• Si Mas plega

    “Quan les persones es pensen que són més importants que les idees, els països acaben malament”

    Una de les mentides més grosses i més exitoses que l’entorn de Mas utilitza per pressionar la CUP i mantenir el control sobre el nacionalisme sentimental és que si el president no és investit el procés quedarà interromput. És impresionant que algú et pugui amenaçar de deixar-te penjat al mig del desert, sense menjar ni aigua, i que tu encara creguis que està a favor teu. Això només passa a les presons i a les comissaries, i en alguns puticlubs il.legals d’asiàtiques i africanes. Només en els caus de mala mort on la gent és vexada o torturada i despullada de tota dignitat l’home arriba a percebre la caritat i el mal menor com l’única aternativa possible i desitjable.

    Si Mas és desplaçat de la presidència l’anomenat procés no només no s’aturarà sinó que probablement esdevindrà irreversible. I no estic dient que Mas sigui un traidor ni que faci el doble joc ni res per l’estil, cosa que, a més, ara és superflu. Senzillament els mateixos jocs de mans que han permès a Mas de portar el país fins al punt actual -i de treure’n un rèdit polític- fan difícil que pugui continuar. En política, quan engegues una lògica has d’estar disposat a morir amb ella o retirar-te a temps. Si el president Pujol hagués entès això el 1996, probablement ara no es trobaria en la situació que es troba de desprestigi i de persecució.

    Tots els líders acaben desgastats per les idees que defensen. Quan les persones es pensen que són més importants que les idees, els països acaben malament. Si el preu que Mas ha de pagar per la independència del seu país és fer un pas al costat, em sembla que és un preu molt barat, per ell i pel país. De fet, si Mas volgués contenir l’anticapitalisme de la CUP i estar segur que els seus successors acaben la feina d’alliberament nacional que ell ha començat només s’hauria d’apartar i utilitzar el prestigi acumulat i l’autoritat moral que li donaria cedir gentilment als capricis de l’aritmètica parlamentària, per fer de garant extern.

    Si la CUP vol apartar el president no és per les retallades. Les retallades són l’excusa que els cupaires utilitzen per mantenir a ratlla l’esquerra espanyola. La política fiscal del PP ha tornat a posar en evidència fins a quin punt Madrid utilitza els diners per fer-nos xantatge. Des de l’esquerra i des de la dreta, Madrid sempre ha utilitzat la desesperació dels pobres per ensorrar el país. Apartar Mas de la presidència és la manera més eficaç de deixar Madrid a les fosques. Sense Mas, els espanyols es queden sense interlocutor, sense relat i sense cap de turc. Sense Mas, els intents que Madrid ha fet de reduir l’independentisme a la bogeria d’un polític, se’n van a fer punyetes i el procés torna a quedar en mans de la gent, fora del control dels guardians de la unitat d’Espanya.

    Si jo fos la CUP no cediria ni boig. Si volien investir Mas, havien d’haver-ho fet a la primera. Ara la màquina de trinxar-los ja s’ha posat en marxa. Si investeixen Mas, les forces fosques que operen al voltant seu, tots els complexes i tots els barruts que l’Estat utilitza per controlar el país, aprofitaran per fer-los miques. Si Mas continua al poder, la refundació de Convergència es convertirà en una paròdia i els conflictes que ens estalvíem avui sortiran més endavant multiplicats. Si la CUP es manté ferma, els fantasmes de l’autonomisme convergent bramaran com posseits. Però com que l’unionisme català no té cap alternativa que no sigui l’extinció del mateix país que els alimenta, a la curta o a la llarga exorcitzarem el centre dreta.

    Mas va tenir la seva oportunitat el 9N. Sense l’independentisme, Convergència fa temps que estaria en la situació del PSC. L’independentisme no li deu res a Mas, i la CUP no té cap obligació d’investir-lo. Mas sempre pot tornar com un heroi si les coses surten malament. Si ara la CUP se sacrifica per investir-lo, s’enfonsarà amb ell i tindrem una carnisseria encara més fabulosa. Jo m’ho passaré molt bé, perquè sempre trobo una manera de divertir-me. Però només quan l’entorn convergent quedi indefens davant l’Estat, és a dir, despullat d’aquests fums d’honorabilitat i moderació que encara gasten, hi haurà alguna possibilitat que Catalunya envii els espanyols a manar a casa seva.

    Font: Enric Vila (elMón)
    Imatge: Cartell d’Artur mas per la campanya de 2012

  • La prioritat per al moment present: la Ruptura Independentista

    Davant diferents declaracions i preses de posició confusionàries, sorgides de diferents sectors que es reclamen d’esquerra i fins i tot de l’independentisme entorn del procés independentista, Poble Lliure considera necessari refermar:

    1. Que el moviment independentista actual és un moviment popular de fons, de caire rupturista, que ens ha de dur a curt termini a la construcció d’una República Catalana independent. Aquesta República és un nou marc que representarà l’alliberament de l’opressió de l’Estat espanyol en una part del país, un avenç en l’accés al poder polític de les classes populars catalanes, i una oportunitat per construir una societat més igualitària. En aquest sentit, les declaracions neoautonomistes d’alguns dirigents de CDC no fan sinó refermar aquest diagnòstic, en la mesura que mostren la seva por que aquest nou marc esdevingui real.
       
    2. No afavorir la ruptura independentista en el moment actual representa posar-se al costat de l’Estat espanyol i l’oligarquia, perpetuar les formes de poder despòtiques d’aquest Estat i les polítiques de desposseïment, amb què s’ajuda a perllongar la situació d’opressió i ofec social per al poble treballador català.
       
    3. Abandonar el suport als objectius actuals i immediats de l’independentisme (forçar la ruptura i construir la República Catalana) amb l’excusa d’una hipotètica millora en la correlació de forces en un futur inconcret, no és altra cosa que un engany que amaga posicionaments políticament immobilistes.
       
