De ser el punt d’inflexió en la recuperació a l’inici d’una profunda recessió
Ens preguntarem com ha estat possible, que el 2020 es preveiés fa un any com un punt d’inflexió en la recuperació de la indústria turística a casa nostra i finalment acabarà sent l’any perdut. Absolutament perdut. Els establiments i els operadors han perdut tot marge de maniobra en un mercat tancat i completament confinat. Els auguris per aquesta temporada són decebedors i imprevisibles: sense data d’obertura, amb una ocupació mitjana prevista rondant el 50% inferior a temporades anteriors i amb la perspectiva d’haver de ser molt imaginatius per atraure els pocs clients que “s’aventuraran” a fer unes vacances clàssiques de sol i platja. Es preveuen estades molt més curtes i concentrades en pocs mesos.
Com veiem, una temporada molt curta, que castigarà, per sobre tot, a la classe treballadora. Una classe molt maltractada per les polítiques neoliberals dels darrers anys, amb congelació de salaris, un conveni laboral desfasat i darrerament, les noves lleis permeten la intrusió d’empreses de serveis dins el sector, fent créixer la precarietat en aplicar altres convenis per a les mateixes feines, arribant-se fins i tot a situacions de semi-esclavatge en ple segle XXI (inexistència d’horaris, incompliment salarial i manca de jornades de descans… entre d’altres).
I amb tot aquest panorama, què han fet les administracions? Grans campanyes de màrqueting per atraure més visitants i poc més, tot per continuar fent el mateix, polítiques d’especulació sobre els escassos recursos naturals que queden al nostre litoral: més sobre-ocupació amb més construccions, més infraestructures viàries innecessàries… Una nova versió actualitzada de la ‘política del totxo’ del darrer segle.
Darrera aquesta primera línia, existeix tota una segona línia dedicada al turisme (bars, restaurants, botigues, petits industrials, espectacles, centres culturals i esportius, espais d’oci, logística alimentària, de serveis i subministres) que queden molt malparats amb el cessament d’activitat i sense cap mena de previsió realista per enguany. I els que seran més afectats, un cop més, seran els treballadors d’aquests sectors.
Tota una classe treballadora que depèn d’uns mesos de treball per a sobreviure tot l’any i que ara, en funció del seu contracte, es troben sense data d’inici de treball o immersos en un ERTE. Sense ingressos o amb ingressos limitats.
I tot perquè de sobte, tot es va aturar. Inexplicablement la “espècie dominant” es veu immersa en una guerra contra uns insignificants virus. El com es dur la resposta a aquesta situació està sent diferent, en funció de l’estat que l’aplica i temps tindrem en un futur per analitzar cada cas.
El que revela aquesta crisi és la nostra total dependència de la natura i n’hauríem d’aprendre de cara a com ha de ser el nostre model turístic en el futur immediat. Ens cal respecte per l’entorn. El nostre entorn és allò que ens diferencia d’altres indrets i que atrau els nostres visitants. El respecte pel nostre entorn només s’aconseguirà amb polítiques orientades a una indústria turística sostenible: limitació de la sobre-explotació, potenciació de l’economia i indústria de proximitat, formació de la classe treballadora, implantació d’energies renovables i/o de proximitat, prioritzar la qualitat vers la quantitat, polítiques de reutilització i reciclatge continuades i establiment d’uns salaris dignes per a viure (no per a sobreviure).
L’any 2020 pot ser l’any perdut… o no. Podria ser l’any en que vam repensar i vam començar a canviar el nostre model per prioritzar les persones davant el mercantilisme capitalista que hem arrossegat fins aquí. Tenim encara marge de maniobra, som a prop de l’abisme, però si tenim l’empenta necessària serem capaces de superar totes les limitacions que ens han imposat.
