Dijous Sant a Palafolls: neonazis, xenòfobs, falangistes i paramilitars
Palafolls (Alt Maresme) s’ha convertit en l’epicentre català de la parafernàlia ultracatòlica durant la Setmana Santa. Des de 2014, l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios (HACL) de Barcelona hi celebra una processó
Boines, camises verdes i embalum militar. Per molt que hi hagi un crist crucificat al davant, costa identificar-hi el missatge de pau i amor que predica el cristianisme. Des de 2014, l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios (HACL) de Barcelona celebra una processó el dia de Dijous Sant a Palafolls (Alt Maresme). Actes similars se celebraven, amb notable presència d’ultradretanes, en altres localitats com Badia del Vallès o l’Hospitalet de Llobregat.
Tanmateix, l’any passat, els ajuntaments d’aquestes ciutats es van negar a autoritzar-les i el barri de Sant Lluís de la localitat altmaresmenca ha esdevingut el darrer baluard legionari. Aquest fet ha provocat que diferents col·lectius de la comarca s’hagin organitzat entorn de la Plataforma Palafolls Antifeixista per intentar posar punt i final a les exhibicions paramilitars.
L’HACL va néixer l’any 1966, durant el franquisme, per agrupar els membres de la Legió Espanyola –creada pel militar José Millán Astray, amic personal de Franco, el 1920– després d’acabar els seus anys de servei. Pocs anys després, el 1974, s’integrà dins de la Confederación Nacional de Excombatientes, una organització creada per diverses entitats de caràcter paramilitar i filofranquista com l’Hermandad de la División Azul o l’Hermandad de Excombatientes del Tercio de Requetés. L’objectiu d’aquesta associació, que no es va dissoldre fins al 2011, era lluitar per mantenir vigent l’esperit del règim de Franco.
El vincle ultra
Tot i que en l’actualitat el president de l’entitat és José Luís Cordoba, la Setmana Santa del 2017 el màxim responsable de l’entitat i, per tant, l’encarregat de dirigir l’acte de Palafolls era Jesús Cañadas. Conegut per haver ocupat el sisè lloc a les llistes pel PP a la població maresmenca de Premià de Mar durant les eleccions de 2011 i regentar El Mesón del Legionario a la mateixa localitat, en l’actualitat manté molt bones relacions amb Manuel Canduela i Democràcia Nacional (DN), partit amb el qual coincideixen a la plataforma Por Espanya Me Atrevo.
Aquest grup, que ha estat protagonista de bona part de les convocatòries ultres al voltant del passat 1 d’Octubre, va ser creat el 2017 per fer tasques de seguretat a la processó de Palafolls i congrega, a banda de DN, Generació Identitària, Somatemps i Legión Urbana. Aquest darrer grupuscle, liderat ara per Cañadas, és la translació a l’àmbit civil de l’esperit de l’HACL.
L’any passat Cañadas va anar acompanyat en tot moment de Fernando Quintilla Manresa, excombatent de la División Azul –mort aquest gener– habitual de diverses concentracions i homenatges ultres. Quintilla era també exlegionario i mantenia vincles estrets amb Democràcia Nacional. Se l’ha pogut veure fotografiant-se amb diferents militants de la formació neonazi a l’interior del local que, malgrat les queixes veïnals, l’HACL encara manté a Sant Andreu de Palomar.
Qui també era a l’acte era el capellà Carlos Bey. Mossèn de capçalera a les misses que organitza l’HACL i candidat a la demarcació de Lleida per la Falange Española de las JONS durant les eleccions al Parlament de 1980. Als actes de l’HACL també és habitual veure-hi desfilar a Julián Campillo Zafrilla, que el 1988 fou part de les llistes a les eleccions del Parlament català de la formació ultradretana Juntas Españolistas.
Democràcia Nacional, PxC i Falange
Més enllà de les files legionàries, a la processó hi havia també altres ultres coneguts. Destaca, sobretot, la presència de membres de Democràcia Nacional entre l’equip de seguretat creat per Por España Me Atrevo o entre el públic, exhibint banderes que els seus companys es van afanyar a demanar que amaguessin. Així doncs, per exemple, es podia veure conversar habitualment amb els organitzadors a Albert Bruguera, Delegat a Catalunya de Democràcia Nacional. També ho feia Juan de Dios Osuna “Juande”, un conegut ultra terrassenc habitual a les files de Democràcia Nacional. Osuna va ocupar el número 16 de la llista del nacionalsocialista Moviment Social Republicà (MSR) a la província de Tarragona.
Ell no era, però, l’únic assistent a la processó amb passat a les files del MSR. Entre el públic hi havia també el Secretari d’Organització de Plataforma per Catalunya, Jordi de la Fuente, que havia estat cap de files del MSR. Amb De la Fuente hi havia una representació de militants de la xenòfoba PxC, com el regidor de Salt Sergi Fabri o el militant de Mataró Rafael Pérez.
Entre els presents hi havia també un conegut ultra mataroní que va irrompre, a finals de 2013, a l’acte de presentació de l’associació de castellanoparlants Súmate a la capital del Maresme. La Directa el va identificar aleshores com a part del dispositiu de seguretat de la manifestació convocada el 6 de desembre del mateix any pel PP, Ciutadans i UPyD a favor de la constitució espanyola i contra la independència del Principat.
El promotor
Al cor de l’acte, que enguany tindrà lloc el pròxim 29 de març, hi ha la confraria Sant Lluís i Santa Maria de Palafolls. Al capdavant d’aquesta, el regidor palafollenc Óscar Bermán –abans al PP i ara com a no adscrit. Bermán, que és conegut per les seves sortides de to masclistes contra Ada Colau a Alerta Digital, és ara el líder de Nosotros. Aquesta formació, creada per ell, té objectius tals com combatre la multiculturalitat i la “ideologia de gènere” o preservar la unitat de l’Estat espanyol.
Al nou partit l’acompanya l’expresident del Moviment Cívic Espanya i Catalans (MCEC), Eduardo García González. MCEC va ser la responsable d’organitzar la primera manifestació espanyolista a plaça Catalunya amb motiu del 12 d’octubre de 2012. La marxa va congregar cap a cinc mil persones i comptà amb la presència de nombroses organitzacions d’extrema dreta.