    4. Substituir la batalla política actual per reivindicacions reformistes sense perspectives estratègiques, plantejar l’objectiu vague d’una vida digna, impossible dins el marc autonòmic, sense constatar la necessitat de ruptura amb l’Estat espanyol, és fer el joc al poder opressor.
       
    5. Caldrà, doncs, que l’independentisme i el conjunt del poble català identifiquem, denunciem i combatem amb claredat aquests postulats de caire lerrouxista o soleturista que sota la pantalla d’una suposada defensa dels drets socials, no fan altra cosa que perpetuar el poder de l’oligarquia i l’Estat espanyol al nostre país.
       
    6. Per al moment present, les consignes són clares:

        Forcem la Ruptura Democràtica respecte l’estat espanyol.
        Despleguem un Procés Constituent de base popular.
        Revertim les polítiques socials.
        Construïm la República Catalana.

    Països Catalans, novembre de 2015

    Font: Poble Lliure

  • La independència del poble o un nou pacte entre elits. Valoració d’Endavant OSAN en relació a la situació política al Principat

    Avui, la CUP, i amb ella l’esquerra independentista i anticapitalista, estan lliurant una batalla clau que pot ser decisiva en la propera etapa política al Principat de Catalunya. En funció d’aquesta batalla, la confrontació amb l’estat podria orientar-se cap a una ruptura capaç d’obrir les portes a transformacions més profundes; o bé, s’orientarà, pràcticament de forma definitiva, cap a escenaris de pacte entre elits.

    Després de les eleccions del passat 27 de setembre, i donada la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent iniciaren una ronda de converses polítiques. Els objectius de la CUP-Crida Constituent per aquesta ronda eren 1) garantir, el més aviat possible, algun acte de ruptura amb la legalitat estatal; 2) possibilitar una sèrie de mesures en clau de ruptura i desconnexió amb l’estat, de pla de xoc per fer front a la situació d’emergència social i ampliar la base social dels sectors disposats a la ruptura amb l’estat, i de disseny del procés de construcció de la nova república; i 3) consensuar els noms oportuns per al lideratge institucional del procés de ruptura.

    A dia d’avui, només el primer d’aquests objectius ha estat assolit parcialment. La Declaració aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre, malgrat no ser un acte de ruptura definitiu respecte l’estat espanyol, malgrat deixar de banda la perspectiva de la construcció dels Països Catalans, i malgrat no garantir mesures que assegurin una vida digna per a les classes populars, no deixa de ser un acte rellevant a nivell polític: per primera vegada, una majoria parlamentària defineix el Tribunal Constitucional espanyol com un òrgan sense legitimitat ni competència. El Regim del 78, la Constitució espanyola i tota la seva arquitectura institucional i jurídica deixen d’estar per sobre del Parlament i aquest pretén situar-se en un llimb jurídic en tant que no és un Parlament independent, però tampoc no accepta la jurisdicció constitucional espanyola.

    Però més enllà d’aquest acord en relació a la primera Declaració del Parlament, les dificultats per poder articular posicions comunes entre Junts pel Sí i la CUP-CC, especialment en relació al pla de xoc i la presidència, poden fer molt difícil l’assoliment de nous acords en les properes setmanes. Aquestes dificultats no poden explicar-se en absolut per una posició maximalista de la CUP-CC. Al contrari.

    La CUP ha renunciat a plantejar en les negociacions qüestions estructurals del seu programa, proposant mesures de mínims no només assumibles per a la majoria de Junts pel Sí, sinó també presents en el seu programa polític.

    En primer lloc, perquè en aquests moments, Junts pel Sí, i especialment les veus vinculades a CDC, entenen que la materialització dels compromisos establerts en la declaració queden suspesos fins que no s’investeixi el President de la Generalitat. Però sobretot, perquè, en contra del plantejament que havia aprovat anteriorment a les eleccions del 27S, la CUP-CC ha presentat un programa de mesures de mínims, que renuncia a plantejar qüestions estructurals del seu programa i que serien assumibles tant per ERC com per la majoria de Junts pel Sí. De fet, les mesures que es contenen en el pla d’emergència presentat són, en bona mesura, mesures que ja contenia el programa electoral de Junts pel Sí. Allò que alguns anomenen el «xantatge de la CUP», no deixa de ser, en part, que la CUP està esdevenint garantia de compliment del propi programa de Junts pel Sí.

    Tampoc en les taules de converses relatives a la ruptura amb l’estat o a l’articulació del procés constituent, s’ha posat com a condició indestriable l’impuls de l’articulació dels Països Catalans. Finalment, les propostes que han fet públiques les portaveus de la CUP-CC en relació a la presidència no semblen inassumibles a priori per a una candidatura, Junts per Sí, que està presentant el número 4 de la seva llista per Barcelona com a candidat a President de la Generalitat, un candidat que no va participar de cap debat públic amb cap de les altres forces polítiques durant tota la campanya.

    En comptes de posar sobre la taula el seu programa polític, el programa de l’esquerra independentista i la unitat popular, de reivindicació de la independència per al conjunt dels Països Catalans, de desconnexió de la dictadura del deute i les multinacionals de la Unió Europea en el camí de la construcció d’una plena sobirania política i econòmica per al conjunt dels Països Catalans, i en el camí de la construcció d’una república feminista i socialista, la CUP-CC va proposar mesures totalment de mínims que, malgrat que qüestionen alguns privilegis de classe i qüestionen el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol, no estan a l’alçada dels acords fundacionals de la CUP-Crida Constituent.

    Allò que explica les dificultats per arribar a acords en relació a les propostes de pla de xoc presentades per la CUP-CC i en la possibilitat d’acordar una presidència de consens no és la suposada posició de màxims de la CUP-CC, sinó més aviat els interessos partidistes de CDC, la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de la coalició de Junts pel Sí de no discutir-los.

    Allò que explica les dificultats per arribar a acords són els interessos partidistes de CDC i la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de Junts pel Sí de no discutir-los.

