• La CUP-Crida Constituent registra una proposició de llei contra l’abús bancari

    Benet Salellas: “Primer van saquejar les famílies amb hipoteques abusives i després van saquejar la Generalitat reestructurant deute. No podem permetre que continuï la deutecràcia”

    La CUP-Crida Constituent ha registrat al Parlament de Catalunya una proposició de llei contra l’abús bancari. La proposició de llei està centrada en dos àmbits: per una banda, l’abús de la banca sobre el sector públic i de l’altra, sobre el sector privat i els ciutadans.

    Pel que fa al primer àmbit, aquesta llei pretén acabar amb l’abús que fan entitats bancàries en els crèdits a ens públics o quan s’han de renegociar crèdits des d’empreses i administracions públiques, quan des de la banca s’aprofita per imposar condicions properes a la usura.

    El diputat Benet Salellas ha assegurat que “la banca té una responsabilitat en aquest país en l’àmbit privat, evident, però també en l’àmbit públic.” i denuncia el fet que la banca “s’aprofités el moment de més debilitat financera de la Generalitat per reestructurar crèdits”. “Primer van saquejar les famílies amb hipoteques abusives i després van saquejar la Generalitat reestructurant deute. No podem permetre que continuï la deutecràcia” ha reblat el diputat de l’esquerra independentista.

    En la llei es defineix legalment el concepte d’abús per usura, es fixa la nul·litat dels contractes que continguin clàusules abusives i es prohibeixen certs tipus de comissions com la de reestructuració. La voluntat és la d’evitar la transferència directa de fons públics cap a la banca, mitjançant les clàusules i interessos abusius i certes comissions.

    A la segona part de la llei dedicada al sector privat i consumidors , principalment es defineix com a clàusula abusiva tota aquella que no sigui comprensibles per part dels contractants o l’establiment d’índexs d’interès controlats per la banca, com l’IRPH. A més, s’equipara la protecció de pimes, autònoms i entitats sense ànim de lucre a la que ja gaudeixen actualment els consumidors. Per Salellas “la crisi hipotecària ha deixat tantes víctimes i tanta pobresa que necessitem continuar proposant mesures en defensa de les persones afectades.”

    En el preàmbul de la llei s’apunta “no pot -ni pretén tampoc- revertir la totalitat de les polítiques endegades en relació al sector bancari espanyol quant a la gestió de la crisi especulativa i bancària, en què en lloc d’utilitzar aquesta intervenció per transformar els actius rescatats en béns públics al servei de la comunitat creant per exemple una banca pública i un parc d’habitatge social, el que ha passat és que un cop socialitzades les pèrdues d’aquestes empreses a costa dels impostos de la ciutadania, s’han tornat a entregar al sector privat en condicions molt avantatges per tal que en mantingui l’explotació. Però sí que resulta imprescindible, urgent i necessari adoptar algunes mesures per tal d’esmorteir els efectes d’aquesta acumulació per despossessió tant quan l’expoliat és un actor públic com quan ho és un privat.”

  • Joan Garriga: “Aquesta no és una legislatura normal, ni pretenem ni volem que ho sigui”

    “Ningú pot pretendre que les estabilitats, en períodes excepcionals, siguin les estabilitats de tota la vida, aquelles on allò més important és aparentar unitat d’acció, on les divergències i les diferències queden fora de l’hemicicle.”

    Hi ha coses que millor deixar-les clares de bon principi per no generar ni confusions, ni possibles interpretacions errònies del que com a grup parlamentari CUP CC pensem és el nostre paper en aquest parlament i en aquesta legislatura. Són coses que ja hem desbrossat i manifestat en cada un del plens que hem anat fent. Tant en el ple d’investidura com en el que el govern va presentar el seu organigrama.

    Per la CCUP CC aquesta no és una legislatura normal, ni pretenem ni volem que ho sigui.

