• Construïm Municipis Feministes

    Posem la vida al centre
    Recuperem sobiranies

     

    tarragona_22042017

  • Sobre les sobiranies i el propi cos

    Quin lloc ocupa la sobirania del cos en la construcció de la democràcia? L’autora assenyala les limitacions de la concepció liberal de les llibertats reproductiva i sexual i els reptes que planteja a l’agenda política actual

    El primer i principal repte de les sobiranies és la sobirania sobre el propi cos: recuperar el poder sobre les nostres vides i la facultat de decidir lliurement i sense pors què volem fer i qui volem ser: jo decideixo, jo sóc.

    Per raons de legitimitat democràtica, les dones també som subjectes polítics, jurídics i sobirans i, per tant, amb llibertat i capacitat per al ple exercici dels nostres drets sexuals i reproductius, sense imposicions, coercions ni violències, perquè els drets no són una imposició sinó una opció que l’Estat ha de defensar i garantir.

    El dret a l’avortament és central en la construcció democràtica d’una societat, és un dret imprescindible per aconseguir que les dones formem part del pacte constitutiu. Les dones reclamem el dret a exercir el control i a decidir lliurement i responsable sobre les qüestions relatives a la nostra sexualitat, reivindiquem que el plaer, les coincidències amoroses o sexuals i la maternitat siguin qüestions privades i que ens tornin el poder per decidir o impedir els naixements que ens ha estat arrabassat pel patriarcat i que s’ha transmès socialment amb la construcció de prejudicis, mites, costums i normes que tenen una força extraordinària.

    Cal dotar de contingut la llibertat en matèria de drets reproductius i sexuals perquè no quedin en meres formulacions liberals

    Tot i que els conflictes jurídics sobre la interrupció voluntària de l’embaràs es presenten com a conflictes ètics sobre l’origen de la vida humana, són conflictes sobre sobiranies, sobre la legitimitat dels sistemes democràtics i, bàsicament, sobre la discriminació i la subordinació social i sexual de les dones. Quan parlem del dret a la lliure interrupció de l’embaràs, estem parlant de com el Dret regula el cos femení, de com construeix la dona i la relació entre ambdós sexes i, en últim terme, de com concep la ciutadania sexual.

    Cal dotar de contingut la llibertat en matèria de reproducció, repensar de quins drets, de quines llibertats estem parlant quan invoquem els drets sexuals i reproductius, perquè no quedin en meres formulacions liberals. El sistema polític i jurídic ha configurat el dret a la lliure decisió i el dret a la intimitat com drets individuals emmarcats en els drets civils i polítics. Són drets descontextualitzats, que tenen la funció de limitar la intrusió de l’Estat a la vida privada i que es formulen en neutre, no fan referència a un ésser sexuat, sinó a persones autònomes que actuen en condicions d’igualtat. Els paràmetres són individualistes i no tenen en compte la complexitat social ni la subordinació històrica de les dones.

    Un element central del discurs feminista és l’afirmació de què el cos i la sexualitat conformen el nucli de les relacions de poder, i que el control del cos de les dones és una qüestió econòmica i política de primer nivell. El patriarcat, històricament, ha intentat dominar i controlar el cos de les dones; des de la barbàrie s’ha passat a mètodes més subtils de dominació que, tanmateix, coexisteixen amb els anteriors. La vaga internacional de dones del 8 de març d’enguany ha anat en aquest sentit: reivindicar l’avortament lliure i gratuït, el dret a decidir la nostra sexualitat, i una societat lliure d’opressions, d’explotacions i de violències masclistes, on les dones puguem transitar i viure segures.

