25A Prenem la paraula: Pel País Valencià, pels Països Catalans!
Enguany commemorem que fa 311 anys que resistim a la ocupació i opressió de l’Estat espanyol.
Un Estat que segueix avançant en la repressió del moviment popular i de tota forma de lluita que qüestione els seus fonaments i ho fa per tots els mitjans de que disposa: l’anul·lació de diverses lleis valencianes per part del Tribunal Constitucional (TC), l’empresonament de noves preses polítiques, la brutal violència policial de l’1 d’Octubre en resposta a l’exercici desobedient del dret a l’autodeterminació, els atacs reiterats cap a la nostra llengua o les agressions del 9 d’Octubre per part de feixistes a qui l’estat sempre ha donat impunitat en són alguns exemples.
Per altra banda segueix augmentant el pes de l’explotació capitalista sobre les treballadores. L’Estat espanyol continua aplicant el paradigma neoliberal provinent de la Unió Europea. Un paradigma establert en base a uns criteris d’eficiència econòmica per al benefici de les classes dominants i no amb uns criteris de qualitat de vida per a la classe treballadora. No sols això, sinó que aquest mateix paradigma neoliberal s’esforça en afiançar la dominació patriarcal sobre les dones treballadores, que estem sotmeses a tota una sèrie de violències econòmiques i socials, alimentades també pels poders fàctics de l’Estat.
I és que d’això va el Règim del 78. La Constitució del 78 no és més que el marc jurídic que necessitava la burgesia per a fer un llavat de cara a l’Estat espanyol, hereu de la reforma franquista. Per això van negar el dret a les autonomies a confederar-se, per això existeix l’article 155, per això l’exèrcit espanyol “tiene como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. I amb el sistema de les autonomies l’Estat sols va pretendre llevar-se de damunt la problemàtica de la qüestió nacional, pel perill que suposava la seua creixent reivindicació social.
Suposadament enfrontats a aquest model d’Estat trobem els governs del canvi, que proposen un replantejament de les autonomies, al·ludint a problemàtiques com la qüestió de l’infrafinançament per a justificar la seua acció política, que òbviament es troba limitada per les seues pròpies contradiccions i la seua obediència al marc constitucional espanyol. Ho veiem en fets com la seua postura respecte al referèndum de l’1 d’octubre i el premi a la convivència entregat a Societat Civil Catalana, una plataforma que empara el feixisme; el manteniment del monocultiu turístic com a model econòmic; o l’acceptació silenciosa de les impugnacions per part del TC dels Decrets de Plurilingüisme o de Sanitat Universal. Però tot i això el govern autonòmic tracta de fer de la qüestió de l’infrafinançament la seua bandera de reivindicació amb la qual consolidar el seu projecte polític, externalitzant la responsabilitat de no estar millorant la vida de les classes populars valencianes.
Però ni el centralisme del règim ni l’autonomisme dels governs del canvi són la via per a l’alliberament dels Països Catalans. No podem deixa-nos enganyar amb que la misèria que patim el poble treballador es pot solucionar simplement demanant a l’Estat que ens done un tros més gran del pastís. El vertader problema que patim les classes populars dels Països Catalans no és si a l’Estat governen uns o altres sinó que el problema és el propi Estat espanyol, un Estat profundament antidemocràtic que no és més que l’eina de les classes dominants per reprimir la classe treballadora i les nacions oprimides.
L’Esquerra Independentista no proposem cap programa d’una nova reforma, com ja es va fer amb el sistema franquista. El nostre és un programa de ruptura, el programa de construcció de la Unitat Popular als Països Catalans; la creació del contrapoder popular treballant colze a colze amb les assemblees de barris i pobles, amb les associacions culturals, amb les assemblees feministes, generant projectes autogestionats, alliberant espais, potenciant el sindicalisme de classe, les violències masclistes, recuperant sobiranies, defensant la nostra llengua, exigint una educació pública i popular i un llarg etcètera de lluites que conformen el moviment popular. Per açò també plantem cara dia a dia al feixisme impune als carrers, recordant amb ràbia i lluita els 25 anys de l’assassinat d’en Guillem Agulló.
Tot açò passa inevitablement per la ruptura amb l’Estat espanyol i la construcció dels Països Catalans, que lluny d’altres projectes opressors o reformistes és l’únic possible marc d’alliberament per al País Valencià i la resta dels Països Catalans i que mitjançant la Unitat Popular garanteix la construcció de la independència, el socialisme i el feminisme.
Davant la repressió, l’empobriment generalitzat, l’autonomisme i el centralisme, prenem la paraula:
PEL PAÍS VALENCIÀ, PELS PAÏSOS CATALANS!
