• L’independentista Jordi Puig emprèn el camí per la República al llarg dels Països Catalans

    L’ex-represaliat independentista Jordi Puig, establert a les Illes des fa anys, ha emprès el camí per la República en cadira de rodes que recorrerà els Països Catalans

    El militant independentista i represaliat en diverses ocasions, Jordi Puig, va iniciar el passat 19 de desembre una ruta en cadira de rodes que recorrerà els Països Catalans.

    Jordi Puig piula cada dia des del compte @Cami_Republica explicant l’itinerari, les rebudes i acolliment a diferents poblacions, i exposant-hi reflexions personals i polítiques. I porta a terme aquesta iniciativa per difondre la reivindicació de la República Catalana arreu dels Països Catalans, així com per dinamitzar la reivindicació dels presos polítics.

    Entre les piulades inicials va destacar que, des Cas Concos i passant per Campos i Porreres, en arribar a Montuïri va recordar el company traspassat fa poc més d’un any: “Sortint de Porreres cap a Montuïri, amb Macià Manera al cor.”

    Publicat a Llibertat.cat

     

  • ‘L’embriaguesa de poder de l’estat no li deixa veure el risc en què es troba’

    Entrevista a Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart i ex-diputat de la CUP, que publica ‘Jo acuso: la defensa en judicis polítics’

    Utilitzar el judici com a plataforma per a difondre un missatge polític de denúncia, per a convertir els qui jutgen en els jutjats. És una de les premisses d’un judici polític, com el que començarà d’ací a poques setmanes contra els presos polítics. I les coses que passin dins la sala del Tribunal Suprem espanyol seran tan importants com les que passin fora, segons que adverteix en aquesta entrevista Benet Salellas, ex-diputat de la CUP i un dels advocats de l’equip de la defensa de Jordi Cuixart. Salellas té una experiència de quinze anys com a advocat penalista, ha portat casos polítics de represaliats per la justícia espanyola, com el de l’anomenat escamot Dixan, el de Núria Pòrtulas, el dels joves gironins condemnats per haver cremat fotografies del rei espanyol i el dels acusats pel blocatge del parlament.

    L’experiència i les lliçons que ha extret de tots aquests casos queden recollides al llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors). Hi afegeix unes pinzellades de judicis històrics que van marcar uns precedents en la defensa política, del cas Dreyfus al procés de Burgos, passant pel judici a Lluís Companys i el cas de l’incendi del Reichstag. Però, sobretot, el llibre aclareix conceptes i permet d’entendre la cultura judicial arcaica i venjativa de l’estat espanyol a què s’enfronten els presos polítics.

    —Quin serà el to de les defenses quan comenci el judici? Les intervencions dels advocats la setmana passada són indicatives?
    —Van ser un tast. I sí que diria que la defensa de la qual formo part, que és la d’Òmnium Cultural, el paper, el to i la mirada de la Marina Roig eren clarament de defensa política. Tenim molt definit el plantejament. L’aproximació cap a la defensa política és diferent en cadascun dels encausats; hi ha moltes maneres de fer defensa política i sempre s’ha de cercar la fórmula perquè cadascú se senti còmode d’acord amb la diversitat que hi ha dins la causa, el moviment i el país.

    —Ara fa un any, l’enfocament de la defensa era ben diferent.
    —En aquest procediment, es va començar amb unes defenses molt tècniques i s’ha anat evolucionant cap a la defensa política. Ningú no dubtava que l’Audiència espanyola era un tribunal d’excepció, però ens havia semblat que el Suprem feia un cert paper de contenció. Malauradament, això s’ha anat diluint aquests últims anys. I, probablement, la presidència de Manuel Marchena ja ens demostra molts casos en què el Suprem ha assumit més el discurs de l’excepció. El conjunt de les defenses es va alleugerir, pensant que això, al Suprem, aniria més bé que no pas a l’Audiència espanyola. I al final ens hem trobat que el Suprem ha fet exactament igual.

    —No tots els advocats van tenir el mateix to; el d’uns, més polític que no pas el d’uns altres. Això no pot perjudicar?
    —No. Hi ha una part conjunta de perspectiva tècnica que és compartida per tots i que serà molt complementària. I en el cas de l’aspecte polític, hi ha un joc d’intensitats i no serà estàtic, sinó que anirà evolucionant durant el procediment i és expressió de la pluralitat del moviment independentista. No ens pot perjudicar mai aquesta pluralitat que va més enllà de compartir una estratègia conjunta, i és la d’aconseguir la llibertat dels presos, el reconeixement de les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut i posar el dret d’autodeterminació damunt la taula. Són tres eixos comuns de les defenses.

    —La campanya d’Òmnium per l’alliberament de Jordi Cuixart està molt singularitzada, diferenciada de la resta de presos polítics.
    —Òmnium significa la transversalitat del moviment independentista. I penso que donar visibilitat a Jordi Cuixart no va en detriment de ningú perquè és un símbol del conjunt del moviment. Sóc dels qui pensa que tots els presos polítics són presos polítics del moviment. I és lleig pensar que hi ha presos d’ERC, presos de JxCat i presos d’Òmnium. Per a mi, són presos del moviment; jo els he sentit sempre com els meus presos polítics, els de tots. Però Jordi Cuixart és qui més capacitat té de transmetre aquesta idea, més enllà de sigles i d’estratègies de partit o de conjuntures electorals. Ningú no podrà pensar mai que allò que faci Òmnium anirà en favor d’un partit o d’un altre. I això és molt potent. També ho és perquè és un dirigent de la societat civil. I en la societat civil internacional, Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium, rep la categorització de defensor dels drets humans. És una etiqueta més difícil de posar a la resta de presos polítics.

    —Proposeu aquest judici com un judici de ruptura?
    —Un judici de ruptura és una evolució de la defensa política i només pot respondre a un moment en què hi hagi una conjuntura política molt determinada. Jo no tinc clar si aquest és el moment de fer un judici de ruptura, perquè haurem de veure com evoluciona políticament i socialment el país els mesos i les setmanes vinents per saber si aquest judici pot ser de ruptura. Perquè hi pugui haver un judici de ruptura hem d’estar en una situació de permanent mobilització i de creació de poder més enllà de les institucions convencionals que ens permeti que un judici de ruptura sigui útil. Aquí no es tracta de cercar estratègies que ens facin ser molt coherents estèticament, sinó que tot allò que fem des de la perspectiva política no tan sols sigui ètic i estètic sinó també útil. Per tant, el judici de ruptura té sentit si ajuda un moviment polític de carrer que es troba en un moment de màxima mobilització.

    —Quins exemples de judici de ruptura tenim? El del procés de Burgos?
    —Per exemple. El procés de Burgos va generar una mobilització tant a l’estat espanyol –no oblidem que acaba propiciant el naixement de l’Assemblea de Catalunya– com a escala internacional. A mesura que va avançant el judici creixi la mobilització, cosa que fa que tingui molt de sentit que el judici acabi trencant-se, és a dir, que a la sala hi hagi l’expressió d’allò que passa al carrer. D’alguna manera, s’impedeix que el tribunal pugui acabar el judici perquè l’única solució possible és l’absolució.

