• Cal que la Generalitat intervingui la gestió de les residències de gent gran

    La CUP insisteix: Cal que la Generalitat intervingui la gestió de les residències de gent gran i doti tot el sistema amb els recursos suficients per afrontar la COVID-19

    El diputat de la CUP Crida Constituent, Vidal Aragonés, ha insistit avui a la sessió informativa de Treball, Afers Socials i Famílies, de la necessitat urgent que la Generalitat intervingui de manera immediata la gestió de totes les residències de gent gran a Catalunya. Més enllà de l’anunci del govern fet ahir, on donava a conèixer que el departament de Salut assumia la gestió única de l’atenció assistencial en coordinació amb el Departament de Treball i Afers Socials, els anticapitalistes consideren que aquest pas no és suficient i que cal que s’intervingui tot el sistema i es doti amb els recursos suficients per afrontar la Covid19.

    En aquest sentit, el portaveu anticapitalista ha reclamat la internalització de la gestió privada de les residències per fer front a la crisi i una actuació urgent per poder contenir el brot de coronavirus a tot el sistema, així com per garantir l’atenció dels residents que no s’han contagiat. La CUP fa 15 dies ja va sol·licitar aquesta demanda al departament de Treball, Afers Socials i Famílies, juntament amb una bateria de mesures que la formació ha estat treballant amb professionals de l’àmbit i que no s’han dut a terme, ja que no ha existit cap actuació preventiva realitzant la prova de Coronavirus o limitant que les persones grans tinguessin contacte amb el número més reduït possible de persones, evitant així la rotació permanent de treballadores.

    “La manca de resposta ràpida i la no adopció de mesures eficients, han facilitat el col·lapse accelerat de bona part de les residències de gent gran. Ja vam traslladar al Departament que o bé s’intervenia i es dotava dels mitjans necessaris o els efectes serien devastadors”, ha afirmat Aragonés a la sessió informativa amb el conseller Chakir El Homrani.

    Mostra d’això és com aquests dies molts municipis sense tenir competències han hagut d’assumir de facto la gestió davant la ineficiència de la Generalitat, amb la coordinació des dels ajuntaments de residències i personal en situació crítica, ja sigui amb les tasques d’aïllament o trasllat de persones contagiades, amb la dotació de recursos o fins i tot amb les tasques de desinfecció dins de les residències, pagades pels mateixos ajuntaments. Alguns governs de la CUP-AMUNT han impulsat fins i tot protocols d’actuació, amb l’ajuda de les xarxes de suport mutu, per abordar la crisi a les residències i en aquest sentit des dels municipis s’insisteix en la intervenció pública directa com a única solució definitiva.

    Finalment, la CUP també ha volgut posar de manifest que actualment un 20% de les residències de gent gran no estan fent públiques les xifres de persones contagiades i ha traslladat la necessitat de tenir les dades actualitzades per a poder dotar el personal dels Equips de Protecció Individuals (EPI’S) mínims per poder realitzar la seva feina amb mínima seguretat.

  • En contra de la pròrroga de l’estat d’alarma

    La CUP-PR vota en contra la pròrroga de l’estat d’alarma i s’oposa a un nou pacte d’Estat que exclou les nacions sense estat i les classes populars

    L’organització anticapitalista votarà en contra de la pròrroga de l’estat d’alarma, i tampoc no donarà suport als decrets laborals i econòmics, ja que considera que les mesures aprovades durant els últims quinze dies no només han sigut insuficients sinó que, en alguns aspectes, han sigut equivocades, prioritzant els beneficis de televisions privades, empreses energètiques o entitats financeres, per sobre de les classes populars. La CUP-PR també vol fer una crítica a la proposta de pacte d’estat, que consideren que es basa en una raó d’estat buida, on els pobles i els treballadors no hi tenen cabuda.

    La CUP considera que no hi ha possibilitat de sortida conjunta a aquesta crisi, si aquesta no es fonamenta en els drets fonamentals de les classes populars i treballadores dels pobles de l’Estat, per sobre dels mercats i interessos econòmics. Critica que s’hagi estat fent referència a els pactes de la Moncloa, ja que “recorden a un temps de pau sense memòria, d’una raó d’estat feta sobre la base de l’atropellament de pobles i drets”, segons ha exposat Vehí.

    Davant del que anomenen “un canvi de cicle accelerat per la COVID-19”, la CUP considera que són necessaris consensos en drets socials, econòmics i polítics fonamentals dels pobles i treballadors de l’estat. Vehí exposa que “no hem vist en la gestió del govern, ni per descomptat en altres forces parlamentàries, mesures que vagin en aquesta línia, sinó un govern que escolta la CEOE en lloc d’escoltar els inquilins o els treballadors”, per tant creuen imprescindible obrir un cicle popular de destitució del Règim, així com de la falta de sobirania institucional i de la política de pactes sense embat a l’horitzó.

    Pel que fa als decrets en matèria laboral, la CUP-PR fa una crítica al permís retribuït recuperable, ja que consideren que torna a posar el pes de la crisi sobre la classe treballadora, que haurà de recuperar les hores. Per altra banda, destaquen també mesures “absolutament insuficients o fins i tot preocupants”, com el fet d’haver considerat els acomiadaments improcedents, però no nuls, o la crítica a la gestió de la població migrada en situació administrativa irregular o amb el permís a punt d’expirar, així com la manca de mesures per tal de poder fer efectiva la Renda Bàsica Universal.

    Finalment, pel que fa a les mesures socials i econòmiques, l’organització considera que segueix una lògica d’endeutament públic per tal de rescatar a les grans empreses i els oligopolis. La CUP també fa una crítica a mesures com el traspàs de 15 milions d’euros a les televisions per cable perquè puguin mantenir beneficis en cas que baixin els nivells d’audiència i els contractes de publicitat privats. Consideren que el decret “rescata a grans empreses i entitats financeres en lloc de les famílies”, així que hi votaran en contra.

