Tot explota pel cap o per la pota. Tot menys el Procés que és ja una part més de nosaltres. Ahir prop de 2 milions de persones vam votar perquè la independència de Catalunya fos un fet el més aviat possible. Una autèntica barbaritat si agafem la perspectiva de fa 3 anys quan només ho van fer més de 600.000 persones (vots d’ERC i CUP) i si ho comparem amb qualsevol altre nació sense Estat en el marc de les democràcies occidentals. Per posar tres exemples de convocatòries electorals disjuntives com la d’ahir: a Escòcia i al Quebec es van perdre els referèndums i al País Basc, l’aposta d’Ibarretxe també va punxar a les eleccions posteriors al seu Pla.
A Catalunya en canvi no només s’ha guanyat en nombre de diputats al Parlament sinó que la lectura de la premsa internacional és inequívoca. Avui la independència és molt més a prop del que ho era abans d’ahir i encara més si tenim en compte la legitimitat que dóna el rècord de participació que hi va haver (malgrat la tupinada electoral amb el vot català a l’exterior). La campanya de l’oligarquia, de la por, del «això no toca» va aconseguir mobilitzar vot cap a C’s i PSC, especialment, i fer que el debat sobre el resultat en vots sigui d’allò més complex per consensuar conclusions analítiques rigoroses. Personalment hi veig un empat tècnic si comptem la majoria dels vots de CSQEP i Unió amb el NO. És a dir, en l’escenari més negatiu per la perspectiva sobiranista. En tot cas, la victòria del SÍ no és esclatant. I bona prova d’això és que ahir el cava va córrer però no es va desbordar.
I on ens porta tot plegat? Doncs a dir que avui, com a molts ens hagués agradat, no s’ha pogut proclamar la independència des dels balcons i les places del nostre país. Ara bé, significa això que aquí s’acaba el trajecte, que no hi haurà una DUI abans que s’acabi el 2016? Ni molt menys. Sens dubte, el projecte polític clarament victoriós ahir, com ho va ser el de Colau a Barcelona al maig o el de Rajoy a l’Estat el 2011 amb menys suport, és el de la independència i el de la desconnexió. Un procés que ha d’anar acompanyat, i crec que així ho reflecteix l’ascens de l’esquerra independentista, d’un eixamplament social de la proposta de ruptura a través d’un procés constitutent de la República catalana on a part de JxSI i la CUP-Crida Constituent hi hagi l’entorn de CSQEP i sigui coliderat amb els ajuntaments metropolitans governats per candidatures d’unitat popular.
És a dir, a nivell institucional i de Parlament hi ha un mandat clar que és treballar per la desconnexió i per la construcció de la República Catalana que s’ha de fer amb tothom, demostrant que la independència té sentit si pren un caire clarament antagonístic al model de les institucions espanyoles. Fixeu-vos-hi que fins i tot el vot del NO l’ha concentrat una proposta que parla de canvi estructural polític malgrat sabem que és fal·laç. Aquest procés constituent ha d’anar en paral·lel al Pla de Xoc contra la desigualtat que mostri que el camí que emprenem és el d’un país socialment just. Dos processos de «sobirania», d’empoderament polític del Parlament que connectin amb la majoria de les classes populars del nostre país. Aquest és un repte titànic, imprescindible i urgent. I, insisteixo, avalat pels resultats d’ahir. Dos esglaons previs clarament rupturistes i constituents que ens portaran al pas definitiu de fer el pas que alguns, i no pas pocs, volíem fer aquest matí: dir alt i clar que som un Estat independent.
En aquest camí i en el de construir i activar majories socials i de carrer que frenin el tardofranquisme de Ciutadans, la CUP hi serà sempre. No pas com un mer acompanyant sinó com allò que sabem fer més que bé: activadors i tensors perquè els compromisos no es quedin al tinter i la il·lusió col·lectiva no esdevingui frustració. Perquè no ens podem permetre fer descarrilar aquesta revolució que hem impulsat des del carrer. Perquè nosaltres ens encomanem dels somriures, dels balls i de les vostres mirades. Perquè l’ambientàs que vam viure ahir no pot esdevenir simple esoterisme. Perquè, en definitiva, vam prendre l’humil decisió de ser sempre al costat del poble que ens ha vist créixer. I aquí serem. Perquè ahir, una vegada més, vam avançar. Potser no tant com a molts ens hagués agradat perquè ho volíem i ho volem tot. Ara bé, aquest octubre es constitueix el Parlament que ens portarà a les portes de la independència política de Catalunya. Cap dubte. I la CUP, per suposat, serem a davant de tot de la barricada. Amb el clavell, el puny i un peu al carrer on, en definitiva, acabarem girant la clau. Un parell d’escales més i obrirem la porta, companyes i companys. Som-hi. Guanyarem!
Font: Lluc Salellas (Crida per Girona)
Imatge:
