una política feminista, una defensa dels drets socials i laborals, una educació i la sanitat pública per a tothom, una recuperació dels recursos estratègics i les infraestructures del país, i que lideri les institucions en aquest camí de confrontació per forçar les condicions perquè hi hagi un marc internacional per exercir l’autodeterminació, nosaltres podem estar en el Govern.

    Encara que sigui presidit per JxCat?
    També podria estar presidit per nosaltres! Si es tracta d’estar en un Govern que dugui a terme polítiques de ruptura democràtica, defensa de drets socials i exercici de l’autodeterminació, nosaltres podem ser-hi. Si es tracta d’estar en un govern per gestionar l’autonomia i la normalitat institucional, no hi ha sentit que l’esquerra independentista hi sigui.

    Les eleccions han de ser a la primavera o la tardor?
    No sé quan seran les eleccions, però els rumors apunten que seran més cap a la tardor. No se sap mai, perquè depèn de molts factors. Nosaltres estem preparats. No té molt sentit allargar-ho gaire, tot això. Un Govern que es reconeix exhaurit, una situació institucional esgotada i la paradoxa de dir que s’aprovaran els pressupostos i es convocaran eleccions… Això es inversemblant.

    Vol repetir com a candidat?
    Estic a disposició de la CUP, tant per repetir com per no repetir. En aquests moment, les persones de legislatures anteriors poden repetir i, per tant, jo com a militant estic disposat a continuar i, de la mateixa manera, estic disposat a fer un pas al costat per garantir la renovació. El que decideix la CUP estarà bé. Ho decidirà la militància i ens hi posarem a partir de la segona quinzena de març.

    Publicat a Nació Digital per Bernat Surroca i Oriol March | Imatges d’Adrià Costa

     

     

  • Jordi Puig passarà per l’Aplec dels Perdons amb el seu projecte “Rodant fins a la República”

    L’Aplec dels Perdons rebrà una visita especial a la tarda. Jordi Puig, un dels noms de referència de l’independentisme dels anys vuitanta, hi arribarà amb cadira de rodes. I és que Puig, en mostra de solidaritat amb els presos polítics, va iniciar el desembre passat una ruta pels Països Catalans en cadira de rodes i ho està explicant al compte de Twitter @Cami_Republica. Aquest diumenge passarà per Blanes, on dinarà, i tot seguit anirà fins a Santa Cristina per assistir a l’Aplec dels Perdons.

    La previsió és que arribi a Lloret cap a les cinc de la tarda.

    Jordi Puig va estar a la presó més de tres anys per una condemna a vuit anys de presó dictada per un tribunal militar per l’assalt fallit a la caserna de Berga, el 15 de novembre de 1980, assalt que va ser atribuït a ETA politicomilitar. Va sortir en llibertat condicional el 1985. El 1992 el Tribunal Constitucional li va concedir l’empara d’acord amb el fet que els tribunals militars que el van jutjar van violar el principi de la presumpció d’innocència.

    El seu judici va ser anul·lat i finalment el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per no haver respectat el seu dret a la pressumpció d’innocència.

    A Jordi Puig li van haver d’amputar les dues cames en explotar-li el 21 de març de 1990 un artefacte que manipulava al costat dels jutjats de Santa Coloma de Farners, cinc anys després de quedar en llibertat condicional en la condemna per l’assalt a la caserna de Berga.

    Font: Nova Ràdio Lloret

  • Diada de Mallorca

    Des del Bloc d’Unitat Popular tornen a convocar la manifestació de la #DiadadeMallorca el dia 30 de desembre, a les 18 h, al Passeig del Born.

    Sortim al carrer per una Mallorca sobirana, lliure de la imposició i negació a la que ens sotmet l’estat espanyol. Amb la construcció dels Països Catalans a l’horitzó, en la nostra Diada nacional, afirmam que som un poble digne que mai renunciarà al seu futur.

    Necessitam sobirania. Només així podem fer front a les necessitats de la gent de Mallorca. Només així podem encetar la profunda transformació social que ens permeti superar el capitalisme i el patriarcat, així com aturar la destrucció del nostre territori.

     

  • Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació

    Unitat Popular per la plena independència dels Països Catalans

    En la celebració de la Diada del 31 de desembre, ens reafirmam una vegada més: l’autonomisme ens aïlla, l’autodeterminació ens unifica. Dins del règim autonòmic no tenim futur perquè s’ha demostrat que no permet el desenvolupament d’una vida digna per les classes populars. La millora del nostre dia a dia només pot passar per una ruptura amb l’estat actual de les coses.