  • Demanem que les indemnitzacions i altres suplements dels sous parlamentaris es destinin a la sanitat pública

    Si la nostra proposta tirés endavant significaria que amb la part de dietes i extres per desplaçament de tots els diputats i diputades del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats es podrien injectar més de 800.000€ directes a la sanitat pública, calculant-ho sobre la base d’un mes.

    La CUP ha enviat una petició adreçada als presidents de la Mesa del Congrés i Parlament per proposar una rebaixa en el sou de diputats i diputades i que aquesta quantitat es pugui destinar directament a la sanitat pública, en el context de crisi sanitària i en el qual no hi ha acció política institucional normalitzada. Concretament proposa que es reassignin els suplements per dietes, desplaçaments i altres sobresous, amb una lògica finalista, per reforçar la sanitat pública en aquest context d’emergència.

    L’organització anticapitalista considera que ha de ser una mesura que s’apliqui de manera generalitzada per tal d’evitar que se’n faci un ús propagandístic per part de les diferents forces polítiques i que ha tenir caràcter retroactiu des de l’inici del confinament, ja que els diputats i diputades no han hagut de fer ús d’aquests suplements perquè l’activitat no era normalitzada.

    Si la proposta de la CUP tirés endavant significaria que amb la part de dietes i extres per desplaçament de tots els diputats i diputades del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats es podrien injectar més de 800.000€ directes a la sanitat pública, calculant-ho sobre la base d’un mes.

    La CUP ha proposat en reiterades ocasions rebaixar dràsticament els sous dels alts càrrecs (diputats, consellers, secretaris, directors, etc.). Al projecte de llei de pressupostos 2020 de fet, es va presentar una esmena en aquest sentit i que va ser rebutjada per tots els grups parlamentaris, a excepció de Cat-ECP. De la mateixa forma, la CUP-CC va votar en contra dels pressupostos al Parlament, precisament per aquesta raó. Així mateix, al Congrés dels diputats a Madrid, la CUP-PR va denunciar al primer ple de la legislatura que es pugés el sou dels diputats, en un decret on s’augmentava la retribució de personal públic com docents i sanitaris.

    Des de la CUP també es fa una dura crítica a les dietes i extres per desplaçaments, ja que de facto suposen sobresous “encoberts” i més, en un moment on no hi ha acció política institucional normalitzada. L’organització rebutja els privilegis atorgats als alts càrrecs i els seus electes dediquen part del sou i de la subvenció a l’acció política en benefici de les classes populars, no només en casos d’emergència com l’actual. És per això que defensen la reducció del salari dels diputats i alts càrrecs més enllà de la situació actual, posant sobre la taula la necessitat de destinar més recursos als serveis públics com la sanitat, educació, serveis socials o d’altres.

    Així, consideren necessària una una rebaixa dels sous dels alts càrrecs, no només fruit de la crisi de salut pública que vivim en aquests moments, sinó perquè aquests sous estan molt allunyats de la mitjana de salaris de les classes populars i treballadores d’aquest país. Mentre que el salari brut anual mitjà a Catalunya és de 25.180,45, el salari brut anual mitjà dels alts càrrecs i directius d’entitats del sector públic és de 70.000€. També consideren que aquesta rebaixa permetria destinar diners a reforçar els serveis públics que la crisi actual ha posat de manifest que són “essencials per a la vida de la nostra ciutadania”, tal i com expressaven els anticapitalistes.

  • La CUP suspèn l’acte d’homenatge a Guillem Agulló

    L’Assemblea Local de la CUP de Lloret, reunida en sessió telemàtica avui 25 de març, ha decidit la suspensió de l’acte de record i homenatge a la figura de Guillem Agulló

    L’acte estava previst de celebrar-se diumenge 12 d’abril a migdia a la Plaça de la Vila. La situació d’alarma sanitària actual provocada per la pandèmia de coronavirus (COVID19), així com l’aprovació per part del congrés de l’estat de l’extensió de les mesures de confinament fins les 0 hores del mateix dia 12, ha estat el motiu pel que s’ha decidit la suspensió de l’acte.

  • La CUP-PR assistirà al ple del Congrés d’avui

    La CUP-PR assistirà al ple del Congrés del dia 25 davant la gravetat de la crisi sanitària i la insuficient resposta del govern espanyol

    Tot i les recomanacions de la Generalitat i de la majoria d’experts, i la insistència de la CUP-PR per garantir el dret a la representació, el Congrés no permet que es pugui traslladar el posicionament oral de forma telemàtica. Per això, Mireia Vehí es desplaçarà a la ciutat de Madrid per poder traslladar mesures imprescindibles per front a aquesta crisi, tenint en compte el menysteniment cap al govern de la Generalitat i les demandes necessàries per a la supervivència col·lectiva.

    La CUP-PR denuncia la innecessària recentralització de competències, ja que considera que repercuteix negativament cap a la gestió de la crisi sanitària que estem vivint. Alhora, considera que les mesures econòmiques aprovades fins ara pel govern espanyol són insuficients i “deixen desprotegides a les classes populars del país”, ha argumentat Vehí.

    Donada aquesta situació de gravetat de la crisi sanitària, així com de recentralització de competències, la CUP-PR considera que és “transcendent per la vida de la ciutadania dels Països Catalans” anar al Congrés a traslladar les mesures que proposen per a sortir d’aquesta crisi “amb les menors baixes possibles”: reforç de la sanitat pública, ús de les instal·lacions de la privada sense contraprestació, nacionalització de les farmacèutiques, prohibició dels acomiadaments, suspensió de pagament de lloguers, d’hipoteques i de crèdits bancaris, impostos a les grans fortunes i altres mesures de redistribució de la riquesa.

    Mireia Vehí viatjarà a Madrid sense haver estat en contacte amb cap persona que hagi contret el COVID-19.