Caldrà veure si aquest cop Bermán aconsegueix repetir la processó. De moment, des de la Plataforma Palafolls Antifeixista han demanat a l’alcalde socialista Valentí Agustí que no l’autoritzi. Remarquen, també, que l’any 2016 el consistori va aprovar una moció a favor d’impedir que els legionaris desfilessin per aquesta població altmaresmenca. Si no s’atura l’acte, des de la plataforma adverteixen que convocaran un acte públic de protesta el mateix dia.
Carola Antich, publicat a LaDirecta
Valoració de la consulta sobre la C32 a Lloret del 17 d’abril
Des de la Candidatura d’Unitat Popular felicitem la Plataforma Aturem la C-32 per haver aconseguit organitzar i dur a terme una consulta que ha estat negada per les forces municipals (CiU, PSC i ERC des del govern; MILLOR amb el regidor no adscrit des de l’oposició) remarcant que la seva mera existència ja és l’èxit més gran en accions promogudes des de la societat civil en molt de temps, així com ressaltar el fet que aquesta consulta s’hagi desenvolupat sense cap incidència.
Aquesta fita s’ha assolit sense cap suport institucional i només ha estat possible gràcies a la mobilització d’un gran nombre de voluntaris que han garantit el correcte funcionament dels quatre punts de votació habilitats per la Plataforma, dedicant part del seu temps i esforços per fer possible el lliure exercici del dret a decidir el futur de la nostra vila, oimés quan el que hi ha en joc és quelcom tant important com els paratges de Sant Pere del Bosc, l’Àngel i Les Alegries. A tots ells els donem les gràcies i els felicitem i instem a seguir lluitant contra les imposicions arbitràries de la nostra administració.
La consulta, duta a terme sense cap suport institucional, amb limitats recursos econòmics, sense accés al cens ni al padró municipal i sense que cap administració se’n fes ressò, ha estat tot un èxit. Malgrat les consignes impartides des de forces polítiques que, incomplint el seu programa electoral, incitaven a militants i electors a no participar-hi, la consulta ha mobilitzat tan partidaris com contraris a l’arribada de C-32 al municipi. És, sens dubte, la fita més important de la història recent de la societat civil organitzada al nostre municipi.
Valorem molt positivament i celebrem que, malgrat tots els entrebancs de l’administració local per evitar que el poble es manifesti, prop de 1.300 persones hagin decidit mostrar la seva opinió i exercir el seu dret a decidir. També donem les gràcies a totes aquelles persones que van fer cap als punts de votació però no van poder participar a la consulta per limitacions reglamentàries. Constatem que els resultats han estat clars i que la població ha dit NO A L’AUTOPISTA amb un 85,8% dels vots contraris al projecte (1.087 vots) que només ha comptat amb un 14% que s’hi ha manifestat a favor (178 vots). Per tot això, instem tant al nostre Ajuntament com la Generalitat a respectar la voluntat popular manifestada diumenge i retirar definitivament aquest projecte de prolongació de la C-32 fins a Lloret i s’iniciïn de forma immediata les accions necessàries amb el teixit social per donar resposta als col·lapses puntuals de mobilitat als accessos de la vila explorant opcions alternatives que garanteixin una clara aposta prioritària pel transport públic.
Agraïm el suport de les 17 entitats, col·lectius, organitzacions i formacions que han manifestat públicament el seu suport a la celebració d’aquesta consulta. Malgrat no totes s’hagin manifestat contràries al projecte de prolongació de l’autopista, sí han demostrat tenir un ferm compromís amb el dret a decidir el futur del nostre poble.
Instem a tots aquests col·lectius a continuar la lluita en el mateix sentit i convicció que fins ara i amb major intensitat, gràcies a accions com la de diumenge, contra les imposicions i incompliments dels nostres governants.
Per un Lloret participatiu i democràtic
CUP Lloret
El NO a l’autopista s’imposa en la consulta a Blanes i Lloret
3.660 persones han participat a la consulta organitzada a Lloret i Blanes aquest diumenge per conèixer l’opinió de la ciutadania respecte a l’arribada de l’autopista a Lloret de Mar. La gran majoria, 2.793 persones, s’ha oposat al perllongament. Davant d’aquest resultat, Jordi Palaudelmàs, un dels portaveus de la plataforma Aturem la C-32 exigeix al Govern català que “aturi el projecte”.
A Lloret, la consulta l’ha organitzat la mateixa plataforma, ja que el govern municipal va anunciar fa uns mesos que no la faria. Palaudelmàs creu que els resultats d’aquest diumenge han estat una “lliçó de democràcia”.
A Blanes, en canvi, ha estat el propi ajuntament qui ha impulsat les votacions. L’alcalde, Miquel Lupiáñez, però, està “insatisfet amb la participació perquè no ha arribat al 10%”.
Tant la plataforma Aturem la C-32 com l’alcalde de Blanes creuen que el fet que la consulta no fos vinculant ha provocat que la participació fos baixa, del 4% del cens a Lloret i del 7%, a Blanes. A més, Palaudelmàs ha assegurat que molta gent creu que l’autopista tirarà endavant, perquè els “alts càrrecs decideixen pel seu compte”. Tot i així, des de la plataforma seguiran insistint perquè els polítics escoltin la seva crida. A Blanes, serà el ple municipal qui decidirà què s’ha de fer amb els resultats de la consulta.
Si desgranem les dades, a Lloret han votat 1.269 persones. D’aquestes, 178 hi han votat a favor i 1.087 en contra. Hi ha hagut, a més, 2 vots en blanc i 2 de nuls. A Blanes, la participació ha estat de 2.391 votants, dels quals 671 estan a favor del projecte i 1.706 en contra, a més de 8 vots en blanc i 6 de nuls. Podien votar totes les persones residents a Lloret o Blanes, majors de setze anys.