    Quan parlam de ruptura parlam d’anar més enllà de canvis de govern. Parlam de canvis estructurals, de sotracs que sacsegin els fonaments d’un sistema d’explotació que destrossa el territori, retalla drets i llibertats a la classe treballadora, explotant-nos cada vegada més, especialment a les dones, a qui, a més, amb una violència constant que no dubta en recórrer a l’assassinat, com en el cas de Palma d’enguany tot just fa uns mesos, dels 25 en total als Països Catalans.

    El govern actual s’ha mostrat incapaç, si és que no directament mancat de voluntat, de fer front al monocultiu econòmic del turisme. L’explotació que suposa afecta a tots els ressorts de les nostres condicions materials de vida: des del preu desorbitat de l’habitatge, a la precarització de les nostres feines -especialment, les dones treballadores- i l’anorreament de la nostra identitat nacional, amb una progressiva i accelerada substitució i desaparició lingüística i cultural. Tot plegat, significa la negació de totes les sobiranies de què necessitam disposar per viure dignament.

    El Govern progressista no ha significat una vida millor per la gent de Mallorca, sinó que ha blanquejat el sistema de misèria de les autonomies. Els partits d’esquerres ja es preparen per tornar a vendre fum a la campanya electoral, mentre la realitat de Mallorca són els desnonaments, la precarietat laboral, la massificació turística, la destrucció del territori i la violència contra les dones.

    Aprofitant-se de la incapacitat de “l’esquerra” parlamentària, la dreta es rearma. El PP pretén recuperar unes institucions que creu seves, amb les que s’enriquí, enriquí a la seva classe i empitjorà la vida a la majoria de la població. En paral·lel, Ciutadans tira d’anticatalanisme i d’una falsa renovació política per intentar fer-se amb un lloc decisiu al futur parlament.

    Davant dels carrerons sense sortida de l’autonomisme, l’Esquerra Independentista contraposam un projecte capaç de generar un futur de dignitat per Mallorca: situam l’autodeterminació i un projecte socialista i feminista que posi la vida al centre. Colze a colze amb el Moviment Feminista de Mallorca, apostam per armar una vaga general feminista per al pròxim 8 de març. Amb el conjunt de la Unitat Popular, arrelem per tenir un projecte de sobirania per Mallorca, per posar límits al turisme, per protegir el territori, per garantir serveis públics, casa, treball, energia i la resta de subministraments bàsics a tota la població de Mallorca.

    A la venda de la nostra illa i dels seus recursos, nosaltres apostam per construir sobiranies per Mallorca. A les retallades i atacs contra la classe treballadora i les classes populars, nosaltres decidim exercir drets per al poble. A l’autonomisme, renovat o no, però ja caduc, nosaltres tenim clar que necessitam l’autodeterminació per als Països Catalans.

    Caminam cap a la ruptura, ofeguem el règim del 78 on, 40 anys després, no ha canviat res. Construïm Unitat Popular per la plena independència dels Països Catalans. Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació!

  • De les barricades d’ahir a les victòries de demà

    Les autores, membres de l’organització Arran, defensen la seva praxi política davant de la criminalització de què són objecte per part de l’”aparell de propaganda del règim” i argumenten la legitimitat de l’”autodefensa popular” davant de la “violència institucionalitzada“

    El règim necessita el PSOE per autolegitimar-se intentant vendre algunes de les seves polítiques com socialdemocràcia, perquè la classe treballadora les creguem com victòries quan realment ens lleven tota possibilitat de tenir vides dignes

    Aquest divendres hi ha la intenció per part del Consell de Ministres de reunir-se a Barcelona, i fa poc, s’ha fet pública la reunió prèvia a aquest entre el president del Govern espanyol i el de la Generalitat de Catalunya. Ambdues reunions estan plantejades per fer una demostració de força per part del govern estatal, tant com per tot allò que impliquen simbòlicament com per l’acompanyament a aquestes de milers de policies, evidenciant així com el règim del 78, del qual el PSOE n’és partícip, trontolla per totes bandes.

    N’és partícip perquè el règim el necessita, per autolegitimar-se intentant vendre algunes de les seves polítiques com socialdemocràcia, perquè la classe treballadora les creguem com victòries quan realment ens lleven tota possibilitat de tenir vides dignes. Queda palès quan veim com es consolida un sistema que ens deixa sense casa, sense feina o en condicions de precarietat extrema negant-se a derogar la reforma laboral del PP; que manté murs i reixes tacades de sang a la frontera sud i tanca persones en CIEs pel fet de ser migrants, desposseint-les de la dignitat inherent a tot ésser humà; que gira l’esquena a la violència masclista i sustenta una justícia patriarcal que deixa violadors en llibertat i tanca els ulls davant les agressions que pateixen les temporeres a Huelva; que es lucra de vendre armes a aquells que financen Daesh; que participa de l’imperialisme de l’OTAN i –sobretot– s’evidencia quan li fa el joc a la dreta espanyola.