    —Això ho podríem imaginar en el judici contra l’1-O?
    —Amb l’actual correlació de forces es fa difícil d’imaginar que puguem obligar el tribunal a dictar una sentència absolutòria. Però nosaltres aquestes setmanes i mesos vinents hauríem de crear una situació que forcés el Tribunal Suprem a absoldre’ls. Perquè la sentència que hi ha escrita molt probablement és una sentència de venjança, condemnatòria.

    —Això com s’hauria de fer? Amb una mobilització permanent al carrer?
    —La CUP i molts altres espais polítics diuen que és necessària. No podem mobilitzar-nos al final, després de la sentència. Això és estèril. La mobilització ha de ser simultània al procés judicial, perquè hi ha una batalla dins la sala i una altra fora. Nosaltres hem de mantenir la batalla fora de la sala perquè incideixi dins. Hi ha d’haver un procés per a fer créixer la tensió política, deixant clar que no permetrem que hi hagi aquesta condemna.

    —Quina estratègia de ruptura s’hauria de seguir en aquest judici? Caldria que els acusats no reconeguessin el tribunal d’entrada?
    —Un dels objectius que hem de tenir en aquest judici és desbordar-lo, és a dir, aconseguir que s’hi discuteixin més coses que les que ells volen. I això també és una manera de defensar-se políticament. Significa que hi hauríem de respondre dient que no reconeixem el tribunal? Seria una fórmula possible, però hi ha moltes més maneres de dir al tribunal constantment que des d’una òptica de la legitimitat que li dóna la llei incompleix la seva legislació, i ells creen un tribunal d’excepció. I aquesta idea del tribunal d’excepció la podem anar expressant de diverses maneres en el judici. Unes formes que no necessàriament impliquen no reconèixer el tribunal. Tenim fórmules per a ser a la sala de judici, que el judici es faci i recordar constantment al tribunal que no és el tribunal que hauria de fer-lo.

    —Amb testimonis que serveixin de denúncia?
    —Aquesta és una de les idees. I quan parlem de l’1-O, un dels elements centrals del judici, tindrem l’oportunitat de construir un judici contra les autoritats polítiques a Madrid que van ordenar l’actuació indiscriminada, la violència contra la població de Catalunya per impedir el dret d’autodeterminació. Hauríem de tendir a anar girant cadascun dels elements. Per exemple, volem que la falta de legitimitat de Vox per a jutjar-nos sigui un altre element de discussió a la causa. I ho continuarem dient: que l’extrema dreta, que és xenòfoba, masclista i autoritària, sigui qui faci un judici a uns dirigents democràtics que defensen la cohesió social. És la imatge del tribunal donant la paraula a l’extrema dreta per a jutjar els demòcrates. Es tracta d’anar dotant de continguts que suscitin contradicció i tensió durant el desenvolupament del judici.

    —L’estat espanyol té por que sigui televisat?
    —Jo crec que haurien de tenir por. Però de vegades l’embriaguesa de poder que tenen les institucions de l’estat no els deixa veure la situació de risc en què es troben. Un risc de credibilitat i un risc en què el sistema judicial mateix es troba clarament en crisi, des de la perspectiva d’una part molt important de l’opinió pública. En el llibre parlo d’un exemple que és d’una altra època, d’un context molt diferent, però quan hi ha el judici a Lluís Companys a Barcelona una de les obsessions de les autoritats franquistes era que ningú no sabés que era empresonat i que seria jutjat. Aquesta obsessió de la falta de publicitat del judici demostra la importància que té l’element de la publicitat en els judicis penals. És un element d’avenç democràtic que els judicis puguin ser públics, i ara que siguin televisats. No concebo que no sigui televisat, aquest judici. Si l’estat ho acabés impedint pensaria que ha perdut tota la vergonya democràtica que li quedava. Penso que sí que serà televisat, i serà la garantia que el conjunt de la població el pugui seguir. I hauríem de treballar perquè no es pogués veure tan sols a Catalunya sinó també al conjunt de l’estat. No tinc clar com funcionarà.

    —Poden arribar a pensar que ja està bé que sigui televisat perquè tindrà un caràcter exemplar?
    —Aquí és on la defensa política té importància. En condicions normals un judici per una violació, o un homicidi, l’enjudiciament té un component simbòlic important, perquè expressa que el fet de jutjar l’acusat ja és una manera de castigar-lo. Si l’actitud dels presos polítics fos d’anar allà i assumir el marc en què s’ha de desenvolupar el judici i dir amén a tot allò que digui la fiscalia, és a dir, d’alguna manera demanar perdó, aleshores seria un cert acte de redempció en què l’estat en sortiria reforçat. En canvi, si els acusats van a desmembrar aquest marc i a discutir les tesis que fa servir l’estat i a reivindicar el que es va fer la tardor passada a Catalunya, pot acabar essent un motor de mobilització, un bumerang democràtic, més que no un acte de submissió i de dominació.

    —El Suprem té un ull posat a Estrasburg?
    —Jo crec que no. Un dels problemes greus que hi ha a la judicatura espanyola és la cultura jurídica arrossegada del segle XIX. Aquí sí que no hi ha hagut ruptura; es continuen fent servir els mateixos conceptes, la mateixa mirada, la mateixa perspectiva que s’ha anat heretant, de jutges antics que han format els nous i amb aquest Tribunal Suprem que, a part el període de la Segona República, té continuïtat fins avui. En aquesta cultura jurídica hi ha un cert autisme jurídic, en què es beu molt poc de fonts estrangeres, com si el sistema espanyol fos tancat en si mateix, un sistema autàrquic. Ha costat molt que el Suprem comencés a citar sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, o de més tribunals estrangers sobre com s’han resolt unes determinades qüestions. I en aquesta causa tenim un problema afegit: que diuen ‘Europa no ens entén’, arran de les decisions sobre les euroordres. I hi ha una anomalia no resolta en aquest expedient que és que hi ha persones processades que no són perseguides simplement perquè viuen fora de l’estat espanyol. Han renunciat a perseguir-los.

    —Ara, sembla que l’independentisme idealitzi el Tribunal d’Estrasburg.
    —Sí, crec que l’independentisme s’equivoca abocant un excés de confiança en allò que pugui dictaminar el Tribunal d’Estrasburg. La segona edició de ‘El món ens mira’ és ‘Estrasburg ens mira’, i no és cert. Estrasburg no espera que arribin les nostres demandes; és un organisme internacional que funciona amb les mateixes lògiques que la resta d’organismes internacionals. No va corrent a entrar en tensió amb els estats en un afer que preocupi aquests estats. Quan s’escaigui dictarà la resolució que hagi de dictar, però no frisa per entrar en el cas català. I, d’altra banda, em preocuparia molt que desplacéssim el subjecte polític cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El que ha de resoldre i guanyar el conflicte polític amb l’estat espanyol per l’exercici de drets –sigui el d’autodeterminació o més drets col·lectius i polítics– és el poble de Catalunya, la gent dels Països Catalans, la societat civil organitzada. Ningú no ens regalarà la nostra sobirania, ni tampoc el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Si d’aquí a pocs anys obtenim una victòria en aquesta causa concreta a Estrasburg, fantàstic: serà una victòria moral, política, per als condemnats. Però com a poble la nostra victòria la guanyarem actuant com a subjecte polític.