Cal afegir que ICV-EUiA de Lloret ha emès un comunicat en què insta l’Ajuntament i la Generalitat que respectin els resultats i paralitzin el projecte de prolongació de la C-32.
Font: Nova Ràdio Lloret
El «no» a la C-32 s’imposa amb el 76% dels vots a Blanes i Lloret
La partipació de la consulta ha estat baixa amb 3.660 persones
Blanes i Lloret de Mar van ser cridats ahir a posicionar-se a favor o en contra de l’ampliació de la C-32. Finalment el «no» al projecte es va posicionar amb el 76,31% dels vots entre les dues localitats, enfront del 23,19% amb una participació escassa de 1.269 persones a Lloret i 2.391 a Blanes (el que representa només el 7% de la població).
Davant d’aquests resultats, la plataforma «Aturem la C-32» reclama que s’aturi l’ampliació de l’autopista. Els recels que ha aixecat el projecte al territori es van poder copsar ahir durant la consulta popular. «Vostè està a favor o en contra de la prolongació de la C-32 entre Blanes i Lloret de Mar?». Aquesta és la pregunta que ahir els blanencs i els lloretencs majors de 16 anys estaven cridats a posicionar-se en les 13 meses habilitades entre les dues localitats, nou a Blanes i quatre a Lloret de Mar. Es tracta d’una consulta no vinculant sobre l’ampliació de l’autopista C-32 des de Blanes fins a Lloret de Mar.
A Lloret, el referèndum el va impulsar la plataforma «Aturem la C-32» que agrupa 17 entitats del territori després que el govern fes marxa enrere i decidís no organitzar-la. «Poder celebrar la consulta ja és tot un èxit perquè la gent ha pogut expressar la seva opinió sobre un tema tant controvertit i cabdal pel futur de Lloret», va exposar un dels portaveus de la plataforma, Jordi Palaudelmàs.
Una obra polèmica que, des del principi, ha despertat el rebuig de bona part de la ciutadania, ja que el traçat afectaria un paratge natural i cultural amb un fort valor històric com el santuari del Vilar, Sant Pere el Bosch, l’Àngel o el paratge de les Alegries. En total, 50 voluntaris es van distribuir en torns pels quatre punts on es podia votar ahir a Lloret des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre: el Puntet Lloret, el Puntet Fenals, al Centre Cívic El Rieral i a la plaça Mossèn Pere Torrent davant de la biblioteca. Va ser en aquest últim indret on més gent s’hi va desplaçar.
Una d’elles va ser la Rosa Clota que, en el seu cas, va marcar la casella «a favor» de la prolongació de la C-32. Després de mostrar el seu DNI als voluntaris de la mesa per acreditar que està domiciliada a Lloret i la seva edat, els voluntaris van enregistrar en línia la seva participació per comprovar que no havia votat en cap altre dels quatre punts. Un cop realitzat el sens on-line, Clota va poder dipositar la seva butlleta a l’urna. «Lloret necessita comunicar-se amb Barcelona perquè avui tothom va amb cotxe», va manifestar Clota, qui privilegia la circulació de vehicles al paratge natural que es veuria afectat per la construcció de la nova carretera.
«Els boscos es regeneren, quan es va fer l’eix tothom es queixava i al final es va haver d’eixamplar perquè era necessari. Amb l’autopista passarà el mateix», va afegir Clota. Des de la plataforma «Aturem la C-32» s’ha fet campanya pel «no» a l’autopista amb la proposta d’alternatives més econòmiques i sense cap impacte mediambiental.
«Entenem que hi ha un problema de mobilitat i nosaltres hi donem resposta amb el desdoblament de la carretera de Blanes a Lloret, amb la construcció de les rondes per disminuir el trànsit a dins dels pobles i amb una possible millora de la carretera de Lloret fins a Vidreres», va exposar Palaudelmàs. Tot i això, sense el suport de l’Ajuntament en l’organització de la consulta s’ha notat la falta de debat entre els lloretencs. És el cas d’un veí de la localitat que al ser preguntat per si votaria o no, desconeixia què s’estava preguntant.
Una situació poc probable a Blanes on el suport de l’Ajuntament amb debats sobre la qüestió i amb l’organització de la consulta ha fet que els blanencs estiguessin més informats. Això també ha permès que els tècnics municipals anessin recopilant i contrastant les dades amb el padró municipal on els participants podien votar només presentant el seu DNI, NIE, passaport o permís de conduir.
Tot i el suport de l’Ajuntament, però, alguns continuaven desconfiant de la viabilitat del referèndum. El blanenc Antonio Ballarès va considerar que la consulta «no servirà de res perquè el govern farà el que li interessa». La seva filla i les seves nétes de 22 anys es van mostrar una mica més esperançades. «Fa anys sí que hi havia moltes retencions però ara mateix no. L’autopista és innecessària», expliquen.
Font: Raquel Gironès, Diari de Girona
El LEAD fa una crida a votar “No a l’autopista” aquest diumenge
Aquest diumenge es duu a terme a Lloret i a Blanes la votació sobre el projecte de prolongació de l’autopista, tot i que el plantejament del procés en un i altre municipi és diferent. Mentre aquí la votació la promou la plataforma Aturem la C-32, a la població veïna la impulsa l’Ajuntament.
A Lloret, es podrà votar als Puntets, al Centre Cívic del Rieral i a la Biblioteca. Es plantejarà una única pregunta: a favor o en contra del projecte de prolongació de la C-32. Podran votar els majors de 16 anys, amb domicili a Lloret i al llarg de tot el dia de diumenge: des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre.
A la vila, fins a 17 entitats –de tot tipus- donen suport al procés participatiu. Una de les darreres en sumar-s’hi ha estat el Laboratori d’Expressions Artístiques i Desenvolupament, que ha elaborat un manifest que argumenta el ‘no’ a l’autopista des de la perspectiva de la conservació del patrimoni modernista lloretenc. Neus Dalmau, presidenta del LEAD.
Segons l’entitat, l’arribada de la C-32 “destruirà” el corredor biològic de Sant Pere i menysprearà el patrimoni arquitectònic i d’arts decoratives, com ara l’escultura de l’Àngel. Neus Dalmau també critica que l’Ajuntament de Lloret no promogui la consulta, com sí ho fa el de Blanes.
