• The Wire

    “Hay cosas que no se hacen; si se hacen no se dicen; si se confirman, se desmienten”, General Saenz de Santamaria

    El “no me consta” del govern espanyol –meitat pilotes fora, meitat acudit postdemocràtic enfront de la gravetat de l’espionatge polític– em recorda maldestrament –records de pubertat política– a aquella portaveu governamental socialista que es deia Rosa Conde, que sempre deia “no me consta”. Ho deia a cada pregunta difícil durant cada compareixença oficial. Mai li constava la realitat, en una variant més refinada del pujolista “ara no toca”. Així era la nostra joventut precària: o no tocava o no constava. La realitat desmentia el govern i, viceversa dialèctica, els governs s’entestaven a desmentir la realitat. Ara bé, començant pel final, que tot un govern de l’Estat implicat digui “no em consta” és ben distint de dir “és mentida”. Sabent diferenciar govern i estat, que no és exactament el mateix: “Els governs passen, les policies romanen”.

    Com ho és també que el CNI es limiti a dir que tot el que fa és amb ordre judicial, que és qualsevol cosa menys un desmentiment; menys encara si se sap que, des de 2015, té una orwelliana i inquisitorial Unidad de Defensa de los Principios Constitucionales, que inclou l’independentisme com a enemic a abatre i que serà l’excusa que vindrà. Que els ministeris de torn –inclòs el de la porra– ofereixin com a única resposta una invitació al president del Parlament de Catalunya a querellar-se davant la justícia ja és una broma de la democràcia quan la democràcia és de broma. Enxampats, només queda dissimular i cercar cortines de fum. I fer tot el possible perquè mai hi hagi proves, ni judici ni condemna. Rituals habituals, as usual, de la impunitat.

    Escurçant camins davant una excepció que s’allarga, quina seria, però, la via democràtica més curta? Senzilla, àgil i ràpida. El president Pedro Sánchez convoca el CNI d’urgència, li demana si és ell qui hi està al darrere i pren decisions sobre el tema. I si no ho fa, ras i curt, és perquè no vol. I punt. Tota la resta són excuses: dilació, complicitat i encobriment, que rima amb torpedinament. Del gobierno más progresista de la historia, que, alhora, prova com pot salvar la monarquia de les martingales que, durant tant de temps, els serveis secrets espanyols han amagat i protegit. No hi haurà via curta democràtica, clar. El 78 és així i la vella tonada ho aclareix: cap règim reconeix tenir presos polítics com cap estat reconeix espiar els adversaris polítics. Mentrestant, els governs continuen desmentint la realitat. No consta, no toca, no passa.

    Delicte d’Estat: impunitat garantida, secret oficial a crits i llei del silenci. I negocis tèrbols amb empreses israelianes. Però, per sort, encara no han prohibit l’hemeroteca: el diari Haaretz ja informava i denunciava el 2018 que diferents estats empraven tecnologia israeliana per “espiar i interceptar comunicacions de defensors dels drets humans, dissidents i membres del col·lectiu LGTB”. I sí, parlaven de l’empresa NSO i el seu Pegasus, “el kit d’espionatge més invasiu del món”. El diari recordava que les exportacions, autoritzades pel Ministeri de Defensa, s’havien continuat produint malgrat saber dels usos perversos, repressius i autoritaris que en feien els governs, l’espanyol inclòs. Fins i tot la diputada Tamar Zandberg, de Meretz, va demanar la fi d’aquest negoci, terriblement opac. Ressenyo un diari i una diputada israeliana per a tots aquells que es posen la bena als ulls davant la natura neuròticament securitària d’Israel.

    Però tornant a les Espanyes, sort dels antecedents, de fet, que recorden que no estem parlant d’una excepció sinó d’una norma callada: l’excepció, ves per on, és la investigació realitzada per CitizenLab, que ho ha fet visible després que WhatsApp s’adonés del forat de seguretat. Per no allargar la infàmia, només tres antecedents concrets. Per recordar la norma excepcional de la monarquia bananera del Regne d’Espanya. D’entrada, només caldria recordar que Narcís Serra va acabar dimitint per l’espionatge del CESID… al Rei. Era 1995. La pregunta seria que, si aleshores “escoltaven” un rei corrupte, què no farien ja amb la resta de súbdits. En aquells temps suraven 7.000 microfilms dels serveis secrets espanyols filtrats a la premsa. Avui Villarejo, ahir Perote; aquell coronel foragitat per irregularitats econòmiques que va ser assessor de seguretat de Repsol i que va acabar amb la carrera del pianista Narcís Serra. El cap del CESID, Manglano, va acabar sent condemnat per “invasió massiva” per les escoltes produïdes entre 1984 i 1991 a nombrosos periodistes, polítics, empresaris i al rei que Franco va nomenar rei. Però no vagin tan de pressa: va ser absolt posteriorment. Per això està l’alta judicatura espanyola, per condemnar enemics i absoldre els amics.

