La CUP suspèn l’acte d’homenatge a Guillem Agulló
L’Assemblea Local de la CUP de Lloret, reunida en sessió telemàtica avui 25 de març, ha decidit la suspensió de l’acte de record i homenatge a la figura de Guillem Agulló
L’acte estava previst de celebrar-se diumenge 12 d’abril a migdia a la Plaça de la Vila. La situació d’alarma sanitària actual provocada per la pandèmia de coronavirus (COVID19), així com l’aprovació per part del congrés de l’estat de l’extensió de les mesures de confinament fins les 0 hores del mateix dia 12, ha estat el motiu pel que s’ha decidit la suspensió de l’acte.
La CUP-PR assistirà al ple del Congrés d’avui
La CUP-PR assistirà al ple del Congrés del dia 25 davant la gravetat de la crisi sanitària i la insuficient resposta del govern espanyol
Tot i les recomanacions de la Generalitat i de la majoria d’experts, i la insistència de la CUP-PR per garantir el dret a la representació, el Congrés no permet que es pugui traslladar el posicionament oral de forma telemàtica. Per això, Mireia Vehí es desplaçarà a la ciutat de Madrid per poder traslladar mesures imprescindibles per front a aquesta crisi, tenint en compte el menysteniment cap al govern de la Generalitat i les demandes necessàries per a la supervivència col·lectiva.
La CUP-PR denuncia la innecessària recentralització de competències, ja que considera que repercuteix negativament cap a la gestió de la crisi sanitària que estem vivint. Alhora, considera que les mesures econòmiques aprovades fins ara pel govern espanyol són insuficients i “deixen desprotegides a les classes populars del país”, ha argumentat Vehí.
Donada aquesta situació de gravetat de la crisi sanitària, així com de recentralització de competències, la CUP-PR considera que és “transcendent per la vida de la ciutadania dels Països Catalans” anar al Congrés a traslladar les mesures que proposen per a sortir d’aquesta crisi “amb les menors baixes possibles”: reforç de la sanitat pública, ús de les instal·lacions de la privada sense contraprestació, nacionalització de les farmacèutiques, prohibició dels acomiadaments, suspensió de pagament de lloguers, d’hipoteques i de crèdits bancaris, impostos a les grans fortunes i altres mesures de redistribució de la riquesa.
Mireia Vehí viatjarà a Madrid sense haver estat en contacte amb cap persona que hagi contret el COVID-19.
Instem el Govern de la Generalitat a adoptar mesures d’urgència
La CUP insta el Govern de la Generalitat a adoptar mesures d’urgència per evitar el col·lapse del sistema sanitari
La CUP davant la situació d’excepcionalitat actual evidencia l’agreujament de les conseqüències d’un model de sanitat de concertació públic-privada. Tanmateix, a partir de la situació que s’està produint aquests dies al sistema sanitari, tant des del punt de vista de les treballadores com de les usuàries, la CUP considera que cal prendre mesures urgents per a afrontar la crisi de la COVID19 i evitar el col·lapse dels sistema sanitari, després que el govern espanyol hagi demostrat la seva incapacitat i negligència.
Atenent les denúncies realitzades directament pel conjunt de professionals de l’àmbit de la salut, que són la primera línia de contenció i resolució de l’epidèmia que estem patint, des de la CUP instem el govern de la Generalitat de Catalunya a l’adopció de les següents mesures d’urgència adreçades a l’àmbit sanitari, que reforcen les “7 propostes immediates davant de la COVID19”:
Garantir el material necessari per a totes les professionals que atenen persones contagiades per la COVID19 o que tenen cura de població de risc: mascaretes, EPIS, guants, solucions hidroalcohòliques i respiradors. A més, el personal amb contacte continu amb pacients amb Covid19 han de rebre material adicional suficient com màscares N95, que són més gruixudes que les màscares quirúrgiques i bloquegen partícules molt més petites, un respirador de purificació d’aire o àrees de biocontenció amb pressió negativa de l’aire i vestits de protecció. També cal garantir la coordinació i equitat en el repartiment de material, la qual no s’està produint ni en la coordinació ni en la distribució.
Possibilitar l’accés a tots els recursos disponibles per permetre proves massives de PCR (la prova per a detectar el coronavirus), amb transparència en els criteris de realització, per evitar protocols que són contraproduents, perquè exposen els professionals al contagi de la malaltia (ara mateix poden ser contacte d’un cas i si estan assimptomàtics es promou que continuïn treballant). Tampoc podem permetre que professionals hagin de romandre als seus domicilis aïllats a l’espera de realitzar la prova, quan hi ha una manca de personal sanitari. Per això el govern de la Generalitat ha de requerir explícitament que el govern espanyol estatalitzi les fàbriques multinacionals que produeixen els reactius necessaris per al PCR, tal com ha fet Alemanya.
Proveir el nombre necessari de llits hospitalaris preparats per atendre malalts de COVID-19, llits d’UCI i una estratègia paral.lela per poder atendre a tota la patologia greu que no és derivada de la COVID19 però que també requereix atenció hospitalària. Caldran dispositius separats per atendre la patologia derivada del coronavirus i la resta de patologies greus.
Controlar de manera 100% pública la indústria farmacèutica per garantir protocols, gratuïtat pel que fa a la recerca i desenvolupament de nous fàrmacs, tractaments i possibles vacunes, ja que segons el Departament de Salut s’estan signant acords de finançament amb laboratoris privats.
Treballar coordinadament amb els diferents representants sindicals presents als diferents centres sanitaris i no sols amb la direcció. Els representants dels treballadors i treballadores són els coneixedors de primera mà de les necessitats i mancances que pateix el conjunt de professionals. És imprescindible que el Departament de Salut faci partícip els representants sindicals a l’hora d’establir el marc i les instruccions de condicions concretes per tal de planificar i prioritzar els recursos materials i humans -centres i establiments públics sanitaris, sociosanitaris i residències geriàtriques, del SISCAT i privats, transport sanitaris, servei d’emergències, servei d’atenció domiciliària, mútues i laboratoris- que han d’estar a disposició amb control 100% públic i sense compensacions.
La CUP dona suport a la candidatura L’Alternativa a les municipals de Perpinyà
La CUP Nacional dona suport a la candidatura L’Alternativa, una candidatura de confluència que concorre a les eleccions municipals de Perpinyà d’aquest proper diumenge 15 de març. Des de la formació anticapitalista es considera important la llavor d’un pol d’esquerres, ecologista i feminista tant a les institucions com als carrers i que planti cara al feixisme al nord dels Països Catalans.
A la candidatura hi formen part persones vingudes de moviments socials i diferents organitzacions i partits de la ciutat de Perpinyà, com és el cas de Marta Serra Serra, professora de secundària vinculada a l’esquerra independentista.
La CUP ajorna la seva activitat política
La CUP considera que és la seva responsabilitat ajornar tota activitat política que requereixi presencialitat de persones de diferents comarques i que augmenti el risc d’expansió del COVID-19
La CUP, com a organització política, considera que és la seva responsabilitat contribuir activament en no facilitar un major impacte poblacional del COVID-19 als Països Catalans que pugui arribar a saturar els serveis assistencials de la sanitat pública de tot el país, un aspecte crític per a l’evolució del COVID al Principat.
Per això, ajorna tota aquella activitat política que requereixi presencialitat de persones de diferents comarques fins nou avís i recomana a les Assemblees locals que tinguin programades activitats properament, que valorin en cada cas si mantenir aquells actes públics programats i que tinguin les característiques comentades anteriorment, en funció de les recomanacións del personal sanitari.
Aprofitem per recordar als diferents governs dels Països Catalans les 7 mesures que des de la CUP exigim que prenguin amb caràcter immediat per protegir millor la salut de la població, amb la perspectiva de classe i gènere que només la sanitat pública pot garantir a dia d’avui.
7 propostes immediates davant del Covid-19
La situació que vivim a nivell social arran del Covid-19, posa de relleu la necessitat de:
- Reforçar el sistema d’Atenció Primària amb un pla de pressupost i recursos necessaris per a poder garantir la universalitat de l’atenció 100% pública necessària. Donar les eines necessàries per resoldre els dubtes i les consultes sobre el Covid-19, en aquest sentit, habilitar, de forma indefinida i sense compensació la gratuïtat de l’atenció telefònica a través del 061.