L’informe policial sobre els CDR assenyala 22 persones en base a tuits i articles periodístics
El document, elaborat per la Guàrdia Civil i entregat al jutge Pablo Llarena, detalla els noms dels “responsables” dels Comitès i dedica un ampli apartat a la xarxa En Peu de Pau, creada per garantir el caràcter pacífic de les mobilitzacions
L’informe s’estava gestant feia mesos, encara que no ho sembli. La Guàrdia Civil ha estat “investigant” els Comitès de Defensa de la República (CDR) i el jutge Pablo Llarena ja té el resultat sobre la taula. El document està signat per la Policia Judicial de la Guàrdia Civil de Catalunya, sota les ordres del tinent coronel Daniel Baena, que s’oculta a les xarxes socials sota el pseudònim de Tácito per increpar persones que investiga, segons va publicar el diari Público. Una vegada més, abans que la investigació arribés a les parts, ja era a la redacció d’un mitjà, en aquest cas d’El Confidencial, que va avançar la llista de les persones assenyalades com a responsables dels CDR. La Directa ha pogut accedir al contingut de l’informe que clou amb una llista de noms, alguns vinculats directament als Comitès i la resta, totes les persones que van participar a la roda de premsa, el 18 d’octubre, de presentació d’En Peu de Pau, una xarxa creada per garantir el caràcter pacífic de les mobilitzacions en defensa de drets i llibertats fonamentals.
Tot l’informe, de 140 pàgines, és un viatge a través del temps de Twitter. S’hi recullen desenes de piulades i alhora, diversos articles publicats als mitjans de comunicació. Pràcticament, res més. De fet, Antonio Baños que és assenyalat, entre moltes altres persones, com a responsables dels CDR, només se cita una única vegada en tot l’informe policial i amb un simple tuit on anima la gent a participar-hi. La Guàrdia Civil llista per a Llarena una vintena de noms i dos representants, sense identificar, del col·lectiu de l’estiba i de la Intersindical.
Les persones assenyalades com a “fundadores” d’En Peu de Pau són representants del moviment per la pau, d’entitats i moviments socials, com Pepe Beunza, el primer objector de consciència al servei militar per raons polítiques, la filòsofa Marina Garcés, l’actual diputat i exportaveu de Casa Nostra Casa Vostra, Ruben Wagensberg, el periodista i activista David Fernàndez, el vicepresident d’Òmnium Marcel Mauri, el president de la UNESCO de Catalunya Eduard Vallory o l’activista Helena Vázquez. La primera organització que ha reaccionat a l’informe policial mitjançant un comunicat ha estat el Centre Delàs, que denuncia el que considera una “arbitrarietat i un abús absolut” i assegura que si es persegueix l’activisme noviolent “ens autoinculpem com a culpables de contribuir a educar la societat catalana en la desobediència civil noviolenta per a la transformació dels conflictes”.
A les conclusions, el document policial relaciona les formacions d’En Peu de Pau amb l’impediment de l’exercici de les funcions per part de les Forces i Cossos de Seguretat. També atribueix l’organització de tallers a l’ANC, únicament en base a una captura de Twitter, on des d’una assemblea local en van informar. Però l’informe intenta anar més enllà, i a partir d’una entrevista a una membre d’un CDR, que el descriu com un espai ideològic molt divers i parla de diferents perfils, la Guàrdia Civil anota que “no nega que pugui donar-se el cas de què algun CDR estigui vinculat a un partit polític, com seria el cas de la CUP”.
La Guàrdia Civil descriu la suposada organització dels CDR i destaca tres reunions “supramunicipals”, especialment la trobada que es va celebrar a Sabadell, perquè reprodueix el contingut d’un article escrit per Alfredo Pascual, periodista d’El Confidencial, que va assistir-hi fent-se passar per un activista. Per descriure l’organització dels Comitès, simplement es reprodueixen tot un seguit de comunicacions públiques: tuits, comunicats dels mateixos CDR o entrevistes publicades a mitjans de comunicació. És en base a això que la Guàrdia Civil conclou que “es parteix de les assemblees locals, deriven en un CDR de coordinació territorial, com per exemple el CDR Nord Oriental (…) i arribant finalment a un CDR central, sent aquest el CDR Catalunya (…) i des del que es centralitza la informació, dirigida a crides a la població per exercir tant la resistència activa i passiva, com la desobediència civil”. Una informació cent per cent pública.
L’institut armat atribueix als CDR la coordinació de “l’estratègia que van denominar Escoles Obertes” el cap de setmana de la celebració del referèndum, perquè no s’arribessin a tancar els centres, i també crides a la resistència passiva l’1-O, així com a la resistència activa en les posteriors vagues del 3 d’octubre i el 8 de novembre. El text especifica que es van produir “talls de carreteres, carrers, vies del tren, impedint així la circulació dels vehicles i provocant una greu alteració de la seguretat ciutadana”, alhora que, en base a una fotografia d’El Español, destaca que es van “utilitzar menors d’edat”.
A les conclusions, l’informe també relaciona els CDR amb la Llei de Desconnexió i la necessitat de crear estructures d’Estat en base a dues entrevistes a membres dels Comitès que expressen la importància de desenvolupar el procés constituent i les estructures.
