• Jordi Puig passarà per l’Aplec dels Perdons amb el seu projecte “Rodant fins a la República”

    L’Aplec dels Perdons rebrà una visita especial a la tarda. Jordi Puig, un dels noms de referència de l’independentisme dels anys vuitanta, hi arribarà amb cadira de rodes. I és que Puig, en mostra de solidaritat amb els presos polítics, va iniciar el desembre passat una ruta pels Països Catalans en cadira de rodes i ho està explicant al compte de Twitter @Cami_Republica. Aquest diumenge passarà per Blanes, on dinarà, i tot seguit anirà fins a Santa Cristina per assistir a l’Aplec dels Perdons.

    La previsió és que arribi a Lloret cap a les cinc de la tarda.

    Jordi Puig va estar a la presó més de tres anys per una condemna a vuit anys de presó dictada per un tribunal militar per l’assalt fallit a la caserna de Berga, el 15 de novembre de 1980, assalt que va ser atribuït a ETA politicomilitar. Va sortir en llibertat condicional el 1985. El 1992 el Tribunal Constitucional li va concedir l’empara d’acord amb el fet que els tribunals militars que el van jutjar van violar el principi de la presumpció d’innocència.

    El seu judici va ser anul·lat i finalment el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per no haver respectat el seu dret a la pressumpció d’innocència.

    A Jordi Puig li van haver d’amputar les dues cames en explotar-li el 21 de març de 1990 un artefacte que manipulava al costat dels jutjats de Santa Coloma de Farners, cinc anys després de quedar en llibertat condicional en la condemna per l’assalt a la caserna de Berga.

    Font: Nova Ràdio Lloret

  • La CUP confirma que es presentarà a Lloret de Mar a les properes eleccions municipals

    La CUP de Lloret es presentarà a les eleccions municipals. Així ho ha decidit l’assemblea local. El coordinador de comunicació de la CUP, Jesús Elías, argumenta que volen fer un pas per portar la lluita que fan als carrers fins a les institucions.

    L’objectiu de la CUP serà donar veu a la ciutadania en totes les decisions importants que hagi de prendre l’Ajuntament. Això sí, sempre fomentant les polítiques socials i d’igualtat.

    De moment, la formació encara no ha escollit ni el candidat ni les persones que l’acompanyaran. De fet, la intenció és que ho decideixi la població en una assemblea oberta diumenge 31 de març. Una assemblea que es farà a les dotze del migdia, al Puntet.

    Amb la CUP, ja són dotze les llistes confirmades per a les eleccions municipals a Lloret de Mar: Junts per Lloret, PSC, ERC, Lloret En Comú, C’s, PP, Força Lloret, Podem, Som Alternativa, Independents per Lloret i PIAI.

     

    Entrevista a Jesús Elias (CUP)

     

    Font: Nova Ràdio Lloret

  • La CUP presentarà candidatura a les municipals a Lloret de Mar

    L’assemblea local de la CUP a Lloret ha decidit que presentarà candidatura a les eleccions municipals del mes de maig. Després d’un debat intern, s’ha decidit a presentar una candidatura que «representi el control de la ciutadania de les decisions a prendre en el consistori i una lluita per preservar el medi ambient i aplicar polítiques socials i d’igualtat en la propera legislatura», segons ha anunciat la formació, que ja treballa en la confecció de la llista electoral que es presentarà a partir de les llistes obertes decidides per la militància local. Ha convocat una assemblea oberta per al 31 de març.

    Font: Diari de Girona

  • La CUP de Lloret decidirà la setmana que ve si es presenta a les eleccions municipals

    La CUP de Lloret decidirà la setmana que ve si es presenta a les eleccions municipals. La formació ha organitzat una assemblea oberta aquest dissabte per copsar les sensacions i voluntats dels veïns i, a l’assemblea de treball de dimecres 27, els membres del partit decidiran què fan de cara als comicis del maig.

    El coordinador de comunicació de la CUP a Lloret, Jesús Elias, ha explicat que a l’acte d’aquest dissabte, que és obert a tothom, presentaran quines són les seves línies de treball.

    Elias assegura que la CUP encara no té decidit si presentaran candidatura o no a les eleccions locals i que ho decidiran en funció de com vagi l’assemblea oberta d’aquest dissabte.

    La CUP ja es va presentar als comicis del 2015, sense obtenir representació a l’Ajuntament; en aquella ocasió, però, ho van fer com a candidatura i aquest cop s’han constituït com a organització, és a dir, els membres s’han afiliat a la CUP. En aquest sentit, Jesús Elias assegura que no han deixat de treballar en cap moment.