  • Instem el Govern de la Generalitat a adoptar mesures d’urgència

    La CUP insta el Govern de la Generalitat a adoptar mesures d’urgència per evitar el col·lapse del sistema sanitari

    La CUP davant la situació d’excepcionalitat actual evidencia l’agreujament de les conseqüències d’un model de sanitat de concertació públic-privada. Tanmateix, a partir de la situació que s’està produint aquests dies al sistema sanitari, tant des del punt de vista de les treballadores com de les usuàries, la CUP considera que cal prendre mesures urgents per a afrontar la crisi de la COVID19 i evitar el col·lapse dels sistema sanitari, després que el govern espanyol hagi demostrat la seva incapacitat i negligència.

    Atenent les denúncies realitzades directament pel conjunt de professionals de l’àmbit de la salut, que són la primera línia de contenció i resolució de l’epidèmia que estem patint, des de la CUP instem el govern de la Generalitat de Catalunya a l’adopció de les següents mesures d’urgència adreçades a l’àmbit sanitari, que reforcen les “7 propostes immediates davant de la COVID19”:

    Garantir el material necessari per a totes les professionals que atenen persones contagiades per la COVID19 o que tenen cura de població de risc: mascaretes, EPIS, guants, solucions hidroalcohòliques i respiradors. A més, el personal amb contacte continu amb pacients amb Covid19 han de rebre material adicional suficient com màscares N95, que són més gruixudes que les màscares quirúrgiques i bloquegen partícules molt més petites, un respirador de purificació d’aire o àrees de biocontenció amb pressió negativa de l’aire i vestits de protecció. També cal garantir la coordinació i equitat en el repartiment de material, la qual no s’està produint ni en la coordinació ni en la distribució.

    Possibilitar l’accés a tots els recursos disponibles per permetre proves massives de PCR (la prova per a detectar el coronavirus), amb transparència en els criteris de realització, per evitar protocols que són contraproduents, perquè exposen els professionals al contagi de la malaltia (ara mateix poden ser contacte d’un cas i si estan assimptomàtics es promou que continuïn treballant). Tampoc podem permetre que professionals hagin de romandre als seus domicilis aïllats a l’espera de realitzar la prova, quan hi ha una manca de personal sanitari. Per això el govern de la Generalitat ha de requerir explícitament que el govern espanyol estatalitzi les fàbriques multinacionals que produeixen els reactius necessaris per al PCR, tal com ha fet Alemanya.

    Proveir el nombre necessari de llits hospitalaris preparats per atendre malalts de COVID-19, llits d’UCI i una estratègia paral.lela per poder atendre a tota la patologia greu que no és derivada de la COVID19 però que també requereix atenció hospitalària. Caldran dispositius separats per atendre la patologia derivada del coronavirus i la resta de patologies greus.

    Controlar de manera 100% pública la indústria farmacèutica per garantir protocols, gratuïtat pel que fa a la recerca i desenvolupament de nous fàrmacs, tractaments i possibles vacunes, ja que segons el Departament de Salut s’estan signant acords de finançament amb laboratoris privats.

    Treballar coordinadament amb els diferents representants sindicals presents als diferents centres sanitaris i no sols amb la direcció. Els representants dels treballadors i treballadores són els coneixedors de primera mà de les necessitats i mancances que pateix el conjunt de professionals. És imprescindible que el Departament de Salut faci partícip els representants sindicals a l’hora d’establir el marc i les instruccions de condicions concretes per tal de planificar i prioritzar els recursos materials i humans -centres i establiments públics sanitaris, sociosanitaris i residències geriàtriques, del SISCAT i privats, transport sanitaris, servei d’emergències, servei d’atenció domiciliària, mútues i laboratoris- que han d’estar a disposició amb control 100% públic i sense compensacions.

  • La CUP dona suport a la candidatura L’Alternativa a les municipals de Perpinyà

    La CUP Nacional dona suport a la candidatura L’Alternativa, una candidatura de confluència que concorre a les eleccions municipals de Perpinyà d’aquest proper diumenge 15 de març. Des de la formació anticapitalista es considera important la llavor d’un pol d’esquerres, ecologista i feminista tant a les institucions com als carrers i que planti cara al feixisme al nord dels Països Catalans.

    A la candidatura hi formen part persones vingudes de moviments socials i diferents organitzacions i partits de la ciutat de Perpinyà, com és el cas de Marta Serra Serra, professora de secundària vinculada a l’esquerra independentista.

    L’Alternativa2020

  • La CUP ajorna la seva activitat política

    La CUP considera que és la seva responsabilitat ajornar tota activitat política que requereixi presencialitat de persones de diferents comarques i que augmenti el risc d’expansió del COVID-19

    La CUP, com a organització política, considera que és la seva responsabilitat contribuir activament en no facilitar un major impacte poblacional del COVID-19 als Països Catalans que pugui arribar a saturar els serveis assistencials de la sanitat pública de tot el país, un aspecte crític per a l’evolució del COVID al Principat.

    Per això, ajorna tota aquella activitat política que requereixi presencialitat de persones de diferents comarques fins nou avís i recomana a les Assemblees locals que tinguin programades activitats properament, que valorin en cada cas si mantenir aquells actes públics programats i que tinguin les característiques comentades anteriorment, en funció de les recomanacións del personal sanitari.

    Aprofitem per recordar als diferents governs dels Països Catalans les 7 mesures que des de la CUP exigim que prenguin amb caràcter immediat per protegir millor la salut de la població, amb la perspectiva de classe i gènere que només la sanitat pública pot garantir a dia d’avui.