    Aspirem a fer d’aquesta una legislatura excepcional. I l’excepcionalitat la pretenem, la volem pel seu caràcter de ser una legislatura de ruptures, de canvis, de transformacions, de reptes; una legislatura que a més a més recuperi de forma clara allò que sempre haurien d’haver estat les institucions: un reflex clar de la voluntat popular, de la voluntat de la gent del carrer.

    Aquesta és la lectura que fem del 27 S i de quina és la legislatura que se’n desprèn.

    I aquest caràcter d’excepcionalitat que li donem, que li volem nosaltres a la legislatura que hem iniciat, un cop més l’expressem des d’aquest faristol per motius que no depenen solament de les nostres voluntats sinó també d’altres. I ho fem coneixedors de que el temps, els dies transcorreguts, des del ple de Debat del programa i votació d’investidura de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, són pocs. Molt pocs. De fet segurament amb l intervenció d’avui no respectem la formalitat aquella del 100 dies de govern. Però, crec, que tots els que formem aquest ple som coneixedores del vertigen en que es precipiten les coses en l’actual marc polític català i de la necessitat que tenim de donar les respostes polítics en el temps adequat.

    L’estat espanyol, expert i gran coneixedor no del procés sinó del “como proceder” amb brigada aranzadi o sense actua i actua fort. El dia a dia de la llei mordassa, dels CIES, dels refugiats, dels requeriments als nostres ajuntaments i als seus posicionaments davant la llei, davant el país, en suport al seu parlament, a aquest Parlament no admeten demora; i ens donen el tempo en que hem de saber donar a la nostra resposta política.

    Els compromisos adquirits 27 S van donar el mandat i van situar les bases d’aquest sobre els pilars de la desconnexió amb l’Estat, inici d’un procés constituent i les imprescindibles i mai suficients mesures de rescat social.

    I aquest mandat, aquest compromís no el podem fer dins el marc del que ha significat el règim del 78.

    Ara que precisament es compleixen 30 anys del Referèndum sobre la permanència o sortida de l’Estat Espanyol de l’OTAN. Una votació que va donar un resultat dns el marc estatal a favor de la permanència de 52,5% i els vots en contra van ser un 39,8%. Però que a Catalunya va guanyar el No amb un 51% , un No que també es va imposar a Canàries, Navarra i el País Basc.

    Aquella derrota va tancar de manera definitiva la transició espanyola de la dictadura franquista a la democràcia i, els moviments socials de llavors van veure frustrades les seves esperances de transformació i ruptura amb el vell règim, i esperaven que el nou sorgit de la transició de 1978 prengués unes dimensions diferents. Com bé algú ha escrit “la integració a l’OTAN es pot considerar com l’enterrament definitiu de les esperances de les forces socials que havien lluitat per construir un model de democràcia més participatiu que permetés intervenir directament sobre qüestions de transcendència.

    Però aquella campanya per a la sortida de l’OTAN també va donar fruits. S’havia aconseguit posar al centre del debat nacional els valors de la cultura de pau, l’objecció de consciència, la no-violència, la desobediència civil, l’antimilitarisme, la solidaritat i la cooperació internacional. La prova d’això és que, pocs anys després, molta d’aquella gent que va estar en les mobilitzacions de la campanya del Referèndum, creava entitats d’ajuda al desenvolupament, de solidaritat, de drets humans i centres per la pau, o es vinculaven al moviment antiguerra, que més endavant es mobilitzaria en contra de les guerres del Golf, de l’antiga Iugoslàvia, Palestina, Afganistan, Iraq, Líbia i Síria, moviments i organitzacions que han mantingut viva la reivindicació de construcció de la pau en un món més solidari i sense guerres.” Moviments que avui participem activament en el marc de construcció de la República Catalana i en el reconeixement d’aquesta en el valors defensats de pau, desobediència, antimilitarisme, solidaritat i cooperació internacional.

