• La CUP entre Escil·la i Caribdis

    L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau

    És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient

    En una conferència recent, un filòsof madrileny que ha fet una aposta nítida per Podemos i que admiro per la seva passió dialèctica, emprenia una crítica radical al populisme de Laclau, que com sabeu ha estat assumit com a brúixola política de la formació d’Iglesias i Errejón. Servidor, per cert, també ho ha criticat. El què m’interessa assenyalar, però, és que malgrat ser-ne un crític ferotge, pressuposava que el populisme era una estratègia inevitable que ens venia imposada per un fet: el món polític està travessat de símptomes, motiu pel qual la veritat (o el que seria el mateix, interpreto: la coherència a uns principis o a una estratègia política) no té cap possibilitat de fer-se valer per si sola. Perquè la veritat serveix per enfrontar-se a l’error, però no a mers símptomes. Entengueu aquí símptoma no com a sinònim d’indici, sinó com a oposició a un senyal clínic objectivable, és a dir, entengueu símptoma com una descripció matussera subjectiva, allunyada per tant de la veritat i de tota racionalitat.

    Així és. La CUP està aprenent a batzegades que el món polític del capitalisme -i més encara, l’anomenat procés independentista- està replet de símptomes i que, com diu Carlos Fernández Liria, amb els símptomes no s’hi discuteix dient la veritat. No pots dir-li a un claustrofòbic que l’ascensor no es quedarà aturat amb arguments racionals igual que no pots convèncer amb estadístiques i veritats sobre accidents d’avió algú que té fòbia a volar. Malgrat tot, ho hem de provar. Sembla evident a hores d’ara que amb el procés català passa el mateix. M’explico a continuació, que la simptomatologia processista és llarga i extensa.

    Un partit amb seus embargades, que paga al seu tresorer 250.000 euros perquè surti de la presó, que no gosa presentar-se en solitari a unes eleccions perquè sap que se la fotrà, que fa xantatge a la resta del moviment independentista amb la seva prerrogativa presidencial de convocar eleccions perquè muntin una plataforma electoral pels seus interessos, el líder de la qual s’amaga anant de quart, que imposa ara la disjuntiva “Mas o març” mentre dissol el seu desgastat i corromput partit… no pot ser més que un símptoma. Si hi afegim que reivindica la inevitabilitat del seu lideratge amb la ruptura al mateix temps que un tal senyor Homs parla de pacte amb l’estat, la simptomatologia és neurosi nerviosa. Com a mínim.

    Una organització «de la societat civil» que malgrat sortir després del 9N exigint amb vehemència eleccions en el marge d’un mes, s’empassa posteriorment aquesta demanda fins que a Mas li sembla convenient i calla, i ara en canvi posa presses per una investidura quan tota la pressió apunta a la CUP… no pot ser més que un símptoma.

    Un altre partit destinat a conformar el centreesquerra català durant dècades, amb previsions electorals creixents, que atemorit per les represàlies dels intel·lectuals tradicionals -com deia Gramsci- convergents Sanchís-Rahola-Colomines no és capaç de desencallar la situació i escapar del segrest i subsumpció a Mas… no pot ser més que un símptoma.

    Una -pretesa- massa desmesurada que culpa l’única organització que és fidel als seus plantejaments, que no imposa líders, que no vol cadires, que no ha presentat el polític més ben valorat del Parlament a files, que ha renunciat a l’essència de la seva política transformadora i només imposa mesures merament redistributives per afavorir els més febles i que només diu que amb el mateix lideratge que abans del 27S el procés no creix perquè només ha crescut objectivament per l’esquerra… no pot ser més que un símptoma. Per cert, segons Metroscopia, de massa res: el 82% dels votants de la CUP no vol que s’investeixi Mas i la majoria dels ciutadans del Principat (71%) tampoc.

    Malgrat tot, com deia Liria també, que la veritat tingui dificultats extremes per fer-se un lloc en un escenari plagat de símptomes no vol dir ni que no existeixi ni que no hàgim de fer tot el possible per obrir-li pas. La meva humil aportació per fer-ho, en quatre punts.

