• L’informe policial sobre els CDR assenyala 22 persones en base a tuits i articles periodístics

    El document, elaborat per la Guàrdia Civil i entregat al jutge Pablo Llarena, detalla els noms dels “responsables” dels Comitès i dedica un ampli apartat a la xarxa En Peu de Pau, creada per garantir el caràcter pacífic de les mobilitzacions

    L’informe s’estava gestant feia mesos, encara que no ho sembli. La Guàrdia Civil ha estat “investigant” els Comitès de Defensa de la República (CDR) i el jutge Pablo Llarena ja té el resultat sobre la taula. El document està signat per la Policia Judicial de la Guàrdia Civil de Catalunya, sota les ordres del tinent coronel Daniel Baena, que s’oculta a les xarxes socials sota el pseudònim de Tácito per increpar persones que investiga, segons va publicar el diari Público. Una vegada més, abans que la investigació arribés a les parts, ja era a la redacció d’un mitjà, en aquest cas d’El Confidencial, que va avançar la llista de les persones assenyalades com a responsables dels CDR. La Directa ha pogut accedir al contingut de l’informe que clou amb una llista de noms, alguns vinculats directament als Comitès i la resta, totes les persones que van participar a la roda de premsa, el 18 d’octubre, de presentació d’En Peu de Pau, una xarxa creada per garantir el caràcter pacífic de les mobilitzacions en defensa de drets i llibertats fonamentals.

    Tot l’informe, de 140 pàgines, és un viatge a través del temps de Twitter. S’hi recullen desenes de piulades i alhora, diversos articles publicats als mitjans de comunicació. Pràcticament, res més. De fet, Antonio Baños que és assenyalat, entre moltes altres persones, com a responsables dels CDR, només se cita una única vegada en tot l’informe policial i amb un simple tuit on anima la gent a participar-hi. La Guàrdia Civil llista per a Llarena una vintena de noms i dos representants, sense identificar, del col·lectiu de l’estiba i de la Intersindical.

    Les persones assenyalades com a “fundadores” d’En Peu de Pau són representants del moviment per la pau, d’entitats i moviments socials, com Pepe Beunza, el primer objector de consciència al servei militar per raons polítiques, la filòsofa Marina Garcés, l’actual diputat i exportaveu de Casa Nostra Casa Vostra, Ruben Wagensberg, el periodista i activista David Fernàndez, el vicepresident d’Òmnium Marcel Mauri, el president de la UNESCO de Catalunya Eduard Vallory o l’activista Helena Vázquez. La primera organització que ha reaccionat a l’informe policial mitjançant un comunicat ha estat el Centre Delàs, que denuncia el que considera una “arbitrarietat i un abús absolut” i assegura que si es persegueix l’activisme noviolent “ens autoinculpem com a culpables de contribuir a educar la societat catalana en la desobediència civil noviolenta per a la transformació dels conflictes”.

    A les conclusions, el document policial relaciona les formacions d’En Peu de Pau amb l’impediment de l’exercici de les funcions per part de les Forces i Cossos de Seguretat. També atribueix l’organització de tallers a l’ANC, únicament en base a una captura de Twitter, on des d’una assemblea local en van informar. Però l’informe intenta anar més enllà, i a partir d’una entrevista a una membre d’un CDR, que el descriu com un espai ideològic molt divers i parla de diferents perfils, la Guàrdia Civil anota que “no nega que pugui donar-se el cas de què algun CDR estigui vinculat a un partit polític, com seria el cas de la CUP”.

    La Guàrdia Civil descriu la suposada organització dels CDR i destaca tres reunions “supramunicipals”, especialment la trobada que es va celebrar a Sabadell, perquè reprodueix el contingut d’un article escrit per Alfredo Pascual, periodista d’El Confidencial, que va assistir-hi fent-se passar per un activista. Per descriure l’organització dels Comitès, simplement es reprodueixen tot un seguit de comunicacions públiques: tuits, comunicats dels mateixos CDR o entrevistes publicades a mitjans de comunicació. És en base a això que la Guàrdia Civil conclou que “es parteix de les assemblees locals, deriven en un CDR de coordinació territorial, com per exemple el CDR Nord Oriental (…) i arribant finalment a un CDR central, sent aquest el CDR Catalunya (…) i des del que es centralitza la informació, dirigida a crides a la població per exercir tant la resistència activa i passiva, com la desobediència civil”. Una informació cent per cent pública.

    L’institut armat atribueix als CDR la coordinació de “l’estratègia que van denominar Escoles Obertes” el cap de setmana de la celebració del referèndum, perquè no s’arribessin a tancar els centres, i també crides a la resistència passiva l’1-O, així com a la resistència activa en les posteriors vagues del 3 d’octubre i el 8 de novembre. El text especifica que es van produir “talls de carreteres, carrers, vies del tren, impedint així la circulació dels vehicles i provocant una greu alteració de la seguretat ciutadana”, alhora que, en base a una fotografia d’El Español, destaca que es van “utilitzar menors d’edat”.

