• A ERC (i a Josep Huguet), l”agonia’ els farà perdre l’hegemonia

    Agonia té un ús popular que es refereix a l’afany desmesurat, l’avidesa i el desfici, la inquietud, a la cobejança de poder institucional. En aquest article parlaré de la d’un partit d’esquerres que podria esdevenir hegemònic en el procés d’alliberament nacional, però que les presses i un aparell assedegat per prendre les regnes de l’administració autonòmica els fa perdre el nord.

    El dilema, en el fons, és el de sempre: reforma o ruptura. I els objectius estratègics –finals- del partit es dilueixen en una cobdícia per desbancar els aliats com objectiu prioritari i en pro del partit. Una contradicció repetida tantes vegades a la història.

    ERC argumenta i ven que no hi ha prou legitimitat amb el 51%, o amb el 60% de suport independentista. I advoca per un “80%” de “consens” que inclou sectors antagònics amb la lluita independentista, amb la República o amb l’objectiu de trencar amb l’status quo socioeconòmic. Però amaga que precisament el 60% d’aquest suport s’incrementa en contextos de lluita i clarificació com l’U d’Octubre de 2017. Una conjuntura per la qual els seus dirigents no volen tornar a passar, perquè la trencadissa té preu molt alt (legítim, si s’explica) i desbarata els càlculs partidistes.

    Llegiu l’article de Josep Huguet (el ‘Lenin del Bages’) a Nació Digital: “Preguntes a la cruïlla.” S’hi entreveu perfectament l’estat d’agonia de l’aparell del partit, i s’hi intueix una gran preocupació pel fet que el Consell per la República els passi pel davant tot deixant enrere les rèmores i el llast convergents.

    Huguet reconeix que “La divisió estratègica entre les opcions republicanes s’agreuja”, però es fa el desentès sobre les tensions electorals que remou el seu partit. I deixa anar la incertesa màgica sobre els percentatges i la sobirania: “Estem de veritat per aglutinar en diverses lluites i accions de Govern el 80% dels ciutadans, o preferim aprimar el 47%-50% actual, considerant que la meitat d’aquests ha tornat a l’autonomisme?”

    La major part de l’article d’Huguet són un conjunt de preguntes retòriques per inclinar-nos a la por, a la inseguretat, moltes de les quals carregades d’al·lusions malèvoles (“Waterloo és Saint Martin le Beau?”, “la principal plataforma d’un legitimisme…”), que mostren una vertadera preocupació pel Consell per la República i per l’opció de resistència/desobediència encapçalada pel president Quim Torra a la Generalitat.

    El Lenin del Bages ha deixat escrita també una exposició molt perillosa i que pretén dividir el moviment antirepressiu:

    “La solidaritat que es proposa pels represaliats és urbi et orbe? O s’ha de centrar en els afectats per haver participat en accions consensuades en el marc d’una estratègia no violenta col·lectiva? Es pot continuar emparant, ni que sigui passivament, actuacions al carrer de tuf autoritari que taquen el conjunt del moviment per a la República?”

    Dividir els represaliats entre bons i dolents. Perquè els “dolents” no els puc controlar. Una idea que trenca els principis i la dignitat de la lluita independentista, que va avançar precisament gràcies a la defensa política dels represaliats. Això farà quaranta anys, quan el Lenin del Bages postulava altres camins, ara pedregosos i trabucats, i tot seguit conciliadors (diguem-li pragmàtics) amb els camins de la Restauració borbònica i la consolidació del règim.

    Un argument molt desesperat, unes paraules pròpies de l’agonia, (i ara la pregunta retòrica la faig jo) la de de fugir de la ruptura i abastar el poder de l’administració autonòmica a qualsevol preu?

    per Joana Gorina, publicat a Llibertat

  • Preguntes a la cruïlla

    «El Consell per la República s’ha de remodelar per fer-lo realment unitari? O ja està bé que sigui la principal plataforma d’un legitimisme que alhora està liderant la reconstrucció d’un espai partidista?»

    Diguem-nos la veritat, que és la millor manera d’abordar el futur. La divisió estratègica entre les opcions republicanes s’agreuja. Les eleccions no solucionaran res, perquè en cap cas hi haurà un resultat aclaparador a favor d’alguna de les tres o quatre estratègies vigents. Personalment, penso que no té cap sentit un proper Govern que no abasti el conjunt de les quatre forces que estan per la fi de la repressió i l’exercici efectiu de l’autodeterminació, sabent que per ara no hi ha cap acord sobre el com arribar-hi.

