“Hay cosas que no se hacen; si se hacen no se dicen; si se confirman, se desmienten”, General Saenz de Santamaria
El “no me consta” del govern espanyol –meitat pilotes fora, meitat acudit postdemocràtic enfront de la gravetat de l’espionatge polític– em recorda maldestrament –records de pubertat política– a aquella portaveu governamental socialista que es deia Rosa Conde, que sempre deia “no me consta”. Ho deia a cada pregunta difícil durant cada compareixença oficial. Mai li constava la realitat, en una variant més refinada del pujolista “ara no toca”. Així era la nostra joventut precària: o no tocava o no constava. La realitat desmentia el govern i, viceversa dialèctica, els governs s’entestaven a desmentir la realitat. Ara bé, començant pel final, que tot un govern de l’Estat implicat digui “no em consta” és ben distint de dir “és mentida”. Sabent diferenciar govern i estat, que no és exactament el mateix: “Els governs passen, les policies romanen”.
Com ho és també que el CNI es limiti a dir que tot el que fa és amb ordre judicial, que és qualsevol cosa menys un desmentiment; menys encara si se sap que, des de 2015, té una orwelliana i inquisitorial Unidad de Defensa de los Principios Constitucionales, que inclou l’independentisme com a enemic a abatre i que serà l’excusa que vindrà. Que els ministeris de torn –inclòs el de la porra– ofereixin com a única resposta una invitació al president del Parlament de Catalunya a querellar-se davant la justícia ja és una broma de la democràcia quan la democràcia és de broma. Enxampats, només queda dissimular i cercar cortines de fum. I fer tot el possible perquè mai hi hagi proves, ni judici ni condemna. Rituals habituals, as usual, de la impunitat.
Escurçant camins davant una excepció que s’allarga, quina seria, però, la via democràtica més curta? Senzilla, àgil i ràpida. El president Pedro Sánchez convoca el CNI d’urgència, li demana si és ell qui hi està al darrere i pren decisions sobre el tema. I si no ho fa, ras i curt, és perquè no vol. I punt. Tota la resta són excuses: dilació, complicitat i encobriment, que rima amb torpedinament. Del gobierno más progresista de la historia, que, alhora, prova com pot salvar la monarquia de les martingales que, durant tant de temps, els serveis secrets espanyols han amagat i protegit. No hi haurà via curta democràtica, clar. El 78 és així i la vella tonada ho aclareix: cap règim reconeix tenir presos polítics com cap estat reconeix espiar els adversaris polítics. Mentrestant, els governs continuen desmentint la realitat. No consta, no toca, no passa.
Delicte d’Estat: impunitat garantida, secret oficial a crits i llei del silenci. I negocis tèrbols amb empreses israelianes. Però, per sort, encara no han prohibit l’hemeroteca: el diari Haaretz ja informava i denunciava el 2018 que diferents estats empraven tecnologia israeliana per “espiar i interceptar comunicacions de defensors dels drets humans, dissidents i membres del col·lectiu LGTB”. I sí, parlaven de l’empresa NSO i el seu Pegasus, “el kit d’espionatge més invasiu del món”. El diari recordava que les exportacions, autoritzades pel Ministeri de Defensa, s’havien continuat produint malgrat saber dels usos perversos, repressius i autoritaris que en feien els governs, l’espanyol inclòs. Fins i tot la diputada Tamar Zandberg, de Meretz, va demanar la fi d’aquest negoci, terriblement opac. Ressenyo un diari i una diputada israeliana per a tots aquells que es posen la bena als ulls davant la natura neuròticament securitària d’Israel.
Però tornant a les Espanyes, sort dels antecedents, de fet, que recorden que no estem parlant d’una excepció sinó d’una norma callada: l’excepció, ves per on, és la investigació realitzada per CitizenLab, que ho ha fet visible després que WhatsApp s’adonés del forat de seguretat. Per no allargar la infàmia, només tres antecedents concrets. Per recordar la norma excepcional de la monarquia bananera del Regne d’Espanya. D’entrada, només caldria recordar que Narcís Serra va acabar dimitint per l’espionatge del CESID… al Rei. Era 1995. La pregunta seria que, si aleshores “escoltaven” un rei corrupte, què no farien ja amb la resta de súbdits. En aquells temps suraven 7.000 microfilms dels serveis secrets espanyols filtrats a la premsa. Avui Villarejo, ahir Perote; aquell coronel foragitat per irregularitats econòmiques que va ser assessor de seguretat de Repsol i que va acabar amb la carrera del pianista Narcís Serra. El cap del CESID, Manglano, va acabar sent condemnat per “invasió massiva” per les escoltes produïdes entre 1984 i 1991 a nombrosos periodistes, polítics, empresaris i al rei que Franco va nomenar rei. Però no vagin tan de pressa: va ser absolt posteriorment. Per això està l’alta judicatura espanyola, per condemnar enemics i absoldre els amics.
