La CUP rebutja la via de reforma constitucional i de pacte per dalt i defensa la via unilateral per respondre al procés de recentralització neoliberal de l’estat
Fa algunes setmanes, la CUP va decidir no participar a les eleccions espanyoles del proper 20 de desembre. Després d’un debat arreu del territori, fou el Consell Polític de l’organització, el seu màxim òrgan de debat i de decisió política després de l’Assemblea Nacional, qui prengué una decisió àmpliament consensuada i que recollia arguments polítics, ideològics i organitzatius. En síntesi, la CUP entén que, la participació a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol no permeten acumular forces en la direcció de la ruptura democràtica i de la independència, en la direcció de la transformació social i tampoc en la direcció de la construcció i l’articulació dels Països Catalans.
Com és sabut, no és la primera vegada que la CUP decideix no presentar-se a unes eleccions i avalar una posició abstencionista. Per la CUP, no participar a les eleccions espanyoles, com no participar en uns comicis electorals qualssevol, no implica no intervenir-hi políticament. Afortunadament, la política va molt més enllà dels límits establerts pel sistema vigent de democràcia representativa – més encara de la democràcia representativa de l’Estat espanyol. Per això, malgrat que no participem en aquestes eleccions, no ens abstenim de posicionar-nos en relació a allò que creiem que són les tasques fonamentals del moment i a allò que estan fent aquells que sí han decidit participar en aquestes eleccions.
En primer lloc, hi ha una qüestió de principi: la CUP entenem que participar a les eleccions espanyoles significa participar de la legitimació d’un marc polític i institucional que encarna, en sí mateix, la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans.
Són legítims els arguments segons els quals la participació electoral podria ser útil per tal d’establir, eixamplar i consolidar aliances amb aquells sectors favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. També són legítims aquells altres plantejaments segons els quals la participació electoral podria ser utilitzada justament per denunciar aquest marc polític i institucional imposat.
Ara i aquí, però, aquests arguments no responen a les necessitats del moment actual: des de la perspectiva de la CUP, el missatge que transmet la participació de forces que es presenten com a independentistes és contradictori per a la credibilitat d’un full de ruta que preveu una desconnexió institucional i una ruptura democràtica amb l’estat a 18 mesos vista.
La crisi de l’Estat espanyol
L’estat espanyol es troba, des de fa ja més d’una dècada, enmig d’un procés de reestructuració interna basada en una política econòmica que ha comportat el desballestament de cada vegada més drets socials i el desmantellament dels serveis públics, així com d’una sèrie d’atacs a la llengua i cultura catalanes com a conseqüència de la necessitat del nacionalisme espanyol d’estat de reafirmar-se i de fer-se cada vegada més agressiu. L’Estat de les autonomies ha intentat adaptar-se als canvis esdevinguts, amb petits canvis constitucionals i diferents reformes estatutàries: el 2006 a Catalunya i al País Valencià; el 2007 a les Balears i les Pitiüses. Però cap d’aquests canvis no ha funcionat. O almenys, cap d’aquests canvis ha funcionat si l’objectiu era facilitar més quotes d’autogovern per als Països Catalans.
Al contrari. Hem constatat un procés constant de recentralització política i administrativa, basat en un model de finançament que ofega les comunitats autònomes catalanes, els serveis públics que han de gestionar i les seves classes populars; en l’utilització dels poders públics i judicials de l’estat per atacar sistemàticament l’ensenyament, la cultura i els símbols propis dels Països Catalans; i que es fonamenta en un nacionalisme espanyol, que malgrat que malda per modernitzar-se a través d’un canvi de color (del blau al taronja), pretén com sempre amagar la seva debilitat política i econòmica a través de l’agressivitat contra l’enemic intern que suposen els moviments d’esquerres i d’alliberament nacional dels pobles de l’estat.
Les eleccions del 20D arriben després d’un cicle històric de mobilitzacions al carrer en favor dels drets nacionals, socials i democràtics, un cicle que ha fet (o que està a punt de fer) desaparèixer forces polítiques del mapa polític, que n’ha vist créixer de noves i consolidar-se d’altres que venien de lluny. Es situen també en el context d’un cicle electoral que, tant al País Valencià com a les Illes, ha fet disminuir el suport de les forces que sustentaven el regim del 78 (PP i PSOE) per sota del 50%, i que a Catalunya ha convertit l’opció independentista en la primera opció a Catalunya. En definitiva, les eleccions espanyoles arriben en un moment en què àmplies capes de la població es qüestionen, com feia dècades que no ho feien, el sistema polític, econòmic i social sobre el qual es sustenta l’Estat espanyol.