    Moviments que participen de noves maneres de fer i entendre la política. Fa poc dies Marina Garcés, parlant de Nova Política, deia: Parlar de “nova política” és, així, una categoria trampa que converteix en un producte caducable les lluites i els reptes de transformació social actuals. El que avui en diem nova política és un conglomerat encara molt indefinit de persones i d’estructures que vénen dels partits tradicionals amb cares, plataformes i sigles que fins fa poc no participaven en el sistema de partits. Més que una renovació ideològica i política, per a molts la nova política significa sobretot una regeneració ètica d’un sistema estructuralment corromput, a través de procediments més oberts, transparents i personalment honestos. En aquest nivell, a curt termini la nova política desperta un consens del qual ens sentim part, sense cap dubte.

    Ara bé, el problema comença quan es debat la capacitat real que poden tenir les noves formacions polítiques de transformar l’exercici de la política real.

    I és, situant-nos al bell mig d’aquest dilema, on pensem que si el marc del regim del 78 no ens és vàlid per complir amb el mandat del 27 S i la declaració del 9N , tampoc ho és el marc autonòmic i d’acceptació del deute.

    Reflexions de la companya Eulàlia Reguant apuntaven que d’aquí a poc, quan parlem de pressupostos i el focus tornin a estar en el que faci o deixi de fer el grup parlamentari, i la CUP Crida Constituent en general, hem de tenir clar que en el marc polític i econòmic en el que ens movem, el capitalisme, és molt difícil (per no dir impossible) generar la transformació social, política i econòmica per la que treballem i ens mobilitzem. Però també cal deixar clar que la resignació no és la nostra opció política, i que no acceptem ni acceptarem els marcs imposats.

    Per avançar cal treballar per aconseguir gestos inequívocs que permetin fer front a l’emergència social i poder constatar que les polítiques d’austeritat i privatitzacions són elements del passat, gestos que plantegin la desobediència respecte aquelles lleis amb origen a l’Estat espanyol àmpliament contestades des de la societat (la catalana i la resta de l’estat), i gestos que en la construcció republicana visualitzin i demostrin un procés des de baix, on tots aquells col·lectius que des de fa anys treballen per fer efectives alternatives i sobiranies hi tinguin cabuda. Aquesta és la nostra funció pels propers 16 mesos, i en cap cas, es tracta d’apuntalar governs, o facilitar una imatge de normalitat, ja que res d’això que anem a fer és normal.

    Aquesta legislatura és excepcional i com a tal, el Parlament i el govern han d’actuar. Ningú pot pretendre que les estabilitats, en períodes excepcionals, siguin les estabilitats de tota la vida, aquelles on allò més important és aparentar unitat d’acció, on les divergències i les diferències queden fora de l’hemicicle.

    Aquesta legislatura té un mandat, i és a això al que ens hem compromès, a respectar el mandat popular del 27 de setembre. Ni a més ni a menys, que no és poc. L’excepcionalitat no entén de xantatges, no entén de polítiques autonomistes i no entén de polítiques que ofeguen a les classes populars d’aquest país. L’excepcionalitat entén de l’estabilitat necessària davant els embats que arribin de l’estat espanyol, dels poders fàctics de l’estat que es neguen sistemàticament a reconèixer els nostres drets.

    I és en aquesta excepcionalitat de legislatura, en aquest tempo acotat però urgent en la resposta, que voldríem veure situat el nostre govern.

    Joan Garriga “Nana”
    Diputat de la CUP-Crida Constituent

  • Carta de les diputades i diputats de la CUP-CC al grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot

    La CUP-Crida Constituent fa pública la carta que ha fet arribar aquesta matí, signada per totes les diputades i diputats, al grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot (CSQP). La carta vol traslladar la preocupació del grup parlamentari de la CUP-CC “davant dels esdeveniments de les darreres setmanes” per “algunes conductes polítiques” de membres del grup de CSQP. La carta ha estat enviada a tots els diputats i diputades de CSQP.

    “Nosaltres no us hem vist mai com a enemics polítics ni com a objectiu a abatre, ni tan sols com a rivals, simplement perquè és evident que formulem propostes polítiques ben diferents. Nosaltres no us hem vist mai com a enemics polítics ni com a objectiu a abatre, ni tan sols com a rivals, simplement perquè és evident que formulem propostes polítiques ben diferents.”

    Grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot

    Benvolgudes companyes i companys

    Ens adrecem a vosaltres davant dels esdeveniments de les darreres setmanes en seu parlamentària per traslladar-vos la nostra preocupació per algunes conductes polítiques de membres del vostre grup parlamentari.

    Posant-nos en antecedents. Som conscients de la complexitat de l’escenari polític obert després de les eleccions del 27-S i només des d’aquesta perspectiva podem entendre l’absència total de comunicació formal entre els nostres grups parlamentaris durant els mesos posteriors a les eleccions, malgrat les nostres peticions formals de trobada i que no vau voler que es produís fins després de la investidura fallida d’Artur Mas. Tanmateix sabeu, perquè ho hem parlat amb moltes de vosaltres per separat i informalment, que des de l’endemà de les eleccions nosaltres hem entès com una prioritat política fer-vos partíceps del procés polític que vivim en aquest moment històric a Catalunya. Per nosaltres es fa encara més difícil el procés de construcció de la República Catalana sense la part de l’esquerra d’aquest país que vosaltres representeu. Per això, en tot moment hem intentat construir, de la millor manera que hem sabut i de forma sempre honesta i de cara, una complicitat política amb vosaltres posant en el centre del debat imaginaris i relats que compartim, forçant situacions que en algun moment poden haver tingut lectures absurdes, però des de la convicció de la fermesa de la fraternitat de l’esquerra i de l’anàlisi compartida que l’emergència social que viu aquest país demana d’una transformació absolutament urgent. Són exemples explícits d’aquest objectiu la referència al “procés constituent no subordinat” de la declaració del 9-N, els annexos socials i de defensa dels serveis públics de la declaració i la votació separada de tots els seus punts, convençuts com estàvem –i estem- de l’existència d’importants horitzons polítics comuns entre nosaltres.

    Tampoc en les setmanes que van fins a la investidura de Carles Puigdemont, període d’extraordinària dificultat en les nostres files, no vam poder bastir cap mena de treball conjunt, ni de bloc d’esquerres, ni d’aliança entre nosaltres. Una autèntica pena perquè la correlació de forces en el debat amb Junts pel Sí ens era desfavorable i apartar Mas de la presidència era un objectiu compartit amb vosaltres. Sabem, però, com enfocàveu les eleccions del 20-D i la vostra posició a Catalunya no vau voler complicar-la amb les negociacions amb nosaltres i Junts pel Sí; hi discrepem però respectem la vostra decisió en tot aquell període.

    Ara, però, tot això ja estava resolt, ja no us trobàveu lligats als interessos electorals espanyols i confiàvem en l’obertura d’una nova etapa entre els nostres grups parlamentaris. Malauradament, com dèiem a l’inici, els esdeveniments parlamentaris i mediàtics dels últims dies ens presenten una estratègia clara per part d’alguns membres del vostre grup parlamentari i de portaveus d’ICV d’atac a la CUP-Crida Constituent amb l’objectiu de fer “evidenciar contradiccions” en la nostra organització política.

    Nosaltres no us hem vist mai com a enemics polítics ni com a objectiu a abatre, ni tan sols com a rivals, simplement perquè és evident que formulem propostes polítiques ben diferents. El que sí que hem pensat sempre és que compartíem algunes fites polítiques comunes: la defensa dels serveis públics, del model de gestió pública, de la defensa dels interessos de les classes treballadores, de l’ecologisme i el feminisme, del combat contra l’hegemonia política de la dreta… i és precisament des d’aquests punts de trobada que sempre hem entès que podríem tirar endavant lluites de forma conjunta i com a companyes de barricada. Mai ens hem fixat si el sentit del vostre vot coincidia amb l’unionisme més ranci ni tampoc ens hem acarnissat en alguns casos relatius a la vostra gestió a les institucions, no és la nostra prioritat política. Tampoc hem fet públiques moltes de les nostres opinions sobre la utilització electoral de lluites i lemes que són de tothom. I no ho hem fet perquè ens sentim companyes i companys vostres com a mínim en un tros del camí.