- Posar a disposició pública la totalitat dels recursos sanitaris: L’administració pública s’ha de reservar el dret d’habilitar per al sistema públic de salut, de forma indefinida i sense compensació, totes les places de sanitat privada que siguin necessàries per a la gestió d’aquesta crisi. Paral·lelament, resulta indispensable la suspensió de la lliure compraventa de material sanitari sensible tal com mascaretes o gel desinfectant i el traspàs de tot l’estoc i producció a mans públiques per a la seva distribució sota criteris d’interès comú i no en base a l’interès privat, que subordina les necessitats a la capacitat adquisitiva.
- Assegurar el manteniment de les cures amb dignitat: En cas que la gestió del virus acabi comportant el tancament de centres destinats al treball de cures tals com els dirigits a l’atenció a la tercera edat o els centres educatius, l’administració pública ha d’impedir que això suposi la desatenció de cap persona depenent. Recursos sociosanitaris privats a disposició de l’administració pública en el mateix sentit que l’anterior.
- Facilitar alternatives a totes les treballadores que vegin afectada la seva normalitat laboral i a les famílies que es vegin afectades si les escoles tanquen o els centres d’atenció a la tercera edat. Garantir que les beques menjador es segueixin donant per assegurar una bona alimentació a tots els alumnes.
- Garantir les condicions laborals d’aquelles persones que es vegin obligades a estar confinades i no fer recaure en les persones treballadores ni el sistema de Salut competències que emanen de situacions excepcionals de prevenció en riscos laborals. Per això, cal revisar les recomanacions signades pel Consell de Relacions Laborals de Catalunya que plantegen el teletreball com a mesura alternativa a la IT o acomiadament.
- Apostar i reforçar l’I+D+I pública de manera immediata.
- Assegurar que amb posterioritat a la crisi no es revertirà l’augment de recursos a l’atenció primària pública ni en general, l’augment de recursos al sistema sanitari 100% públic. I que, per tant, no s’utilitzaran recursos públics per rescatar la sanitat privada.
Carles Riera: «Si l’acció del Govern és de ruptura, la CUP hi pot ser»
El cap de files dels anticapitalistes al Parlament assegura que JxCat i ERC estan “col·laborant” amb el reassentament del règim del 78 i sosté que al partit ha faltat autocrítica pel cas d’Eudald Calvo
Carles Riera (Barcelona, 1960). Camina cap als despatxos de la CUP, a la planta baixa de la cambra, mentre els diputats van deixant l’edifici. La legislatura es va esgotant a marxes forçades, pendent només de la data de les eleccions que esculli el president de la Generalitat, Quim Torra, un cop aprovats els pressupostos. Els anticapitalistes, que en els últims comicis van presentar Riera com a candidat, s’hi presentaran amb un programa de ruptura que permeti acollir els descontents amb l’acció de Govern de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC, que aquesta setmana han tornat a topar públicament.
Riera, en una conversa reposada, desgrana en aquesta entrevista el cas d’agressió masclista que ha comportat l’adeu d’Eudald Calvo de l’alcaldia d’Argentona -ja havia estat expulsat prèviament de la CUP, tot i que no s’havia fet públic-, valora l’acte del Consell per la República a Peprinyà, detalla com ha de ser el nou embat amb l’Estat i revela quines intencions té de cara a repetir -o no- com a candidat a les urnes.
El cas d’Eudald Calvo, ja exalcalde d’Argentona i exmilitant de la CUP, ha centrat part del l’interès informatiu durant la setmana. Aquest episodi d’agressió masclista és una excepció dins la formació o ha passat més vegades?
Malauradament no és l’excepció. L’esquerra independentista en general i la CUP en particular no són una excepció des del punt de vista de masclisme, el patriarcat i les conseqüències que això té en violència masclista.
S’hauria d’haver fet públic el cas, quan va passar?
Som un espai que està lluitant per superar aquesta etapa i poder assolir l’objectiu que realment els nostres espais polítics siguin lliures de masclisme i segurs. Si abans feia autocrítica com a moviment, ara ho faig com a home: els homes de l’esquerra independentista i de la CUP hem de fer autocrítica perquè si encara no hem resolt aquest problema, és perquè els homes no estem fent prou per resoldre’l. Les dones s’han posat al capdavant a l’hora de denunciar i liderar el canvi.
Dit això, la CUP aplica un protocol per prevenir i abordar les violències masclistes. Quan una dona expressa una denúncia, l’escolta i es posa en contacte amb l’home agressor. La prioritat és el reconeixement, la reparació i la seguretat de la víctima. I, tot seguit, abordar una sèrie de mesures amb l’home agressor, que primer ha de passar pel reconeixement de la seva responsabilitat i assumir una sèrie de mesures de caràcter formatiu per tal de poder estar en condicions de no repetir aquest tipus d’agressions. Si aquesta persona assumeix mesures de formació, transformació personal i compromís de no repetició, possiblement no caldrà arribar a determinats extrems. Però depèn de la naturalesa dels fets, si són realment molt greus, podríem arribar a una expulsió.
Dins d’aquest protocol, la CUP té un compromís i una obligació de confidencialitat. La persona agredida sí que és lliure de fer-ne la difusió pública que vulgui, en funció de les seves necessitats, dels seus desitjos i de la seva llibertat. Nosaltres no ho podem fer.
I no creu que ha faltat transparència, en aquest cas?
Des del nostre punt de vista, no. Hem aplicat estrictament el protocol que ens hem donat per tal de resoldre i abordar aquests casos. Cada vegada que ens trobem amb un cas públic, ens adonem de les mancances i de les insuficiències que encara tenim a l’hora de prevenir, abordar i gestionar aquests casos. Els homes de l’esquerra independentista i de la CUP, en aquests moments, encara no tenim una consciència prou assumida de la nostra responsabilitat en aquesta realitat com a reproductors i transmissors del patriarcat i del masclisme en els nostres espais polítics.
Aquests protocols queden dins de l’organització. En quin punt han de fer el salt a la justícia ordinària? Depèn exclusivament de la víctima?
Tot el que fem a la CUP no substitueix ni ha de ser cap impediment pels procediments ordinaris que té preparat el nostre sistema judicial. Per tant, en paral·lel o complementàriament al fet que estigui en marxa el procediment a la CUP, la persona víctima pot decidir tirar endavant amb tots els instruments que la justícia posa al seu favor. Cas que ho decideixi, òbviament les instàncies de la CUP responsables d’aquest tema es posaran a disposició per donar suport i acompanyar-la fins que vulgui.
Ha faltat autocrítica a la CUP, aquesta setmana?
Bé, sí. Ens manca autocrítica perquè, òbviament, no ho estem fent prou bé. Hi ha casos que no s’estan tancant o resolent prou bé. Hi ha persones víctimes que no senten que el seu cas s’hagi abordat prou bé, que no s’hagi generat prou acompanyament. Hem de fer autocrítica, en aquest sentit. Si els homes estiguéssim a l’alçada del que hem de fer, aquestes situacions no es continuarien produint.
A banda del cas de Calvo, la setmana política ha estat molt marcada per la ressaca de l’acte del Consell per la República a Perpinyà, al qual no van assistir com a organització. No pertanyen, tampoc, a l’organisme. Vist en perspectiva, creu que va ser un encert?
Seguim reconeixent Carles Puigdemont com a president legítim, i també reconeixem el rol central que tant ell com el Consell per la República tenen en l’actuació internacional de l’independentisme. La CUP no participa del Consell perquè el seu president continua sent, a la vegada, el cap d’una determinada formació política i electoral. Hi ha un plantejament polític que nosaltres no compartim: pau institucional a Catalunya, i activisme independentista a l’exterior. Creiem que hi ha d’haver conflicte als dos nivells, a l’interior i a l’exterior. Si avancem en el conflicte des de les institucions, ens serà molt més fàcil ser al Consell. A banda, l’acte de va esdevenir un acte preelectoral de l’espai polític de JxCat des del moment que el president Torra anuncia les eleccions.
Hi havia elements que ens haurien animat a participar-hi, com l’aspecte antirepressiu i internacional, o que fos un acte molt important de reivindicació dels Països Catalans. Per aquests motius va anar-hi tanta gent, i ens n’alegrem. Però era, sens dubte, un acte preelectoral de l’espai postconvergent. Per això no hi vam anar oficialment, però en cap moment la CUP va dir a la seva militància que no hi assistís. No hi va haver una representació institucional, però hi va haver molta militància que hi era.