    Sota el lema, Decidim-ho tot! Construïm la candidatura, la CUP organitza l’assemblea oberta d’aquest dissabte. Es farà a les sis de la tarda al Puntet. Per a més informació sobre els actes que du a terme la formació, es pot consultar el web participació.cat.

    De moment, a Lloret hi ha 10 candidatures confirmades per a les eleccions municipals: Junts per Lloret, ERC, PSC, Lloret en Comú, Som Alternativa, Independents per Lloret, Força Lloret, PIAI, PODEM i PP. La setmana que ve sabrem si també s’hi presenta la CUP.

    Publicat per Nova Ràdio Lloret
  • L’independentista Jordi Puig emprèn el camí per la República al llarg dels Països Catalans

    L’ex-represaliat independentista Jordi Puig, establert a les Illes des fa anys, ha emprès el camí per la República en cadira de rodes que recorrerà els Països Catalans

    El militant independentista i represaliat en diverses ocasions, Jordi Puig, va iniciar el passat 19 de desembre una ruta en cadira de rodes que recorrerà els Països Catalans.

    Jordi Puig piula cada dia des del compte @Cami_Republica explicant l’itinerari, les rebudes i acolliment a diferents poblacions, i exposant-hi reflexions personals i polítiques. I porta a terme aquesta iniciativa per difondre la reivindicació de la República Catalana arreu dels Països Catalans, així com per dinamitzar la reivindicació dels presos polítics.

    Entre les piulades inicials va destacar que, des Cas Concos i passant per Campos i Porreres, en arribar a Montuïri va recordar el company traspassat fa poc més d’un any: “Sortint de Porreres cap a Montuïri, amb Macià Manera al cor.”

    Publicat a Llibertat.cat

     

  • ‘L’embriaguesa de poder de l’estat no li deixa veure el risc en què es troba’

    Entrevista a Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart i ex-diputat de la CUP, que publica ‘Jo acuso: la defensa en judicis polítics’

    Utilitzar el judici com a plataforma per a difondre un missatge polític de denúncia, per a convertir els qui jutgen en els jutjats. És una de les premisses d’un judici polític, com el que començarà d’ací a poques setmanes contra els presos polítics. I les coses que passin dins la sala del Tribunal Suprem espanyol seran tan importants com les que passin fora, segons que adverteix en aquesta entrevista Benet Salellas, ex-diputat de la CUP i un dels advocats de l’equip de la defensa de Jordi Cuixart. Salellas té una experiència de quinze anys com a advocat penalista, ha portat casos polítics de represaliats per la justícia espanyola, com el de l’anomenat escamot Dixan, el de Núria Pòrtulas, el dels joves gironins condemnats per haver cremat fotografies del rei espanyol i el dels acusats pel blocatge del parlament.

    L’experiència i les lliçons que ha extret de tots aquests casos queden recollides al llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors). Hi afegeix unes pinzellades de judicis històrics que van marcar uns precedents en la defensa política, del cas Dreyfus al procés de Burgos, passant pel judici a Lluís Companys i el cas de l’incendi del Reichstag. Però, sobretot, el llibre aclareix conceptes i permet d’entendre la cultura judicial arcaica i venjativa de l’estat espanyol a què s’enfronten els presos polítics.

    —Quin serà el to de les defenses quan comenci el judici? Les intervencions dels advocats la setmana passada són indicatives?
    —Van ser un tast. I sí que diria que la defensa de la qual formo part, que és la d’Òmnium Cultural, el paper, el to i la mirada de la Marina Roig eren clarament de defensa política. Tenim molt definit el plantejament. L’aproximació cap a la defensa política és diferent en cadascun dels encausats; hi ha moltes maneres de fer defensa política i sempre s’ha de cercar la fórmula perquè cadascú se senti còmode d’acord amb la diversitat que hi ha dins la causa, el moviment i el país.

    —Ara fa un any, l’enfocament de la defensa era ben diferent.
    —En aquest procediment, es va començar amb unes defenses molt tècniques i s’ha anat evolucionant cap a la defensa política. Ningú no dubtava que l’Audiència espanyola era un tribunal d’excepció, però ens havia semblat que el Suprem feia un cert paper de contenció. Malauradament, això s’ha anat diluint aquests últims anys. I, probablement, la presidència de Manuel Marchena ja ens demostra molts casos en què el Suprem ha assumit més el discurs de l’excepció. El conjunt de les defenses es va alleugerir, pensant que això, al Suprem, aniria més bé que no pas a l’Audiència espanyola. I al final ens hem trobat que el Suprem ha fet exactament igual.