    Per això ens resulta especialment decebedora la fórmula que heu triat per relacionar-vos amb nosaltres i aquesta sensació de linxament a les xarxes i al propi Parlament que estem sentint sobre nosaltres aquests dies; tot això pot donar quatre vots però no servirà perquè la nostra gent visqui millor ni servirà tampoc perquè les persones que lluiten se sentin més recolzades ni empoderades. Al revés; la desafortunada actuació de la companya Hortènsia Grau la setmana passada dins i fora de l’hemicicle (amb “carxofa” de periodistes destinada únicament a criticar la posició de la CUP, paradoxalment idèntica a la vostra) no va ajudar a la lluita pel dret a l’aigua ni als moviments socials que lluiten en aquesta trinxera, ben al contrari: va posar en evidència les misèries de la vella esquerra d’aquest país i va reconfortar als grans poderosos que ens volen enfrontats i dividits.

    En conclusió. És evident que llegim de forma diferent el moment històric que viu aquest país. Per nosaltres és una autèntica oportunitat per canviar-ho tot en el procés de construcció de la República catalana; vosaltres preferiu esperar. No passa res. Però en el mentrestant que tenim al davant, us proposem treballar colze a colze en la construcció d’alternatives, en la resposta que ens cal donar al procés que viu el país, i sobretot de dics de contenció del capitalisme salvatge que castiga el nostre país i la seva gent.

    Aquest és el nostre autèntic full de ruta. Desitgem doncs compartir ben aviat amb vosaltres l’escalf fraternal de la lluita compartida.

    Albert Botran, Anna Gabriel, Benet Salellas, Eulàlia Reguant, Gabriela Serra, Joan Garriga, Mireia Boya, Mireia Vehí, Pilar Castillejo i Sergi Saladié, diputades i diputats del grup parlamentari de la CUP-CC.

    Països Catalans, 29 de febrer del 2016

  • Última reunió de Junts pel Sí i la CUP amb la convocatòria d’eleccions a l’horitzó

    Les dues formacions independentistes intentaran buscar un acord amb les entitats sobiranistes com a mediadores

    La trobada se celebrarà després d’un ple de tràmit al Parlament que pot ser el darrer de la legislatura més curta

    L’ANC també es mobilitzarà al carrer

    Junts pel Sí i la CUP es reuniran aquest dijous per darrera vegada per intentar un acord d’investidura amb la convocatòria d’eleccions a l’horitzó. La trobada, de la qual no se sap ni hora ni lloc però que podria ser al migdia al Parlament, comptarà amb les entitats sobiranistes com a mediadores. Tanmateix, res fa pensar que cap de les parts modifiqui els seus plantejaments –uns mantenir Artur Mas com a candidat i els altres no retirar el vet- i tampoc l’ANC i Òmnium no tenen previst plantejar una proposta pròpia.

    La reunió es farà molt probablement després d’un ple al Parlament de tràmit. La cambra catalana aprovarà la proposta dels vuit senadors de designació autonòmica. Es tracta de José Montilla (PSC), Xavier García Albiol (PP), Sarà Vilà (Catalunya Sí que es Pot) i Francesc Xavier Alegre (C’s) així com quatre senadors de Junts pel Sí: Elisabeth Abad (CDC), Mirella Cortès (ERC), Bernat Picornell (ERC) i Josep Lluís Cleries (CDC). Precisament el grup parlamentari de Junts pel Sí es reunirà a la cambra catalana al complet per primera vegada després del “no” definitiu de la CUP a Artur Mas.

    A la tarda, i després que la CUP faci una roda de premsa, l’ANC ha convocat concentracions a davant de diversos ajuntaments entre els quals destaquen els de Barcelona i Girona. Ho faran amb el lema “#Volemacord. Volem Govern, som sobirans”, en un altre intent a la desesperada que Junts pel Sí i la CUP pactin. Cal recordar que si diumenge no s’ha investit cap president, el Parlament s’autodissoldrà i s’hauran de repetir eleccions. En aquest sentit està previst que Artur Mas signi dilluns el decret de convocatòria d’uns comicis que se celebraran el 6 de març i pels quals sembla que ja hagi començat la precampanya.

