Que no ens robin la vida
Fem crida a desobeir de manera coordinada i conjunta
Saber més
Prou repressió!
Volem una comissió d’investigació sobre les actuacions policials
Saber més
Hi ha una altra manera de viure!
10 propostes que van a l’arrel dels problemes de les classes populars dels Països Catalans
Saber més
Previous
Next

Els que encara no han sortit mai

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on email

L’origen d’aquest article podria ser, ben bé, l’editorial de Vicent Partal de dimarts. Podria ser també la piulada, mal transcrita i no contextualitzada, de l’entrevista a Catalunya Ràdio aquest dilluns mateix. Però l’origen, segurament, es remunta als pòsits que s’han anat acumulant durant aquests dos mesos. Aquest sediment que vol ubicar la CUP-CC en un lloc que, a banda de no ser merescut, no ajuda gens al repte que tenim al davant.

En relació amb l’article de dimarts, i més enllà del recull de testimonis, explicatius i exemplaritzants d’una part del país, només vull matisar que hauria agraït una contextualització de la part final. Perquè el periodisme bé sap com un titular pot respondre a la veracitat vinculada al deure d’informar o, més aviat, a la construcció de l’estat d’opinió, és a dir, a la construcció de la realitat.

Em veig, per tant, amb la necessitat de transcriure de manera literal un tall de l’entrevista.

Mònica Terribas [M. T.]: Als ciutadans que es desactivin del procés independentista perquè justament entre vostès són incapaços de tirar endavant un govern, què els diem?

Anna Gabriel [A. G.]: Que no ho facin! Que no ho facin…

M. T.: Als que fa cinc anys que estan sortint al carrer amb samarretes, posant-se…

A. G.: Imagina’t als que en fa quaranta…

M. T.: Sí, però això no és una qüestió de decennis… No es paga antiguitat en l’independentisme…

A. G.: Precisament. Precisament perquè no és una qüestió de decennis. A la gent que fa cinc anys que ha sortit al carrer, com a la gent que en fa deu o com a la gent que en fa quinze, o la gent que no ha sortit mai i que volem que surtin!… És a dir, que aquí no ens mirem només la gent que va votar sí el 27… És que aquí ens hem de mirar tota la gent que volem que voti en les pròximes eleccions constituents, que tenim un repte d’aquí a divuit mesos… que necessitem guanyar aquestes eleccions. […] I a nosaltres ens preocupa moltíssim això, i ens preocupa moltíssim l’ascens de Ciutadans […], i tot el que fem ho fem perquè estem convençudes que és la millor manera de garantir eixamplar la base social.

A partir d’aquí, crec que no hi ha motius per a veure-hi el menyspreu cap a ningú. Al contrari. S’intenta explicar que el desànim de les persones que fa cinc anys que surten al carrer és molt gran, i m’imagino –i conec– el de les persones que en fa quaranta. I també sé que la garantia de tot plegat rau en el fet que cap d’aquests deixi de sortir al carrer, però sobretot, en el fet que siguem més els que hi sortim a partir d’ara. Només així guanyem. I crec que el que volem és això, guanyar a pols un país nou, un país construït per la seva gent i un país que tingui al carrer la millor expressió del poder: el poder popular.

Podem optar per això, per llegir-nos i escoltar-nos. O podem optar per continuar entestats que a la CUP-CC hi ha el CNI, el més profund de les clavegueres de l’estat o el pitjor dels unionismes i la tirania.

(L’origen d’aquest article podria ser l’article d’en Vicent Partal de dimarts. Podria ser també la piulada mal transcrita de l’entrevista de l’altre dia a Catalunya Ràdio o fins i tot el pòsit acumulat aquests darrers mesos. En realitat, però, l’origen profund d’aquest article és el record de l’enterrament civil, ara fa uns cinc o sis anys, d’una treballadora del tèxtil que havia estat al capdavant de la col·lectivització de la fàbrica Vella de Sallent als anys trenta. La van insultar mentre entràvem la caixa al nínxol. Molt. La insultaven en veu baixa algunes dones i homes de Sallent, gent senzilla, com ella. Li van dir autoritària, lletja —sí, es van fer valoracions del seu físic—, radical i malcarada. Jo la vaig conèixer. I no era res d’això. Volia el millor per a les treballadores i va lluitar contra els feixistes del cop d’estat amb valentia. Va marxar a l’exili, a Mèxic. I va tornar a Sallent al cap de molts anys. Era una persona que llegia molt, que escoltava música i que ajudava qui ho necessitava. En definitiva, era l’exemple d’una part del país. I insultant-la i no volent entendre per què lluitava, no s’ajudava gens. No tant per a homenatjar el passat com perquè no es feia res per garantir un futur millor.)

Anna Gabriel Sabaté, diputada de la CUP-CC al Parlament de Catalunya

Font: Vilaweb

Contacta amb nosaltres
Quins són els teus interessos?
Com podem contactar-te?
Què t'agradaria dir-nos?
Apunta't al nostre butlletí!
On vols rebre el butlletí?