Per tot plegat, l’entitat artística demana als veïns que participin de la votació aquest diumenge i que votin ‘no’ a l’autopista fins a Lloret.
Manifest d’Aturem la C-32 i suport d’entitats d’arreu de Catalunya
Aquest divendres, a dos dies de la votació popular, la plataforma Aturem la C-32 ha fet arribar als mitjans de comunicació un manifest en què posa de relleu “l’agressió imparable que suposa el projecte de prolongació de l’autopista fins a Lloret de Mar”. Afegeix que un seguit d’entitats ecologistes d’arreu de Catalunya -com els Naturalistes de Girona, NO a la MAT de la Selva, Preservem el Maresme, S’agulla de Blanes o SOS Lloret, entre d’altres- ha donat suport a l’esmentat document.
Aturem la C-32 conclou que aquest suport, que arriba per part de diferents entitats, no només ecologistes, permet “visualitzar la importància que té poder aturar el projecte que es debat en el procés participatiu d’aquest 17 d’abril” a Blanes i Lloret.
Font: Nova Ràdio Lloret
Roda de premsa PAC-32
L’Audiència arxiva la denúncia contra Sant Cugat per sedició
El jutge defensa que subscriure la ruptura va ser un exercici de “llibertat ideològica”
Cop de l’Audiència Nacional a l’estratègia del govern de Mariano Rajoy de portar als tribunals qualsevol pas endavant del procés sobiranista. El jutge José de la Mata va decidir ahir arxivar la denúncia presentada per la Fiscalia en contra de l’Ajuntament de Sant Cugat per haver donat suport a la declaració rupturista del Parlament. No veu ni un delicte de sedició ni un de rebel·lió en el fet que el ple afegís a l’ordre del dia una moció d’urgència de suport a la ruptura. El jutge esgrimeix que, quan Sant Cugat s’hi va adherir, el Tribunal Constitucional encara no havia tombat la declaració de ruptura. A més, assenyala que li sembla “cridaner” que la Fiscalia no denunciï també els diputats i les associacions civils que van impulsar la declaració de ruptura.
Però si a una idea s’aferra el jutge en la interlocutòria és en un element d’“importància extraordinària” a l’hora d’avaluar els fets: que el TC estableix que la Constitució consagra “la més àmplia llibertat per a l’exposició i defensa públiques de qualsevol concepció ideològica, fins i tot les que pretenen la condició de comunitat nacional per a una determinada col·lectivitat”.
És a dir, defensa que el pas que va fer el ple de l’Ajuntament de Sant Cugat va ser un exercici de llibertat ideològica. Preguntat per aquesta decisió durant la roda de premsa posterior al consell de ministres, el titular de Justícia, Rafael Catalá, va voler esmenar el criteri de l’Audiència Nacional. “Es tracta d’una resolució aprovada pels plens dels ajuntaments i no és un exercici de llibertat d’expressió, té conseqüències jurídiques”, va dir sense haver-se llegit la interlocutòria.
Amb tot, va defensar que la decisió del jutge entra dins de les “regles del joc” després que la Fiscalia hagi fet la seva feina: “defensar l’interès general i considerar que una institució com un ajuntament ha exercit una funció que la sobrepassa, que està per sobre del seu àmbit competencial”, va afirmar.
Quatre municipis més, pendents
Sant Cugat no és l’únic municipi denunciat per la Fiscalia per haver donat suport a la declaració. També estan a l’espera de resposta tant Girona com Celrà, la Seu d’Urgell i Igualada, ajuntaments que han rebut el suport del Govern.
González veu innecessària la sentència del TC
L’expresident del govern espanyol Felipe González va considerar ahir “impecable” la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre la declaració de ruptura del Parlament. “És impecable de forma i fons”, va argumentar en un seminari al costat de l’expresident brasiler Luiz Inácio Lula da Silva. Malgrat tot, va jutjar la resolució de l’alt tribunal “completament innecessària”. Segons l’expresident del govern espanyol, la sentència constata que la declaració de ruptura supera el marc jurídic de l’Estatut i de la Constitució, que és la mateixa tesi que defensen els seus impulsors. “Diu el que Forcadell ja va dir quan es va presentar, que no acatarà la sentència del TC”, va lamentar. Per a l’exlíder del PSOE, la solució passa per “desenganxar la política de la judicialització”, evitant que la “justícia acabi fent política” i promovent que siguin els dos governs els que comencin a parlar i a buscar una solució que vagi més enllà del plet legal.
Font: Mariona Ferrer (Ara.cat)
Imatge: El jutge de l’Audiència Nacional arxiva la denúncia per haver donat suport a la declaració d’inici del procés i s’empara per fer-ho en els drets que consagra el TC. / Pere Virgili
La CUP entre Escil·la i Caribdis
L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau
És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient
En una conferència recent, un filòsof madrileny que ha fet una aposta nítida per Podemos i que admiro per la seva passió dialèctica, emprenia una crítica radical al populisme de Laclau, que com sabeu ha estat assumit com a brúixola política de la formació d’Iglesias i Errejón. Servidor, per cert, també ho ha criticat. El què m’interessa assenyalar, però, és que malgrat ser-ne un crític ferotge, pressuposava que el populisme era una estratègia inevitable que ens venia imposada per un fet: el món polític està travessat de símptomes, motiu pel qual la veritat (o el que seria el mateix, interpreto: la coherència a uns principis o a una estratègia política) no té cap possibilitat de fer-se valer per si sola. Perquè la veritat serveix per enfrontar-se a l’error, però no a mers símptomes. Entengueu aquí símptoma no com a sinònim d’indici, sinó com a oposició a un senyal clínic objectivable, és a dir, entengueu símptoma com una descripció matussera subjectiva, allunyada per tant de la veritat i de tota racionalitat.