    1. Quan la CUP surt la nit electoral dient que no s’ha guanyat el plebiscit (encara que no s’ha perdut) i que cal generar les condicions per ampliar el suport a la ruptura independentista amb un procés constituent que engresqui a gent d’esquerres que fins al moment no s’ha sentit interpel·lada pel mateix, està intentant fer lloc a la veritat en un context ple de símptomes: JxS surt festejant de forma irresponsable un resultat que ni és una majoria absoluta per ells ni és un mandat inequívoc democràtic. L’últim bri de racionalitat manifesta està en la reacció freda dels cupaires la nit electoral.
       
    2. L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau, si aconseguim convertir-la en un projecte atractiu. Encara que formalment només s’estigui contemplant la investidura de Mas, fent-ho encararem una legislatura en la qual la CUP apareixerà de crossa necessària de polítiques que seguiran sent regressives. Al final, quan durant la campanya hem anat explicant que a la UE del Pacte d’Estabilitat i Creixement i el Pacte de l’Euro no hi ha marge per polítiques no austeritàries i quan hem assenyalat Syriza per demostrar-ho, també estàvem encenent una petita torxa de llum en un context ple de símptomes. Queda clar i s’entén: opto per no investir Mas, i si ens mantenim ferms i argumentem amb la contundència de qui té el projecte estratègic realment independentista i de ruptura, la gent ho entendrà millor. Un no tranquil genera incerteses. I cal recordar que les institucions per la CUP només són un dels molts espais on centrar esforços, i el desplegament de la seva estratègia anticapitalista d’Unitat Popular ha de ser prioritari davant de possibles contratemps electorals curtterministes.
       
    3. Finalment, sigui quin sigui l’escenari resultat del debat que culminarà aviat a la CUP hem de provar d’encarar-lo des de la fraternitat revolucionària i la comprensió en la discrepància. El que no podem fer és basar la discussió en símptomes, i sí, el paio del teu poble que t’ha insultat perquè investeixis Mas o la teva tieta aixecant el dit amenaçador i dient-te «això no t’ho perdonaré mai» són símptomes, igual que ho és la pressió d’aquells esquerranistes que sempre criticaran allò que fem perquè no els importa tenir la incidència política d’un llimac. La pressió no és cap argument, i és l’argument que més sento repetir-se darrerament. Per cert, és un insult a les generacions passades i presents de lluitadors que a això, a més, li diguem pressió. És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient. Això inclou que puntualment algú pugui abandonar l’organització. Ni passa res ni es mor ningú, malgrat que en un debat estratègic sense apriorismes i separant el gra de la palla -i la palla dels símptomes- podríem estalviar-nos-ho. A més, jo crec que no passarà.
       
    4. Des del punt de vista dels escenaris possibles, les eleccions anticipades són un farol de CDC que no ens ha de fer por. CDC no es presentarà amb Mas de cap de llista i en ple procés de refundació. I si ho fes, segur que Mas no seria president, perquè no guanyaria les eleccions. I el total del votant independentista -mira, amb això coincideixo amb el senyor Sanchís- sembla que no es ressentiria en absolut, com ha demostrat el darrer baròmetre del CEO.

    Això sí, és legítim que algú cregui que els símptomes estan tan estesos i són tan difícils de refutar, pel domini convergent dels mitjans i l’opinió pública, que la CUP ha d’optar per una sortida populista del mal menor, que implicaria investir, només per demostrar que ni la ruptura independentista ni cap política transformadora es pot fer efectiva amb aquests capitans de vaixell. Entenc l’argument, malgrat no el comparteixi. Crec que em costarà entendre’n cap altre.