    Ara més que mai es posen al descobert els interessos de classe que vertebren la Catalunya autonòmica, un dels elements claus per a l’articulació del projecte capitalista espanyol i europeu de les classes dominants catalanes i espanyola. Uns interessos que ara mateix només pot garantir Artur Mas en la posició clau de President de la Generalitat per tal de canalitzar cap a una sortida pactada amb l’Estat – si cal facilitada per la Unió Europea – a bona part del descontentament polític i social que està cristal·litzant en suport a una sortida independentista al Principat. Contràriament a qui creu que Artur Mas representa un sector allunyat de les veus crítiques del seu executiu, Mas és la persona que millor representa els interessos d’aquestes veus, malgrat que en un complex joc de miralls, apostin ara per dibuixar perfils diferenciats. En aquest context, la funció de l’esquerra independentista consisteix en desvetllar aquests interessos, en assenyalar que és justament Artur Mas qui ara mateix representa la baula d’unió entre el projecte de refundació de l’Estat espanyol i les aspiracions de la majoria de Catalunya a la sobirania, i explicar, de forma ben clara i ben nítida, que només apartant-lo de la presidència de la Generalitat serà possible avançar en la ruptura amb l’estat.

    No és casualitat el fet que Ciutadans, PSC i PP s’oferissin a Mas com a suport per a la investidura: els tres partits compromesos amb la unitat de l’Estat espanyol varen coincidir a instar Mas a deixar de perseguir l’adhesió de la CUP, a abandonar la via unilateral i a retornar a la recerca d’un pacte d’estat dins la legalitat i dins la Constitució. És evident que aquest emplaçament opera en el terreny de la retòrica, i en la recerca dels votants més conservadors de CDC. És evident també que els partits unionistes condicionen molt nítidament el seu possible suport a que Mas abandoni la via oberta per la Declaració que declarava «il·legítim i sense competència el Tribunal Constitucional» aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. I, finalment, és evident també que Mas no pot – ni vol – fer això ara mateix. No deixa de ser significatiu, però, que tots tres partits reconeguin a Mas com una figura necessària i útil – potser imprescindible? – per a reconduir la situació actual en benefici dels interessos de l’estat.

    Mas, doncs, no es pot desdir de la Declaració aprovada. La necessita. No perquè es cregui el seu contingut. Sinó perquè és útil per a la seva estratègia. Mas no pretén aconseguir el suport de la CUP per avançar cap a una ruptura amb l’estat. Mas pretén assegurar-ne la seva submissió, possibilitar a través de la seva investidura la desactivació de tot el seu potencial rupturista i de la seva credibilitat davant les classes populars, per garantir-se una legislatura sense destorbs parlamentaris. Una legislatura que vol orientar a sostenir un pols polític amb l’estat basat en actuacions declaratòries que li permetin augmentar la tensió de forma controlada, però que alhora li permeti dur a terme una gestió basada en la legalitat i en la seguretat jurídica d’acord amb els interessos de classe que ell representa. El seu objectiu final: facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.

    L’objectiu final de CDC és facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.

    CDC i Mas necessiten un pacte per aturar la sagnia que les convulsions dels darrers anys els està causant: una sagnia electoral, perdent vots procés electoral rere procés electoral; i una sagnia política i de legitimitat. En la mesura en què han hagut d’augmentar el tensament amb l’estat, davant la necessitat d’assumir l’onada mobilitzadora i davant la necessitat d’augmentar el sostre competencial de l’autonomia, l’estat ha deixat de protegir la xarxa clientelar del seu partit, tot posant-la al descobert. Però per facilitar una resolució acordada d’aquest plet que el bloc de poder que controla l’Estat manté amb els sectors dominants al Principat a qui CDC representa, Mas necessita controlar amb mà de ferro tots els agents que hi estan intervenint – cosa que sembla tenir feta avui: anul·lada ERC amb compromisos que van donar lloc a Junts pel Sí i controlada l’ANC amb mà de ferro a través de Jordi Sánchez, només queda la CUP fora dels dominis de CDC. Sotmetre la CUP-CC en la investidura, significaria per CDC demostrar-se que les campanyes de pressing – incloent insults i amenaces – són senzilles de fer, i efectives i podrien ser utilitzades en qualsevol moment.

    En aquest context, la CUP-CC es juga quedar finalment subsumida en un procés hegemonitzat per CDC, un procés que no respon als interessos populars, i del qual la CUP es convertiria en la seva vessant esquerranosa. L’alternativa és desbordar aquest procés i disputar des de l’esquerra i des del carrer el seu lideratge a la dreta a partir de la defensa d’un projecte de societat diferenciat, que respongui als interessos de la classe treballadora i la resta de classes populars, i que respongui al marc nacional dels Països Catalans. Amb ERC fagocitada per CDC, i la resta de l’esquerra catalana incapaç d’articular un projecte propi al marge de les lògiques estatals, la CUP-CC disposa de la possibilitat d’afirmar la seva aposta per liderar l’espai de l’esquerra catalana amb un projecte transformador i de base. Resistir l’embat de la investidura de Mas significaria afirmar aquesta voluntat de projecte de societat antagonista.

    Cal que l’esquerra independentista resisteixi l’embat que li han plantejat els sectors més conservadors i immobilistes de Junts pel Sí.

    Per això la consigna per a l’esquerra independentista no pot ser una altra que resistir a l’embat que estan plantejant els sectors més conservadors i immobilistes de Junts per Sí i de Convergència Democràtica de Catalunya contra la CUP i contra la seva posició defensada públicament des de prou abans de les eleccions del 27 de setembre, i des de la mateixa nit electoral: si ara mateix hi ha una majoria social al Principat de Catalunya disposada a avançar cap a una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, l’única possibilitat de fer-ho és garantint un lideratge institucional que sigui capaç de generar una mínima confiança en la vinculació d’un projecte independentista i, alhora, de transformació social; algú que, com ja s’ha dit, no estigui vinculat, als ulls de la gran majoria, a la corrupció, les retallades, les privatitzacions i, com no s’ha dit tant, a la repressió política. Algú que no tingui deutes, i no representi interessos inconfessables; algú en definitiva, que no treballi per sotmetre la resta d’independentistes per facilitar un nou pacte amb l’Estat; algú que no hagi operat des de la imposició, i algú que no hagi vinculat, de forma personalíssima, els esdeveniments ocorreguts els darrers anys a la seva posició institucional.