Gemma Garcia, publicat a LaDirecta | Imatge de Mario Valverde
Dijous Sant a Palafolls: neonazis, xenòfobs, falangistes i paramilitars
Palafolls (Alt Maresme) s’ha convertit en l’epicentre català de la parafernàlia ultracatòlica durant la Setmana Santa. Des de 2014, l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios (HACL) de Barcelona hi celebra una processó
Boines, camises verdes i embalum militar. Per molt que hi hagi un crist crucificat al davant, costa identificar-hi el missatge de pau i amor que predica el cristianisme. Des de 2014, l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios (HACL) de Barcelona celebra una processó el dia de Dijous Sant a Palafolls (Alt Maresme). Actes similars se celebraven, amb notable presència d’ultradretanes, en altres localitats com Badia del Vallès o l’Hospitalet de Llobregat.
Tanmateix, l’any passat, els ajuntaments d’aquestes ciutats es van negar a autoritzar-les i el barri de Sant Lluís de la localitat altmaresmenca ha esdevingut el darrer baluard legionari. Aquest fet ha provocat que diferents col·lectius de la comarca s’hagin organitzat entorn de la Plataforma Palafolls Antifeixista per intentar posar punt i final a les exhibicions paramilitars.
L’HACL va néixer l’any 1966, durant el franquisme, per agrupar els membres de la Legió Espanyola –creada pel militar José Millán Astray, amic personal de Franco, el 1920– després d’acabar els seus anys de servei. Pocs anys després, el 1974, s’integrà dins de la Confederación Nacional de Excombatientes, una organització creada per diverses entitats de caràcter paramilitar i filofranquista com l’Hermandad de la División Azul o l’Hermandad de Excombatientes del Tercio de Requetés. L’objectiu d’aquesta associació, que no es va dissoldre fins al 2011, era lluitar per mantenir vigent l’esperit del règim de Franco.
El vincle ultra
Tot i que en l’actualitat el president de l’entitat és José Luís Cordoba, la Setmana Santa del 2017 el màxim responsable de l’entitat i, per tant, l’encarregat de dirigir l’acte de Palafolls era Jesús Cañadas. Conegut per haver ocupat el sisè lloc a les llistes pel PP a la població maresmenca de Premià de Mar durant les eleccions de 2011 i regentar El Mesón del Legionario a la mateixa localitat, en l’actualitat manté molt bones relacions amb Manuel Canduela i Democràcia Nacional (DN), partit amb el qual coincideixen a la plataforma Por Espanya Me Atrevo.
Aquest grup, que ha estat protagonista de bona part de les convocatòries ultres al voltant del passat 1 d’Octubre, va ser creat el 2017 per fer tasques de seguretat a la processó de Palafolls i congrega, a banda de DN, Generació Identitària, Somatemps i Legión Urbana. Aquest darrer grupuscle, liderat ara per Cañadas, és la translació a l’àmbit civil de l’esperit de l’HACL.
L’any passat Cañadas va anar acompanyat en tot moment de Fernando Quintilla Manresa, excombatent de la División Azul –mort aquest gener– habitual de diverses concentracions i homenatges ultres. Quintilla era també exlegionario i mantenia vincles estrets amb Democràcia Nacional. Se l’ha pogut veure fotografiant-se amb diferents militants de la formació neonazi a l’interior del local que, malgrat les queixes veïnals, l’HACL encara manté a Sant Andreu de Palomar.
Qui també era a l’acte era el capellà Carlos Bey. Mossèn de capçalera a les misses que organitza l’HACL i candidat a la demarcació de Lleida per la Falange Española de las JONS durant les eleccions al Parlament de 1980. Als actes de l’HACL també és habitual veure-hi desfilar a Julián Campillo Zafrilla, que el 1988 fou part de les llistes a les eleccions del Parlament català de la formació ultradretana Juntas Españolistas.
Democràcia Nacional, PxC i Falange
Més enllà de les files legionàries, a la processó hi havia també altres ultres coneguts. Destaca, sobretot, la presència de membres de Democràcia Nacional entre l’equip de seguretat creat per Por España Me Atrevo o entre el públic, exhibint banderes que els seus companys es van afanyar a demanar que amaguessin. Així doncs, per exemple, es podia veure conversar habitualment amb els organitzadors a Albert Bruguera, Delegat a Catalunya de Democràcia Nacional. També ho feia Juan de Dios Osuna “Juande”, un conegut ultra terrassenc habitual a les files de Democràcia Nacional. Osuna va ocupar el número 16 de la llista del nacionalsocialista Moviment Social Republicà (MSR) a la província de Tarragona.
Ell no era, però, l’únic assistent a la processó amb passat a les files del MSR. Entre el públic hi havia també el Secretari d’Organització de Plataforma per Catalunya, Jordi de la Fuente, que havia estat cap de files del MSR. Amb De la Fuente hi havia una representació de militants de la xenòfoba PxC, com el regidor de Salt Sergi Fabri o el militant de Mataró Rafael Pérez.