    Dos. Recordaran l’escàndol de l’espionatge a la seu d’Herri Batasuna en nom d’una lluita antiterrorista sota la qual es van emparar tants crims, abusos i canallades. La temptació vivia a dalt. Al pis de dalt de la seu de la formació política, pis franc del CESID durant una dècada. El balcó de davant també. Accidentalment, quan des d’HB van decidir renovar la centraleta telefònica, els operaris van decidir no tocar res només arribar: desmuntant el fals sostre per accedir a la instal·lació es trobaren totes les línies punxades i connectades des del pis de dalt —llogat el 1992 pels serveis secrets—, enmig d’un desgavell de cables, wires i cablejats. Els operaris tocaren el dos. I els dos inquilins del pis de dalt fugiren. Deu anys continuats d’espionatge industrial. Telèfons, ordinadors, vídeo i desenes de micròfons. Sense cap ordre judicial i a costa dels fons reservats, però sota ordres governamentals. L’equip d’investigació del diari Egin –tancat per l’Audiència Nacional el 1998, malgrat que el 2007 es va decretar, ai l’as, la il·licitud del tancament– va descobrir un dels espies fugits a casa seva, a la rodalia de Madrid. Un altre a Vitòria, a casa dels pares. Militars. Eren Mario Cantero i Francisco Buján. Junt amb ells, i en primera instància, foren condemnats —cinc anys després— dos directors generals del CESID: de nou, Manglano, i també Javier Calderón. Tots dos condemnats a tres anys de presó i inhabilitació absoluta durant vuit anys. Però no vagin tan de pressa, coi. Extremadament ràpid, el Tribunal Suprem va tornar a cantar les absoltes: absolgué amb extrema rapidesa els dos directors i només condemnarà un sol agent. A dos anys i sis mesos de presó. Que mai va complir. No calia aclarir-ho, ja ho sé.

    En la mateixa estela, un dia del 1995, l’exdiputat d’HB Joxe Mari Olarra tornava d’una manifestació i es va trobar tres homes que li havien obert el cotxe i l’estaven remenant. Els va perseguir i quasi n’enxampa un, que es va acabar refugiant en una comissaria de l’Ertzaintza, d’on sortiria en llibertat, sense càrrecs i sense cap investigació. Només investigarà, de nou, aquella capçalera de referència periodística que fou Egin: descobririen que era un agent del CESID en comissió de servei, un capità de la cavalleria de l’Exèrcit: José María Liniers Portillo. El 2003, Iñaki Anasagasti denunciava que els telèfons del grup parlamentari del PNV al Congreso estaven intervinguts pel CNI, pocs mesos després que esclatés un escàndol sobre les escoltes als despatxos de l’ONU.

    El País Basc acull i recull el ventall acumulat més extens i recent del deep state. Tota aquella tecnologia s’ha transferit ara al cas català –agents inclosos. Arran del procés d’il·legalització i apartheid electoral de l’esquerra abertzale del 2002, es va acabar fent públic que l’Estat disposava d’una llista il·legal de 40.000 desafectes, a partir de la qual es determinava quina llista electoral quedava contaminada. Pocs van alçar la veu. I així ens va. Thomas Paine: “Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres, o el precedent es girarà contra ell”. Mentrestant, al fiscal general Conde Pumpido se li escapava un “nos hemos pasado, però ha colado”. Arran del judici a les organitzacions juvenils basques, es va saber que eren 33.000 les escoltes recurrents que es produïen a l’Estat espanyol. Una de les frustracions de la meva curta vida parlamentària va ser demanar insistentment com sabien Felip Puig i el Departament d’Interior que de 418 identificats en una protesta contra les retallades antisocials, “178 eren antisistema, 39 independentistes i 19 anarquistes”. Ho posa al DNI? Mai van respondre, però era la prova evident que existeixen fitxers ideològics. Recordo, de l’Audiència Nacional, un imputat per la crema de fotos del rei –absolt després– que denunciava l’existència de fitxers ideològics il·legals. El magistrat incontinent Vazquez Honarrubia li va etzibar a micro obert: “¡Eso ya se lo aseguro yo!”. En fi.

    I tres i darrer. Hauríem de recordar, malgrat que ens ho vulguin fer oblidar, el cas que va imputar el Conde de Godó, propietari de La Vanguardia, per les escoltes telefòniques il·legals amb el rerefons de les tenses i àrdues negociacions per les estrenades fusions mediàtiques, amb Antena 3, Polanco i Mario Conde pel mig. Portes giratòries publicoprivades també a les clavegueres, qui servia a aquells interessos mediàtics era el coronel del CESID Fernando Rodríguez i el talp històric de la dictadura reciclat per a la democràcia, Mikel Lejarza, El Lobo. Lobo escoltava a través de l’empresa General de Consulting y Comunicación SL, que facturava mensualment 5.650.000 pessetes al “compte” de Godó. Va estar dos mesos a la presó de Quatre Camins, però va sortir il·lès amb el coronel del judici com el coronel, malgrat que se’ls demanava anys de presó. Penes mínimes que novament mai no es van complir, malgrat la insistència indignada del fiscal del cas, aquest home bo que es deia i es diu encara José María Mena. Anys després, el magnat mediàtic Murdoch tancava News of the World per les escoltes il·legals massives del rotatiu.