    Els paràmetres són individualistes i no tenen en compte la complexitat social ni la subordinació històrica de les dones

    Simone de Beauvoir a El segon sexe va dur a terme una revisió dels discursos entorn la sobirania del cos femení, i va afirmar que l’avortament legal permetria a les dones recuperar la facultat de decisió i empoderament del nostre cos. Malgrat el temps transcorregut, el seu manifest per l’avortament legal (1971) continua totalment vigent: “L’avortament lliure i gratuït no és l’única plataforma de lluita, aquesta demanda és simplement una plataforma elemental, si no se la té en compte, el combat polític no pot ni tan sols començar. Recuperar, reintegrar el nostre propi cos constitueix per a nosaltres, les dones, una necessitat vital. Enfront de la història, la nostra situació és prou singular: en una societat moderna com la nostra, som éssers humans a qui se’ls prohibeix disposar dels seus cossos: Una situació que en el passat només han conegut els esclaus.”

    Si parlem de la relació cos-poder no podem deixar de banda Foucault, qui, tot i que es remet a un cos asexuat i androcèntric, a través de Vigilar i castigar ens aporta eines fonamentals per a la comprensió de l’autonomia del cos. Pel filòsof, el cos és un text on s’escriu la realitat social: “el cos està directament immers en un camp polític; les relacions de poder operen sobre ell una presa immediata; el cerquen, el marquen, el domen, el sotmeten a suplici, el forcen a uns treballs, l’obliguen a unes cerimònies, li exigeixen uns signes”. En aquest sentit, el cos és el principal espai de lluita per la llibertat, és un lloc de repressió però també de resistència, de reivindicació i de sobirania, una situació i una forma de captar el món. Les dones exigim que no es promulgui cap llei regressiva sobre els nostres cossos i defensem el dret irrenunciable a interrompre voluntàriament un embaràs. Per a construir la sobirania del poble, cal construir primer la sobirania del cos, parafrasejant la filòsofa feminista Victòria Sendón: el cos és el territori de la sobirania.

    Parlar de sobirania del cos connecta, de forma inevitable, amb l’anomenada gestació per substitució o ventres de lloguer; de fet, la denominació ja implica un posicionament previ. La qüestió és si hem d’aplicar la tesi de la sobirania del propi cos per a permetre o legalitzar els desitjos de dones i homes de tenir descendència a través de dones portadores, i en quin lloc col·loquem el consentiment i l’autonomia d’aquestes.

    Hauríem d’analitzar si existeix o no un presumpte dret a la reproducció a través de mares portadores i en quin lloc col·loquem el consentiment i l’autonomia d’aquestes

    En primer terme i per coherència intel·lectual, no utilitzarem l’argument de què aquestes pràctiques estan prohibides en la immensa majoria de països del món, perquè també ho estan l’avortament, l’eutanàsia o l’homosexualitat, i les feministes estem a favor de què es reconeguin com a drets. En segon lloc, amb independència de l’hegemonia ideològica i cultural que estan creant els lobbies econòmics, i de què tot pot ser objecte de compravenda en el neoliberalisme, hauríem d’analitzar si existeix o no un presumpte dret a la reproducció a través d’una mare portadora i la resposta ha de ser negativa: no existeix un dret a ser mare o pare a la carta.

    Certament, des d’un punt de vista feminista es pot admetre la col·laboració en la reproducció, que s’empararia en la sobirania sobre el propi cos i el desig d’ajudar a altres dones o famílies, però s’hauria de personalitzar; són casos individuals en què una dona acceptaria contribuir de forma gratuïta a la reproducció social. En el supòsit de regulació s’haurien de protegir els drets de la mare portadora, garantir la seva voluntat i la facultat de revocar el seu consentiment en qualsevol moment del procés (a manera de les persones vives donants d’òrgans), i verificar la manca de contraprestació econòmica. Només així podem compatibilitzar la sobirania sobre el propi cos amb altres drets humans fonamentals.

