• La bandera blava, segell de qualitat o negoci turístic?

    Entitats ecologistes d’arreu dels Països Catalans i administracions locals i autonòmiques qüestionen els criteris mediambientals del distintiu, atorgat per l’Associació d’Educació Ambiental i del Consumidor (ADEAC). Malgrat la contaminació de les aigües d’algunes platges i la gestió ambiental condicionada per la pressió urbanística, moltes continuen rebent cada any la bandera blava

    La Fundació Europea d’Educació Ambiental (FEE) –representada a l’Estat espanyol per l’Associació d’Educació Ambiental i del Consumidor (ADEAC)–, l’entitat privada encarregada de la concessió dels distintius de Bandera Blava en el conjunt de les platges de l’Estat espanyol, ha atorgat aquest estiu tres banderes blaves a les platges de Castelldefels –Baixador, Lluminetes i Pineda– i a la platja de Gavà. El darrer any, aquest tram litoral ha estat afectat per diversos i reiterats episodis de contaminació per vessament d’aigües residuals, que fins i tot han obligat al tancament al públic d’alguna d’aquestes platges durant dies.

    Per a Ramon Sanahuja, veí de Castelldefels (Baix Llobregat) i membre de la plataforma ciutadana Salvem l’Olla del Rei –que pretén salvar l’espai natural del municipi format per maresmes, llacunes, boscos de ribera i prats, amb el suport d’altres col·lectius ecologistes de la comarca i de les organitzacions Ecologistes en Acció (EeA) i Ecologistes de Catalunya (EdC)–, aquesta situació implica un incompliment sistemàtic de la condició número nou establerta per l’ADEAC per aconseguir la bandera blava. Aquesta exigeix que “el municipi ha de complir els requisits establerts per al tractament i posterior vessament de les aigües residuals urbanes produïdes a les seves aglomeracions urbanes”.

    Els criteris que té en compte l’ADEAC es classifiquen en quatre paràmetres: educació ambiental i informació, qualitat de l’aigua, gestió ambiental i seguretat i serveis. Però, les ecologistes denuncien que molts dels requisits no es compleixen i fins i tot, Sanahuja es pregunta si els ajuntaments de Gavà i Castelldefels han de compensar a la fundació privada ADEAC per aconseguir les banderes, posant en qüestió si són un segell de qualitat o un negoci privat. De fet, cada any, a l’informe Banderes negres d’Ecologistes en Acció es denuncia que la concessió de banderes blaves atén només a criteris turístics. Per a la coordinadora de l’informe Banderes negres 2020 i membre d’Ecologistes en Acció del País Valencià, Clara Megías, es tracta d’un clar exemple “de negoci turístic perquè les platges tinguen més prestigi”. “És tenir una etiqueta bonica –continua–, però al final les platges no deixen de ser una empresa que explota durant tres mesos”. Fins i tot a l’informe es destaca que algunes de les banderes blaves han estat assignades a les anomenades “platges d’interior” de les comunitats d’Extremadura o Madrid, que les ecologistes consideren “platges artificials enfocades al turisme de masses”.

    Banderes blaves finançades per l’Estat espanyol

    Enguany, el País Valencià i Catalunya Nord són els territoris d’arreu dels Països Catalans amb més banderes blaves. De les 311 platges valencianes, 134 tenen bandera blava, el que representa el 44% del total, mentre que a Catalunya Nord el 86% de les 36 platges han sigut guardonades amb aquest segell. Pel que fa al Principat i les Illes, respectivament, un 23% i un 11% de les platges han aconseguit la bandera blava.

    El seu origen es remunta a l’any 1987, declarat l’Any Europeu del Medi Ambient. En el marc d’aquella commemoració, la Comunitat Econòmica Europea (CEE) va decidir donar suport a la FEE. Un suport que va durar fins a l’any 1998, quan la CEE va deixar de subvencionar la fundació “per manca de transparència en l’atorgament i en l’aplicació dels criteris d’avaluació”, recorda Sanahuja.

    Encara que la comunitat europea s’ha deslligat d’aquest segell, el govern espanyol continua subvencionant l’associació. Tal com es recull al Reial Decret 474/2019, pel qual es regula la concessió directa d’una subvenció per finançar la campanya anual de banderes blaves, l’Estat espanyol destina una partida específica de 35.000 euros anuals a l’ADEAC. A aquesta xifra, se sumen 155.000 euros que procedeixen dels fons dels governs autonòmics, així com unes altres donacions efectuades per fundacions, com la Fundación Mapfre. “De 1987 a 2000 no va pagar cap administració pública, perquè ja teníem una subvenció de la Unió Europea. A partir de l’any 2000, l’Organització de les Nacions Unides va agafar el relleu, però sense subvenció econòmica. Aleshores vam trobar suport econòmic en els governs autonòmics”, explica el president de la fundació espanyola, José Ramón Sánchez Moro.

    Les ajudes autonòmiques superen fàcilment els 15.000 euros. Per exemple, tal com recorda Sánchez Moro, l’any 2001, es va pactar un conveni amb el Govern belar de 18.000 euros –que després va pujar fins als 21.000 euros– per cobrir les tasques d’inspecció i assessorament, a més d’instal·lar panells informatius i banderes. Al País Valencià, l’any 2016, es va signar un conveni entre la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient i l’ADEAC que fixava una aportació econòmica de 15.000 euros, amb l’objectiu que l’associació desenvolupara campanyes “que milloren o mantinguen la qualitat del litoral” i “consciencien d’aquesta necessitat tant a les administracions com a la població”.

    Des de la Conselleria de Medi Ambient, reconeixen que existeixen “acords de col·laboració […] que han suposat algun suport econòmic” per “realitzar informes sobre la campanya a la Comunitat Valenciana, així com recomanacions per millorar la qualitat mediambiental”. Tot i que aquestes xifres poden semblar un pressupost modest, els col·lectius ecologistes dubten de la seua veracitat. Fins i tot, la Plataforma en Defensa del Sector Marítim de Galícia va interposar una denúncia en l’any 2016 per “presumpta extorsió per tot el litoral espanyol a través de convenis, cursos i contractes de fons públics a canvi de les banderes blaves”.

    Alguns municipis i administracions territorials, com el Govern de les Illes, han mostrat el seu desacord amb el distintiu i han renunciat temporalment o definitivament al mateix, perquè consideren que la fundació atorga de manera discrecional les banderes blaves en funció de les aportacions econòmiques. L’any 2016, l’aleshores directora general de Turisme, Pilar Carbonell, assegurava que l’havia arribat una factura de 21.000 euros que corresponia al pagament anual a l’ADEAC, encara que, segons afirmava, l’associació no els havia prestat cap servei. Eixe estiu, les Illes van perdre dotze banderes i el conseller de Turisme, Biel Barceló, va confirmar que es tractava d’un càstig per “no pagar a l’empresa” que les entrega. Finalment, l’any 2018 el Govern balear pactava amb l’ADEAC el pagament d’una quantitat força menor a la inicial, de 450 euros anuals.

    L’ajuntament eivissenc de Sant Josep de sa Talaia és un dels consistoris balears que s’ha posicionat en contra dels criteris que l’ADEAC té en compte per a atorgar aquestes distincions. “És una entitat privada que certifica uns criteris que no ens pareixen rellevants, no són els que volem”, diu Josep Guasch, regidor de Platges i Litoral de l’Ajuntament. Guasch considera que els indicadors que serveixen per atorgar les banderes blaves “promouen la urbanització de les platges i altres aspectes poc sostenibles, en compte d’uns criteris ambientals que protegeixin d’aquests espais naturals”. Des de l’ajuntament eivissenc no creuen que sigui tasca d’una entitat privada atorgar aquesta mena de segell i defensen els seus propis criteris per mantenir unes platges verges i de gran qualitat ambiental.

    Vessaments i contaminació a les platges de Castelldefels i Gavà

    En el cas concret de les platges de Castelldefels, les membres de la plataforma Salvem l’Olla del Rei han fet constar en un correu electrònic, enviat l’11 de juny a l’ADEAC, la seva “majúscula sorpresa” davant la concessió dels distintius a les quatre platges del Baix Llobregat, ja que “els darrers mesos s’han produït importants episodis de contaminació per aigües fecals del canal de la Corredora Mestra que han comportat el tancament temporal d’algunes d’aquestes platges”. En el mateix correu, les ecologistes afegien que “no es tracta d’episodis puntuals, a causa que la xarxa de sanejament es troba en tan males condicions que a la mínima pressió es produeixen greus vessaments”.

    Per la seva banda, en un altre correu electrònic, l’ADEAC va respondre que a l’edició de 2020 s’ha concedit la bandera blava a les platges esmentades “per haver estat qualificades amb qualitat d’aigües excel·lent l’any 2019, a més de complir amb els altres criteris exigits pel programa”. Sánchez Moro replica que des del programa estan treballant per acordar unes mesures de precaució a les platges, tot i que no considera just ni necessari la retirada de les banderes blaves de les platges afectades, perquè creu que “no tindria un efecte dissuasori en la població a l’hora de banyar-se”.

    Respecte als vessaments periòdics d’aigües residuals, els responsables del programa Bandera Blava reconeixen que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) els ha informat que la riera dels Canyars (Gavà) i el pluvial de Castelldefels (platja de la Pineda) reben aigües fecals de sobreeixidors d’estacions de bombament quan plou i són conscients que quan passa, “són focus de contaminació del mar”. Tot i això, també saben que els ajuntaments de Gavà i Castelldefels en són conscients i “hissen la bandera vermella de manera immediata”. “La gestió de les administracions municipals és impecable en aquest sentit”, afegeixen des de l’ADEAC, que afirma que “en absència de pluges, les aigües de Castelldefels i Gavà són òptimes, encara que és cert que són considerades platges de risc alt per pluges”. “L’ajuntament de Castelldefels, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i l’ACA han tingut reunions en relació amb aquest tram del sistema de sanejament que està una mica afeblit i s’estan realitzant gestions al respecte”, conclouen.

