L’entrada nord a Lloret troben la modesta ermita de Sant Quirze ja d’època romana, envoltada d’un alzinar espontani. Els boscos sagrats eren propis dels temps clàssics. Lloret fa temps que ha oblidat al bo de Sant Quirze, patró dels pobres i dels nens. És la comunitat de religió ortodoxa qui en té cura. En els actes de Festa Major de Santa Cristina la flor i nata de Lloret es dona cops de colzes per ser a primera línia en la Processó. Unes deïtats mereixen un fervor inusitat uns dies a l’any, i d’altres es difuminen en l’oblit. Ens oblidem de qui invocaven pobres i nens? Estrany, doncs Lloret és el penúltim municipi de Catalunya en renda familiar disponible. Sí, el més pobre.
El cementiri de Lloret i llurs panteons modernistes de bellíssima factura, espiritual i estètica. L’idealisme modernista transcendint i compartint-ho filantròpicament amb l’humil Lloret noucentista. Entreu, si és oberta, a la capella actual, deixada, desacurada. Quin greuge al recolliment dels qui hi acomiaden els seus. Un cementiri per arribar, fer la foto que toca i marxar.
Rèquiem per Sant Quirze, per més de dos mil anys d’identitat, religiositat, per l’ànima d’un poble. Un bosc autòcton, una ermita mil·lenària, un cementiri monumental. Un conjunt integral, verd, autèntic, per pocs diners. És millor el ciment? És millor l’excavadora en llocs sagrats dels avantpassats? Buiden el turó de Sant Quirze, aixequen Lidl’s i similars, encloten el cementiri entre vials, es treuen equipaments de la màniga, cal justificar la requalificació i l’estraperlo immobiliari. Quina vulgaritat megalòmana.
Enderrocar singularitats i espiritualitats per crear banals equipaments que trobem clonats arreu. Mentrestant ja hi ha qui té accions pel nou tanatori a construir més lluny. I és que l’important és tenir un tanatori que doni rendiments.
L’ideal de l’indiano Nicolau Font: compra i rehabilita una antiga ermita, S. Pere del Bosc, contracta notables artistes modernistes (silenci a Lloret sobre l’any Puig i Cadalfach, malgrat que aquest hi participà). En un turó proper, el de Ses Pedres Lluïdores, aixeca el primer monument a Mossèn Cinto Verdaguer, l’Àngel. Un projecte singular excepcional: també un rellotge solar pel poble, com defensa l’artista Neus Dalmau. Les tessel·les (perdudes) de la seva estrella llampegaven just amb el sol de migdia, l’hora de l’Àngelus (el nord) per la gent de pagès i de mar. Crea un aplec popular l’1 de maig a Sant Pere, per anar-hi en processó. S. Pere del Bosc, l’Àngel, un recorregut sagrat per la comunitat. Mossèn Cinto Verdaguer, havia estat hoste del Sr Font. Quina connexió espiritual va haver-hi entre els dos?
El projecte de la C-32, esbudella tot el conjunt de turons cerimonials. Un infame circuit il·legal de motos erosiona i contamina ara els voltants del monument. L’Àngel, en estat deplorable. Aneu-hi. Urbanísticament el conjunt només catalogat, ni tant sols Bens d’Interès Local. És que així és tant fàcil descatalogar… Uns quants propietaris estan fregant-se les mans amb les requalificacions de terrenys.
El Sr. Nicolau Font, volia un asil per la gent gran del poble. Els dirigents de Lloret tenen a la gent gran de sociosanitari de Lloret amb un servei de menjador denunciat per deplorable. Una concessió al grup SEHRS de l’ínclit Sr. Ramón Bagó, donant de CiU, patró del Teatre del Liceu. L’alcalde justifica la concessió en base a criteris econòmics i no de benestar.
Quo vadis, Lloret? Enlloc. On és l’ànima de Lloret? Formigonada i requalificada. Banalitat i mediocritat. Urbanitzacions mig buides, i segueixen construint. Show must go on. Persianes baixades. Traspassos de locals permanents. Hotels obsolets. Barris decadents, desèrtics. Només se salva el que no ha tocat l’ homo economicus dels nostres dies. Rendibilitats en descens continuat. Devaluació econòmica, humana, espiritual. Pregunteu, passegeu, observeu. Pseudogegant amb peus de fang. El Detroit del turisme en la propera generació. O abans. Al temps.
Roser Vila, publicat al Diari de Girona
