• Tot segueix igual

    Canvien els noms, canvien els lemes, canvien les promeses i fins i tot les sigles però al final sempre tenim la mateixa manera d’actuar

    D’esquenes a la població, així és com segueixen actuant els nostres governants. D’esquenes a les necessitats dels ciutadans, d’esquenes a les seves sensibilitats i demandes. El poble no te ni veu ni vot, llevat dels períodes electorals que són aquells oasis quan ens prometen tot el que precisament no faran: una nova manera de fer política amb la participació dels ciutadans.

    Avui s’ha fet públic que els nostres alcaldes han acordat amb el conseller Vila la Ronda Costa Brava Sud. I és que ara li diuen així al perllongament de la C32 i a la seva continuïtat amb la circumval·lació de Lloret des de les Alegries fins a Canyelles.

    Si els regidors van aprovar per amplia majoria la celebració d’una consulta a la nostra població sobre el perllongament de la C32, ara constatem que ho van fer perquè era el final de legislatura, ho van fer perquè s’acostaven eleccions i el poble havia d’estar content.

    Què ha passat ara? Simplement que la ciutadania ja ha votat i ara ja no els necessiten, no cal comptar amb la seva opinió i ja es pot invertir en una infrastructura que genera gran polèmica i enriquirà uns pocs (recordem que suposarà l’ampliació de la concessió actual).

    Mentre canvien les sigles, fins i tot les persones, amb nous lemes, però en el fons amb la mateixa praxi. Res no canvia, seguirem sense urgències nocturnes als nostres CAPs fins que arribi la temporada turística, sense farmàcies de guàrdia nocturna, però disposarem d’un vial ràpid per anar a Barcelona i d’un camp de golf nou.

    Aquí us deixem la nota de premsa que ha publicat la Generalitat avui de la trobada d’aquest migdia que enterra definitivament la promesa de consulta ciutadana i mostra la cara real dels nostres representants.

    Descarrega (PDF, 40KB)

    Més informació:

    Ple municipal del 20 d’abril de l’Ajuntament de Lloret on s’aprova instar a la Generalitat la moratòria del projecte fins que existeixi un pronunciament de la població
    Vídeo Acta del punt on s’aprova en el ple municipal del 20 d’abril
    Nota de premsa oficial de la Generalitat de Catalunya

    Jesús Elias, militant de la CUP Lloret

  • Podem els i les revolucionàries investir Artur Mas?

    El passat diumenge, vam celebrar l’assemblea de la CUP per debatre i posicionar-nos al voltant de les negociacions entre la CUP i JXSI, i especialment pel que fa a la investidura d’Artur Mas.

    Tot i que és cert que al matí es va parlar de les diverses taules de negociacions, el debat va girar al voltant de la investidura o no d’Artur Mas. No ens importava el qui, i vam fer una assemblea on totes les intervencions van girar al voltant del qui.

    Des del meu punt de vista, hem jugat malament la partida centrant-nos des del primer dia en la investidura i no en els altres aspectes, però com que la CUP sembla que hagi entès aquest aspecte com el més transcendental, no podré obviar-lo alhora de fer aquest article.

    Centrant-me en les qüestions del debat, crec que cal valorar diverses qüestions:

    1. Pel que vaig poder veure a l’assemblea i he vist des del 28S, s’ha fet una relació en que un individu (Artur Mas) està relacionat amb la obtenció de guanys de la burgesia, és a dir, mitjançant la mercantilització de serveis públics, les retallades socials, les xarxes clientelars etc. i també amb la no acceptació de mesures rupturistes amb l’estat espanyol. Fins aquí tots i totes d’acord.

    El que m’ha sobtat, és que llavors la CUP proposi una membre del mateix partit que Artur Mas (Neus Munté), o una persona “d’ordre” (com deia la companya Anna Gabriel) com Carles Pi i Sunyer.

    Des d’un anàlisi marxista, és absurd identificar individu-gestió de govern, com un factor individual i no com una qüestió pel que fa als seus interessos de classe. Relacionar individu-gestió i utilitzar aquest argument per vetar Artur Mas, però proposar-ne un altre que forma part dels seus mateixos interessos de classe (i per tant té exactament la mateixa responsabilitat) sense posar-los al mateix sac, és un clàssic anàlisi del postmodernisme. Segurament, ens sonarà allò de que el problema són “los gestores de la crisi”, ho deia Pablo Iglesias.