    Clara Quirante, regidora de Joventut, Platges, Neteja i Gestió d’Espais Verds i Naturals de l’Ajuntament de Castelldefels, considera que la bandera blava “és un certificat d’ecoqualitat turística de les platges i els ports”. “A Catalunya per sol·licitar-lo s’ha de fer a través de la Generalitat, que és qui fa les inspeccions. És un certificat gratuït que s’atorga a partir de les inspeccions de la Generalitat”, remarca. Segons Quirante, l’ACA, encarregada de la gestió de la qualitat de l’aigua i de fer totes les analítiques, ha assenyalat en les últimes anàlisis que “la qualitat és excel·lent”.

    Tanmateix, Quirante reconeix que el col·lector té una avaria. “Aleshores, es fa un bypass i es carrega la xarxa de fluvials. És l’única solució que hi ha quan això passa, però és un fet puntual”, puntualitza. “El col·lector que tenim està molt envellit i estem treballant per evitar que passin aquestes avaries. Per minimitzar aquest vessament es fan servir cubes i sempre queden algunes restes. Quan això passa, se senyalitza amb banderes vermelles el tram de platja afectat perquè ningú s’hi banyi. La gestió que fem des de l’Ajuntament és la correcta, per això tenim la bandera blava”, justifica la regidora, que defensa la filosofia de Bandera Blava: “el distintiu és per a les platges que tenen serveis, com les nostres. Tenim un compromís amb els serveis de qualitat”. Els responsables municipals, però, reconeixen a la pàgina web consistorial que tenen la intenció d’emprendre accions legals contra l’ACA si aquesta no soluciona el problema.

    Al municipi veí, Gemma Badia, quarta tinenta d’alcaldessa i presidenta de l’Àmbit d’Espai Públic, Seguretat i Convivència, assegura que a Gavà “complim amb criteris de seguretat, serveis, conscienciació i protecció de les dunes”. “Pel que fa a la qualitat de l’aigua –continua– l’ACA és l’encarregada de fer mostres periòdiques de l’aigua i aquesta ha de ser excel·lent per tenir el distintiu”. En qualsevol cas, per a Badia les analítiques de l’aigua de la platja de Gavà “són excel·lents”. Respecte als vessaments, la regidora confia en el fet que es faran obres en el col·lector, “tal com es va comprometre el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet”.

    Respecte del posicionament de municipis que han decidit no seguir demanant els distintius per criteris mediambientals o d’ètica política, Badia assegura que el model de les platges del Baix Llobregat no és el mateix que el de les cales naturals de les Illes. “És una platja per a la gent de la zona metropolitana de Barcelona, amb molts serveis per donar acollida”. Tanmateix, diu que comprèn el rebuig i la preferència per un segell públic: “si hi hagués una certificació pública, segurament, seria més homogènia per totes les platges i més justa”.

    Bandera Blava defensa criteris mediambientals

    Sánchez Moro explica que Bandera Blava no és un rànquing, sinó “un programa destinat a ajudar a millorar les condicions de les platges”. Però, matisa que aquells incidents que tenen lloc fora de la temporada de bany, no afecten el programa, el qual només denega la bandera en cas “d’incompliment de la Llei de Costes i altres qüestions legislatives”.

    El màxim responsable estatal del programa també justifica els criteris mediambientals dels distintius atorgats per la FEE i l’ADEAC: “els ecologistes diuen que no seguim criteris mediambientals quan en realitat seguim criteris legislatius internacionals, que inclouen serveis de socorrisme, instal·lacions i accessos, entre d’altres”. Entre els requisits imprescindibles s’inclou la qualitat i la neteja de la sorra de les platges i de l’aigua del mar, així com l’educació ambiental dels usuaris de les platges per part dels ajuntaments corresponents”.

    “L’origen del programa Bandera Blava és la Fundació Europea d’Educació Ambiental, i actualment seguim col·laborant amb la Comissió Europea de Medi Ambient. Cada quatre anys publiquem un informe de les activitats que ha de ser aprovat per seguir representant a la FEE a l’Estat espanyol”, conclou el president.

    Els abocaments arriben als tribunals

    Jaume Grau, president de l’organització Les Agulles-Ecologistes en Acció i també veí de Gavà i membre de la plataforma Salvem el Calamot-Aturem el Pla de Ponent, afegeix que a banda de demanar sense èxit explicacions de manera directa i indirecta als responsables dels vessaments –AMB i ACA–, la situació és tan greu que s’han presentat dues denúncies. La primera, el 22 de juliol de 2019 a la Fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), pels grups ecologistes Quercus i Les Agulles-Ecologistes en Acció, l’Associació de Veïns de Gavà Mar i l’Associació col·lectiu La Mata de Jonc; i la segona, el 26 de maig de 2020, a la Fiscalia de Medi Ambient i Urbanisme de la Fiscalia Provincial de Barcelona pel Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius-Ecologistes de Catalunya (CEPA-EdC), que forma part de la plataforma ciutadana Salvem l’Olla del Rei.

    En la denúncia presentada fa un any a la Fiscalia de Medi Ambient del TSJC, es posa en relleu l’existència d’un sistema de sanejament unitari a Gavà, que “no separa les aigües pluvials de les residuals”, i també la insuficient capacitat de la depuradora, que queda desbordada cada cop que plou molt. A la segona denúncia es considera que hi ha “indicis d’actuacions delictives i deixadesa per part de les autoritats competents que poden infringir diverses normatives ambientals i legislació sobre salut pública per part de l’Agència Metropolitana de Barcelona, l’Agència Catalana de l’Aigua i altres administracions amb responsabilitats en aquesta matèria”. Per a l’associació CEPA-EdC no es tracta de problemes puntuals, sinó d’una “reiteració continuada de vessaments que malmeten el medi ambient, en una zona densament poblada amb possibles greus afectacions a la salut pública”.

    Per a Grau, el problema rau en el “mal funcionament de la xarxa de sanejament metropolitana sud dels municipis de Castelldefels, Gavà, Sant Boi i Viladecans, que periòdicament es trenca i obliga a les planes bombejadores a vessar les aigües fecals en rieres i canals que desemboquen a les platges, tot provocant episodis periòdics de contaminació”. Per la seua part, Sanahuja diu que caldria la rehabilitació de les canonades de la xarxa, “que ha quedat obsoleta amb més de 40 anys de funcionament”. Ambdós demanen que l’ACA i les administracions responsables resolguin el problema, perquè “afecta la salut de la ciutadania de Gavà i Castelldefels i de totes les usuàries de les platges del Baix Llobregat”.

    A hores d’ara, tant Ramon Sanahuja com Jaume Grau asseguren que encara no s’ha rebut cap resposta per part de les respectives fiscalies i que independentment del procés judicial pensen seguir mobilitzades al carrer. En aquest sentit, Sanahuja informa que recentment la plataforma ha convocat dues protestes ciutadanes: la primera, el 17 de juliol, des de l’Ajuntament de Castelldefels fins a la Planta Elevadora d’Aigües Residuals situada al campus del Baix Llobregat de la Universitat Politècnica de Catalunya, en què al voltant de 300 persones van demanar que les administracions responsables resolguin el problema dels vessaments d’aigües fecals. La segona, el 25 de juliol, ha sigut una marxa des de la riera dels Canyars fins a la plaça de les Palmeres per les platges de Gavà i Castelldefels, on un centenar de veïnes van fer efectiva una reivindicativa i simbòlica concessió de la bandera negra a les platges de Gavà i Castelldefels.

    Banderes blaves i negres

    Tal com es recull a l’informe Banderes negres 2020, Ecologistes en Acció ha atorgat catorze banderes negres a diferents punts del litoral dels Països Catalans, molts dels quals, paradoxalment, gaudeixen alhora de la bandera blava de l’ADEAC. Una bona part de les banderes que l’entitat ecologista atorga cada any té a veure amb la tònica general d’alteració de la costa a causa de la construcció d’urbanitzacions i infraestructures turístiques, així com de l’ampliació dels ports. Per a les ecologistes, la pressió urbanística que sofreix el litoral és un dels principals motius per no concedir cap segell, ja que suposa una degradació dels ecosistemes i la pèrdua de terra fèrtil i de biodiversitat. A aquest se sumen els greus episodis de contaminació per una depuració de les aigües de les platges molt poc eficient.

    Si es recorre el litoral del País Valencià, en una bona part de les comarques costaneres hi ha almenys una platja amb una bandera blava i una altra negra. Fortí-Fora i Forat-Cérvol, a Vinaròs (Baix Maestrat), són les primeres platges del territori que reben el segell de l’ADEAC. El riu Cérvol les va crear a ambdós costats de la seua desembocadura, avui dia destrossada i alterada per regeneracions i obres públiques. A causa de les nombroses actuacions de destrucció de la seua morfologia natural, com la construcció d’espigons, dragatges i urbanitzacions, les ecologistes els atorguen el guardó de platges de pitjor gestió del litoral de les comarques de Castelló.