    7 propostes immediates davant del Covid-19

    La situació que vivim a nivell social arran del Covid-19, posa de relleu la necessitat de:

    1. Reforçar el sistema d’Atenció Primària amb un pla de pressupost i recursos necessaris per a poder garantir la universalitat de l’atenció 100% pública necessària. Donar les eines necessàries per resoldre els dubtes i les consultes sobre el Covid-19, en aquest sentit, habilitar, de forma indefinida i sense compensació la gratuïtat de l’atenció telefònica a través del 061.
    2. Posar a disposició pública la totalitat dels recursos sanitaris: L’administració pública s’ha de reservar el dret d’habilitar per al sistema públic de salut, de forma indefinida i sense compensació, totes les places de sanitat privada que siguin necessàries per a la gestió d’aquesta crisi. Paral·lelament, resulta indispensable la suspensió de la lliure compraventa de material sanitari sensible tal com mascaretes o gel desinfectant i el traspàs de tot l’estoc i producció a mans públiques per a la seva distribució sota criteris d’interès comú i no en base a l’interès privat, que subordina les necessitats a la capacitat adquisitiva.
    3. Assegurar el manteniment de les cures amb dignitat: En cas que la gestió del virus acabi comportant el tancament de centres destinats al treball de cures tals com els dirigits a l’atenció a la tercera edat o els centres educatius, l’administració pública ha d’impedir que això suposi la desatenció de cap persona depenent. Recursos sociosanitaris privats a disposició de l’administració pública en el mateix sentit que l’anterior.
    4. Facilitar alternatives a totes les treballadores que vegin afectada la seva normalitat laboral i a les famílies que es vegin afectades si les escoles tanquen o els centres d’atenció a la tercera edat. Garantir que les beques menjador es segueixin donant per assegurar una bona alimentació a tots els alumnes.
    5. Garantir les condicions laborals d’aquelles persones que es vegin obligades a estar confinades i no fer recaure en les persones treballadores ni el sistema de Salut competències que emanen de situacions excepcionals de prevenció en riscos laborals. Per això, cal revisar les recomanacions signades pel Consell de Relacions Laborals de Catalunya que plantegen el teletreball com a mesura alternativa a la IT o acomiadament.
    6. Apostar i reforçar l’I+D+I pública de manera immediata.
    7. Assegurar que amb posterioritat a la crisi no es revertirà l’augment de recursos a l’atenció primària pública ni en general, l’augment de recursos al sistema sanitari 100% públic. I que, per tant, no s’utilitzaran recursos públics per rescatar la sanitat privada.
  • Carles Riera: «Si l’acció del Govern és de ruptura, la CUP hi pot ser»

    El cap de files dels anticapitalistes al Parlament assegura que JxCat i ERC estan “col·laborant” amb el reassentament del règim del 78 i sosté que al partit ha faltat autocrítica pel cas d’Eudald Calvo

    Carles Riera (Barcelona, 1960). Camina cap als despatxos de la CUP, a la planta baixa de la cambra, mentre els diputats van deixant l’edifici. La legislatura es va esgotant a marxes forçades, pendent només de la data de les eleccions que esculli el president de la Generalitat, Quim Torra, un cop aprovats els pressupostos. Els anticapitalistes, que en els últims comicis van presentar Riera com a candidat, s’hi presentaran amb un programa de ruptura que permeti acollir els descontents amb l’acció de Govern de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC, que aquesta setmana han tornat a topar públicament.

    Riera, en una conversa reposada, desgrana en aquesta entrevista el cas d’agressió masclista que ha comportat l’adeu d’Eudald Calvo de l’alcaldia d’Argentona -ja havia estat expulsat prèviament de la CUP, tot i que no s’havia fet públic-, valora l’acte del Consell per la República a Peprinyà, detalla com ha de ser el nou embat amb l’Estat i revela quines intencions té de cara a repetir -o no- com a candidat a les urnes.

    El cas d’Eudald Calvo, ja exalcalde d’Argentona i exmilitant de la CUP, ha centrat part del l’interès informatiu durant la setmana. Aquest episodi d’agressió masclista és una excepció dins la formació o ha passat més vegades?
    Malauradament no és l’excepció. L’esquerra independentista en general i la CUP en particular no són una excepció des del punt de vista de masclisme, el patriarcat i les conseqüències que això té en violència masclista.

    S’hauria d’haver fet públic el cas, quan va passar?
    Som un espai que està lluitant per superar aquesta etapa i poder assolir l’objectiu que realment els nostres espais polítics siguin lliures de masclisme i segurs. Si abans feia autocrítica com a moviment, ara ho faig com a home: els homes de l’esquerra independentista i de la CUP hem de fer autocrítica perquè si encara no hem resolt aquest problema, és perquè els homes no estem fent prou per resoldre’l. Les dones s’han posat al capdavant a l’hora de denunciar i liderar el canvi.

    Dit això, la CUP aplica un protocol per prevenir i abordar les violències masclistes. Quan una dona expressa una denúncia, l’escolta i es posa en contacte amb l’home agressor. La prioritat és el reconeixement, la reparació i la seguretat de la víctima. I, tot seguit, abordar una sèrie de mesures amb l’home agressor, que primer ha de passar pel reconeixement de la seva responsabilitat i assumir una sèrie de mesures de caràcter formatiu per tal de poder estar en condicions de no repetir aquest tipus d’agressions. Si aquesta persona assumeix mesures de formació, transformació personal i compromís de no repetició, possiblement no caldrà arribar a determinats extrems. Però depèn de la naturalesa dels fets, si són realment molt greus, podríem arribar a una expulsió.

    Dins d’aquest protocol, la CUP té un compromís i una obligació de confidencialitat. La persona agredida sí que és lliure de fer-ne la difusió pública que vulgui, en funció de les seves necessitats, dels seus desitjos i de la seva llibertat. Nosaltres no ho podem fer.

    I no creu que ha faltat transparència, en aquest cas?
    Des del nostre punt de vista, no. Hem aplicat estrictament el protocol que ens hem donat per tal de resoldre i abordar aquests casos. Cada vegada que ens trobem amb un cas públic, ens adonem de les mancances i de les insuficiències que encara tenim a l’hora de prevenir, abordar i gestionar aquests casos. Els homes de l’esquerra independentista i de la CUP, en aquests moments, encara no tenim una consciència prou assumida de la nostra responsabilitat en aquesta realitat com a reproductors i transmissors del patriarcat i del masclisme en els nostres espais polítics.