    Sense Mas en la casella central del poder autonòmic i del lideratge d’un procés institucionalitzat cap a la reproducció de les mateixes estructures de poder existents avui, desapareixeria l’efecte del cordó sanitari que s’ha construït al seu voltant amb les retallades i la corrupció, es diluiria en part un efecte retroalimentador entre CDC i PP en què el Procés els dóna una certa immunitat davant els diversos casos de corrupció que els afecten, i dificultaria el creixement de les opcions unionistes a les àrees metropolitanes del Principat, legitimant la CUP com a força autònoma de les classes treballadores i populars: es dissoldria el discurs segons el qual, en el fons, votar la CUP és votar CDC; i es dissoldria també el discurs segons el qual, en el fons, l’independentisme és una excusa per tapar la corrupció.

    Estem probablement en el moment més transcendent i decisiu que ha viscut l’esquerra independentista: un doble pols que està lliurant amb l’estat espanyol i amb les classes dominants catalanes. El debat d’investidura és un dels actes més decisius d’aquesta batalla, ja que es decideix si qui liderarà la institució serà algú compromès amb la ruptura i amb la sobirania popular, o si serà algú que pretén canalitzar aquesta força reivindicativa en benefici d’interessos partidistes, i d’uns interessos de classe ben determinats.

    El debat d’investidura decidirà si qui lidera la institució és algú compromès amb la ruptura i la sobirania popular, o algú que pretén canalitzar aquesta força en benefici d’interessos partidistes i de classe ben determinats.

    Ara més que mai és imprescindible la força de les lluites i els moviments populars. Més enllà de debats institucionals sobre la correlació de forces a nivell parlamentari, cal recordar que un procés de ruptura amb els estats espanyol o francès; un procés de ruptura amb el sistema capitalista patriarcal; un procés de desconnexió d’institucions com la UE, l’OTAN o l’FMI; i alhora un procés de construcció de noves institucions populars i democràtiques per al conjunt dels Països Catalans només és possible amb un poble organitzat i mobilitzat, disposat a la confrontació amb un estat que no tindrà miraments en fer servir tots els mètodes – legals i il·legals – necessaris per combatre qualsevol que estigui en disposició d’amenaçar la seva integritat. No estem enmig d’una vulgar lluita entre partits; no podem esperar una independència que vingui exclusivament de processos legislatius i parlamentaris: estem enmig d’una una confrontació d’interessos d’un determinat segment de la burgesia catalana que pretén subordinar i anul·lar aquells que no volen reeditar un pacte amb l’estat, amb l’objectiu de facilitar-lo. Ens hi juguem, no només l’avenç d’una part del nostre país envers la independència, sinó justament la configuració d’un projecte polític, econòmic i cultural alternatiu al dominant als Països Catalans, un projecte de plena sobirania per al conjunt del nostre poble. Aquest últim és el compromís d’Endavant (OSAN) i entenem també, del conjunt de l’esquerra independentista.

    Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
    a 23 de novembre de 2015
    Països Catalans

    Font: Endavant OSAN

  • PROU FEMINICIDIS: ens volem vives!

    Concentració de rebuig a la violència masclista

    Convocats per la Plataforma de Dones de Blanes, unes dues-centes persones han assistit avui a la concentració “Prou Feminicidis: ens volem vives” per recordar les víctimes de la violència de gènere i en commemoració del Dia Contra la Violència Masclista del 25N.

    22nblanes1L’acte ha comptat amb el suport d’entitats i col·lectius socials, així com de diverses formacions polítiques que han volgut manifestar el seu total rebuig a la violència masclista i la total determinació a eradicar aquesta lacra social que patim.

    Han intervingut l’alcalde de Blanes, que ha llegit el Manifest Institucional, representants de la Plataforma, que han llegit el Manifest de la Plataforma i hem gaudit d’unes peces musicals en commemoració de totes les víctimes causades per la violència de gènere.

    La Plataforma

    La Plataforma de Dones de Blanes per a eradicar la Violència Masclista decideix constituir-se al 2002, per ajudar, principalment a dones que hagin patit o pateixen violència masclista. És una entitat democràtica i sense ànim de lucre, oberta a tothom. Els fins de la Plataforma de Dones de Blanes són: *Atenció a dones en situació de violència masclista *Assessorament jurídic i suport psicològic *Campanyes de sensibilització: tallers de formació personal, debats, xerrades, conferències, … i en especial l’organització d’actes pel Dia internacional contra la violència masclista (25 de novembre) i el Dia internacional de la Dona Treballadora (8 de març).

    25 de novembre

    22nblanes2A finals de novembre de 1960 apareixen tres cossos, destrossats, al fons d’un precipici de la República Dominicana. Eren els cosos de les tres activistes polítiques Mirabal, tres germanes que des de llavors han representat la lluita i la resistència. Van ser assassinades brutalment el 25 de novembre de 1960 per Rafael Leónidas Trujillo (1891 – 1961), dictador de la República Dominicana. Rafael L. Trujillo es va convertir en general l’any 1927, després d’haver sigut entrenat per U.S. Marines durant l’ocupació al poble (1916-1924). L’any 1930 va agafar el poder contra el president Horacio Vásquez, fins que el van assassinar 31 anys més tard. Trujillo va poder mantenir el control total de la República Dominicana a través del seu comandament de l’exercit, mitjançant la col·locació de membres de la família en el poder i va fer una política d’extermini de molts dels seus opositors polítics. Va ser oficialment president de la República des de 1930 fins a 1938 i novament des de 1942 fins a 1952.