    En la mateixa comarca, cada any l’Ajuntament de Peníscola, un dels municipis turístics més atractius del País Valencià, demana banderes blaves per a les seues platges, tot i que no totes es caracteritzen per una bona gestió ambiental i algunes han rebut la bandera negra. És el cas de la platja Nord, que s’ha regenerat amb sorra procedent d’una pedrera pròxima a la localitat de Santa Magdalena de Pulpis (Baix Maestrat), una solució que afecta les praderies de posidònia i que també s’ha dut a terme a la platja del Portet de Moraira (Marina Alta), que va rebre bandera negra i blava el 2017. A més a més, des dels anys 70, la pressió urbanística que sofreix la costa de Peníscola ha afectat greument l’aiguamoll del poble i diversos llits de barrancs. Els estralls de la febre del totxo encara són més visibles a Orpesa (Plana Alta), amb el macrocomplex turístic Marina d’Or. La platja Morro de Gos d’Orpesa, encara que cada any compta amb el segell blau, també ha rebut alguna bandera negra. L’any 2017, a l’informe de Banderes negres s’afirmava que és la platja “més afectada per la nefasta pressió urbanística des de 1990”.

    Al sud de València, la platja de la Goleta de Tavernes de la Valldigna (la Safor) també ha rebut alguns anys la bandera blava i la negra. Està classificada com a platja natural protegida, ja que conserva un cordó dunar que es va declarar espai natural protegit en 2001, amb l’anomenat Lloc d’Interès Comunitari (LIC) Dunes de la Safor. Malgrat la seua importància ecològica, s’ha construït a sobre de les dunes, fet que comporta un procés de recessió molt greu i la destrucció de biodiversitat. Enguany, a més a més, les Dunes de la Safor es van veure amenaçades per la celebració d’un macrofestival de música hardcore a escassos metres de la zona LIC.

    Són poques les platges valencianes amb problemes de contaminació que han rebut el segell blau en els darrers anys. Destaquen les platges del Fortí, a Vinaròs, les quals han registrat importants fugues d’aigües residuals en plena temporada turística i tenen bandera blava. En 2019 es van detectar importants nivells de bacteris intestinals, com l’E. coli, que pot causar diarrea hemorràgica, insuficiència renal i fins a la mort en xiquetes i adultes amb sistemes immunitaris debilitats. Malgrat això, la Conselleria de Medi Ambient, preguntada per la seua opinió sobre les banderes atorgades per Ecologistes en Acció, ha respost a aquest mitjà que respecta “les opinions de qualsevol entitat que tinga com a propòsit la millora de qualsevol entorn de la nostra comunitat”.

    Publicat a La Directa per Roger Jimènez i Ester Fayos | Imatges d’Isabel Bernat i Roger Jimènez

  • El raper Pablo Hasél espera “qualsevol dia” l’ingrés a presó per enaltiment del terrorisme

    En només vuit dies, la judicatura va notificar al raper lleidatà tres condemnes acumulatives que van des dels nou mesos fins als dos anys i mig de presó. La defensa de Pablo Hasél ha demanat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional mentre l’Estat espanyol es troba al punt de mira de diverses organitzacions de drets humans, que observen amb preocupació la restricció sobre la llibertat d’expressió que es fa mitjançant l’ús del delicte d’enaltiment del terrorisme

    – ¿Jura decir toda la verdad?
    – Estoy aquí por decir la verdad.

    Aquest diàleg resava en una vinyeta satírica de l’il·lustrador Quim Sosa que es va fer viral durant el judici del raper Pablo Hasél a l’Audiència Nacional (AN) espanyola, el març de 2018. És, alhora, l’argument de la seva defensa per provar de suspendre la condemna. Qualsevol dia, i a qualsevol hora, Hasél pot ingressar a un centre penitenciari: en només vuit dies la judicatura li va notificar tres condemnes acumulatives que van des dels nou mesos fins als dos anys i mig de presó. “M’estic fent càrrec d’aquesta situació, amb la mentalitat que vaig a la presó. En realitat són dues condemnes, la penal i la psicològica”, explica Hasél.

    La seva defensa havia recorregut al Tribunal Suprem una sentència de l’AN, del 2 de març de 2018, per la qual el condemnaven a vuit mesos de presó per injúries a la corona i a les institucions de l’Estat i per enaltiment del terrorisme. Els delictes que li imputen han estat extrets de 64 missatges del cantant publicats a Twitter i de la cançó Juan Carlos el Bobón. L’alt tribunal va confirmar el 8 de juny la sentència de l’AN amb dos vots particulars que en demanaven l’absolució. “Paradoxalment”, en paraules de l’advocat d’Hasél, Diego Herchhoren, aquell mateix dia la Fiscalia del Suprem va iniciar una investigació sobre l’origen de la fortuna del Rei emèrit. La defensa d’Hasél ha interposat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional i demanarà la suspensió de l’ordre d’ingrés a presó quan s’executi.

    El lleidatà ja havia estat condemnat el 2015 a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme amb la difusió dels temes Libertad presos políticos i Muerte a los Borbones, entre altres fets. L’ingrés no es va fer efectiu perquè no tenia antecedents, un supòsit que en l’actualitat ja no es compleix.

    Tres articles de rang constitucional vulnerats a la condemna

    Herchhoren esgrimeix que amb la decisió de l’AN s’han vulnerat tres articles de rang constitucional: el dret a l’exercici de la llibertat ideològica (article 16), la difusió d’idees (20.1) i el dret a una tutela judicial efectiva (24). “El delicte d’injúries i calúmnies que li imputen té exceptio veritatis quan s’acredita la veracitat dels fets que es descriuen sobre els funcionaris públics en l’exercici del seu càrrec. Se l’ha condemnat per fer un judici de valor sobre uns fets que són públics”.

    El lletrat es refereix l’homicidi de quinze migrants a mans de la Guàrdia Civil a la platja de Tarajal o a la mort d’Iñigo Cabacas a mans de l’Ertzaintza, casos difosos als mitjans de comunicació i que Hasél va reprovar a les seves xarxes socials. Aquesta tesi s’estén a la cançó Juan Carlos el Bobón, de la qual el raper sempre ha defensat que va ser composta a partir de notícies sobre els casos de corrupció que planen sobre la monarquia espanyola.

    “En aquests delictes és important no només la literalitat de les paraules, sinó el sentit o la intenció amb què han sigut utilitzades: el llenguatge admet interpretacions diverses”, conclou Herchhoren per determinar que les paraules d’Hasél no suposen cap perill real: “Ha plasmat en l’art allò que està en boca de tothom”. “Pots combregar o no amb les meves idees, et poden agradar més o menys les cançons, però són fets provats el que estic cantant”, diu Hasél.

    Dues sentències més sobre les seves espatlles

    La defensa d’Hasél també ha recorregut les dues sentències a l’Audiència de Lleida. Sobre aquests fets, Hasél ens admet que “hi pot haver confusió” amb els casos d’injúries a la corona i de lesions a un periodista. “En definitiva, però, considero que totes són condemnes polítiques, perquè els fets es van donar en un marc de lluita social”, explica.

    Hasél va declarar el març de 2018, poc abans que Valtonyc s’exiliés a Brussel·les per evitar el seu empresonament. En aquella data, assumien que la condemna suposava un sotrac en les seves vides, però que “quan posen en joc la presó i veuen que ni claudiquem ni demanem perdó per haver expressat les nostres idees, el que esperen és que la resta us autocensureu”. Aquests dies, Hasél adverteix que “l’Estat continua la repressió perquè en treu un rèdit, hi ha gent que té por a les seves conseqüències. Amb la crisi capitalista que s’aguditza voldran criminalitzar l’organització de la gent”.

    L’Estat espanyol, advertit

    Especialment arran de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez el 14 d’octubre de 2017, l’Estat espanyol es va situar al punt de mira de diverses organitzacions de drets humans pel seu clima restrictiu sobre la llibertat d’expressió. El gener de 2019, el PEN Internacional va emetre un manifest en el qual exigia retirar els càrrecs contra els Jordis per “excessius” i va incloure el cas de Valtònyc a l’informe anual sobre vulneracions del dret a la llibertat d’expressió arreu del món.

    El març de 2019, Amnistia Internacional va fer públic l’informe Tuiteja, si t’atreveixes, en el qual reprovava l’ús del delicte d’enaltiment del terrorisme “per no tolerar certes formes de discrepància, així com el qüestionament de perspectives alternatives” i recordava a l’Estat espanyol que, com a signant de diversos tractats europeus i internacionals de drets humans, ha de garantir especialment la llibertat d’expressió.

    En l’àmbit de la llibertat artística, Freemuse va relatar al seu informe anual de 2019 que un total de catorze artistes s’han vist afectats per “les ambigües definicions de terrorisme al Codi Penal que permeten investigar artistes amb acusacions d’enaltiment” i posava l’Estat espanyol al costat de Turquia. Pablo Hasél, Valtònyc, La Insurgencia, els titellaires de Madrid, César Strawberry, Casandra Vera… Una llista que es fa llarga des de l’enduriment del Codi Penal l’any 2015, amb el qual s’han multiplicat per quatre les sentències per aquests delictes (especialment a Internet), d’acord amb les dades del Consell General del Poder Judicial. “El procediment contra Hasél i tants d’altres no s’haurien d’haver iniciat mai”, sentencia el seu advocat.

    “Pràcticament, a cap de les condemnes per enaltiment del terrorisme es pot acreditar un risc real perquè senzillament no s’han comès actes terroristes a partir de la publicació dels missatges. De fet, a l’Estat espanyol li ha caducat el termini per incorporar a l’ordenament jurídic una directiva europea contra el terrorisme, que exigeix acreditar el risc objectiu de l’investigat en aquests delictes”, conclou Diego Herchhoren.

    Publicat a La Directa per Clara Barbal | Imatge de Víctor Serri

  • Organitzacions de l’esquerra independentista presenten la campanya “Hi ha una altra manera de viure!”

    “La crisi sanitària de la Covid-19 ha empitjorat les condicions que estem arrossegant des del 2008. La precarietat creix dia rere dia i les dades sobre rebrots ens generen una situació d’incertesa total. Els dubtes són molts: què serà de la nostra economia, que beu del turisme i l’especulació immobiliària? Trobarem feina? Tindrem sous decents? Arribarem a final de mes? Tornaran els infants a les escoles?”