Així és. La CUP està aprenent a batzegades que el món polític del capitalisme -i més encara, l’anomenat procés independentista- està replet de símptomes i que, com diu Carlos Fernández Liria, amb els símptomes no s’hi discuteix dient la veritat. No pots dir-li a un claustrofòbic que l’ascensor no es quedarà aturat amb arguments racionals igual que no pots convèncer amb estadístiques i veritats sobre accidents d’avió algú que té fòbia a volar. Malgrat tot, ho hem de provar. Sembla evident a hores d’ara que amb el procés català passa el mateix. M’explico a continuació, que la simptomatologia processista és llarga i extensa.
Un partit amb seus embargades, que paga al seu tresorer 250.000 euros perquè surti de la presó, que no gosa presentar-se en solitari a unes eleccions perquè sap que se la fotrà, que fa xantatge a la resta del moviment independentista amb la seva prerrogativa presidencial de convocar eleccions perquè muntin una plataforma electoral pels seus interessos, el líder de la qual s’amaga anant de quart, que imposa ara la disjuntiva “Mas o març” mentre dissol el seu desgastat i corromput partit… no pot ser més que un símptoma. Si hi afegim que reivindica la inevitabilitat del seu lideratge amb la ruptura al mateix temps que un tal senyor Homs parla de pacte amb l’estat, la simptomatologia és neurosi nerviosa. Com a mínim.
Una organització «de la societat civil» que malgrat sortir després del 9N exigint amb vehemència eleccions en el marge d’un mes, s’empassa posteriorment aquesta demanda fins que a Mas li sembla convenient i calla, i ara en canvi posa presses per una investidura quan tota la pressió apunta a la CUP… no pot ser més que un símptoma.
Un altre partit destinat a conformar el centreesquerra català durant dècades, amb previsions electorals creixents, que atemorit per les represàlies dels intel·lectuals tradicionals -com deia Gramsci- convergents Sanchís-Rahola-Colomines no és capaç de desencallar la situació i escapar del segrest i subsumpció a Mas… no pot ser més que un símptoma.
Una -pretesa- massa desmesurada que culpa l’única organització que és fidel als seus plantejaments, que no imposa líders, que no vol cadires, que no ha presentat el polític més ben valorat del Parlament a files, que ha renunciat a l’essència de la seva política transformadora i només imposa mesures merament redistributives per afavorir els més febles i que només diu que amb el mateix lideratge que abans del 27S el procés no creix perquè només ha crescut objectivament per l’esquerra… no pot ser més que un símptoma. Per cert, segons Metroscopia, de massa res: el 82% dels votants de la CUP no vol que s’investeixi Mas i la majoria dels ciutadans del Principat (71%) tampoc.
Malgrat tot, com deia Liria també, que la veritat tingui dificultats extremes per fer-se un lloc en un escenari plagat de símptomes no vol dir ni que no existeixi ni que no hàgim de fer tot el possible per obrir-li pas. La meva humil aportació per fer-ho, en quatre punts.
- Quan la CUP surt la nit electoral dient que no s’ha guanyat el plebiscit (encara que no s’ha perdut) i que cal generar les condicions per ampliar el suport a la ruptura independentista amb un procés constituent que engresqui a gent d’esquerres que fins al moment no s’ha sentit interpel·lada pel mateix, està intentant fer lloc a la veritat en un context ple de símptomes: JxS surt festejant de forma irresponsable un resultat que ni és una majoria absoluta per ells ni és un mandat inequívoc democràtic. L’últim bri de racionalitat manifesta està en la reacció freda dels cupaires la nit electoral.
- L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau, si aconseguim convertir-la en un projecte atractiu. Encara que formalment només s’estigui contemplant la investidura de Mas, fent-ho encararem una legislatura en la qual la CUP apareixerà de crossa necessària de polítiques que seguiran sent regressives. Al final, quan durant la campanya hem anat explicant que a la UE del Pacte d’Estabilitat i Creixement i el Pacte de l’Euro no hi ha marge per polítiques no austeritàries i quan hem assenyalat Syriza per demostrar-ho, també estàvem encenent una petita torxa de llum en un context ple de símptomes. Queda clar i s’entén: opto per no investir Mas, i si ens mantenim ferms i argumentem amb la contundència de qui té el projecte estratègic realment independentista i de ruptura, la gent ho entendrà millor. Un no tranquil genera incerteses. I cal recordar que les institucions per la CUP només són un dels molts espais on centrar esforços, i el desplegament de la seva estratègia anticapitalista d’Unitat Popular ha de ser prioritari davant de possibles contratemps electorals curtterministes.
- Finalment, sigui quin sigui l’escenari resultat del debat que culminarà aviat a la CUP hem de provar d’encarar-lo des de la fraternitat revolucionària i la comprensió en la discrepància. El que no podem fer és basar la discussió en símptomes, i sí, el paio del teu poble que t’ha insultat perquè investeixis Mas o la teva tieta aixecant el dit amenaçador i dient-te «això no t’ho perdonaré mai» són símptomes, igual que ho és la pressió d’aquells esquerranistes que sempre criticaran allò que fem perquè no els importa tenir la incidència política d’un llimac. La pressió no és cap argument, i és l’argument que més sento repetir-se darrerament. Per cert, és un insult a les generacions passades i presents de lluitadors que a això, a més, li diguem pressió. És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient. Això inclou que puntualment algú pugui abandonar l’organització. Ni passa res ni es mor ningú, malgrat que en un debat estratègic sense apriorismes i separant el gra de la palla -i la palla dels símptomes- podríem estalviar-nos-ho. A més, jo crec que no passarà.
- Des del punt de vista dels escenaris possibles, les eleccions anticipades són un farol de CDC que no ens ha de fer por. CDC no es presentarà amb Mas de cap de llista i en ple procés de refundació. I si ho fes, segur que Mas no seria president, perquè no guanyaria les eleccions. I el total del votant independentista -mira, amb això coincideixo amb el senyor Sanchís- sembla que no es ressentiria en absolut, com ha demostrat el darrer baròmetre del CEO.