    El juliol de 1981 a Bogotà, Colòmbia, es va celebrar el primer encontre feminista de Llatino-amèrica i del Carib. En aquesta trobada, les dones que hi van assistir, van denunciar la violència masclista en l’àmbit domèstic, la violació, l’assetjament sexual incloent la tortura i els abusos soferts per les presoneres polítiques.

    L’ONU dóna caràcter oficial a la data l’any 1999.

    12239753_920527021371802_708703729768734402_n

  • 20N: Vídeo inèdit del desmuntatge de l’estàtua de Franco a València

    Hui fa 40 anys, va desaparèixer del món un dels personatges més sinistres que ha parit la humanitat: Francisco Franco. Res a celebrar!!

    De totes formes, encara queden icones a la península Ibèrica que recorden el dictador, cosa prohibida per la llei de la Memòria històrica.

    A València, aquesta icona, que era l’estàtua eqüestre de Franco a la Plaça del País Valencià, no va desaparèixer fins el 9 de setembre de 1993. Aquesta estàtua està ara ubicada en el claustre de la Capitania General de València.

    Fins a eixe dia, la plaça del País Valencià del Cap i casal estava presidida per l’estàtua del dictador Francisco Franco. Després de diversos intents, inclòs un intent fallat del FRAP, aquell 9 de setembre del 1983 s’executà una de les decisions més complicades de l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado i del regidor del PCE, Pedro Zamora, que encara que estava avalada pels diversos grups municipals (PSOE, PCE i UVD), va ser molt difícil de realitzar.

    L’operació Efeltria (article de Francesc Viadel) va ser prou desastrosa en la seua execució, però al final Franco i el cavall de 1.200 quilos de pes desaparegueren gràcies a l’ajuda de sindicalistes d’UGT i militants del PSPV, segons explica Ricard Pérez Casado a La Veu. Els sindicalistes batejaren l’acció com ‘operació burro i l’haca’.

    El desmuntatge a migdia va estar ple d’incidents per la presència d’un gran nombre d’ultradretans (inclòs un diputat del PP i un exregidor de l’Ajuntament de València i exdirectiu d’EMARSA) i militars que exhibien pistoles. Per altra banda, també estaven els lluitadors per les llibertats i partidaris de la retirada de l’estàtua de Franco.

    La Veu del País Valencià ha tingut accés, de forma casual, a un vídeo que creiem que és inèdit, però que no sabem qui el va realitzar ni produir, per la qual cosa preguem que si algú té referències ens les faça arribar.

    Les imatges van barrejades amb una entrevista a l’exalcalde Ricard Pérez Casado, realitzada pel nostre company, Sergi Tarín.

    Font: Xavier Pérez, La Veu del País Valencià
    Imatge: Desmuntatge de l’estàtua de Franco a València | La Veu del País Valencià

  • El 20N torna a ser antifeixista

    València i Castelló de la Plana convoquen manifestacions antifeixistes

    Manifestació 20N a València
    Feia uns quants anys que la tradicional manifestació antifeixista unitària de València no se celebrava. A la capital del Túria, la principal cita de l’antifeixisme ha sigut sempre el 20N, dia de la mort del dictador Francisco Franco i també de la mort del fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera. L’any passat, una reeixida concentració al barri de Patraix va servir per no perdre la cita i, enguany, els carrers del centre tornaran a escoltar els lemes i les cançons a favor de la diversitat, la igualtat i la solidaritat entre pobles de la mà d’Acció Antifeixista de València i de la Plataforma per la Memòria del País Valencià. A la manifestació, que eixirà des de la Plaça dels Furs -les Torres de Serrans- a les 20h, s’hi han sumat molts altres col·lectius de la ciutat i de les comarques.

    Homenatge als lluitadors

    Una de les característiques de la convocatòria de hui és que s’hi realitzaran homenatges a històrics lluitadors antifeixistes, alhora que es denunciarà la presència de simbologia i nomenclatures feixistes pels carrers de la ciutat. Les entitats convocants han volgut dedicar el cartell a Buenaventura Durruti, un dels dirigents revolucionaris més estimat als Països Catalans i que també morí un 20 de novembre, en circumstàncies no del tot aclarides, mentre es disposava a socórrer Madrid durant el setge de la Guerra Civil.

    Castelló de la Plana també és antifeixista

    Coincidint amb el 20N, les organitzacions antifeixistes de la Plana convoquen també una manifestació, en aquest cas el dissabte més proper. Així, demà, dia 21, les Brigades Antifeixistes (BAF) i Antifeixistes del País Valencià han organitzat unes jornades sota el lema “Feixisme i racisme, instruments del capitalisme”. Les jornades inclouen un dinar popular, una manifestació (19h, plaça de la Independència) i un concert. La convocatòria d’enguany estarà marcada, entre altres coses, pel recent atac feixista patit pel Casal Popular de Vila-real, quan el passat 14 de novembre, un grup d’extrema dreta, armats amb ampolles i pedres, entraren i agrediren els presents i provocaren destrosses en l’espai.

    La primera resposta a l’agressió serà la manifestació d’aquest dissabte. Però, els antifeixistes han assegurat que n’hi haurà més. Amb iniciatives com aquesta i amb un constant treball al llarg de l’any, Castelló de la Plana s’ha convertit en un dels referents de la lluita antifeixista als Països Catalans.

    Font: L’Accent

  • La CUP-CC desmunta el «fals relat» sobre que estan intentant imposar el seu programa polític a Junts pel Sí

    «No estem imposant el nostre programa. Estem garantint que JxS complexi com a mínim el seu programa electoral»

    Reclama a CDC que aclareixi les seves posicions en relació a les relacions amb l’Estat i els ha recordat que «que es van presentar al 27S amb un programa explícitament independentista»

    El grup parlamentari de la CUP-CC ha denunciat avui que s’està creant un fals relat sobre les negociacions amb Junts pel Sí «en que se’ns acusa de voler imposar el nostre programa polític sota un suposat xantatge». La CUP-CC ha recordat que és a la taula de negociacions no amb el seu programa polític, sinó amb un document que recull aspectes que poden ser de consens entre el programa de Junts pel Sí i la CUP-CC. Aquest document anomenat «Fil a l’agulla» va ser publicat divendres passat per tal d’aturar aquest relat fals i interessat.