Vist en perspectiva, i havent escoltat els missatges des de l’escenari, creu que va ser un acte electoral?
És veritat que va fer un esforç molt important en el to i el discurs antirepressius, però en el context polític en el qual ens movem, va ser un acte preelectoral de JxCat. Podem participar de la unitat, podem contribuir a la unitat a nivell antirepressiu. Ara bé, si aquesta unitat vol dir construir-la al voltant del pal de paller de JxCat, no hi podem estar d’acord. I menys en un context preelectoral. Si se’ns diu que la unitat independentista passa necessàriament per fer fort l’espai de JxCat, no hi podem participar.
El paper que ha de tenir Puigdemont no ha de ser el de líder de JxCat i, al mateix temps, president del Consell?
La seva opció partidista li afebleix i li limita la seva funció presidencial a l’exili i la presidència del Consell.
També és veritat que és l’únic líder polític capaç de sumar més de 150.000 persones en un míting.
Evidentment. És un factor que hem de reconèixer.
És més important que t’aplaudeixin a Perpinyà o a Cornellà?
Al final, aquesta batalla la guanyarem aquí. Les revolucions de naturalesa nacional, social i democràtica, es guanyen al territori. La dimensió internacional és importantíssima, i arriba un moment que la suma de la batalla nacional i internacional dona la victòria, però la certifiques a casa. Guanyar a Cornellà també és molt important.
Una de les batalles dels últims mesos ha estat en el si de l’independentisme per la resposta a la sentència del Tribunal Suprem. La CUP, el Govern i tot el moviment han estat a l’alçada del moment?
Rotundament no.
A què ho atribueix?
Com a mínim, és la tercera vegada que ens passa, ja va ser així l’1-O i el 3-O del 2017. Cada vegada que la ciutadania ha fet un pas de deu metres, les organitzacions polítiques i institucionals només hem tingut la capacitat de fer-lo de quatre metres. A partir del 14 d’octubre del 2019, amb la sentència del Suprem, torna a passar el mateix. El múscul, la força i la capacitat d’organització social desborda i genera un capital polític, una capacitat de ruptura, de radicalitat, transformació i canvi que després els partits i les institucions no estem a l’alçada per donar-hi una resposta política i institucional.
Els uns, perquè des de la nostra força limitada, des de la minoria i l’oposició, no tenim prou capacitat com per fer valdre els nostres arguments i propostes i no tenim prou força i capacitat per condicionar i transformar la resta de partits i institucions. Hem fet tot el que hem pogut per animar el carrer a la mobilització i a la desobediència civil, hem fet tot el que hem pogut per traslladar això al terreny institucional, però no ens n’hem sortit per convertir-ho en una resposta política. I els partits de la majoria, en un moment determinat, reculen. En lloc de sumar-se a aquest tsunami, a aquesta onada, i surfejar-la per tal de traduir-la en un canvi polític, no ho fan. Són porucs, són conservadors.
La CUP, de cara a les properes eleccions, vol aglutinar el descontentament que s’ha generat. Com ho faran?
Volem aglutinar la protesta, la desobediència que està fortament musculada a la nostra societat. Però en tots els terrenys: en la lluita per la independència i en la lluita pels drets socials. Això implica fer una proposta que, per més que tingui en la CUP un pilar central i un referent fonamental, sigui el més oberta i generosa possible. Una proposta més generosa que mai, més àmplia que mai, des del punt de vista de com articular la seva forma política i electoral. Per tal de tenir prou múscul per activar el carrer -mobilització, desobediència- i també tenir prou força i ser prou decisives a les institucions com per quan arribi el moment poder articular això en una resposta política.
Les institucions tenen prou força per desobeir?
Estem en unes institucions absolutament debilitades. Ens movem en un context repressiu que les ha debilitat encara més. I en les forces que han governat també hi ha hagut una autocensura molt important. No s’han explorat ni explotat els límits del propi marc institucional, i encara molt menys s’ha tingut la voluntat de transgredir-los. Quan els transgredeixes, l’Estat respon agressivament.
Potser és que la repressió ha funcionat.
Evidentment que els partits de Govern, precisament pel fet de ser-ho, han patit la repressió de forma brutal. Quan es rep una repressió tan forta, això requereix anàlisi, readaptació, comprensió del fenomen. Tot el període de l’octubre del 2017, el període del 155 i la repressió ens ha permès prendre mesura de la naturalesa de l’Estat, del context de la Unió Europea (UE) en el qual ens trobem, i per tant això s’ha de traduir en aprenentatge i en intel·ligència política. Inevitablement caldrà fer passes endavant i la naturalesa de l’Estat ens demostra que per fer-les caldran ruptures democràtiques, actes de sobirania, més mobilització i assumir més repressió. Nosaltres volem ser més forts per ser determinants al carrer, al Parlament, al Govern i a les institucions.
Parla de ruptures democràtiques i actes de sobirania. Com es mantenen perquè la repressió no passi per sobre?
Cal una massa crítica social prou àmplia i mobilitzada de manera permanent per sostenir l’embat contra l’Estat. Això s’ha demostrat possible en la nostra societat i es tracta, per tant, de fer créixer-la i organitzar-la millor. La resolució del conflicte arribarà en un diàleg més enllà de l’estat espanyol i Catalunya, possiblement a escala internacional, però per fer possible aquest marc cal desbordar democràticament l’Estat. Això s’ha de fer des de la societat civil organitzada i desobedient, i des de les institucions, que han de plantar cara, tensar la situació i generar conflicte exercint sobirania en tots els àmbits, no només el nacional. Tot plegat provocarà tensió i s’haurà de sostenir, i a vegades caldrà assumir repressió, però això entra en la lògica del conflicte que ens permetria anar amb força a la taula de diàleg internacional amb l’Estat.
Ara com ara, l’Estat té sobre la taula tots els seus instruments repressius i cal posar-nos a la seva alçada des del punt de vista del poder. Ens hem de plantejar el problema de la presa del poder, que és una cosa que no es va plantejar l’any 2017. Hem de tenir la capacitat de disputar el poder a l’Estat per forçar-lo a negociar, i això es farà entrant en una lògica de conflicte. Els actes simbòlics, els pronunciaments retòrics ja estan esgotats. Per més que el Parlament torni a proclamar la independència o el president surti al balcó a proclamar la República, l’endemà ni som independents ni som una república més enllà de l’ànim de la gent. En el camí d’un acord internacional per resoldre el conflicte caldran actes d’unilateralitat que ens donin força i forcin l’Estat.
Hi ha una majoria ciutadania disposada a fer tot això?
Sota condicions molt adverses i precàries, el referèndum de l’1-O va superar el 40%. L’hegemonia des del punt de vista de la mobilització social és evident. El mapa electoral municipal és indiscutible i les majories parlamentàries es repeteixen i tots els estudis diuen que aquesta realitat es consolida. Tenim el múscul democràtic suficient per posar en marxa un nou embat amb l’Estat. Podem deixar-ho tancat i resolt? No ho sé, però tenim força suficient per tornar a engegar un nou cicle en aquest sentit. L’experiència demostra que el moviment creix en el conflicte, tenim una massa crítica suficient per engegar un nou embat i al final haurem de votar sí o no en el marc d’una concertació internacional i aquell dia veurem si som prou o no.
S’ha fet partidisme també amb la desobediència?
S’ha fet partidisme amb tot, fins i tot amb la repressió, amb la presó i amb l’exili. Si anem a casos concrets, era legítim i necessari defensar l’escó i la presidència de Quim Torra. Nosaltres amb això som implacables, malgrat que això pugui suposar repressió a les persones de la mesa del Parlament. De fet, precisament per això ens hem ofert per entrar a la mesa. Fins i tot hem dit que podíem entrar per fer unes accions concretes i després sortir-ne. Creiem que la mesa ha d’assumir, com va fer la presidenta Forcadell, els advertiments del TC i les procediments de la Fiscalia en les propostes de resolució que defensen el dret d’autodeterminació o critiquen la Corona, perquè forma part de la defensa de la dignitat de la institució. Ara bé, tampoc es tracta de desgastar la mesa perquè sí. La desobediència s’ha d’inscriure en una estratègia, s’ha d’organitzar, hi ha d’haver un endemà, un càlcul i una planificació.