    Dit això, entenc que si alguns companys i companyes estan disposades a assumir la contradicció de posar un representant dels interessos de diverses faccions de la burgesia (jo també penso que hem d’assumir aquesta contradicció), és perquè assumeixen que aquesta contradicció és secundària respecte aspectes més transcendentals que ens acosten cap als nostres objectius estratègics. El que no té sentit, és obviar el factor dels interessos de classe, i diferenciar entre representants de la burgesia, com si fos un aspecte individual i no col·lectiu.

    2. Acceptat (amb això queda demostrat que tots i totes i hem estat d’acord) que hem d’assumir una contradicció en aquest aspecte, i ignorant la teoria postmoderna del fetitxisme al voltant de la figura d’Artur Mas, hem d’analitzar per quin motiu creiem que aquesta contradicció respon a aspectes secundaris i que per tant, és assumible.

    Ha quedat més que demostrat (tot i que alguns en tenien més que dubtes), que el procés català és un procés de ruptura amb l’oligarquia espanyola i les seves estructures d’estat (judicial, polític, militar etc.) i amb una facció important de la burgesia catalana (sectors financers i empreses lligades a l’oligarquia espanyola). Això vol dir, que aquest procés a aprofundit en la lluita de classes.

    3. En tot procés d’alliberament nacional d’arreu del món, la lluita de classes entre els agents que participen en aquesta, i és present, participant-hi la classe obrera i els sectors populars així com diverses faccions de la petita i mitjana burgesia.

    Aquells processos on els destacaments revolucionaris (representants dels interessos de la classe obrera i els sectors populars) s’han mostrat més disposats i més ferms a assolir el procés d’alliberament nacional, és on la lluita de classes s’ha mostrat més favorable cap als interessos dels i les treballadores, perquè s’han guanyat la simpatia popular. Això no vol dir que durant aquests processos no hagin estat exempts de contradiccions, però la maduresa del moviment és la que ha permès o no gestionar-les i continuar avançant.

    4. El Che Guevara deia que la revolució és sentit del moment històric, doncs ara és un d’aquells moments en que podem demostrar capacitat per assolir els nostres objectius, sabent gestionar les contradiccions que se’ns presentin davant, o podem evitar tenir cap responsabilitat per intentar protegir el moviment de tota contradicció en clau paternalista i assumir que no som capaços de prendre partit en aquest moment històric.

    XAVIER VILANOVA, membre de la CUP Capgirem Barcelona de Sants-Montjuïc, la COS i Poble Lliure

    Font: Llibertat.cat
    Imatge: La CUP emplaça Junts pel Sí a fer propostes (Manresa, 27-11-2015)

  • La CUP entre Escil·la i Caribdis

    L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau

    És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient

    En una conferència recent, un filòsof madrileny que ha fet una aposta nítida per Podemos i que admiro per la seva passió dialèctica, emprenia una crítica radical al populisme de Laclau, que com sabeu ha estat assumit com a brúixola política de la formació d’Iglesias i Errejón. Servidor, per cert, també ho ha criticat. El què m’interessa assenyalar, però, és que malgrat ser-ne un crític ferotge, pressuposava que el populisme era una estratègia inevitable que ens venia imposada per un fet: el món polític està travessat de símptomes, motiu pel qual la veritat (o el que seria el mateix, interpreto: la coherència a uns principis o a una estratègia política) no té cap possibilitat de fer-se valer per si sola. Perquè la veritat serveix per enfrontar-se a l’error, però no a mers símptomes. Entengueu aquí símptoma no com a sinònim d’indici, sinó com a oposició a un senyal clínic objectivable, és a dir, entengueu símptoma com una descripció matussera subjectiva, allunyada per tant de la veritat i de tota racionalitat.