    En el cant XII de l’Odissea, Ulisses ha de travessar un pas estret guardat a banda i banda per dos monstres terribles, Escil·la i Caribdis. Aconsellat per la bruixa Circe ordena navegar arran d’Escil·la, un monstre de sis caps que berena mariners, per evitar Caribdis, una criatura marina que s’empassa moltíssima aigua tres vegades al dia. Passant prop d’Escil·la Ulisses perd alguns mariners però evita que tota la seva tripulació sigui totalment engolida.

    La CUP-CC està a punt de creuar l’estret. Circe serà a la Jornada Nacional de debat de diumenge i cal escoltar-la i saber què fer. Jo opino que la nostra Circe ens hauria de recomanar un no rotund a aquesta investidura, i esperar una comprensible contraproposta del bloc de JxS, que hauran d’assumir la responsabilitat de no fer-ho. Ara bé, jo no sóc Circe.

    Però fem-ho bé. Perquè al baix món terrenal de la política dels símptomes no hi haurà endeví Tirèsias que valgui.

    Font: Pau Llonch (Directa)
    Imatge: Caribdis

  • Si Mas plega

    “Quan les persones es pensen que són més importants que les idees, els països acaben malament”

    Una de les mentides més grosses i més exitoses que l’entorn de Mas utilitza per pressionar la CUP i mantenir el control sobre el nacionalisme sentimental és que si el president no és investit el procés quedarà interromput. És impresionant que algú et pugui amenaçar de deixar-te penjat al mig del desert, sense menjar ni aigua, i que tu encara creguis que està a favor teu. Això només passa a les presons i a les comissaries, i en alguns puticlubs il.legals d’asiàtiques i africanes. Només en els caus de mala mort on la gent és vexada o torturada i despullada de tota dignitat l’home arriba a percebre la caritat i el mal menor com l’única aternativa possible i desitjable.

    Si Mas és desplaçat de la presidència l’anomenat procés no només no s’aturarà sinó que probablement esdevindrà irreversible. I no estic dient que Mas sigui un traidor ni que faci el doble joc ni res per l’estil, cosa que, a més, ara és superflu. Senzillament els mateixos jocs de mans que han permès a Mas de portar el país fins al punt actual -i de treure’n un rèdit polític- fan difícil que pugui continuar. En política, quan engegues una lògica has d’estar disposat a morir amb ella o retirar-te a temps. Si el president Pujol hagués entès això el 1996, probablement ara no es trobaria en la situació que es troba de desprestigi i de persecució.

    Tots els líders acaben desgastats per les idees que defensen. Quan les persones es pensen que són més importants que les idees, els països acaben malament. Si el preu que Mas ha de pagar per la independència del seu país és fer un pas al costat, em sembla que és un preu molt barat, per ell i pel país. De fet, si Mas volgués contenir l’anticapitalisme de la CUP i estar segur que els seus successors acaben la feina d’alliberament nacional que ell ha començat només s’hauria d’apartar i utilitzar el prestigi acumulat i l’autoritat moral que li donaria cedir gentilment als capricis de l’aritmètica parlamentària, per fer de garant extern.

    Si la CUP vol apartar el president no és per les retallades. Les retallades són l’excusa que els cupaires utilitzen per mantenir a ratlla l’esquerra espanyola. La política fiscal del PP ha tornat a posar en evidència fins a quin punt Madrid utilitza els diners per fer-nos xantatge. Des de l’esquerra i des de la dreta, Madrid sempre ha utilitzat la desesperació dels pobres per ensorrar el país. Apartar Mas de la presidència és la manera més eficaç de deixar Madrid a les fosques. Sense Mas, els espanyols es queden sense interlocutor, sense relat i sense cap de turc. Sense Mas, els intents que Madrid ha fet de reduir l’independentisme a la bogeria d’un polític, se’n van a fer punyetes i el procés torna a quedar en mans de la gent, fora del control dels guardians de la unitat d’Espanya.