Aquesta estratègia de mirada llarga se centra ara en la mesa de diàleg. Vostès són molt crítics i no creuen que tregui resultats.
És mèrit del moviment independentista, que ha aconseguit un mínim canvi de lògica en l’Estat i que es creï un espai de diàleg sota una certa observació internacional. Nosaltres creiem que aquest assoliment, en comparació amb tota la força del moviment independentista, és molt petit i es pot anar més enllà. La taula no anirà més enllà perquè no es donen les condicions perquè així sigui si volem parlar d’autodeterminació, de la fi de la repressió, de l’amnistia i de la recuperació dels drets civils i polítics. Si l’objectiu és aquest, aquesta taula ara no està en condicions. No perquè no ho vulgui la part catalana, sinó perquè la part espanyola no ho vol. I probablement ni pot.
Tot plegat forma part d’una operació de reassentament del règim, de pau institucional, d’enfortiment de l’statu quo i dels marcs polítics i jurídics existents. Hi ha un joc a tres bandes entre Madrid, Barcelona i Catalunya per reforçar el règim. PSOE i Podem permeten algun petit pas que abans no era possible, però de seguida topa amb els límits. No s’està trencant amb el règim. Cal passar de pantalla per parlar d’autodeterminació i per això cal un nou cicle de mobilitzacions, desobediència i conflicte, i per això l’esquerra independentista ha de ser decisiva.
En el millor dels casos, què en pot sortir, d’aquesta taula de diàleg?
Probablement no en surti res de rellevant o central, més enllà del punt on ja s’està: el reconeixement de les dues parts, reconeixement del conflicte i que requereix una solució democràtica, però probablement no es vagi més enllà. Podrà anar més enllà qui vulgui una reforma autonòmica, però crec que això no és el que vol l’independentisme.
És una enganyifa, doncs, com deia Clara Ponsatí?
És una enganyifa si algú es creu que aquesta taula servirà per resoldre el conflicte i assolir l’autodeterminació. Si algú diu que aquesta taula és un marc útil per resoldre el conflicte s’enganya o enganya, o totes dues coses. La taula és una fase del conflicte, l’hem de veure en perspectiva històrica i veient què passa a d’altres llocs. És un petit pas endavant que optimitza el que pot donar l’Estat en aquests moments, que malbarata gran part del potencial del moviment i que es pot convertir en una trampa, perquè pot donar la imatge internacional que anem bé i desactivar la mobilització i fer que es posin per sobre de l’autodeterminació objectius de desenvolupament autonòmic. Aleshores sí seria una enganyifa. Si serveix per constatar que fins aquí hem arribat i que cal una nova passa endavant, un desbordament democràtic, per obligar l’Estat a abordar l’autodeterminació, vol dir que estarem en el camí correcte.
La CUP hi pot ser, en aquesta taula?
El president Torra va oferir a la CUP ser-hi. Sempre dic que quan la CUP hi sigui voldrà dir que anem bé, però la taula té uns límits que nosaltres ja constatem i, amb tot el respecte, no volem col·laborar-hi. No estem en un moment de gran feblesa de l’Estat, sinó de reassentament del règim.
JxCat i ERC hi estan col·laborant?
JxCat i ERC hi estan col·laborant, evidentment. Això també forma part de les fases d’un procés d’aquestes característiques. Nosaltres volem ser clau de volta per aconseguir que la força al carrer es tradueixi en passes endavant més sòlides. Aquest no serà un procés ràpid ni fàcil, ni es podrà fer dins del marc jurídic i polític existent amb algunes transformacions. Serà llarg, difícil i dur, i l’hem de veure amb aquesta perspectiva. Hem d’arrossegar sectors que avui encara no estan prou convençuts, l’independentisme sempre ha de voler sumar i créixer amb gent que vegi que en una república catalana viurem en un marc de més drets socials, civils i polítics, independentment de la seva identitat nacional, cultural o lingüística. Aquest és un gran repte que tenim.
Els comuns, per exemple?
Els comuns i Podem, quan van néixer, volien impugnar i tombar el règim. Ara sembla més aviat que l’apuntalen juntament amb el PSOE i es converteixen en una força reformista. Formen part d’aquest reassentament de l’Estat. Els hem d’arrossegar cap a posicions rupturistes i sobiranistes, demostrant-los que la confiança en què l’Estat i el règim es poden reformar és ingènua.
És viable una estratègia unitària en l’independentisme?
Ara mateix és molt difícil perquè tot està molt condicionat per l’electoralisme. Quan el moviment va per davant, anem ràpid. Quan això no passa i s’imposa el partidisme, tot s’atura. Fins i tot la repressió, que hauria de ser un tema que generés molta unitat, no actua en aquest sentit. Per nosaltres és encara més difícil, perquè també patim la repressió del Govern de la Generalitat. La repressió no només ve de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, també ve de la conselleria d’Interior, i no és fàcil trobar un punt en comú ni tant sols pel tema antirepressiu. Esperem que passades les eleccions tinguem una nova oportunitat, perquè per exercir l’autodeterminació i sostenir-la l’endemà caldrà una estratègia d’unitat independentista, haurem d’haver sumat múscul social i haver reactivat la mobilització i la desobediència civil.
La pluja de retrets de JxCat i ERC fa viable aquesta estratègia unitària?
No hi ajuda gens. Potser soc autoreferencial, però tot això podrà canviar en la mesura que l’esquerra independentista sigui més forta. La unitat independentista que vam viure en la fase anterior es va demostrar útil per fer possible l’1-O, i prou. Des d’aleshores ha estat un despropòsit. Hem aconseguit certs nivells d’unitat antirepressiva i la CUP ha jugat un paper molt important i generós en això, també a l’hora de mantenir aquest espai multilateral amb partits i entitats per arribar a acords. Però des de l’1-O fins ara no s’ha assolit un marc d’unitat independentista que sigui vàlid i útil. El lideratge de JxCat i ERC, i la disputa per aquest lideratge no ens està portant on hem d’anar, i per això cal un tercer actor que aporti contundència en la lluita nacional i per l’autodeterminació i sumi per l’esquerra en la defensa dels drets socials.
Aquest contrapès que vol fer la CUP es pot fer des del Govern o s’ha de fer des de fora?
És aviat per dir-ho, però si del que es tracta és d’una acció de govern de ruptura democràtica amb l’Estat, d’exercici de la sobirania des de les institucions per defensar el dret d’autodeterminació, un Govern que plantegi una política feminista, una defensa dels drets socials i laborals, una educació i la sanitat pública per a tothom, una recuperació dels recursos estratègics i les infraestructures del país, i que lideri les institucions en aquest camí de confrontació per forçar les condicions perquè hi hagi un marc internacional per exercir l’autodeterminació, nosaltres podem estar en el Govern.
Encara que sigui presidit per JxCat?
També podria estar presidit per nosaltres! Si es tracta d’estar en un Govern que dugui a terme polítiques de ruptura democràtica, defensa de drets socials i exercici de l’autodeterminació, nosaltres podem ser-hi. Si es tracta d’estar en un govern per gestionar l’autonomia i la normalitat institucional, no hi ha sentit que l’esquerra independentista hi sigui.
Les eleccions han de ser a la primavera o la tardor?
No sé quan seran les eleccions, però els rumors apunten que seran més cap a la tardor. No se sap mai, perquè depèn de molts factors. Nosaltres estem preparats. No té molt sentit allargar-ho gaire, tot això. Un Govern que es reconeix exhaurit, una situació institucional esgotada i la paradoxa de dir que s’aprovaran els pressupostos i es convocaran eleccions… Això es inversemblant.
Vol repetir com a candidat?
Estic a disposició de la CUP, tant per repetir com per no repetir. En aquests moment, les persones de legislatures anteriors poden repetir i, per tant, jo com a militant estic disposat a continuar i, de la mateixa manera, estic disposat a fer un pas al costat per garantir la renovació. El que decideix la CUP estarà bé. Ho decidirà la militància i ens hi posarem a partir de la segona quinzena de març.
Publicat a Nació Digital per Bernat Surroca i Oriol March | Imatges d’Adrià Costa
El terratrèmol perpinyanès
L’acte de masses del passat dia 29 de febrer a Perpinyà, que ha mobilitzat centenars de milers de persones, continua ferint en la contradicció i, en conseqüència, posant en evidència les posicions de fons dels diferents sectors polítics i socials en relació amb la lluita independentista.