    Aquests protocols queden dins de l’organització. En quin punt han de fer el salt a la justícia ordinària? Depèn exclusivament de la víctima?
    Tot el que fem a la CUP no substitueix ni ha de ser cap impediment pels procediments ordinaris que té preparat el nostre sistema judicial. Per tant, en paral·lel o complementàriament al fet que estigui en marxa el procediment a la CUP, la persona víctima pot decidir tirar endavant amb tots els instruments que la justícia posa al seu favor. Cas que ho decideixi, òbviament les instàncies de la CUP responsables d’aquest tema es posaran a disposició per donar suport i acompanyar-la fins que vulgui.

    Ha faltat autocrítica a la CUP, aquesta setmana?
    Bé, sí. Ens manca autocrítica perquè, òbviament, no ho estem fent prou bé. Hi ha casos que no s’estan tancant o resolent prou bé. Hi ha persones víctimes que no senten que el seu cas s’hagi abordat prou bé, que no s’hagi generat prou acompanyament. Hem de fer autocrítica, en aquest sentit. Si els homes estiguéssim a l’alçada del que hem de fer, aquestes situacions no es continuarien produint.

    A banda del cas de Calvo, la setmana política ha estat molt marcada per la ressaca de l’acte del Consell per la República a Perpinyà, al qual no van assistir com a organització. No pertanyen, tampoc, a l’organisme. Vist en perspectiva, creu que va ser un encert?
    Seguim reconeixent Carles Puigdemont com a president legítim, i també reconeixem el rol central que tant ell com el Consell per la República tenen en l’actuació internacional de l’independentisme. La CUP no participa del Consell perquè el seu president continua sent, a la vegada, el cap d’una determinada formació política i electoral. Hi ha un plantejament polític que nosaltres no compartim: pau institucional a Catalunya, i activisme independentista a l’exterior. Creiem que hi ha d’haver conflicte als dos nivells, a l’interior i a l’exterior. Si avancem en el conflicte des de les institucions, ens serà molt més fàcil ser al Consell. A banda, l’acte de va esdevenir un acte preelectoral de l’espai polític de JxCat des del moment que el president Torra anuncia les eleccions.

    Hi havia elements que ens haurien animat a participar-hi, com l’aspecte antirepressiu i internacional, o que fos un acte molt important de reivindicació dels Països Catalans. Per aquests motius va anar-hi tanta gent, i ens n’alegrem. Però era, sens dubte, un acte preelectoral de l’espai postconvergent. Per això no hi vam anar oficialment, però en cap moment la CUP va dir a la seva militància que no hi assistís. No hi va haver una representació institucional, però hi va haver molta militància que hi era.

    Vist en perspectiva, i havent escoltat els missatges des de l’escenari, creu que va ser un acte electoral?
    És veritat que va fer un esforç molt important en el to i el discurs antirepressius, però en el context polític en el qual ens movem, va ser un acte preelectoral de JxCat. Podem participar de la unitat, podem contribuir a la unitat a nivell antirepressiu. Ara bé, si aquesta unitat vol dir construir-la al voltant del pal de paller de JxCat, no hi podem estar d’acord. I menys en un context preelectoral. Si se’ns diu que la unitat independentista passa necessàriament per fer fort l’espai de JxCat, no hi podem participar.

    El paper que ha de tenir Puigdemont no ha de ser el de líder de JxCat i, al mateix temps, president del Consell?
    La seva opció partidista li afebleix i li limita la seva funció presidencial a l’exili i la presidència del Consell.

    També és veritat que és l’únic líder polític capaç de sumar més de 150.000 persones en un míting.
    Evidentment. És un factor que hem de reconèixer.

    És més important que t’aplaudeixin a Perpinyà o a Cornellà?
    Al final, aquesta batalla la guanyarem aquí. Les revolucions de naturalesa nacional, social i democràtica, es guanyen al territori. La dimensió internacional és importantíssima, i arriba un moment que la suma de la batalla nacional i internacional dona la victòria, però la certifiques a casa. Guanyar a Cornellà també és molt important.

    Una de les batalles dels últims mesos ha estat en el si de l’independentisme per la resposta a la sentència del Tribunal Suprem. La CUP, el Govern i tot el moviment han estat a l’alçada del moment?
    Rotundament no.

    A què ho atribueix?
    Com a mínim, és la tercera vegada que ens passa, ja va ser així l’1-O i el 3-O del 2017. Cada vegada que la ciutadania ha fet un pas de deu metres, les organitzacions polítiques i institucionals només hem tingut la capacitat de fer-lo de quatre metres. A partir del 14 d’octubre del 2019, amb la sentència del Suprem, torna a passar el mateix. El múscul, la força i la capacitat d’organització social desborda i genera un capital polític, una capacitat de ruptura, de radicalitat, transformació i canvi que després els partits i les institucions no estem a l’alçada per donar-hi una resposta política i institucional.

    Els uns, perquè des de la nostra força limitada, des de la minoria i l’oposició, no tenim prou capacitat com per fer valdre els nostres arguments i propostes i no tenim prou força i capacitat per condicionar i transformar la resta de partits i institucions. Hem fet tot el que hem pogut per animar el carrer a la mobilització i a la desobediència civil, hem fet tot el que hem pogut per traslladar això al terreny institucional, però no ens n’hem sortit per convertir-ho en una resposta política. I els partits de la majoria, en un moment determinat, reculen. En lloc de sumar-se a aquest tsunami, a aquesta onada, i surfejar-la per tal de traduir-la en un canvi polític, no ho fan. Són porucs, són conservadors.