    —Quines lliçons heu tret d’experiències anteriors en judicis, com ara el cas de l’escamot Dixan… Confiar massa en el tribunal?
    —Sí, perquè l’aparença de justícia de vegades ens pot confondre i ens pot fer arribar a creure que tribunals que han estat construïts amb la lògica del poder per a mantenir l’status quo i les posicions del poder, que aquests tribunals ajudin aquells que lluitem per canviar les coses, els qui són diferents, les minories… I per això la sensació de desemparament. Amb el cas Dixan molt probablement va passar allò que havia de passar en una lògica de poder, i en canvi vam creure, convençuts de la innocència d’aquells nois i animats per la mobilització del no a la guerra, que n’hi hauria prou d’explicar-ho i argumentar-ho bé. La lliçó és que no n’hi ha prou que tinguis la raó, sinó que en els afers que són polítics, quan ets davant de tribunals d’excepció necessites una embranzida des d’altres espais de poder, sigui des del carrer o d’altres institucions.

    —Parleu fins i tot de jutges activistes.
    —Hi ha un pensador, Duncan Kennedy, que ho ha teoritzat molt. És una idea interessant, perquè de vegades podem pensar erròniament que aquests jutges, com ara Carmen Lamela, estan molt en contacte amb el poder, que reben trucades constantment perquè dictin una resolució en un sentit o en un altre. I penso que la incidència del poder polític en el judicial no necessàriament és així, sinó que n’hi ha prou que tu triïs per als llocs clau jutges que tenen un determinat perfil ideològic que farà que es mirin els casos cercant un determinat resultat estratègic, que la mirada els portarà sempre a decantar-se cap al costat del poder. Són jutges dòcils, compromesos amb el manteniment de l’ordre establert, jutges patriotes, que senten la indissolubilitat d’Espanya com un valor primordial i preferent davant la resta de qüestions.

    —Per què l’estat espanyol, governi qui governi, és incapaç d’anul·lar el judici a Companys?
    —Fa uns quants anys que vam demanar la revisió dels consells de guerra que van portar a l’afusellament de batlles, de càrrecs polítics, de molta gent. Era una mica abans de la llei de la memòria històrica del PSOE, i vam intentar que la sala militar del Suprem els anul·lés tots, perquè es van fer sense gens de respecte als drets humans ni als principis més bàsics del dret. I s’hi van negar. És la mateixa posició que han tingut en el cas Companys, la mateixa que en el cas Puig Antich… Això ens demostra que l’estat no està disposat a produir cap mena d’esquerda en relació amb la legalitat franquista.

    —Tindria conseqüències?
    —Crec que l’estat té por que, després d’una decisió que seria pràcticament de reparació moral, es volgués demanar una certa reparació econòmica o jurídica. Perquè recordem que darrere de les execucions, dels afusellaments i de la repressió i l’exili que va originar el règim franquista hi va haver decomissos de béns, de patrimoni; els d’organitzacions polítiques van ser parcialment reparats al començament del règim del 78, però els decomissos patrimonials a particulars, no. És prou destacat que el delicte que tenim damunt la taula en el judici d’ara al Tribunal Suprem, la rebel·lió, sigui el mateix amb què es va materialitzar el gruix de la repressió franquista. Que no s’hagi tingut ni la decència de canviar el nom de les coses diu molt poc de l’evolució d’aquest règim, i ens demostra que hi ha un fil conductor que travessa tota la història del segle XX per a connectar el judici de l’1-O amb els terribles consells de guerra dels anys quaranta.

    Publicat a Vilaweb per Josep Casulleras Nualart | Imatges d’Elisabeth Magre

  • El TSJC conclou que el ramal de la C-32 fins a Lloret encara no es pot començar

    El tribunal desestima el recurs presentat pel govern contra la suspensió de l’inici dels treballs

    Per la Generalitat, el nou projecte és menys perjudicial

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha conclòs que les obres d’allargament de l’autopista C-32 fins a Lloret de Mar encara no es poden començar. El tribunal ha desestimat el recurs presentat per la Generalitat contra la suspensió de l’inici de les obres, que ja havia ordenat el TSJC el 19 de juliol del 2017.

    La interlocutòria del TSJC sobre l’autopista del Maresme que arribaria a la Selva marítima és del dimecres 19 –fa nou dies–. Els magistrats de la secció tercera no valoren el nou projecte fet per la Generalitat i afirmen que la petició del govern ha de ser denegada. El TSJC no entra a valorar si el projecte revisat recentment per la Generalitat és o no el mateix que el primer.

    El mateix dimecres 19, Aturem la C-32 va impugnar el nou projecte de ramal, que la Generalitat va aprovar al març. La impugnació és contra la declaració d’impacte ambiental i l’estudi informatiu, assenyala Jordi Palaudelmàs, de la plataforma Aturem la C-32, integrada a SOS Costa Brava. “Els traçats dels dos projectes no són diferents del tot”, hi afegeix. En el contenciós contra el segon projecte hi donen suport SOS Lloret, S’Agulla Educació Ambiental, Associació Salvem Pinya de Rosa, Amics de Tossa, Iaeden Empordà, Naturalistes de Girona, SOS Empordanet, SOM Tordera Entesa i la CUP nacional.

    El 13 de març la Generalitat va publicar el projecte renovat mitjançant la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Ahir al migdia en la visita d’obres a l’N-141e a Bescanó (Gironès), el secretari d’Infraestructures i Mobilitat, Isidre Gavín, va afirmar que el nou projecte causa menys danys al medi ambient ja que conté “millores significatives, com ara l’allargament de túnels”. Gavín hi va afegir que els opositors no coneixen prou les millores d’una “obra estratègica”.

    Dulsat, “tranquil”

    L’Ajuntament de Lloret considera “necessari i d’interès públic” l’allargament del ramal de la C-32 (7,6 quilòmetres de carretera). “Estem tranquils. Si la Generalitat fa una ponència ambiental nova, vol dir que deixa sense efecte la primera [del projecte inicial”, diu l’alcalde, Jaume Dulsat (CiU).

    Publicat a ElPuntAvui per J.Ferrer i G.Busquets | Imatge de Joan Sabater

  • Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació

    Unitat Popular per la plena independència dels Països Catalans

    En la celebració de la Diada del 31 de desembre, ens reafirmam una vegada més: l’autonomisme ens aïlla, l’autodeterminació ens unifica. Dins del règim autonòmic no tenim futur perquè s’ha demostrat que no permet el desenvolupament d’una vida digna per les classes populars. La millora del nostre dia a dia només pot passar per una ruptura amb l’estat actual de les coses.

    Quan parlam de ruptura parlam d’anar més enllà de canvis de govern. Parlam de canvis estructurals, de sotracs que sacsegin els fonaments d’un sistema d’explotació que destrossa el territori, retalla drets i llibertats a la classe treballadora, explotant-nos cada vegada més, especialment a les dones, a qui, a més, amb una violència constant que no dubta en recórrer a l’assassinat, com en el cas de Palma d’enguany tot just fa uns mesos, dels 25 en total als Països Catalans.

    El govern actual s’ha mostrat incapaç, si és que no directament mancat de voluntat, de fer front al monocultiu econòmic del turisme. L’explotació que suposa afecta a tots els ressorts de les nostres condicions materials de vida: des del preu desorbitat de l’habitatge, a la precarització de les nostres feines -especialment, les dones treballadores- i l’anorreament de la nostra identitat nacional, amb una progressiva i accelerada substitució i desaparició lingüística i cultural. Tot plegat, significa la negació de totes les sobiranies de què necessitam disposar per viure dignament.