    Ja paro. M’estalvio també la versió casolana de Método 3. M’estalvio Aznar demanant al cap del CNI, Jorge Dezcallar, que desmentís a la SER que havien abandonat la pista d’ETA en els atemptats de l’11-M i Aznar manipulant barroerament els informes dels serveis secrets. M’estalvio la videoteca de Villarejo, però no oblidin –insòlit– que la fiscalia va decidir purgar i eliminar alguns paràgrafs de la documentació del sumari perquè comprometen “la seguretat de l’Estat” abans d’aixecar el secret sumarial. Paraulota: “Expurgo previo sobre asuntos de seguridad del Estado”. Què s’hi amaga sota l’eufemisme està per veure. Secret d’Estat amb una llei de secrets oficials que data de 1968: democràcia amb lleis de dictadures. I, tanmateix, tot és un afer també català –recordin el cas Cesicat de seguiment d’activistes a través de fonts obertes– i també singularment espanyol, però d’una dimensió que ja és europea i d’una escala d’espionatge que ja és global. Entre Assange i Snowden, diguem-ho així. A Portugal, fa molts anys, un escàndol sacseja el país: 80.000 escoltes autoritzades a 200 altes personalitats durant sis mesos per un afer relatiu a una investigació judicial per abusos sexuals. I a Itàlia, el setembre de 2006: 100.000 ciutadans amb els telèfons punxats rere una xarxa vinculada als serveis secrets. És Europa, que t’escolta.

    Hem anat incorporant noms foscos a les nostres vides transparents. Primer va ser Echelon, després Sitel –el sistema d’escoltes de la Guàrdia Civil i el CNP–, ara Pegasus. Zero ingenuïtat. En el fons, la novetat no és la seva existència tèrbola, sinó el seu ús capgirat i brutal: fa massa que la dissidència ja s’ha incorporat com a “criminalitat transnacional organitzada”, per dir-ho en l’argot del 1999 de Sinere, la base de dades de la UE que incloïa activistes antiglobalització. Un dia haurem de fer tot el catàleg dels darrers anys contra l’independentisme com a enemic d’Estat: del mòbil de Roger Torrent al d’Anna Gabriel –ja veurem què diu Suïssa–, de la balisa al cotxe de Puigdemont a les visites macarres de la policia patriòtica a Andorra, dels atacs informàtics l’1-O als fons reservats. Tot el repertori i tota l’artilleria feta servir contra l’anhel democràtic de l’autodeterminació. La llista és ja inacabable.

    Tenim el calfred assegurat en aquest curt i convuls segle XXI. L’ús dels serveis secrets amb fins polítics, partidaris i ideològics. Si han llegit la trilogia de Larsson, recordaran les desventures de Lisbeth Salander, La Secció i com operen les estructures policials paral·leles. Realitat contra ficció. Alemanya acaba de dissoldre tota una unitat militar de forces especials pels seus vincles estrets i directes amb l’extrema dreta. Si volen garratibar-se, passin per El enemigo conoce el sistema, de Marta Peirano; si volen protegir-se, passin pel manual Resistència digital, de Críptica; si volen blindar la privacitat i intimitat que tants segles ha costat assolir, acostumin-se a desconnectar tots els dispositius enfront de la distopia monitoritzadora del 5G. I ull viu, que ja hi ha atestats policials on el fet d’apagar el mòbil s’eleva a sinònim de culpabilitat –”alguna cosa a amagar”. O ets de vidre o ja ets culpable.

    1984. Luces de bohemia. The Wire. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina al palau dels corrents d’aire. Pobre Orwell. Pobre Valle Inclán. Pobre McNulty. I sempre Lisbeth.

    PS. Hem vingut a estudiar i hem vingut a aprendre a pensar. A no deixar de fer-ho mai. Aprenentatges continuats. I com que la cosa va de llibres en un estiu que ja fa pinta d’hivern, els recomano obertament el darrer llibre de l’Enric Juliana, Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa, 2020). És una punyetera meravella. És un mirall. És un trencaclosques. És una escola. És un laberint. El franquisme, en part, va fer la feina i la falta de memòria sempre és una derrota. Creia, tres voltes rebels, que MMM anava lligat inevitablement a la Maria Mercè Marçal. Així és. Però d’ara endavant, memòria d’un futur anterior, incorporaré també un altre MMM. Retinguin el nom, si us plau: Manuel Moreno Mauricio. Un resistent. De Vélez-Rubio a Badalona. El món estroncat d’ahir sota la dictadura explica encara el d’avui i fa dubtar massa del de demà, enmig del tercer pla d’estabilització en curs. Sense espòilers, una altra història de la transició, en un tribut als qui mai van deixar d’estudiar ni sota les condicions més inenarrables. Perquè la història ensenya. Malgrat que tingui pocs alumnes.

    Publicat per David Fernàndez a La Directa

  • Preguntes a la cruïlla

    «El Consell per la República s’ha de remodelar per fer-lo realment unitari? O ja està bé que sigui la principal plataforma d’un legitimisme que alhora està liderant la reconstrucció d’un espai partidista?»

    Diguem-nos la veritat, que és la millor manera d’abordar el futur. La divisió estratègica entre les opcions republicanes s’agreuja. Les eleccions no solucionaran res, perquè en cap cas hi haurà un resultat aclaparador a favor d’alguna de les tres o quatre estratègies vigents. Personalment, penso que no té cap sentit un proper Govern que no abasti el conjunt de les quatre forces que estan per la fi de la repressió i l’exercici efectiu de l’autodeterminació, sabent que per ara no hi ha cap acord sobre el com arribar-hi.