    —No tots els advocats van tenir el mateix to; el d’uns, més polític que no pas el d’uns altres. Això no pot perjudicar?
    —No. Hi ha una part conjunta de perspectiva tècnica que és compartida per tots i que serà molt complementària. I en el cas de l’aspecte polític, hi ha un joc d’intensitats i no serà estàtic, sinó que anirà evolucionant durant el procediment i és expressió de la pluralitat del moviment independentista. No ens pot perjudicar mai aquesta pluralitat que va més enllà de compartir una estratègia conjunta, i és la d’aconseguir la llibertat dels presos, el reconeixement de les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut i posar el dret d’autodeterminació damunt la taula. Són tres eixos comuns de les defenses.

    —La campanya d’Òmnium per l’alliberament de Jordi Cuixart està molt singularitzada, diferenciada de la resta de presos polítics.
    —Òmnium significa la transversalitat del moviment independentista. I penso que donar visibilitat a Jordi Cuixart no va en detriment de ningú perquè és un símbol del conjunt del moviment. Sóc dels qui pensa que tots els presos polítics són presos polítics del moviment. I és lleig pensar que hi ha presos d’ERC, presos de JxCat i presos d’Òmnium. Per a mi, són presos del moviment; jo els he sentit sempre com els meus presos polítics, els de tots. Però Jordi Cuixart és qui més capacitat té de transmetre aquesta idea, més enllà de sigles i d’estratègies de partit o de conjuntures electorals. Ningú no podrà pensar mai que allò que faci Òmnium anirà en favor d’un partit o d’un altre. I això és molt potent. També ho és perquè és un dirigent de la societat civil. I en la societat civil internacional, Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium, rep la categorització de defensor dels drets humans. És una etiqueta més difícil de posar a la resta de presos polítics.

    —Proposeu aquest judici com un judici de ruptura?
    —Un judici de ruptura és una evolució de la defensa política i només pot respondre a un moment en què hi hagi una conjuntura política molt determinada. Jo no tinc clar si aquest és el moment de fer un judici de ruptura, perquè haurem de veure com evoluciona políticament i socialment el país els mesos i les setmanes vinents per saber si aquest judici pot ser de ruptura. Perquè hi pugui haver un judici de ruptura hem d’estar en una situació de permanent mobilització i de creació de poder més enllà de les institucions convencionals que ens permeti que un judici de ruptura sigui útil. Aquí no es tracta de cercar estratègies que ens facin ser molt coherents estèticament, sinó que tot allò que fem des de la perspectiva política no tan sols sigui ètic i estètic sinó també útil. Per tant, el judici de ruptura té sentit si ajuda un moviment polític de carrer que es troba en un moment de màxima mobilització.

    —Quins exemples de judici de ruptura tenim? El del procés de Burgos?
    —Per exemple. El procés de Burgos va generar una mobilització tant a l’estat espanyol –no oblidem que acaba propiciant el naixement de l’Assemblea de Catalunya– com a escala internacional. A mesura que va avançant el judici creixi la mobilització, cosa que fa que tingui molt de sentit que el judici acabi trencant-se, és a dir, que a la sala hi hagi l’expressió d’allò que passa al carrer. D’alguna manera, s’impedeix que el tribunal pugui acabar el judici perquè l’única solució possible és l’absolució.

    —Això ho podríem imaginar en el judici contra l’1-O?
    —Amb l’actual correlació de forces es fa difícil d’imaginar que puguem obligar el tribunal a dictar una sentència absolutòria. Però nosaltres aquestes setmanes i mesos vinents hauríem de crear una situació que forcés el Tribunal Suprem a absoldre’ls. Perquè la sentència que hi ha escrita molt probablement és una sentència de venjança, condemnatòria.

    —Això com s’hauria de fer? Amb una mobilització permanent al carrer?
    —La CUP i molts altres espais polítics diuen que és necessària. No podem mobilitzar-nos al final, després de la sentència. Això és estèril. La mobilització ha de ser simultània al procés judicial, perquè hi ha una batalla dins la sala i una altra fora. Nosaltres hem de mantenir la batalla fora de la sala perquè incideixi dins. Hi ha d’haver un procés per a fer créixer la tensió política, deixant clar que no permetrem que hi hagi aquesta condemna.