    La CUP, de cara a les properes eleccions, vol aglutinar el descontentament que s’ha generat. Com ho faran?
    Volem aglutinar la protesta, la desobediència que està fortament musculada a la nostra societat. Però en tots els terrenys: en la lluita per la independència i en la lluita pels drets socials. Això implica fer una proposta que, per més que tingui en la CUP un pilar central i un referent fonamental, sigui el més oberta i generosa possible. Una proposta més generosa que mai, més àmplia que mai, des del punt de vista de com articular la seva forma política i electoral. Per tal de tenir prou múscul per activar el carrer -mobilització, desobediència- i també tenir prou força i ser prou decisives a les institucions com per quan arribi el moment poder articular això en una resposta política.

    Les institucions tenen prou força per desobeir?
    Estem en unes institucions absolutament debilitades. Ens movem en un context repressiu que les ha debilitat encara més. I en les forces que han governat també hi ha hagut una autocensura molt important. No s’han explorat ni explotat els límits del propi marc institucional, i encara molt menys s’ha tingut la voluntat de transgredir-los. Quan els transgredeixes, l’Estat respon agressivament.

    Potser és que la repressió ha funcionat.
    Evidentment que els partits de Govern, precisament pel fet de ser-ho, han patit la repressió de forma brutal. Quan es rep una repressió tan forta, això requereix anàlisi, readaptació, comprensió del fenomen. Tot el període de l’octubre del 2017, el període del 155 i la repressió ens ha permès prendre mesura de la naturalesa de l’Estat, del context de la Unió Europea (UE) en el qual ens trobem, i per tant això s’ha de traduir en aprenentatge i en intel·ligència política. Inevitablement caldrà fer passes endavant i la naturalesa de l’Estat ens demostra que per fer-les caldran ruptures democràtiques, actes de sobirania, més mobilització i assumir més repressió. Nosaltres volem ser més forts per ser determinants al carrer, al Parlament, al Govern i a les institucions.

    Parla de ruptures democràtiques i actes de sobirania. Com es mantenen perquè la repressió no passi per sobre?
    Cal una massa crítica social prou àmplia i mobilitzada de manera permanent per sostenir l’embat contra l’Estat. Això s’ha demostrat possible en la nostra societat i es tracta, per tant, de fer créixer-la i organitzar-la millor. La resolució del conflicte arribarà en un diàleg més enllà de l’estat espanyol i Catalunya, possiblement a escala internacional, però per fer possible aquest marc cal desbordar democràticament l’Estat. Això s’ha de fer des de la societat civil organitzada i desobedient, i des de les institucions, que han de plantar cara, tensar la situació i generar conflicte exercint sobirania en tots els àmbits, no només el nacional. Tot plegat provocarà tensió i s’haurà de sostenir, i a vegades caldrà assumir repressió, però això entra en la lògica del conflicte que ens permetria anar amb força a la taula de diàleg internacional amb l’Estat.

    Ara com ara, l’Estat té sobre la taula tots els seus instruments repressius i cal posar-nos a la seva alçada des del punt de vista del poder. Ens hem de plantejar el problema de la presa del poder, que és una cosa que no es va plantejar l’any 2017. Hem de tenir la capacitat de disputar el poder a l’Estat per forçar-lo a negociar, i això es farà entrant en una lògica de conflicte. Els actes simbòlics, els pronunciaments retòrics ja estan esgotats. Per més que el Parlament torni a proclamar la independència o el president surti al balcó a proclamar la República, l’endemà ni som independents ni som una república més enllà de l’ànim de la gent. En el camí d’un acord internacional per resoldre el conflicte caldran actes d’unilateralitat que ens donin força i forcin l’Estat.

    Hi ha una majoria ciutadania disposada a fer tot això?
    Sota condicions molt adverses i precàries, el referèndum de l’1-O va superar el 40%. L’hegemonia des del punt de vista de la mobilització social és evident. El mapa electoral municipal és indiscutible i les majories parlamentàries es repeteixen i tots els estudis diuen que aquesta realitat es consolida. Tenim el múscul democràtic suficient per posar en marxa un nou embat amb l’Estat. Podem deixar-ho tancat i resolt? No ho sé, però tenim força suficient per tornar a engegar un nou cicle en aquest sentit. L’experiència demostra que el moviment creix en el conflicte, tenim una massa crítica suficient per engegar un nou embat i al final haurem de votar sí o no en el marc d’una concertació internacional i aquell dia veurem si som prou o no.

    S’ha fet partidisme també amb la desobediència?
    S’ha fet partidisme amb tot, fins i tot amb la repressió, amb la presó i amb l’exili. Si anem a casos concrets, era legítim i necessari defensar l’escó i la presidència de Quim Torra. Nosaltres amb això som implacables, malgrat que això pugui suposar repressió a les persones de la mesa del Parlament. De fet, precisament per això ens hem ofert per entrar a la mesa. Fins i tot hem dit que podíem entrar per fer unes accions concretes i després sortir-ne. Creiem que la mesa ha d’assumir, com va fer la presidenta Forcadell, els advertiments del TC i les procediments de la Fiscalia en les propostes de resolució que defensen el dret d’autodeterminació o critiquen la Corona, perquè forma part de la defensa de la dignitat de la institució. Ara bé, tampoc es tracta de desgastar la mesa perquè sí. La desobediència s’ha d’inscriure en una estratègia, s’ha d’organitzar, hi ha d’haver un endemà, un càlcul i una planificació.

    Aquesta estratègia de mirada llarga se centra ara en la mesa de diàleg. Vostès són molt crítics i no creuen que tregui resultats.
    És mèrit del moviment independentista, que ha aconseguit un mínim canvi de lògica en l’Estat i que es creï un espai de diàleg sota una certa observació internacional. Nosaltres creiem que aquest assoliment, en comparació amb tota la força del moviment independentista, és molt petit i es pot anar més enllà. La taula no anirà més enllà perquè no es donen les condicions perquè així sigui si volem parlar d’autodeterminació, de la fi de la repressió, de l’amnistia i de la recuperació dels drets civils i polítics. Si l’objectiu és aquest, aquesta taula ara no està en condicions. No perquè no ho vulgui la part catalana, sinó perquè la part espanyola no ho vol. I probablement ni pot.