Aquesta gran mobilització, encapçalada pels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, ha representat, en primer lloc, un factor que ha ajudat a dinamitzar l’independentisme en un moment en què l’espanyolisme (l’estatal i el dels partits) s’ha estat esforçant per desmobilitzar el nostre moviment aprofitant la duresa ininterrompuda de la repressió combinada amb la difusió de consignes confusionàries dels sectors més endarrerits. En la perspectiva de la lluita per la República catalana independent i la dinamització promoguda pel Consell per la República, la massa independentista mobilitzada aquests dies ha pogut percebre i concebre l’inici d’un nou full de ruta no subordinat al marc polític espanyol, una forma d’acumulació de forces que, a causa de la seva configuració nova i lliure, ens pot portar a la victòria.
Dins aquesta perspectiva mobilitzadora cal incloure, d’una manera especial, el moviment nacional català a Catalunya Nord que ha anat afermant la seva posició en un acció de gran abast que representa una consolidació de la lluita solidària que havia mostrat una important efervescència pels volts del Referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Per a l’independentisme de Catalunya Nord hi haurà certament un abans i un després d’aquest 29 de febrer. L’èxit d’aquesta data és, sobretot i principalment, un èxit de la militància independentista a la Catalunya del Nord.
Però aquestes no han estat pas les úniques conseqüències immediates perquè les reaccions desesperades de l’espanyolisme (i de sectors de l’independentisme ideològicament espanyolitzats) han mostrat que aquesta gran mobilització queia com un gerro d’aigua freda enmig de tota una tasca de desmobilització que, a l’empara del nou govern espanyol PSOE-Podemos, estava aconseguint tenir encantats i immobilitzats sectors importants del poble català. Sabem, per exemple, que dins l’àmbit polític que es defineix com a independentista, ha provocat concretament reaccions contràries en sectors pròxims a ERC que havien estat difonent la consigna de no assistir a l’acte i que finalment han procurat de minimitzar-ne l’abast, com ho feia també un diari en català, que en reduïa l’assistència a desenes de milers de persones, esborrant així els centenars de milers d’assistents sense cap argumentació o càlcul associat a aquesta idea. La “descarrilada” de la CUP cridant al boicot també ha estat prou significativa, tot i que la posició clara de Poble Lliure, de suport a l’acte i a l’alternativa republicana ha ajudat a clarificar les posicions de l’independentisme d’esquerra.
Allò que “Perpinyà” ha canviat, ha estat així fer evident, davant uns i altres, que hi ha una part mobilitzada de l’independentisme que no té cap intenció de rendir-se ni de fugir d’estudi, i que, a recer de la tasca de construcció de la República catalana, manté intacta la seva voluntat de combat. Ha estat també fer evident la incapacitat de la repressió espanyola sistemàtica per a evitar la mobilització del poble català, que ha mostrat altre cop la seva capacitat aglutinadora sense sucumbir a la repressió. El poder espanyol ha demostrat, en general, la feblesa de la seva estructura legal i legitimadora, que no ha estat capaç d’impedir aquest acte organitzat al si de la Unió Europea i a quatre passes del territori sota la seva sobirania.
El que avui ja sabem, després d’una quinzena d’anys de mobilitzacions populars, és que quan tenen lloc aquesta mena de trasbalsos, com hem vist, dins les estructures tradicionals del partits mal arrelats en l’independentisme, és que ens trobem en una nova conjuntura de dinamització del nostre moviment que no trigarà a desenvolupar-se a remolc d’aquest veritable terratrèmol que ho ha sacsejat tot, altre cop.
Publicat a Llibertat.cat per Carles Castellanos
A per totes!
8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores
Manifest de l’Esquerra independentista amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores | 2020
Un any més, arribem a la jornada de lluita del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, i continuem reivindicant i defensant els nostres drets. Enguany, no podem deslligar la diada de l’actual situació política i econòmica. Els nous governs s’abanderen com a portadors del feminisme, mentre anuncien que no derogaran la reforma laboral, en un context en què ha augmentat la visibilització d’una extrema dreta que avança sense aturador.
Davant l’intent d’institucionalització i cooptació del feminisme per part dels nous governs progressistes, volem expressar els perills que comporta aquesta situació. Cal seguir apuntant a la base del que volem canviar, el sistema capitalista i patriarcal, com a màxim responsable de les desigualtats, explotacions i opressions que patim les dones treballadores. No ens conformem amb petites reformes com posar dones al capdavant de l’exèrcit, la guàrdia civil, de ministerios o l’Ibex 35.
El sistema capitalista, patriarcal i racista en què vivim segueix sent l’eix vertebrador de totes les violències que patim les dones. Tanmateix, la nostra lluita no és una lluita aïllada de la lluita de classes, perquè seguim sotmeses a un sistema que aposta pel màxim benefici d’unes elits i del mercat, en detriment de la vida de la resta.
Els estats espanyol i francès continuen sent estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar la nostra explotació: salaris més baixos, discriminació laboral, més temporalitat en els nostres contractes, habitatge inaccessible, assumpció exclusiva de les cures, etc.
Aquesta violència és l’expressió més visible d’una violència estructural que afecta les condicions materials i afectives de les dones i ens porta cap a una situació de precarietat. La justícia, els cossos policials, el sistema sanitari, el sistema de pensions, els lobbies de poder, les lleis reguladores del dret són altres expressions de violència perpetuades per les mateixes institucions, mentre algunes s’autoanomenen ‘feministes’. Nosaltres tenim clar que per aconseguir una millora de les condicions de vida de totes les dones treballadores dels Països Catalans –i del món– cal avançar cap a una revolució feminista i socialista.
El repte és gran, però també ho són els ànims. La nostra tasca és immensa, hem de feminitzar totes les lluites socials: en defensa de l’habitatge, en defensa dels serveis públics i en defensa de la millora de les condicions laborals. Hem de tenir clar que com a feministes també som antifeixistes i ataquem el feixisme més descarat que ha tornat a treure el cap.
Volem atacar també els valors catòlics i tradicionals que ens envolten i exerceixen violència sobre les dones. Estem preparades. Seguirem lluitant pel dret al propi cos, per unes sexualitats lliures, i contra el model de família tradicional. En definitiva, lluitem contra aquest context de violència masclista que va en augment amb un nombre alarmant de feminicidis des de l’inici del 2020.
Aquests últims anys i aquesta jornada de lluita mostren una capacitat de mobilització immensa, i sabem que és el moment per fer passos endavant, dotar-nos d’objectius i de propostes que canviïn les condicions materials de vida de les dones treballadores i que no buidin de contingut i de radicalitat la proposta feminista. Sabem on som i sabem on anem.
ANEM A TOTES! Per un feminisme que ho canviï tot, caminem cap a un nou horitzó!
Guillem Fuster: “S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual com a Perpinyà”
Entrevista al portaveu de Poble Lliure i membre del Consell per la República · És partidari que la CUP formi part d’un futur govern independentista
Guillem Fuster (Sabadell, 1980) és el portaveu de Poble Lliure i membre del govern del Consell per la República. L’acte de Perpinyà, la concreció de la confrontació amb l’estat espanyol que promou la institució de l’exili, el rumb de la CUP i les relacions amb la seva organització són les principals qüestions de què tractem en aquesta entrevista. Fuster, que és directe i no té por de pronunciar-se en els afers més espinosos, desgrana la feina que creu que s’ha de fer al carrer, a les institucions autonòmiques i al Consell, en coordinació amb un govern de la Generalitat independentista que inclogui la CUP. I demana que dins la formació s’obri el debat de si s’ha d’entrar en un futur govern amb JxCat i ERC.
Com s’ha de donar contingut al ‘preparem-nos’ del president Carles Puigdemont a Perpinyà?