    —Quina estratègia de ruptura s’hauria de seguir en aquest judici? Caldria que els acusats no reconeguessin el tribunal d’entrada?
    —Un dels objectius que hem de tenir en aquest judici és desbordar-lo, és a dir, aconseguir que s’hi discuteixin més coses que les que ells volen. I això també és una manera de defensar-se políticament. Significa que hi hauríem de respondre dient que no reconeixem el tribunal? Seria una fórmula possible, però hi ha moltes més maneres de dir al tribunal constantment que des d’una òptica de la legitimitat que li dóna la llei incompleix la seva legislació, i ells creen un tribunal d’excepció. I aquesta idea del tribunal d’excepció la podem anar expressant de diverses maneres en el judici. Unes formes que no necessàriament impliquen no reconèixer el tribunal. Tenim fórmules per a ser a la sala de judici, que el judici es faci i recordar constantment al tribunal que no és el tribunal que hauria de fer-lo.

    —Amb testimonis que serveixin de denúncia?
    —Aquesta és una de les idees. I quan parlem de l’1-O, un dels elements centrals del judici, tindrem l’oportunitat de construir un judici contra les autoritats polítiques a Madrid que van ordenar l’actuació indiscriminada, la violència contra la població de Catalunya per impedir el dret d’autodeterminació. Hauríem de tendir a anar girant cadascun dels elements. Per exemple, volem que la falta de legitimitat de Vox per a jutjar-nos sigui un altre element de discussió a la causa. I ho continuarem dient: que l’extrema dreta, que és xenòfoba, masclista i autoritària, sigui qui faci un judici a uns dirigents democràtics que defensen la cohesió social. És la imatge del tribunal donant la paraula a l’extrema dreta per a jutjar els demòcrates. Es tracta d’anar dotant de continguts que suscitin contradicció i tensió durant el desenvolupament del judici.

    —L’estat espanyol té por que sigui televisat?
    —Jo crec que haurien de tenir por. Però de vegades l’embriaguesa de poder que tenen les institucions de l’estat no els deixa veure la situació de risc en què es troben. Un risc de credibilitat i un risc en què el sistema judicial mateix es troba clarament en crisi, des de la perspectiva d’una part molt important de l’opinió pública. En el llibre parlo d’un exemple que és d’una altra època, d’un context molt diferent, però quan hi ha el judici a Lluís Companys a Barcelona una de les obsessions de les autoritats franquistes era que ningú no sabés que era empresonat i que seria jutjat. Aquesta obsessió de la falta de publicitat del judici demostra la importància que té l’element de la publicitat en els judicis penals. És un element d’avenç democràtic que els judicis puguin ser públics, i ara que siguin televisats. No concebo que no sigui televisat, aquest judici. Si l’estat ho acabés impedint pensaria que ha perdut tota la vergonya democràtica que li quedava. Penso que sí que serà televisat, i serà la garantia que el conjunt de la població el pugui seguir. I hauríem de treballar perquè no es pogués veure tan sols a Catalunya sinó també al conjunt de l’estat. No tinc clar com funcionarà.

    —Poden arribar a pensar que ja està bé que sigui televisat perquè tindrà un caràcter exemplar?
    —Aquí és on la defensa política té importància. En condicions normals un judici per una violació, o un homicidi, l’enjudiciament té un component simbòlic important, perquè expressa que el fet de jutjar l’acusat ja és una manera de castigar-lo. Si l’actitud dels presos polítics fos d’anar allà i assumir el marc en què s’ha de desenvolupar el judici i dir amén a tot allò que digui la fiscalia, és a dir, d’alguna manera demanar perdó, aleshores seria un cert acte de redempció en què l’estat en sortiria reforçat. En canvi, si els acusats van a desmembrar aquest marc i a discutir les tesis que fa servir l’estat i a reivindicar el que es va fer la tardor passada a Catalunya, pot acabar essent un motor de mobilització, un bumerang democràtic, més que no un acte de submissió i de dominació.

    —El Suprem té un ull posat a Estrasburg?
    —Jo crec que no. Un dels problemes greus que hi ha a la judicatura espanyola és la cultura jurídica arrossegada del segle XIX. Aquí sí que no hi ha hagut ruptura; es continuen fent servir els mateixos conceptes, la mateixa mirada, la mateixa perspectiva que s’ha anat heretant, de jutges antics que han format els nous i amb aquest Tribunal Suprem que, a part el període de la Segona República, té continuïtat fins avui. En aquesta cultura jurídica hi ha un cert autisme jurídic, en què es beu molt poc de fonts estrangeres, com si el sistema espanyol fos tancat en si mateix, un sistema autàrquic. Ha costat molt que el Suprem comencés a citar sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, o de més tribunals estrangers sobre com s’han resolt unes determinades qüestions. I en aquesta causa tenim un problema afegit: que diuen ‘Europa no ens entén’, arran de les decisions sobre les euroordres. I hi ha una anomalia no resolta en aquest expedient que és que hi ha persones processades que no són perseguides simplement perquè viuen fora de l’estat espanyol. Han renunciat a perseguir-los.

