Com que veig que tothom va dient la seua, jo diré la meua. El cas és anar posant opcions sobre la taula per desencallar la situació actual. Des de diumenge vaig donant voltes al tema i comence a pensar que potser la millor opció, en la situació actual, seria optar per posar sobre la taula la coneguda “Opció C” que proposava investir Mas amb 2 vots com a mal menor però no aprovar el pla de xoc presentat per insuficient. Què permet aquesta opció?
1) Inici de legislatura. Un dels motius principals (per no dir el primer) pels quals ens va votar la gent fou per ser garantia de què el procés tirava endavant i a més amb solidesa. Per tant, si JxSí no és capaç de presentar un candidat alternatiu nosaltres no podem ser l’excusa per aturar el procés ni per frenar les il·lusions de gairebé 2 milions de persones. Si heu escoltat avui Mas, tal com porten fent molts camamilles partys des de fa dies, tenen més por a la investidura que a les eleccions i això vol dir que ens volen com a excusa per frenar-ho tot. No els ho facilitem doncs.
2) Mantenir el nostre discurs i praxi netament anticapitalista. El pla de xoc presentat com la resta de mesures són totalment insuficients com per a rebre el suport de la CUP. Es tracta de plantejaments socialdemòcrates molt tous que en cap cas responen ni un 25% a les necessitats reals del país. A més, no aprovar el pla de xoc ni la resta de la proposta ens permet ser oposició, terreny en què ens movem bé i on volem continuar estant perquè nosaltres no som JxSí: són ells que van rebre 1.600.000 vots i el mandat de governar. Ells tenen, doncs, l’obligació de proposar coses i ja es poden calçar en fer-ho bé de cares als pressupostos perquè sinó, llavors, sí que s’acabarà la legislatura.
3) És una opció que no trenca la CUP. La CUP és més necessària que mai i no es pot trencar ara perquè una altra força política (o altres forces polítiques si incloem l’oportunisme dels podemitas, coscubieles i companyia) no és capaç de plantejar propostes de consens. Si tothom és responsable ha de ser capaç d’entendre que d’igual manera que vam dir que no faríem president Mas també vam dir que no aturaríem el procés cap a la independència. Què és més important: un personatge que gairebé hem convertit nosaltres en icona/fetitxe/mite o el procés de ruptura amb l’Estat? Jo ho tinc claríssim.
4) No anar a eleccions al març. No ens enganyem: ningú ha explicat, perquè és impossible saber-ho, que suposa per a la CUP i el procés de ruptura anar a unes noves eleccions. Personalment només hi veig avantatges per als partits autonomistes, neoautonomises i espanyolistes. Per ningú més. Podem creure que no investint Mas i anant al març podríem fer una mena de Front Popular amb Colaus, Podemos i companyia però això no és cert. Per començar perquè la meitat de la CUP mai anirà amb una coalició de partits on hi hagen agents polítics que no opten per la independència clarament. Per altra banda, aquesta opció de front d’esquerres al març només genera una falsa mitologia esquerrana gairebé redemptora que ens salvarà de tots els mals que personifica Mas. Ni la Barcelona de Colau és la Rosa de foc del 36 (els cambrers continuen necessitant propines per sobreviure, els prostíbuls estan ben oberts i els convents plens de monges), ni Podemos és una força anticapitalista (actualment està més a prop del PSOE de Suresnes que de l’autèntic socialisme de Pablo Iglesias de finals del XIX), ni mai de la vida es podrà fer res amb un partit com ICV on personatges com Coscubiela només fan que trinxar tot allò que toquen i controlen el partit només per interessos particulars. La CUP sola, per la seua banda, només repetiria resultats si la flauta sona però la meua impressió és que els empitjoraria perdent els diputats de Girona, Tarragona i Lleida i algun per Barcelona.
5) El govern que sortirà serà millor que l’actual. Tampoc ens engayem: l’allargament de l’inici de legislatura només ha suposat que els mafiosos de CDC han continuat ocupant el 100% de conselleries. I si anem al març encara tindran 3 mesos més -o 4!- per seguir fent i desfent al seu estil. Iniciar-la amb la investidura del candidat que JXSí planteja ajudarà a sanejar algunes conselleries que quedaran en mans de gent d’ERC i independents. És a dir, la política serà molt més pròxima a la socialdemocràcia que no al neoliberlisme convergent dels darrers anys. I si això no és així estarem allà, en el terreny de joc -aquell camp de què parlava l’amic David Fernández-, per denunciar-ho i fer-hi oposició. Tenir 10 no és el mateix que tenir-ne 3, bàsicament perquè l’aritmètica parlamentària ens dóna capacitat d’incidència i amb els números anteriors érem simplement el “Pepito Grillo” del Parlament. Que ho vam fer molt bé? I tant. Què és insuficient? També perquè nosaltres com va dir el senyor Otegui “hem nascut per guanyar, no només per resistir.”
6) Assenyalar la responsabilitat d’ERC i els “independents”. Si deixem de ser l’excusa serà molt més fàcil fer entendre a la gent que en gran mesura els responsables de tot plegat han estat l’absència/dimissió d’ERC i independents en tota aquesta escenificació. És lamentable veure com ERC ha jugat a veure-les passar. I ho ha fet per pura incompetència política o bé per càlculs electorals: el març els podria beneficiar. I això és molt i molt lamentable.
En definitiva i malgrat que no podré assistir ni a la plenària ni a les assemblees dels propers dies crec que una opció podria ser consensuar l’opció 3 com a la millor sortida de l’atzucac en què tots plegats hem entrat.
Des de Novelda amb amor.
Font: Toni Rico, historiador i militant de la CUP de Girona (Llibertat.cat)