    Altrament, els dos grans corrents actuals -continuar amb la guerra de moviments, o situar-se en la guerra de posicions amb l’Estat- hauran de governar en minoria en funció de qui ha quedat primer, amb algun aliat secundari similar, si el troben. I qui dia passa, any empeny, fins que la realitat i el temps determinin quina estratègia, o síntesi d’elles, cal seguir. En aquest cas, sense descartar alguna ensulsiada en el trajecte que permeti a forces no independentistes assolir la presidència de la Generalitat, ni que sigui durant una legislatura i actuant com a revulsiu.

    Aquesta és l’actual cruïlla descarnada. I davant dels mesos agònics que ens esperen, en aquesta fase del procés, és bo que els ciutadans posem sobre la taula algunes preguntes que en ser contestades ens permetin afinar l’orientació del vot.

    Qui aposta per l’estratègia de moviment? Qui ho fa per la de posicions? Quins mètodes i reptes es plantegen cadascuna d’elles? Quin paper han de jugar les institucions de competència estatal com els ajuntaments i les diputacions? Gestionen, promouen la no-cooperació, construeixen alternatives o es dediquen a desobediències simbòliques? O en fan de no simbòliques, posant-se els responsables en mans de la justícia espanyola? Es pot practicar una estratègia d’aparent confrontació en un àmbit, i en l’àmbit immediatament inferior dedicar-se a la gestió amb aliances pròpies de la fase autonomista?

    La Generalitat ha de desobeir? O ha de garantir que el minso autogovern que tenim funcioni al servei de tots els ciutadans? Un president pot desobeir a títol personal sense que formi part de cap estratègia transparent i consensuada amb les forces que li donen suport? Té sentit posar en risc una institució/trinxera per tal de fer performances que duren pocs minuts? És bo que al davant de la Generalitat hi hagi algú posicionat a l’extrem d’una de les tres principals estratègies independentistes?

    La solidaritat que es proposa pels represaliats és urbi et orbe? O s’ha de centrar en els afectats per haver participat en accions consensuades en el marc d’una estratègia no violenta col·lectiva? Es pot continuar emparant, ni que sigui passivament, actuacions al carrer de tuf autoritari que taquen el conjunt del moviment per a la República? Es pot continuar defensant la professionalitat i l’apoliticisme dels Mossos fins l’u d’octubre, però passar per alt els abusos i acostaments als mètodes policials de les forces d’ordre espanyoles posteriors?

    Algú separa la negociació entre governs de la negociació entre Estat i Catalunya? Què se n’espera de la primera? I com es pensa abordar la segona? En la confrontació amb l’Estat quins són els pilars prioritaris que són erosionables i quins objectius es marquen? L’estratègia de la ingovernabilitat a ultrança és una estratègia acumulativa cap a la independència? És una estratègia guanyadora aplicar els mètodes dels comissaris polítics a l’esquena dels soldats que estaven a la trinxera?

    Quin és el perímetre d’aliances per a l’autodeterminació que proposa cada estratègia partidista? Com pensen aplicar la unilateralitat? I com pensen avançar només amb la negociació? La prioritat seva és la depuració dels traïdors i l’arreplegament dels fidels? Cal tancar files només amb els independentistes per convicció? O cal plantejar-se agrupar també als que ho són o poden ser-ho com a opció instrumental?

    El Consell per la República s’ha de remodelar per fer-lo realment unitari? O ja està bé que sigui la principal plataforma d’un legitimisme que alhora està liderant la reconstrucció d’un espai partidista? Waterloo és Saint Martin le Beau?

    Estem de veritat per aglutinar en diverses lluites i accions de Govern el 80% dels ciutadans, o preferim aprimar el 47%-50% actual, considerant que la meitat d’aquests ha tornat a l’autonomisme?

    Segur que els lectors/es d’aquest escrit podrien afegir encara més preguntes. Facin-ho, pel bé de tots.

    per Josep Huguet, publicat a Nació Digital (imatge d’Adrià Costa)

  • Un altre error estratègic

    I dic un altre error perquè la llista és llarga però ara em refereixo als que jo considero els dos últims errors estratègics de gran pes polític, tots dos vinculats a donar peixet a la política espanyola del PSOE: primer va ser sumar-se a la moció de censura que va descavalcar Rajoy i va convertir Pedro Sànchez en president en funcions d’un PSOE molt desprestigiat, i finalment sumar-se, els d’ERC, a la investidura del PSOE/Podemos en una pirueta abstencionista que jo veig totalment irrellevant quant aconseguir avançar en l’exercici del dret d’autodeterminació dels catalans i en l’acabament del saqueig fiscal I si no ja ho veurem d’aquí un temps. De moment la famosa desjudialització. que es deia que es podia esperar del PSOE i el seu soci minoritari, no únicament no es veu per enlloc sinó que la intervenció arbitrària de tota la maquinària judicial espanyola, ajudada pels cossos repressius de la Guardia Civil i la PN, va avançant els seus tentacles, i els encausaments, els judicis irregulars i les condemnes i les multes brutals estan a l’ordre del dia amb el consentiment d’un govern que es fa la víctima i figurava que no ho havia de consentir ben al contrari havia d’obeir les disposicions internacionals que li marcaven el camí contrari.