    —Ara, sembla que l’independentisme idealitzi el Tribunal d’Estrasburg.
    —Sí, crec que l’independentisme s’equivoca abocant un excés de confiança en allò que pugui dictaminar el Tribunal d’Estrasburg. La segona edició de ‘El món ens mira’ és ‘Estrasburg ens mira’, i no és cert. Estrasburg no espera que arribin les nostres demandes; és un organisme internacional que funciona amb les mateixes lògiques que la resta d’organismes internacionals. No va corrent a entrar en tensió amb els estats en un afer que preocupi aquests estats. Quan s’escaigui dictarà la resolució que hagi de dictar, però no frisa per entrar en el cas català. I, d’altra banda, em preocuparia molt que desplacéssim el subjecte polític cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El que ha de resoldre i guanyar el conflicte polític amb l’estat espanyol per l’exercici de drets –sigui el d’autodeterminació o més drets col·lectius i polítics– és el poble de Catalunya, la gent dels Països Catalans, la societat civil organitzada. Ningú no ens regalarà la nostra sobirania, ni tampoc el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Si d’aquí a pocs anys obtenim una victòria en aquesta causa concreta a Estrasburg, fantàstic: serà una victòria moral, política, per als condemnats. Però com a poble la nostra victòria la guanyarem actuant com a subjecte polític.

    —Quines lliçons heu tret d’experiències anteriors en judicis, com ara el cas de l’escamot Dixan… Confiar massa en el tribunal?
    —Sí, perquè l’aparença de justícia de vegades ens pot confondre i ens pot fer arribar a creure que tribunals que han estat construïts amb la lògica del poder per a mantenir l’status quo i les posicions del poder, que aquests tribunals ajudin aquells que lluitem per canviar les coses, els qui són diferents, les minories… I per això la sensació de desemparament. Amb el cas Dixan molt probablement va passar allò que havia de passar en una lògica de poder, i en canvi vam creure, convençuts de la innocència d’aquells nois i animats per la mobilització del no a la guerra, que n’hi hauria prou d’explicar-ho i argumentar-ho bé. La lliçó és que no n’hi ha prou que tinguis la raó, sinó que en els afers que són polítics, quan ets davant de tribunals d’excepció necessites una embranzida des d’altres espais de poder, sigui des del carrer o d’altres institucions.

    —Parleu fins i tot de jutges activistes.
    —Hi ha un pensador, Duncan Kennedy, que ho ha teoritzat molt. És una idea interessant, perquè de vegades podem pensar erròniament que aquests jutges, com ara Carmen Lamela, estan molt en contacte amb el poder, que reben trucades constantment perquè dictin una resolució en un sentit o en un altre. I penso que la incidència del poder polític en el judicial no necessàriament és així, sinó que n’hi ha prou que tu triïs per als llocs clau jutges que tenen un determinat perfil ideològic que farà que es mirin els casos cercant un determinat resultat estratègic, que la mirada els portarà sempre a decantar-se cap al costat del poder. Són jutges dòcils, compromesos amb el manteniment de l’ordre establert, jutges patriotes, que senten la indissolubilitat d’Espanya com un valor primordial i preferent davant la resta de qüestions.

    —Per què l’estat espanyol, governi qui governi, és incapaç d’anul·lar el judici a Companys?
    —Fa uns quants anys que vam demanar la revisió dels consells de guerra que van portar a l’afusellament de batlles, de càrrecs polítics, de molta gent. Era una mica abans de la llei de la memòria històrica del PSOE, i vam intentar que la sala militar del Suprem els anul·lés tots, perquè es van fer sense gens de respecte als drets humans ni als principis més bàsics del dret. I s’hi van negar. És la mateixa posició que han tingut en el cas Companys, la mateixa que en el cas Puig Antich… Això ens demostra que l’estat no està disposat a produir cap mena d’esquerda en relació amb la legalitat franquista.

    —Tindria conseqüències?
    —Crec que l’estat té por que, després d’una decisió que seria pràcticament de reparació moral, es volgués demanar una certa reparació econòmica o jurídica. Perquè recordem que darrere de les execucions, dels afusellaments i de la repressió i l’exili que va originar el règim franquista hi va haver decomissos de béns, de patrimoni; els d’organitzacions polítiques van ser parcialment reparats al començament del règim del 78, però els decomissos patrimonials a particulars, no. És prou destacat que el delicte que tenim damunt la taula en el judici d’ara al Tribunal Suprem, la rebel·lió, sigui el mateix amb què es va materialitzar el gruix de la repressió franquista. Que no s’hagi tingut ni la decència de canviar el nom de les coses diu molt poc de l’evolució d’aquest règim, i ens demostra que hi ha un fil conductor que travessa tota la història del segle XX per a connectar el judici de l’1-O amb els terribles consells de guerra dels anys quaranta.