Entre els presents hi havia també un conegut ultra mataroní que va irrompre, a finals de 2013, a l’acte de presentació de l’associació de castellanoparlants Súmate a la capital del Maresme. La Directa el va identificar aleshores com a part del dispositiu de seguretat de la manifestació convocada el 6 de desembre del mateix any pel PP, Ciutadans i UPyD a favor de la constitució espanyola i contra la independència del Principat.
El promotor
Al cor de l’acte, que enguany tindrà lloc el pròxim 29 de març, hi ha la confraria Sant Lluís i Santa Maria de Palafolls. Al capdavant d’aquesta, el regidor palafollenc Óscar Bermán –abans al PP i ara com a no adscrit. Bermán, que és conegut per les seves sortides de to masclistes contra Ada Colau a Alerta Digital, és ara el líder de Nosotros. Aquesta formació, creada per ell, té objectius tals com combatre la multiculturalitat i la “ideologia de gènere” o preservar la unitat de l’Estat espanyol.
Al nou partit l’acompanya l’expresident del Moviment Cívic Espanya i Catalans (MCEC), Eduardo García González. MCEC va ser la responsable d’organitzar la primera manifestació espanyolista a plaça Catalunya amb motiu del 12 d’octubre de 2012. La marxa va congregar cap a cinc mil persones i comptà amb la presència de nombroses organitzacions d’extrema dreta.
Caldrà veure si aquest cop Bermán aconsegueix repetir la processó. De moment, des de la Plataforma Palafolls Antifeixista han demanat a l’alcalde socialista Valentí Agustí que no l’autoritzi. Remarquen, també, que l’any 2016 el consistori va aprovar una moció a favor d’impedir que els legionaris desfilessin per aquesta població altmaresmenca. Si no s’atura l’acte, des de la plataforma adverteixen que convocaran un acte públic de protesta el mateix dia.
Carola Antich, publicat a LaDirecta
Rèquiem per Sant Quirze, Rèquiem per Lloret
L’entrada nord a Lloret troben la modesta ermita de Sant Quirze ja d’època romana, envoltada d’un alzinar espontani. Els boscos sagrats eren propis dels temps clàssics. Lloret fa temps que ha oblidat al bo de Sant Quirze, patró dels pobres i dels nens. És la comunitat de religió ortodoxa qui en té cura. En els actes de Festa Major de Santa Cristina la flor i nata de Lloret es dona cops de colzes per ser a primera línia en la Processó. Unes deïtats mereixen un fervor inusitat uns dies a l’any, i d’altres es difuminen en l’oblit. Ens oblidem de qui invocaven pobres i nens? Estrany, doncs Lloret és el penúltim municipi de Catalunya en renda familiar disponible. Sí, el més pobre.
El cementiri de Lloret i llurs panteons modernistes de bellíssima factura, espiritual i estètica. L’idealisme modernista transcendint i compartint-ho filantròpicament amb l’humil Lloret noucentista. Entreu, si és oberta, a la capella actual, deixada, desacurada. Quin greuge al recolliment dels qui hi acomiaden els seus. Un cementiri per arribar, fer la foto que toca i marxar.
Rèquiem per Sant Quirze, per més de dos mil anys d’identitat, religiositat, per l’ànima d’un poble. Un bosc autòcton, una ermita mil·lenària, un cementiri monumental. Un conjunt integral, verd, autèntic, per pocs diners. És millor el ciment? És millor l’excavadora en llocs sagrats dels avantpassats? Buiden el turó de Sant Quirze, aixequen Lidl’s i similars, encloten el cementiri entre vials, es treuen equipaments de la màniga, cal justificar la requalificació i l’estraperlo immobiliari. Quina vulgaritat megalòmana.
Enderrocar singularitats i espiritualitats per crear banals equipaments que trobem clonats arreu. Mentrestant ja hi ha qui té accions pel nou tanatori a construir més lluny. I és que l’important és tenir un tanatori que doni rendiments.
L’ideal de l’indiano Nicolau Font: compra i rehabilita una antiga ermita, S. Pere del Bosc, contracta notables artistes modernistes (silenci a Lloret sobre l’any Puig i Cadalfach, malgrat que aquest hi participà). En un turó proper, el de Ses Pedres Lluïdores, aixeca el primer monument a Mossèn Cinto Verdaguer, l’Àngel. Un projecte singular excepcional: també un rellotge solar pel poble, com defensa l’artista Neus Dalmau. Les tessel·les (perdudes) de la seva estrella llampegaven just amb el sol de migdia, l’hora de l’Àngelus (el nord) per la gent de pagès i de mar. Crea un aplec popular l’1 de maig a Sant Pere, per anar-hi en processó. S. Pere del Bosc, l’Àngel, un recorregut sagrat per la comunitat. Mossèn Cinto Verdaguer, havia estat hoste del Sr Font. Quina connexió espiritual va haver-hi entre els dos?