    Però situem-nos el maig/juny de 2018, cinc mesos després del referèndum de l’1 d’octubre, que, segons el PP no havia existit, i no obstant, havia mobilitzat milers de Policies Estatals,i milers de Guàrdies Civils ancorats als ports de Barcelona i Tarragona principalment (els piolins famosos) que es van dedicar a atonyinar milions de votants fantasmes, que dipositaven, pel que deien, paperetes fantasmes, en urnes inexistents i amb resultats que no valien res, malgrat produir una gran preocupació a les estructures profundes de l’Estat Espanyol i desencadenar una dura resposta del Borbó i una repressió enorme que encara dura i es planteja de durar anys en forma d’aplicació del 155 i de causa general contra Catalunya.

    El govern del PP, doncs, no passava pels seus millors moments polítics a la qual cosa s’hi sumaven els casos de corrupció que afectaven el cor del partit (entre molts altres el cas Gürtel i el cas Bárcenas. Teníem, per tant, a les mans el gran triomf polític de l’1 d’octubre enfront d’un PP desprestigiat, corruptor i corromput, esgotat políticament. Era, aleshores, el moment de rematar-lo des de l’independentisme apretant per una sortida republicana i autodeterminista i no deixant-lo respirar ni un segon, en una estratègia d’assetjament i debilitament de l’estat espanyol i d’enfortiment cap a la república catalana independent. Enlloc d’això s’opta equivocadament per cedir als cants de sirena del PSOE, i sumar-se a una sortida igualment espanyola, antidemocràtica i antiindependentista, que a sobre es presenta com a renovació política , quan arrossega casos de corrupció i males pràctiques ben recents i en el panorama polític del Principat presenta una nòmina de personatges mediocres, embolicats amb el 155, arrossegats voluntàriament pels partits més retrògrades, carn i ungla amb Cs i altres espècies semblants. Es tracta, al meu parer, d’un enorme error estratègic d’ERC i JxC , acoquinats per les possibilitats reals de tirar endavant els resultats de l’1 d’octubre i, per tant , de veure’s enfrontats als poders de l’Estat. El fet és que amb aquesta estratègia equivocada el resultat és un enfortiment de l’estat i els seus aparells (sigui el partit espanyol que sigui el que ocupi el govern) i el poble català és el que paga els plats trencats, disminuint les seves possibilitats d’avançar cap a la república independent.

    L’excusa aquest cop és doble: el xantatge que si no són els del PSOE, vindrà algú pitjor, com si el PSOE estigués realment interessat en una ruptura amb els aparells judicials d’arrel franquista, amb la monarquia borbònica i amb totes les lleis elaborades pel PP a favor de la unitat de l’Estat i en contra de la plurinacionalitat; i l’etern plantejament que l’Estat espanyol es regenerable i reformable i que només cal que des de Catalunya contribuïm a aquesta regeneració, si cal, patrocinant un cop més una cocapitalitat grotesca.

    Ja fa uns mesos vaig destacar cinc maneres de fer l’Estat espanyol ingovernable, que és l’estratègia que ha de seguir l’independentisme i que, en les circumstàncies de fallida política de l’unionisme arran del referèndum de l’1 d’octubre i la corrupció incessant es presentava més factible que mai. “Ho tornarem a fer” deien reconeguts dirigents de l’independentisme. I la gent ens vam mobilitzar enormement en forma de tsunami democràtic, ocupacions de carrers i assetjament a la central de la policia estatal a moltes ciutats dels Països Catalans per fer alguna cosa més que protestar d’unes sentències brutals. Per fer realment l’estat espanyol ingovernable.

    Per això considero que és un error estratègic colossal que una part de l’independentisme hagi apostat per apuntalar el PSOE i intentar fer governable un estat que continua la repressió, que no mou un dit per rebaixar el saqueig econòmic, a tots els Països Catalans (començant pel maltracte al País Valencià), que se suma a escapçar i a interferir en totes les votacions els resultats de les quals no són del seu gust i que el més probable és que la famosa mesa de trobada es converteixi en 17 trobades i un president de la CAC defenestrat i substituït.

    Apostar per la ruptura d’aquest estat sí que reclama treballar per un procés constituent popular, enfortir el consell per la república fora ja de la constitució espanyola i plantar cara a la repressió.

    per Blanca Serra, publicat a Llibertat

  • Segon intent de la CUP per entrar al ple de Lloret de Mar

    L’assemblea de la formació opta al final per concórrer-hi en una decisió “complexa”

    La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) farà el segon intent per entrar al ple de Lloret. Després de molt de debat, la formació va decidir fer un pas endavant, tot i que va ser una decisió “complexa”, admet Jesús Elias, que va ser cap de llista el 2015. Fa quatre anys va obtenir 375 vots (un 3,65% dels avals dels votants).

