La voluntat de prendre el futur de la CUP en les pròpies mans en moments tan difícils com els actuals és un fet que ha marcat el tarannà de la jornada
Si abans de l’assemblea d’aquest diumenge passat comentàvem que el debat de fons que hi tenia lloc era entre independentisme i no-independentisme, el resum d’aquesta llarguíssima assemblea de més de dotze hores que s’ha clos amb la perplexitat d’un empat (1515 vots a favor de l’acord amb JuntsxSÍ i 1515 vots contra l’acord i favorables a anar a les eleccions el mes de març) ha estat el del gran sotrac que han rebut aquelles persones que havien construït les seves propostes sobre consignes buides de continguts.
Els qui, per a entendre’ns, havíem descrit com a no-independentistes (perquè defensaven la liquidació del bloc independentista per a anar a unes eleccions al març que havien de servir per a teixir aliances amb sectors de l’espanyolisme d’esquerres) s’han vist confrontats de cop amb el sentit comú de la militància de la CUP que raona, com li correspon, en clau independentista, un pensament lògic que ha anat creixent a mesura que avançava la jornada perquè només trobava consignes buides a l’altre costat.
Massa incidències i espifiades que fan pensar
Aquesta assemblea amb el seu final rocambolesc de desenllaç políticament enrevessat i matemàticament surrealista ha estat també l’escenari que ha posat al descobert tot un seguit de mancances. El canvi precipitat del lloc de la reunió (de Girona a Sabadell) s’ha revelat finalment inútil. Molta militància de la CUP rondinava també en veu alta sobre les conseqüències nefastes de les estranyes aliances amb sectors de tradició espanyolista que havia propiciat la creació de la candidatura CUP-CC.
La voluntat de prendre el futur de la CUP en les pròpies mans en moments tan difícils com els actuals és un fet que ha marcat el tarannà de la jornada. L’ambient hi ajudava: els crits “anticapitalistes!, anticapitalistes!”, que s’han cridat més d’un cop per a tapar els crits “d’independència!” han deixat parat més d’un dels assistents, com si els qui cridaven “independència” no s’identifiquessin plenament com a anticapitalistes. Una organització com la CUP, que ha parat de reivindicar la independència per canviar-ho tot. Remarquem, per canviar-ho tot.
Una altra qüestió de la qual caldria deixar constància, és el menyspreu que s’ha fet a les mobilitzacions de l’ANC, en el sentit que en moltes intervencions no han esta identificades com a un moviment social. No s’ha fet prou èmfasi de les mobilitzacions de les darreres diades de l’11 de Setembre, mentre la premsa internacional les posa d’exemple mobilitzador d’un país que avança cap a la Independència, naturalment, per canviar-ho tot.
Un nombre massa gruixut d’incidències que no haurien de passar desapercebudes per a la militància independentista de la CUP que avui encara és majoritària. Esperem que no es vulgui “resoldre” l’empat per mitjà d’una relliscada encara més grossa. Tot plegat és excessiu i ja ha arribat l’hora d’una reflexió en profunditat.
Font: Carles Benítez (Llibertat.cat)
Imatge: ANE de la CUP-CC 27-D