Dos. Recordaran l’escàndol de l’espionatge a la seu d’Herri Batasuna en nom d’una lluita antiterrorista sota la qual es van emparar tants crims, abusos i canallades. La temptació vivia a dalt. Al pis de dalt de la seu de la formació política, pis franc del CESID durant una dècada. El balcó de davant també. Accidentalment, quan des d’HB van decidir renovar la centraleta telefònica, els operaris van decidir no tocar res només arribar: desmuntant el fals sostre per accedir a la instal·lació es trobaren totes les línies punxades i connectades des del pis de dalt —llogat el 1992 pels serveis secrets—, enmig d’un desgavell de cables, wires i cablejats. Els operaris tocaren el dos. I els dos inquilins del pis de dalt fugiren. Deu anys continuats d’espionatge industrial. Telèfons, ordinadors, vídeo i desenes de micròfons. Sense cap ordre judicial i a costa dels fons reservats, però sota ordres governamentals. L’equip d’investigació del diari Egin –tancat per l’Audiència Nacional el 1998, malgrat que el 2007 es va decretar, ai l’as, la il·licitud del tancament– va descobrir un dels espies fugits a casa seva, a la rodalia de Madrid. Un altre a Vitòria, a casa dels pares. Militars. Eren Mario Cantero i Francisco Buján. Junt amb ells, i en primera instància, foren condemnats —cinc anys després— dos directors generals del CESID: de nou, Manglano, i també Javier Calderón. Tots dos condemnats a tres anys de presó i inhabilitació absoluta durant vuit anys. Però no vagin tan de pressa, coi. Extremadament ràpid, el Tribunal Suprem va tornar a cantar les absoltes: absolgué amb extrema rapidesa els dos directors i només condemnarà un sol agent. A dos anys i sis mesos de presó. Que mai va complir. No calia aclarir-ho, ja ho sé.
En la mateixa estela, un dia del 1995, l’exdiputat d’HB Joxe Mari Olarra tornava d’una manifestació i es va trobar tres homes que li havien obert el cotxe i l’estaven remenant. Els va perseguir i quasi n’enxampa un, que es va acabar refugiant en una comissaria de l’Ertzaintza, d’on sortiria en llibertat, sense càrrecs i sense cap investigació. Només investigarà, de nou, aquella capçalera de referència periodística que fou Egin: descobririen que era un agent del CESID en comissió de servei, un capità de la cavalleria de l’Exèrcit: José María Liniers Portillo. El 2003, Iñaki Anasagasti denunciava que els telèfons del grup parlamentari del PNV al Congreso estaven intervinguts pel CNI, pocs mesos després que esclatés un escàndol sobre les escoltes als despatxos de l’ONU.
El País Basc acull i recull el ventall acumulat més extens i recent del deep state. Tota aquella tecnologia s’ha transferit ara al cas català –agents inclosos. Arran del procés d’il·legalització i apartheid electoral de l’esquerra abertzale del 2002, es va acabar fent públic que l’Estat disposava d’una llista il·legal de 40.000 desafectes, a partir de la qual es determinava quina llista electoral quedava contaminada. Pocs van alçar la veu. I així ens va. Thomas Paine: “Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres, o el precedent es girarà contra ell”. Mentrestant, al fiscal general Conde Pumpido se li escapava un “nos hemos pasado, però ha colado”. Arran del judici a les organitzacions juvenils basques, es va saber que eren 33.000 les escoltes recurrents que es produïen a l’Estat espanyol. Una de les frustracions de la meva curta vida parlamentària va ser demanar insistentment com sabien Felip Puig i el Departament d’Interior que de 418 identificats en una protesta contra les retallades antisocials, “178 eren antisistema, 39 independentistes i 19 anarquistes”. Ho posa al DNI? Mai van respondre, però era la prova evident que existeixen fitxers ideològics. Recordo, de l’Audiència Nacional, un imputat per la crema de fotos del rei –absolt després– que denunciava l’existència de fitxers ideològics il·legals. El magistrat incontinent Vazquez Honarrubia li va etzibar a micro obert: “¡Eso ya se lo aseguro yo!”. En fi.
I tres i darrer. Hauríem de recordar, malgrat que ens ho vulguin fer oblidar, el cas que va imputar el Conde de Godó, propietari de La Vanguardia, per les escoltes telefòniques il·legals amb el rerefons de les tenses i àrdues negociacions per les estrenades fusions mediàtiques, amb Antena 3, Polanco i Mario Conde pel mig. Portes giratòries publicoprivades també a les clavegueres, qui servia a aquells interessos mediàtics era el coronel del CESID Fernando Rodríguez i el talp històric de la dictadura reciclat per a la democràcia, Mikel Lejarza, El Lobo. Lobo escoltava a través de l’empresa General de Consulting y Comunicación SL, que facturava mensualment 5.650.000 pessetes al “compte” de Godó. Va estar dos mesos a la presó de Quatre Camins, però va sortir il·lès amb el coronel del judici com el coronel, malgrat que se’ls demanava anys de presó. Penes mínimes que novament mai no es van complir, malgrat la insistència indignada del fiscal del cas, aquest home bo que es deia i es diu encara José María Mena. Anys després, el magnat mediàtic Murdoch tancava News of the World per les escoltes il·legals massives del rotatiu.