    A les conclusions, l’informe també relaciona els CDR amb la Llei de Desconnexió i la necessitat de crear estructures d’Estat en base a dues entrevistes a membres dels Comitès que expressen la importància de desenvolupar el procés constituent i les estructures.

    Gemma Garcia, publicat a LaDirecta | Imatge de Mario Valverde

  • Dijous Sant a Palafolls: neonazis, xenòfobs, falangistes i paramilitars

    Palafolls (Alt Maresme) s’ha convertit en l’epicentre català de la parafernàlia ultracatòlica durant la Setmana Santa. Des de 2014, l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios (HACL) de Barcelona hi celebra una processó

    Boines, camises verdes i embalum militar. Per molt que hi hagi un crist crucificat al davant, costa identificar-hi el missatge de pau i amor que predica el cristianisme. Des de 2014, l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios (HACL) de Barcelona celebra una processó el dia de Dijous Sant a Palafolls (Alt Maresme). Actes similars se celebraven, amb notable presència d’ultradretanes, en altres localitats com Badia del Vallès o l’Hospitalet de Llobregat.

    Tanmateix, l’any passat, els ajuntaments d’aquestes ciutats es van negar a autoritzar-les i el barri de Sant Lluís de la localitat altmaresmenca ha esdevingut el darrer baluard legionari. Aquest fet ha provocat que diferents col·lectius de la comarca s’hagin organitzat entorn de la Plataforma Palafolls Antifeixista per intentar posar punt i final a les exhibicions paramilitars.

    L’HACL va néixer l’any 1966, durant el franquisme, per agrupar els membres de la Legió Espanyola –creada pel militar José Millán Astray, amic personal de Franco, el 1920– després d’acabar els seus anys de servei. Pocs anys després, el 1974, s’integrà dins de la Confederación Nacional de Excombatientes, una organització creada per diverses entitats de caràcter paramilitar i filofranquista com l’Hermandad de la División Azul o l’Hermandad de Excombatientes del Tercio de Requetés. L’objectiu d’aquesta associació, que no es va dissoldre fins al 2011, era lluitar per mantenir vigent l’esperit del règim de Franco.

    El vincle ultra

    Tot i que en l’actualitat el president de l’entitat és José Luís Cordoba, la Setmana Santa del 2017 el màxim responsable de l’entitat i, per tant, l’encarregat de dirigir l’acte de Palafolls era Jesús Cañadas. Conegut per haver ocupat el sisè lloc a les llistes pel PP a la població maresmenca de Premià de Mar durant les eleccions de 2011 i regentar El Mesón del Legionario a la mateixa localitat, en l’actualitat manté molt bones relacions amb Manuel Canduela i Democràcia Nacional (DN), partit amb el qual coincideixen a la plataforma Por Espanya Me Atrevo.

    Aquest grup, que ha estat protagonista de bona part de les convocatòries ultres al voltant del passat 1 d’Octubre, va ser creat el 2017 per fer tasques de seguretat a la processó de Palafolls i congrega, a banda de DN, Generació Identitària, Somatemps i Legión Urbana. Aquest darrer grupuscle, liderat ara per Cañadas, és la translació a l’àmbit civil de l’esperit de l’HACL.

    L’any passat Cañadas va anar acompanyat en tot moment de Fernando Quintilla Manresa, excombatent de la División Azul –mort aquest gener– habitual de diverses concentracions i homenatges ultres. Quintilla era també exlegionario i mantenia vincles estrets amb Democràcia Nacional. Se l’ha pogut veure fotografiant-se amb diferents militants de la formació neonazi a l’interior del local que, malgrat les queixes veïnals, l’HACL encara manté a Sant Andreu de Palomar.

    Qui també era a l’acte era el capellà Carlos Bey. Mossèn de capçalera a les misses que organitza l’HACL i candidat a la demarcació de Lleida per la Falange Española de las JONS durant les eleccions al Parlament de 1980. Als actes de l’HACL també és habitual veure-hi desfilar a Julián Campillo Zafrilla, que el 1988 fou part de les llistes a les eleccions del Parlament català de la formació ultradretana Juntas Españolistas.

    Democràcia Nacional, PxC i Falange

    Més enllà de les files legionàries, a la processó hi havia també altres ultres coneguts. Destaca, sobretot, la presència de membres de Democràcia Nacional entre l’equip de seguretat creat per Por España Me Atrevo o entre el públic, exhibint banderes que els seus companys es van afanyar a demanar que amaguessin. Així doncs, per exemple, es podia veure conversar habitualment amb els organitzadors a Albert Bruguera, Delegat a Catalunya de Democràcia Nacional. També ho feia Juan de Dios Osuna “Juande”, un conegut ultra terrassenc habitual a les files de Democràcia Nacional. Osuna va ocupar el número 16 de la llista del nacionalsocialista Moviment Social Republicà (MSR) a la província de Tarragona.