Això sí, és legítim que algú cregui que els símptomes estan tan estesos i són tan difícils de refutar, pel domini convergent dels mitjans i l’opinió pública, que la CUP ha d’optar per una sortida populista del mal menor, que implicaria investir, només per demostrar que ni la ruptura independentista ni cap política transformadora es pot fer efectiva amb aquests capitans de vaixell. Entenc l’argument, malgrat no el comparteixi. Crec que em costarà entendre’n cap altre.
En el cant XII de l’Odissea, Ulisses ha de travessar un pas estret guardat a banda i banda per dos monstres terribles, Escil·la i Caribdis. Aconsellat per la bruixa Circe ordena navegar arran d’Escil·la, un monstre de sis caps que berena mariners, per evitar Caribdis, una criatura marina que s’empassa moltíssima aigua tres vegades al dia. Passant prop d’Escil·la Ulisses perd alguns mariners però evita que tota la seva tripulació sigui totalment engolida.
La CUP-CC està a punt de creuar l’estret. Circe serà a la Jornada Nacional de debat de diumenge i cal escoltar-la i saber què fer. Jo opino que la nostra Circe ens hauria de recomanar un no rotund a aquesta investidura, i esperar una comprensible contraproposta del bloc de JxS, que hauran d’assumir la responsabilitat de no fer-ho. Ara bé, jo no sóc Circe.
Però fem-ho bé. Perquè al baix món terrenal de la política dels símptomes no hi haurà endeví Tirèsias que valgui.
Font: Pau Llonch (Directa)
Imatge: Caribdis
La prioritat per al moment present: la Ruptura Independentista
Davant diferents declaracions i preses de posició confusionàries, sorgides de diferents sectors que es reclamen d’esquerra i fins i tot de l’independentisme entorn del procés independentista, Poble Lliure considera necessari refermar:
- Que el moviment independentista actual és un moviment popular de fons, de caire rupturista, que ens ha de dur a curt termini a la construcció d’una República Catalana independent. Aquesta República és un nou marc que representarà l’alliberament de l’opressió de l’Estat espanyol en una part del país, un avenç en l’accés al poder polític de les classes populars catalanes, i una oportunitat per construir una societat més igualitària. En aquest sentit, les declaracions neoautonomistes d’alguns dirigents de CDC no fan sinó refermar aquest diagnòstic, en la mesura que mostren la seva por que aquest nou marc esdevingui real.
- No afavorir la ruptura independentista en el moment actual representa posar-se al costat de l’Estat espanyol i l’oligarquia, perpetuar les formes de poder despòtiques d’aquest Estat i les polítiques de desposseïment, amb què s’ajuda a perllongar la situació d’opressió i ofec social per al poble treballador català.
- Abandonar el suport als objectius actuals i immediats de l’independentisme (forçar la ruptura i construir la República Catalana) amb l’excusa d’una hipotètica millora en la correlació de forces en un futur inconcret, no és altra cosa que un engany que amaga posicionaments políticament immobilistes.
- Substituir la batalla política actual per reivindicacions reformistes sense perspectives estratègiques, plantejar l’objectiu vague d’una vida digna, impossible dins el marc autonòmic, sense constatar la necessitat de ruptura amb l’Estat espanyol, és fer el joc al poder opressor.
- Caldrà, doncs, que l’independentisme i el conjunt del poble català identifiquem, denunciem i combatem amb claredat aquests postulats de caire lerrouxista o soleturista que sota la pantalla d’una suposada defensa dels drets socials, no fan altra cosa que perpetuar el poder de l’oligarquia i l’Estat espanyol al nostre país.
- Per al moment present, les consignes són clares:
Forcem la Ruptura Democràtica respecte l’estat espanyol.
Despleguem un Procés Constituent de base popular.
Revertim les polítiques socials.
Construïm la República Catalana.
Forcem la Ruptura Democràtica respecte l’estat espanyol.
Despleguem un Procés Constituent de base popular.
Revertim les polítiques socials.
Construïm la República Catalana.
Països Catalans, novembre de 2015
Font: Poble Lliure
La independència del poble o un nou pacte entre elits. Valoració d’Endavant OSAN en relació a la situació política al Principat
Avui, la CUP, i amb ella l’esquerra independentista i anticapitalista, estan lliurant una batalla clau que pot ser decisiva en la propera etapa política al Principat de Catalunya. En funció d’aquesta batalla, la confrontació amb l’estat podria orientar-se cap a una ruptura capaç d’obrir les portes a transformacions més profundes; o bé, s’orientarà, pràcticament de forma definitiva, cap a escenaris de pacte entre elits.
Després de les eleccions del passat 27 de setembre, i donada la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent iniciaren una ronda de converses polítiques. Els objectius de la CUP-Crida Constituent per aquesta ronda eren 1) garantir, el més aviat possible, algun acte de ruptura amb la legalitat estatal; 2) possibilitar una sèrie de mesures en clau de ruptura i desconnexió amb l’estat, de pla de xoc per fer front a la situació d’emergència social i ampliar la base social dels sectors disposats a la ruptura amb l’estat, i de disseny del procés de construcció de la nova república; i 3) consensuar els noms oportuns per al lideratge institucional del procés de ruptura.
A dia d’avui, només el primer d’aquests objectius ha estat assolit parcialment. La Declaració aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre, malgrat no ser un acte de ruptura definitiu respecte l’estat espanyol, malgrat deixar de banda la perspectiva de la construcció dels Països Catalans, i malgrat no garantir mesures que assegurin una vida digna per a les classes populars, no deixa de ser un acte rellevant a nivell polític: per primera vegada, una majoria parlamentària defineix el Tribunal Constitucional espanyol com un òrgan sense legitimitat ni competència. El Regim del 78, la Constitució espanyola i tota la seva arquitectura institucional i jurídica deixen d’estar per sobre del Parlament i aquest pretén situar-se en un llimb jurídic en tant que no és un Parlament independent, però tampoc no accepta la jurisdicció constitucional espanyola.
Però més enllà d’aquest acord en relació a la primera Declaració del Parlament, les dificultats per poder articular posicions comunes entre Junts pel Sí i la CUP-CC, especialment en relació al pla de xoc i la presidència, poden fer molt difícil l’assoliment de nous acords en les properes setmanes. Aquestes dificultats no poden explicar-se en absolut per una posició maximalista de la CUP-CC. Al contrari.
