Agonia té un ús popular que es refereix a l’afany desmesurat, l’avidesa i el desfici, la inquietud, a la cobejança de poder institucional. En aquest article parlaré de la d’un partit d’esquerres que podria esdevenir hegemònic en el procés d’alliberament nacional, però que les presses i un aparell assedegat per prendre les regnes de l’administració autonòmica els fa perdre el nord.
El dilema, en el fons, és el de sempre: reforma o ruptura. I els objectius estratègics –finals- del partit es dilueixen en una cobdícia per desbancar els aliats com objectiu prioritari i en pro del partit. Una contradicció repetida tantes vegades a la història.
ERC argumenta i ven que no hi ha prou legitimitat amb el 51%, o amb el 60% de suport independentista. I advoca per un “80%” de “consens” que inclou sectors antagònics amb la lluita independentista, amb la República o amb l’objectiu de trencar amb l’status quo socioeconòmic. Però amaga que precisament el 60% d’aquest suport s’incrementa en contextos de lluita i clarificació com l’U d’Octubre de 2017. Una conjuntura per la qual els seus dirigents no volen tornar a passar, perquè la trencadissa té preu molt alt (legítim, si s’explica) i desbarata els càlculs partidistes.
Llegiu l’article de Josep Huguet (el ‘Lenin del Bages’) a Nació Digital: “Preguntes a la cruïlla.” S’hi entreveu perfectament l’estat d’agonia de l’aparell del partit, i s’hi intueix una gran preocupació pel fet que el Consell per la República els passi pel davant tot deixant enrere les rèmores i el llast convergents.
Huguet reconeix que “La divisió estratègica entre les opcions republicanes s’agreuja”, però es fa el desentès sobre les tensions electorals que remou el seu partit. I deixa anar la incertesa màgica sobre els percentatges i la sobirania: “Estem de veritat per aglutinar en diverses lluites i accions de Govern el 80% dels ciutadans, o preferim aprimar el 47%-50% actual, considerant que la meitat d’aquests ha tornat a l’autonomisme?”
La major part de l’article d’Huguet són un conjunt de preguntes retòriques per inclinar-nos a la por, a la inseguretat, moltes de les quals carregades d’al·lusions malèvoles (“Waterloo és Saint Martin le Beau?”, “la principal plataforma d’un legitimisme…”), que mostren una vertadera preocupació pel Consell per la República i per l’opció de resistència/desobediència encapçalada pel president Quim Torra a la Generalitat.
El Lenin del Bages ha deixat escrita també una exposició molt perillosa i que pretén dividir el moviment antirepressiu:
“La solidaritat que es proposa pels represaliats és urbi et orbe? O s’ha de centrar en els afectats per haver participat en accions consensuades en el marc d’una estratègia no violenta col·lectiva? Es pot continuar emparant, ni que sigui passivament, actuacions al carrer de tuf autoritari que taquen el conjunt del moviment per a la República?”
Dividir els represaliats entre bons i dolents. Perquè els “dolents” no els puc controlar. Una idea que trenca els principis i la dignitat de la lluita independentista, que va avançar precisament gràcies a la defensa política dels represaliats. Això farà quaranta anys, quan el Lenin del Bages postulava altres camins, ara pedregosos i trabucats, i tot seguit conciliadors (diguem-li pragmàtics) amb els camins de la Restauració borbònica i la consolidació del règim.
Un argument molt desesperat, unes paraules pròpies de l’agonia, (i ara la pregunta retòrica la faig jo) la de de fugir de la ruptura i abastar el poder de l’administració autonòmica a qualsevol preu?