    Ell no era, però, l’únic assistent a la processó amb passat a les files del MSR. Entre el públic hi havia també el Secretari d’Organització de Plataforma per Catalunya, Jordi de la Fuente, que havia estat cap de files del MSR. Amb De la Fuente hi havia una representació de militants de la xenòfoba PxC, com el regidor de Salt Sergi Fabri o el militant de Mataró Rafael Pérez.

    Entre els presents hi havia també un conegut ultra mataroní que va irrompre, a finals de 2013, a l’acte de presentació de l’associació de castellanoparlants Súmate a la capital del Maresme. La Directa el va identificar aleshores com a part del dispositiu de seguretat de la manifestació convocada el 6 de desembre del mateix any pel PP, Ciutadans i UPyD a favor de la constitució espanyola i contra la independència del Principat.

    El promotor

    Al cor de l’acte, que enguany tindrà lloc el pròxim 29 de març, hi ha la confraria Sant Lluís i Santa Maria de Palafolls. Al capdavant d’aquesta, el regidor palafollenc Óscar Bermán –abans al PP i ara com a no adscrit. Bermán, que és conegut per les seves sortides de to masclistes contra Ada Colau a Alerta Digital, és ara el líder de Nosotros. Aquesta formació, creada per ell, té objectius tals com combatre la multiculturalitat i la “ideologia de gènere” o preservar la unitat de l’Estat espanyol.

    Al nou partit l’acompanya l’expresident del Moviment Cívic Espanya i Catalans (MCEC), Eduardo García González. MCEC va ser la responsable d’organitzar la primera manifestació espanyolista a plaça Catalunya amb motiu del 12 d’octubre de 2012. La marxa va congregar cap a cinc mil persones i comptà amb la presència de nombroses organitzacions d’extrema dreta.

    Caldrà veure si aquest cop Bermán aconsegueix repetir la processó. De moment, des de la Plataforma Palafolls Antifeixista han demanat a l’alcalde socialista Valentí Agustí que no l’autoritzi. Remarquen, també, que l’any 2016 el consistori va aprovar una moció a favor d’impedir que els legionaris desfilessin per aquesta població altmaresmenca. Si no s’atura l’acte, des de la plataforma adverteixen que convocaran un acte públic de protesta el mateix dia.

    Carola Antich, publicat a LaDirecta

  • Rèquiem per Sant Quirze, Rèquiem per Lloret

    L’entrada nord a Lloret troben la modesta ermita de Sant Quirze ja d’època romana, envoltada d’un alzinar espontani. Els boscos sagrats eren propis dels temps clàssics. Lloret fa temps que ha oblidat al bo de Sant Quirze, patró dels pobres i dels nens. És la comunitat de religió ortodoxa qui en té cura. En els actes de Festa Major de Santa Cristina la flor i nata de Lloret es dona cops de colzes per ser a primera línia en la Processó. Unes deïtats mereixen un fervor inusitat uns dies a l’any, i d’altres es difuminen en l’oblit. Ens oblidem de qui invocaven pobres i nens? Estrany, doncs Lloret és el penúltim municipi de Catalunya en renda familiar disponible. Sí, el més pobre.

    El cementiri de Lloret i llurs panteons modernistes de bellíssima factura, espiritual i estètica. L’idealisme modernista transcendint i compartint-ho filantròpicament amb l’humil Lloret noucentista. Entreu, si és oberta, a la capella actual, deixada, desacurada. Quin greuge al recolliment dels qui hi acomiaden els seus. Un cementiri per arribar, fer la foto que toca i marxar.

    Rèquiem per Sant Quirze, per més de dos mil anys d’identitat, religiositat, per l’ànima d’un poble. Un bosc autòcton, una ermita mil·lenària, un cementiri monumental. Un conjunt integral, verd, autèntic, per pocs diners. És millor el ciment? És millor l’excavadora en llocs sagrats dels avantpassats? Buiden el turó de Sant Quirze, aixequen Lidl’s i similars, encloten el cementiri entre vials, es treuen equipaments de la màniga, cal justificar la requalificació i l’estraperlo immobiliari. Quina vulgaritat megalòmana.

    Enderrocar singularitats i espiritualitats per crear banals equipaments que trobem clonats arreu. Mentrestant ja hi ha qui té accions pel nou tanatori a construir més lluny. I és que l’important és tenir un tanatori que doni rendiments.