Ja paro. M’estalvio també la versió casolana de Método 3. M’estalvio Aznar demanant al cap del CNI, Jorge Dezcallar, que desmentís a la SER que havien abandonat la pista d’ETA en els atemptats de l’11-M i Aznar manipulant barroerament els informes dels serveis secrets. M’estalvio la videoteca de Villarejo, però no oblidin –insòlit– que la fiscalia va decidir purgar i eliminar alguns paràgrafs de la documentació del sumari perquè comprometen “la seguretat de l’Estat” abans d’aixecar el secret sumarial. Paraulota: “Expurgo previo sobre asuntos de seguridad del Estado”. Què s’hi amaga sota l’eufemisme està per veure. Secret d’Estat amb una llei de secrets oficials que data de 1968: democràcia amb lleis de dictadures. I, tanmateix, tot és un afer també català –recordin el cas Cesicat de seguiment d’activistes a través de fonts obertes– i també singularment espanyol, però d’una dimensió que ja és europea i d’una escala d’espionatge que ja és global. Entre Assange i Snowden, diguem-ho així. A Portugal, fa molts anys, un escàndol sacseja el país: 80.000 escoltes autoritzades a 200 altes personalitats durant sis mesos per un afer relatiu a una investigació judicial per abusos sexuals. I a Itàlia, el setembre de 2006: 100.000 ciutadans amb els telèfons punxats rere una xarxa vinculada als serveis secrets. És Europa, que t’escolta.
Hem anat incorporant noms foscos a les nostres vides transparents. Primer va ser Echelon, després Sitel –el sistema d’escoltes de la Guàrdia Civil i el CNP–, ara Pegasus. Zero ingenuïtat. En el fons, la novetat no és la seva existència tèrbola, sinó el seu ús capgirat i brutal: fa massa que la dissidència ja s’ha incorporat com a “criminalitat transnacional organitzada”, per dir-ho en l’argot del 1999 de Sinere, la base de dades de la UE que incloïa activistes antiglobalització. Un dia haurem de fer tot el catàleg dels darrers anys contra l’independentisme com a enemic d’Estat: del mòbil de Roger Torrent al d’Anna Gabriel –ja veurem què diu Suïssa–, de la balisa al cotxe de Puigdemont a les visites macarres de la policia patriòtica a Andorra, dels atacs informàtics l’1-O als fons reservats. Tot el repertori i tota l’artilleria feta servir contra l’anhel democràtic de l’autodeterminació. La llista és ja inacabable.
Tenim el calfred assegurat en aquest curt i convuls segle XXI. L’ús dels serveis secrets amb fins polítics, partidaris i ideològics. Si han llegit la trilogia de Larsson, recordaran les desventures de Lisbeth Salander, La Secció i com operen les estructures policials paral·leles. Realitat contra ficció. Alemanya acaba de dissoldre tota una unitat militar de forces especials pels seus vincles estrets i directes amb l’extrema dreta. Si volen garratibar-se, passin per El enemigo conoce el sistema, de Marta Peirano; si volen protegir-se, passin pel manual Resistència digital, de Críptica; si volen blindar la privacitat i intimitat que tants segles ha costat assolir, acostumin-se a desconnectar tots els dispositius enfront de la distopia monitoritzadora del 5G. I ull viu, que ja hi ha atestats policials on el fet d’apagar el mòbil s’eleva a sinònim de culpabilitat –”alguna cosa a amagar”. O ets de vidre o ja ets culpable.
1984. Luces de bohemia. The Wire. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina al palau dels corrents d’aire. Pobre Orwell. Pobre Valle Inclán. Pobre McNulty. I sempre Lisbeth.
PS. Hem vingut a estudiar i hem vingut a aprendre a pensar. A no deixar de fer-ho mai. Aprenentatges continuats. I com que la cosa va de llibres en un estiu que ja fa pinta d’hivern, els recomano obertament el darrer llibre de l’Enric Juliana, Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa, 2020). És una punyetera meravella. És un mirall. És un trencaclosques. És una escola. És un laberint. El franquisme, en part, va fer la feina i la falta de memòria sempre és una derrota. Creia, tres voltes rebels, que MMM anava lligat inevitablement a la Maria Mercè Marçal. Així és. Però d’ara endavant, memòria d’un futur anterior, incorporaré també un altre MMM. Retinguin el nom, si us plau: Manuel Moreno Mauricio. Un resistent. De Vélez-Rubio a Badalona. El món estroncat d’ahir sota la dictadura explica encara el d’avui i fa dubtar massa del de demà, enmig del tercer pla d’estabilització en curs. Sense espòilers, una altra història de la transició, en un tribut als qui mai van deixar d’estudiar ni sota les condicions més inenarrables. Perquè la història ensenya. Malgrat que tingui pocs alumnes.