    Tot plegat forma part d’una operació de reassentament del règim, de pau institucional, d’enfortiment de l’statu quo i dels marcs polítics i jurídics existents. Hi ha un joc a tres bandes entre Madrid, Barcelona i Catalunya per reforçar el règim. PSOE i Podem permeten algun petit pas que abans no era possible, però de seguida topa amb els límits. No s’està trencant amb el règim. Cal passar de pantalla per parlar d’autodeterminació i per això cal un nou cicle de mobilitzacions, desobediència i conflicte, i per això l’esquerra independentista ha de ser decisiva.

    En el millor dels casos, què en pot sortir, d’aquesta taula de diàleg?
    Probablement no en surti res de rellevant o central, més enllà del punt on ja s’està: el reconeixement de les dues parts, reconeixement del conflicte i que requereix una solució democràtica, però probablement no es vagi més enllà. Podrà anar més enllà qui vulgui una reforma autonòmica, però crec que això no és el que vol l’independentisme.

    És una enganyifa, doncs, com deia Clara Ponsatí?
    És una enganyifa si algú es creu que aquesta taula servirà per resoldre el conflicte i assolir l’autodeterminació. Si algú diu que aquesta taula és un marc útil per resoldre el conflicte s’enganya o enganya, o totes dues coses. La taula és una fase del conflicte, l’hem de veure en perspectiva històrica i veient què passa a d’altres llocs. És un petit pas endavant que optimitza el que pot donar l’Estat en aquests moments, que malbarata gran part del potencial del moviment i que es pot convertir en una trampa, perquè pot donar la imatge internacional que anem bé i desactivar la mobilització i fer que es posin per sobre de l’autodeterminació objectius de desenvolupament autonòmic. Aleshores sí seria una enganyifa. Si serveix per constatar que fins aquí hem arribat i que cal una nova passa endavant, un desbordament democràtic, per obligar l’Estat a abordar l’autodeterminació, vol dir que estarem en el camí correcte.

    La CUP hi pot ser, en aquesta taula?
    El president Torra va oferir a la CUP ser-hi. Sempre dic que quan la CUP hi sigui voldrà dir que anem bé, però la taula té uns límits que nosaltres ja constatem i, amb tot el respecte, no volem col·laborar-hi. No estem en un moment de gran feblesa de l’Estat, sinó de reassentament del règim.

    JxCat i ERC hi estan col·laborant?
    JxCat i ERC hi estan col·laborant, evidentment. Això també forma part de les fases d’un procés d’aquestes característiques. Nosaltres volem ser clau de volta per aconseguir que la força al carrer es tradueixi en passes endavant més sòlides. Aquest no serà un procés ràpid ni fàcil, ni es podrà fer dins del marc jurídic i polític existent amb algunes transformacions. Serà llarg, difícil i dur, i l’hem de veure amb aquesta perspectiva. Hem d’arrossegar sectors que avui encara no estan prou convençuts, l’independentisme sempre ha de voler sumar i créixer amb gent que vegi que en una república catalana viurem en un marc de més drets socials, civils i polítics, independentment de la seva identitat nacional, cultural o lingüística. Aquest és un gran repte que tenim.

    Els comuns, per exemple?
    Els comuns i Podem, quan van néixer, volien impugnar i tombar el règim. Ara sembla més aviat que l’apuntalen juntament amb el PSOE i es converteixen en una força reformista. Formen part d’aquest reassentament de l’Estat. Els hem d’arrossegar cap a posicions rupturistes i sobiranistes, demostrant-los que la confiança en què l’Estat i el règim es poden reformar és ingènua.

    És viable una estratègia unitària en l’independentisme?
    Ara mateix és molt difícil perquè tot està molt condicionat per l’electoralisme. Quan el moviment va per davant, anem ràpid. Quan això no passa i s’imposa el partidisme, tot s’atura. Fins i tot la repressió, que hauria de ser un tema que generés molta unitat, no actua en aquest sentit. Per nosaltres és encara més difícil, perquè també patim la repressió del Govern de la Generalitat. La repressió no només ve de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, també ve de la conselleria d’Interior, i no és fàcil trobar un punt en comú ni tant sols pel tema antirepressiu. Esperem que passades les eleccions tinguem una nova oportunitat, perquè per exercir l’autodeterminació i sostenir-la l’endemà caldrà una estratègia d’unitat independentista, haurem d’haver sumat múscul social i haver reactivat la mobilització i la desobediència civil.

    La pluja de retrets de JxCat i ERC fa viable aquesta estratègia unitària?
    No hi ajuda gens. Potser soc autoreferencial, però tot això podrà canviar en la mesura que l’esquerra independentista sigui més forta. La unitat independentista que vam viure en la fase anterior es va demostrar útil per fer possible l’1-O, i prou. Des d’aleshores ha estat un despropòsit. Hem aconseguit certs nivells d’unitat antirepressiva i la CUP ha jugat un paper molt important i generós en això, també a l’hora de mantenir aquest espai multilateral amb partits i entitats per arribar a acords. Però des de l’1-O fins ara no s’ha assolit un marc d’unitat independentista que sigui vàlid i útil. El lideratge de JxCat i ERC, i la disputa per aquest lideratge no ens està portant on hem d’anar, i per això cal un tercer actor que aporti contundència en la lluita nacional i per l’autodeterminació i sumi per l’esquerra en la defensa dels drets socials.