    L’ideal de l’indiano Nicolau Font: compra i rehabilita una antiga ermita, S. Pere del Bosc, contracta notables artistes modernistes (silenci a Lloret sobre l’any Puig i Cadalfach, malgrat que aquest hi participà). En un turó proper, el de Ses Pedres Lluïdores, aixeca el primer monument a Mossèn Cinto Verdaguer, l’Àngel. Un projecte singular excepcional: també un rellotge solar pel poble, com defensa l’artista Neus Dalmau. Les tessel·les (perdudes) de la seva estrella llampegaven just amb el sol de migdia, l’hora de l’Àngelus (el nord) per la gent de pagès i de mar. Crea un aplec popular l’1 de maig a Sant Pere, per anar-hi en processó. S. Pere del Bosc, l’Àngel, un recorregut sagrat per la comunitat. Mossèn Cinto Verdaguer, havia estat hoste del Sr Font. Quina connexió espiritual va haver-hi entre els dos?

    El projecte de la C-32, esbudella tot el conjunt de turons cerimonials. Un infame circuit il·legal de motos erosiona i contamina ara els voltants del monument. L’Àngel, en estat deplorable. Aneu-hi. Urbanísticament el conjunt només catalogat, ni tant sols Bens d’Interès Local. És que així és tant fàcil descatalogar… Uns quants propietaris estan fregant-se les mans amb les requalificacions de terrenys.

    El Sr. Nicolau Font, volia un asil per la gent gran del poble. Els dirigents de Lloret tenen a la gent gran de sociosanitari de Lloret amb un servei de menjador denunciat per deplorable. Una concessió al grup SEHRS de l’ínclit Sr. Ramón Bagó, donant de CiU, patró del Teatre del Liceu. L’alcalde justifica la concessió en base a criteris econòmics i no de benestar.

    Quo vadis, Lloret? Enlloc. On és l’ànima de Lloret? Formigonada i requalificada. Banalitat i mediocritat. Urbanitzacions mig buides, i segueixen construint. Show must go on. Persianes baixades. Traspassos de locals permanents. Hotels obsolets. Barris decadents, desèrtics. Només se salva el que no ha tocat l’ homo economicus dels nostres dies. Rendibilitats en descens continuat. Devaluació econòmica, humana, espiritual. Pregunteu, passegeu, observeu. Pseudogegant amb peus de fang. El Detroit del turisme en la propera generació. O abans. Al temps.

    Roser Vila, publicat al Diari de Girona

  • La CUP fa una crida a la participació el 21D malgrat que les eleccions siguin ‘il·legítimes’

    Malgrat que siguin unes “eleccions il·legítimes”, cal que tothom vagi a votar el 21 de desembre. És l’opinió de la CUP, que aquest dissabte al migdia ha fet campanya al parc de Can Sabata de Lloret.

    Sota el lema Dempeus!, la formació defensa que cal treure una majoria sòlida el 21D per poder seguir treballant en la construcció de la república catalana. La cap de llista per Girona, Natàlia Sànchez, creu que l’única manera d’aconseguir-ho és seguint amb la desobediència a l’Estat espanyol.

    També ha parlat l’exdiputat cupaire Sergi Saladié, que argumenta que cal anar a votar malgrat que les eleccions siguin imposades per evitar que l’independentisme perdi força.

    L’acte d’aquest dissabte també ha comptat amb la participació del militant lloretenc Jaume Ribera.

    Font: Nova Ràdio Lloret

  • La CUP es compromet a continuar amb la DUI i la República, l’endemà de les eleccions

    L’endemà de les eleccions, continuar amb la declaració de independència i lluitar per implementar la república. Aquest és un dels missatges de la CUP durant la campanya del 21 de desembre, el qual ha expressat aquest diumenge en un acte a Lloret.

    foto-cup-1-1Amb el lema ‘Dempeus!, els militants del partit asseguren que l’única via per lluitar contra el 155 és la unilateralitat.

    Jesús Elias, de la CUP Lloret, afegeix que aquests comicis es desenvolupen en un context “desconegut i excepcional” en què “tenim hostatges, presos polítics, es prohibeixen els colors, se silencien opinions, a nosaltres ens treuen pancartes…”.

    foto-cup-2Des de la CUP es demana a les altres candidatures independentistes que mantinguin, com sigui, la DUI. Tasio Pulido, militant de Blanes, assenyala que “la República és fonamental, l’hem votat i s’ha de construir, mantenir la lluita contra el 155, contra els presos polítics, per les llibertats…”.

    La CUP, que ha fet campanya aquest diumenge a Lloret, anuncia un altre acte el proper dia 16, a Can Sabata, amb Natalia Sánchez, la cap de llista per Girona.

    Font: Nova Ràdio Lloret

  • Sobre les sobiranies i el propi cos

    Quin lloc ocupa la sobirania del cos en la construcció de la democràcia? L’autora assenyala les limitacions de la concepció liberal de les llibertats reproductiva i sexual i els reptes que planteja a l’agenda política actual

    El primer i principal repte de les sobiranies és la sobirania sobre el propi cos: recuperar el poder sobre les nostres vides i la facultat de decidir lliurement i sense pors què volem fer i qui volem ser: jo decideixo, jo sóc.