L’alternativa és clara: intentar reformar per enèsima vegada aquest estat, o trencar amb el seu marc jurídic i polític i construir-ne un de nou.
Què ens juguem el 20D?
Els resultats de les eleccions espanyoles determinaran en quines condicions l’Estat es recomposarà per tal de continuar amb el procés de reestructuració i recentralització contra els Països Catalans i les seves classes populars dissenyat per l’oligarquia europea i estatal. El 20D és, doncs, una oportunitat perquè alguns sectors, a dreta i a esquerra, puguin obrir vies de negociació i de pacte orientades a subordinar, una vegada més, el dret a l’autodeterminació a les majories institucionals que es puguin articular al conjunt de l’Estat espanyol.
Al conjunt dels Països Catalans sota administració espanyola, les eleccions espanyoles dirimiran la correlació de forces entre aquells que volen seguir amb el procés de recentralització de l’estat espanyol i de submissió a les polítiques imposades per la Troika, i aquells que encara el consideren reformable des de posicions properes a la defensa de l’autogovern o, fins i tot, de l’autodeterminació dels pobles.
A Catalunya, a més, les eleccions espanyoles es plantejaran, per part dels partits unionistes, com una segona volta de les eleccions del 27 de setembre, amb l’objectiu de deslegitimar la majoria obtinguda de vots favorables a iniciar un procés constituent no subordinat a l’Estat i al seu marc jurídic i polític.
A les properes eleccions espanyoles no ens juguem una major acumulació de forces en la direcció de la ruptura democràtica, en la direcció de la transformació social, i tampoc en la direcció de la construcció i l’articulació dels Països Catalans. Són, per aquells i aquelles que defensem la plena sobirania del nostre poble, un terreny en què no hi tenim res a guanyar.
La nostra proposta, ara i aquí
Davant les propostes que defensen nous pactes d’estat, noves reformes constitucionals o fins i tot, un referèndum acordat amb la nova majoria política que sorgeixi d’aquestes eleccions espanyoles, la CUP i l’esquerra independentista seguim defensant que aquestes propostes són una via morta per a la construcció de la sobirania al nostre país.
Avui la prioritat continua sent teixir un nou país, uns nous Països Catalans, des de baix i des de l’esquerra. Des del municipalisme, això és, des de les institucions municipals, però també des del teixit associatiu, cultural i polític dels nostre pobles i barris, conjuntament amb veïns i veïnes que s’impliquen en la construcció de projectes col·lectius; amb els i les treballadores en defensa dels seus drets socials i laborals; amb les dones i el moviment feminista en defensa de la igualtat i del dret al propi cos; amb la pagesia i el moviment per la plena sobirania alimentària. En defensa, en definitiva, de la plena sobirania del nostre poble per reteixir la societat sobre sòlides bases democràtiques, i lluny de les lògiques depredadores del capitalisme i el patriarcat amb la vida i amb els recursos naturals.
Seguim treballant també per un acord polític global de ruptura democràtica amb l’estat espanyol, que inclogui l’assumpció d’un pla de xoc que permeti fer front a la situació d’emergència social que vivim; i l’obertura d’un procés constituent que pugui mobilitzar i articular una majoria social que obri les portes a la independència per canviar-ho tot i a l’articulació d’un projecte transformador per al conjunt dels Països Catalans; seguim treballant, en definitiva, per un acord global de ruptura democràtica que inclogui també una presidència de consens que permeti sumar cada vegada més sectors socials per un projecte de país i de societat més lliure i més justa.
Considerem que aquestes eleccions espanyoles no són útils per als objectius i les necessitats que avui tenim plantejades al conjunt dels Països Catalans, refusem participar-hi i cridem a l’activació popular per a seguir defensant que la sobirania no es demana ni es pacta, i menys amb un estat demofòbic que porta davant els seus tribunals d’excepció els representants dels nostres ajuntaments per defensar la voluntat majoritària legítimament expressada: la independència no es pacta amb l’estat, sinó que es construeix dia a dia, amb actes desobedients si cal.