    Així és. La CUP està aprenent a batzegades que el món polític del capitalisme -i més encara, l’anomenat procés independentista- està replet de símptomes i que, com diu Carlos Fernández Liria, amb els símptomes no s’hi discuteix dient la veritat. No pots dir-li a un claustrofòbic que l’ascensor no es quedarà aturat amb arguments racionals igual que no pots convèncer amb estadístiques i veritats sobre accidents d’avió algú que té fòbia a volar. Malgrat tot, ho hem de provar. Sembla evident a hores d’ara que amb el procés català passa el mateix. M’explico a continuació, que la simptomatologia processista és llarga i extensa.

    Un partit amb seus embargades, que paga al seu tresorer 250.000 euros perquè surti de la presó, que no gosa presentar-se en solitari a unes eleccions perquè sap que se la fotrà, que fa xantatge a la resta del moviment independentista amb la seva prerrogativa presidencial de convocar eleccions perquè muntin una plataforma electoral pels seus interessos, el líder de la qual s’amaga anant de quart, que imposa ara la disjuntiva “Mas o març” mentre dissol el seu desgastat i corromput partit… no pot ser més que un símptoma. Si hi afegim que reivindica la inevitabilitat del seu lideratge amb la ruptura al mateix temps que un tal senyor Homs parla de pacte amb l’estat, la simptomatologia és neurosi nerviosa. Com a mínim.

    Una organització «de la societat civil» que malgrat sortir després del 9N exigint amb vehemència eleccions en el marge d’un mes, s’empassa posteriorment aquesta demanda fins que a Mas li sembla convenient i calla, i ara en canvi posa presses per una investidura quan tota la pressió apunta a la CUP… no pot ser més que un símptoma.

    Un altre partit destinat a conformar el centreesquerra català durant dècades, amb previsions electorals creixents, que atemorit per les represàlies dels intel·lectuals tradicionals -com deia Gramsci- convergents Sanchís-Rahola-Colomines no és capaç de desencallar la situació i escapar del segrest i subsumpció a Mas… no pot ser més que un símptoma.

    Una -pretesa- massa desmesurada que culpa l’única organització que és fidel als seus plantejaments, que no imposa líders, que no vol cadires, que no ha presentat el polític més ben valorat del Parlament a files, que ha renunciat a l’essència de la seva política transformadora i només imposa mesures merament redistributives per afavorir els més febles i que només diu que amb el mateix lideratge que abans del 27S el procés no creix perquè només ha crescut objectivament per l’esquerra… no pot ser més que un símptoma. Per cert, segons Metroscopia, de massa res: el 82% dels votants de la CUP no vol que s’investeixi Mas i la majoria dels ciutadans del Principat (71%) tampoc.

    Malgrat tot, com deia Liria també, que la veritat tingui dificultats extremes per fer-se un lloc en un escenari plagat de símptomes no vol dir ni que no existeixi ni que no hàgim de fer tot el possible per obrir-li pas. La meva humil aportació per fer-ho, en quatre punts.

    1. Quan la CUP surt la nit electoral dient que no s’ha guanyat el plebiscit (encara que no s’ha perdut) i que cal generar les condicions per ampliar el suport a la ruptura independentista amb un procés constituent que engresqui a gent d’esquerres que fins al moment no s’ha sentit interpel·lada pel mateix, està intentant fer lloc a la veritat en un context ple de símptomes: JxS surt festejant de forma irresponsable un resultat que ni és una majoria absoluta per ells ni és un mandat inequívoc democràtic. L’últim bri de racionalitat manifesta està en la reacció freda dels cupaires la nit electoral.
       
    2. L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau, si aconseguim convertir-la en un projecte atractiu. Encara que formalment només s’estigui contemplant la investidura de Mas, fent-ho encararem una legislatura en la qual la CUP apareixerà de crossa necessària de polítiques que seguiran sent regressives. Al final, quan durant la campanya hem anat explicant que a la UE del Pacte d’Estabilitat i Creixement i el Pacte de l’Euro no hi ha marge per polítiques no austeritàries i quan hem assenyalat Syriza per demostrar-ho, també estàvem encenent una petita torxa de llum en un context ple de símptomes. Queda clar i s’entén: opto per no investir Mas, i si ens mantenim ferms i argumentem amb la contundència de qui té el projecte estratègic realment independentista i de ruptura, la gent ho entendrà millor. Un no tranquil genera incerteses. I cal recordar que les institucions per la CUP només són un dels molts espais on centrar esforços, i el desplegament de la seva estratègia anticapitalista d’Unitat Popular ha de ser prioritari davant de possibles contratemps electorals curtterministes.
       