El projecte de la C-32, esbudella tot el conjunt de turons cerimonials. Un infame circuit il·legal de motos erosiona i contamina ara els voltants del monument. L’Àngel, en estat deplorable. Aneu-hi. Urbanísticament el conjunt només catalogat, ni tant sols Bens d’Interès Local. És que així és tant fàcil descatalogar… Uns quants propietaris estan fregant-se les mans amb les requalificacions de terrenys.
El Sr. Nicolau Font, volia un asil per la gent gran del poble. Els dirigents de Lloret tenen a la gent gran de sociosanitari de Lloret amb un servei de menjador denunciat per deplorable. Una concessió al grup SEHRS de l’ínclit Sr. Ramón Bagó, donant de CiU, patró del Teatre del Liceu. L’alcalde justifica la concessió en base a criteris econòmics i no de benestar.
Quo vadis, Lloret? Enlloc. On és l’ànima de Lloret? Formigonada i requalificada. Banalitat i mediocritat. Urbanitzacions mig buides, i segueixen construint. Show must go on. Persianes baixades. Traspassos de locals permanents. Hotels obsolets. Barris decadents, desèrtics. Només se salva el que no ha tocat l’ homo economicus dels nostres dies. Rendibilitats en descens continuat. Devaluació econòmica, humana, espiritual. Pregunteu, passegeu, observeu. Pseudogegant amb peus de fang. El Detroit del turisme en la propera generació. O abans. Al temps.
Roser Vila, publicat al Diari de Girona
Contra les detenciones de Reus
Novament, l’urpa repressora de l’estat espanyol ha actuat. Ens mostra novament el seu tarannà autoritari i repressor.
Per això, ara, davant de la detenció de la Marta Llorens i de l’Oriol Ciurana, dos càrrecs electes, de la CUP de Reus, amb l’únic motiu d’haver expressat públicament la seva ideologia, posició i conviccions, en relació amb la repressió brutal de la policia el passat dia 1 d’octubre, MANIFESTEM el nostre rebuig més rotund davant de la persecució, totalment abusiva, que pateixen.
Denunciem que el delicte d’odi que els volen atribuir no té res a veure amb els fets de l’octubre ni amb la realitat d’aquests dies: aquest delicte no pot servir mai per protegir la impunitat de la policia, ni per impedir-ne les crítiques, ja que únicament pot i ha de protegir els grups socials que pateixen discriminació, (per raó d’origen, ètnia, ideologia o condició sexual) però en cap cas pot emparar la impunitat de cap policia ni la prohibició de les protestes. En aquests casos ha de prevaler sempre el dret democràtic a la llibertat d’expressió.
Denunciem a més que ara els estan aplicant un càstig anticipat, abans del judici, de manera totalment desmesurada i sense cap justificació. Res no empara una detenció abusiva que es produeix, fins i tot, moltes hores abans de l’hora prevista per a la declaració.
Denunciem que la pretesa “justícia” espanyola que ara ordena aquestes detencions entra en manifesta contradicció amb els seus propis tribunals espanyols, que repetidament han fet esment de la llibertat d’expressió per garantir la impunitat de l’extrema dreta i dels racistes, davant d’actuacions clares de propagació de l’odi xenòfob, i que han protegit tossudament aquest tipus de conductes permetent la seva total impunitat.
Hi ha dues mesures, dues maneres d’actuar, segons quina sigui la ideologia de les persones encausades: a unes se’ls permet qualsevol cosa: fins i tot agredir i atacar impunement; als altres, sovint, se’ns priva dels drets democràtics: sense motius, i sense ni donar cap mena d’explicació.
Així mateix, reiterem el nostre total suport a la resta de persones represaliades injustament: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS ! PROU REPRESSIÓ A LES PERSONES EXILIADES!
Per això, DIEM que no reconeixem aquesta suposada justícia espanyola que persegueix les idees legítimes i les conviccions, i que empresona les aspiracions democràtiques del nostre poble.
Per això, MANIFESTEM que només obeirem el mandat democràtic que vam rebre del poble català el passat dia 1 d’octubre.
Per això DIEM que ens mantindrem fidels, novament, tossudament alçats, al mandat democràtic del nostre poble.
LLIBERTAT REGIDORES DETINGUDES!
VISCA LA TERRA!
La CUP es compromet a continuar amb la DUI i la República, l’endemà de les eleccions
L’endemà de les eleccions, continuar amb la declaració de independència i lluitar per implementar la república. Aquest és un dels missatges de la CUP durant la campanya del 21 de desembre, el qual ha expressat aquest diumenge en un acte a Lloret.
Amb el lema ‘Dempeus!, els militants del partit asseguren que l’única via per lluitar contra el 155 és la unilateralitat.
Jesús Elias, de la CUP Lloret, afegeix que aquests comicis es desenvolupen en un context “desconegut i excepcional” en què “tenim hostatges, presos polítics, es prohibeixen els colors, se silencien opinions, a nosaltres ens treuen pancartes…”.