    Publicat a Vilaweb per Josep Casulleras Nualart | Imatges d’Elisabeth Magre

  • El TSJC conclou que el ramal de la C-32 fins a Lloret encara no es pot començar

    El tribunal desestima el recurs presentat pel govern contra la suspensió de l’inici dels treballs

    Per la Generalitat, el nou projecte és menys perjudicial

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha conclòs que les obres d’allargament de l’autopista C-32 fins a Lloret de Mar encara no es poden començar. El tribunal ha desestimat el recurs presentat per la Generalitat contra la suspensió de l’inici de les obres, que ja havia ordenat el TSJC el 19 de juliol del 2017.

    La interlocutòria del TSJC sobre l’autopista del Maresme que arribaria a la Selva marítima és del dimecres 19 –fa nou dies–. Els magistrats de la secció tercera no valoren el nou projecte fet per la Generalitat i afirmen que la petició del govern ha de ser denegada. El TSJC no entra a valorar si el projecte revisat recentment per la Generalitat és o no el mateix que el primer.

    El mateix dimecres 19, Aturem la C-32 va impugnar el nou projecte de ramal, que la Generalitat va aprovar al març. La impugnació és contra la declaració d’impacte ambiental i l’estudi informatiu, assenyala Jordi Palaudelmàs, de la plataforma Aturem la C-32, integrada a SOS Costa Brava. “Els traçats dels dos projectes no són diferents del tot”, hi afegeix. En el contenciós contra el segon projecte hi donen suport SOS Lloret, S’Agulla Educació Ambiental, Associació Salvem Pinya de Rosa, Amics de Tossa, Iaeden Empordà, Naturalistes de Girona, SOS Empordanet, SOM Tordera Entesa i la CUP nacional.

    El 13 de març la Generalitat va publicar el projecte renovat mitjançant la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Ahir al migdia en la visita d’obres a l’N-141e a Bescanó (Gironès), el secretari d’Infraestructures i Mobilitat, Isidre Gavín, va afirmar que el nou projecte causa menys danys al medi ambient ja que conté “millores significatives, com ara l’allargament de túnels”. Gavín hi va afegir que els opositors no coneixen prou les millores d’una “obra estratègica”.

    Dulsat, “tranquil”

    L’Ajuntament de Lloret considera “necessari i d’interès públic” l’allargament del ramal de la C-32 (7,6 quilòmetres de carretera). “Estem tranquils. Si la Generalitat fa una ponència ambiental nova, vol dir que deixa sense efecte la primera [del projecte inicial”, diu l’alcalde, Jaume Dulsat (CiU).

    Publicat a ElPuntAvui per J.Ferrer i G.Busquets | Imatge de Joan Sabater

  • SOS Costa Brava

    Tal com es llegeixen, les dues paraules Costa i Brava serien els cognoms i SOS seria el nom de pila, un mot que sempre posa en estat d’alerta i reclama una acció de socors. En el seu origen, SOS és el senyal que la radiotelegrafia va inventar en el seu llenguatge propi de punts i ratlles, i s’ha extès universalment; és l’avís breu i nerviós, amb profund significat: correspon a les inicials de tres paraules, save, our, souls, salveu les nostres ànimes.

    Recentment s’ha presentat a Girona la plataforma SOS Costa Brava i ha mostrat amb dades precises tots els projectes de construccions que es volen realitzar, que deixarien (o deixaran?) un paisatge desconegut i lamentable; a la sala de la conferència un mapa assenyalava els punts negres de futures urbanitzacions i hotels, però des del dia de la confecció del mapa fins avui ja hi havia un augment dels atemptats contra el paisatge. Això porta pressa. Expressat amb llenguatge bíblic, els fills de les tenebres són més sagassos que els fills de la llum.

    A qui pertoqui garantir i vigilar la salvaguarda del paisatge litoral cal acusar de deixadesa, ineptitud i abandonament, per no dir paraules gruixudes. La Costa Brava ja va sortir-ne escaldada d’aquella primera onada destructora quan el món del negoci –blanc, gris o negre, deixem-ho– va descobrir que el turisme era una mina, potser interminable. Va ser així, també, com a la costa varen néixer moltes associacions en defensa de la conservació dels valors fràgils del paisatge; han treballat amb coratge i constància i d’uns quants anys ençà tothom recorda actuacions exitoses com ara en el tema dels camins de ronda, de Palafrugell i d’altres, els Aiguamolls de l’Empordà, el paratge de Castell, entre molts diversos.