    3. Finalment, sigui quin sigui l’escenari resultat del debat que culminarà aviat a la CUP hem de provar d’encarar-lo des de la fraternitat revolucionària i la comprensió en la discrepància. El que no podem fer és basar la discussió en símptomes, i sí, el paio del teu poble que t’ha insultat perquè investeixis Mas o la teva tieta aixecant el dit amenaçador i dient-te «això no t’ho perdonaré mai» són símptomes, igual que ho és la pressió d’aquells esquerranistes que sempre criticaran allò que fem perquè no els importa tenir la incidència política d’un llimac. La pressió no és cap argument, i és l’argument que més sento repetir-se darrerament. Per cert, és un insult a les generacions passades i presents de lluitadors que a això, a més, li diguem pressió. És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient. Això inclou que puntualment algú pugui abandonar l’organització. Ni passa res ni es mor ningú, malgrat que en un debat estratègic sense apriorismes i separant el gra de la palla -i la palla dels símptomes- podríem estalviar-nos-ho. A més, jo crec que no passarà.
       
    4. Des del punt de vista dels escenaris possibles, les eleccions anticipades són un farol de CDC que no ens ha de fer por. CDC no es presentarà amb Mas de cap de llista i en ple procés de refundació. I si ho fes, segur que Mas no seria president, perquè no guanyaria les eleccions. I el total del votant independentista -mira, amb això coincideixo amb el senyor Sanchís- sembla que no es ressentiria en absolut, com ha demostrat el darrer baròmetre del CEO.

    Això sí, és legítim que algú cregui que els símptomes estan tan estesos i són tan difícils de refutar, pel domini convergent dels mitjans i l’opinió pública, que la CUP ha d’optar per una sortida populista del mal menor, que implicaria investir, només per demostrar que ni la ruptura independentista ni cap política transformadora es pot fer efectiva amb aquests capitans de vaixell. Entenc l’argument, malgrat no el comparteixi. Crec que em costarà entendre’n cap altre.

    En el cant XII de l’Odissea, Ulisses ha de travessar un pas estret guardat a banda i banda per dos monstres terribles, Escil·la i Caribdis. Aconsellat per la bruixa Circe ordena navegar arran d’Escil·la, un monstre de sis caps que berena mariners, per evitar Caribdis, una criatura marina que s’empassa moltíssima aigua tres vegades al dia. Passant prop d’Escil·la Ulisses perd alguns mariners però evita que tota la seva tripulació sigui totalment engolida.

    La CUP-CC està a punt de creuar l’estret. Circe serà a la Jornada Nacional de debat de diumenge i cal escoltar-la i saber què fer. Jo opino que la nostra Circe ens hauria de recomanar un no rotund a aquesta investidura, i esperar una comprensible contraproposta del bloc de JxS, que hauran d’assumir la responsabilitat de no fer-ho. Ara bé, jo no sóc Circe.

    Però fem-ho bé. Perquè al baix món terrenal de la política dels símptomes no hi haurà endeví Tirèsias que valgui.

    Font: Pau Llonch (Directa)
    Imatge: Caribdis

  • Si Mas plega

    “Quan les persones es pensen que són més importants que les idees, els països acaben malament”

    Una de les mentides més grosses i més exitoses que l’entorn de Mas utilitza per pressionar la CUP i mantenir el control sobre el nacionalisme sentimental és que si el president no és investit el procés quedarà interromput. És impresionant que algú et pugui amenaçar de deixar-te penjat al mig del desert, sense menjar ni aigua, i que tu encara creguis que està a favor teu. Això només passa a les presons i a les comissaries, i en alguns puticlubs il.legals d’asiàtiques i africanes. Només en els caus de mala mort on la gent és vexada o torturada i despullada de tota dignitat l’home arriba a percebre la caritat i el mal menor com l’única aternativa possible i desitjable.