    Va fer-ho durant la transició i segueix fent-ho ara, amb el pacte amb el PP per aprovar la reforma de l’art. 135 de la Constitució espanyola, quan varen acordar l’aplicació del 155 i van criminalitzar a les independentistes que l’1 d’Octubre vam sortir a votar, mantenint a les preses polítiques a la presó i segueixen fent-ho quan legitimen a la dreta més rància de l’Estat espanyol en els seus atacs més flagrants contra l’organització popular i aquells col·lectius que són capaços de jugar un pols al poder, clamant als mitjans la nostra il·legalització.

    Per tot l’esmentat, en reacció a la presència del Govern socialista a Catalunya, des de l’autoorganització popular s’han convocat, conjuntament amb diferents agents socials i polítics d’arreu del territori, mobilitzacions de rebuig, perquè encara que intentin que se’ns oblidi, el PSOE és un dels pilars polítics essencials pel sosteniment del Règim i la nostra obligació com a poble és no restar callades davant dels seus atacs.

    La història ens ha ensenyat molts exemples de lluita, ja que una vegada darrere l’altra, la classe treballadora s’ha rebel·lat contra les opressions i aquell qui l’oprimeix. Als Països Catalans trobam nombrosos exemples d’aquesta cultura revolucionària: des de la lluita antifranquista dels maquis a les muntanyes, a les milicianes que s’aixecaren contra el feixisme amb tots els mitjans al seu abast; des de les obreres de les selfactines alcoianes a les obreres de la Setmana Gloriosa (mal anomenada Setmana Tràgica), sense oblidar els maulets i tantes altres que ens precediren en la lluita. I tot i que la classe dominant ha volgut amagar aquesta tradició per fer-nos-la oblidar, als Països Catalans veim com l’organització i l’empoderament col·lectiu s’enforteixen i avancen.

    Darrerament, hem vist la lluita combativa exemplificada amb el moviment Armilles Grogues, que ens ensenya que de les revoltes populars en surten victòries, tot i el grau de repressió i la força i control que actualment tenen els estats capitalistes. Hem vist la utilitat de la lluita combativa, de la força del poble per crear inestabilitat en un sistema que l’oprimeix. Així doncs, tancar les portes a la combativitat és descartar una eina per aconseguir la victòria, és desposseir-nos –nosaltres mateixes– de possibilitats per fer front aquells qui precaritzen les nostres vides i, en definitiva, d’opcions per guanyar.

    És per això que exercir l’autodefensa popular per protegir-se de la violència institucionalitzada ja no és que sigui legítim, que naturalment ho és, sinó que és necessari. I és necessari defensar-la, aconseguir fugir de la moral burgesa que ens fa renegar d’allò que ens és útil com a classe treballadora, que ens fa condemnar la que segurament és una de les nostres millors eines. Així doncs, hem de saber jugar les eines de lluita, les hem de saber aplicar, organitzar i construir. Hem de saber teixir victòries malgrat que l’enemic estigui preparat, tot combinant manifestacions, accions esporàdiques i okupacions, pintura, pancartes i barricades, casals, ateneus i festes populars, independència, socialisme i feminisme. En definitiva: organitzar-nos i guanyar.

    Sabem que, tant el 20 com el 21 de desembre, el poble català s’alçarà contra un govern estatal opressor que mai ha tengut com a objectiu la millora de les condicions de vida de la classe treballadora. També sabem que les mobilitzacions que hi hagi durant aquestes jornades seran combatives, així com el macrodispositiu policial que assetja Barcelona ens fa saber que seran fortament reprimides. Però com hem vist amb el recent exemple de l’Estat francès, no es pot exigir a un poble que resti passiu davant d’unes condicions de vida de misèria, davant d’un règim que manté entre reixes les preses polítiques i lluny de casa les exiliades, que atempta cada dia amb menys pudor contra qualsevol mena de llibertat d’expressió mentre empara l’extrema dreta en el seu discurs d’odi, que reprimeix qualsevol mostra d’organització i lluita. No ens podem quedar quietes ni podem renunciar a defensar-nos.