    Ara la plataforma SOS Costa Brava reuneix una vintena d’associacions de gent sempre voluntària, que es proposa alçar i continuar el clam de «salveu les nostres ànimes», que són l’existència i la continuïtat de la Costa Brava tal com hauria de mostrar-se, sostenible, digne de la seva meravella restant. El paisatge és un ser viu, pot desparèixer. Tant és objecte de veneració com de maltractament per qui s’ho proposa. El paisatge té un valor afegit que és la presència humana, i és llavors quan hi entra, també, la maldat dels aprofitats i dels especuladors. Aquí és on s’espera la presència i efectivitat d’autoritats, legisladors, gestors i demés que han de vetllar i s’han de desvetllar pel bé comú en totes les seves cares. El territori és la primera d’aquestes cares, i massa sovint al llarg i ample de la Costa Brava els poders protectors de l’Administració no s’han mogut o ho han fet malament. I aquests poders, recordem-ho, en són cinc : Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat de Catalunya i Estat espanyol.

    SOS Costa Brava amb el clam de salveu les nostres ànimes continua l’eterna i noble lluita d’estimar i fer estimar la terra de cadascú. En aquestes circumstàncies podem recordar un manifest que l’indi Seattle, cap de tribu dwamisk, va adreçar al president dels EUA, era l’any 1855 i el manifest figura en les millors antologies del pensament ecologista; diu així : «Allò que esdevé a la Terra esdevé, també, als fills de la Terra. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la Terra. Quan els homes escupen a la Terra, s’escupen a ells mateixos».

    Publicat a Diari de Girona per Jordi Dalmau

     

  • Jordi Puig roda els Països Catalans per la república

    Ha inciat a Mallorca un recorregut en cadira de rodes, en solidaritat amb els presos polítics

    Jordi Puig, un dels noms de referència de l’independentisme dels anys vuitanta, ha iniciat el que defineix com una particular mostra de solidaritat amb els presos polítics: està fent la volta als Països Catalans en cadira de rodes i ho esta explicant a través del compte de twitter @Cami_Republica.

    El seu viatge va començar el 19 de desembre a Cas Concos, a Mallorca, i el portarà els pròxims mesos per tot el país. Avui arribarà a Manacor. Puig fa aquest recorregut en cadira de rodes i ha dit a VilaWeb que sentia la necessitat de fer alguna cosa per la república i els presos polítics i va decidir que volia convertir la seva limitació física en un estímul per a portar el missatge de la independència arreu dels Països Catalans.

    Puig va estar a la presó 1.663 dies per una condemna a vuit anys de presó dictada per un tribunal militar per l’assalt fallit a la caserna de Berga, el 15 de novembre de 1980, assalt que va ser atribuït a ETA politicomilitar. Va sortir en llibertat condicional el 1985. El 1992 el Tribunal Constitucional li va concedir l’empara d’acord amb el fet que els tribunals militars que el van jutjar van violar el principi de la presumpció d’innocència. El seu judici va ser anul·lat i finalment el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per no haver respectat el seu dret a la pressumpció d’innocència.

    A Jordi Puig li van haver d’amputar les dues cames en explotar-li el 21 de març de 1990 un artefacte que manipulava al costat dels jutjats de Santa Coloma de Farners, cinc anys després de quedar en llibertat condicional en la condemna per l’assalt a la caserna de Berga.

    Publicat a Vilaweb

  • El setge a la Llotja de Mar se salda amb deu detinguts

    Càrregues policials contra manifestants que volien arribar fins al Consell de Ministres
    Els Mossos fan tres detinguts més a l’Ampolla
    Independentistes no violents planten cara als encaputxats

    Un exèrcit de Mossos d’Esquadra desplegat al centre de Barcelona va mantenir ahir inalterat i inalterable el gegantí cordó de seguretat desplegat a l’entorn de l’edifici de la Llotja de Mar, on es va reunir el Consell de Ministres, i ho va fer mantenint a ratlla els manifestants que van assetjar el lloc i que, en diversos punts i en diversos moments, es van enfrontar amb la policia amb el resultat final de deu detinguts i desenes de ferits, entre mossos i activistes. A aquests dos detinguts cal sumar-n’hi tres més que es van fer en incidents a l’Ampolla, acusats d’incendi, desordres públics i danys. Dos d’ells van sortir al vespre en llibertat.

    Els setge d’ahir al Consell de Ministres va desencadenar escenes de tensió i violència, però també va traslladar a peu de carrer el debat teòric que viu l’independentisme, sobre quina ha de ser l’estratègia de lluita, i en molts moments es van veure i viure enfrontaments verbals entres sobiranistes partidaris d’una reivindicació de to pacífic que van plantar cara a joves encaputxats quan aquests organitzaven barricades i manifestaven una clara intenció d’avançar cap al cordó policial dels Mossos.