El gran repte del Consell per la República és la concreció del ‘preparem-nos’. Crec que la gent ha entrat en una etapa positiva, després de l’aprenentatge de l’octubre del 2017, de no creure-s’ho tot de manera acrítica. Ara, de manera crítica i constructiva es demana de participar en les decisions que es prenguin en el nou embat amb l’estat i concreció. El ‘preparem-nos’ és definir què vol dir la confrontació amb l’estat espanyol, quins elements de confrontació s’han de crear, què vol dir que ens preparem per a la batalla final tot i saber que no és immediata i que n’hi ha per a estona… Ara ja no és una qüestió de fulls de ruta, sinó d’estratègies compartides. Sobretot, hem de parlar de quines estructures i quines eines creem per tal que la confrontació es pugui fer de manera durable en el temps i que facin que la negociació política amb l’estat espanyol tingui uns paràmetres molt diferents dels que té ara. La xarxa interior dels consells locals és molt important, hi ha representada tota la pluralitat del moviment, i el Consell ha de ser l’òrgan de coordinació i direcció estratègica. La gent ha de poder confiar-hi, som el govern a l’exili i no som la direcció de cap espai polític que utilitzarà cap d’aquestes eines en pro de la reformulació del seu espai polític.
Què us va semblar el discurs de la consellera Clara Ponsatí?
Va expressar un sentiment ampli en l’independentisme popular, que no pot haver-hi cap mena de negociació política sense confrontació. No es pot no reconèixer el que van fer els joves a Urquinaona. Hi ha hagut moltes cares diferents en el mapa de la confrontació, i la Clara va resumir aquella mítica frase de Pedrolo: ‘Als oprimits no se’ls pot demanar paciència.’ Ho compartim en bona part. No pots arribar a una taula de negociació sense que el govern espanyol es vegi obligat a cedir en res.
Hi ha qui diu que, per una banda, Ponsatí té aquest discurs, però comparteix espai amb JxCat. Buch i els Mossos van reprimir els joves d’Urquinaona.
Ells i les seves contradiccions. Se’ls ho hauria de preguntar. La Clara ha compartit espai circumstancialment amb JxCat, no es pot no reconèixer-li que és una de les persones que té més clar el lliurepensament. És JxCat qui ha de clarificar les seves contradiccions. Ha de sortir del foc d’encenalls del simbolisme i la retòrica i donar resposta a les contradiccions que tenen les seves pròpies conselleries. El Departament d’Interior és lamentable i patètic. L’altre dia, les imatges dels Mossos al desnonament del bloc Llavors eren iguals que les de la policia espanyola l’1-O. També en altres conselleries, com la de Cultura, hi ha hagut inacció i un paper galdós de la consellera parlant francès en un acte a Perpinyà.
Al Consell per la República li ha costat molt arrencar.
Moltíssim. Hem passat per un moment de dol i xoc emocional aquests últims dos anys i calia ressituar-se. També ha costat passar la pantalla de dir que és l’organisme estratègic i representatiu de les principals forces polítiques del republicanisme, però que si no hi són totes representades o no se’l senten igual, això no ha d’impedir que el Consell es desplegui. El Consell ha de demostrar, com va fer a Perpinyà i ha fet amb els consells locals, que és una eina útil en la nova etapa de confrontació. Ara engega perquè la gent comença a percebre que hi ha alguna cosa més, més enllà del simbolisme de l’exili.
Hi ha hagut un intent de marginació del Consell per la República, o de reduir-lo a un sol espai de l’independentisme? ERC n’ha estat molt renuent, i la CUP ni tan sols s’hi ha implicat.
Cal recordar a tothom que el Consell és un acord de govern entre JxCat i ERC. Es va fer la reflexió que l’octubre del 2017 s’havia demostrat que una institució autonòmica sota la legislació de l’estat no estava preparada per a la confrontació amb l’estat. S’han de crear noves eines, i això és el Consell per la República, que s’havia de coordinar amb el govern de la Generalitat. Des del minut u hi ha qui ha volgut que el Consell es convertís en un simbolisme de l’exili. L’1-O vam començar un procés d’autodeterminació que no hem acabat. És el minut zero de la confrontació. Hi ha hagut un intent de marginació, però hi ha molta gent implicada de tots els sectors de l’independentisme que ho han fet expressament perquè el Consell no servís com a element de direcció unitària. Però a poc a poc es demostra que això cau pel seu propi pes.
La confrontació pot ser una via paral·lela a la taula de negociació entre els governs? Dóna més força a la delegació catalana?
La primera reflexió que cal fer és què entenem com a confrontació democràtica amb l’estat espanyol. Hem de partir de la base que ha de representar i ha de voler dir un element que li generi un desgast a l’estat i que es vegi obligat a negociar en diferents paràmetres una sortida política al conflicte. Cal fer-se la pregunta inversa. Per què arribem a una taula de diàleg sense abans haver arribat a un acord en el conjunt de l’independentisme sobre què volem negociar i quines condicions posem a l’estat espanyol? No trec legitimitat a la taula, parlar amb l’enemic és obligatori en qualsevol procés de resolució dels conflictes. Ara bé, a canvi d’una investidura i de res més ens asseiem a una taula de diàleg? Hi ha qui critica aquesta investidura i la taula, però després vol ser-hi? Hem de veure aquest numeret? No hem debatut quins elements de negociació hem de portar a la taula amb l’estat ni si ara era oportú o no.
La xarxa de control del territori la faran els consells locals?
Hi ha dues línies. La confrontació democràtica amb l’estat no és contradictòria amb qualsevol altra estratègia, com eixamplar la base. No havíem estat mai tants, però tampoc havíem estat amb tanta predisposició per a ser més. Sí que demano que es concreti això d’eixamplar la base. Al nostre entendre, vol dir gestionar les institucions públiques i fer polítiques en què el conjunt de la societat vegi que es cobreixen les seves necessitats, i que el projecte polític ho fa.
Ho ha fet, això, el govern de la Generalitat, aquests últims dos anys?
No, no ho ha fet. No s’han fet polítiques públiques agosarades. S’ha de poder dir i s’ha de poder criticar, encara que sigui un govern independentista. Què s’ha fet en matèria cultural? Què s’ha fet pels autònoms? S’han solucionat els problemes que té l’ensenyament? Crec que no. Per tant, tenim un problema. La construcció republicana ha de defugir el simbolisme i fer polítiques públiques que facin que siguem més forts.
Tornem al control del territori i els consells locals.
Els consells locals han de crear aquesta xarxa. Hi ha comarques que tenen una hegemonia aclaparadora on només caldria abaixar la bandera espanyola i indicar a la Guàrdia Civil per on sortir cap a la carretera. En algunes altres hi ha una majoria social més dèbil. Allà on l’independentisme és hegemònic és més fàcil el control efectiu del territori, bé amb l’administració més propera, bé amb un seguit d’estructures que comencin a treballar de seguida. En alguns altres llocs és més complicat, i potser val més parlar-hi del debat constituent i que la gent vegi que les polítiques públiques que proposen tinguin resultats. També pot haver-hi paràmetres de control efectiu del territori amb mesures tan simples com la desconnexió econòmica gradual de l’estat, o constituir zones alliberades del feixisme, el racisme i la xenofòbia i de qualsevol mena d’agressió masclista. Els consells locals han de saber adaptar-se en cada moment per a dur-ho a terme, d’una manera pública però també discreta i semiclandestina. Si volem passar de la revolució dels somriures a la dels clavells, s’han de crear aquestes estructures. Només poden ser paral·leles i pròpies, de caràcter popular i democràtic.
Un dels punts en què insisteix ERC és a eixamplar la base, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Sí, és clar. S’ha de fer de manera clara. Jo sóc de Sabadell i treballo a Barcelona. Però només hi ha gent treballadora i de classes populars a l’àrea metropolitana? La majoria del teixit productiu és a les comarques, i desgraciadament l’àrea metropolitana absorbeix tan sols un seguit de sectors terciaris i de serveis, la majoria precaritzats. El concepte del treballador és molt més ampli. El treballador parla català a Berga, Olot i Lleida, perquè allà també hi ha indústria, i a l’àrea metropolitana. I castellà, amazic i les tres-centes llengües amb què convivim. El ‘som un sol poble’ és el conjunt, no solament a l’àrea metropolitana. La base l’has d’eixamplar al conjunt del territori. S’ha de fer amb polítiques públiques i sense renunciar a eines de cohesió social, com la llengua. És indignant i perillosíssim la manera com es posa en dubte el català. A més, que jo sàpiga Tarragona també té una àrea metropolitana. I València. I Palma. I Perpinyà. Per tant, cal créixer a tot arreu, però no provoquem una exclusió per comarques. Aquesta dicotomia és mentida. S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual que a Perpinyà.