    El Govern progressista no ha significat una vida millor per la gent de Mallorca, sinó que ha blanquejat el sistema de misèria de les autonomies. Els partits d’esquerres ja es preparen per tornar a vendre fum a la campanya electoral, mentre la realitat de Mallorca són els desnonaments, la precarietat laboral, la massificació turística, la destrucció del territori i la violència contra les dones.

    Aprofitant-se de la incapacitat de “l’esquerra” parlamentària, la dreta es rearma. El PP pretén recuperar unes institucions que creu seves, amb les que s’enriquí, enriquí a la seva classe i empitjorà la vida a la majoria de la població. En paral·lel, Ciutadans tira d’anticatalanisme i d’una falsa renovació política per intentar fer-se amb un lloc decisiu al futur parlament.

    Davant dels carrerons sense sortida de l’autonomisme, l’Esquerra Independentista contraposam un projecte capaç de generar un futur de dignitat per Mallorca: situam l’autodeterminació i un projecte socialista i feminista que posi la vida al centre. Colze a colze amb el Moviment Feminista de Mallorca, apostam per armar una vaga general feminista per al pròxim 8 de març. Amb el conjunt de la Unitat Popular, arrelem per tenir un projecte de sobirania per Mallorca, per posar límits al turisme, per protegir el territori, per garantir serveis públics, casa, treball, energia i la resta de subministraments bàsics a tota la població de Mallorca.

    A la venda de la nostra illa i dels seus recursos, nosaltres apostam per construir sobiranies per Mallorca. A les retallades i atacs contra la classe treballadora i les classes populars, nosaltres decidim exercir drets per al poble. A l’autonomisme, renovat o no, però ja caduc, nosaltres tenim clar que necessitam l’autodeterminació per als Països Catalans.

    Caminam cap a la ruptura, ofeguem el règim del 78 on, 40 anys després, no ha canviat res. Construïm Unitat Popular per la plena independència dels Països Catalans. Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació!

  • SOS Costa Brava

    Tal com es llegeixen, les dues paraules Costa i Brava serien els cognoms i SOS seria el nom de pila, un mot que sempre posa en estat d’alerta i reclama una acció de socors. En el seu origen, SOS és el senyal que la radiotelegrafia va inventar en el seu llenguatge propi de punts i ratlles, i s’ha extès universalment; és l’avís breu i nerviós, amb profund significat: correspon a les inicials de tres paraules, save, our, souls, salveu les nostres ànimes.

    Recentment s’ha presentat a Girona la plataforma SOS Costa Brava i ha mostrat amb dades precises tots els projectes de construccions que es volen realitzar, que deixarien (o deixaran?) un paisatge desconegut i lamentable; a la sala de la conferència un mapa assenyalava els punts negres de futures urbanitzacions i hotels, però des del dia de la confecció del mapa fins avui ja hi havia un augment dels atemptats contra el paisatge. Això porta pressa. Expressat amb llenguatge bíblic, els fills de les tenebres són més sagassos que els fills de la llum.

    A qui pertoqui garantir i vigilar la salvaguarda del paisatge litoral cal acusar de deixadesa, ineptitud i abandonament, per no dir paraules gruixudes. La Costa Brava ja va sortir-ne escaldada d’aquella primera onada destructora quan el món del negoci –blanc, gris o negre, deixem-ho– va descobrir que el turisme era una mina, potser interminable. Va ser així, també, com a la costa varen néixer moltes associacions en defensa de la conservació dels valors fràgils del paisatge; han treballat amb coratge i constància i d’uns quants anys ençà tothom recorda actuacions exitoses com ara en el tema dels camins de ronda, de Palafrugell i d’altres, els Aiguamolls de l’Empordà, el paratge de Castell, entre molts diversos.

    Ara la plataforma SOS Costa Brava reuneix una vintena d’associacions de gent sempre voluntària, que es proposa alçar i continuar el clam de «salveu les nostres ànimes», que són l’existència i la continuïtat de la Costa Brava tal com hauria de mostrar-se, sostenible, digne de la seva meravella restant. El paisatge és un ser viu, pot desparèixer. Tant és objecte de veneració com de maltractament per qui s’ho proposa. El paisatge té un valor afegit que és la presència humana, i és llavors quan hi entra, també, la maldat dels aprofitats i dels especuladors. Aquí és on s’espera la presència i efectivitat d’autoritats, legisladors, gestors i demés que han de vetllar i s’han de desvetllar pel bé comú en totes les seves cares. El territori és la primera d’aquestes cares, i massa sovint al llarg i ample de la Costa Brava els poders protectors de l’Administració no s’han mogut o ho han fet malament. I aquests poders, recordem-ho, en són cinc : Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat de Catalunya i Estat espanyol.

    SOS Costa Brava amb el clam de salveu les nostres ànimes continua l’eterna i noble lluita d’estimar i fer estimar la terra de cadascú. En aquestes circumstàncies podem recordar un manifest que l’indi Seattle, cap de tribu dwamisk, va adreçar al president dels EUA, era l’any 1855 i el manifest figura en les millors antologies del pensament ecologista; diu així : «Allò que esdevé a la Terra esdevé, també, als fills de la Terra. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la Terra. Quan els homes escupen a la Terra, s’escupen a ells mateixos».

    Publicat a Diari de Girona per Jordi Dalmau

     

  • Jordi Puig roda els Països Catalans per la república

    Ha inciat a Mallorca un recorregut en cadira de rodes, en solidaritat amb els presos polítics

    Jordi Puig, un dels noms de referència de l’independentisme dels anys vuitanta, ha iniciat el que defineix com una particular mostra de solidaritat amb els presos polítics: està fent la volta als Països Catalans en cadira de rodes i ho esta explicant a través del compte de twitter @Cami_Republica.

    El seu viatge va començar el 19 de desembre a Cas Concos, a Mallorca, i el portarà els pròxims mesos per tot el país. Avui arribarà a Manacor. Puig fa aquest recorregut en cadira de rodes i ha dit a VilaWeb que sentia la necessitat de fer alguna cosa per la república i els presos polítics i va decidir que volia convertir la seva limitació física en un estímul per a portar el missatge de la independència arreu dels Països Catalans.

    Puig va estar a la presó 1.663 dies per una condemna a vuit anys de presó dictada per un tribunal militar per l’assalt fallit a la caserna de Berga, el 15 de novembre de 1980, assalt que va ser atribuït a ETA politicomilitar. Va sortir en llibertat condicional el 1985. El 1992 el Tribunal Constitucional li va concedir l’empara d’acord amb el fet que els tribunals militars que el van jutjar van violar el principi de la presumpció d’innocència. El seu judici va ser anul·lat i finalment el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per no haver respectat el seu dret a la pressumpció d’innocència.

    A Jordi Puig li van haver d’amputar les dues cames en explotar-li el 21 de març de 1990 un artefacte que manipulava al costat dels jutjats de Santa Coloma de Farners, cinc anys després de quedar en llibertat condicional en la condemna per l’assalt a la caserna de Berga.