    Si jo fos la CUP no cediria ni boig. Si volien investir Mas, havien d’haver-ho fet a la primera. Ara la màquina de trinxar-los ja s’ha posat en marxa. Si investeixen Mas, les forces fosques que operen al voltant seu, tots els complexes i tots els barruts que l’Estat utilitza per controlar el país, aprofitaran per fer-los miques. Si Mas continua al poder, la refundació de Convergència es convertirà en una paròdia i els conflictes que ens estalvíem avui sortiran més endavant multiplicats. Si la CUP es manté ferma, els fantasmes de l’autonomisme convergent bramaran com posseits. Però com que l’unionisme català no té cap alternativa que no sigui l’extinció del mateix país que els alimenta, a la curta o a la llarga exorcitzarem el centre dreta.

    Mas va tenir la seva oportunitat el 9N. Sense l’independentisme, Convergència fa temps que estaria en la situació del PSC. L’independentisme no li deu res a Mas, i la CUP no té cap obligació d’investir-lo. Mas sempre pot tornar com un heroi si les coses surten malament. Si ara la CUP se sacrifica per investir-lo, s’enfonsarà amb ell i tindrem una carnisseria encara més fabulosa. Jo m’ho passaré molt bé, perquè sempre trobo una manera de divertir-me. Però només quan l’entorn convergent quedi indefens davant l’Estat, és a dir, despullat d’aquests fums d’honorabilitat i moderació que encara gasten, hi haurà alguna possibilitat que Catalunya envii els espanyols a manar a casa seva.

    Font: Enric Vila (elMón)
    Imatge: Cartell d’Artur mas per la campanya de 2012

  • La CUP fa públiques les bases per a un acord polític de futur

    La Candidatura d’Unitat Popular ha decidit fer públic el document «I ara què? Fil a l’agulla». La publicació, de la qual se’n farà una tirada 50.000 exemplars, explica la postura i els plantejaments de la CUP en les negociacions.

    Fil a l’agulla
    Teixint independència, ordint justícia social, recosint democràcies

    El passat de 27 setembre, en un context anòmal i excepcional –excepcional, pel caràcter plebiscitari de les eleccions; anòmal per la reiterada negativa de l’Estat espanyol a celebrar un referèndum democràtic–, 1.966.508 persones van optar pel sí a la independència. Una majoria històrica, el 48,2%, davant el 39,3% obtingut pel bloc del no i un 12,54% que va decidir no posicionar-se. A només 79.667 vots de la majoria absoluta també en vots, però lleials a lectura plebiscitària, la CUP-CC va assumir que en termes plebiscitaris no s’havia guanyat com voldríem –majoria en vots i escons– però que, alhora, la legitimitat democràtica per prosseguir el camí irrenunciable cap a la plena llibertat política i la justícia social esdevenia indiscutible i continuava més que mai, en un context de greu crisi política, socioeconòmica i democràtica.

    Malgrat l’excepcionalitat permanent de l’Estat espanyol –obsedit en negar urnes, impedir l’autodeterminació i blocar la lliure voluntat del nostre poble–, malgrat les anomalies detectades (particularment, les traves al vot exterior) i el missatge barroer de la por emès per tot un sistema de poder –exèrcit, banca, actors internacionals, església, patronals i fins i tot les cúpules del sindicalisme de concertació– el 80% de la societat catalana segueix vindicant avui un referèndum. I amb un 48% de suport social la independència és ja, amb distància i un creixement històric, la primera opció política del país enmig d’un règim en fallida: el que va néixer el 1978 amb la reforma impune del franquisme. Unes eleccions, però, que també van demostrar una altra evidència: que no hi ha més alternativa a la independència que la por, la imposició i la submissió. Més del mateix. És l’oferta del règim.