    La CUP farà una assemblea oberta el dia 31 al migdia al Puntet, a l’avinguda de Vidreres. Elias diu que basaran el programa a augmentar la participació –recorda la consulta sobre la C-32, anunciada i no convocada–, entre altres coses. Preveu un mínim de dotze candidatures.

    Font: EL PUNT AVUI

  • Jordi Puig passarà per l’Aplec dels Perdons amb el seu projecte “Rodant fins a la República”

    L’Aplec dels Perdons rebrà una visita especial a la tarda. Jordi Puig, un dels noms de referència de l’independentisme dels anys vuitanta, hi arribarà amb cadira de rodes. I és que Puig, en mostra de solidaritat amb els presos polítics, va iniciar el desembre passat una ruta pels Països Catalans en cadira de rodes i ho està explicant al compte de Twitter @Cami_Republica. Aquest diumenge passarà per Blanes, on dinarà, i tot seguit anirà fins a Santa Cristina per assistir a l’Aplec dels Perdons.

    La previsió és que arribi a Lloret cap a les cinc de la tarda.

    Jordi Puig va estar a la presó més de tres anys per una condemna a vuit anys de presó dictada per un tribunal militar per l’assalt fallit a la caserna de Berga, el 15 de novembre de 1980, assalt que va ser atribuït a ETA politicomilitar. Va sortir en llibertat condicional el 1985. El 1992 el Tribunal Constitucional li va concedir l’empara d’acord amb el fet que els tribunals militars que el van jutjar van violar el principi de la presumpció d’innocència.

    El seu judici va ser anul·lat i finalment el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per no haver respectat el seu dret a la pressumpció d’innocència.

    A Jordi Puig li van haver d’amputar les dues cames en explotar-li el 21 de març de 1990 un artefacte que manipulava al costat dels jutjats de Santa Coloma de Farners, cinc anys després de quedar en llibertat condicional en la condemna per l’assalt a la caserna de Berga.

    Font: Nova Ràdio Lloret

  • La CUP confirma que es presentarà a Lloret de Mar a les properes eleccions municipals

    La CUP de Lloret es presentarà a les eleccions municipals. Així ho ha decidit l’assemblea local. El coordinador de comunicació de la CUP, Jesús Elías, argumenta que volen fer un pas per portar la lluita que fan als carrers fins a les institucions.

    L’objectiu de la CUP serà donar veu a la ciutadania en totes les decisions importants que hagi de prendre l’Ajuntament. Això sí, sempre fomentant les polítiques socials i d’igualtat.

    De moment, la formació encara no ha escollit ni el candidat ni les persones que l’acompanyaran. De fet, la intenció és que ho decideixi la població en una assemblea oberta diumenge 31 de març. Una assemblea que es farà a les dotze del migdia, al Puntet.

    Amb la CUP, ja són dotze les llistes confirmades per a les eleccions municipals a Lloret de Mar: Junts per Lloret, PSC, ERC, Lloret En Comú, C’s, PP, Força Lloret, Podem, Som Alternativa, Independents per Lloret i PIAI.

     

    Entrevista a Jesús Elias (CUP)

     

    Font: Nova Ràdio Lloret

  • La CUP presentarà candidatura a les municipals a Lloret de Mar

    L’assemblea local de la CUP a Lloret ha decidit que presentarà candidatura a les eleccions municipals del mes de maig. Després d’un debat intern, s’ha decidit a presentar una candidatura que «representi el control de la ciutadania de les decisions a prendre en el consistori i una lluita per preservar el medi ambient i aplicar polítiques socials i d’igualtat en la propera legislatura», segons ha anunciat la formació, que ja treballa en la confecció de la llista electoral que es presentarà a partir de les llistes obertes decidides per la militància local. Ha convocat una assemblea oberta per al 31 de març.

    Font: Diari de Girona

  • La CUP de Lloret decidirà la setmana que ve si es presenta a les eleccions municipals

    La CUP de Lloret decidirà la setmana que ve si es presenta a les eleccions municipals. La formació ha organitzat una assemblea oberta aquest dissabte per copsar les sensacions i voluntats dels veïns i, a l’assemblea de treball de dimecres 27, els membres del partit decidiran què fan de cara als comicis del maig.

    El coordinador de comunicació de la CUP a Lloret, Jesús Elias, ha explicat que a l’acte d’aquest dissabte, que és obert a tothom, presentaran quines són les seves línies de treball.

    Elias assegura que la CUP encara no té decidit si presentaran candidatura o no a les eleccions locals i que ho decidiran en funció de com vagi l’assemblea oberta d’aquest dissabte.