    El poder, a través dels mitjans de comunicació que formen part de l’engranatge de propaganda, ens criminalitzarà i intentarà fer creure al món que nosaltres som les violentes, que nosaltres mereixem la repressió, que som qui atacam en lloc de ser qui es defensa, i ho farà en un estèril intent d’alliçonar a tot un poble en la submissió, però nosaltres no ho hem estat mai de submises. No deixarem de lluitar i de fer servir les eines que calgui per fer-ho, perquè si amb la repressió busquen que continuem oprimides, no els cedirem mai aquesta victòria. No podem deixar que ens confonguin d’enemics, perquè l’important és per què lluitem i no si ho fem amb la cara tapada o no. De les barricades d’ahir construirem les victòries de demà. Som poble rebel: tombem el règim!

    Per Adriana Roca i Núria Martí | @Arran_jovent
    Publicat a LaDirecta

  • La CUP Crida Constituent en campanya

    El vot que més lluita, amb la gent que no es rendeix!

    NO DEMANAREM PERMÍS PER SER LLIURES NI PERDÓ PER SER-HO!

    DEMPEUS.CAT

    Ara i aquí: per les llibertats, tombem el 155!

    El proper 21D afrontem l’excepció autoritària, repressiva i antidemocràtica que vivim: amb una convocatòria electoral il·legítima del partit més corrupte d’Europa, en un país intervingut per tots costats i sota el setge decretat per l’Estat espanyol. De nou amb exilis, un altre cop amb presos i preses polítics i rere la major violència policial de persecució produïda l’u d’octubre contra els qui defensàvem les urnes democràtiques. Un cop més, hem de fer del 21D un bumerang republicà, democràtic i social contra el 155 i contra els que neguen, a cops, el dret a la lliure autodeterminació del nostre poble.

    La lluita sempre continua: tots els drets per a totes les persones!

    Pam a pam i barri a barri, cal fer del 21D el punt d’obertura del procés constituent que ha de definir i garantir, entre totes i tots, el futur just, solidari i habitable que mereixem. Enmig d’uns Països Catalans delmats per l’atur, la precarietat i les desigualtats; quan encara paguem el frau i l’estafa del rescat bancari i sofrim encara els costos vergonyants de la corrupció i el capitalisme dels amiguets; i davant la UE del cinisme, la hipocresia i la vergonya. El bloc elitista i antisocial del règim del 78 –PP, PSC, C’s– vol violentar la voluntat popular i reprimir el desig majoritari de canvi polític i social. 21D: democràcia o demofòbia. Quan la llibertat és inajornable i quan no pensem acatar ni tolerar cap injustícia. Sense equidistàncies, ara més que mai, fem del 21D un altre jorn de dignitat rebel en defensa dels drets socials, civils i polítics de totes i tots.

    Radicalment democràtics:

    feministes, ecologistes, antifeixistes, d’esquerres i independentistes!
    Sota circumstàncies excepcionals, davant la major ofensiva repressiva des del final de la dictadura contra el nostre poble i per tercer cop consecutiu, la CUP-Crida Constituent concorre –des del municipalisme d’alliberament, el feminisme i l’ecologisme; des de l’antifeixisme, la solidaritat i la radicalitat democràtica– a les eleccions al Parlament de Catalunya, conscients que la República es construeix quotidianament al carrer, municipi a municipi i comarca a comarca. Dia rere dia i lluita a lluita. El 21D hi tornarem de forma excepcional: com ho vam fer l’u d’octubre, com ho vam fer a la vaga general del 3-O, com ho vam fer el 8-N. El millor de la gent contra el pitjor de l’Estat.

    La República que vindrà: des de baix, en comú i entre totes i tots!

    El nou cicle polític i social que s’obrirà el proper 21D determinarà severament si ens governem o si ens governen. El que no podem ni pensem assumir, per dignitat, és que la violència d’Estat doblegui aquest poble. Perquè el 21D no venim només a aturar un cop d’Estat, sinó a continuar, amb més fermesa i determinació que mai, construint el futur que ens volen segrestar: la República que vindrà. Sense cap renúncia, cal continuar obrint des de baix, unilateralment, entre totes i tots i en cada lluita compartida, el que pretenen tancar des de dalt.

    Ens juguem el futur!

  • Assemblea Oberta CDR

    2O-puntet

  • Viure vol dir prendre partit

    lloret22092017

  • SOS democràcia!

    lloret20092017

  • Assemblea Oberta pel referèndum

    ao_150817

Pàgina 1 de 1012345...10...Última »