Des de la CUP es demana a les altres candidatures independentistes que mantinguin, com sigui, la DUI. Tasio Pulido, militant de Blanes, assenyala que “la República és fonamental, l’hem votat i s’ha de construir, mantenir la lluita contra el 155, contra els presos polítics, per les llibertats…”.
La CUP, que ha fet campanya aquest diumenge a Lloret, anuncia un altre acte el proper dia 16, a Can Sabata, amb Natalia Sánchez, la cap de llista per Girona.
Font: Nova Ràdio Lloret
La CUP Crida Constituent en campanya
El vot que més lluita, amb la gent que no es rendeix!
NO DEMANAREM PERMÍS PER SER LLIURES NI PERDÓ PER SER-HO!
Ara i aquí: per les llibertats, tombem el 155!
El proper 21D afrontem l’excepció autoritària, repressiva i antidemocràtica que vivim: amb una convocatòria electoral il·legítima del partit més corrupte d’Europa, en un país intervingut per tots costats i sota el setge decretat per l’Estat espanyol. De nou amb exilis, un altre cop amb presos i preses polítics i rere la major violència policial de persecució produïda l’u d’octubre contra els qui defensàvem les urnes democràtiques. Un cop més, hem de fer del 21D un bumerang republicà, democràtic i social contra el 155 i contra els que neguen, a cops, el dret a la lliure autodeterminació del nostre poble.
La lluita sempre continua: tots els drets per a totes les persones!
Pam a pam i barri a barri, cal fer del 21D el punt d’obertura del procés constituent que ha de definir i garantir, entre totes i tots, el futur just, solidari i habitable que mereixem. Enmig d’uns Països Catalans delmats per l’atur, la precarietat i les desigualtats; quan encara paguem el frau i l’estafa del rescat bancari i sofrim encara els costos vergonyants de la corrupció i el capitalisme dels amiguets; i davant la UE del cinisme, la hipocresia i la vergonya. El bloc elitista i antisocial del règim del 78 –PP, PSC, C’s– vol violentar la voluntat popular i reprimir el desig majoritari de canvi polític i social. 21D: democràcia o demofòbia. Quan la llibertat és inajornable i quan no pensem acatar ni tolerar cap injustícia. Sense equidistàncies, ara més que mai, fem del 21D un altre jorn de dignitat rebel en defensa dels drets socials, civils i polítics de totes i tots.
Radicalment democràtics:
feministes, ecologistes, antifeixistes, d’esquerres i independentistes!
Sota circumstàncies excepcionals, davant la major ofensiva repressiva des del final de la dictadura contra el nostre poble i per tercer cop consecutiu, la CUP-Crida Constituent concorre –des del municipalisme d’alliberament, el feminisme i l’ecologisme; des de l’antifeixisme, la solidaritat i la radicalitat democràtica– a les eleccions al Parlament de Catalunya, conscients que la República es construeix quotidianament al carrer, municipi a municipi i comarca a comarca. Dia rere dia i lluita a lluita. El 21D hi tornarem de forma excepcional: com ho vam fer l’u d’octubre, com ho vam fer a la vaga general del 3-O, com ho vam fer el 8-N. El millor de la gent contra el pitjor de l’Estat.
La República que vindrà: des de baix, en comú i entre totes i tots!
El nou cicle polític i social que s’obrirà el proper 21D determinarà severament si ens governem o si ens governen. El que no podem ni pensem assumir, per dignitat, és que la violència d’Estat doblegui aquest poble. Perquè el 21D no venim només a aturar un cop d’Estat, sinó a continuar, amb més fermesa i determinació que mai, construint el futur que ens volen segrestar: la República que vindrà. Sense cap renúncia, cal continuar obrint des de baix, unilateralment, entre totes i tots i en cada lluita compartida, el que pretenen tancar des de dalt.
Ens juguem el futur!
Comunicat unitari dels sindicats convocants a la vaga general “Contra la repressió i per les llibertats”
Davant les mostres de repressió de drets i llibertats civils i polítiques per part de l’Estat i de la violència desplegada per part dels cossos policials, CGT, Intersindicat Alternativa de Catalunya (IAC), Intersindical-CSG i COS, sindicats convocants de la Vaga General, fan un comunicat unitari per denunciar la situació que es viu a Catalunya.
Des de les entitats, organitzacions i sindicats convocants de la vaga general del 3 d’octubre volem denunciar la violència desplegada per part dels cossos policials de l’estat espanyol durant aquest 1 d’octubre i condemnem la repressió i la vulneració de drets i llibertats civils, sexuals i polítiques tant individuals com col·lectives que s’està produint a Catalunya en forma d’un estat d’excepció encobert.
Hem decidit convocar vaga general per denunciar les pressions i les amenaces que el conjunt de les classes treballadores i populars hem patit durant aquestes darreres setmanes així com els constants atacs a la llibertat d’expressió i les contínues temptatives d’atemorir el conjunt de la població catalana.