    La CUP ja es va presentar als comicis del 2015, sense obtenir representació a l’Ajuntament; en aquella ocasió, però, ho van fer com a candidatura i aquest cop s’han constituït com a organització, és a dir, els membres s’han afiliat a la CUP. En aquest sentit, Jesús Elias assegura que no han deixat de treballar en cap moment.

    Sota el lema, Decidim-ho tot! Construïm la candidatura, la CUP organitza l’assemblea oberta d’aquest dissabte. Es farà a les sis de la tarda al Puntet. Per a més informació sobre els actes que du a terme la formació, es pot consultar el web participació.cat.

    De moment, a Lloret hi ha 10 candidatures confirmades per a les eleccions municipals: Junts per Lloret, ERC, PSC, Lloret en Comú, Som Alternativa, Independents per Lloret, Força Lloret, PIAI, PODEM i PP. La setmana que ve sabrem si també s’hi presenta la CUP.

    Publicat per Nova Ràdio Lloret
  • L’independentista Jordi Puig emprèn el camí per la República al llarg dels Països Catalans

    L’ex-represaliat independentista Jordi Puig, establert a les Illes des fa anys, ha emprès el camí per la República en cadira de rodes que recorrerà els Països Catalans

    El militant independentista i represaliat en diverses ocasions, Jordi Puig, va iniciar el passat 19 de desembre una ruta en cadira de rodes que recorrerà els Països Catalans.

    Jordi Puig piula cada dia des del compte @Cami_Republica explicant l’itinerari, les rebudes i acolliment a diferents poblacions, i exposant-hi reflexions personals i polítiques. I porta a terme aquesta iniciativa per difondre la reivindicació de la República Catalana arreu dels Països Catalans, així com per dinamitzar la reivindicació dels presos polítics.

    Entre les piulades inicials va destacar que, des Cas Concos i passant per Campos i Porreres, en arribar a Montuïri va recordar el company traspassat fa poc més d’un any: “Sortint de Porreres cap a Montuïri, amb Macià Manera al cor.”

    Publicat a Llibertat.cat

     

  • ‘L’embriaguesa de poder de l’estat no li deixa veure el risc en què es troba’

    Entrevista a Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart i ex-diputat de la CUP, que publica ‘Jo acuso: la defensa en judicis polítics’

    Utilitzar el judici com a plataforma per a difondre un missatge polític de denúncia, per a convertir els qui jutgen en els jutjats. És una de les premisses d’un judici polític, com el que començarà d’ací a poques setmanes contra els presos polítics. I les coses que passin dins la sala del Tribunal Suprem espanyol seran tan importants com les que passin fora, segons que adverteix en aquesta entrevista Benet Salellas, ex-diputat de la CUP i un dels advocats de l’equip de la defensa de Jordi Cuixart. Salellas té una experiència de quinze anys com a advocat penalista, ha portat casos polítics de represaliats per la justícia espanyola, com el de l’anomenat escamot Dixan, el de Núria Pòrtulas, el dels joves gironins condemnats per haver cremat fotografies del rei espanyol i el dels acusats pel blocatge del parlament.

    L’experiència i les lliçons que ha extret de tots aquests casos queden recollides al llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors). Hi afegeix unes pinzellades de judicis històrics que van marcar uns precedents en la defensa política, del cas Dreyfus al procés de Burgos, passant pel judici a Lluís Companys i el cas de l’incendi del Reichstag. Però, sobretot, el llibre aclareix conceptes i permet d’entendre la cultura judicial arcaica i venjativa de l’estat espanyol a què s’enfronten els presos polítics.

    —Quin serà el to de les defenses quan comenci el judici? Les intervencions dels advocats la setmana passada són indicatives?
    —Van ser un tast. I sí que diria que la defensa de la qual formo part, que és la d’Òmnium Cultural, el paper, el to i la mirada de la Marina Roig eren clarament de defensa política. Tenim molt definit el plantejament. L’aproximació cap a la defensa política és diferent en cadascun dels encausats; hi ha moltes maneres de fer defensa política i sempre s’ha de cercar la fórmula perquè cadascú se senti còmode d’acord amb la diversitat que hi ha dins la causa, el moviment i el país.

    —Ara fa un any, l’enfocament de la defensa era ben diferent.
    —En aquest procediment, es va començar amb unes defenses molt tècniques i s’ha anat evolucionant cap a la defensa política. Ningú no dubtava que l’Audiència espanyola era un tribunal d’excepció, però ens havia semblat que el Suprem feia un cert paper de contenció. Malauradament, això s’ha anat diluint aquests últims anys. I, probablement, la presidència de Manuel Marchena ja ens demostra molts casos en què el Suprem ha assumit més el discurs de l’excepció. El conjunt de les defenses es va alleugerir, pensant que això, al Suprem, aniria més bé que no pas a l’Audiència espanyola. I al final ens hem trobat que el Suprem ha fet exactament igual.