    Principal agenda política del dijous 7 de gener

    Ple al Parlament per designar els senadors autonòmics (11.00). El Parlament de Catalunya, a manca d’investidura, viurà un ple de tràmit amb un únic punt a l’ordre del dia: aprovar la proposta dels senadors per designació autonòmica.

    A continuació, reunió del grup parlamentari de Junts pel Sí. El grup parlamentari de Junts pel Sí al complet es reunirà per primera vegada després del “no” definitiu de la CUP a Mas. La trobada s’havia de celebrar dimarts però, finalment, es va substituir, per una de la direcció.

    Darrera reunió de Junts pel Sí i la CUP (migdia?). Junts pel Sí i la CUP es reuniran aquest dijous en un darrer intent in extremis per buscar un acord per desbloquejar la investidura. La trobada, de la que no se sap ni lloc ni hora però que podria ser el migdia al Parlament, està propiciada per les entitats sobiranistes que actuaran com a mediadores.

    Roda de premsa de la CUP (17.00). La CUP oferirà una roda de premsa a la seva seu nacional de Barcelona. Serà la primera valoració davant dels periodistes després de la compareixença d’Artur Mas de dimarts on va carregar fort contra la formació de l’esquerra independentista arran del seu “no” definitiu a investir-lo.

    Concentracions de l’ANC a diversos ajuntaments (19.30). L’Assemblea Nacional Catalana ha convocat concentracions a diversos ajuntaments –entre els quals destaquen Barcelona i Girona- per reclamar un acord a Junts pel Sí i la CUP.

    Entrevista a Artur Mas al .CAT (22.40). Artur Mas serà entrevistat aquesta nit al .CAT de TV3. Després de la darrera reunió entre Junts pel Sí i la CUP, el president en funcions podria confirmar que dilluns signarà la convocatòria d’eleccions anticipades.

    Font: Nació Digital

  • La traïció

    Gent que aprecio, gent que admiro, gent amb la qual comparteixo causes més enllà de la de la independència, ha arribat a la conclusió que sense la presidència de Mas el procés s’atura. I d’aquests, els de caràcter més passional acusen d’alta traïció els deu diputats de la CUP; l’única formació independentista que no formava part de la llista anomenada Junts pel Sí però que per ser estrictes s’hauria d’haver anomenat Junts per Mas. Les raons per les quals el nom no era aquest, conjuntament amb les que expliquen que no la liderés i les que fan tancar tants ulls i tapar tantes orelles quan s’esmenta la mala grapa, o la mala bava, amb la qual s’ha governat el nostre país en els darrers anys, o l’extens fangar de corrupció damunt del qual xapotegem, formen part d’aquest enorme misteri que impedeix considerar la possibilitat d’una altra presidència que no sigui la de Mas. Opció que, ja que la formació que més o menys el proposava no va obtenir la majoria suficient, no hauria de ser cap insensatesa.

    Si no fos perquè als amics, als admirats i als còmplices no se’ls retreuen ni els dogmes ni els deliris, diria que deu ser una d’aquestes veritats revelades que tenen totes les religions. Però no ho diré, ja que el que m’he proposat és entendre aquest clam majoritari.