    Altrament, els dos grans corrents actuals -continuar amb la guerra de moviments, o situar-se en la guerra de posicions amb l’Estat- hauran de governar en minoria en funció de qui ha quedat primer, amb algun aliat secundari similar, si el troben. I qui dia passa, any empeny, fins que la realitat i el temps determinin quina estratègia, o síntesi d’elles, cal seguir. En aquest cas, sense descartar alguna ensulsiada en el trajecte que permeti a forces no independentistes assolir la presidència de la Generalitat, ni que sigui durant una legislatura i actuant com a revulsiu.

    Aquesta és l’actual cruïlla descarnada. I davant dels mesos agònics que ens esperen, en aquesta fase del procés, és bo que els ciutadans posem sobre la taula algunes preguntes que en ser contestades ens permetin afinar l’orientació del vot.

    Qui aposta per l’estratègia de moviment? Qui ho fa per la de posicions? Quins mètodes i reptes es plantegen cadascuna d’elles? Quin paper han de jugar les institucions de competència estatal com els ajuntaments i les diputacions? Gestionen, promouen la no-cooperació, construeixen alternatives o es dediquen a desobediències simbòliques? O en fan de no simbòliques, posant-se els responsables en mans de la justícia espanyola? Es pot practicar una estratègia d’aparent confrontació en un àmbit, i en l’àmbit immediatament inferior dedicar-se a la gestió amb aliances pròpies de la fase autonomista?

    La Generalitat ha de desobeir? O ha de garantir que el minso autogovern que tenim funcioni al servei de tots els ciutadans? Un president pot desobeir a títol personal sense que formi part de cap estratègia transparent i consensuada amb les forces que li donen suport? Té sentit posar en risc una institució/trinxera per tal de fer performances que duren pocs minuts? És bo que al davant de la Generalitat hi hagi algú posicionat a l’extrem d’una de les tres principals estratègies independentistes?

    La solidaritat que es proposa pels represaliats és urbi et orbe? O s’ha de centrar en els afectats per haver participat en accions consensuades en el marc d’una estratègia no violenta col·lectiva? Es pot continuar emparant, ni que sigui passivament, actuacions al carrer de tuf autoritari que taquen el conjunt del moviment per a la República? Es pot continuar defensant la professionalitat i l’apoliticisme dels Mossos fins l’u d’octubre, però passar per alt els abusos i acostaments als mètodes policials de les forces d’ordre espanyoles posteriors?

    Algú separa la negociació entre governs de la negociació entre Estat i Catalunya? Què se n’espera de la primera? I com es pensa abordar la segona? En la confrontació amb l’Estat quins són els pilars prioritaris que són erosionables i quins objectius es marquen? L’estratègia de la ingovernabilitat a ultrança és una estratègia acumulativa cap a la independència? És una estratègia guanyadora aplicar els mètodes dels comissaris polítics a l’esquena dels soldats que estaven a la trinxera?

    Quin és el perímetre d’aliances per a l’autodeterminació que proposa cada estratègia partidista? Com pensen aplicar la unilateralitat? I com pensen avançar només amb la negociació? La prioritat seva és la depuració dels traïdors i l’arreplegament dels fidels? Cal tancar files només amb els independentistes per convicció? O cal plantejar-se agrupar també als que ho són o poden ser-ho com a opció instrumental?

    El Consell per la República s’ha de remodelar per fer-lo realment unitari? O ja està bé que sigui la principal plataforma d’un legitimisme que alhora està liderant la reconstrucció d’un espai partidista? Waterloo és Saint Martin le Beau?

    Estem de veritat per aglutinar en diverses lluites i accions de Govern el 80% dels ciutadans, o preferim aprimar el 47%-50% actual, considerant que la meitat d’aquests ha tornat a l’autonomisme?

    Segur que els lectors/es d’aquest escrit podrien afegir encara més preguntes. Facin-ho, pel bé de tots.

    per Josep Huguet, publicat a Nació Digital (imatge d’Adrià Costa)

  • Anotacions crítiques a la declaració pública d’Endavant sobre la negociació de la CUP i Junts pel Sí

    La pregunta considerada central que fa Endavant en el document recent intitulat “L’actual situació institucional …”, és tendenciosa. La pregunta fa així:

    investir Artur Mas i continuar donant en exclusiva el comandament polític de l’autonomia i del procés a CDC ens acosta a la independència d’una part de la nació o ens n’allunya?

    Aquesta pregunta és confusa perquè la qüestió política principal actual no es pot simplificar com una qüestió de “comandament polític”. Una pregunta ben formulada hauria de ser:

    Un acord polític que ajudi a prolongar la confrontació institucional entre Catalunya i l’Estat espanyol, pot aprofundir la crisi del poder espanyol en una part de la nostra nació, o no?