    —No tots els advocats van tenir el mateix to; el d’uns, més polític que no pas el d’uns altres. Això no pot perjudicar?
    —No. Hi ha una part conjunta de perspectiva tècnica que és compartida per tots i que serà molt complementària. I en el cas de l’aspecte polític, hi ha un joc d’intensitats i no serà estàtic, sinó que anirà evolucionant durant el procediment i és expressió de la pluralitat del moviment independentista. No ens pot perjudicar mai aquesta pluralitat que va més enllà de compartir una estratègia conjunta, i és la d’aconseguir la llibertat dels presos, el reconeixement de les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut i posar el dret d’autodeterminació damunt la taula. Són tres eixos comuns de les defenses.

    —La campanya d’Òmnium per l’alliberament de Jordi Cuixart està molt singularitzada, diferenciada de la resta de presos polítics.
    —Òmnium significa la transversalitat del moviment independentista. I penso que donar visibilitat a Jordi Cuixart no va en detriment de ningú perquè és un símbol del conjunt del moviment. Sóc dels qui pensa que tots els presos polítics són presos polítics del moviment. I és lleig pensar que hi ha presos d’ERC, presos de JxCat i presos d’Òmnium. Per a mi, són presos del moviment; jo els he sentit sempre com els meus presos polítics, els de tots. Però Jordi Cuixart és qui més capacitat té de transmetre aquesta idea, més enllà de sigles i d’estratègies de partit o de conjuntures electorals. Ningú no podrà pensar mai que allò que faci Òmnium anirà en favor d’un partit o d’un altre. I això és molt potent. També ho és perquè és un dirigent de la societat civil. I en la societat civil internacional, Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium, rep la categorització de defensor dels drets humans. És una etiqueta més difícil de posar a la resta de presos polítics.

    —Proposeu aquest judici com un judici de ruptura?
    —Un judici de ruptura és una evolució de la defensa política i només pot respondre a un moment en què hi hagi una conjuntura política molt determinada. Jo no tinc clar si aquest és el moment de fer un judici de ruptura, perquè haurem de veure com evoluciona políticament i socialment el país els mesos i les setmanes vinents per saber si aquest judici pot ser de ruptura. Perquè hi pugui haver un judici de ruptura hem d’estar en una situació de permanent mobilització i de creació de poder més enllà de les institucions convencionals que ens permeti que un judici de ruptura sigui útil. Aquí no es tracta de cercar estratègies que ens facin ser molt coherents estèticament, sinó que tot allò que fem des de la perspectiva política no tan sols sigui ètic i estètic sinó també útil. Per tant, el judici de ruptura té sentit si ajuda un moviment polític de carrer que es troba en un moment de màxima mobilització.

    —Quins exemples de judici de ruptura tenim? El del procés de Burgos?
    —Per exemple. El procés de Burgos va generar una mobilització tant a l’estat espanyol –no oblidem que acaba propiciant el naixement de l’Assemblea de Catalunya– com a escala internacional. A mesura que va avançant el judici creixi la mobilització, cosa que fa que tingui molt de sentit que el judici acabi trencant-se, és a dir, que a la sala hi hagi l’expressió d’allò que passa al carrer. D’alguna manera, s’impedeix que el tribunal pugui acabar el judici perquè l’única solució possible és l’absolució.

    —Això ho podríem imaginar en el judici contra l’1-O?
    —Amb l’actual correlació de forces es fa difícil d’imaginar que puguem obligar el tribunal a dictar una sentència absolutòria. Però nosaltres aquestes setmanes i mesos vinents hauríem de crear una situació que forcés el Tribunal Suprem a absoldre’ls. Perquè la sentència que hi ha escrita molt probablement és una sentència de venjança, condemnatòria.

    —Això com s’hauria de fer? Amb una mobilització permanent al carrer?
    —La CUP i molts altres espais polítics diuen que és necessària. No podem mobilitzar-nos al final, després de la sentència. Això és estèril. La mobilització ha de ser simultània al procés judicial, perquè hi ha una batalla dins la sala i una altra fora. Nosaltres hem de mantenir la batalla fora de la sala perquè incideixi dins. Hi ha d’haver un procés per a fer créixer la tensió política, deixant clar que no permetrem que hi hagi aquesta condemna.