    En el marc de la crisi generada per la pandèmia de la Covid-19, la CUP, Endavant, Arran, la COS, el SEPC i Alerta Solidària van presentar ahir a Barcelona la campanya “Hi ha una altra manera de viure!”. Una campanya on s’ofereixen 10 propostes que “van a l’arrel dels problemes de les classes populars dels Països Catalans, que no pretenen donar solució només als problemes més immediats, sinó construir les condicions perquè els greuges en la sanitat, a les residències, a les cases, a la feina o a l’escola no es repeteixin mai més”.

    Aquestes organitzacions, conviden tots els moviments i organitzacions a fer-se seva la proposta. Cal construir un bloc que ens enforteixi i esquerdar el règim que ens priva d’una vida digna. No ens creiem que aquesta sigui l’única manera de fer les coses. Hi ha una altra manera de viure que es construeix des de baix i que serà la nostra prioritat durant els pròxims mesos.

    Consideren que el 2008 “ja ens van vendre que salvar els bancs era salvar-nos a totes, que salvar el sistema immobiliari era salvar-nos a totes. Vam comprovar que era mentida llavors, i segueix sent mentida ara. Salvar les empreses no és salvar-nos a totes; salvar el turisme, no és salvar-nos a totes; salvar el sistema sanitari privat, els propietaris d’habitatges i els interessos dels empresaris no és salvar-nos a totes, sinó a uns quants. I mantenir un règim i un poder que no procura salut a tothom és tot el contrari de salvar-nos a totes. És ofegar-nos en la misèria”.

    A partir d’aquest plantejament, apunten que hi ha una altra manera de fer front a la crisi. “Hi ha una altra manera de viure. Una sortida a favor de la majoria social dels Països Catalans és possible. Però aquesta sortida comporta una transformació econòmica i social, profunda i necessària. Passem de la crítica a la proposta”.

    Asseguren que les 10 propostes que van a l’arrel dels problemes de les classes populars dels Països Catalans, que no pretenen donar solució només als problemes més immediats, sinó construir les condicions perquè els greuges en la sanitat, a les residències, a les cases, a la feina o a l’escola no es repeteixin mai més.

    Les 10 propostes:

    1. Serveis 100% públics i de qualitat: expropiació i control públic de tots els recursos sanitaris privats.
      Expropiació sota control públic de tots els recursos sanitaris privats. Cap externalització, privatització ni repagament. La salut per sobre del lucre. Garantir uns serveis 100% públics i de qualitat, augmentant les partides pressupostàries destinades a aquests serveis. Defensar i reforçar els serveis públics per al sosteniment i la reproducció de la vida, especialment per a la millora de les condicions i l’eliminació de les desigualtats que pateixen les dones.
    2. Feina digna per a tothom: reducció de la jornada laboral, majors salaris, supressió de la bretxa de gènere, reconeixement del règim laboral per a les treballadores de la llar i derogació de la Reforma Laboral.
      Derogació de la Reforma Laboral. Que les empreses amb beneficis no puguin dur a terme acomiadaments. Increment del salari mínim interprofessional. Reducció de la jornada laboral i redistribució de la feina. Pensions dignes universals, deslligades de la cotització. Eliminació de la bretxa de gènere a sous i pensions. Reconeixement de l’alta al sistema de la Seguretat Social de les treballadores de la llar, amb efectes retroactius i dret al subsidi.
    3. Producció al servei de les necessitats: nacionalització dels sectors estratègics i essencials, preus socials i accessibles.
      Nacionalització sota control social dels sectors estratègics de l’economia i de les empreses que proveeixen els serveis essencials. Garantir tots els serveis essencials a preus socials. Planificar un desenvolupament industrial sota control públic per assegurar llocs de treball dignes, la fabricació d’elements essencials i la sobirania econòmica.
    4. Habitatge per a tothom: prohibició dels desnonaments, expropiació a grans tenidors, bancs i fons voltors, regulació de preus i espais segurs contra la violència masclista.
      Prohibició de tots els desnonaments. Expropiació del sòl i dels immobles en mans de grans tenidors, bancs i fons voltor per a un parc públic d’habitatge a preus populars. Regulació del preu del lloguer. Garantir un habitatge segur a totes les dones que pateixen violències masclistes.
    5. Banca pública: majors impostos per als més rics i contaminants, retorn del rescat bancari, impagament del deute.
      No pagament del deute il·legítim per salvar bancs i grans empreses. Retorn íntegre del rescat bancari. Fiscalitat agressiva amb les grans empreses i fortunes, i les agents més contaminants. Creació d’una banca pública.
    6. Feminisme i repartiment de les cures: més atenció domiciliària i llars d’infants, cobertura universal de la dependència i pla de xoc contra la violència masclista.
      Enfortiment dels serveis d’atenció domiciliària i llars d’infants, i internalització de totes les seves treballadores. Cobertura universal de la dependència. Pla de xoc estructural contra la violència masclista.
    7. Lliures de repressió política: derogació de la Llei Mordassa, prou abusos policials i antiavalots, retirada de la policia i militars espanyols, llibertat per a les preses polítiques i exiliades.
      Posar fi als abusos policials. Retirada de la policia i els militars espanyols dels Països Catalans, i dissolució de tots els antiavalots. Llibertat per a les preses polítiques i exiliades. Derogació de la Llei Mordassa.
    8. Drets per a tothom: regularització de totes les persones migrades i refugiades, tancament de CIEs i derogació de la llei d’estrangeria.
      Derogació de la llei d’estrangeria. Tancament dels CIEs. Regularització permanent i sense condicions de totes les persones migrades i refugiades.
    9. Ecologisme, proximitat i sobirania alimentària: transició a un model energètic renovablepúblic, aturar les construccions que destrueixen el territori i nacionalització del turisme.
      Implantació d’un model agropecuari ecològic i de proximitat. Transició cap a un model energètic renovable, públic i descentralitzat. Aturar ampliacions i noves autopistes, i grans infraestructures que destrueixen el territori. Nacionalització de la indústria turística per adequar el model a les necessitats laborals, socials i mediambientals dels Països Catalans.
    10. Autodeterminació dels Països Catalans: sortir de la UE i recuperar la sobirania per oferir una vida digna.
      Exercir l’autodeterminació als Països Catalans. Sortir de la Unió Europea. Recuperar la sobirania política i econòmica de tots els recursos de la nostra nació per oferir una vida digna a tota la població.

    Publicat a Llibertat.cat

  • Poble Lliure continua apostant per la creació i reforçament d’estructures republicanes per assolir la Independència

    Poble Lliure ha dut a terme la III Assemblea Nacional, l’òrgan que reuneix cada dos anys el conjunt de la militància per adequar l’organització i la línia política del partit. Enguany, s’ha fet de forma telemàtica per respectar totes les recomanacions sanitàries fruit del context actual

    En el marc de la seva III Assemblea Nacional, Poble Lliure ha decidit continuar apostant per la creació i reforçament d’estructures d’institucionalitat sobirana i republicana i d’espais populars de masses. Aquestes eines han de servir per l’articulació de dinàmiques mobilitzadores i d’aliances entre les formacions polítiques i socials compromeses amb la Ruptura Democràtica per la Independència. En aquest sentit, refermem el nostre compromís amb el Consell per la República i l’ANC com a espais útils per la lluita independentista, i insistim en la posada en marxa de l’Assemblea de Càrrecs Electes.

    Així com, continuar defensant la proposta política de la Unitat Popular per assolir que la gran majoria de la població trobi en la política independentista i d’esquerres, i en el futur el socialisme, el model necessari per a viure en dignitat i justícia social. Una CUP oberta amb l’objectiu de ser un espai de masses ampli, independentista i d’esquerres, continua sent l’aposta per desplegar aquesta proposta, demostrant la seva voluntat i capacitat per a governar el país.

    L’organització estratègica de l’independentisme combatiu considera que “un procés constituent d’arrel democràtica continua sent una aposta de Poble Lliure, que pensem necessari a tres nivells: per construir la República des de la democràcia directa, per demostrar el caràcter rupturista de l’independentisme i per articular línies d’acció unitàries de les esquerres partidàries de la República Catalana independent”.

    Poble Lliure reforçarà el sindicalisme de classe i nacionalment autocentrat i compromès amb la independència, la lluita contra el patriarcat, l’acció en defensa de la llengua catalana, la política d’internalització dels serveis bàsics, treballar per augmentar la inversió en sanitat i educació i instaurar el consum estratègic en clau republicana, entre altres línies de treball que ja
    tenen desplegades. A més, ha aprovat aprofundir en l’acció política de la lluita ecologista i de defensa del territori que fins ara han estat impulsant.

    Organitzativament, arran del creixement que ha experimentat el partit des de fa dos anys, s’han dotat d’una nova estructura més sòlida, que doni més importància al territori i els permeti encarar el següent cicle polític. En la línia que “tenim clar que si l’organització és forta el país avançarà. Un dels compromisos d’aquesta III Assemblea Nacional és insistir en la feministització de les estructures del Partit així com l’impuls de l’Assemblea de Dones”.

    En la vessant organitzativa també s’ha renovat el Secretariat Nacional apostant per la paritat, l’equilibri territorial i generacional. Aquest òrgan estarà format per: Guillem Fuster, Montserrat Casamitjana, David Hernàndez, Maria Besora, Arnau Comas, Judith Ribera, Adrià Guimerà, Núria Alcaraz, Roger Sallas, Aina Solà, Toni Casserras, Anna Pagès, Roger Castellanos.

    Properament, Poble Lliure començarà una roda de relacions polítiques amb partits i entitats per compartir les resolucions concretes de l’Assemblea Nacional, així com les conclusions de les reflexions internes d’aquests últims mesos amb voluntat de fer-les extensives al màxim d’actors polítics del país. Considera una prioritat teixir una unitat d’acció durant els propers mesos.

