Sobredimensionar algunes accions només serveix per alimentar la criminalització de la protesta, quan el que està en perill són els nostres drets civils i polítics
Ens estem malacostumant a parlar molt d’algunes violències que no ho són i a banalitzar, normalitzar i, fins i tot, amagar i negar altres violències malauradament quotidianes. Que ho faci l’Estat, els del 155, les forces d’ocupació i els mitjans del règim és normal, forma part de l’operació d’Estat per desactivar el moviment independentista. Que ho fem els votants de l’1 d’octubre després d’haver rebut cops de porra al cap és, senzillament, una vergonya, i l’enèsima derrota. Temps foscos i pedres a la teulada del legítim dret de protesta, aquell que jutgen al Tribunal Suprem i que defensen els presos i exiliats polítics.
Estimats processistes, tertulians d’ordre i seguidors acrítics del Govern de cohabitació: la pintura, en qualsevol dels seus colors i formats, no és violència. Podem debatre si l’acció d’Arran al portal de cal Llarena és una bretolada, o sobre la conveniència de l’acció de protesta en el moment actual, o sobre si s’ha d’embrutar l’entrada d’una propietat privada. D’acord, com vulgueu, però no parlem de violència, que al final serà veritat que tenim síndrome d’Estocolm. És pintura groga, repeteixo, només és pintura groga.
No veieu la diferència amb qui acumulava un arsenal d’armes, o qui trenca el nas a un periodista al carrer, o qui buida ulls amb pilotes de goma prohibides aquí, o qui permet morts al CIE, o qui ens mata, a les dones, dient que ens estima? Anomeneu violència a tirar pintura a la porta d’un jutge tardo-franquista, però en dieu compliment de la llei a fer fora a la gent de les seves cases, seguretat jurídica a no dictar sentències contra els grans capitals, legítima defensa a qui massacra palestins, xacra als assassinats per violència masclista i terrorisme a la dissidència política que aixeca barreres. Per cert, a França el moviment popular dels gillets jaunes ha organitzat una jornada de talls de carreteres en protesta per la pujada del preu dels carburants. Que perillosos els comandos terroristes dels CDR nostrats i que valents els veïns desobedients civils contra el capitalisme, oi?
Sobredimensionar algunes accions només serveix per alimentar la creixent criminalització de la protesta, quan el que realment està en perill són els nostres drets civils i polítics. Assumir el relat repressor de la santa inquisició és de traca i mocador, sobretot quan ja tenim més de mil dos-cents repressaliats per defensar els nostres drets i som a les portes de l’inici de la causa general contra l’independentisme. Demano unitat contra aquest relat persecutori com a prèvia imprescindible a la necessària unitat estratègica.
Si la nostra aposta és per una desobediència civil, pensem que hi ha centenars d’accions que podem dur a terme en aquest marc. Declaracions, actes públics simbòlics, marxes, ostracisme a persones, assenyalaments, boicots, vagues, refús de l’autoritat, plantades, dejunis, ocupacions, obstruccions o, fins i tot, la creació d’un govern paral·lel formen part del catàleg. Tenim tantes accions possibles com imaginació col·lectiva i capacitat d’autoorganització i mobilització. No ens condemnem pel què farem abans d’hora. Si és que de veritat ho volem fer.
Mireia Boya, publicat a elMón