    Si Mas és desplaçat de la presidència l’anomenat procés no només no s’aturarà sinó que probablement esdevindrà irreversible. I no estic dient que Mas sigui un traidor ni que faci el doble joc ni res per l’estil, cosa que, a més, ara és superflu. Senzillament els mateixos jocs de mans que han permès a Mas de portar el país fins al punt actual -i de treure’n un rèdit polític- fan difícil que pugui continuar. En política, quan engegues una lògica has d’estar disposat a morir amb ella o retirar-te a temps. Si el president Pujol hagués entès això el 1996, probablement ara no es trobaria en la situació que es troba de desprestigi i de persecució.

    Tots els líders acaben desgastats per les idees que defensen. Quan les persones es pensen que són més importants que les idees, els països acaben malament. Si el preu que Mas ha de pagar per la independència del seu país és fer un pas al costat, em sembla que és un preu molt barat, per ell i pel país. De fet, si Mas volgués contenir l’anticapitalisme de la CUP i estar segur que els seus successors acaben la feina d’alliberament nacional que ell ha començat només s’hauria d’apartar i utilitzar el prestigi acumulat i l’autoritat moral que li donaria cedir gentilment als capricis de l’aritmètica parlamentària, per fer de garant extern.

    Si la CUP vol apartar el president no és per les retallades. Les retallades són l’excusa que els cupaires utilitzen per mantenir a ratlla l’esquerra espanyola. La política fiscal del PP ha tornat a posar en evidència fins a quin punt Madrid utilitza els diners per fer-nos xantatge. Des de l’esquerra i des de la dreta, Madrid sempre ha utilitzat la desesperació dels pobres per ensorrar el país. Apartar Mas de la presidència és la manera més eficaç de deixar Madrid a les fosques. Sense Mas, els espanyols es queden sense interlocutor, sense relat i sense cap de turc. Sense Mas, els intents que Madrid ha fet de reduir l’independentisme a la bogeria d’un polític, se’n van a fer punyetes i el procés torna a quedar en mans de la gent, fora del control dels guardians de la unitat d’Espanya.

    Si jo fos la CUP no cediria ni boig. Si volien investir Mas, havien d’haver-ho fet a la primera. Ara la màquina de trinxar-los ja s’ha posat en marxa. Si investeixen Mas, les forces fosques que operen al voltant seu, tots els complexes i tots els barruts que l’Estat utilitza per controlar el país, aprofitaran per fer-los miques. Si Mas continua al poder, la refundació de Convergència es convertirà en una paròdia i els conflictes que ens estalvíem avui sortiran més endavant multiplicats. Si la CUP es manté ferma, els fantasmes de l’autonomisme convergent bramaran com posseits. Però com que l’unionisme català no té cap alternativa que no sigui l’extinció del mateix país que els alimenta, a la curta o a la llarga exorcitzarem el centre dreta.

    Mas va tenir la seva oportunitat el 9N. Sense l’independentisme, Convergència fa temps que estaria en la situació del PSC. L’independentisme no li deu res a Mas, i la CUP no té cap obligació d’investir-lo. Mas sempre pot tornar com un heroi si les coses surten malament. Si ara la CUP se sacrifica per investir-lo, s’enfonsarà amb ell i tindrem una carnisseria encara més fabulosa. Jo m’ho passaré molt bé, perquè sempre trobo una manera de divertir-me. Però només quan l’entorn convergent quedi indefens davant l’Estat, és a dir, despullat d’aquests fums d’honorabilitat i moderació que encara gasten, hi haurà alguna possibilitat que Catalunya envii els espanyols a manar a casa seva.

    Font: Enric Vila (elMón)
    Imatge: Cartell d’Artur mas per la campanya de 2012

  • La traïció

    Gent que aprecio, gent que admiro, gent amb la qual comparteixo causes més enllà de la de la independència, ha arribat a la conclusió que sense la presidència de Mas el procés s’atura. I d’aquests, els de caràcter més passional acusen d’alta traïció els deu diputats de la CUP; l’única formació independentista que no formava part de la llista anomenada Junts pel Sí però que per ser estrictes s’hauria d’haver anomenat Junts per Mas. Les raons per les quals el nom no era aquest, conjuntament amb les que expliquen que no la liderés i les que fan tancar tants ulls i tapar tantes orelles quan s’esmenta la mala grapa, o la mala bava, amb la qual s’ha governat el nostre país en els darrers anys, o l’extens fangar de corrupció damunt del qual xapotegem, formen part d’aquest enorme misteri que impedeix considerar la possibilitat d’una altra presidència que no sigui la de Mas. Opció que, ja que la formació que més o menys el proposava no va obtenir la majoria suficient, no hauria de ser cap insensatesa.