    Poble Lliure ha fet arribar un escalf i salutació de suport a totes les persones preses, exiliades i represaliades que han contribuït a seguir obrint el camí de la llibertat amb el seu exemple i la seva valentia.

    Publicat a Llibertat.cat

  • 1936, la revolució de les sense nom

    Sens dubte, els esdeveniments del 18, el 19 i el 20 de juliol de 1936 constitueixen un dels fets històrics més sobreinterpretats de la nostra història i, tanmateix, més de vuitanta anys després, encara en sabem ben poc

    Val la pena repassar l’abast de tot allò que l’historiador anglès Chris Ealham anomenà un dels festivals revolucionaris més atípics de l’Europa contemporània. Encara avui, però, lluny de ser conscients de la capacitat revolucionària dels nostres avantpassats –moltes vegades, fins i tot, s’ha arribat a negar l’existència de cap revolució digna de tal nom–, sembla que sempre hagin de ser historiadors estrangers els que ens recordin l’originalitat i la potència insurreccional del que Enzensberger batejà com “el curt estiu de l’anarquia”. Però, què és el que caracteritzà aquells fets perquè es qualifiquin d’atípics?

    Més enllà que la Guerra Civil i el seu desencadenament en una dictadura feixista de quaranta anys amaguessin la transcendència de l’embat revolucionari, o de les lectures tendencioses d’un bàndol i l’altre contendent –incloses les contradiccions intestines al sector republicà–, l’originalitat inherent i estructural de la revolució social de 1936 és que fou una insurrecció protagonitzada des de la base, per la gent dels barris més humils de tota la ciutat de Barcelona. Efectivament, fou la gent que no tenia res –tampoc res a perdre– la que aturà el cop d’estat militar pam a pam, carrer a carrer, pràcticament desarmada i amb l’única col·laboració dels guàrdies d’assalt de la Generalitat de Catalunya i la neutralitat de la Guàrdia Civil, que aquells dies no intervingué.

    Fou la gent que no tenia res, els que –parafrasejant Joan Garcia Oliver– “no tenien nom, els que no tenien orgull, els que eren una massa”, els que majoritàriament s’allistaren com a voluntaris a les milícies per anar a combatre el feixisme a Saragossa. Fou la gent que no tenia res, sobretot les dones, les que col·lectivitzaren prop del 70% de les fàbriques de Barcelona (el ram de llum i força, les companyies d’aigua i gas, el tèxtil, la fusta, el port, l’alimentació, el transport o la metal·lúrgia), així com una bona part de l’economia del país (el comerç, la distribució d’aliments, les barberies, els espectacles, les escoles, els mitjans de comunicació, les terres de conreu, les piscines i els llocs d’esbarjo…). Durant aquells mesos, per primera i potser única vegada a la història, les que no tenien res, excepte la dignitat, ho tingueren tot.

    Però la revolució no fou tan sols econòmica; a escala política, social i cultural, l’autogestió es generalitzà. A Barcelona, la revolta instaurà una nova geografia social, coordinada fugaçment per l’Administració Popular Urbana, un assaig d’ajuntament confederal autogestionat del qual se sap ben poc, una mena de consell obert que tan sols coordinava i administrava i no governava i que se sotmetia a l’existència d’uns comitès de barriada –unes institucions autònomes, territorialitzades i més properes a la realitat–, on residia veritablement la sobirania popular. És cert que l’experiment durà molt poc, des d’aquell mes de juliol fins a penes la primavera de 1937, i que no tot fou perfecte, però segurament això també respongué precisament al fet que les que van portar el pols revolucionari eren membres de les classes més empobrides i, en general, poc qualificades de la població. Durant aquell període, les forces republicanes dels sectors més moderats es reorganitzaren i s’apoderaren amb l’ajut de l’estalinisme per poder activar la reacció i desfer –de dalt a baix– aquell ordre revolucionari; només per, després, perdre la guerra.

    Així doncs, a diferència de moltes de les revolucions contemporànies del segle XX, la de casa nostra fou una revolució feta des de baix, pràcticament sense líders, gràcies a l’alt nivell d’autoorganització de les classes proletàries. Ara bé, una altra reflexió important per analitzar els esdeveniments des del present és que aquelles pràctiques no foren fruit de la casualitat d’un dia; al contrari, foren el resultat d’una articulació comunitària intergeneracional cuinada a foc lent, produïda a partir del desenvolupament d’una sociabilitat diferencial, una cultura de resistència i de suport mutu implementades al llarg de dècades pel moviment obrer als barris proletaris de la ciutat. El 19 de juliol de 1936 tan sols fou un epifenomen, un fet extraordinari que culminà un cicle llarg de protesta fet de petits gestos ordinaris, de la combustió de formes de vida antagonistes, que travessà monarquies, restauracions, dictadures i tota mena de règims i que arribà en condicions –tot i que ja un pèl minvades respecte a períodes anteriors– de plantar cara i aturar el cop militar.

    De fet, el cop d’estat podria ser interpretat com una resposta del comandament social a l’alt envit antagonista plantejat per les lluites socials del proletariat al llarg de les dècades de 1920 i 1930. La Guerra Civil com un procés de destrucció creativa per poder sotmetre definitivament la resistència proletària. Des d’aquest punt de vista, la dictadura va suposar un procés disciplinari autoritari de caràcter vertical que permeté a les classes directores la instauració de les bases del capitalisme i del model productiu de l’estat actual a cops de desarrollismo, imposant també la desmemòria dels vencedors per legitimar tot el procés.

    És de justícia que els fets d’aquell estiu de fa vuitanta-dos anys no quedin en l’oblit, però no tant per recrear-nos en la mítica i l’alimentació de la nostàlgia estèril de recreació del passat, sinó per fer de la recuperació de la memòria un projectil per llançar cap al futur, com un eco que viatja des del pretèrit per construir un esdevenir digne a l’alçada de la lluita exemplar dels nostres avis i àvies. Com sentencià George Orwell, “qui controla el passat controla el futur i qui controla el present controla el passat”. Hem de fer el possible perquè avui, aquí i ara, siguin novament les que tenen menys, les que no tenen res, les sense nom, les que adoptin unes pràctiques emancipadores i impulsin una transformació social veritable i quotidiana.

    per Marc Dalmau, publicat a La Directa i a El Insurgente

  • El 20 de juliol el rei d’Espanya tornarà als Països Catalans

    Felip VI visitarà Santa Maria de Poblet en el seu ‘tour’ per l’Estat espanyol que ja ha passat per altres indrets dels Països Catalans. El passat 25 de juny els reis d’Espanya es van passejar pels carrers de Palma i el 3 de juliol per València (on la policia espanyola va evitar protestes antimonàrquiques).

    Felip VI i la reina Letizia visitaran Santa Maria de Poblet el proper 20 de juliol. Amb la seva parada al Principat de Catalunya, els Reis d’Espanya continuen la seva gira que ja ha passat per altres indrets dels Països Catalans. El passat 25 de juny els reis d’Espanya es van passejar pels carrers de Palma i el 3 de juliol per València (on la policia espanyola va evitar protestes antimonàrquiques).
    El proper dilluns 20 de juliol Felip i Letizia visitaran Santa Maria de Poblet però fa una setmana van anunciar que el dia 17 visitarien el Museu Dalí a Figueres i Barcelona (per qüestions de seguretat i evitar protestes no van especificar quin seria el monument que visitarien a la ciutat comtal). Finalment ahir, dia 17, van visitar el País Basc no els Països Catalans. Fa una mica més de dos anys que el reis no trepitgen terres gironines per por a les protestes i els boicots (la tardor de l’any passat es va traslladar a Barcelona l’entrega dels premis de la Fundación Princesa de Girona i el juny del 2018 la ‘gala’ fou a Vilablareix, en un acte ‘íntim’ dins d’un dels establiments dels germans Roca).

    El passat dia 14 l’activista Albano-Dante Fachin va dir al programa de TV3 ‘Tot es mou’ que la ‘visita del rei a Catalunya ha de ser ‘històrica”. I de fet, les visites a Poblet han estat ‘històriques’ en alguna ocasió pels reis espanyols ja que l’any 1585 l’abat del monestir es va negar a rebre el rei Felip II si no es presentava com a Comte de Barcelona (l’abat només reconeixia l’autoritat del Comte de Barcelona no del rei d’Espanya). Ja es veurà com actua l’abat actual.

    Abans d’acabar l’any Felip VI tornarà a Catalunya a entregar els premis de la Fundación Princesa de Girona. La visita reial programada pel dia 17 al Museu Dalí no és casual ja que la Fundació Gala-Salvador Dalí forma part de la Fundación Princesa de Girona (juntament amb ‘La Caixa’ i altres empreses) i davant del boicot de la ciutat de Girona a ser la seu de l’entrega dels seus premis la Fundación està buscant ubicacions alternatives per l’entrega d’aquest any (Figueres podria ser una de les opcions triades i potser per això s’ha ‘ajornat’ la visita per d’aquí unes setmanes). Cap dels premiats d’aquest any són catalans, i és que la Fundación vol estalviar-se el rídicul de l’any 2017 quan l’enginyer Bernat Ollé i l’investigador Romain Quidant van renunciar als premis.