Volem deixar clar que davant les polítiques austericides que han precaritzat les nostres vides durant aquests darrers anys i que han desmantellat el sector públic amb un pla de rescat bancari. Cal que ens organitzem i apostem per una carta de drets social que posi en valor totes les experiències, pràctiques i coneixements acumulats per part dels diferents moviments socials durant tots aquests anys: des de l’economia social i solidària a la sobirania alimentaria, des de la defensa del territori a les lluites feministes i contra les violències masclistes. Dels moviments per la pau al reconeixement dels drets de les persones migrades.
Fem una crida a paralitzar el país, des de tots els sectors i àmbits de les nostres vides, per plantar cara a la repressió i en defensa de les nostres llibertats.
Aquest 3 d’octubre vaga general i social
Ens trobem totes juntes a les 18h als Jardinets de Gràcia de Barcelona.
Per un bloqueig total,
HO ATURAREM TOT!!!
Barcelona, 1 d’octubre de 2017
CGT
Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)
Intersindical-CSC
COS
Sobre les sobiranies i el propi cos
Quin lloc ocupa la sobirania del cos en la construcció de la democràcia? L’autora assenyala les limitacions de la concepció liberal de les llibertats reproductiva i sexual i els reptes que planteja a l’agenda política actual
El primer i principal repte de les sobiranies és la sobirania sobre el propi cos: recuperar el poder sobre les nostres vides i la facultat de decidir lliurement i sense pors què volem fer i qui volem ser: jo decideixo, jo sóc.
Per raons de legitimitat democràtica, les dones també som subjectes polítics, jurídics i sobirans i, per tant, amb llibertat i capacitat per al ple exercici dels nostres drets sexuals i reproductius, sense imposicions, coercions ni violències, perquè els drets no són una imposició sinó una opció que l’Estat ha de defensar i garantir.
El dret a l’avortament és central en la construcció democràtica d’una societat, és un dret imprescindible per aconseguir que les dones formem part del pacte constitutiu. Les dones reclamem el dret a exercir el control i a decidir lliurement i responsable sobre les qüestions relatives a la nostra sexualitat, reivindiquem que el plaer, les coincidències amoroses o sexuals i la maternitat siguin qüestions privades i que ens tornin el poder per decidir o impedir els naixements que ens ha estat arrabassat pel patriarcat i que s’ha transmès socialment amb la construcció de prejudicis, mites, costums i normes que tenen una força extraordinària.
Cal dotar de contingut la llibertat en matèria de drets reproductius i sexuals perquè no quedin en meres formulacions liberals
Tot i que els conflictes jurídics sobre la interrupció voluntària de l’embaràs es presenten com a conflictes ètics sobre l’origen de la vida humana, són conflictes sobre sobiranies, sobre la legitimitat dels sistemes democràtics i, bàsicament, sobre la discriminació i la subordinació social i sexual de les dones. Quan parlem del dret a la lliure interrupció de l’embaràs, estem parlant de com el Dret regula el cos femení, de com construeix la dona i la relació entre ambdós sexes i, en últim terme, de com concep la ciutadania sexual.
Cal dotar de contingut la llibertat en matèria de reproducció, repensar de quins drets, de quines llibertats estem parlant quan invoquem els drets sexuals i reproductius, perquè no quedin en meres formulacions liberals. El sistema polític i jurídic ha configurat el dret a la lliure decisió i el dret a la intimitat com drets individuals emmarcats en els drets civils i polítics. Són drets descontextualitzats, que tenen la funció de limitar la intrusió de l’Estat a la vida privada i que es formulen en neutre, no fan referència a un ésser sexuat, sinó a persones autònomes que actuen en condicions d’igualtat. Els paràmetres són individualistes i no tenen en compte la complexitat social ni la subordinació històrica de les dones.
Un element central del discurs feminista és l’afirmació de què el cos i la sexualitat conformen el nucli de les relacions de poder, i que el control del cos de les dones és una qüestió econòmica i política de primer nivell. El patriarcat, històricament, ha intentat dominar i controlar el cos de les dones; des de la barbàrie s’ha passat a mètodes més subtils de dominació que, tanmateix, coexisteixen amb els anteriors. La vaga internacional de dones del 8 de març d’enguany ha anat en aquest sentit: reivindicar l’avortament lliure i gratuït, el dret a decidir la nostra sexualitat, i una societat lliure d’opressions, d’explotacions i de violències masclistes, on les dones puguem transitar i viure segures.
Els paràmetres són individualistes i no tenen en compte la complexitat social ni la subordinació històrica de les dones
Simone de Beauvoir a El segon sexe va dur a terme una revisió dels discursos entorn la sobirania del cos femení, i va afirmar que l’avortament legal permetria a les dones recuperar la facultat de decisió i empoderament del nostre cos. Malgrat el temps transcorregut, el seu manifest per l’avortament legal (1971) continua totalment vigent: “L’avortament lliure i gratuït no és l’única plataforma de lluita, aquesta demanda és simplement una plataforma elemental, si no se la té en compte, el combat polític no pot ni tan sols començar. Recuperar, reintegrar el nostre propi cos constitueix per a nosaltres, les dones, una necessitat vital. Enfront de la història, la nostra situació és prou singular: en una societat moderna com la nostra, som éssers humans a qui se’ls prohibeix disposar dels seus cossos: Una situació que en el passat només han conegut els esclaus.”