    Publicat a Vilaweb

  • L’únic desllorigador és l’autodeterminació

    L’Esquerra Independentista (Alerta Solidària, Arran, COS, CUP, Endavant i SEPC) volem donar a conèixer diverses consideracions després de la celebració del Consell de Ministres ahir a Barcelona

    En primer lloc, volem subratllar el fet que l’Estat espanyol va necessitar militaritzar la ciutat amb més de 9.000 policies i, ni tan sols així, van aconseguir que la reunió es desenvolupés amb normalitat. Tal com vam fer l’1-O i el 3-O, un poble mobilitzat és un poble que guanya, i així ho va tornar a demostrar ahir el poble català amb talls de carretera des de bon matí, concentracions de rebuig als voltants de la Llotja de Mar i arreu del territori i, el vespre, donant suport a les persones detingudes.

    En segon lloc, des de l’Esquerra Independentista evidenciem que el Govern de JxCat i ERC està intentant tancar per dalt –amb un pacte autonòmic—el que el poble està obrint des de baix. En els darrers dies trobem alguns exemples que constaten això: la reunió de dijous a Pedralbes, amb comunicat conjunt inclòs, el sopar del govern Espanyol amb representants del Govern i la patronal, l’actuació dels Mossos el 21D o la criminalització de les protestes i les diverses formes de lluita, argumentat un fals esperit de diàleg i la necessitat de criticar tota expressió de protesta que ells no liderin. Dit d’una altra manera, els pactes que comporten les renúncies a què ens volen dur necessiten d’una escenificació simbòlica independentista que contrasta directament amb els fets materials i concrets que duu a terme el govern: repressió i criminalització de tothom qui se surt del guió escrit.

    Per tot això, des de l’Esquerra Independentista denunciem com, a partir de la política de despatxos, ambdós governs aposten per un pacte autonòmic. Tenim clar que cap tipus de negociació amb l’estat és possible, sinó que el camí va en la línia que marquen les mobilitzacions d’ahir. És amb l’organització popular i la mobilització sostinguda que podrem lluitar per fer efectius els nostres drets polítics i socials així com exercir una veritable autodeterminació per tal que, efectivament, Tombem el Règim. Així mateix, considerem que l’actuació policial d’ahir va estar marcada, com ve sent habitual, per irregularitats i brutalitat; es tracta, doncs, d’un nou episodi de violència institucional que també buscat inocular la por al poble i desmobilitzar la gent.

    El conflicte polític generat per la negació de drets per part de l’Estat espanyol contra el poble català no es resol amb la força policíaca ni amb la imposició política, sinó garantint i exercint drets que garanteixin una vida digna per a tothom: l’únic desllorigador és l’autodeterminació. Per tot plegat, recuperant els aprenentatges de l’1-O i el 3-O, l’Esquerra Independentista mantenim la crida al poble dels Països Catalans: Alcem-nos, contra la repressió, per la llibertat dels presos i preses polítiques. Alcem-nos, pels nostres drets polítics i socials. Alcem-nos, per exercir l’autodeterminació. Alcem-nos, perquè, avui com ahir, la lluita és l’únic camí!

    Països Catalans, 22 de desembre de 2018
    Alerta Solidària, Arran, COS, CUP, Endavant, SEPC

  • Municipalisme com a marc estratègic

    La CUP s’estructura com una organització nacional per tal de dinamitzar les lluites, coordinar i acordar accions polítiques conjuntes, i estendre el projecte i les pròpies estructures arreu dels Països Catalans, amb l’objectiu estratègic comú de construir un contrapoder popular municipalista d’abast nacional, retornant els debats polítics i els àmbits de decisió al poble i al territori, reterritorialitzant la política actualment allunyada dels ciutadans. Aquest objectiu estratègic ha de contribuir, alhora, a desplegar la Unitat Popular en la direcció de la construcció nacional, la transformació social i la defensa de la terra.

    La Unitat Popular és el conjunt de dinàmiques de confluència entorn a un programa bàsic de construcció nacional, transformació social i defensa de la terra, que ha de ser impulsat a tota la
    societat catalana com a resposta al model econòmic i institucional capitalista, per tal de sumar esforços en la construcció d’una nació lliure, amb una institucionalitat pròpia, arrelada en la gent i el territori.

    Per això, el treball municipal i la creació d’estructures d’autoorganització i decisió als barris i als municipis és un objectiu estratègic. El municipalisme és una de les columnes vertebrals de la construcció de la Unitat Popular, en tant que l’organitza a nivell de masses, però sobretot a nivell territorial, i s’ha d’entendre com un projecte polític rupturista i anticapitalista contraposat a la legalitat de les institucions europees i els estats opressors espanyol i francès, i als partits polítics i sindicats que hi participen. És una aposta estratègica per a la construcció nacional i la transformació social que entronca amb la tradició política i cultural de les classes populars catalanes, centrada en el municipi i el seu entorn territorial més pròxim.

    Municipalisme de ruptura

    En el marc municipalista, la sacsejada social i política del procés d’independència i les darreres vagues generals (3-O, 8-N, 8-M) han significat un canvi qualitatiu i quantitatiu important pel que fa a les potencialitat de l’autoorganització popular i la mobilització i un abans i un després en la consciència política d’una part important del país. Aquest canvi, que ha estat propiciat per les enormes mobilitzacions (mai vistes en anterioritat) i pel considerable i a vegades potent nivell d’autoorganització, també ha permès posar l’agenda política municipal en els fets nacionals i socials com no ho havia estat mai.

    La conquesta dels carrers i la utilització de l’espai públic com a marc referencial de la nostra lluita són indestriables en la nostra pràctica política de ruptura a tots els nivells.

    El municipalisme de ruptura ha de saber ressituar-se en aquesta nova situació. Ha de ser un espai obert, en moviment, mobilitzat, enxarxat en les dinàmiques nacionals: un espai polític en
    què les oligarquies locals, fins ara i des del 78, ben recol·locades en el panorama polític avui es trobin sacsejades, tensionades i orfes de referents nacionals vendibles a nivell local (com són els casos de CIU, PSC o el PP). I aquest saber-se ressituar, implica necessàriament ser allà on es decideixen coses.

    El municipalisme de ruptura, entès com l’articulació de projectes polítics basats en la unitat popular i en la pluralitat d’actors que treballen per la transformació social, ha arrelat amb força al Principat de Catalunya, i té potencialitat de fer-ho també al conjunt dels Països Catalans. Al País Valencià, alguns exemples apunten cap aquesta direcció, i a la illa de Mallorca, hi ha un bon nombre d’experiències que segueixen la lògica política i organitzativa del municipalisme d’alliberament -assembleari, compromès amb els moviments populars i el dret a l’autodeterminació- amb el qual s’identifica la CUP.

    Ara bé;

    1. Hem de ser conscients que, tot i ser les institucions més properes a les persones, les estructures institucionals municipals presenten límits jurídics i polítics derivats de la seva pròpia arquitectura, i de la seva dependència del marc jurídic i administratiu dels estats. Els marcs institucionals i jurídics actuals no permeten propostes veritablement transformadores, ja que formen part de l’estructura de l’Estat espanyol, i estan pensats expressament per mantenir-nos sotmesos.
    2. Hem de centrar els esforços del municipalisme en generar o reforçar pols d’esquerra rupturista que abracin una estratègia d’autoorganització popular com a element central de la seva acció
      política, lluny del ritme intens de la gestió diària institucional, a pobles, barris i ciutats. Hem de saber acostar, enxarxar entre elles i estructurar políticament el conjunt d’entitats i associacions que composen el riquíssim marc democràtic de base de la nostra comunitat.
    3. Hem d’afrontar la participació institucional des de la lògica superadora de la gestió municipal de les engrunes que el marc juridicopolític de l’estat cedeix als municipis.