    Publicat a Llibertat

  • The Wire

    “Hay cosas que no se hacen; si se hacen no se dicen; si se confirman, se desmienten”, General Saenz de Santamaria

    El “no me consta” del govern espanyol –meitat pilotes fora, meitat acudit postdemocràtic enfront de la gravetat de l’espionatge polític– em recorda maldestrament –records de pubertat política– a aquella portaveu governamental socialista que es deia Rosa Conde, que sempre deia “no me consta”. Ho deia a cada pregunta difícil durant cada compareixença oficial. Mai li constava la realitat, en una variant més refinada del pujolista “ara no toca”. Així era la nostra joventut precària: o no tocava o no constava. La realitat desmentia el govern i, viceversa dialèctica, els governs s’entestaven a desmentir la realitat. Ara bé, començant pel final, que tot un govern de l’Estat implicat digui “no em consta” és ben distint de dir “és mentida”. Sabent diferenciar govern i estat, que no és exactament el mateix: “Els governs passen, les policies romanen”.

    Com ho és també que el CNI es limiti a dir que tot el que fa és amb ordre judicial, que és qualsevol cosa menys un desmentiment; menys encara si se sap que, des de 2015, té una orwelliana i inquisitorial Unidad de Defensa de los Principios Constitucionales, que inclou l’independentisme com a enemic a abatre i que serà l’excusa que vindrà. Que els ministeris de torn –inclòs el de la porra– ofereixin com a única resposta una invitació al president del Parlament de Catalunya a querellar-se davant la justícia ja és una broma de la democràcia quan la democràcia és de broma. Enxampats, només queda dissimular i cercar cortines de fum. I fer tot el possible perquè mai hi hagi proves, ni judici ni condemna. Rituals habituals, as usual, de la impunitat.

    Escurçant camins davant una excepció que s’allarga, quina seria, però, la via democràtica més curta? Senzilla, àgil i ràpida. El president Pedro Sánchez convoca el CNI d’urgència, li demana si és ell qui hi està al darrere i pren decisions sobre el tema. I si no ho fa, ras i curt, és perquè no vol. I punt. Tota la resta són excuses: dilació, complicitat i encobriment, que rima amb torpedinament. Del gobierno más progresista de la historia, que, alhora, prova com pot salvar la monarquia de les martingales que, durant tant de temps, els serveis secrets espanyols han amagat i protegit. No hi haurà via curta democràtica, clar. El 78 és així i la vella tonada ho aclareix: cap règim reconeix tenir presos polítics com cap estat reconeix espiar els adversaris polítics. Mentrestant, els governs continuen desmentint la realitat. No consta, no toca, no passa.

    Delicte d’Estat: impunitat garantida, secret oficial a crits i llei del silenci. I negocis tèrbols amb empreses israelianes. Però, per sort, encara no han prohibit l’hemeroteca: el diari Haaretz ja informava i denunciava el 2018 que diferents estats empraven tecnologia israeliana per “espiar i interceptar comunicacions de defensors dels drets humans, dissidents i membres del col·lectiu LGTB”. I sí, parlaven de l’empresa NSO i el seu Pegasus, “el kit d’espionatge més invasiu del món”. El diari recordava que les exportacions, autoritzades pel Ministeri de Defensa, s’havien continuat produint malgrat saber dels usos perversos, repressius i autoritaris que en feien els governs, l’espanyol inclòs. Fins i tot la diputada Tamar Zandberg, de Meretz, va demanar la fi d’aquest negoci, terriblement opac. Ressenyo un diari i una diputada israeliana per a tots aquells que es posen la bena als ulls davant la natura neuròticament securitària d’Israel.

    Però tornant a les Espanyes, sort dels antecedents, de fet, que recorden que no estem parlant d’una excepció sinó d’una norma callada: l’excepció, ves per on, és la investigació realitzada per CitizenLab, que ho ha fet visible després que WhatsApp s’adonés del forat de seguretat. Per no allargar la infàmia, només tres antecedents concrets. Per recordar la norma excepcional de la monarquia bananera del Regne d’Espanya. D’entrada, només caldria recordar que Narcís Serra va acabar dimitint per l’espionatge del CESID… al Rei. Era 1995. La pregunta seria que, si aleshores “escoltaven” un rei corrupte, què no farien ja amb la resta de súbdits. En aquells temps suraven 7.000 microfilms dels serveis secrets espanyols filtrats a la premsa. Avui Villarejo, ahir Perote; aquell coronel foragitat per irregularitats econòmiques que va ser assessor de seguretat de Repsol i que va acabar amb la carrera del pianista Narcís Serra. El cap del CESID, Manglano, va acabar sent condemnat per “invasió massiva” per les escoltes produïdes entre 1984 i 1991 a nombrosos periodistes, polítics, empresaris i al rei que Franco va nomenar rei. Però no vagin tan de pressa: va ser absolt posteriorment. Per això està l’alta judicatura espanyola, per condemnar enemics i absoldre els amics.

    Dos. Recordaran l’escàndol de l’espionatge a la seu d’Herri Batasuna en nom d’una lluita antiterrorista sota la qual es van emparar tants crims, abusos i canallades. La temptació vivia a dalt. Al pis de dalt de la seu de la formació política, pis franc del CESID durant una dècada. El balcó de davant també. Accidentalment, quan des d’HB van decidir renovar la centraleta telefònica, els operaris van decidir no tocar res només arribar: desmuntant el fals sostre per accedir a la instal·lació es trobaren totes les línies punxades i connectades des del pis de dalt —llogat el 1992 pels serveis secrets—, enmig d’un desgavell de cables, wires i cablejats. Els operaris tocaren el dos. I els dos inquilins del pis de dalt fugiren. Deu anys continuats d’espionatge industrial. Telèfons, ordinadors, vídeo i desenes de micròfons. Sense cap ordre judicial i a costa dels fons reservats, però sota ordres governamentals. L’equip d’investigació del diari Egin –tancat per l’Audiència Nacional el 1998, malgrat que el 2007 es va decretar, ai l’as, la il·licitud del tancament– va descobrir un dels espies fugits a casa seva, a la rodalia de Madrid. Un altre a Vitòria, a casa dels pares. Militars. Eren Mario Cantero i Francisco Buján. Junt amb ells, i en primera instància, foren condemnats —cinc anys després— dos directors generals del CESID: de nou, Manglano, i també Javier Calderón. Tots dos condemnats a tres anys de presó i inhabilitació absoluta durant vuit anys. Però no vagin tan de pressa, coi. Extremadament ràpid, el Tribunal Suprem va tornar a cantar les absoltes: absolgué amb extrema rapidesa els dos directors i només condemnarà un sol agent. A dos anys i sis mesos de presó. Que mai va complir. No calia aclarir-ho, ja ho sé.

    En la mateixa estela, un dia del 1995, l’exdiputat d’HB Joxe Mari Olarra tornava d’una manifestació i es va trobar tres homes que li havien obert el cotxe i l’estaven remenant. Els va perseguir i quasi n’enxampa un, que es va acabar refugiant en una comissaria de l’Ertzaintza, d’on sortiria en llibertat, sense càrrecs i sense cap investigació. Només investigarà, de nou, aquella capçalera de referència periodística que fou Egin: descobririen que era un agent del CESID en comissió de servei, un capità de la cavalleria de l’Exèrcit: José María Liniers Portillo. El 2003, Iñaki Anasagasti denunciava que els telèfons del grup parlamentari del PNV al Congreso estaven intervinguts pel CNI, pocs mesos després que esclatés un escàndol sobre les escoltes als despatxos de l’ONU.

    El País Basc acull i recull el ventall acumulat més extens i recent del deep state. Tota aquella tecnologia s’ha transferit ara al cas català –agents inclosos. Arran del procés d’il·legalització i apartheid electoral de l’esquerra abertzale del 2002, es va acabar fent públic que l’Estat disposava d’una llista il·legal de 40.000 desafectes, a partir de la qual es determinava quina llista electoral quedava contaminada. Pocs van alçar la veu. I així ens va. Thomas Paine: “Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres, o el precedent es girarà contra ell”. Mentrestant, al fiscal general Conde Pumpido se li escapava un “nos hemos pasado, però ha colado”. Arran del judici a les organitzacions juvenils basques, es va saber que eren 33.000 les escoltes recurrents que es produïen a l’Estat espanyol. Una de les frustracions de la meva curta vida parlamentària va ser demanar insistentment com sabien Felip Puig i el Departament d’Interior que de 418 identificats en una protesta contra les retallades antisocials, “178 eren antisistema, 39 independentistes i 19 anarquistes”. Ho posa al DNI? Mai van respondre, però era la prova evident que existeixen fitxers ideològics. Recordo, de l’Audiència Nacional, un imputat per la crema de fotos del rei –absolt després– que denunciava l’existència de fitxers ideològics il·legals. El magistrat incontinent Vazquez Honarrubia li va etzibar a micro obert: “¡Eso ya se lo aseguro yo!”. En fi.

    I tres i darrer. Hauríem de recordar, malgrat que ens ho vulguin fer oblidar, el cas que va imputar el Conde de Godó, propietari de La Vanguardia, per les escoltes telefòniques il·legals amb el rerefons de les tenses i àrdues negociacions per les estrenades fusions mediàtiques, amb Antena 3, Polanco i Mario Conde pel mig. Portes giratòries publicoprivades també a les clavegueres, qui servia a aquells interessos mediàtics era el coronel del CESID Fernando Rodríguez i el talp històric de la dictadura reciclat per a la democràcia, Mikel Lejarza, El Lobo. Lobo escoltava a través de l’empresa General de Consulting y Comunicación SL, que facturava mensualment 5.650.000 pessetes al “compte” de Godó. Va estar dos mesos a la presó de Quatre Camins, però va sortir il·lès amb el coronel del judici com el coronel, malgrat que se’ls demanava anys de presó. Penes mínimes que novament mai no es van complir, malgrat la insistència indignada del fiscal del cas, aquest home bo que es deia i es diu encara José María Mena. Anys després, el magnat mediàtic Murdoch tancava News of the World per les escoltes il·legals massives del rotatiu.