La CUP ha renunciat a plantejar en les negociacions qüestions estructurals del seu programa, proposant mesures de mínims no només assumibles per a la majoria de Junts pel Sí, sinó també presents en el seu programa polític.
En primer lloc, perquè en aquests moments, Junts pel Sí, i especialment les veus vinculades a CDC, entenen que la materialització dels compromisos establerts en la declaració queden suspesos fins que no s’investeixi el President de la Generalitat. Però sobretot, perquè, en contra del plantejament que havia aprovat anteriorment a les eleccions del 27S, la CUP-CC ha presentat un programa de mesures de mínims, que renuncia a plantejar qüestions estructurals del seu programa i que serien assumibles tant per ERC com per la majoria de Junts pel Sí. De fet, les mesures que es contenen en el pla d’emergència presentat són, en bona mesura, mesures que ja contenia el programa electoral de Junts pel Sí. Allò que alguns anomenen el «xantatge de la CUP», no deixa de ser, en part, que la CUP està esdevenint garantia de compliment del propi programa de Junts pel Sí.
Tampoc en les taules de converses relatives a la ruptura amb l’estat o a l’articulació del procés constituent, s’ha posat com a condició indestriable l’impuls de l’articulació dels Països Catalans. Finalment, les propostes que han fet públiques les portaveus de la CUP-CC en relació a la presidència no semblen inassumibles a priori per a una candidatura, Junts per Sí, que està presentant el número 4 de la seva llista per Barcelona com a candidat a President de la Generalitat, un candidat que no va participar de cap debat públic amb cap de les altres forces polítiques durant tota la campanya.
En comptes de posar sobre la taula el seu programa polític, el programa de l’esquerra independentista i la unitat popular, de reivindicació de la independència per al conjunt dels Països Catalans, de desconnexió de la dictadura del deute i les multinacionals de la Unió Europea en el camí de la construcció d’una plena sobirania política i econòmica per al conjunt dels Països Catalans, i en el camí de la construcció d’una república feminista i socialista, la CUP-CC va proposar mesures totalment de mínims que, malgrat que qüestionen alguns privilegis de classe i qüestionen el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol, no estan a l’alçada dels acords fundacionals de la CUP-Crida Constituent.
Allò que explica les dificultats per arribar a acords en relació a les propostes de pla de xoc presentades per la CUP-CC i en la possibilitat d’acordar una presidència de consens no és la suposada posició de màxims de la CUP-CC, sinó més aviat els interessos partidistes de CDC, la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de la coalició de Junts pel Sí de no discutir-los.
Allò que explica les dificultats per arribar a acords són els interessos partidistes de CDC i la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de Junts pel Sí de no discutir-los.
Ara més que mai es posen al descobert els interessos de classe que vertebren la Catalunya autonòmica, un dels elements claus per a l’articulació del projecte capitalista espanyol i europeu de les classes dominants catalanes i espanyola. Uns interessos que ara mateix només pot garantir Artur Mas en la posició clau de President de la Generalitat per tal de canalitzar cap a una sortida pactada amb l’Estat – si cal facilitada per la Unió Europea – a bona part del descontentament polític i social que està cristal·litzant en suport a una sortida independentista al Principat. Contràriament a qui creu que Artur Mas representa un sector allunyat de les veus crítiques del seu executiu, Mas és la persona que millor representa els interessos d’aquestes veus, malgrat que en un complex joc de miralls, apostin ara per dibuixar perfils diferenciats. En aquest context, la funció de l’esquerra independentista consisteix en desvetllar aquests interessos, en assenyalar que és justament Artur Mas qui ara mateix representa la baula d’unió entre el projecte de refundació de l’Estat espanyol i les aspiracions de la majoria de Catalunya a la sobirania, i explicar, de forma ben clara i ben nítida, que només apartant-lo de la presidència de la Generalitat serà possible avançar en la ruptura amb l’estat.
No és casualitat el fet que Ciutadans, PSC i PP s’oferissin a Mas com a suport per a la investidura: els tres partits compromesos amb la unitat de l’Estat espanyol varen coincidir a instar Mas a deixar de perseguir l’adhesió de la CUP, a abandonar la via unilateral i a retornar a la recerca d’un pacte d’estat dins la legalitat i dins la Constitució. És evident que aquest emplaçament opera en el terreny de la retòrica, i en la recerca dels votants més conservadors de CDC. És evident també que els partits unionistes condicionen molt nítidament el seu possible suport a que Mas abandoni la via oberta per la Declaració que declarava «il·legítim i sense competència el Tribunal Constitucional» aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. I, finalment, és evident també que Mas no pot – ni vol – fer això ara mateix. No deixa de ser significatiu, però, que tots tres partits reconeguin a Mas com una figura necessària i útil – potser imprescindible? – per a reconduir la situació actual en benefici dels interessos de l’estat.
Mas, doncs, no es pot desdir de la Declaració aprovada. La necessita. No perquè es cregui el seu contingut. Sinó perquè és útil per a la seva estratègia. Mas no pretén aconseguir el suport de la CUP per avançar cap a una ruptura amb l’estat. Mas pretén assegurar-ne la seva submissió, possibilitar a través de la seva investidura la desactivació de tot el seu potencial rupturista i de la seva credibilitat davant les classes populars, per garantir-se una legislatura sense destorbs parlamentaris. Una legislatura que vol orientar a sostenir un pols polític amb l’estat basat en actuacions declaratòries que li permetin augmentar la tensió de forma controlada, però que alhora li permeti dur a terme una gestió basada en la legalitat i en la seguretat jurídica d’acord amb els interessos de classe que ell representa. El seu objectiu final: facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.
L’objectiu final de CDC és facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.