    Per raons de legitimitat democràtica, les dones també som subjectes polítics, jurídics i sobirans i, per tant, amb llibertat i capacitat per al ple exercici dels nostres drets sexuals i reproductius, sense imposicions, coercions ni violències, perquè els drets no són una imposició sinó una opció que l’Estat ha de defensar i garantir.

    El dret a l’avortament és central en la construcció democràtica d’una societat, és un dret imprescindible per aconseguir que les dones formem part del pacte constitutiu. Les dones reclamem el dret a exercir el control i a decidir lliurement i responsable sobre les qüestions relatives a la nostra sexualitat, reivindiquem que el plaer, les coincidències amoroses o sexuals i la maternitat siguin qüestions privades i que ens tornin el poder per decidir o impedir els naixements que ens ha estat arrabassat pel patriarcat i que s’ha transmès socialment amb la construcció de prejudicis, mites, costums i normes que tenen una força extraordinària.

    Cal dotar de contingut la llibertat en matèria de drets reproductius i sexuals perquè no quedin en meres formulacions liberals

    Tot i que els conflictes jurídics sobre la interrupció voluntària de l’embaràs es presenten com a conflictes ètics sobre l’origen de la vida humana, són conflictes sobre sobiranies, sobre la legitimitat dels sistemes democràtics i, bàsicament, sobre la discriminació i la subordinació social i sexual de les dones. Quan parlem del dret a la lliure interrupció de l’embaràs, estem parlant de com el Dret regula el cos femení, de com construeix la dona i la relació entre ambdós sexes i, en últim terme, de com concep la ciutadania sexual.

    Cal dotar de contingut la llibertat en matèria de reproducció, repensar de quins drets, de quines llibertats estem parlant quan invoquem els drets sexuals i reproductius, perquè no quedin en meres formulacions liberals. El sistema polític i jurídic ha configurat el dret a la lliure decisió i el dret a la intimitat com drets individuals emmarcats en els drets civils i polítics. Són drets descontextualitzats, que tenen la funció de limitar la intrusió de l’Estat a la vida privada i que es formulen en neutre, no fan referència a un ésser sexuat, sinó a persones autònomes que actuen en condicions d’igualtat. Els paràmetres són individualistes i no tenen en compte la complexitat social ni la subordinació històrica de les dones.

    Un element central del discurs feminista és l’afirmació de què el cos i la sexualitat conformen el nucli de les relacions de poder, i que el control del cos de les dones és una qüestió econòmica i política de primer nivell. El patriarcat, històricament, ha intentat dominar i controlar el cos de les dones; des de la barbàrie s’ha passat a mètodes més subtils de dominació que, tanmateix, coexisteixen amb els anteriors. La vaga internacional de dones del 8 de març d’enguany ha anat en aquest sentit: reivindicar l’avortament lliure i gratuït, el dret a decidir la nostra sexualitat, i una societat lliure d’opressions, d’explotacions i de violències masclistes, on les dones puguem transitar i viure segures.

    Els paràmetres són individualistes i no tenen en compte la complexitat social ni la subordinació històrica de les dones

    Simone de Beauvoir a El segon sexe va dur a terme una revisió dels discursos entorn la sobirania del cos femení, i va afirmar que l’avortament legal permetria a les dones recuperar la facultat de decisió i empoderament del nostre cos. Malgrat el temps transcorregut, el seu manifest per l’avortament legal (1971) continua totalment vigent: “L’avortament lliure i gratuït no és l’única plataforma de lluita, aquesta demanda és simplement una plataforma elemental, si no se la té en compte, el combat polític no pot ni tan sols començar. Recuperar, reintegrar el nostre propi cos constitueix per a nosaltres, les dones, una necessitat vital. Enfront de la història, la nostra situació és prou singular: en una societat moderna com la nostra, som éssers humans a qui se’ls prohibeix disposar dels seus cossos: Una situació que en el passat només han conegut els esclaus.”

    Si parlem de la relació cos-poder no podem deixar de banda Foucault, qui, tot i que es remet a un cos asexuat i androcèntric, a través de Vigilar i castigar ens aporta eines fonamentals per a la comprensió de l’autonomia del cos. Pel filòsof, el cos és un text on s’escriu la realitat social: “el cos està directament immers en un camp polític; les relacions de poder operen sobre ell una presa immediata; el cerquen, el marquen, el domen, el sotmeten a suplici, el forcen a uns treballs, l’obliguen a unes cerimònies, li exigeixen uns signes”. En aquest sentit, el cos és el principal espai de lluita per la llibertat, és un lloc de repressió però també de resistència, de reivindicació i de sobirania, una situació i una forma de captar el món. Les dones exigim que no es promulgui cap llei regressiva sobre els nostres cossos i defensem el dret irrenunciable a interrompre voluntàriament un embaràs. Per a construir la sobirania del poble, cal construir primer la sobirania del cos, parafrasejant la filòsofa feminista Victòria Sendón: el cos és el territori de la sobirania.