    Si no fos perquè als amics, als admirats i als còmplices no se’ls retreuen ni els dogmes ni els deliris, diria que deu ser una d’aquestes veritats revelades que tenen totes les religions. Però no ho diré, ja que el que m’he proposat és entendre aquest clam majoritari.

    Entendre per què diuen que en Mas se l’ha jugat en l’aspecte personal, on jo només he vist estratègia política per adaptar-se a la transformació que ha experimentat el catalanisme i conservar lideratges. Entendre que esmentin que ens ha portat fins aquí si jo només he vist ambigüitats calculades, dilacions i ritmes sempre interessats i el que guardo a la memòria és la força d’una societat civil organitzada i diversa empenyent amb una extraordinària vitalitat. Entendre quan em diuen que ha acomplert els compromisos i penso quins jocs permet el llenguatge per acceptar que aquella gran manifestació del 9-N de l’any passat fos el referèndum promès el 2012. Entendre que les hostilitats i les brutalitats dels nostres adversaris l’hagin de fer bo quan a mi em sembla que oferir en safata la possibilitat de parlar de seus embargades i tresorers imputats és la més gran debilitat del procés i l’escut ideal per no parlar de la legitimitat d’un poble per decidir el seu destí. Entendre els que afirmen que sense ell determinats sectors s’allunyarien sense reconèixer que ningú en reclama l’expulsió, ni d’ell ni dels seus, sinó que el que es qüestiona és la idoneïtat del lideratge. Entendre com és que no s’hagin adonat encara que Mas no suma les complicitats que necessitem per ser majoritaris i que forçant la CUP a prendre una infusió de cicuta encara se’n sumaran menys. I entendre les apel·lacions al prestigi exterior mentre repasso el mapa i les institucions internacionals i no veig cap gest esperançador. I finalment, entendre com és possible que es gosi acusar la CUP d’alta traïció sense adonar-se que la veritable traïció és la que ha permès subordinar el somni lluminós i engrescador d’una República Catalana a la salvació d’un partit i l’ambició de qui es vol mantenir en el poder a qualsevol preu.

    Font: article d’Enric Ramionet a El Punt-Avui
    Imatge: El diputat de la CUP , Albert Botran compareix davant els mitjans. | EFE

  • La Plataforma Aturem la C-32 proposa que la consulta se celebri el 20 de desembre

    La Plataforma Aturem la C-32 proposa fer la consulta sobre la prolongació de l’autopista fins a Lloret el 20 de desembre, aprofitant les eleccions generals.

    L’entitat insisteix als ajuntaments de Lloret i Blanes, perquè compleixin el compromís acordat en ple de convocar una consulta ciutadana perquè tothom pugui donar el seu punt de vista del projecte. Un dels portaveus, Jordi Gaitán, espera que no sigui l’entitat qui s’hagi de fer càrrec de la consulta per la inacció dels dos consistoris.

    I és que Lloret ja va aprovar una moció en aquesta línia a finals del mandat anterior i Blanes ho va fer dijous passat. Però la plataforma, tot i que celebra aquestes aprovacions, reconeix que no veu clara la voluntat política dels governs locals d’impulsar la consulta, ja que els equips de govern estan a favor de la prolongació.

    Si finalment els dos ajuntaments no convoquessin la consulta, seria la plataforma qui ho faria, tot i que l’entitat espera no arribar a aquest extrem. El que sí que fa és proposar el 20 de desembre com a data i comprometre’s a organitzar una campanya per fer arribar tota la informació de les alternatives a la ciutadania.

    Recordem que les obres havien de començar el setembre passat, però finalment la Generalitat va posposar-les fins al gener. Malgrat la resistència de la Plataforma, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, va anunciar fa uns dies que està tot a punt i que la prolongació es farà.