CDC i Mas necessiten un pacte per aturar la sagnia que les convulsions dels darrers anys els està causant: una sagnia electoral, perdent vots procés electoral rere procés electoral; i una sagnia política i de legitimitat. En la mesura en què han hagut d’augmentar el tensament amb l’estat, davant la necessitat d’assumir l’onada mobilitzadora i davant la necessitat d’augmentar el sostre competencial de l’autonomia, l’estat ha deixat de protegir la xarxa clientelar del seu partit, tot posant-la al descobert. Però per facilitar una resolució acordada d’aquest plet que el bloc de poder que controla l’Estat manté amb els sectors dominants al Principat a qui CDC representa, Mas necessita controlar amb mà de ferro tots els agents que hi estan intervenint – cosa que sembla tenir feta avui: anul·lada ERC amb compromisos que van donar lloc a Junts pel Sí i controlada l’ANC amb mà de ferro a través de Jordi Sánchez, només queda la CUP fora dels dominis de CDC. Sotmetre la CUP-CC en la investidura, significaria per CDC demostrar-se que les campanyes de pressing – incloent insults i amenaces – són senzilles de fer, i efectives i podrien ser utilitzades en qualsevol moment.
En aquest context, la CUP-CC es juga quedar finalment subsumida en un procés hegemonitzat per CDC, un procés que no respon als interessos populars, i del qual la CUP es convertiria en la seva vessant esquerranosa. L’alternativa és desbordar aquest procés i disputar des de l’esquerra i des del carrer el seu lideratge a la dreta a partir de la defensa d’un projecte de societat diferenciat, que respongui als interessos de la classe treballadora i la resta de classes populars, i que respongui al marc nacional dels Països Catalans. Amb ERC fagocitada per CDC, i la resta de l’esquerra catalana incapaç d’articular un projecte propi al marge de les lògiques estatals, la CUP-CC disposa de la possibilitat d’afirmar la seva aposta per liderar l’espai de l’esquerra catalana amb un projecte transformador i de base. Resistir l’embat de la investidura de Mas significaria afirmar aquesta voluntat de projecte de societat antagonista.
Cal que l’esquerra independentista resisteixi l’embat que li han plantejat els sectors més conservadors i immobilistes de Junts pel Sí.
Per això la consigna per a l’esquerra independentista no pot ser una altra que resistir a l’embat que estan plantejant els sectors més conservadors i immobilistes de Junts per Sí i de Convergència Democràtica de Catalunya contra la CUP i contra la seva posició defensada públicament des de prou abans de les eleccions del 27 de setembre, i des de la mateixa nit electoral: si ara mateix hi ha una majoria social al Principat de Catalunya disposada a avançar cap a una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, l’única possibilitat de fer-ho és garantint un lideratge institucional que sigui capaç de generar una mínima confiança en la vinculació d’un projecte independentista i, alhora, de transformació social; algú que, com ja s’ha dit, no estigui vinculat, als ulls de la gran majoria, a la corrupció, les retallades, les privatitzacions i, com no s’ha dit tant, a la repressió política. Algú que no tingui deutes, i no representi interessos inconfessables; algú en definitiva, que no treballi per sotmetre la resta d’independentistes per facilitar un nou pacte amb l’Estat; algú que no hagi operat des de la imposició, i algú que no hagi vinculat, de forma personalíssima, els esdeveniments ocorreguts els darrers anys a la seva posició institucional.
Sense Mas en la casella central del poder autonòmic i del lideratge d’un procés institucionalitzat cap a la reproducció de les mateixes estructures de poder existents avui, desapareixeria l’efecte del cordó sanitari que s’ha construït al seu voltant amb les retallades i la corrupció, es diluiria en part un efecte retroalimentador entre CDC i PP en què el Procés els dóna una certa immunitat davant els diversos casos de corrupció que els afecten, i dificultaria el creixement de les opcions unionistes a les àrees metropolitanes del Principat, legitimant la CUP com a força autònoma de les classes treballadores i populars: es dissoldria el discurs segons el qual, en el fons, votar la CUP és votar CDC; i es dissoldria també el discurs segons el qual, en el fons, l’independentisme és una excusa per tapar la corrupció.
Estem probablement en el moment més transcendent i decisiu que ha viscut l’esquerra independentista: un doble pols que està lliurant amb l’estat espanyol i amb les classes dominants catalanes. El debat d’investidura és un dels actes més decisius d’aquesta batalla, ja que es decideix si qui liderarà la institució serà algú compromès amb la ruptura i amb la sobirania popular, o si serà algú que pretén canalitzar aquesta força reivindicativa en benefici d’interessos partidistes, i d’uns interessos de classe ben determinats.
El debat d’investidura decidirà si qui lidera la institució és algú compromès amb la ruptura i la sobirania popular, o algú que pretén canalitzar aquesta força en benefici d’interessos partidistes i de classe ben determinats.
Ara més que mai és imprescindible la força de les lluites i els moviments populars. Més enllà de debats institucionals sobre la correlació de forces a nivell parlamentari, cal recordar que un procés de ruptura amb els estats espanyol o francès; un procés de ruptura amb el sistema capitalista patriarcal; un procés de desconnexió d’institucions com la UE, l’OTAN o l’FMI; i alhora un procés de construcció de noves institucions populars i democràtiques per al conjunt dels Països Catalans només és possible amb un poble organitzat i mobilitzat, disposat a la confrontació amb un estat que no tindrà miraments en fer servir tots els mètodes – legals i il·legals – necessaris per combatre qualsevol que estigui en disposició d’amenaçar la seva integritat. No estem enmig d’una vulgar lluita entre partits; no podem esperar una independència que vingui exclusivament de processos legislatius i parlamentaris: estem enmig d’una una confrontació d’interessos d’un determinat segment de la burgesia catalana que pretén subordinar i anul·lar aquells que no volen reeditar un pacte amb l’estat, amb l’objectiu de facilitar-lo. Ens hi juguem, no només l’avenç d’una part del nostre país envers la independència, sinó justament la configuració d’un projecte polític, econòmic i cultural alternatiu al dominant als Països Catalans, un projecte de plena sobirania per al conjunt del nostre poble. Aquest últim és el compromís d’Endavant (OSAN) i entenem també, del conjunt de l’esquerra independentista.
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
a 23 de novembre de 2015
Països Catalans
Font: Endavant OSAN