    Això és així perquè sabem que la contradicció principal de caràcter polític, del moment actual, pren una forma institucional: té lloc a partir de la voluntat del poble català i les seves instàncies representatives (principalment organitzacions socials, ajuntaments … però també les institucions de la Generalitat de Catalunya) i té valor polític en la mesura que es contraposa al poder de l’Estat espanyol.

    El document explica que CDC no és de fiar perquè s’ha fet independentista a contracor i no estarà disposada a portar a terme una ruptura i per això acabarà pactant, i fent xantatges etc. Aquesta anàlisi és més un judici d’intencions de tipus moral que una valoració política seriosa. El mateix fet de dir que CDC ha hagut d’anar cedint i acceptant objectius i formulacions independentistes, demostra que no posseeix el control absolut del moviment independentista perquè la dinàmica principal neix de la contradicció entre la consciència i la voluntat del poble català i el poder de l’Estat espanyol. CDC manipula tant com pot i mira d’allargar i desviar el moviment però fins ara no ha pogut posar-hi fi, fins al punt que ha acabat aprovant acords de ruptura i desconnexió contra el parer dels sectors burgesos més conservadors i espanyolistes. Cal saber analitzar bé les contradiccions de les diferents forces polítiques i com poden incidir a favor de la confrontació independentista actual.

    Endavant afirma que la ruptura de la majoria independentista i el fet de forçar unes eleccions avançades al mes de març és l’obertura d’una finestra d’oportunitat. Però aquesta situació que Endavant propicia no és realmentl’obertura de cap finestra d’oportunitat sinó d’una finestra per a tirar-s’hi daltabaix (no sols Endavant sinó que també s’hi arrossegaria la CUP en pes, i el conjunt de l’acumulació de forces independentista aconseguida amb les mobilitzacions dels darrers anys). Unes eleccions anticipades desactivarien l’acumulació de forces de les mobilitzacions independentistes, deixarien sense efecte la majoria parlamentària del 27 S i anul·larien la declaració de desconnexió i de pla de xoc social del 9 N proppassat. Seria llançar per la finestra tota aquesta acumulació de forces, només perquè Endavant no vol assumir la necessitat que la conquesta de la independència ha de ser un procés social complex en el qual hi haurà les classes populars però també els sectors més democràtics de la mitjana burgesia.

    La proposta de no investir Artur Mas sota cap concepte (ni tan sols dins un consell de govern plural) i no aprovar tampoc un pla de xoc és només la demostració del fet que Endavant no vol, ni ha volgut, negociar mai. És important saber que aquest partit està utilitzant aquest moment en què caldria un pacte de govern com un mitjà favorable per a fer fracassar un procés que no ha acceptat ni accepta com a complex socialment. Endavant ja es va oposar a les Consultes sobre la independència perquè argumentava que eren burgeses i no abastaven el conjunt dels Països Catalans; i es va oposar també a treballar dins l’ANC i es negava a participar a les mobilitzacions convocades per aquesta organització perquè l’ANC no defensava els principis polítics d’Endavant. Aquesta manca de capacitat per a saber veure que els moviments amplis demanen formulacions polítiques adequades a la consciència de la població (formulacions tàctiques) és el que porta Endavant a dir, en aquest document, que ells ja han cedit “fins al límit de córrer el risc de desdibuixar el seu projecte polític”.

    Posant aquestes disquisicions surrealistes en el terreny de les propostes polítiques de futur, Endavant ens diu que no es podrà fer res per la independència si els llocs de direcció política no són controlats per l’esquerra. Una manera ben poc dialèctica (i, en canvi, ben dirigista) de concebre l’evolució de les hegemonies dins un moviment. Mentrestant, aquest partit defensa que cal aturar qualsevol acció de desconnexió i també la possibilitat d’endegar un procés constituent impulsat amb el suport del Parlament de Catalunya; i prescindir igualment de qualsevol pla de xoc que pogués alleujar la situació dels sectors socials més desafavorits etc. Un menyspreu per la voluntat popular i per les condicions objectives de vida de la població que posa en evidència una manera de fer ben aïllada dels interessos i sentiments del poble. La perspectiva de futur que hi ha darrera aquesta proposta de trencament del bloc polític independentista, és de fet una línia d’acció d’Endavant basada en una mena d’aliança de la CUP amb sectors de l’esquerra espanyola, principalment aglutinats al voltant de Podemos, és a dir, que el que proposa Endavant és sortir de la via independentista.

    Finalment cal reconèixer que les consideracions finals que fa Endavant sobre la seva relació amb la CUP són realment entendridores: Afirmen que el sistema vol la CUP destruïda i que Endavant no els faria aquest favor. Veient les propostes que fa Endavant per a la CUP de cara a l’Assemblea del dia 27 de desembre vinent, jo crec que el favor d’aquest partit a la CUP ja es pot considerar ben fet i pastat.

    Fran Sala, Apunts amb llibertat (Llibertat.cat)

  • Les eleccions anticipades i les idus de març

    (mirant d’entendre els vots a favor d’aquesta opció a la darrera Assemblea Nacional de la CUP-CC)

    L’anticipació de les eleccions al mes de març vinent, com a conseqüència de no haver arribat a un acord d’investidura entre JuntsxSí i la CUP-CC, és percebuda amb inquietud per moltes persones, que ho veuen com la fi del procés independentista.