    La jornada de protesta matinal havia estat convocada pels CDR que van organitzar tres marxes que volien confluir a la Llotja de Mar. Una va avançar pel sud, des del Paral·lel; l’altra, pel nord, des d’Arc de Triomf, i una tercera va baixar per la Via Laietana. Les manifestacions van arrencar cap a les nou del matí, una hora abans que comencés la reunió de l’executiu de Pedro Sánchez, amb uns centenars de persones a cada columna i a mesura que van passar le hores s’hi va anar afegint gent.

    La presència de Mossos va ser molt evident des de primera hora i també la intenció de la policia de dificultar l’avanç dels manifestants. D’aquesta manera, la marxa que va arrencar de la plaça Urquinaona només va poder recórrer cent metres baixant per la Via Laietana, fins a l’estàtua de Francesc Cambó, i allí es va haver d’aturar una bona estona en topar amb un cordó policial de mossos de la brigada antidisturbis que els barrava el pas. En aquest punt, la policia hi va fer la primera detenció, la d’un jove acusat d’atemptat a l’autoritat que va ser arrestat quan la manifestació encara no s’havia posat a caminar.

    Les primeres càrregues es van registrar cap a les deu del matí a la part baixa de l’avinguda Paral·lel, després que algun manifestant intentés saltar les tanques metàl·liques que hi havia posat la policia. A la zona de les Drassanes, els Mossos hi van fer set detinguts. La columna que va avançar per aquest costat de la ciutat va ser la més activa, i en desplaçar-se els activistes a la part baixa de la Rambla, a tocar de Colom, es van repetir els enfrontaments amb els Mossos. Els incidents van tornar a produir-se al final de tot del dia, a les tres de la tarda, quan els ministres ja havien marxat, els CDR havien desconvocat la protesta, i les tanques policials ja s’havien aixecat.

    En el moment en què els Mossos es retiraven, hi va haver una nova detenció, just davant de l’entrada principal de la seu central de Correus, i això va encendre els ànims dels manifestants i es van produir noves persecucions, a peu i amb els vehicles policials desplaçant-se a tota velocitat pel tram baix de la Via Laietana, on van rebre el llançament de tot tipus d’objectes, inclús d’un tió. Fins a quarts de quatre la zona no va recuperar la calma i la tranquil·litat.

    La columna que va sortir d’Arc de Triomf va arribar fins a tocar de l’edifici de la Facultat de Nàutica, davant la Llotja de Mar, i allí els únics enfrontaments que hi va haver van ser les discussions verbals entre manifestants partidaris de la protesta pacífica que es van encarar amb altres que anaven amb la cara tapada. En un d’aquests episodis, un manifestant cridava “fora encaputxats!”, mentre que un dels interpel·lats contestava: “PDeCAT, la paciència s’ha acabat.”

    Aquest paper pacificador també el van tornar a fer col·lectius de bombers, que es van posar a primera línia a la Via Laietana, entre Mossos i manifestants, i van intentar facilitar, sense aconseguir-ho, la sortida dels policies. Una part del desplegament d’ahir el van assumir policies nacionals arribats expressament que no van haver d’actuar . A l’entorn dels edificis militars que hi ha al passeig de Colom s’hi desplegaven aquests agents, que mostraven de forma ben visible escopetes per disparar pilotes de goma, un material antidisturbis prohibit pel Parlament arran del cas Ester Quintana.

    Rivera menteix dient que hi va haver còctels Molotov

    “Posin vostès la televisió i veuran els carrers tallats, els detinguts, els còctels Molotov…” Albert Rivera va relatar ahir amb aquestes paraules, i aquesta inexactitud, els incidents que s’havien produït durant el matí a Barcelona. Rivera va intervenir, amb Inés Arrimadas, en una roda de premsa al Parlament per valorar la jornada i va parlar de còctels Molotov, quan ahir no hi va haver cap llançament d’artefactes incendiaris. L’únic que s’hi pot relacionar és la detenció d’un jove que, segons els Mossos, portava material per fer un artefacte.

    Per la seva part, el president del PP, Alejandro Fernández, va criticar el govern català i l’espanyol “per no garantir la seguretat dels ciutadans” i va coincidir amb Rivera en acusar Torrent d’incitar les protestes de carrer.

    Publicat per Jordi Panyella a ElPuntAvui | Imatge d’Oriol Duran

Pàgina 1 de 1612345...10...Última »