    Aquest contrapès que vol fer la CUP es pot fer des del Govern o s’ha de fer des de fora?
    És aviat per dir-ho, però si del que es tracta és d’una acció de govern de ruptura democràtica amb l’Estat, d’exercici de la sobirania des de les institucions per defensar el dret d’autodeterminació, un Govern que plantegi una política feminista, una defensa dels drets socials i laborals, una educació i la sanitat pública per a tothom, una recuperació dels recursos estratègics i les infraestructures del país, i que lideri les institucions en aquest camí de confrontació per forçar les condicions perquè hi hagi un marc internacional per exercir l’autodeterminació, nosaltres podem estar en el Govern.

    Encara que sigui presidit per JxCat?
    També podria estar presidit per nosaltres! Si es tracta d’estar en un Govern que dugui a terme polítiques de ruptura democràtica, defensa de drets socials i exercici de l’autodeterminació, nosaltres podem ser-hi. Si es tracta d’estar en un govern per gestionar l’autonomia i la normalitat institucional, no hi ha sentit que l’esquerra independentista hi sigui.

    Les eleccions han de ser a la primavera o la tardor?
    No sé quan seran les eleccions, però els rumors apunten que seran més cap a la tardor. No se sap mai, perquè depèn de molts factors. Nosaltres estem preparats. No té molt sentit allargar-ho gaire, tot això. Un Govern que es reconeix exhaurit, una situació institucional esgotada i la paradoxa de dir que s’aprovaran els pressupostos i es convocaran eleccions… Això es inversemblant.

    Vol repetir com a candidat?
    Estic a disposició de la CUP, tant per repetir com per no repetir. En aquests moment, les persones de legislatures anteriors poden repetir i, per tant, jo com a militant estic disposat a continuar i, de la mateixa manera, estic disposat a fer un pas al costat per garantir la renovació. El que decideix la CUP estarà bé. Ho decidirà la militància i ens hi posarem a partir de la segona quinzena de març.

    Publicat a Nació Digital per Bernat Surroca i Oriol March | Imatges d’Adrià Costa

     

     

  • El terratrèmol perpinyanès

    L’acte de masses del passat dia 29 de febrer a Perpinyà, que ha mobilitzat centenars de milers de persones, continua ferint en la contradicció i, en conseqüència, posant en evidència les posicions de fons dels diferents sectors polítics i socials en relació amb la lluita independentista.

    Aquesta gran mobilització, encapçalada pels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, ha representat, en primer lloc, un factor que ha ajudat a dinamitzar l’independentisme en un moment en què l’espanyolisme (l’estatal i el dels partits) s’ha estat esforçant per desmobilitzar el nostre moviment aprofitant la duresa ininterrompuda de la repressió combinada amb la difusió de consignes confusionàries dels sectors més endarrerits. En la perspectiva de la lluita per la República catalana independent i la dinamització promoguda pel Consell per la República, la massa independentista mobilitzada aquests dies ha pogut percebre i concebre l’inici d’un nou full de ruta no subordinat al marc polític espanyol, una forma d’acumulació de forces que, a causa de la seva configuració nova i lliure, ens pot portar a la victòria.

    Dins aquesta perspectiva mobilitzadora cal incloure, d’una manera especial, el moviment nacional català a Catalunya Nord que ha anat afermant la seva posició en un acció de gran abast que representa una consolidació de la lluita solidària que havia mostrat una important efervescència pels volts del Referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Per a l’independentisme de Catalunya Nord hi haurà certament un abans i un després d’aquest 29 de febrer. L’èxit d’aquesta data és, sobretot i principalment, un èxit de la militància independentista a la Catalunya del Nord.

    Però aquestes no han estat pas les úniques conseqüències immediates perquè les reaccions desesperades de l’espanyolisme (i de sectors de l’independentisme ideològicament espanyolitzats) han mostrat que aquesta gran mobilització queia com un gerro d’aigua freda enmig de tota una tasca de desmobilització que, a l’empara del nou govern espanyol PSOE-Podemos, estava aconseguint tenir encantats i immobilitzats sectors importants del poble català. Sabem, per exemple, que dins l’àmbit polític que es defineix com a independentista, ha provocat concretament reaccions contràries en sectors pròxims a ERC que havien estat difonent la consigna de no assistir a l’acte i que finalment han procurat de minimitzar-ne l’abast, com ho feia també un diari en català, que en reduïa l’assistència a desenes de milers de persones, esborrant així els centenars de milers d’assistents sense cap argumentació o càlcul associat a aquesta idea. La “descarrilada” de la CUP cridant al boicot també ha estat prou significativa, tot i que la posició clara de Poble Lliure, de suport a l’acte i a l’alternativa republicana ha ajudat a clarificar les posicions de l’independentisme d’esquerra.

    Allò que “Perpinyà” ha canviat, ha estat així fer evident, davant uns i altres, que hi ha una part mobilitzada de l’independentisme que no té cap intenció de rendir-se ni de fugir d’estudi, i que, a recer de la tasca de construcció de la República catalana, manté intacta la seva voluntat de combat. Ha estat també fer evident la incapacitat de la repressió espanyola sistemàtica per a evitar la mobilització del poble català, que ha mostrat altre cop la seva capacitat aglutinadora sense sucumbir a la repressió. El poder espanyol ha demostrat, en general, la feblesa de la seva estructura legal i legitimadora, que no ha estat capaç d’impedir aquest acte organitzat al si de la Unió Europea i a quatre passes del territori sota la seva sobirania.

    El que avui ja sabem, després d’una quinzena d’anys de mobilitzacions populars, és que quan tenen lloc aquesta mena de trasbalsos, com hem vist, dins les estructures tradicionals del partits mal arrelats en l’independentisme, és que ens trobem en una nova conjuntura de dinamització del nostre moviment que no trigarà a desenvolupar-se a remolc d’aquest veritable terratrèmol que ho ha sacsejat tot, altre cop.

    Publicat a Llibertat.cat per Carles Castellanos

Pàgina 4 de 35« Primera...23456...102030...Última »