La pregunta considerada central que fa Endavant en el document recent intitulat “L’actual situació institucional …”, és tendenciosa. La pregunta fa així:
“investir Artur Mas i continuar donant en exclusiva el comandament polític de l’autonomia i del procés a CDC ens acosta a la independència d’una part de la nació o ens n’allunya?”
Aquesta pregunta és confusa perquè la qüestió política principal actual no es pot simplificar com una qüestió de “comandament polític”. Una pregunta ben formulada hauria de ser:
“Un acord polític que ajudi a prolongar la confrontació institucional entre Catalunya i l’Estat espanyol, pot aprofundir la crisi del poder espanyol en una part de la nostra nació, o no?”
Això és així perquè sabem que la contradicció principal de caràcter polític, del moment actual, pren una forma institucional: té lloc a partir de la voluntat del poble català i les seves instàncies representatives (principalment organitzacions socials, ajuntaments … però també les institucions de la Generalitat de Catalunya) i té valor polític en la mesura que es contraposa al poder de l’Estat espanyol.
El document explica que CDC no és de fiar perquè s’ha fet independentista a contracor i no estarà disposada a portar a terme una ruptura i per això acabarà pactant, i fent xantatges etc. Aquesta anàlisi és més un judici d’intencions de tipus moral que una valoració política seriosa. El mateix fet de dir que CDC ha hagut d’anar cedint i acceptant objectius i formulacions independentistes, demostra que no posseeix el control absolut del moviment independentista perquè la dinàmica principal neix de la contradicció entre la consciència i la voluntat del poble català i el poder de l’Estat espanyol. CDC manipula tant com pot i mira d’allargar i desviar el moviment però fins ara no ha pogut posar-hi fi, fins al punt que ha acabat aprovant acords de ruptura i desconnexió contra el parer dels sectors burgesos més conservadors i espanyolistes. Cal saber analitzar bé les contradiccions de les diferents forces polítiques i com poden incidir a favor de la confrontació independentista actual.
Endavant afirma que la ruptura de la majoria independentista i el fet de forçar unes eleccions avançades al mes de març és l’obertura d’una finestra d’oportunitat. Però aquesta situació que Endavant propicia no és realmentl’obertura de cap finestra d’oportunitat sinó d’una finestra per a tirar-s’hi daltabaix (no sols Endavant sinó que també s’hi arrossegaria la CUP en pes, i el conjunt de l’acumulació de forces independentista aconseguida amb les mobilitzacions dels darrers anys). Unes eleccions anticipades desactivarien l’acumulació de forces de les mobilitzacions independentistes, deixarien sense efecte la majoria parlamentària del 27 S i anul·larien la declaració de desconnexió i de pla de xoc social del 9 N proppassat. Seria llançar per la finestra tota aquesta acumulació de forces, només perquè Endavant no vol assumir la necessitat que la conquesta de la independència ha de ser un procés social complex en el qual hi haurà les classes populars però també els sectors més democràtics de la mitjana burgesia.
La proposta de no investir Artur Mas sota cap concepte (ni tan sols dins un consell de govern plural) i no aprovar tampoc un pla de xoc és només la demostració del fet que Endavant no vol, ni ha volgut, negociar mai. És important saber que aquest partit està utilitzant aquest moment en què caldria un pacte de govern com un mitjà favorable per a fer fracassar un procés que no ha acceptat ni accepta com a complex socialment. Endavant ja es va oposar a les Consultes sobre la independència perquè argumentava que eren burgeses i no abastaven el conjunt dels Països Catalans; i es va oposar també a treballar dins l’ANC i es negava a participar a les mobilitzacions convocades per aquesta organització perquè l’ANC no defensava els principis polítics d’Endavant. Aquesta manca de capacitat per a saber veure que els moviments amplis demanen formulacions polítiques adequades a la consciència de la població (formulacions tàctiques) és el que porta Endavant a dir, en aquest document, que ells ja han cedit “fins al límit de córrer el risc de desdibuixar el seu projecte polític”.
Posant aquestes disquisicions surrealistes en el terreny de les propostes polítiques de futur, Endavant ens diu que no es podrà fer res per la independència si els llocs de direcció política no són controlats per l’esquerra. Una manera ben poc dialèctica (i, en canvi, ben dirigista) de concebre l’evolució de les hegemonies dins un moviment. Mentrestant, aquest partit defensa que cal aturar qualsevol acció de desconnexió i també la possibilitat d’endegar un procés constituent impulsat amb el suport del Parlament de Catalunya; i prescindir igualment de qualsevol pla de xoc que pogués alleujar la situació dels sectors socials més desafavorits etc. Un menyspreu per la voluntat popular i per les condicions objectives de vida de la població que posa en evidència una manera de fer ben aïllada dels interessos i sentiments del poble. La perspectiva de futur que hi ha darrera aquesta proposta de trencament del bloc polític independentista, és de fet una línia d’acció d’Endavant basada en una mena d’aliança de la CUP amb sectors de l’esquerra espanyola, principalment aglutinats al voltant de Podemos, és a dir, que el que proposa Endavant és sortir de la via independentista.
Finalment cal reconèixer que les consideracions finals que fa Endavant sobre la seva relació amb la CUP són realment entendridores: Afirmen que el sistema vol la CUP destruïda i que Endavant no els faria aquest favor. Veient les propostes que fa Endavant per a la CUP de cara a l’Assemblea del dia 27 de desembre vinent, jo crec que el favor d’aquest partit a la CUP ja es pot considerar ben fet i pastat.
Fran Sala, Apunts amb llibertat (Llibertat.cat)