    La diputada Eulàlia Reguant ha explicat que «El que planteja Junts pel Sí en el seu programa i les que hem plantejat nosaltres no estan tan allunyades, la declaració d’inici del procés estava en el programa electoral de Junts pel Sí, l’inici d’un Procés Constituent també. Per això, no poden ser normals les reaccions d’aquests darrers dies on se’ns acusa de xantatge i de plantejar coses inassumibles».

    Reguant ha recordat que la CUP-CC té un programa anticapitalista que treballa per «la reversibilitat de les retallades, la nacionalització de sectors estratègics, la banca pública, la impugnació i desobediència als dictats de la Troika, i obrir el debat sobre la sortida de l’euro». La diputada ha reblat que «no renunciem a continuar treballar per aquests punts», però ha proposat aquest exercici al país: «si algú es llegeix les bases amb les que estem encarant les converses veurà que res d’això està present, que el que estem plantejant són els mínims per arribar a un acord de bases que garanteixi, des del primer minut que el present i el futur no s’assemblaran al passat».

    La diputada de l’esquerra independentista ha finalitzat la seva intervenció advertint que «no podem acceptar que se’ns digui, com ha passat durant aquests darrers dies, que la CUP-Crida Constituent no cedeix en res, que fa xantatge a Junts pel Sí. És completament fals.»

    Antonio Baños «Estem sent la garantia que es compleixi el programa de Junts pel Sí»

    En la mateixa línia s’ha expressat el president del grup parlamentari Antonio Baños al recordar que «tot el que estem acordant ja ho portava JxS en el seu programa i en el seu full de ruta. No estem imposant el nostre programa. No estem imposant les nostres condicions.» ha assegurat. I ha reblat aquesta qüestió assegurant que «estem sent la garantia que es compleixi el programa de Junts pel Sí».

    Baños també s’ha referit a les declaracions «d’Homs, Mas Collel i altres opinions d’opinadors afins a CDC» que han reobert un debat que des de la CUP s’entenia com a superat «després de la declaració d’inici del procés aprovada el passat 9 de novembre».

    El president del grup ha denunciat que s’està reobrint de nou «la dialèctica entre ruptura (és a dir, la República) i la reforma. O millor dit, un escenari neo-autonomista que situa la negociació amb Madrid de nou en el centre de la vida política catalana».

    Baños ha reclamat a CDC que aclareixi les seves posicions i els ha recordat que «es van presentar al 27S amb un programa explícitament independentista».

    El diputat ha finalitzat la seva intervenció assegurant que «nosaltres també reclamem i col·laborarem a que així sigui, a que es compleixi el full de ruta de JxS on ja es recull la declaració que vam aprovar, i on es recullen mesures de xoc social».

    Gabriela Serra «Disculpin les molèsties, estem construint una República»

    Per la seva banda, la diputada Gabriela Serra ha volgut explicar la gran complexitat de la tasca que té per davant el país. Entonat el lema «disculpin les molèsties, estem construint una República», Serra ha recordat que «el que no s’ha fet i el que s’ha fet malament durant els darrers 40 anys i els darrers 4 no s’arregla en un dia» i ha volgut deixar clar que «l’eradicació de la pobresa i l’exclusió social requereixen d’un amplíssim programa de reconstrucció, a anys vista, i sobretot de voluntat política. Es tracta d’ordir la gran remuntada davant de tanta desigualtat».

    La diputada ha parlat de «la gegantina decepció» que ha provocat «el cràter» de «la corrua de casos de corrupció». «Es requereix de noves bases per a la democràcia que vindrà. Es tracta de posar llums i taquígrafs i fer-li la vida impossible a la corrupció i a la impunitat» ha assegurat.

    Serra ha volgut deixar clar que la CUP no posa en joc el procés «pretén garantir-lo i blindar-lo en tots els aspectes. El futur no es pot assemblar al passat» i ha assegurat que «els qui vam viure i patir la transició, els seus fraus i les seves hipoteques i la reproducció del sistema de poder, sabem molt bé del que parlem».

    «Qualsevol naixement és un procés de gestació. Un procés de gestació on es defineix el caràcter, natura i eixos del futur país. Independència, pobresa zero, prou corrupció és alguna cosa més que un lema» ha conclòs.

    Debat Nacional de la CUP el 29 de novembre

    Finalment Xevi Generó, portaveu del Secretariat Nacional, ha recordat que «tal i com vàrem anunciar des del SN i el grup parlamentari de la CUP-CC hem convocat una jornada de Debat Nacional el proper 29 de novembre per tal de compartir tota la informació entorn a les converses amb JxS i per debatre els diferents escenaris polítics».

    Generó ha explicat que «d’aquesta manera es vol facilitar i apropar el debat a tota la militància de la CUP i de les organitzacions que hi donen suport més enllà del soroll mediàtic.» El portaveu de la CUP ha recordat que en aquesta trobada «no s’hi prendrà cap decisió concreta, ja que l’espai de decisió establert prèviament és una Assemblea Nacional Oberta que es convocarà si hi ha una proposta d’acord».

    Per altra banda, el portaveu també ha anunciat que en el transcurs de la setmana vinent es realitzaran «un seguit d’Assemblees Territorials adreçades a la militància amb membres del SN i la presència de diputades de la CUP-CC» de cara a endreçar el debat de l’organització.