    Però, per a tenir una idea més completa d’aquesta qüestió, és convenient saber que a aquest sentiment de rebuig a la convocació d’aquestes eleccions s’hi han oposat aquests darrers dies unes consideracions diametralment oposades que veurien en aquesta convocatòria electoral una joiosa oportunitat. Es tracta d’una opció que va aflorar d’una manera prou descarnada a la darrera Assemblea Nacional de Manresa de a CUP-CC, on la possibilitat d’anar a aquestes eleccions del mes de març va rebre el vot positiu d’una part no menyspreable dels assistents.

    Es tracta, doncs, d’una qüestió que, en la conjuntura política actual, adquireix una rellevància remarcable i mereix un mínim esforç d’anàlisi. A la meva manera de veure, aquesta qüestió va més enllà d’una simple opció conjuntural i electoral, i amaga un debat estratègic mal enfocat i, per tant, també mal resolt.

    El debat superficial que se’n fa en aquests moments s’acostuma a reduir a la comparació dels possibles nous resultats electorals del març, amb els resultats de les eleccions del 27 de setembre passat: que si puja l’un, que si baixa l’altre, que si no cal patir de res perquè el volum global de vot independentista es mantindrà … Dins aquest enfocament els sectors de la CUP-CC favorables a anar a eleccions avançades el mes de març, comenten eufòrics que encara hi guanyarien vots. I això excita “qui-sap-lo” la claca favorable a aquesta opció. Aquest engany (autoengany) permet als enganyats comptabilitzar com una victòria allò que és un bon fracàs polític. M’explicaré.

    El que jo vull dir és que l’enfocament electoralista d’aquests sectors parteix d’una mala anàlisi, perquè no situa en el context polític global aquest esdeveniment de les eleccions avançades.

    Les conseqüències de l’avançament de les eleccions, convenientment contextualitzades són, com a mínim, les següents:

    1.- Són, de fet, l’anul·lació de les eleccions del 27 de setembre, convocades amb caràcter plebiscitari i constituent. Representen l’anul·lació de les declaracions i acords de l’inici de la legislatura i la liquidació de la voluntat popular. Per això algunes anàlisis situen aquestes posicions en el camp del “liquidacionisme”.

    2.- Representen, com a conseqüència, el retorn al marc autonòmic pel fet que del resultat de les noves eleccions que serien de caràcter autonòmic difícilment se’n traurien conseqüències polítiques que permetessin desenvolupar una línia de treball clara d’orientació independentista com a conseqüència d’una mandat popular formulat explícitament, com ho va ser el 27 de setembre.

    3.- Comporten oferir – gratuïtament – l’oportunitat de reforçament de l’espanyolisme, tendència que sortirà beneficiada de la proximitat de les eleccions espanyoles precedents.

    4.- Poden desestabilitzar i afeblir el suport social i polític a l’opció independentista pel fet que aquestes eleccions “en clau autonòmica” obren la possibilitat d’una dispersió d’aliances fora de l’independentisme i en el camí de les “terceres vies”.

    Aquesta darrera consideració mereix una valoració més detallada i situada en la conjuntura política del fons dels darrers debats, que amaguen unes intencions polítiques que faríem ben fet de treure a la llum. El conegut manifest “per un gir a l’esquerra”, per exemple, ens hi ajudarà: signat entre d’altres persones per sectors de l’àrea de Catalunya sí que es pot, d’ICV i de la direcció Procés Constituent pròxima a aquestes posicions, darrere una retòrica social plena de dades que són certes i darrere també de l’oposició explícita a la investidura de Mas, amaga elements que tenen com a conseqüència immediata l’obstrucció a la ruptura independentista iniciada el 9 de novembre, i la liquidació de l’acumulació de forces de caire polític, que s’ha gestat amb les mobilitzacions independentistes dels darrers anys.

    Les eleccions del mes de març serien, en aquesta perspectiva, l’instrument per a l’“obertura d’un nou temps polític” en què la ruptura amb l’estat se centraria en la realització d’un referèndum, un objectiu predicat per les terceres vies antigues i noves d’arreu de l’Estat espanyol, un referèndum que tothom sap que no es farà mai (almenys dins uns terminis a escala humana i dins l’estat espanyol que perdurarà al llarg del segle XXI).

    Les eleccions del mes de març permetrien potser aconseguir un cert nombre de vots per a una possible candidatura independentista d’esquerres semblant a la CUP però representarien posposar la ruptura a un possible referèndum impossible; i prefigurarien – si se segueix aquesta línia equivocada- una aliança amb els sectors de les terceres vies que tindria com a conseqüència la ruptura del bloc independentista actual constituït pels votants de la CUP, d’ERC i de CDC, com a massa política.

    Les idus de març eren considerades pels romans uns dies de bons auguris. Havent observat aquestes perspectives haurem d’exclamar com ho feia més tard l’escriptor William Shakesperare, més aviat escèptic: “protegeix-te de les idus de març!”.