    Font: Nova Ràdio Lloret
    Imatge: PAC32

  • Declaració inicial de ruptura

    El Parlament de Catalunya:

    PRIMER.- Constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 es basa en una majoria d’escons de les forces parlamentàries amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i amb una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.

    SEGON.- Declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.

    TERCER.- Proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana.

    QUART.- Insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions.

    CINQUÈ.- Considera pertinent iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

    SISÈ.- Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d’altres.

    SETÈ– Adoptarà les mesures necessàries per obrir aquest procés de desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica amb l’Estat espanyol de tal manera que permeti l’empoderament de la ciutadania a tots els nivells i en base a una participació oberta, activa i integradora.

    VUITÈ.- Insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta Cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.

    NOVÈ.- Declara la voluntat d’inici de negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’una estat català independent en forma de República i, així mateix, ho posa en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.

  • Discurs de Julià de Jòdar com a president de la constitució del Parlament de Catalunya

    Julià de Jòdar (CUP-Crida Constituent) ha presidit la sessió constitutiva, en ser el diputat de més edat del nou Parlament de Catalunya

    És una paradoxa que l’atzar m’hagi designat president d’edat d’aquesta cambra quan el nostre grup parlamentari no hi ha volgut ocupar cap lloc. No me’n queixo pas: l’atzar és arbitrari, però no frívol: vaig néixer una matinada dels Sants Innocents.

    Més paradoxal encara –i molt menys innocent– és que formo part de la generació independentista que va organitzar el Comitè Català contra la Constitució Espanyola el 1978, perquè no va significar una ruptura amb el franquisme sinó la seva impunitat; perquè no va sorgir d’un procés constituent popular, sinó que va ser elaborada des de dalt; perquè no reconeixia Catalunya com a nació; i perquè mantenia els privilegis econòmics i classistes, les mateixes forces d’ordre públic, l’exèrcit intocable, i la judicatura del franquisme. I ens vam oposar a l’Estatut de Sau perquè emanava d’aquella Constitució i, en conseqüència, vam demanar una abstenció activa en les eleccions autonòmiques del 1980. La radicalitat independentista tenia un preu; el vam pagar amb persecució i soledat. Vam resistir mentre les institucions miraven cap a una altra banda el 1981 i el 1992. No oblidem Guillem Agulló. Vam treballar des de la base. Vam ser perseverants. I vam poder enllaçar amb la creació d’un moviment de masses democràtic, pacífic, i sostingut, que va començar amb la Plataforma pel Dret de Decidir el 2006, i va continuar amb les Consultes per la Independència entre el 2009 i el 2011, amb la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb la fundació de l’ANC, amb les diades dels últims anys, i amb la consulta del 9-N. Un país de carrer, que s’ha expressat amb tantes marees verdes, grogues o blanques, amb tantes vagues generals, amb tantes protestes i propostes arreu dels Països Catalans. Un país que ja hi és. La composició d’aquesta cambra n’és el fruit per acció, amb una majoria independentista, i per reacció, amb una nova minoria a l’oposició.

    L’última, i més important de les paradoxes, és que disposem d’una majoria independentista al si d’un ordre juridicopolític que li nega tota capacitat de realitzar el mandat democràtic de la ciutadania que l’ha votat. La tasca principal d’aquest parlament serà la de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha conferit la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, juridic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat, i la justícia social per al nostre poble. Perquè fa molt de temps que els moviments pels drets socials, nacionals i civils, el teixit associatiu, estan constituint un model per a un nou país, on caldrà establir una nova i distinta relació entre continuïtats i ruptures democràtiques, entre el carrer i les institucions, entre les estructures socials i la vida moral, entre la trama constitucional i les seves bases materials.

    S’ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no en som l’alternativa, sinó l’alteritat. Una alteritat que no se’ns vol reconèixer. Una alteritat que no està restringida a la utopia o al record, sinó que és concreta i factible. I necessària. Ja no ens acontenta el pinso: volem sortir de la gàbia. No canviar-la, sinó fugir-hi. No volem les molles, que diria Ovidi Montllor, és temps del pa sencer. La majoria independentista d’aquesta cambra n’és la garantia. I el parlament és un dels llocs on s’ha de construir políticament aquesta alteritat. Però no oblidem que també hi ha una alteritat que afecta a la majoria i una alteritat que afecta a les minories. El problema del pa i del treball afecta a la majoria. El problema de les retallades i les creixents desigualtats afecta a la majoria. El problema del patriarcat ens afecta a tots, encara que colpegi les dones. El problema de la salut afecta a la majoria. El problema de l’escola afecta a la majoria. El problema de la cultura afecta a la majoria. El problema ecològic afecta a totes i a tots. Però, en canvi, afecten a la minoria, i els seus interessos, les privatitzacions, els rescats bancaris, o la corrupció.