    —Quina estratègia de ruptura s’hauria de seguir en aquest judici? Caldria que els acusats no reconeguessin el tribunal d’entrada?
    —Un dels objectius que hem de tenir en aquest judici és desbordar-lo, és a dir, aconseguir que s’hi discuteixin més coses que les que ells volen. I això també és una manera de defensar-se políticament. Significa que hi hauríem de respondre dient que no reconeixem el tribunal? Seria una fórmula possible, però hi ha moltes més maneres de dir al tribunal constantment que des d’una òptica de la legitimitat que li dóna la llei incompleix la seva legislació, i ells creen un tribunal d’excepció. I aquesta idea del tribunal d’excepció la podem anar expressant de diverses maneres en el judici. Unes formes que no necessàriament impliquen no reconèixer el tribunal. Tenim fórmules per a ser a la sala de judici, que el judici es faci i recordar constantment al tribunal que no és el tribunal que hauria de fer-lo.

    —Amb testimonis que serveixin de denúncia?
    —Aquesta és una de les idees. I quan parlem de l’1-O, un dels elements centrals del judici, tindrem l’oportunitat de construir un judici contra les autoritats polítiques a Madrid que van ordenar l’actuació indiscriminada, la violència contra la població de Catalunya per impedir el dret d’autodeterminació. Hauríem de tendir a anar girant cadascun dels elements. Per exemple, volem que la falta de legitimitat de Vox per a jutjar-nos sigui un altre element de discussió a la causa. I ho continuarem dient: que l’extrema dreta, que és xenòfoba, masclista i autoritària, sigui qui faci un judici a uns dirigents democràtics que defensen la cohesió social. És la imatge del tribunal donant la paraula a l’extrema dreta per a jutjar els demòcrates. Es tracta d’anar dotant de continguts que suscitin contradicció i tensió durant el desenvolupament del judici.

    —L’estat espanyol té por que sigui televisat?
    —Jo crec que haurien de tenir por. Però de vegades l’embriaguesa de poder que tenen les institucions de l’estat no els deixa veure la situació de risc en què es troben. Un risc de credibilitat i un risc en què el sistema judicial mateix es troba clarament en crisi, des de la perspectiva d’una part molt important de l’opinió pública. En el llibre parlo d’un exemple que és d’una altra època, d’un context molt diferent, però quan hi ha el judici a Lluís Companys a Barcelona una de les obsessions de les autoritats franquistes era que ningú no sabés que era empresonat i que seria jutjat. Aquesta obsessió de la falta de publicitat del judici demostra la importància que té l’element de la publicitat en els judicis penals. És un element d’avenç democràtic que els judicis puguin ser públics, i ara que siguin televisats. No concebo que no sigui televisat, aquest judici. Si l’estat ho acabés impedint pensaria que ha perdut tota la vergonya democràtica que li quedava. Penso que sí que serà televisat, i serà la garantia que el conjunt de la població el pugui seguir. I hauríem de treballar perquè no es pogués veure tan sols a Catalunya sinó també al conjunt de l’estat. No tinc clar com funcionarà.

    —Poden arribar a pensar que ja està bé que sigui televisat perquè tindrà un caràcter exemplar?
    —Aquí és on la defensa política té importància. En condicions normals un judici per una violació, o un homicidi, l’enjudiciament té un component simbòlic important, perquè expressa que el fet de jutjar l’acusat ja és una manera de castigar-lo. Si l’actitud dels presos polítics fos d’anar allà i assumir el marc en què s’ha de desenvolupar el judici i dir amén a tot allò que digui la fiscalia, és a dir, d’alguna manera demanar perdó, aleshores seria un cert acte de redempció en què l’estat en sortiria reforçat. En canvi, si els acusats van a desmembrar aquest marc i a discutir les tesis que fa servir l’estat i a reivindicar el que es va fer la tardor passada a Catalunya, pot acabar essent un motor de mobilització, un bumerang democràtic, més que no un acte de submissió i de dominació.

    —El Suprem té un ull posat a Estrasburg?
    —Jo crec que no. Un dels problemes greus que hi ha a la judicatura espanyola és la cultura jurídica arrossegada del segle XIX. Aquí sí que no hi ha hagut ruptura; es continuen fent servir els mateixos conceptes, la mateixa mirada, la mateixa perspectiva que s’ha anat heretant, de jutges antics que han format els nous i amb aquest Tribunal Suprem que, a part el període de la Segona República, té continuïtat fins avui. En aquesta cultura jurídica hi ha un cert autisme jurídic, en què es beu molt poc de fonts estrangeres, com si el sistema espanyol fos tancat en si mateix, un sistema autàrquic. Ha costat molt que el Suprem comencés a citar sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, o de més tribunals estrangers sobre com s’han resolt unes determinades qüestions. I en aquesta causa tenim un problema afegit: que diuen ‘Europa no ens entén’, arran de les decisions sobre les euroordres. I hi ha una anomalia no resolta en aquest expedient que és que hi ha persones processades que no són perseguides simplement perquè viuen fora de l’estat espanyol. Han renunciat a perseguir-los.