    Marisa Fernández

    Aquest article forma part d’una col·laboració regular amb Dones Juristes. Marisa Fernández és advocada i membre de l’Associació i ha estat publicat a Directa.cat

  • Diada internacional de la dona treballadora

    1ecb5dc6-6a0f-4210-bb79-b4a841709e2e

  • Les dones de l’esquerra independentista denuncien l’ofensiva masclista dels darrers mesos

    Les dones de l’esquerra independentista, d’organitzacions com la CUP, Arran, COS, SEPC, Alerta Solidària i Endavant (OSAN), han celebrat una roda de premsa aquest migdia a Barcelona per denunciar l’ofensiva masclista dels darrers mesos

    Durant aquests últims mesos hem estat testimonis d’una eclosió masclista especialment visceral en un moment de gran tensió política on les nostres companyes han tingut una projecció mediàtica i un protagonisme, una representativitat i una autoritat polítiques, inusualment significatives, que han fet esclatar els ploms a tota una sociologia que ha vist refutada la seva concepció sobre la funció de les dones en aquesta societat.

    Hem vist com grans aparells mediàtics al servei d’una manera molt concreta i barroera de fer política, han descarregat tota la seva artilleria contra les nostres companyes a fi de desacreditar-les i desautoritzar-les, en una aposta clarament desencertada que se’ls ha girat en contra, qual bumerang, i que ens ha portat aquí a denunciar aquesta ofensiva fastigosa, masclista i violenta, i a dir que totes som una i que quan ataquen una dona en termes que només tenen a veure amb el fet de ser-ho, estan atacant totes les dones, i que quan ataquen una de les nostres ens estan atacant a totes nosaltres.

    És per això que, com a militants de l’esquerra independentista, de les organitzacions que conformen el nostre moviment, hem volgut convocar aquesta roda de premsa unitària, per tal de denunciar col·lectivament l’onada d’insults, desqualificacions i menyspreu masclista de què com a dones militants hem estat objecte durant els últims mesos, tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació.

    Som plenament conscients de la situació infinitament més precària i violenta en què es troben la gran majoria de dones que ni tant sols tenen accés a un altaveu que es faci ressò del seu patiment. Dones invisibilitzades, políticament anul·lades, expulsades de la representació política, emmudides, precaritzades, violentades, i tot a conseqüència de la ideologia patriarcal que inunda la nostra societat i ens vol sotmeses per tal de poder domesticar-nos i governar-nos; amb l’objectiu final de forçar-nos a assumir el rol que aquesta societat patriarcal ens té reservat.

    I és precisament per l’emancipació de totes aquestes dones i de nosaltres mateixes que vam decidir organitzar-nos i lluitar, per enderrocar aquest sistema que ens condemna a ser subalternes, a netejar, cosir, curar, parir, assentir, obeir… sense poder decidir lliurement sobre les nostres vides ni els nostres cossos.

    En aquest sentit volem compartir les següents consideracions:

    1. Els insults i desqualificacions llençats contra les nostres companyes tenen un caràcter clarament polític. No són opinions personals i individuals pronunciades en l’exercici de la llibertat d’expressió, sinó que es tracta d’expressions de caire polític amb un destinatari col·lectiu, vomitades des d’una lògica que pretén negar a les dones la possibilitat que siguem representants de la col·lectivitat, i que és il·lustrativa d’un imaginari paternalista i condescendent que ens condemna a ser representades i governades, mai representants o governants.

    2. Aquesta ofensiva s’insereix dins del normal funcionament del patriarcat, que es manifesta a través d’un contínuum en forma de violència simbòlica, econòmica, física, assetjament, maltractament, violació… i que té com a conseqüència més tràgica els feminicidis, els assassinats masclistes de dones, dels que ja en portem tres als PPCC en el que va de 2016.

    3. La finalitat de tots aquests comentaris masclistes és convertir les dones no en subjectes sinó en objectes. I és que el fet que la immensa majoria de tots aquests exabruptes es centrin en el nostre físic no fa sinó continuar encapsulant-nos en l’element corporal (versus intel·lectual) a que ens condemna la concepció dicotòmica de dona-natura (cos) / home-cultura (ment). La divergència se centra en el nostre físic i en la nostra manera de vestir, i no pas en el nostre discurs i en la nostra actuació política, de manera que les nostres propostes i lectures polítiques queden desautoritzades i el debat es trasllada al cos.