    Som un sol poble, certament, però divers i plural i complex, amb unes desigualtats i exclusions per raons de classe, d’origen, de gènere, o de creences, que són ja intolerables. Vergonyoses. Aquest hivern hi haurà milers de famílies que no podran pagar la llar, els aliments, els serveis mínims. Hi haurà infants desnodrits i gent gran desatesa. Cap govern sorgit d’aquest parlament no guanyarà la legitimitat si no aplica les mesures indispensables per pal·liar-ho. No es pot fallar a la llibertat política d’aquest poble, no es pot fallar a la justícia social per a la seva gent. Però amb els pobres no s’han de fer experiments: si les institucions han d’aplicar plans d’emergència social, són ells, els pobres, que han de participar-hi i tenir-ne el control. Que cap mare de família necessitada no hagi de dir, com la portera de Palau més famosa de la literatura catalana, la immortal Secundina: “Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera”.

    Són temps de llibertat. És temps de justícia. Visca la terra.

    Moltes gràcies.

    Julià de Jòdar

    Font: CUP nacional

  • Santi Vila assegura que la prolongació de la C-32 ‘està a punt’ i ‘es farà’

    El conseller en funcions Santi Vila assenyala que la prolongació de l’autopista fins a Lloret de Mar “està a punt” i que la infraestructura -tal com està projectada- “es farà”, malgrat l’oposició d’alguns col·lectius, com la plataforma Aturem la C-32, i de grups municipals del territori.

    Són declaracions del conseller de Territori i Sostenibilitat en funcions, recollides en una entrevista a Catalunya Ràdio, on assegura que la Generalitat “actuarà” en fer executar el futur tram de la C-32 de Blanes a Lloret, i que la voluntat és comptar amb el suport dels ajuntaments.

    Recordem que les obres de construcció de prolongació de l’autopista han quedat ajornades al gener del 2016. Abans –de fet, als propers dies- s’espera conèixer l’estudi de mobilitat encarregat per l’Ajuntament de Lloret, sobre el flux de vehicles que hi ha en temporada alta a les carreteres de la zona.

    Mentrestant la plataforma contrària al projecte, Aturem la C-32, té pendent reunir-se amb el govern local a fi d’exposar i defensar les alternatives a l’autopista.

    Font: Nova Ràdio Lloret
    Imatge: Sant Vila | Font:ARA

  • Signatures contra l’ampliació de la C-32 fins a Lloret

    peatgeDurant la marxa de les Ermites que organitza el Xino-Xano, s’han establit punts de recollida de signatures en contra de l’actual projecte d’ampliació de la C-32 fins a Lloret que pensa dur a terme de forma imminent la Generalitat de Catalunya, tot i el rebuig de gran part de la societat que s’hi oposa.

    Aquestes recollides s’han efectuats als punts d’avituallament i control del recorregut per part de SOS Lloret i amb el suport d’altres entitats i grups polítics, que com el nostre ja han mostrat el seu suport en contra d’aquest projecte.

    Segons fonts de l’entitat organitzadora de la marxa, aquest any podria ser l’últim cop que es realitza en el seu tradicional recorregut, ja que el traçat previst en el projecte d’ampliació de la C-32 afecta notòriament el paratge per on passa la caminada.

    El nostre grup ja ha mostrat públicament el seu suport a les accions de SOS Lloret per aturar aquest projecte, així com el rebuig total al mateix, donat que suposarà l’ampliació de la concessió d’Abertis sobre la C-32 més enllà del 2021, sense que solucioni els problemes actuals de mobilitat de la nostra vila i al preu de perdre un valuós patrimoni ecològic.

Pàgina 1 de 212