    El dia després

    L’endemà del 27S, venint de lluny i posant fil a totes les agulles, la CUP-Crida Constituent va arrencar els treballs per garantir el compliment de l’inequívoc mandat democràtic sorgit de les urnes i arrencar i agilitzar l’inici del procés cap a la República Catalana. Ho vam dir aleshores i ho diem avui: la clau de volta era el què, el com i el quan, abans d’abordar un qui que hauria de ser –al nostre criteri i parer– necessàriament coral, col·legiat i mancomunat; un país, ja, de totes i tots. No només ho vam dir sinó que, sobretot, ho vam fer i ens hi vam posar: establint converses bilaterals amb Junts pel Sí, clara guanyadora de les eleccions però amb majoria relativa, i en base a tres eixos fonamentals. Ruptura democràtica (full de ruta cap a la independència amb referèndum inclòs), pla de xoc d’emergència i urgència social i procés constituent popular i no elitista. En aquest triple àmbit –indissociables tots tres– hem estat treballant calladament les darreres setmanes, amb la demanda addicional que la XI Legislatura –la darrera del cicle autonòmic– engegués amb una Declaració Inicial de caràcter inequívoc. Sense cap marxa enrere.

    El present document treballa i socialitza aquest posicionament de la CUP-Crida Constituent per fer irreversible el procés, des d’aquests tres eixos fonamentals que han d’iniciar la plena recuperació de la sobirania política –enfront d’un Estat demofòbic–, la sobirania econòmica –enfront d’uns mercats carronyaires i voraços que multipliquen la desigualtat i la injustícia social– i la sobirania popular –enfront de les elits que durant massa anys han gestionat el país com una finca particular. El que hi trobareu és la proposta amb la que la CUP treballa en les tres taules de diàleg, a fi i efecte d’assolir les bases d’un acord de mínims.

    Cal aclarir, però, de bon començament, que ‘Fil a l’agulla’ no exposa el programa polític de la CUP, que el 27S va triplicar vots i escons i va obtenir els millors resultats de l’esquerra independentista, feminista i anticapitalista. No, no és el programa polític de la unitat popular, ni els màxims programàtics –pels quals seguirem treballant sense renunciar–, sinó els mínims que considerem imprescindibles, com a sòl ètic i polític, per a un acord de bases que garanteixi, des del primer minut, que el present i el futur ja no s’assemblaran al passat. En la complexitat, mai firmem xecs en blanc; a res ni a ningú; ni tan sols a nosaltres mateixos.

    És per aquest motiu que hem decidit editar el present document per explicar directament, per explicar-nos, sobre el posicionament i reflexions aportades des de la CUP-CC. Primer, respecte el sentit i fondària de la Declaració Inicial. Després i de seguida, en cada un dels tres blocs s’exposa sintèticament un breu diagnòstic de la realitat que afrontem, que en motiva la proposta resolutiva necessària. En cada bloc incorporen, finalment, una brevíssima comparativa del que proposem ara i aquí respecte al programa polític de fons de la CUP. Ho fem conscients que allò que diu i fa la CUP-Crida Constituent arriba sovint amb dificultats i entre sorolls –fruit també d’unes construccions mediàtiques que responen sovint a interessos creats–, en un context –vella política– on el debat es redueix de forma simplista, reduccionista i barroera, i des de la fermíssima convicció que l’esquema democràtic que, enmig del sud d’Europa, ha obert el nostre poble és una oportunitat oberta per avançar cap a la plena democràcia política, social, econòmica i cultural.

    Finalment: a les eleccions del 27S ens hi presentàvem amb una síntesi clara per a respondre a la triple crisi nacional, socioeconòmica i democràtica que vivim com a poble i que patim com a classes treballadores. I per això vam condensar-ho en un triple lema que responia a les urgències immediates del moment i que avui reivindiquem més que mai: independència, pobresa zero, prou corrupció. L’esquema de converses exploratòries amb Junts pel Sí en les tres taules de diàleg obertes remet precisament a aquests tres eixos.

    En l’ara i l’aquí, aquest són els fils i les agulles que proposem per reteixir el país.
    Per refer-lo i reconstruir-lo: un ara i un aquí que cal cosir entre totes i tots.
    Per un nou temps polític i social per al nostre poble: per la República que vindrà.

    Independència, Pobresa Zero, Prou Corrupció

    Països Catalans, a 9 de novembre 2011


    Clica a la imatge per accedir a la publicació