    4. Es dóna, així, una objectificació del cos de les dones (com sempre passa sota el capitalisme patriarcal, on el cos és el principal terreny d’explotació de les dones, i tots els comentaris misògins dels darrers mesos en són una bona mostra). Aquesta objectificació, combinada amb la tradicional pressió estètica i l’intent de subjugació de les dones als motlles de feminitat tradicionals, són una forma no només de descrèdit, d’infantilització, de desprestigi i de menyspreu, sinó que són també un intent de segrestar la veu a les dones, per fer palès que aquest terreny (el públic, el polític, el de la presa de decisions) no ens pertany.

    5. Que quedi ben clar, doncs, que no venim a agradar, ni a fer bonic, ni a ser reconegudes pel nostre físic, ni pel nostre caràcter, sinó a lluitar pels nostres drets i pels de la col·lectivitat a què pertanyem i representem, a decidir, a incidir, a prendre i exercir el poder.

    6. Volem denunciar, igualment, que el silenci davant aquestes agressions, el sobtat emmudiment de tants i tants comentaristes i opinadors, militants i representants polítics, és un silenci que dóna cobertura i legitimitza els insults i l’assetjament contra les dones.

    7. L’ofensiva centrada en les nostres representants polítiques és una expressió més del masclisme que enverina tots els àmbits de la societat, en general, però especialment el polític, la finalitat de la qual és atemorir les dones referencials, apoderades i combatives, així com disciplinar les dones que gosin defugir el rol socialment assignat i llençar un avís extensiu al conjunt de les dones, perquè tinguin clares les conseqüències de no sotmetre’s.

    8. Tot això està tenint lloc en un context d’agreujament de l’ofensiva patriarcal del capitalisme neoliberal, entre altres coses perquè la seva aposta pel desmantellament dels serveis públics necessita de dones submises i obedients que facin de manera gratuïta les feines que anteriorment assumien les institucions.

    9. En l’actual context de “procés” independentista resulta més evident que mai la necessitat que aquest procés serveixi per canviar-ho tot, incloent-hi les relacions patriarcals de dominació, per la qual cosa és urgent que les dones s’incorporin als diferents espais de participació i decisió lligats a aquest procés així com a futurs possibles esdeveniments del mateix.

    10. Les nostres reivindicacions no són complementàries, ni la contradicció patriarcat versus vida n’és una de secundària (o terciària). Les nostres reivindicacions són absolutament vertebrals, i la lluita feminista és tant indestriable de la lluita per l’emancipació nacional com ho és de la lluita per l’emancipació social.

    11. Així doncs, una independència que serveixi a les dones ha de permetre crear una república feminista, en què les dones podem participar lliurement i podem decidir sobre tot allò que ens concerneix, una república que garanteixi l’exercici efectiu i no només nominal del dret a una vida digna i plena. I perquè això sigui possible, les dones ens hem d’organitzar i hem de lluitar. Hem de participar plenament en el debat i en l’activitat política. I ho hem de poder fer sense haver de ser insultades i assetjades per fer-ho.

    En conclusió, ens insulten individualment, però nosaltres responem col·lectivament, perquè sabem que quan ataquen una ens volen sotmetre totes, i per això cridem que som manada i que si en toquen una, ens toquen a totes. Que totes som una. Que totes som l’Anna, la Gabriela, la Natàlia, l’Eulàlia, les companyes de Gràcia encausades per penjar pancartes contra la llei de l’avortament, i la Naty en vaga per exigir unes condicions laborals dignes, i les companyes de Palma imputades per denunciar la llei de l’avortament, i les dones que diàriament reben cops dels seus companys, i les que cobren un 20% menys per fer la mateixa feina que els homes, i les joves que es veuen condemnades a sotmetre’s a avortaments clandestins, i les estudiants que pateixen violència masclista als centres d’ensenyament i no saben on recórrer, i les dones que són assetjades al carrer, i les que es veuen obligades a aguantar situacions masclistes a la feina perquè necessiten els diners, i les que són criminalitzades per exercir el treball sexual, i les que han d’assumir totes les tasques de cura que han estat expulsades del sistema públic a conseqüència de les retallades neoliberals, i les 800.000 dones en risc d’exclusió social…

    En definitiva, som militants feministes, dones organitzades per combatre aquest sistema patriarcal capitalista que ens vol relegar a un rol exclusivament ornamental dins de l’espai on es decideix sobre la nostra vida, i estem aquí per ser agents actius en la construcció d’una societat lliure, és a dir, feminista.