    Parlar de sobirania del cos connecta, de forma inevitable, amb l’anomenada gestació per substitució o ventres de lloguer; de fet, la denominació ja implica un posicionament previ. La qüestió és si hem d’aplicar la tesi de la sobirania del propi cos per a permetre o legalitzar els desitjos de dones i homes de tenir descendència a través de dones portadores, i en quin lloc col·loquem el consentiment i l’autonomia d’aquestes.

    Hauríem d’analitzar si existeix o no un presumpte dret a la reproducció a través de mares portadores i en quin lloc col·loquem el consentiment i l’autonomia d’aquestes

    En primer terme i per coherència intel·lectual, no utilitzarem l’argument de què aquestes pràctiques estan prohibides en la immensa majoria de països del món, perquè també ho estan l’avortament, l’eutanàsia o l’homosexualitat, i les feministes estem a favor de què es reconeguin com a drets. En segon lloc, amb independència de l’hegemonia ideològica i cultural que estan creant els lobbies econòmics, i de què tot pot ser objecte de compravenda en el neoliberalisme, hauríem d’analitzar si existeix o no un presumpte dret a la reproducció a través d’una mare portadora i la resposta ha de ser negativa: no existeix un dret a ser mare o pare a la carta.

    Certament, des d’un punt de vista feminista es pot admetre la col·laboració en la reproducció, que s’empararia en la sobirania sobre el propi cos i el desig d’ajudar a altres dones o famílies, però s’hauria de personalitzar; són casos individuals en què una dona acceptaria contribuir de forma gratuïta a la reproducció social. En el supòsit de regulació s’haurien de protegir els drets de la mare portadora, garantir la seva voluntat i la facultat de revocar el seu consentiment en qualsevol moment del procés (a manera de les persones vives donants d’òrgans), i verificar la manca de contraprestació econòmica. Només així podem compatibilitzar la sobirania sobre el propi cos amb altres drets humans fonamentals.

    Marisa Fernández

    Aquest article forma part d’una col·laboració regular amb Dones Juristes. Marisa Fernández és advocada i membre de l’Associació i ha estat publicat a Directa.cat

  • Un judici polític de manual

    Després de fracassar en la negociació d’un pacte fiscal, Artur Mas va convocar i guanyar les eleccions autonòmiques del 2012 amb una promesa clara: convocar una consulta sobre si Catalunya hauria de ser un estat independent. Més d’un 80% dels diputats catalans va votar a favor d’aquesta consulta.

    Mas va convocar oficialment la consulta per al 9 de novembre del 2014. Després de diverses actuacions judicials, la “consulta formal no referendària” inicial es va convertir en un “procés participatiu no vinculant” d’acord amb la legislació catalana preexistent. El Govern espanyol va trigar ni dues setmanes a impugnar la convocatòria del que aleshores es plantejava ja com un simple procés participatiu sense efectes jurídics. També va plantejar la suspensió de la convocatòria al Tribunal Constitucional, el qual, cinc dies abans de l’obertura de les urnes, la va suspendre. La suspensió es va comunicar telemàticament i genèricament al Govern de la Generalitat.

    No obstant això, el procés participatiu jurídicament no vinculant es va dur a terme en la data prevista, mitjançant la participació de més de 40.000 voluntaris, que es van encarregar d’obrir els col·legis electorals, coordinar el procés, posar en marxa els elements informàtics per poder garantir la realització del procés i donar-ne a conèixer els resultats: més de dos milions quatre-centes mil persones, que suposaven aproximadament el 50% del cens electoral vigent, van votar en la manifestació política no electoral més massiva de la història del país.

    L’alta participació i una roda de premsa el mateix dia 9 de novembre del president Mas van acabar d’arrodonir l’èxit del procés participatiu no vinculant. Això va moure la Fiscalia de l’Estat, a instàncies del Govern espanyol del Partit Popular, que és qui nomena el fiscal general, a impulsar la presentació d’una querella contra Artur Mas (president de la Generalitat), Irene Rigau (consellera d’Educació) i Joana Ortega (vicepresidenta del Govern) per delictes de desobediència administrativa o judicial, prevaricació (ordenar actuacions administratives tot sabent que són il·legals) i malversació de fons públics (gastar diners públics en actes inapropiats).

    La Fiscalia de Catalunya es va negar, inicialment, a formular la querella, ja que va considerar que els fets no eren delictius, però, finalment, per les pressions del Govern central –que produïren fins i tot la caiguda de l’aleshores fiscal general de l’Estat i la seva substitució– la querella es va presentar i tramitar, fins a l’obertura del judici oral d’aquest dilluns, 6 de febrer de 2017.