    Carles Benítez

    Països Catalans, 3 de desembre de 2015

    Font: Llibertat.cat
    Imatge: Carles Benítez, membre de Llibertat.cat

  • Els que encara no han sortit mai

    L’origen d’aquest article podria ser, ben bé, l’editorial de Vicent Partal de dimarts. Podria ser també la piulada, mal transcrita i no contextualitzada, de l’entrevista a Catalunya Ràdio aquest dilluns mateix. Però l’origen, segurament, es remunta als pòsits que s’han anat acumulant durant aquests dos mesos. Aquest sediment que vol ubicar la CUP-CC en un lloc que, a banda de no ser merescut, no ajuda gens al repte que tenim al davant.

    En relació amb l’article de dimarts, i més enllà del recull de testimonis, explicatius i exemplaritzants d’una part del país, només vull matisar que hauria agraït una contextualització de la part final. Perquè el periodisme bé sap com un titular pot respondre a la veracitat vinculada al deure d’informar o, més aviat, a la construcció de l’estat d’opinió, és a dir, a la construcció de la realitat.

    Em veig, per tant, amb la necessitat de transcriure de manera literal un tall de l’entrevista.

    Mònica Terribas [M. T.]: Als ciutadans que es desactivin del procés independentista perquè justament entre vostès són incapaços de tirar endavant un govern, què els diem?

    Anna Gabriel [A. G.]: Que no ho facin! Que no ho facin…

    M. T.: Als que fa cinc anys que estan sortint al carrer amb samarretes, posant-se…

    A. G.: Imagina’t als que en fa quaranta…

    M. T.: Sí, però això no és una qüestió de decennis… No es paga antiguitat en l’independentisme…

    A. G.: Precisament. Precisament perquè no és una qüestió de decennis. A la gent que fa cinc anys que ha sortit al carrer, com a la gent que en fa deu o com a la gent que en fa quinze, o la gent que no ha sortit mai i que volem que surtin!… És a dir, que aquí no ens mirem només la gent que va votar sí el 27… És que aquí ens hem de mirar tota la gent que volem que voti en les pròximes eleccions constituents, que tenim un repte d’aquí a divuit mesos… que necessitem guanyar aquestes eleccions. […] I a nosaltres ens preocupa moltíssim això, i ens preocupa moltíssim l’ascens de Ciutadans […], i tot el que fem ho fem perquè estem convençudes que és la millor manera de garantir eixamplar la base social.

    A partir d’aquí, crec que no hi ha motius per a veure-hi el menyspreu cap a ningú. Al contrari. S’intenta explicar que el desànim de les persones que fa cinc anys que surten al carrer és molt gran, i m’imagino –i conec– el de les persones que en fa quaranta. I també sé que la garantia de tot plegat rau en el fet que cap d’aquests deixi de sortir al carrer, però sobretot, en el fet que siguem més els que hi sortim a partir d’ara. Només així guanyem. I crec que el que volem és això, guanyar a pols un país nou, un país construït per la seva gent i un país que tingui al carrer la millor expressió del poder: el poder popular.

    Podem optar per això, per llegir-nos i escoltar-nos. O podem optar per continuar entestats que a la CUP-CC hi ha el CNI, el més profund de les clavegueres de l’estat o el pitjor dels unionismes i la tirania.

    (L’origen d’aquest article podria ser l’article d’en Vicent Partal de dimarts. Podria ser també la piulada mal transcrita de l’entrevista de l’altre dia a Catalunya Ràdio o fins i tot el pòsit acumulat aquests darrers mesos. En realitat, però, l’origen profund d’aquest article és el record de l’enterrament civil, ara fa uns cinc o sis anys, d’una treballadora del tèxtil que havia estat al capdavant de la col·lectivització de la fàbrica Vella de Sallent als anys trenta. La van insultar mentre entràvem la caixa al nínxol. Molt. La insultaven en veu baixa algunes dones i homes de Sallent, gent senzilla, com ella. Li van dir autoritària, lletja —sí, es van fer valoracions del seu físic—, radical i malcarada. Jo la vaig conèixer. I no era res d’això. Volia el millor per a les treballadores i va lluitar contra els feixistes del cop d’estat amb valentia. Va marxar a l’exili, a Mèxic. I va tornar a Sallent al cap de molts anys. Era una persona que llegia molt, que escoltava música i que ajudava qui ho necessitava. En definitiva, era l’exemple d’una part del país. I insultant-la i no volent entendre per què lluitava, no s’ajudava gens. No tant per a homenatjar el passat com perquè no es feia res per garantir un futur millor.)

    Anna Gabriel Sabaté, diputada de la CUP-CC al Parlament de Catalunya

    Font: Vilaweb

  • Sinceritat. Acord.

    Hacer filosofia es confiar en que todos podemos pensar por igual pero que nunca pensaremos todos igual. Marina Garcés (Filosofia inacabada)

    M’he esperat a escriure després del Debat Nacional de la CUP perquè aquell era l’espai on em volia expressar. Vaig tenir malastrugança i el meu número no va sortir al sorteig i 24 hores després exploto pel cap o per la pota. Així que parlo.