  • La traïció

    Gent que aprecio, gent que admiro, gent amb la qual comparteixo causes més enllà de la de la independència, ha arribat a la conclusió que sense la presidència de Mas el procés s’atura. I d’aquests, els de caràcter més passional acusen d’alta traïció els deu diputats de la CUP; l’única formació independentista que no formava part de la llista anomenada Junts pel Sí però que per ser estrictes s’hauria d’haver anomenat Junts per Mas. Les raons per les quals el nom no era aquest, conjuntament amb les que expliquen que no la liderés i les que fan tancar tants ulls i tapar tantes orelles quan s’esmenta la mala grapa, o la mala bava, amb la qual s’ha governat el nostre país en els darrers anys, o l’extens fangar de corrupció damunt del qual xapotegem, formen part d’aquest enorme misteri que impedeix considerar la possibilitat d’una altra presidència que no sigui la de Mas. Opció que, ja que la formació que més o menys el proposava no va obtenir la majoria suficient, no hauria de ser cap insensatesa.

    Si no fos perquè als amics, als admirats i als còmplices no se’ls retreuen ni els dogmes ni els deliris, diria que deu ser una d’aquestes veritats revelades que tenen totes les religions. Però no ho diré, ja que el que m’he proposat és entendre aquest clam majoritari.

    Entendre per què diuen que en Mas se l’ha jugat en l’aspecte personal, on jo només he vist estratègia política per adaptar-se a la transformació que ha experimentat el catalanisme i conservar lideratges. Entendre que esmentin que ens ha portat fins aquí si jo només he vist ambigüitats calculades, dilacions i ritmes sempre interessats i el que guardo a la memòria és la força d’una societat civil organitzada i diversa empenyent amb una extraordinària vitalitat. Entendre quan em diuen que ha acomplert els compromisos i penso quins jocs permet el llenguatge per acceptar que aquella gran manifestació del 9-N de l’any passat fos el referèndum promès el 2012. Entendre que les hostilitats i les brutalitats dels nostres adversaris l’hagin de fer bo quan a mi em sembla que oferir en safata la possibilitat de parlar de seus embargades i tresorers imputats és la més gran debilitat del procés i l’escut ideal per no parlar de la legitimitat d’un poble per decidir el seu destí. Entendre els que afirmen que sense ell determinats sectors s’allunyarien sense reconèixer que ningú en reclama l’expulsió, ni d’ell ni dels seus, sinó que el que es qüestiona és la idoneïtat del lideratge. Entendre com és que no s’hagin adonat encara que Mas no suma les complicitats que necessitem per ser majoritaris i que forçant la CUP a prendre una infusió de cicuta encara se’n sumaran menys. I entendre les apel·lacions al prestigi exterior mentre repasso el mapa i les institucions internacionals i no veig cap gest esperançador. I finalment, entendre com és possible que es gosi acusar la CUP d’alta traïció sense adonar-se que la veritable traïció és la que ha permès subordinar el somni lluminós i engrescador d’una República Catalana a la salvació d’un partit i l’ambició de qui es vol mantenir en el poder a qualsevol preu.

    Font: article d’Enric Ramionet a El Punt-Avui
    Imatge: El diputat de la CUP , Albert Botran compareix davant els mitjans. | EFE

  • La CUP fa públiques les bases per a un acord polític de futur

    La Candidatura d’Unitat Popular ha decidit fer públic el document «I ara què? Fil a l’agulla». La publicació, de la qual se’n farà una tirada 50.000 exemplars, explica la postura i els plantejaments de la CUP en les negociacions.

    Fil a l’agulla
    Teixint independència, ordint justícia social, recosint democràcies

    El passat de 27 setembre, en un context anòmal i excepcional –excepcional, pel caràcter plebiscitari de les eleccions; anòmal per la reiterada negativa de l’Estat espanyol a celebrar un referèndum democràtic–, 1.966.508 persones van optar pel sí a la independència. Una majoria històrica, el 48,2%, davant el 39,3% obtingut pel bloc del no i un 12,54% que va decidir no posicionar-se. A només 79.667 vots de la majoria absoluta també en vots, però lleials a lectura plebiscitària, la CUP-CC va assumir que en termes plebiscitaris no s’havia guanyat com voldríem –majoria en vots i escons– però que, alhora, la legitimitat democràtica per prosseguir el camí irrenunciable cap a la plena llibertat política i la justícia social esdevenia indiscutible i continuava més que mai, en un context de greu crisi política, socioeconòmica i democràtica.

    Malgrat l’excepcionalitat permanent de l’Estat espanyol –obsedit en negar urnes, impedir l’autodeterminació i blocar la lliure voluntat del nostre poble–, malgrat les anomalies detectades (particularment, les traves al vot exterior) i el missatge barroer de la por emès per tot un sistema de poder –exèrcit, banca, actors internacionals, església, patronals i fins i tot les cúpules del sindicalisme de concertació– el 80% de la societat catalana segueix vindicant avui un referèndum. I amb un 48% de suport social la independència és ja, amb distància i un creixement històric, la primera opció política del país enmig d’un règim en fallida: el que va néixer el 1978 amb la reforma impune del franquisme. Unes eleccions, però, que també van demostrar una altra evidència: que no hi ha més alternativa a la independència que la por, la imposició i la submissió. Més del mateix. És l’oferta del règim.

    El dia després

    L’endemà del 27S, venint de lluny i posant fil a totes les agulles, la CUP-Crida Constituent va arrencar els treballs per garantir el compliment de l’inequívoc mandat democràtic sorgit de les urnes i arrencar i agilitzar l’inici del procés cap a la República Catalana. Ho vam dir aleshores i ho diem avui: la clau de volta era el què, el com i el quan, abans d’abordar un qui que hauria de ser –al nostre criteri i parer– necessàriament coral, col·legiat i mancomunat; un país, ja, de totes i tots. No només ho vam dir sinó que, sobretot, ho vam fer i ens hi vam posar: establint converses bilaterals amb Junts pel Sí, clara guanyadora de les eleccions però amb majoria relativa, i en base a tres eixos fonamentals. Ruptura democràtica (full de ruta cap a la independència amb referèndum inclòs), pla de xoc d’emergència i urgència social i procés constituent popular i no elitista. En aquest triple àmbit –indissociables tots tres– hem estat treballant calladament les darreres setmanes, amb la demanda addicional que la XI Legislatura –la darrera del cicle autonòmic– engegués amb una Declaració Inicial de caràcter inequívoc. Sense cap marxa enrere.

