Quin lloc ocupa la sobirania del cos en la construcció de la democràcia? L’autora assenyala les limitacions de la concepció liberal de les llibertats reproductiva i sexual i els reptes que planteja a l’agenda política actual
El primer i principal repte de les sobiranies és la sobirania sobre el propi cos: recuperar el poder sobre les nostres vides i la facultat de decidir lliurement i sense pors què volem fer i qui volem ser: jo decideixo, jo sóc.
Per raons de legitimitat democràtica, les dones també som subjectes polítics, jurídics i sobirans i, per tant, amb llibertat i capacitat per al ple exercici dels nostres drets sexuals i reproductius, sense imposicions, coercions ni violències, perquè els drets no són una imposició sinó una opció que l’Estat ha de defensar i garantir.
El dret a l’avortament és central en la construcció democràtica d’una societat, és un dret imprescindible per aconseguir que les dones formem part del pacte constitutiu. Les dones reclamem el dret a exercir el control i a decidir lliurement i responsable sobre les qüestions relatives a la nostra sexualitat, reivindiquem que el plaer, les coincidències amoroses o sexuals i la maternitat siguin qüestions privades i que ens tornin el poder per decidir o impedir els naixements que ens ha estat arrabassat pel patriarcat i que s’ha transmès socialment amb la construcció de prejudicis, mites, costums i normes que tenen una força extraordinària.
Cal dotar de contingut la llibertat en matèria de drets reproductius i sexuals perquè no quedin en meres formulacions liberals
Tot i que els conflictes jurídics sobre la interrupció voluntària de l’embaràs es presenten com a conflictes ètics sobre l’origen de la vida humana, són conflictes sobre sobiranies, sobre la legitimitat dels sistemes democràtics i, bàsicament, sobre la discriminació i la subordinació social i sexual de les dones. Quan parlem del dret a la lliure interrupció de l’embaràs, estem parlant de com el Dret regula el cos femení, de com construeix la dona i la relació entre ambdós sexes i, en últim terme, de com concep la ciutadania sexual.
Cal dotar de contingut la llibertat en matèria de reproducció, repensar de quins drets, de quines llibertats estem parlant quan invoquem els drets sexuals i reproductius, perquè no quedin en meres formulacions liberals. El sistema polític i jurídic ha configurat el dret a la lliure decisió i el dret a la intimitat com drets individuals emmarcats en els drets civils i polítics. Són drets descontextualitzats, que tenen la funció de limitar la intrusió de l’Estat a la vida privada i que es formulen en neutre, no fan referència a un ésser sexuat, sinó a persones autònomes que actuen en condicions d’igualtat. Els paràmetres són individualistes i no tenen en compte la complexitat social ni la subordinació històrica de les dones.
Un element central del discurs feminista és l’afirmació de què el cos i la sexualitat conformen el nucli de les relacions de poder, i que el control del cos de les dones és una qüestió econòmica i política de primer nivell. El patriarcat, històricament, ha intentat dominar i controlar el cos de les dones; des de la barbàrie s’ha passat a mètodes més subtils de dominació que, tanmateix, coexisteixen amb els anteriors. La vaga internacional de dones del 8 de març d’enguany ha anat en aquest sentit: reivindicar l’avortament lliure i gratuït, el dret a decidir la nostra sexualitat, i una societat lliure d’opressions, d’explotacions i de violències masclistes, on les dones puguem transitar i viure segures.
Els paràmetres són individualistes i no tenen en compte la complexitat social ni la subordinació històrica de les dones
Simone de Beauvoir a El segon sexe va dur a terme una revisió dels discursos entorn la sobirania del cos femení, i va afirmar que l’avortament legal permetria a les dones recuperar la facultat de decisió i empoderament del nostre cos. Malgrat el temps transcorregut, el seu manifest per l’avortament legal (1971) continua totalment vigent: “L’avortament lliure i gratuït no és l’única plataforma de lluita, aquesta demanda és simplement una plataforma elemental, si no se la té en compte, el combat polític no pot ni tan sols començar. Recuperar, reintegrar el nostre propi cos constitueix per a nosaltres, les dones, una necessitat vital. Enfront de la història, la nostra situació és prou singular: en una societat moderna com la nostra, som éssers humans a qui se’ls prohibeix disposar dels seus cossos: Una situació que en el passat només han conegut els esclaus.”
Si parlem de la relació cos-poder no podem deixar de banda Foucault, qui, tot i que es remet a un cos asexuat i androcèntric, a través de Vigilar i castigar ens aporta eines fonamentals per a la comprensió de l’autonomia del cos. Pel filòsof, el cos és un text on s’escriu la realitat social: “el cos està directament immers en un camp polític; les relacions de poder operen sobre ell una presa immediata; el cerquen, el marquen, el domen, el sotmeten a suplici, el forcen a uns treballs, l’obliguen a unes cerimònies, li exigeixen uns signes”. En aquest sentit, el cos és el principal espai de lluita per la llibertat, és un lloc de repressió però també de resistència, de reivindicació i de sobirania, una situació i una forma de captar el món. Les dones exigim que no es promulgui cap llei regressiva sobre els nostres cossos i defensem el dret irrenunciable a interrompre voluntàriament un embaràs. Per a construir la sobirania del poble, cal construir primer la sobirania del cos, parafrasejant la filòsofa feminista Victòria Sendón: el cos és el territori de la sobirania.
Parlar de sobirania del cos connecta, de forma inevitable, amb l’anomenada gestació per substitució o ventres de lloguer; de fet, la denominació ja implica un posicionament previ. La qüestió és si hem d’aplicar la tesi de la sobirania del propi cos per a permetre o legalitzar els desitjos de dones i homes de tenir descendència a través de dones portadores, i en quin lloc col·loquem el consentiment i l’autonomia d’aquestes.
Hauríem d’analitzar si existeix o no un presumpte dret a la reproducció a través de mares portadores i en quin lloc col·loquem el consentiment i l’autonomia d’aquestes
En primer terme i per coherència intel·lectual, no utilitzarem l’argument de què aquestes pràctiques estan prohibides en la immensa majoria de països del món, perquè també ho estan l’avortament, l’eutanàsia o l’homosexualitat, i les feministes estem a favor de què es reconeguin com a drets. En segon lloc, amb independència de l’hegemonia ideològica i cultural que estan creant els lobbies econòmics, i de què tot pot ser objecte de compravenda en el neoliberalisme, hauríem d’analitzar si existeix o no un presumpte dret a la reproducció a través d’una mare portadora i la resposta ha de ser negativa: no existeix un dret a ser mare o pare a la carta.
Certament, des d’un punt de vista feminista es pot admetre la col·laboració en la reproducció, que s’empararia en la sobirania sobre el propi cos i el desig d’ajudar a altres dones o famílies, però s’hauria de personalitzar; són casos individuals en què una dona acceptaria contribuir de forma gratuïta a la reproducció social. En el supòsit de regulació s’haurien de protegir els drets de la mare portadora, garantir la seva voluntat i la facultat de revocar el seu consentiment en qualsevol moment del procés (a manera de les persones vives donants d’òrgans), i verificar la manca de contraprestació econòmica. Només així podem compatibilitzar la sobirania sobre el propi cos amb altres drets humans fonamentals.
Marisa Fernández
Aquest article forma part d’una col·laboració regular amb Dones Juristes. Marisa Fernández és advocada i membre de l’Associació i ha estat publicat a Directa.cat