    Sí. Escric des del cor, amb la panxa buida i després d’un dels dies més llargs de la meva vida. Feia temps que no duia aquesta tristor amb mi. assembleaNo pas per no haver parlat ahir sinó per allò que sento. Necessito fer-ho. I escric havent avisat tant sols a una persona dos minuts abans d’asseure’m davant la pantalla. Per tant, parlo per mi i des de mi. Si em llegiu, alguns voldreu etiquetar-me, sectoritzar-me, identificar-me, criminalitzar-me, aprofitar-vos del que escriuré i fins i tot riure-vos-en. El cert és que em preocupa ben poc. Feu el que us sembli. Em ve de gust ser sincer. M’agrada mirar als ulls. I fer-ho amb tots els sentiments possibles.

    No serà un escrit de retrets. N’estic fart. Ens els mereixem, sens dubte, però no vull continuar per aquesta banda. I mira que en tindria per a quasi tothom. Per a mi el que més per no haver donat suficient aquestes setmanes per assolir els objectius polítics definits abans de les eleccions, per a la CUP, organització on milito, i també per a Junts Pel SÍ. Perquè aquí tots tenim la nostra responsabilitat. Responsabilitat de ser on som. Amb els graus que vulgueu (jo tinc clar qui exerceix el bloqueig), però aquí res és blanc o negre ni tampoc existeixen posicions impol·lutes i posicions nefastes. D’humilitat, n’he vist poca aquests dies. I ens en manca. De greuges, en canvi, un piló.

    Tothom defineix la situació com «complexa» i per això sóc del parer que cal anar a la senzillesa, a la bàsica, als principis, a allò que dèiem quan ens deixàvem endur per la il·lusió i no pel ressentiment. Quan ens deixàvem endur per la gent i no per les reunions. Quan encara recordàvem que estem davant d’un Estat rutinàriament ferotge però que la seva normalitat no és res més que la nostra excepcionalitat. Quan recordàvem que l’estratègia no es pot confondre amb la tàctica. Quan recordàvem que som garantia i acceleració. Que ens adonàvem que qui està assumint més contradiccions des del 2012 no som pas nosaltres. Quan fem el debat sobre el què, el quan i el com. Quan no ens plantegem unes altres eleccions com una sortida d’èxit perquè no són cap altra cosa sinó el final d’un cicle plebiscitari i constituent iniciat al carrer amb les mans de centenars de milers de catalans i és fer simple “electoralisme”. Quan recordem aquella síntesi de l’estiu: independència, pla de xoc, ruptura i procés constituent.

    És aquí el debat. I jo aquí em quedo. Ho faré fàcil. Plantejaré 11 propostes per arribar a un acord.

    1. Aturar tots els processos de privatització existents i garantir accés a la sanitat a qualsevol persona
    2. Aplicació immediata ILP Emergència Habitacional i Pobresa Energètica i garantir el dret a l’alimentació de totes les famílies
    3. Desobediència a la LOMCE i aplicació d’un marc normatiu educacional català
    4. Pla de Xoc des del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya d’aplicació immediata
    5. Pla de foment de la llengua catalana i coordinació amb la resta de territoris dels Països Catalans
    6. Garantir el dret a l’avortament i implementar de forma immediata un bloc de polítiques públiques contra el masclisme i les seves violències
    7. Definició d’un Procés Constituent que comenci 30 dies després de la investidura, que tingui un procediment clar de participació popular, veïnal i comunitària i que acabi amb un referèndum l’abril del 2017
    8. Desenvolupar en 30 dies després de la investidura la llei d’hisenda pública i la de seguretat social
    9. Desobediència al Tribunal Constitucional espanyol i aplicació del marc jurídic català tot garantint els drets humans
    10. Aplicar un sistema d’indicadors que permeti un control trimestral de cadascuna de les propostes i la celebració d’una moció de confiança al cap de 9 mesos de l’investidura on si aquests 9 punts anteriors no s’han complert es voti un canvi de President
    11. Diversificar el lideratge amb un Consell de Presidència que hagi d’avalar per majoria la convocatòria de noves eleccions amb un termini màxim de 18 mesos

    Per mi són 11 propostes per accelerar, garantir i fer efectiu el resultat del 27S. Són també 11 propostes que ens porten a liderar les polítiques socials al Sud d’Europa. Són, finalment, 11 propostes per fer possible un acord. Extretes de documents dels mateixos actors, protagonistes d’aquests dies. Perquè el President que signi aquests 11 punts tindrà el suport de la majoria social del país. Sigui qui sigui. Malgrat penso que tocaria canvi, veig aquests 11 punts com un mínim comú denominador de la societat catalana. I qui no s’atreveixi a signar-los tindrà també un poble a davant que li dirà poruc i no tindrà sentit que esdevingui president. Perquè són condicions de mínims i de retorn de la il·lusió a la gent. Perquè són propostes que estem treballant als municipis i perquè han sortit de les pròpies i múltiples lluites del carrer. De l’11 de setembre a cada dia de l’any.

    Julià, no sé si m’he comportat com un simple jesuïta, dels de Girona, però volia fer la meva aportació ;-). I aviso: potser estic totalment equivocat però el cos em demanava explicar-me. Dit això: passi el que passi, continuaré somniant la nostra revolució completa. I treballant per fer-la possible sense haver d’anar a votar el 2016. Bona nit. Ja som més a prop de la sortida del Sol.

    Font: Lluc Salellas (Diputat provincial de la CUP)
    Imatges: Debat Nacional de la CUP a Manresa el 29N