    El present document treballa i socialitza aquest posicionament de la CUP-Crida Constituent per fer irreversible el procés, des d’aquests tres eixos fonamentals que han d’iniciar la plena recuperació de la sobirania política –enfront d’un Estat demofòbic–, la sobirania econòmica –enfront d’uns mercats carronyaires i voraços que multipliquen la desigualtat i la injustícia social– i la sobirania popular –enfront de les elits que durant massa anys han gestionat el país com una finca particular. El que hi trobareu és la proposta amb la que la CUP treballa en les tres taules de diàleg, a fi i efecte d’assolir les bases d’un acord de mínims.

    Cal aclarir, però, de bon començament, que ‘Fil a l’agulla’ no exposa el programa polític de la CUP, que el 27S va triplicar vots i escons i va obtenir els millors resultats de l’esquerra independentista, feminista i anticapitalista. No, no és el programa polític de la unitat popular, ni els màxims programàtics –pels quals seguirem treballant sense renunciar–, sinó els mínims que considerem imprescindibles, com a sòl ètic i polític, per a un acord de bases que garanteixi, des del primer minut, que el present i el futur ja no s’assemblaran al passat. En la complexitat, mai firmem xecs en blanc; a res ni a ningú; ni tan sols a nosaltres mateixos.

    És per aquest motiu que hem decidit editar el present document per explicar directament, per explicar-nos, sobre el posicionament i reflexions aportades des de la CUP-CC. Primer, respecte el sentit i fondària de la Declaració Inicial. Després i de seguida, en cada un dels tres blocs s’exposa sintèticament un breu diagnòstic de la realitat que afrontem, que en motiva la proposta resolutiva necessària. En cada bloc incorporen, finalment, una brevíssima comparativa del que proposem ara i aquí respecte al programa polític de fons de la CUP. Ho fem conscients que allò que diu i fa la CUP-Crida Constituent arriba sovint amb dificultats i entre sorolls –fruit també d’unes construccions mediàtiques que responen sovint a interessos creats–, en un context –vella política– on el debat es redueix de forma simplista, reduccionista i barroera, i des de la fermíssima convicció que l’esquema democràtic que, enmig del sud d’Europa, ha obert el nostre poble és una oportunitat oberta per avançar cap a la plena democràcia política, social, econòmica i cultural.

    Finalment: a les eleccions del 27S ens hi presentàvem amb una síntesi clara per a respondre a la triple crisi nacional, socioeconòmica i democràtica que vivim com a poble i que patim com a classes treballadores. I per això vam condensar-ho en un triple lema que responia a les urgències immediates del moment i que avui reivindiquem més que mai: independència, pobresa zero, prou corrupció. L’esquema de converses exploratòries amb Junts pel Sí en les tres taules de diàleg obertes remet precisament a aquests tres eixos.

    En l’ara i l’aquí, aquest són els fils i les agulles que proposem per reteixir el país.
    Per refer-lo i reconstruir-lo: un ara i un aquí que cal cosir entre totes i tots.
    Per un nou temps polític i social per al nostre poble: per la República que vindrà.

    Independència, Pobresa Zero, Prou Corrupció

    Països Catalans, a 9 de novembre 2011


    Clica a la imatge per accedir a la publicació

  • L’ASM treballarà per construir la República Federal dels Països Catalans

    A mitjà termini l’ASM té com a objectiu la celebració de consultes sobiranistes en els diversos pobles així com la possibilitat de celebrar un referèndum per decidir el futur de l’Arxipèlag

    L’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) ha celebrat aquest dissabte a la Real una reunió per presentar la ponència programàtica que apunta a la construcció d’una república Federal dels Països Catalans. Una setantena de persones, entre membres i simpatitzants, han participat en la trobada, segons la informació apareguda al dBalears

    L’assemblea ha servit per aprovar els pressuposts així com la renovació de diversos membres de la secretaria de l’ASM. En un ambient animat i engrescador també s’han explicats tots els actes i activitats desenvolupades des de l’abril passat, entre les quals hi destaquen les diverses presentacions a diferents pobles.

    El punt central de la reunió ha estat l’explicació de la ponència programàtica de l’ASM. En aquest sentit s’ha apuntat que, a llarg termini, es treballarà per intentar construir la República Federal dels Països Catalans. En aquest sentit, es vol fonamentar un model de país que veu la independència com un mitjà per millorar la situació de l’Arxipèlag.

    h3>Model de país

    Aquest model de país, segons l’entitat, ha de prioritzar la petita i mitjana empresa com a motor del desenvolupament econòmic. També advocarà per la multiculturalitat des del reconeixement del català com a llengua pròpia. Cada illa seguirà el seu camí i es garantirà la plena autonomia.

    A mitjà termini l’ASM té com a objectiu la celebració de consultes sobiranistes en els diversos pobles així com la possibilitat de celebrar un referèndum per decidir el futur de l’Arxipèlag. A curt termini L’ASM vol créixer sectorialment a través de la implantació en els pobles i sobretot a les barriades de Palma. També s’engegaran campanyes informatives i s’intentarà arribar a més actors socials i econòmics.

    Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, present aquests dies a Mallorca, ha destacat que des de Barcelona s’ajudarà a continuar aquest camí, sempre des de l’autonomia, per tal d’arribar a conformar un mateix estat.

    Font: Llibertat.cat
    Imatge: Cristòfol Soler, president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca | Llibertat.cat

Pàgina 20 de 32« Primera...10...1819202122...30...Última »