Quin paper ha de tenir-hi, la CUP, en aquest procés?
La CUP ha de fer de manera urgent una profunda reflexió política i estratègica per determinar quina ha de ser la seva futura aposta guanyadora. No tan sols en el cicle electoral vinent, sinó també al carrer i en la creació d’aquestes estructures de confrontació. Això la CUP tota sola, com és concebuda ara mateix, no ho pot fer. La CUP s’ha d’obrir a sectors de la població de caràcter rupturista que se sentin identificats en un projecte ampli d’unitat popular. Des de gent progressista i diversa, socialdemòcrata d’esquerres, fins a gent que beu de la radicalitat d’esquerres i que s’ha acostat a la independència nacional a partir del Primer d’Octubre. La CUP ha de poder ser aquesta casa comuna, un nou espai polític que presenti una alternativa. La principal contradicció que sempre ha tingut un militant d’esquerres és voler governar, prendre el poder. La CUP vol fer-ho o no? Creiem que és obligat de fer-ho.
La CUP ha d’entrar al pròxim govern de la Generalitat?
La CUP ha de voler sempre, com a organització d’esquerres, governar. Sempre. Els que ens considerem d’esquerres i venim d’una tradició marxista sempre hem de voler governar. No per al repartiment de carteres, sinó per a incidir en la transformació social. Si no, què hem fet en l’àmbit municipal en molts ajuntaments i consells comarcals? S’ha d’estudiar, a més, amb quins mínims i quins màxims vol governar, i amb quin programa. Hem de ser capaços de fer-ho i jugar en aquesta primera divisió. Si no, sempre ens arraconaran al córner. O, pitjor encara, ens faran ser aquella mena d’ultres expulsats del camp que són en un bar mirant el partit amb una cervesa a la mà dient als jugadors què han de fer. La CUP n’ha de sortir immediatament, d’aquí. I d’una altra banda, no podem ser estigmatitzats sempre, dient-nos que no volem participar en les negociacions i el diàleg. La CUP no ho ha dit mai, això, ha deixat clar quins han de ser els paràmetres de la negociació política. Recordo la diputada Vehí dient que en els paràmetres actuals la CUP no hi està d’acord, però que cal intentar-ho. Ho compartim. Hem de ser valents a l’hora d’agafar tot un seguit de responsabilitats.
Si no hi ha un canvi de rumb en aquest sentit, Poble Lliure es proposa de deixar de donar suport a la CUP a les eleccions vinents?
No ho tenim damunt la taula. Ara és molt més important insistir i instar la CUP a proposar aquests debats. De moment, no hi són. I de moment no podem prendre cap decisió sobre què farem. Però cal tenir en compte que la CUP, com les altres organitzacions polítiques i Poble Lliure, són eines. Aquestes eines han de ser útils al conjunt de la població. Si deixen de ser-ho, o reflexionem i canviem o anem cap a una cosa nova.
Que Poble Lliure es desmarqués de la CUP el 28-A i contribuís a la candidatura Front Republicà va suscitar molta tensió?
Segur. Quan prens una decisió amb la qual els òrgans de direcció no estan d’acord es crea tensió.
Va haver-hi un perill de ruptura?
No, hi vam treballar de tal manera que no hi fos. Volíem fer dues reflexions molt clares. La primera, que la CUP ha de jugar en tots els espais electorals i polítics. I la segona, que Poble Lliure com a organització té algunes propostes polítiques diferents de la CUP. Si la CUP o altres agents de l’esquerra independentista no volen ser en espais que nosaltres considerem necessaris, nosaltres hi serem. Això vam fer el 28-A, ho hem fet amb el Consell i ho vam fer amb l’ANC al principi.
Va haver-hi debat intern sobre si s’havia d’assistir a Perpinyà o no?
La CUP no va obrir un debat seriós sobre si calia ser a Perpinyà o no. Va ser una errada grossa. Al final, la qüestió és que, tant si és el Consell com si són unes altres eines, som del parer que per a criticar-ho cal ser-hi. Un cop hi ets, treballes, veus les contradiccions i les línies vermelles, pots apartar-te’n i criticar-ho. Al final, les eines són eines. El Consell ho és, com ho és la CUP i les altres organitzacions.
A l’acte van tenir-hi veu els presos polítics i els exiliats. També els CDR i Valtònyc. Us va saber greu que Anna Gabriel no hi participés?
Em va saber greu. No li retrauré i li ho respectaré, que quedi clar. Però em va saber greu que manqués una veu de la repressió. Una veu que és molt especial, que representa un determinat espai polític. Alhora, és una veu que havia de complementar les altres veus.
De què han de servir les eleccions vinents?
Han de servir per a mantenir i ampliar l’independentisme, el famós 50%. Però també per a continuar vertebrant les majories independentistes. I cal gestionar aquesta majoria. Se sortirà del simbolisme i la retòrica? En sortirà un govern en què cada conseller anirà per on voldrà, segons el seu color polític, sense coordinació? D’això han de servir les eleccions, i tots els agents de l’independentisme hi han d’anar amb aquesta voluntat ferma. Durant el cicle electoral tothom s’apunyalarà, però no han de servir perquè la gent tingui por i dubtes sobre si a la Generalitat tornarà a haver-hi governs com el que hi ha a la Diputació de Barcelona o governs que va haver-hi anteriorment amb els socialistes. I no podem perdre sempre el temps i l’esme esperant la posició dels comuns en l’àmbit nacional.
Tot plegat s’ha de dirigir a un nou referèndum d’autodeterminació?
Crec que no necessàriament. Depèn fins on arribem amb la confrontació amb l’estat espanyol. Què hauria passat si el 3 d’octubre s’hagués allargat una setmana? Què hauria passat si la reacció postsentència d’Urquinaona, les Marxes per la Llibertat, les detencions… s’hagués allargat en el temps? A escala internacional, érem un punt vermell de conflicte. Potser s’hauria pogut reclamar a l’estat espanyol que negociés una solució?
La desmobilització la va originar el govern?
Crec que sí. Es va desmobilitzar perquè el govern i els Mossos van participar en la repressió de les mobilitzacions postsentència. El govern i algunes forces polítiques ens van voler fer creure que era molt més greu cremar un contenidor que mantenir una persona a la presó. És un dels actes més cruels i vergonyosos que ha viscut el nostre país. Són fets incomparables. I, alhora, a la gent tampoc no li pots demanar paciència. A la generació de joves que van sortir al carrer, que tenien al cap la repressió de l’1-O i posterior, l’equipares a una mena de monstre violent i pseudo-terrorista? Això és no voler entendre les diverses expressions que tot conflicte polític té en les fases diverses. És evident que la solució òptima és un referèndum acordat. L’1-O és l’inici del nostre procés d’autodeterminació i no hi podem renunciar. Si no es va acabar, és per la reacció de l’estat espanyol. Volem que l’estat reconegui que l’1-O és l’inici del procés, hi ha d’haver un reconeixement explícit. Si no, costarà molt de dir a la gent que torni al carrer. Cal decidir, si més no, uns determinats objectius i tornar al carrer i jugar-nos la pell com ens la vam jugar. No tan sols a Urquinaona, sinó també a l’aeroport, a la Jonquera i on sigui. Hi ha centenars de persones que reben citacions de la Guàrdia Civil i no donem una resposta a l’altura del patiment de la gent. Aquest és el principal problema que tenim.
La societat està preparada per a aguantar més d’una setmana mobilitzada al carrer i la probable violència de l’estat?
La pugna amb l’estat no és tan sols sortir al carrer com hem fet, sinó que la gent es demani fins on està disposada a arribar. Els sacrificis que va comentar en Toni Comín. Algú pot dir que el màxim que pot fer és donar-se de baixa de totes les empreses de l’Íbex 35, ella i el seu entorn. Doncs fem-ho, és un desgast que provoques a l’estat, per petit que sigui. Algú pot decidir de participar en el seu consell local per tal de treballar l’hegemonia al territori. I algú altre pot estar disposat a sortir al carrer tants dies com calgui. Però aquesta pregunta a la gent no es pot fer si no tenim una proposta política que respongui a això, que sàpiga adaptar-se a la realitat social del nostre país i que no exclogui cap mena d’estratègia de l’independentisme.
L’independentisme va topar amb la paret després de l’1-O. No es va sostenir el torcebraç.