  • 1er seminari feminista “ECONOMIA I GÈNERE”

    imatge_jornades

  • PROU FEMINICIDIS: ens volem vives!

    Concentració de rebuig a la violència masclista

    Convocats per la Plataforma de Dones de Blanes, unes dues-centes persones han assistit avui a la concentració “Prou Feminicidis: ens volem vives” per recordar les víctimes de la violència de gènere i en commemoració del Dia Contra la Violència Masclista del 25N.

    22nblanes1L’acte ha comptat amb el suport d’entitats i col·lectius socials, així com de diverses formacions polítiques que han volgut manifestar el seu total rebuig a la violència masclista i la total determinació a eradicar aquesta lacra social que patim.

    Han intervingut l’alcalde de Blanes, que ha llegit el Manifest Institucional, representants de la Plataforma, que han llegit el Manifest de la Plataforma i hem gaudit d’unes peces musicals en commemoració de totes les víctimes causades per la violència de gènere.

    La Plataforma

    La Plataforma de Dones de Blanes per a eradicar la Violència Masclista decideix constituir-se al 2002, per ajudar, principalment a dones que hagin patit o pateixen violència masclista. És una entitat democràtica i sense ànim de lucre, oberta a tothom. Els fins de la Plataforma de Dones de Blanes són: *Atenció a dones en situació de violència masclista *Assessorament jurídic i suport psicològic *Campanyes de sensibilització: tallers de formació personal, debats, xerrades, conferències, … i en especial l’organització d’actes pel Dia internacional contra la violència masclista (25 de novembre) i el Dia internacional de la Dona Treballadora (8 de març).

    25 de novembre

    22nblanes2A finals de novembre de 1960 apareixen tres cossos, destrossats, al fons d’un precipici de la República Dominicana. Eren els cosos de les tres activistes polítiques Mirabal, tres germanes que des de llavors han representat la lluita i la resistència. Van ser assassinades brutalment el 25 de novembre de 1960 per Rafael Leónidas Trujillo (1891 – 1961), dictador de la República Dominicana. Rafael L. Trujillo es va convertir en general l’any 1927, després d’haver sigut entrenat per U.S. Marines durant l’ocupació al poble (1916-1924). L’any 1930 va agafar el poder contra el president Horacio Vásquez, fins que el van assassinar 31 anys més tard. Trujillo va poder mantenir el control total de la República Dominicana a través del seu comandament de l’exercit, mitjançant la col·locació de membres de la família en el poder i va fer una política d’extermini de molts dels seus opositors polítics. Va ser oficialment president de la República des de 1930 fins a 1938 i novament des de 1942 fins a 1952.

    El juliol de 1981 a Bogotà, Colòmbia, es va celebrar el primer encontre feminista de Llatino-amèrica i del Carib. En aquesta trobada, les dones que hi van assistir, van denunciar la violència masclista en l’àmbit domèstic, la violació, l’assetjament sexual incloent la tortura i els abusos soferts per les presoneres polítiques.

    L’ONU dóna caràcter oficial a la data l’any 1999.

    12239753_920527021371802_708703729768734402_n

  • PROU FEMINICIDIS: ens volem vives!

    12239753_920527021371802_708703729768734402_n

  • 1er seminari feminista “ECONOMIA I GÈNERE”

    imatge_jornades

  • 1er seminari feminista “ECONOMIA I GÈNERE”

    imatge_jornades

  • 1er seminari feminista “ECONOMIA I GÈNERE”

    imatge_jornades

Pàgina 1 de 212