    Ja paro. M’estalvio també la versió casolana de Método 3. M’estalvio Aznar demanant al cap del CNI, Jorge Dezcallar, que desmentís a la SER que havien abandonat la pista d’ETA en els atemptats de l’11-M i Aznar manipulant barroerament els informes dels serveis secrets. M’estalvio la videoteca de Villarejo, però no oblidin –insòlit– que la fiscalia va decidir purgar i eliminar alguns paràgrafs de la documentació del sumari perquè comprometen “la seguretat de l’Estat” abans d’aixecar el secret sumarial. Paraulota: “Expurgo previo sobre asuntos de seguridad del Estado”. Què s’hi amaga sota l’eufemisme està per veure. Secret d’Estat amb una llei de secrets oficials que data de 1968: democràcia amb lleis de dictadures. I, tanmateix, tot és un afer també català –recordin el cas Cesicat de seguiment d’activistes a través de fonts obertes– i també singularment espanyol, però d’una dimensió que ja és europea i d’una escala d’espionatge que ja és global. Entre Assange i Snowden, diguem-ho així. A Portugal, fa molts anys, un escàndol sacseja el país: 80.000 escoltes autoritzades a 200 altes personalitats durant sis mesos per un afer relatiu a una investigació judicial per abusos sexuals. I a Itàlia, el setembre de 2006: 100.000 ciutadans amb els telèfons punxats rere una xarxa vinculada als serveis secrets. És Europa, que t’escolta.

    Hem anat incorporant noms foscos a les nostres vides transparents. Primer va ser Echelon, després Sitel –el sistema d’escoltes de la Guàrdia Civil i el CNP–, ara Pegasus. Zero ingenuïtat. En el fons, la novetat no és la seva existència tèrbola, sinó el seu ús capgirat i brutal: fa massa que la dissidència ja s’ha incorporat com a “criminalitat transnacional organitzada”, per dir-ho en l’argot del 1999 de Sinere, la base de dades de la UE que incloïa activistes antiglobalització. Un dia haurem de fer tot el catàleg dels darrers anys contra l’independentisme com a enemic d’Estat: del mòbil de Roger Torrent al d’Anna Gabriel –ja veurem què diu Suïssa–, de la balisa al cotxe de Puigdemont a les visites macarres de la policia patriòtica a Andorra, dels atacs informàtics l’1-O als fons reservats. Tot el repertori i tota l’artilleria feta servir contra l’anhel democràtic de l’autodeterminació. La llista és ja inacabable.

    Tenim el calfred assegurat en aquest curt i convuls segle XXI. L’ús dels serveis secrets amb fins polítics, partidaris i ideològics. Si han llegit la trilogia de Larsson, recordaran les desventures de Lisbeth Salander, La Secció i com operen les estructures policials paral·leles. Realitat contra ficció. Alemanya acaba de dissoldre tota una unitat militar de forces especials pels seus vincles estrets i directes amb l’extrema dreta. Si volen garratibar-se, passin per El enemigo conoce el sistema, de Marta Peirano; si volen protegir-se, passin pel manual Resistència digital, de Críptica; si volen blindar la privacitat i intimitat que tants segles ha costat assolir, acostumin-se a desconnectar tots els dispositius enfront de la distopia monitoritzadora del 5G. I ull viu, que ja hi ha atestats policials on el fet d’apagar el mòbil s’eleva a sinònim de culpabilitat –”alguna cosa a amagar”. O ets de vidre o ja ets culpable.

    1984. Luces de bohemia. The Wire. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina al palau dels corrents d’aire. Pobre Orwell. Pobre Valle Inclán. Pobre McNulty. I sempre Lisbeth.

    PS. Hem vingut a estudiar i hem vingut a aprendre a pensar. A no deixar de fer-ho mai. Aprenentatges continuats. I com que la cosa va de llibres en un estiu que ja fa pinta d’hivern, els recomano obertament el darrer llibre de l’Enric Juliana, Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa, 2020). És una punyetera meravella. És un mirall. És un trencaclosques. És una escola. És un laberint. El franquisme, en part, va fer la feina i la falta de memòria sempre és una derrota. Creia, tres voltes rebels, que MMM anava lligat inevitablement a la Maria Mercè Marçal. Així és. Però d’ara endavant, memòria d’un futur anterior, incorporaré també un altre MMM. Retinguin el nom, si us plau: Manuel Moreno Mauricio. Un resistent. De Vélez-Rubio a Badalona. El món estroncat d’ahir sota la dictadura explica encara el d’avui i fa dubtar massa del de demà, enmig del tercer pla d’estabilització en curs. Sense espòilers, una altra història de la transició, en un tribut als qui mai van deixar d’estudiar ni sota les condicions més inenarrables. Perquè la història ensenya. Malgrat que tingui pocs alumnes.

    Publicat per David Fernàndez a La Directa

  • El projecte de l’autopista fins a Lloret “ha perdut el poc sentit que tenia”

    Aturem la C-32 reclama a la Generalitat aturar definitivament l’ampliació de l’autopista fins a Lloret de Mar perquè el projecte “ha perdut el poc sentit que tenia”. Un dels portaveus de la plataforma, Joan Mora, argumenta que “fa molt de temps que reclamem alternatives”.

    Assenyala que “aquesta autopista neix amb poc trànsit, amb 9.000 vehicles diaris, és una infraestructura que serveix per resoldre problemes puntuals de l’estiu, en som conscients, però defensem millorar la xarxa viària existent“.

    L’entitat afegeix que la pandèmia de la COVID-19 obliga a canviar el model de la Costa Brava Sud basat en “la destrucció del paisatge, l’especulació i els peatges a l’ombra”. Sosté que, arran de la crisi sanitària, caldrà buscar un model turístic que prioritzi “els espais naturals i entorns saludables” i aposti per una “”mobilitat sostenible i el transport públic”.

    Per això, Aturem la C-32 reclama a la Generalitat “enterrar d’una vegada per totes” el projecte per allargar l’autopista entre Blanes i Lloret de Mar. “Les eines hi són, a voluntat de la ciutadania també i ara, el que cal és la voluntat política”, sosté la plataforma.

    Per això, l’entitat insta el Govern a apostar per un model de mobilitat sostenible “que abandoni definitivament l’amenaça” d’allargar la C-32 i crear “una cicatriu irreparable de grans dimensions al paisatge”. A més, reclama millorar les carreteres existents i adaptar-les a les necessitats de mobilitat dels habitants de la Costa Brava Sud, ara que arran de la covid-19, “segurament el trànsit de turistes es reduirà notablement”.

    Publicat a Nova Ràdio Lloret

  • Malviure el confinament en una pensió

    Una habitació sense cuina o amb poc més de vint metres quadrats per a sis persones són exemples de com estan vivint moltes famílies en situació de vulnerabilitat habitacional la crisi de la COVID-19. Des de les PAH catalanes s’exigeix un “confinament digne” per a aquests casos i posar fi a la situació de provisionalitat permanent, mobilitzant l’habitatge buit

    No és el mateix viure el confinament al barri de Font de la Pólvora de Girona que en una segona residència a la Cerdanya. Tampoc ho és passar-lo en una casa de cent metres quadrats amb terrassa que en una habitació de menys de trenta amb una finestra. Amb la restricció de moviments, les persones que ja vivien en crisi residencial veuen agreujada la seva situació. Pensions, albergs, hostals i, amb sort, aparthotels, són ara les cases on moltes famílies desnonades han de passar les 24 llargues hores que té un dia.

    La temporalitat, en molts casos, s’està fent eterna i, amb el confinament, molt més feixuga. A la majoria de grans municipis, hi ha llargues llistes d’espera a les meses d’emergència, encarregades de reallotjar famílies en situacions de vulnerabilitat. Actualment, a la mesa d’emergència de Catalunya hi ha 1.854 famílies que estan esperant l’assignació d’un pis adaptat a les seves possibilitats econòmiques, però cal sumar-hi les persones que esperen en municipis amb meses pròpies –consorcis on també participa la Generalitat: Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Martorell, Sabadell, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat del Vallès, Terrassa i Vic. Només a Barcelona, segons dades actualitzades del mes de febrer, hi ha 679 casos més en espera; a l’Hospitalet de Llobregat, 229 famílies estan esperant un habitatge amb caràcter urgent –vuit allotjades en pensions de forma provisional– i a Sabadell hi ha 1.241 sol·licituds registrades, de les quals catorze amb resolució favorable.

    La Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell (PAHC) calcula que, el darrer any, per l’assemblea han passat entre 40 i 50 casos de persones desnonades que han acabat derivades a un hostal o pensió. D’aquestes, no necessàriament totes han aconseguit entrar en el circuit de la mesa d’emergència, perquè un dels requisits per accedir-hi és tenir la nacionalitat espanyola o d’algun altre estat de la Unió Europea, o acreditar permís de residència vigent.

    Confinada amb una filla i sense cuina
    Sara Badani –sense permís de residència– ja fa deu mesos que viu en una habitació de l’Hostal Ric de Sabadell amb la seva filla de sis anys, que té diagnosticat autisme i una discapacitat del 73%. Si ja era complicat viure en un espai sense cuina, amb dos llits, un lavabo i un balcó minúscul, ara és desesperant. “La meva filla no pot estar-se quieta. A les cinc de la matinada em desperta perquè vol sortir i quan tornem de comprar no vol entrar”, sospira Badani. Abans de l’estat d’alarma, la nena anava a una escola especial als matins i aquesta rutina les ajudava a totes dues; ella podia descansar una mica més i continuar els tràmits amb serveis socials per tirar endavant. El 2006, després de divorciar-se, va marxar del Marroc amb la seva filla i actualment encara es troba en situació administrativa irregular. “La treballadora social em diu que no em poden donar cap pis. Soc jove, vull viure la meva vida; vull trobar una feina”, explica Badani amb un fil de veu.