    —Ara, sembla que l’independentisme idealitzi el Tribunal d’Estrasburg.
    —Sí, crec que l’independentisme s’equivoca abocant un excés de confiança en allò que pugui dictaminar el Tribunal d’Estrasburg. La segona edició de ‘El món ens mira’ és ‘Estrasburg ens mira’, i no és cert. Estrasburg no espera que arribin les nostres demandes; és un organisme internacional que funciona amb les mateixes lògiques que la resta d’organismes internacionals. No va corrent a entrar en tensió amb els estats en un afer que preocupi aquests estats. Quan s’escaigui dictarà la resolució que hagi de dictar, però no frisa per entrar en el cas català. I, d’altra banda, em preocuparia molt que desplacéssim el subjecte polític cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El que ha de resoldre i guanyar el conflicte polític amb l’estat espanyol per l’exercici de drets –sigui el d’autodeterminació o més drets col·lectius i polítics– és el poble de Catalunya, la gent dels Països Catalans, la societat civil organitzada. Ningú no ens regalarà la nostra sobirania, ni tampoc el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Si d’aquí a pocs anys obtenim una victòria en aquesta causa concreta a Estrasburg, fantàstic: serà una victòria moral, política, per als condemnats. Però com a poble la nostra victòria la guanyarem actuant com a subjecte polític.

    —Quines lliçons heu tret d’experiències anteriors en judicis, com ara el cas de l’escamot Dixan… Confiar massa en el tribunal?
    —Sí, perquè l’aparença de justícia de vegades ens pot confondre i ens pot fer arribar a creure que tribunals que han estat construïts amb la lògica del poder per a mantenir l’status quo i les posicions del poder, que aquests tribunals ajudin aquells que lluitem per canviar les coses, els qui són diferents, les minories… I per això la sensació de desemparament. Amb el cas Dixan molt probablement va passar allò que havia de passar en una lògica de poder, i en canvi vam creure, convençuts de la innocència d’aquells nois i animats per la mobilització del no a la guerra, que n’hi hauria prou d’explicar-ho i argumentar-ho bé. La lliçó és que no n’hi ha prou que tinguis la raó, sinó que en els afers que són polítics, quan ets davant de tribunals d’excepció necessites una embranzida des d’altres espais de poder, sigui des del carrer o d’altres institucions.

    —Parleu fins i tot de jutges activistes.
    —Hi ha un pensador, Duncan Kennedy, que ho ha teoritzat molt. És una idea interessant, perquè de vegades podem pensar erròniament que aquests jutges, com ara Carmen Lamela, estan molt en contacte amb el poder, que reben trucades constantment perquè dictin una resolució en un sentit o en un altre. I penso que la incidència del poder polític en el judicial no necessàriament és així, sinó que n’hi ha prou que tu triïs per als llocs clau jutges que tenen un determinat perfil ideològic que farà que es mirin els casos cercant un determinat resultat estratègic, que la mirada els portarà sempre a decantar-se cap al costat del poder. Són jutges dòcils, compromesos amb el manteniment de l’ordre establert, jutges patriotes, que senten la indissolubilitat d’Espanya com un valor primordial i preferent davant la resta de qüestions.

    —Per què l’estat espanyol, governi qui governi, és incapaç d’anul·lar el judici a Companys?
    —Fa uns quants anys que vam demanar la revisió dels consells de guerra que van portar a l’afusellament de batlles, de càrrecs polítics, de molta gent. Era una mica abans de la llei de la memòria històrica del PSOE, i vam intentar que la sala militar del Suprem els anul·lés tots, perquè es van fer sense gens de respecte als drets humans ni als principis més bàsics del dret. I s’hi van negar. És la mateixa posició que han tingut en el cas Companys, la mateixa que en el cas Puig Antich… Això ens demostra que l’estat no està disposat a produir cap mena d’esquerda en relació amb la legalitat franquista.

    —Tindria conseqüències?
    —Crec que l’estat té por que, després d’una decisió que seria pràcticament de reparació moral, es volgués demanar una certa reparació econòmica o jurídica. Perquè recordem que darrere de les execucions, dels afusellaments i de la repressió i l’exili que va originar el règim franquista hi va haver decomissos de béns, de patrimoni; els d’organitzacions polítiques van ser parcialment reparats al començament del règim del 78, però els decomissos patrimonials a particulars, no. És prou destacat que el delicte que tenim damunt la taula en el judici d’ara al Tribunal Suprem, la rebel·lió, sigui el mateix amb què es va materialitzar el gruix de la repressió franquista. Que no s’hagi tingut ni la decència de canviar el nom de les coses diu molt poc de l’evolució d’aquest règim, i ens demostra que hi ha un fil conductor que travessa tota la història del segle XX per a connectar el judici de l’1-O amb els terribles consells de guerra dels anys quaranta.

    Publicat a Vilaweb per Josep Casulleras Nualart | Imatges d’Elisabeth Magre

Pàgina 1 de 1712345...10...Última »