Si parlem de la relació cos-poder no podem deixar de banda Foucault, qui, tot i que es remet a un cos asexuat i androcèntric, a través de Vigilar i castigar ens aporta eines fonamentals per a la comprensió de l’autonomia del cos. Pel filòsof, el cos és un text on s’escriu la realitat social: “el cos està directament immers en un camp polític; les relacions de poder operen sobre ell una presa immediata; el cerquen, el marquen, el domen, el sotmeten a suplici, el forcen a uns treballs, l’obliguen a unes cerimònies, li exigeixen uns signes”. En aquest sentit, el cos és el principal espai de lluita per la llibertat, és un lloc de repressió però també de resistència, de reivindicació i de sobirania, una situació i una forma de captar el món. Les dones exigim que no es promulgui cap llei regressiva sobre els nostres cossos i defensem el dret irrenunciable a interrompre voluntàriament un embaràs. Per a construir la sobirania del poble, cal construir primer la sobirania del cos, parafrasejant la filòsofa feminista Victòria Sendón: el cos és el territori de la sobirania.
Parlar de sobirania del cos connecta, de forma inevitable, amb l’anomenada gestació per substitució o ventres de lloguer; de fet, la denominació ja implica un posicionament previ. La qüestió és si hem d’aplicar la tesi de la sobirania del propi cos per a permetre o legalitzar els desitjos de dones i homes de tenir descendència a través de dones portadores, i en quin lloc col·loquem el consentiment i l’autonomia d’aquestes.
Hauríem d’analitzar si existeix o no un presumpte dret a la reproducció a través de mares portadores i en quin lloc col·loquem el consentiment i l’autonomia d’aquestes
En primer terme i per coherència intel·lectual, no utilitzarem l’argument de què aquestes pràctiques estan prohibides en la immensa majoria de països del món, perquè també ho estan l’avortament, l’eutanàsia o l’homosexualitat, i les feministes estem a favor de què es reconeguin com a drets. En segon lloc, amb independència de l’hegemonia ideològica i cultural que estan creant els lobbies econòmics, i de què tot pot ser objecte de compravenda en el neoliberalisme, hauríem d’analitzar si existeix o no un presumpte dret a la reproducció a través d’una mare portadora i la resposta ha de ser negativa: no existeix un dret a ser mare o pare a la carta.
Certament, des d’un punt de vista feminista es pot admetre la col·laboració en la reproducció, que s’empararia en la sobirania sobre el propi cos i el desig d’ajudar a altres dones o famílies, però s’hauria de personalitzar; són casos individuals en què una dona acceptaria contribuir de forma gratuïta a la reproducció social. En el supòsit de regulació s’haurien de protegir els drets de la mare portadora, garantir la seva voluntat i la facultat de revocar el seu consentiment en qualsevol moment del procés (a manera de les persones vives donants d’òrgans), i verificar la manca de contraprestació econòmica. Només així podem compatibilitzar la sobirania sobre el propi cos amb altres drets humans fonamentals.
Marisa Fernández
Aquest article forma part d’una col·laboració regular amb Dones Juristes. Marisa Fernández és advocada i membre de l’Associació i ha estat publicat a Directa.cat
La CUP promou la creació d’un registre de serveis funeraris a nivell de comarques gironines
La iniciativa permetria identificar possibles desigualtats de gestió entre els diferents municipis
La Candidatura d’Unitat Popular ha fet públic la seva intenció de promoure un registre de serveis funeraris a nivell de comarques gironines, amb l’objectiu de determinar com s’estan oferint actualment els serveis mortuaris als municipis de la demarcació.
La formació, que presentarà una moció en aquest sentit al ple de la Diputació del mes d’abril, reclama la implicació de la institució per elaborar aquest informe, que ajudarà a conèixer millor com els Ajuntaments presten els serveis funeraris i gestionen els cementiris.
Segons la CUP, la realització d’aquest estudi permetrà disposar d’un visió complerta d’un sector que molts cops s’ha acusat de «monopolístic». Amb aquest registre, es podrà disposar d’una «fotografia exacta» de la situació actual, i pot ajudar a molts consistoris a replantejar nous models de gestió. A la vegada, l’elaboració d’aquest registre permetrà analitzar el grau de competència a les nostres comarques, així com determinar les possibles diferències de preus entre municipis per serveis específics, com els enterraments.
Per Lluc Salellas, diputat provincial de la CUP, l’elaboració d’aquest registre serà de gran utilitat tant per la ciutadania com per les administracions locals, ja que «permetrà veure quins models de gestió són els més òptims i quins els més econòmics». Segons Salellas, els serveis funeraris «són un servei essencial que no tothom es pot pagar, i l’administració s’hi ha d’implicar per solucionar-ho».