La Transició va suposar una pacificació i legitimació del règim econòmic franquista. Les elits econòmiques franquistes van ser democratitzades gràcies a que tota la violència i el poder econòmic i social no va ser mai qüestionada. Aquest blanquejament del règim va esborrar de la memòria institucional que el primer objectiu del franquisme va ser destruir qualsevol possibilitat de justícia i progrés social que pogués representar la república.
Aquesta mateixa relació entre les elits econòmiques i polítiques ha sigut una constant en el règim del 78. Tant els governs del PSOE com del PP, han protegit les antigues elits franquistes com demostren els casos d’empreses bancàries i constructores. (ACS, OHL, Entrecanales, Banca March, Santander). La privatització dels antics monopolis estatals de nou va oferir la possibilitat de que les antigues elits consolidessin la seva posició dominant. En aquestes noves empreses privatitzades els antics polítics de PP i PSOE i les elits franquistes s’han anat col·locant garantint una continuïtat política i econòmica amb el règim anterior (Endesa, Telefonica, Argentaria, ADIF o Abengoa en són bona mostra).
Aquestes privatitzacions unides a les portes giratòries amb els partits del règim han fet de la Constitució un element integral del sistema a tot l’Estat, també a Catalunya. Ciudadanos és el blanquejament d’aquest mateix règim econòmic.
Ha sigut aquesta estructura econòmica ‘postfeixista’ la que ha tingut uns efectes devastadors per les classes treballadores que a base de reformes laborals que no han parat de minar els drets dels treballadors i treballadores des de la Transcisió fins ara. Aquest règim de poder econòmic exemplificat en l’ibex-35 mostra la connexió entre partits polítics, elits econòmiques que han dominat la política, l’economia i han definit l’estratègia industrial, i que han garantit que l’economia estigui organitzada al voltant dels megaprojectes, el boom de la construcció i la bombolla immobiliària.
Amb la crisi del 2008 i la seva gestió va quedar clar quins són els interessos que protegeix l’estat, els de les elits financeres. El rescat econòmic a la banca i la modificació de la constitució per assegurar el pagament del deute i els interessos del capital financer per sobre dels drets de les treballadores ha sigut l’exemple més palmari. El dret al benefici privat d’uns bancs i corporacions corruptes per sobre dels drets socials és la constant en el règim del 78 i de l’ibex-35. Avui, se’ns continua dient que l’única sortida econòmica és la de facilitar l’acumulació d’aquestes elits i les seves empreses com a l’única forma de produir i proveir béns i serveis, continuar mercanitilitzant tots els àmbits de la vida pel benefici d’uns pocs i la misèria per la majoria.
El règim del 78 és el règim de l’ibex-35. PP, PSOE, PDCAT i C’s són el braç polític de les elits financeres i les seves corporacions.