Vam topar amb la paret o no teníem l’escala per a superar-la. La qüestió és construir-la. La institucionalitat republicana i les majories independentistes que gestionin les administracions autonòmiques s’han de coordinar, construir i tenir clar fins a quins límits poden arribar. Hem de fer l’escala entre tots. No podem començar a construir l’escala i que algú la trenqui, caiguis i t’hagis de tornar a aixecar. Fins que aquests elements no els tinguem clars, aquesta escala no la podem començar a construir. Ara, també crec que la gent ha desconnectat molt de certs debats i l’escala ja es va tornant a construir. L’única cosa que volem és que no sigui una escaleta, si no que es connecti amb unes altres per a fer-ne una de gran i poder saltar la paret. Hem de tenir molt clar que no podem menystenir la força de la nostra gent. Ara no es tracta d’esperar una consigna de palau des de la plaça de Sant Jaume, sinó de dir a palau des de la plaça quin és el camí que s’ha d’emprendre.
Aquesta setmana s’ha fet públic que la CUP va expulsar el que era batlle d’Argentona, Eudald Calvo, a final de l’any passat, per un cas d’agressions masclistes. Però Poble Lliure no va expulsar-lo fins el mateix dia que es va fer públic. La CUP no va informar Poble Lliure de l’expulsió de Calvo com a militant?
Sí. Hi ha hagut un problema de comunicació. Però no ha estat solament de la CUP, sinó que hi ha hagut diversos elements. Tampoc ell no va informar dels procediments que se seguien. Nosaltres vam prendre la decisió perquè era urgent i s’havia d’acomplir. I fem autocrítica, no vam fer-ho quan tocava perquè no en teníem tota la informació. Per molt que ell hagi assumit els fets, creiem que no n’hi ha prou. Són prou greus i el conjunt del país, no únicament l’esquerra independentista, té un problema molt greu amb aquesta situació. S’ha de posar sobre la taula si els protocols [ací el de la CUP] que s’han fet servir fins ara són els òptims, els oportuns i els que realment s’han d’aplicar per resoldre aquesta xacra que vivim. A partir d’aquí, sóc el màxim defensor de la decisió que va prendre la CUP i de la que ha pres Poble Lliure. S’ha d’avançar i no se n’ha de deixar passar ni una.
Entrevista publicada a Vilaweb per Roger Graells | Imatges de’Albert Salamé
Feminisme sense rebaixes
El feminisme liberal rebaixa les demandes del feminisme transformador i, en comptes de posar la vida al centre, hi posa el poder
Fa un parell d’anys que el feminisme ha aconseguit desbordar els carrers –fer-los realment nostres– i situar el seu discurs a l’agenda política i mediàtica. Així ho hem vist amb les vagues feministes, que han estat les més massives de la història no només als Països Catalans, sinó també a molts indrets del món. I és que el feminisme sempre ha estat un moviment actiu i en transformació, perquè és i ha de seguir sent un moviment constant i infinit.
El risc, però, és que aquesta nova força d’activisme feminista que estem vivint conviu –de manera susceptible– amb el feminisme liberal que es vol establir des de les institucions, tancant per dalt el que moltes vam obrir des de baix. Un feminisme que, en lloc de ser la solució a les desigualtats que patim les dones, és part del problema i que té com a màxima expressió el “gobierno progressista del estado” amb la creació del ministeri d’Igualtat. Un ministeri que, lluny de voler abordar d’arrel la desigualtat de gènere, utilitza el feminisme com un element discursiu per tal de legitimar una proposta política de tancament del règim després d’un moment en què un sector molt ampli de la societat ha situat una crisi de legitimitat de l’estat.
És aquell feminisme que assenyala els privilegis dels homes i els vol igual per a les dones, i que centra la seva lluita en els diners i el mercat i no a parlar senzillament de vida. El feminisme liberal rebaixa les demandes del feminisme transformador i, en comptes de posar la vida al centre, hi posa el poder, com hem vist recentment: ara la màxima autoritat de la guardia civil o del CNI –instruments repressors– són dones. És aquell que, sense anar més lluny, empodera les dones amb poder adquisitiu a ocupar llocs de responsabilitat a les seves empreses a canvi que dones migrades els facin les tasques de la llar i tinguin cura dels seus fills i filles, mentre elles trenquen el sostre de vidre.
Davant d’aquest model –erroni– de feminisme, nosaltres defensem i militem en el feminisme que va a l’arrel del problema, de classe i transformador. Ja ho deia Angela Davis “El feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones” i en aquesta línia s’haurien d’emmarcar les lluites i reivindicacions.
Ara, doncs, que hi ha una nova força d’activisme feminista, és un bon moment per explicar –sense rebaixes– perquè les feministes hem de triar el camí de la vaga, la mobilització i la lluita aquest pròxim 8 de març, per fer les lluites compartides i socialitzar de manera explícita unes demandes que moltes entenem com a imprescindibles.
Per què una vaga? Sobretot per demostrar l’enorme potencial polític de la nostra força com a dones. Però també per reivindicar els drets que encara ens són negats, i per assenyalar i denunciar totes les realitats que no es volen veure però que hi son, i que generalment tenen rostre de dona. I perquè una vaga és una eina transformadora i de lluita pròpia de la classe treballadora i de les classes populars, que obre moltes finestres davant d’una realitat estancada.
Davant de la incapacitat dels governs de torn d’avançar cap a la millora de les condicions de vida de les dones treballadores –per molt feministes que s’autoanomenin–, enguany les feministes hem assajat noves formes d’organització i coordinació que s’allunyen de la unitat interclassista i del feminisme institucional i liberal. Unes noves formes d’organització que responen a les necessitats socials i territorials i que es materialitzen a través d’un espai de coordinació del feminisme anticapitalista dels Països Catalans i que tenen com a objectiu fer del 8 de març una diada de lluita i combativa, que fugi de les expressions festives buides de contingut i que posi sobre la taula que cal destruir el capitalisme patriarcal i racista amb tots els seus mecanismes d’explotació i opressió, com l’augment del feixisme, masclisme i racisme.
Un dels eixos centrals d’aquesta nova força d’activisme feminista és la voluntat per assenyalar les desigualtats estructurals existents i no naturalitzar-les, és assenyalar els privilegis dels homes per anar més enllà de la igualtat i és assenyalar els culpables que les dones siguem més pobres. Veiem, per exemple, a les manifestacions massives dels darrers 8 de març, com moltes noies i dones de totes les edats surten al carrer amb lemes vivencials com “de tornada a casa volem ser lliures i no valentes”, “sense les cures la vida es para”, “somos el grito de las que ya no tienen voz” o “disculpeu les molèsties, ens estan assassinant”. Tots, lemes que reflecteixen com les dones diem prou a tant masclisme quotidià.
D’altra banda, també veiem com s’han iniciat moltes campanyes a les xarxes socials que col·lectivitzen realitats; #metoo, #ensvolemvives, #niunamés… Totes, campanyes d’arrel anònima que evidencien que, malgrat que la societat camina cap a l’individualisme, aquesta nova força feminista posa la lluita col·lectiva al centre, des del comú i per a totes, per pensar i treballar per una societat transformada d’arrel. Una oportunitat per organitzar la ràbia, fer sentir la nostra veu i teixir la resistència i autodefensa feminista.
Al cap i a la fi, ser feminista –sense rebaixes– és assenyalar els feminicidis i dir prou, que ens volem vives i que no hi pot haver impunitat per als agressors masclistes. Cap dona més ha de patir agressions, assetjament, violacions o ser assassinada per un home. És posar sobre la taula que les dones cobrem un 24% menys que els homes en l’àmbit laboral i un 40% menys en les pensions. És a dir, que les dones som el 70% de les persones en situació de pobresa. El feminisme sense rebaixes és defensar uns serveis públics universals i de qualitat, és aturar desnonaments, és defensar el tancament dels CIES i el drets de les persones migrades. És plantar cara al feixisme. És estimar i follar com vulguem i amb qui vulguem. Decidir envers el nostre propi cos des del dret a un avortament lliure i gratuït. És lluitar contra la mercantilització dels nostres cossos. És avançar cap a una millora de les condicions materials de vida de les dones.
Ser feminista sense rebaixes és fer del feminisme una eina per canviar-ho tot. És –en definitiva– parlar de vida i lluitar per viure dignament. Què hi pot haver més important que això?