    Durant la instrucció, la fiscalia va retirar finalment de la querella el delicte de malversació de fons públics. Així, només queda per jutjar el delicte de prevaricació, és a dir, si els querellats varen fer algun acte per acció o omissió que tendís a la celebració del procés participatiu després de la notificació del TC de la suspensió del procés participatiu el dia 4 de novembre del 2014. També s’ha de jutjar si a partir de la mateixa data es va produir el delicte de desobediència d’una resolució judicial, tal com pretén demostrar la Fiscalia.

    Les peticions de la Fiscalia comporten penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic i multes. Si fossin condemnats, els acusats no podrien exercir cap càrrec públic executiu o de representació: durant 10 anys el president Mas i durant 9 anys les exconselleres Ortega i Rigau.

    En tractar-se d’un procés que té arrels profundes en decisions polítiques enfrontades entre els governs de Madrid i Barcelona, tot fa pensar que si el TSJC ha permès l’obertura del judici oral, difícilment la sentència podrà ser absolutòria.

    Les qüestions tècniques més transcendentals són aspectes formals de la notificació als acusats de la suspensió del procés participatiu, que contravenen tota la jurisprudència existent fins avui del Tribunal Suprem espanyol, i que haurien d’haver-se resolt en la fase d’instrucció.

    L’absolució suposaria un autèntic fracàs del funcionament del poder judicial, que quedaria profundament tocat en relació a elements essencials: la independència respecte dels altres poders de l’Estat i el respecte als drets fonamentals de la persona, entre els quals hi ha el de no ser sotmès innecessàriament a un procés judicial mediàtic com el que s’està produint.

    Cal tenir en compte que la prova dels elements materials de la concreció dels delictes únicament es pot fer mitjançant proves merament instrumentals, com ara la declaració de testimonis, que eventualment poden tenir interessos o visions personals contradictòries per la mateixa ideologia política, o documentals, com ara l’aparició de factures posteriors a la data de la comunicació de suspensió, cosa que no prova ni que els encàrrecs s’haguessin fet amb posterioritat a aquella data ni tan sols que s’haguessin realitzat amb data anterior o posterior, o que aquelles que es van realitzar ja no les podien aturar els acusats. En aquell moment, tot el procés estava ja en mans dels voluntaris, que han estat absolts de delicte, ja que el 9N no hauria estat possible de cap manera sense la seva participació.

    Aquest fet comporta una situació tan irracional com la de considerar culpables d’un delicte els seus presumptes autors intel·lectuals, mentre que se n’absolen els autors materials.

    Per si no n’hi hagués prou, la notificació al Govern de la Generalitat del dia 4 de novembre no tenia el caràcter de requeriment personal directe a cap dels acusats perquè deixessin de realitzar alguna activitat concreta, ni se’ls advertia personalment de les conseqüències penals que la seva desobediència podia comportar-los. Només això ja hauria d’haver suposat l’arxivament de la instrucció abans del judici.

    Si no ha estat així, només es pot entendre per l’obstinació política d’un Estat que no està disposat a admetre que la seva integritat territorial és discutida per una part dels habitants del seu territori des de fa segles.

    Juristes ANC

  • CRÒNICA 9F: Des dels instituts, TOMBEM la LOMQE!

    Aquest 9 de febrer les estudiants dels Instituts d’arreu dels Països Catalans hem tornat a sortir al carrer a expressar el nostre rebuig a la Llei Orgànica per la millora de la qualitat educativa (LOMQE) que pretén imposar l’estat espanyol a les estudiants dels Països Catalans.

    Aquesta llei alhora també suposa una mostra més de la inestabilitat que representa l’Estat espanyol en tant que en gairebé cada legislatura s’aproven lleis educatives amb el clar objectiu de polititzar l’educació i la conseqüent manca d’estabilitat en detriment de l’alumnat i el professorat.

    En termes generals, els efectes més immediats que s’han constatat de l’aplicació de la LOMQE des del curs 2014/15 han estat un atac frontal a la llengua catalana, la recentralització del currículum educatiu, la introducció de proves finals homogeneïtzades en determinats cursos i etapes acadèmiques, la supressió de les assignatures que fomenten l’expressió crítica de l’alumnat per la introducció d’assignatures com “emprenadoría” i el caràcter avaluable de la religió crinstiana, la no visibilització de les diferents identitats de gènere… entre d’altres.

    És per a tot això que aquest passat 9 de febrer hem cridat a vaga: Perquè n’estem fartes d’imposicions espanyolistes front el nostre sistema educatiu i a la nostra llengua.

    Una vegada més ens hem mobilitzat per deixar ben clar que les estudiants dels Països Catalans seguirem lluitant per aconseguir un model educatiu propi, de qualitat i que respongui als interessos de les classes populars i no del capital. Durant la jornada hem demostrat que l’organització de les estudiants podrà fer front a les imposicions d’un govern que, cada vegada més, va alçant els murs de la privatitació i l’elitització de l’educació.

