• Un altre error estratègic

    I dic un altre error perquè la llista és llarga però ara em refereixo als que jo considero els dos últims errors estratègics de gran pes polític, tots dos vinculats a donar peixet a la política espanyola del PSOE: primer va ser sumar-se a la moció de censura que va descavalcar Rajoy i va convertir Pedro Sànchez en president en funcions d’un PSOE molt desprestigiat, i finalment sumar-se, els d’ERC, a la investidura del PSOE/Podemos en una pirueta abstencionista que jo veig totalment irrellevant quant aconseguir avançar en l’exercici del dret d’autodeterminació dels catalans i en l’acabament del saqueig fiscal I si no ja ho veurem d’aquí un temps. De moment la famosa desjudialització. que es deia que es podia esperar del PSOE i el seu soci minoritari, no únicament no es veu per enlloc sinó que la intervenció arbitrària de tota la maquinària judicial espanyola, ajudada pels cossos repressius de la Guardia Civil i la PN, va avançant els seus tentacles, i els encausaments, els judicis irregulars i les condemnes i les multes brutals estan a l’ordre del dia amb el consentiment d’un govern que es fa la víctima i figurava que no ho havia de consentir ben al contrari havia d’obeir les disposicions internacionals que li marcaven el camí contrari.

    Però situem-nos el maig/juny de 2018, cinc mesos després del referèndum de l’1 d’octubre, que, segons el PP no havia existit, i no obstant, havia mobilitzat milers de Policies Estatals,i milers de Guàrdies Civils ancorats als ports de Barcelona i Tarragona principalment (els piolins famosos) que es van dedicar a atonyinar milions de votants fantasmes, que dipositaven, pel que deien, paperetes fantasmes, en urnes inexistents i amb resultats que no valien res, malgrat produir una gran preocupació a les estructures profundes de l’Estat Espanyol i desencadenar una dura resposta del Borbó i una repressió enorme que encara dura i es planteja de durar anys en forma d’aplicació del 155 i de causa general contra Catalunya.

    El govern del PP, doncs, no passava pels seus millors moments polítics a la qual cosa s’hi sumaven els casos de corrupció que afectaven el cor del partit (entre molts altres el cas Gürtel i el cas Bárcenas. Teníem, per tant, a les mans el gran triomf polític de l’1 d’octubre enfront d’un PP desprestigiat, corruptor i corromput, esgotat políticament. Era, aleshores, el moment de rematar-lo des de l’independentisme apretant per una sortida republicana i autodeterminista i no deixant-lo respirar ni un segon, en una estratègia d’assetjament i debilitament de l’estat espanyol i d’enfortiment cap a la república catalana independent. Enlloc d’això s’opta equivocadament per cedir als cants de sirena del PSOE, i sumar-se a una sortida igualment espanyola, antidemocràtica i antiindependentista, que a sobre es presenta com a renovació política , quan arrossega casos de corrupció i males pràctiques ben recents i en el panorama polític del Principat presenta una nòmina de personatges mediocres, embolicats amb el 155, arrossegats voluntàriament pels partits més retrògrades, carn i ungla amb Cs i altres espècies semblants. Es tracta, al meu parer, d’un enorme error estratègic d’ERC i JxC , acoquinats per les possibilitats reals de tirar endavant els resultats de l’1 d’octubre i, per tant , de veure’s enfrontats als poders de l’Estat. El fet és que amb aquesta estratègia equivocada el resultat és un enfortiment de l’estat i els seus aparells (sigui el partit espanyol que sigui el que ocupi el govern) i el poble català és el que paga els plats trencats, disminuint les seves possibilitats d’avançar cap a la república independent.

    L’excusa aquest cop és doble: el xantatge que si no són els del PSOE, vindrà algú pitjor, com si el PSOE estigués realment interessat en una ruptura amb els aparells judicials d’arrel franquista, amb la monarquia borbònica i amb totes les lleis elaborades pel PP a favor de la unitat de l’Estat i en contra de la plurinacionalitat; i l’etern plantejament que l’Estat espanyol es regenerable i reformable i que només cal que des de Catalunya contribuïm a aquesta regeneració, si cal, patrocinant un cop més una cocapitalitat grotesca.

    Ja fa uns mesos vaig destacar cinc maneres de fer l’Estat espanyol ingovernable, que és l’estratègia que ha de seguir l’independentisme i que, en les circumstàncies de fallida política de l’unionisme arran del referèndum de l’1 d’octubre i la corrupció incessant es presentava més factible que mai. “Ho tornarem a fer” deien reconeguts dirigents de l’independentisme. I la gent ens vam mobilitzar enormement en forma de tsunami democràtic, ocupacions de carrers i assetjament a la central de la policia estatal a moltes ciutats dels Països Catalans per fer alguna cosa més que protestar d’unes sentències brutals. Per fer realment l’estat espanyol ingovernable.

    Per això considero que és un error estratègic colossal que una part de l’independentisme hagi apostat per apuntalar el PSOE i intentar fer governable un estat que continua la repressió, que no mou un dit per rebaixar el saqueig econòmic, a tots els Països Catalans (començant pel maltracte al País Valencià), que se suma a escapçar i a interferir en totes les votacions els resultats de les quals no són del seu gust i que el més probable és que la famosa mesa de trobada es converteixi en 17 trobades i un president de la CAC defenestrat i substituït.

    Apostar per la ruptura d’aquest estat sí que reclama treballar per un procés constituent popular, enfortir el consell per la república fora ja de la constitució espanyola i plantar cara a la repressió.

    per Blanca Serra, publicat a Llibertat

Comments are closed.