    Per tot això, la nostra proposta de municipalisme de ruptura passa per:

    1. Treballar per estar presents allà on la comunitat pren decisions, genera mobilitzacions, crea espais de contrapoder, ocupa espais de poder i fortifica les seves conquestes, socialitzant béns i valors, plantejant un treball coordinat amb altres forces polítiques que mantingui la independència de cada projecte però que ajudi també a la visualització d’un bloc que porti la voluntat popular a les institucions.
    2. Treballar per a consolidar el municipalisme com a eina de transformació. D’una banda com a eina de ruptura que fugi de dinàmiques de mera gestió municipal, entenent que és aquesta la que ens permet avançar en el projecte de transformació; i de l’altra banda, consolidant el projecte de les sobiranies a totes les Assemblees Locals, tinguin o no presència a la institució,
      i treballant per teixir aliances polítiques a pobles, viles i ciutats que permetin sedimentar una alternativa de contrapoder i de sobiranies.
    3. Treballar per impulsar i consolidar l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans, entenent que la creació d’institucionalitat pròpia és imprescindible per sostenir un projecte de ruptura i per desplegar estructures que puguin operar en clau de contrapoder. L’Assemblea Municipalista dels Països Catalans ha de ser una realitat imminent, i ha de començar a caminar abans de finals
      del 2018 per a esdevenir un referent institucional en clau republicana.

    Les Candidatures d’Unitat Popular als municipis

    Les assemblees locals de la CUP es defineixen com a espais municipals de treball polític (social i institucional), d’esquerres i independentistes, que tenen com a objectius desenvolupar el projecte polític de la Unitat Popular i generar dinàmiques de contrapoder popular en l’àmbit municipal. A cada municipi caldrà generar espais de lluita institucional que siguin coherents amb la tasca feta fora de les institucions conjuntament amb l’Esquerra Independentista.

    Han de ser la veu i la força, l’eina de visibilització a les institucions de la multitud de resistències concretes i de base contra les opressions i les arbitrarietats del sistema capitalista patriarcal d’arreu del territori.

    • Han de ser dinamitzadores del debat públic i d’espais de decisió i compromís arrelats al territori i a la gent, de base assembleària i democràtica, absents de desigualtats i discriminacions. Han de treure la política i la democràcia dels despatxos i portar-la al carrer.
    • Han de ser defensores d’un programa polític de construcció nacional i de transformació social, és a dir, de la Unitat Popular.
    • Han de ser l’expressió que representi l’ecologisme més transformador i revolucionari, que s’enfronti als lobies energètics i vetlli per la preservació del territori i el clima.

    Les assemblees locals de la CUP, des d’un punt de vista de treball d’assemblea, i més enllà de si tenen representació al ple, treballen, en el seu poble, barri o ciutat, amb uns objectius immediats i de pràctica diària:

    • Acostar el funcionament assembleari de base, el compromís polític i l’activisme a àmplies capes de la població, apropant-les al treball organitzat i polític per la independència i el
      socialisme.
    • Detectar les problemàtiques que van sorgint al poble i intentar treballar-les i donar-hi resposta, denunciant-ne alhora les causes profundes des d’una perspectiva de col·lectivitat,
      sobirania i corresponsabilitat.
    • Posar al descobert els veritables mecanismes i interessos que s’amaguen darrera de les decisions polítiques o econòmiques de les institucions i que van en contra dels interessos de
      les classes populars.
    • Actualitzar en allò que calgui el programa marc municipalista de la CUP fent èmfasi en el aspectes següents:
      • Aquesta actualització ha de ser permeable a les noves lluites i necessitats que estan sorgint als PPCC.
      • Aquesta actualització rha de reflectir la diversitat d’escales municipals que resumidament es poden dividir en municipis petits, mitjans i grans ciutats.
      • Aquesta actualització ha d’incorporar com a base els temes tractats a la conferència municipalista.

    La CUP ha treballat, i treballa encara, per esdevenir el referent en la lluita municipal de totes les persones independentistes i d’esquerres, així com de totes les lluites socials, polítiques i culturals del territori, a partir de l’enxarxament en peu d’igualtat amb tots aquests sectors, i amb l’objectiu d’incidir en les classes populars i fer-les partícips del projecte global d’alliberament i d’Unitat Popular que defensem.

    Aliances

    La CUP parteix d’una aliança estratègica amb l’Esquerra Independentista i amb els protagonistes del projecte d’Unitat Popular: els i les treballadores i les classes populars catalanes. Aquesta
    aliança es desplega en els tres àmbits que conformen el seu espai polític: l’Esquerra Independentista, el municipalisme alternatiu i els moviments socials.

    La CUP ha d’esdevenir el referent polític institucional del teixit que configuren aquests sectors socials. Per aconseguir-ho, cal mantenir oberts els espais de configuració de discurs, reflexió política i acords estratègics amb els principals espais socials que d’una manera o altra es relacionen amb la CUP, ja sigui a nivell local, nacional o d’àmbit temàtic o sectorial.