    Ho hem demostrat omplint els carrers d’estudiants de les principals ciutats dels país, i desplegant-nos en mobilitzacions a múltiples municipis, amb unes altes taxes de seguiment arreu.

    Una vaga que es va dur a terme arreu, amb estudiants organitzats i mobilitzats a diferents llocs del nostre territori. Des de Moià fins a Castelló. Les manifestacions van arribar a acollir a Girona fins a 500 estudiants, a Lleida, Tarragona i Castelló fins a 300, i a Barcelona més de 2.000 estudiants van ocupar els carrers. Així mateix, el seguiment de la vaga va ser de fins a un 75% arreu del territori, classes buides que van portar a la recuperació dels carrers.

    Contra qualsevol reforma espanyolista i privatitzadora, feta d’esquenes a l’estudiantat i a la comunitat educativa, ens tindran als carrers combatives. Després d’aquesta jornada constatem que la lluita del moviment estudiantil és imprescindible per poder construir una societat que radicalment justa i uns Països Catalans feministes i socialistes. I que aquesta que haurà de passar per un model educatiu únic, públic, popular, en català, feminista, de qualitat.

    Però la lluita no acaba aquí, seguirem organitzades a tots els instituts i no deixarem de lluitar fins a guanyar. La lluita contra la LOMQE segueix dins i fora les aules.

    Organitzades, tot.

    Des dels instituts, TOMBEM LA LOMQE!

    SEPC

  • La CUP demana al Govern que tingui en compte la consulta sobre la C-32

    La CUP defensa la consulta organitzada diumenge per la Plataforma Aturem la C-32 i demana que s’aturi el projecte. La formació –que no té representació a l’Ajuntament- insta el Consistori i la Generalitat a respectar la voluntat manifestada a la consulta i a retirar el projecte de prolongació de l’autopista fins a Lloret. El portaveu de la CUP a la vila, Jesús Elias, qualifica la votació d’èxit i, per tant, cal tenir-ne molt en compte els resultats.

    Elias critica que el Govern municipal hagi menystingut la consulta i parli de baixa participació i l’emplaça a organitzar una consulta oficial.

    Recordem que l’alcalde, Jaume Dulsat, va dir fa uns dies que el fet que la participació de diumenge no arribés al 4% referma la voluntat de Lloret de tenir una comunicació directa amb l’autopista C-32 i, per tant, insisteix a la Generalitat que tiri endavant el projecte, que ha de començar aquest any.

    Font: Nova Ràdio Lloret

  • Dulsat demana l’inici de les obres de la C-32 fins a Lloret

    L’alcalde afirma que el 3,4% de participació avala la marxa enrere del ple respecte a la consulta
    En un comunicat, els regidors locals favorables a l’autopista diuen que l’oposició és minoritària

    L’alcalde de Lloret de Mar, Jaume Dulsat (CDC), demana a la Generalitat que comenci les obres de l’allargament de la C-32 fins al seu municipi. L’endemà de la consulta a Blanes i a Lloret, Dulsat considera que hi ha hagut una baixa participació i espera que el govern compleixi el compromís de començar les obres abans de l’estiu: “La Generalitat ens va dir que durant els dos primers trimestres del 2016 començarien les obres, i ningú m’ha informat de cap canvi.”

    Dulsat recorda que a Lloret van votar 1.087 persones d’un cens de 31.960 –podien votar els lloretencs de més de setze anys–. L’alcalde diu que el 3,4% de participació avala la marxa enrere del ple municipal respecte a la convocatòria de la consulta, que van organitzar entitats.

    Ahir els setze regidors que el 20 de desembre del 2015 van revocar la decisió de promoure un referèndum no vinculant van fer un comunicat conjunt amb el logotip de l’Ajuntament. En el text, subscrit per CDC (sis regidors), el Millor (quatre), el PSC (tres), ERC-Avancem (dos) i l’edil no adscrit Enric Martínez (exregidor del PP), afirmen: “Els resultats de la consulta popular, que no era ni oficial ni vinculant, refermen la convicció que no existeix una demanda social representativa contrària a aquella infraestructura; ben al contrari, és àmpliament desitjada per la ciutadania.” Hi afegeixen que la ronda de la Costa Brava Sud, que inclou la variant fins a Canyelles (Lloret), és “irrenunciable”.

    Lupiáñez i el Parlament

    A Blanes, l’Ajuntament es va implicar en la consulta. Van votar 2.391 persones de 32.825 (un 7,2% de participació), una participació que l’alcalde, Miquel Lupiáñez (PSC), troba “baixa”. L’alcalde blanenc recorda que la comissió de Territori del Parlament del 30 de març va refermar l’aposta per la C-32, amb l’única oposició de Catalunya Sí que es Pot i la CUP.

     

    Font: Jordi Ferrer, El Punt Avui
    Imatge: Joan sabater

Pàgina 1 de 1512345...10...Última »