    Entendre per què diuen que en Mas se l’ha jugat en l’aspecte personal, on jo només he vist estratègia política per adaptar-se a la transformació que ha experimentat el catalanisme i conservar lideratges. Entendre que esmentin que ens ha portat fins aquí si jo només he vist ambigüitats calculades, dilacions i ritmes sempre interessats i el que guardo a la memòria és la força d’una societat civil organitzada i diversa empenyent amb una extraordinària vitalitat. Entendre quan em diuen que ha acomplert els compromisos i penso quins jocs permet el llenguatge per acceptar que aquella gran manifestació del 9-N de l’any passat fos el referèndum promès el 2012. Entendre que les hostilitats i les brutalitats dels nostres adversaris l’hagin de fer bo quan a mi em sembla que oferir en safata la possibilitat de parlar de seus embargades i tresorers imputats és la més gran debilitat del procés i l’escut ideal per no parlar de la legitimitat d’un poble per decidir el seu destí. Entendre els que afirmen que sense ell determinats sectors s’allunyarien sense reconèixer que ningú en reclama l’expulsió, ni d’ell ni dels seus, sinó que el que es qüestiona és la idoneïtat del lideratge. Entendre com és que no s’hagin adonat encara que Mas no suma les complicitats que necessitem per ser majoritaris i que forçant la CUP a prendre una infusió de cicuta encara se’n sumaran menys. I entendre les apel·lacions al prestigi exterior mentre repasso el mapa i les institucions internacionals i no veig cap gest esperançador. I finalment, entendre com és possible que es gosi acusar la CUP d’alta traïció sense adonar-se que la veritable traïció és la que ha permès subordinar el somni lluminós i engrescador d’una República Catalana a la salvació d’un partit i l’ambició de qui es vol mantenir en el poder a qualsevol preu.

    Font: article d’Enric Ramionet a El Punt-Avui
    Imatge: El diputat de la CUP , Albert Botran compareix davant els mitjans. | EFE

  • La CUP fa públiques les bases per a un acord polític de futur

    La Candidatura d’Unitat Popular ha decidit fer públic el document «I ara què? Fil a l’agulla». La publicació, de la qual se’n farà una tirada 50.000 exemplars, explica la postura i els plantejaments de la CUP en les negociacions.

    Fil a l’agulla
    Teixint independència, ordint justícia social, recosint democràcies

    El passat de 27 setembre, en un context anòmal i excepcional –excepcional, pel caràcter plebiscitari de les eleccions; anòmal per la reiterada negativa de l’Estat espanyol a celebrar un referèndum democràtic–, 1.966.508 persones van optar pel sí a la independència. Una majoria històrica, el 48,2%, davant el 39,3% obtingut pel bloc del no i un 12,54% que va decidir no posicionar-se. A només 79.667 vots de la majoria absoluta també en vots, però lleials a lectura plebiscitària, la CUP-CC va assumir que en termes plebiscitaris no s’havia guanyat com voldríem –majoria en vots i escons– però que, alhora, la legitimitat democràtica per prosseguir el camí irrenunciable cap a la plena llibertat política i la justícia social esdevenia indiscutible i continuava més que mai, en un context de greu crisi política, socioeconòmica i democràtica.

    Malgrat l’excepcionalitat permanent de l’Estat espanyol –obsedit en negar urnes, impedir l’autodeterminació i blocar la lliure voluntat del nostre poble–, malgrat les anomalies detectades (particularment, les traves al vot exterior) i el missatge barroer de la por emès per tot un sistema de poder –exèrcit, banca, actors internacionals, església, patronals i fins i tot les cúpules del sindicalisme de concertació– el 80% de la societat catalana segueix vindicant avui un referèndum. I amb un 48% de suport social la independència és ja, amb distància i un creixement històric, la primera opció política del país enmig d’un règim en fallida: el que va néixer el 1978 amb la reforma impune del franquisme. Unes eleccions, però, que també van demostrar una altra evidència: que no hi ha més alternativa a la independència que la por, la imposició i la submissió. Més del mateix. És l’oferta del règim.