    • Esquerra Independentista: Cal que la CUP s’impliqui, al ritme i intensitat que en cada moment es consideri adient, en els espais compartits de l’Esquerra Independentista de base en el municipi i el territori, amb l’objectiu de contribuir a modelar-los i estructurar-los, alhora que fer-los servir com a espais de coordinació política per a generar discurs, discutir objectius i acordar campanyes. Les de la CUP han de ser les candidatures de l’Esquerra Independentista. La CUP guanya, si també guanya el conjunt de l’Esquerra Independentista.
    • Municipalisme alternatiu: l’aposta estratègica per desplegar un municipalisme d’alliberament que pugui estructurar una extensa xarxa d’espais de contrapoder locals arrelats al territori i pròxims a la gent i a les lluites no és una aposta exclusiva de l’esquerra independentista, ni s’ha materialitzat tan sols en la CUP. El municipalisme d’unitat popular és un projecte que compta amb un ampli consens en els moviments socials i les esquerres rupturistes catalanes i que s’ha materialitzat també en nombroses candidatures populars. Algunes d’aquestes candidatures formen part d’altres projectes polítics que no comparteixen els objectius estratègics de la CUP. D’altres, en canvi, s’han constituït com a agrupacions d’electors o formen part circumstancialment de marques blanques municipals o bé s’han coordinat sota un mateix paraigües legal i organitzatiu, com les Candidatures Alternatives del Vallès. La CUP té una aliança estratègica a desplegar amb les candidatures municipalistes de la Països Catalans. La CUP ha de ser l’espai municipalista dels Països Catalans. La CUP guanya si també avança el municipalisme rupturista.
    • Moviments socials: La CUP no fa política partidista, sinó partidària; prenem partit per les lluites dels moviments socials, les lluites pels drets, pel territori… La CUP no vol ni ha de voler mai utilitzar els moviments socials per tal de treure’n profit partidista i tenir-los controlats. El que sí que vol, és fer d’altaveu de totes les lluites socials; la CUP es proposa a aquestes lluites i als moviments socials com a eina per vehicular a les institucions, si es creu necessari, les seves demandes i propostes. La CUP guanya si es reforcen els moviments socials com a espais autònoms i independents.
    • Moviment feminista: als Països Catalans hi ha desenes de col·lectius feministes que treballen cada dia als seus barris, pobles i ciutats per una millora de les condicions de vida, en especial per a les dones. Arran de la Vaga General Feminista del 8M s’han creat comitès de vaga als nostres barris, pobles o llocs de treball, amb coordinació comarcal i nacional,
      hem creat i teixit aliances que no podem perdre. Aquests espais d’autoorganització en barris, viles i ciutats han de ser punta de llança per incorporar la perspectiva feminista en totes les lluites socials i que aquesta sigui un element indestriable de la lluita d’alliberament nacional i social.
    • Moviment ecologista: després d’intenses etapes de lluita contra l’energia nuclear, els transvassaments, l’especulació urbanística… el moviment ecologista viu un moment d’una certa desmobilització i d’apropament a determinades opcions polítiques. L’esquerra independentista mai no ha desenvolupat una política d’aliances amb el moviment ecologista i en alguns casos fins i tot s’ha enfrontat ideològicament a aquest moviment. L’actual situació de col·lapse climàtic i degradació ambiental ens està abocant a un punt de no retorn que fa que sigui imprescindible rellançar la lluita ecologista. En aquest sentit cal que l’esquerra independentista faci autocrítica de la seva manca de compromìs en aquest camp i comenci a bastir les necessàries aliances amb el moviment ecologista i decreixentista per tal de plantar cara col·lectivament a una situació climàtica i ambiental que amenaça el futur de la pròpia humanitat.

    Per tal d’eixamplar i fer créixer la Unitat Popular arreu del territori, caldrà teixir les aliances polítiques i estratègiques que siguin necessàries allà on es cregui convenient, sempre sobre la base de tres criteris fonamentals:

    1. que s’articulin sota la forma de projectes assemblearis i de base amb l’objectiu de facilitar sempre l’apoderament popular, el seu caràcter democràtic, i per dificultar que siguin cooptats
      per estructures burocràtiques partidàries.
    2. que s’adhereixin al projecte municipalista nacional de la CUP de cara a les eleccions de 2019 a través de la seva coalició electoral general, o bé que no sumin per cap altra coalició dels grans partits de l’esquerra o del sobiranisme.
    3. amb l’objectiu de reforçar el compromís de la CUP i la seva militància amb el seu codi ètic, les militants de la CUP que s’integrin en projectes municipals més amplis a través de les seves
      assemblees locals hauran de seguir obligatòriament el codi ètic de la CUP en aquelles qüestions en què aquest sigui més restrictiu.

Realitzar un trobada de totes les candidatures on la CUP ha participat durant la legislatura en coalicions o projectes més amplis (tot i que es presentessin com a Poble Actiu).

Analitzar els avantatges i els inconvenients i poder produir una guia de com afrontar aquests debats als diferents municipis.

Aquesta trobada treballaria:

  • Acords preelectorals (consecució dels acords i desenvolupament durant la legislatura).
  • Acords postelectorals (consecució de la legislatura).

Aquesta trobada hauria de dur-se a terme la 2a o 3a setmana de juliol

L’Assemblea Municipalista dels Països Catalans

L’AMPPCC és la nostra proposta per articular l’espai que ha d’actuar com a institució pròpia de sobirania nacional i d’exercici de contrapoder popular. Haurà de comptar amb un suport i
una implantació territorial d’abast nacional i ha d’anar més enllà d’una assemblea de regidores i regidors dels Països Catalans.

Aquesta assemblea municipalista ha d’anar més enllà d’una assemblea de regidores i regidors dels Països Catalans i ha de recollir i aglutinar tots aquells espais que realitzen un treball municipal en clau rupturista o republicà, sigui des de les institucions o, sobretot, des dels seus teixits polític, econòmic i cultural, amb la finalitat d’impulsar iniciatives que vagin en la direcció de construir alternatives concretes i de futur al capitalisme patriarcal en molts àmbits diferents.

Els seus objectius:

1 – Creació d’un marc estable de treball per a l’execució, comunicació i coordinació de polítiques nacionals sorgides des de la base amb la voluntat d’entrellaçar representació institucional, moviment veïnal, col·lectius de base, teixit econòmic cooperatiu i social i xarxes culturals.

2 – Impuls i desplegament d’un conjunt de projectes que han de respondre a les necessitats de les classes populars i als objectius de construcció nacional, amb la participació de tota la diversitat d’agents participants d’aquesta institució.

3 – Creació d’una entitat nacional de base democràtica, en les estructures territorials de la qual hi puguin participar totes les persones escollides, en sufragi o assemblea i de forma democràtica, sense cap límit per procedència i/o tendència política.

4 – Esdevenir un marc polític representatiu nacional, republicà i legítim enfront de les autonomies i municipis intervinguts políticament, judicialment i econòmicament per l’Estat espanyol.

5 – Esdevenir un marc que superi la divisió administrativa, i per tant política, a què està sotmesa la nostra nació.

 

Ponència aprovada a l’Assemblea Nacional de Cervera

 

  • De les barricades d’ahir a les victòries de demà

    Les autores, membres de l’organització Arran, defensen la seva praxi política davant de la criminalització de què són objecte per part de l’”aparell de propaganda del règim” i argumenten la legitimitat de l’”autodefensa popular” davant de la “violència institucionalitzada“

    El règim necessita el PSOE per autolegitimar-se intentant vendre algunes de les seves polítiques com socialdemocràcia, perquè la classe treballadora les creguem com victòries quan realment ens lleven tota possibilitat de tenir vides dignes

    Aquest divendres hi ha la intenció per part del Consell de Ministres de reunir-se a Barcelona, i fa poc, s’ha fet pública la reunió prèvia a aquest entre el president del Govern espanyol i el de la Generalitat de Catalunya. Ambdues reunions estan plantejades per fer una demostració de força per part del govern estatal, tant com per tot allò que impliquen simbòlicament com per l’acompanyament a aquestes de milers de policies, evidenciant així com el règim del 78, del qual el PSOE n’és partícip, trontolla per totes bandes.

    N’és partícip perquè el règim el necessita, per autolegitimar-se intentant vendre algunes de les seves polítiques com socialdemocràcia, perquè la classe treballadora les creguem com victòries quan realment ens lleven tota possibilitat de tenir vides dignes. Queda palès quan veim com es consolida un sistema que ens deixa sense casa, sense feina o en condicions de precarietat extrema negant-se a derogar la reforma laboral del PP; que manté murs i reixes tacades de sang a la frontera sud i tanca persones en CIEs pel fet de ser migrants, desposseint-les de la dignitat inherent a tot ésser humà; que gira l’esquena a la violència masclista i sustenta una justícia patriarcal que deixa violadors en llibertat i tanca els ulls davant les agressions que pateixen les temporeres a Huelva; que es lucra de vendre armes a aquells que financen Daesh; que participa de l’imperialisme de l’OTAN i –sobretot– s’evidencia quan li fa el joc a la dreta espanyola.