    És un peix que es mossega la cua: sense permís de residència no pots treballar i sense treballar no pots pagar un lloguer, però alhora –sense permís– no pots accedir a un pis d’emergència. “El cas de la Sara és un exemple molt il·lustratiu”, explica Emma Giné de la PAHC Sabadell, “fa deu mesos que viu a l’hostal, no té els mitjans ni els recursos per accedir a un habitatge i la seva sortida dependrà de nosaltres: que entri a un dels blocs okupats o l’ajudem a okupar un pis”. Les plataformes, els grups d’habitatge i els sindicats estan arribant on l’administració no hi és; però ara, sense possibilitats de fer assemblees, tot es complica.

    A Lleida, precisament, moltes de les famílies que vivien al bloc del carrer Ripollès, recuperat per la PAH, ara s’han traslladat a habitacions de pensions i hostals, pagades parcialment o totalment per l’Ajuntament. El 14 de novembre de 2019, un fort desplegament de Mossos d’Esquadra va efectuar el desallotjament d’onze famílies en risc d’exclusió social que vivien a l’edifici de la Sareb. Aleshores, el tinent alcalde d’Habitatge, Sergi Talamonte, va titllar de “greu i inacceptable” que l’anomenat banc dolent hagués trencat el compromís de paralitzar el desallotjament fins a tenir totes les famílies reallotjades. La Sareb no ha facilitat a la Directa el nombre total d’habitatges que manté buits als Països Catalans, però sí xifres desglossades dels immobles que ha cedit a les administracions públiques: 930 a Catalunya, 30 al País Valencià i 75 a les Illes. Durant el 2019, diversos municipis van pressionar per aconseguir la cessió de pisos buits del banc dolent; a Barcelona, per exemple, en van ser 200.

    El bloc de la Sareb, recorda Henry Mora de la PAH de Lleida, continua buit i amb un vigilant les 24 hores del dia, mentre que les famílies, amb menors inclosos, estan passant el confinament en allotjaments inadequats. Des de la plataforma tenen coneixement d’almenys una vintena de famílies que viuen de forma temporal en pensions, albergs o hostals. “En l’actual moment de confinament, qui més pateix són les persones amb fills i amb problemes de salut”, conclou.

    Amb quatre criatures –dues amb una discapacitat del 37%– i la seva dona, Ijaz Butt –des que va ser expulsat del bloc de la Sareb– viu en un hotel de Lleida on actualment paga 250 euros al mes, però en va començar pagant 500. Casa seva és una estança amb un sofà llit i una petita cuina, una habitació i un lavabo. Entre crits de les criatures, explica per telèfon que va okupar amb la PAH després de passar per un pis de lloguer social de 27 metres quadrats: “Vam estar-nos-hi un temps però per a sis persones era invivible”. Ara, i només durant el confinament, viu a l’aparthotel i no està sent fàcil. “No poder sortir al carrer tensa els nens, que a més no tenen joguines perquè es van quedar al bloc. Es tornaran bojos”. És instal·lador de fibra òptica i el seu és l’únic sou de la família nombrosa, ara tocat per un expedient de regulació temporal d’ocupació.

    Des de l’Ajuntament de Lleida expliquen que durant el 2019 van arribar 118 sol·licituds a la Mesa d’Emergències i es van adjudicar 45 habitatges, un 38%. No han facilitat dades del total de persones allotjades temporalment en hostals, albergs, hotels o pensions, però actualment hi ha 88 persones vivint a l’alberg municipal.

    Com a excepció i gràcies a la solidaritat del veïnat de Breda, Josep Maria Hortal i la seva mare, de 78 anys, enmig del confinament, han pogut aconseguir un espai més estable. Ell vivia en una fonda facilitada per l’Ajuntament i ella a casa d’uns veïns. Fa un mes i mig, els van desallotjar de casa seva, on vivien havien viscut els darrers 54 anys, per l’impagament d’un crèdit. Hortal s’havia quedat sense feina i no podia pagar una quota mensual de 500 euros, però sí de 250 i allargar el termini de venciment. El fons d’inversió al qual el banc havia venut l’habitatge no va acceptar-ho i els va desnonar. Sense cuina, Hortal va estar vivint a la fonda durant una setmana i mitja, fins que una parella del poble els va cedir uns baixos.

    Des de les PAH catalanes llancen la campanya #AQuinaCasaEmQuedo per denunciar que, darrere de quatre parets, hi ha moltes famílies amb “confinaments indignes”. Cinc mesos, sis, deu o més d’un any vivint una temporalitat que, en la situació actual, encara es fa més llarga. Per això, reclamen la mobilització urgent d’habitatge buit en mans de grans propietaris i especialment de la Sareb. No només per fer front al confinament sinó per quan hagi acabat però els impactes de la crisi econòmica de la COVID-19 continuïn.

    Publicat per Gemma Garcia a LaDirecta

  • Substitucions: una nova retallada a l’educació catalana

    Aquesta retallada té noms i cognoms: els de centenars, si no milers, de substituts, que han perdut la seva feina i les opcions d’aconseguir-ne.

    La Intersindical-CSC ha emès un comunicat sobre les retallades de les substitucions d’ensenyament que tot seguit reproduïm:

    “L’inici de la crisi de la COVID-19 arriba en un moment en el qual estàvem treballant per revertir les retallades de l’última dècada en el marc de la tramitació de pressupostos. Aquest nou escenari, però, ens situa en la que serà una lluita per no seguir perdent drets, per no seguir veient com es retallen les nostres condicions laborals. La primera gran retallada en l’àmbit educatiu ja la vam patir fa un mes i tot sembla indicar que el Departament d’Educació té intenció de mantenir-la fins a final de curs. Aquesta retallada té noms i cognoms: els de centenars, si no milers, de substituts, que han perdut la seva feina i les opcions d’aconseguir-ne.

    A l’inici de la crisi es van suspendre els nomenaments que es fan per cobrir les baixes a l’educació pública. D’altra banda, es van adoptar mesures de protecció dels substituts que cobrien docents amb permisos o reduccions de jornada perquè no perdessin la feina. Ara bé, darrere d’aquestes suposades mesures de protecció, s’hi amagava una realitat molt més terrible que el Departament d’Educació ens va confirmar en l’última reunió que hi vam mantenir: no se substituiran els docents de baixa mentre les escoles estiguin tancades. Parlem, doncs, de més de 3 mesos, un terç de curs, sense substitucions, i de docents sense sou durant mig any.

    Els docents segueixen treballant des de casa per atendre alumnes i famílies però, si es posen malalts, no seran coberts i la feina l’assumiran els seus companys. A més, ens arriben irregularitats flagrants: docents encara en recuperació que els donen l’alta sobtadament per telèfon, docents als quals se’ls diu que no s’agafin la baixa perquè igualment no han d’anar al centre educatiu… I això en una situació en la qual el Departament demana que s’avaluï el tercer trimestre a través de tasques virtuals en un sistema que no està preparat per fer-ho. El resultat? Uns docents sense feina, uns altres sobrecarregats (si no desbordats) i menys atenció a l’alumnat.

    Des del Departament d’Educació s’afirma que són mesures fonamentades en motius pedagògics, perquè els substituts no coneixen els alumnes i, per tant, no els poden atendre virtualment de manera correcta. Que potser el Departament no confia en la professionalitat i capacitat dels seus treballadors? Nosaltres diem que darrere d’aquesta argumentació suposadament pedagògica no hi ha res més que una retallada, una vulneració que persegueix un estalvi econòmic. El Govern de la Generalitat intenta estalviar-se diners en sous encara que això deixi desemparats tantíssims treballadors (sense feina, sense opcions de tenir-ne i, potser, sense ingressos com a mínim fins a setembre) i que vagi en detriment de l’atenció a l’alumnat.
    Des de la Intersindical-CSC hem confrontat de manera clara i directa aquesta mesura més propera a posicionaments ideològics i econòmics que no pas pedagògics en les reunions mantingudes amb el Departament, però també de manera pública a través de tots els canals possibles, i estem donant suport actiu a la nova plataforma anomenada Substitutes en lluita.

    Cal estar preparats perquè aquesta no serà l’última retallada que patirem en el nou escenari que s’obre, però de moment hem de ser contundents i perseverants a l’hora de demanar que el Departament d’Educació compleixi les seves pròpies normes, és a dir, que cobreixi les baixes de més de 7 dies des del primer dia, i també que s’estableixin mesures extraordinàries de protecció del col·lectiu més vulnerable del sistema educatiu públic: els substituts. Els que sempre hi són per fer feines que duren pocs dies, els que van d’una població a l’altra lluny de casa, els que estan pendents cada setmana per saber on han d’anar l’endemà a treballar, els que s’han d’adaptar un cop i un altre a noves realitats, a nous companys, a nous alumnes i noves maneres de treballar. Aquests són els que no són capaços d’atendre ara els alumnes catalans? Aquests són els que han de quedar en situació de vulnerabilitat fins a setembre? Si algú és capaç de fer-ho, són ells.
    Tota la informació, els comunicats, demandes i els posicionaments de la Intersindical-CSC des de l’inici d’aquesta crisi es poden llegir al nostre web d’educació. Entre les reivindicacions hem demanat més comunicació amb els treballadors a través del correu XTEC per acabar amb neguits i incerteses, més participació dels sindicats, instruccions més clares, l’ajornament de les oposicions… però hem volgut fer èmfasi en la situació dels substituts perquè suposa l’atac frontal més evident als drets dels treballadors i l’inici d’un procés preocupant.

    Seguirem lluitant pels substituts, perquè sense ells, tots hi perdem. Tots som substituts i substitutes!

    Publicat a Llibertat.cat

Pàgina 1 de 1812345...10...Última »