    El dia després

    L’endemà del 27S, venint de lluny i posant fil a totes les agulles, la CUP-Crida Constituent va arrencar els treballs per garantir el compliment de l’inequívoc mandat democràtic sorgit de les urnes i arrencar i agilitzar l’inici del procés cap a la República Catalana. Ho vam dir aleshores i ho diem avui: la clau de volta era el què, el com i el quan, abans d’abordar un qui que hauria de ser –al nostre criteri i parer– necessàriament coral, col·legiat i mancomunat; un país, ja, de totes i tots. No només ho vam dir sinó que, sobretot, ho vam fer i ens hi vam posar: establint converses bilaterals amb Junts pel Sí, clara guanyadora de les eleccions però amb majoria relativa, i en base a tres eixos fonamentals. Ruptura democràtica (full de ruta cap a la independència amb referèndum inclòs), pla de xoc d’emergència i urgència social i procés constituent popular i no elitista. En aquest triple àmbit –indissociables tots tres– hem estat treballant calladament les darreres setmanes, amb la demanda addicional que la XI Legislatura –la darrera del cicle autonòmic– engegués amb una Declaració Inicial de caràcter inequívoc. Sense cap marxa enrere.

    El present document treballa i socialitza aquest posicionament de la CUP-Crida Constituent per fer irreversible el procés, des d’aquests tres eixos fonamentals que han d’iniciar la plena recuperació de la sobirania política –enfront d’un Estat demofòbic–, la sobirania econòmica –enfront d’uns mercats carronyaires i voraços que multipliquen la desigualtat i la injustícia social– i la sobirania popular –enfront de les elits que durant massa anys han gestionat el país com una finca particular. El que hi trobareu és la proposta amb la que la CUP treballa en les tres taules de diàleg, a fi i efecte d’assolir les bases d’un acord de mínims.

    Cal aclarir, però, de bon començament, que ‘Fil a l’agulla’ no exposa el programa polític de la CUP, que el 27S va triplicar vots i escons i va obtenir els millors resultats de l’esquerra independentista, feminista i anticapitalista. No, no és el programa polític de la unitat popular, ni els màxims programàtics –pels quals seguirem treballant sense renunciar–, sinó els mínims que considerem imprescindibles, com a sòl ètic i polític, per a un acord de bases que garanteixi, des del primer minut, que el present i el futur ja no s’assemblaran al passat. En la complexitat, mai firmem xecs en blanc; a res ni a ningú; ni tan sols a nosaltres mateixos.

    És per aquest motiu que hem decidit editar el present document per explicar directament, per explicar-nos, sobre el posicionament i reflexions aportades des de la CUP-CC. Primer, respecte el sentit i fondària de la Declaració Inicial. Després i de seguida, en cada un dels tres blocs s’exposa sintèticament un breu diagnòstic de la realitat que afrontem, que en motiva la proposta resolutiva necessària. En cada bloc incorporen, finalment, una brevíssima comparativa del que proposem ara i aquí respecte al programa polític de fons de la CUP. Ho fem conscients que allò que diu i fa la CUP-Crida Constituent arriba sovint amb dificultats i entre sorolls –fruit també d’unes construccions mediàtiques que responen sovint a interessos creats–, en un context –vella política– on el debat es redueix de forma simplista, reduccionista i barroera, i des de la fermíssima convicció que l’esquema democràtic que, enmig del sud d’Europa, ha obert el nostre poble és una oportunitat oberta per avançar cap a la plena democràcia política, social, econòmica i cultural.

    Finalment: a les eleccions del 27S ens hi presentàvem amb una síntesi clara per a respondre a la triple crisi nacional, socioeconòmica i democràtica que vivim com a poble i que patim com a classes treballadores. I per això vam condensar-ho en un triple lema que responia a les urgències immediates del moment i que avui reivindiquem més que mai: independència, pobresa zero, prou corrupció. L’esquema de converses exploratòries amb Junts pel Sí en les tres taules de diàleg obertes remet precisament a aquests tres eixos.

    En l’ara i l’aquí, aquest són els fils i les agulles que proposem per reteixir el país.
    Per refer-lo i reconstruir-lo: un ara i un aquí que cal cosir entre totes i tots.
    Per un nou temps polític i social per al nostre poble: per la República que vindrà.

    Independència, Pobresa Zero, Prou Corrupció

    Països Catalans, a 9 de novembre 2011


    Clica a la imatge per accedir a la publicació