    Va fer-ho durant la transició i segueix fent-ho ara, amb el pacte amb el PP per aprovar la reforma de l’art. 135 de la Constitució espanyola, quan varen acordar l’aplicació del 155 i van criminalitzar a les independentistes que l’1 d’Octubre vam sortir a votar, mantenint a les preses polítiques a la presó i segueixen fent-ho quan legitimen a la dreta més rància de l’Estat espanyol en els seus atacs més flagrants contra l’organització popular i aquells col·lectius que són capaços de jugar un pols al poder, clamant als mitjans la nostra il·legalització.

    Per tot l’esmentat, en reacció a la presència del Govern socialista a Catalunya, des de l’autoorganització popular s’han convocat, conjuntament amb diferents agents socials i polítics d’arreu del territori, mobilitzacions de rebuig, perquè encara que intentin que se’ns oblidi, el PSOE és un dels pilars polítics essencials pel sosteniment del Règim i la nostra obligació com a poble és no restar callades davant dels seus atacs.

    La història ens ha ensenyat molts exemples de lluita, ja que una vegada darrere l’altra, la classe treballadora s’ha rebel·lat contra les opressions i aquell qui l’oprimeix. Als Països Catalans trobam nombrosos exemples d’aquesta cultura revolucionària: des de la lluita antifranquista dels maquis a les muntanyes, a les milicianes que s’aixecaren contra el feixisme amb tots els mitjans al seu abast; des de les obreres de les selfactines alcoianes a les obreres de la Setmana Gloriosa (mal anomenada Setmana Tràgica), sense oblidar els maulets i tantes altres que ens precediren en la lluita. I tot i que la classe dominant ha volgut amagar aquesta tradició per fer-nos-la oblidar, als Països Catalans veim com l’organització i l’empoderament col·lectiu s’enforteixen i avancen.

    Darrerament, hem vist la lluita combativa exemplificada amb el moviment Armilles Grogues, que ens ensenya que de les revoltes populars en surten victòries, tot i el grau de repressió i la força i control que actualment tenen els estats capitalistes. Hem vist la utilitat de la lluita combativa, de la força del poble per crear inestabilitat en un sistema que l’oprimeix. Així doncs, tancar les portes a la combativitat és descartar una eina per aconseguir la victòria, és desposseir-nos –nosaltres mateixes– de possibilitats per fer front aquells qui precaritzen les nostres vides i, en definitiva, d’opcions per guanyar.

    És per això que exercir l’autodefensa popular per protegir-se de la violència institucionalitzada ja no és que sigui legítim, que naturalment ho és, sinó que és necessari. I és necessari defensar-la, aconseguir fugir de la moral burgesa que ens fa renegar d’allò que ens és útil com a classe treballadora, que ens fa condemnar la que segurament és una de les nostres millors eines. Així doncs, hem de saber jugar les eines de lluita, les hem de saber aplicar, organitzar i construir. Hem de saber teixir victòries malgrat que l’enemic estigui preparat, tot combinant manifestacions, accions esporàdiques i okupacions, pintura, pancartes i barricades, casals, ateneus i festes populars, independència, socialisme i feminisme. En definitiva: organitzar-nos i guanyar.

    Sabem que, tant el 20 com el 21 de desembre, el poble català s’alçarà contra un govern estatal opressor que mai ha tengut com a objectiu la millora de les condicions de vida de la classe treballadora. També sabem que les mobilitzacions que hi hagi durant aquestes jornades seran combatives, així com el macrodispositiu policial que assetja Barcelona ens fa saber que seran fortament reprimides. Però com hem vist amb el recent exemple de l’Estat francès, no es pot exigir a un poble que resti passiu davant d’unes condicions de vida de misèria, davant d’un règim que manté entre reixes les preses polítiques i lluny de casa les exiliades, que atempta cada dia amb menys pudor contra qualsevol mena de llibertat d’expressió mentre empara l’extrema dreta en el seu discurs d’odi, que reprimeix qualsevol mostra d’organització i lluita. No ens podem quedar quietes ni podem renunciar a defensar-nos.

    El poder, a través dels mitjans de comunicació que formen part de l’engranatge de propaganda, ens criminalitzarà i intentarà fer creure al món que nosaltres som les violentes, que nosaltres mereixem la repressió, que som qui atacam en lloc de ser qui es defensa, i ho farà en un estèril intent d’alliçonar a tot un poble en la submissió, però nosaltres no ho hem estat mai de submises. No deixarem de lluitar i de fer servir les eines que calgui per fer-ho, perquè si amb la repressió busquen que continuem oprimides, no els cedirem mai aquesta victòria. No podem deixar que ens confonguin d’enemics, perquè l’important és per què lluitem i no si ho fem amb la cara tapada o no. De les barricades d’ahir construirem les victòries de demà. Som poble rebel: tombem el règim!

    Per Adriana Roca i Núria Martí | @Arran_jovent
    Publicat a LaDirecta

  • Denunciem inacció del PDeCat davant les irregularitats constants del Consorci Costa Brava

    Davant de les irregularitats detectades per la Sindicatura de Comptes en el Consorci de la Costa Brava, la CUP continua exigint responsabilitats polítiques i reclama una aposta pel model de gestió pública de l’aigua.
    Les irregularitats detectades per la Sindicatura de Comptes se sumen a les ja denunciades públicament per la CUP al llarg dels darrers dos anys.

    La Sindicatura de Comptes ha fet públic, el passat 12 de desembre, importants irregularitats en la contractació del Consorci de la Costa Brava- Entitat local de l’aigua. En l’informe sobre l’exercici del 2016 l’ens denuncia, entre d’altres irregularitats, que 93 contractes es van adjudicar com a contractes menors quan haurien d’haver-se fet per concurs públic. Aquestes irregularitats en la contractació afectarien a les empreses Empresa Mixta d’Aigües de la Costa Brava, SA (EMACBSA) i Abastament en Alta Empresa Mixta, SA (ABASTEM).

    La Candidatura d’Unitat Popular remarca que aquestes irregularitats detectades se sumen a les ja denunciades públicament per la formació al llarg dels darrers dos anys. Al desembre del 2016, l’auditoria feta pels serveis tècnics de la Diputació de Girona i Faura Casas Auditors recollia un seguit d’irregularitats que afectaven als socis privats de les empreses mixtes esmentades, com per exemple, la utilització dels recursos de la part pública sense existència de conveni o contracte, i la inhibició de fer les aportacions compromeses en el manteniment i millora de les instal·lacions.

    També, al febrer del 2017, la CUP denunciava que les dietes del Consorci de la Costa Brava percebudes pels càrrecs polítics que en formen part van augmentar el 862% durant l’any 2016, arribant a cobrar 900€ per cada reunió, i que aquestes dietes estaven camuflades fora dels pressupostos del Consorci.

    Lluc Salellas, representant de la CUP a la Diputació de Girona, afirma que aquestes males praxis “reafirmen la demanda de la CUP de depurar responsabilitats polítiques i fixar mecanismes de transparència, i alhora fan evident la necessitat d’apostar inequívocament per un model de gestió dels serveis essencials com l’aigua totalment públic”.

  • Pàgina 1 de 2412345...1020...Última »